L'ADN DELS TROGLODITES

En record i homenatge al Dr. Moisès Broggi 

Durant la xarlotada de la discussió del nou estatut, del nyap, que li deia jo, entre els anys 2004 i 2006, els militars espanyols, com era d’esperar, no es van estar de no dir-hi la seva, com ja va passar en els anys 1931-32 i en el 1977-79. Això sí que ho tenen, són d’una predictibilitat estantissa. Cosa que, per cert, facilita molt les coses als seus enemìcs, és a dir, a nosaltres. No hi ha res més avantatjós que saber amb certesa què farà el teu enemic, abans que ho faci. Com quan es juga als escacs. Pots derrotar-lo a plaer, i fins i tot amb un punt de fatxenderia, perquè mai més gosi desafiar-te, o tocar el que no sona. Llavors, el New York Times es va referir als militars intervencionistes, com a troglodytes, literalment. 

Bé, doncs sembla que els troglodites are back, és a dir, que tornen a fer de les seves. Ara aprofitant el procés de la independència que s’ha accelerat a Catalunya els darrers mesos. Torna a haver-hi soroll de sabres? Això sembla. Encara que ara això del sabres no s’estili gaire. 

Els arguments adduits, a més, són poc originals. Que si l’article 8, que si l’article 155 de la carta magna i tota la pesca. Hi ha una pressió insistent cap a la supressió del règim autonòmic i/o l’empresonament de la Generalitat, amb el seu President Artur Mas al capdavant. 

En situacions com aquestes es demostra els efectes d’una inexistent desnazificació a l’Estat espanyol, com va tenir lloc en el seu moment a l’Europa alliberada dels nazis. Aquí no hi va haver cap procés de Nuremberg, ni cap nazi va haver de passar comptes pels seus crims. Bé alguns si, però no per la via legal, sinó més aviat per la via dels fets consumats, que normalment acabaven amb un Acte de Violència, com en el llibre de Manuel de Pedrolo.

I també és on es veu la necessitat de comptar, la República de la Catalunya, amb un exèrcit propi, malgrat que a algú no li agradi la idea. 

Però tornem als troglodites. L’excitació dels malsons històrics és el volen desvetllar. Volen que els catalans i les catalanes caiguem en el fatalisme i la por i que progressivament anem retrocedint en el nostre agosarament. En el fons, doncs, es tracta de PSYOPS, és a dir guerra psicològica, per tal de menjar la moral de l’enemic. 

La manera de combatre aquesta ofensiva és clarament el nostre desacomplexament. El missatge independentista clar i nítid, sense subterfugis. Perquè volem ser normals, com tots els pobles que disposen de la sobirania i dels instruments que aquesta condició dóna per, en principi, poder intentar fer front als reptes que se’ns presentin. Podem reeixir-ne més o menys, però el que és segur és que sense ells, no reeixirem. 

La independència, en aquest sentit, és un missatge que vetlla pel benestar i la cohesió de la societat catalana. Qui no vegi això és que o és curtet o treballa per aquells que volen la subordinació del poble català a un altre projecte nacional, que no és altre que l’espanyol. 

Però és evident, i ja ho he dit diverses vegades, el quid de la qüestió és que els espanyols no reconeixen l’existència d’un poble català. Ser català per ells és un simple qüestió administrativa, relacionada amb la residència en una de les quatre provínices de l’antiga regió i ara comunitat autònoma. Punt. 

Naturalment, aquesta perspectiva és totalment inacceptable. El discurs principal sosté que a Catalunya viu un sol poble, en referència que no hi ha dues comunitats separades. I és cert. Però també és cert que hi competeixen ferotgement dos projectes nacional antagònics, el català i l’espanyol. 

La nostra obligació és fer del projecte nacional català el més extens i el més ampli possible que abasti el major nombre possibe de ciutadans, vinguin d’on vinguin, però que quedin seduits o convençuts pels nostres arguments, i sobretot per quelcom que ara difícilment perceben: les oportunitats que se’ls obren si són ciutadans fundadors d’una nova república. Una qualitat que està a la mà de molt poca gent. 

Enfront l’ADN del troglodites, cal avantposar el d’una Catalunya oberta al món i orgullosa de la seva aportació específica. Perquè només serem alguna cosa si … tenim un estat propi, un estat independent, una república de ciutadans lliures i solidaris amb el món, no amb els qui ens diuen què hem de fer, i nosaltres limitar-nos a contestar si bwana.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 02.01.2013)

MOISÈS BROGGI i VALLÈS (1908-2012)

Descansa en Pau, Metge de Catalunya, Patriota i Home de Bé

BOSCH & BROGGI, o Llista BB

Votar un ministre. Això és el que faran aquells que el proper dia 20 introdueixin a l'urna una papereta amb el logo de CiU. Votar l'ambició d'un individu que vol de totes totes acabar la seva carrera politica amb un càrrec que llueixi. Ser ministre, espanyol. O, penso que poc probable, President del Congrés de Diputats, i en conseqüència de les Corts Generals, i en conseqüència, número 3 en la jerarquia de l'estat.

És a això al que aspirem els catalans i les catalanes? A triar un ministre? Amb la situació en la que ens trobem... amb més d'un milió d'aturats, amb centenars o milers de desnonaments, amb famílies i empreses que fan fallida, persones que viuen a la pobresa o que no arriben a final de mes? Amb una catalanofòbia rampant, que ja surt sense cap pudor a les televisions espanyoles? I els polítics del règim amagant el cap sota l'ala... o dins d'un forat.

És ara el moment de triar un ministre? Ara que es carregaran per terra, mar i aire, la immersió lingüística. Que es carregaran TV3. Que, segons sembla, torna el desplegament massiu de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional? Ara? Ara que l'exèrcit espanyol es passeja impúdicament per la carretera de les Aigües a la Serra de Collserola, marcant paquet i armes?

Ara que s'han carregat les caixes d'estalvi, que més d'hora que tard seran absorbides la immensa majoria pel Banco Santander o el BBVA? Ara? I què us penseu que farà un ministre català en un govern espanyol i ultra-espanyolista? Què us penseu que farà? Bàsicament treballar pels seus amiguets, que són el 0.001 dels seus votants. I segur que encara manca alguns zeros més.

La força de Catalunya? I un bé negre!

Cal deixar de ser rarets. Si s'és independentista, és a dir, si vols la llibertat de la teva nació, s'ha de treballar per aconseguir-la, i no per governar l'estat que t'oprimeix i t'insulta. Tenim dignitat? Volem decidir?

La normalitat és acumular el màxim de força per la independència, que ajudi a que Catalunya decideixi democràticament que vol ser lliure. Que vol ser normal. I això s'està començant a construir amb la candidatura independentista transversal que a la circumscripció de Barcelona encapçalen l'Independent Alfred Bosch al congrés, i el reagrupat Moisès Broggi al Senat. O pels més veterans, la Llista BB.

Votar per la Llibertat de Catalunya i la seva Independència. O votar un aspirant a ministre espanyol.

Senzillament, per als independentistes, no hi ha color.

Nota: Post orginalment penjat al BGS, el 9.11

UNA ESTRATÈGIA GLOBAL DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ

La causa per la Independència de Catalunya ha de tenir, de forma urgent i necessària, un plantejament global. És a dir, ha de dissenyar una estratègia que parteixi que el nostre món és el món, és a dir, el conjunt del planeta. Les nostres iniciatives no poden patir la malaltia de la madriditis, que és aquella el pacient de la qual repeteix de forma compulsiva "I respecte el tema X... Madrid què hi diu", o quan cau en un estat febril afirma "Això Madrid no ho acceptarà pas", com si Madrid fos el centre del món mundial. Ja ho he escrit altres vegades, els únics humans que es pensen que Madrid és important, són els catalanets dependentistes, que no paren de pensar dia sí i dia també en allò que fan al Km.0. Un exemple fefaent de madriditis aguda la pateix, cada dia més la tieta Basté, en el seu programa de ràdio. És cada cop més insuportable haver d'escoltar-lo com llegeix fragments d'articles o columnes de la Brunete Mediàtica, tan en la seva versió política, com també en l'esportiva (no menys política, per cert). Però a veure, tieta Basté, als catalans què ens importa el que escriuen a La Razon, ABC, El Mundo, Intereconomia, AS o Marca? És necessari que ens castiguis amb aquest recull de xorrades que escriuen aquests nazis? Però en Basté, malalt de madriditis aguda, no es cansa. Cada dia de 8 a 9 del matí, que és quan l'escolto al cotxe, ens omple les ones de imbecil.litats que només poden parir-se en la ment malaltissa d'individus que han preparat el brou, la poció verinosa que beuen aquells que després es dediquen a intentar assassinar independentistes. Si ja sé, que tinc l'opció de passar d'emissora, però, potser és pitjor el remei que la malaltia, Cada cop més opto, per la solució que homenatja el recentment desaparegut Steve Jobs: és a dir, connectar el meu ipod i escoltar algunes de les 150 cançons que hi tinc descarregades.

Però la malaltia de la madriditis té altres variables. Una d'elles és la que ha patit en la seva pròpia pell l'inefable mileurista d'hotel, en Josep Antoni Duran i Lleida. Es tracta de carregar els neulers no contra Espanya, ni tan sols contra Madrid, sinó contra els andalusos i els extremenys. Lleig, molt lleig. Aquesta estratègia és més antiga que l'anar a peu. És la de la regionalització de Catalunya. Bàsicament consisteix en posar com a adversari de Catalunya no Espanya, sinó qualsevol de les altres 16 comunitats autònomes, de manera que en triar uns oponents regionals, Catalunya de facto es regionalitza, és a dir, es desnacionalitza. Es converteix en un actor de segona regional i el govern espanyol pot anar pel món dient que ell és l'únic que pot posar ordre en el desgavell de les autonomies, les quals es tiren del monyo les unes de les altres. Naturalment, aquesta estratègia regionalitzadora està feta amb molta mala llet, i és aplaudida a cor què vols pels palmeros de La Vanguardia. Ara només queda la segona part de l'estratègia. Un cop reprovat per la cambra autonòmica extremenya, i segurament també per l'andalusa, en Duran i Lleida es disfressarà de penitent i, emulant el Sandro Rosell, anirà a Extremadura -i probablement a Andalusia també- a restablir els ponts trencats i llançar un missatge de germanor i solidaritat entre elsdiferents Pobles d'Espanya. Arribats a aquest punt, els palmeros avantguardistes jo no podran contenir les llàgrimes i faran odes a la reconciliació hispànica, que si la pell de brau, que si tots som germans, i vinga de nou, intentar per enèsima vegada l'encaix impossible.

Francament, fa feredat, aquesta malaltia de la madriditis. No s'ha diagnosticat enlloc més del món, entre d'altres raons perquè a la resta del món mundial, Madrid els cau a les quimbambes, a ningú l'interessa, i de fet no deixa de ser el cul del món o la quinta forca. Madrid no és un lloc de pas. No és res. Fins i tot, dins l'àmbit geolingüístic hispànic, Madrid cada cop pinta menys, en benefici de les grans capitals hispanoparlants d'Amèrica: Mèxic DF, Bogotà, Nova York, Miami, Los Angeles. Davant d'aquestes macrourbs, Madrid és quelcom insignificant, i la seva insignificància fa insignificants a aquells que babegen pensant-hi.

Per això suggereixo que els professors d'espanyol a les escoles catalanes haurien de ser, coherentment, llatinoamericans, entre d'altres raons, perquè el futur de la llengua espanyola es troba a Amèrica, no pas a Europa, on no pinta res.

I, per anar tancant el tema, també suggereixo, a tall de proposta estrictament personal, que els nostres diputats independentistes a les Corts de Madrid, emprin com a llengua de treball la que és la nostra llengua comuna amb tots els no-catalans, que no és altra que l'anglès. Penso que té la seva lògica: oi que quan surts a l'estranger parles en anglès? Doncs seria una intel.ligent estratègia d'il.lustrar que Madrid és com Ougandoudou o Ulan-Bator, per dir dues ciutats del mateix nivell. I d'altra banda, tindria el seu morbo difondre viralment el vídeo de com el proper President del Congrés o el del Senat, fes callar l'Alfred Bosch o el Moisès Broggi, per parlar en anglès. Em jugo un pèsol que no tindrien d'aixonsis de fer-ho. No són més que uns covards: fatxendes amb els febles, gallines amb els forts.

Nota: Post penjat primer al BGS.

LA REGIDORA (QUE NO EL BATLLE) RESPON

Avui he rebut per correu electrònic la resposta a la meva indignació (jo també estic indignat, però no faig xarlotades) per la manca de sensibilitat del Govern Municipal de Barcelona, envers els dos patriotes honorables, en Moisès Broggi i n'Heribert Barrera, que com es recordarà, van haver de fer els seus parlaments davant dels manifestants per la Independència del passat dia 9, enfilats dalt d'una plataforma d'un camió. Llavors vaig enviar al senyor Xavier Trias un correu electrònic a la seva adreça institucional que, a grans trets, coincidia amb el contingut d'un post que ja havia penjat en aquest modest i humil bloc. I que, cal assenyalar, va ser un dels que més accessos va generar en els ja més de 8 anys que fa que funciona.

Malgrat que, com he dit, el meu correu inicial anava adreçat al senyor batlle de la Capital, qui em respon és la nova Regidora del Districte de Ciutat Vella, Mercè Homs i Molist (per cert, aquests dos cognoms, em recorden un altíssim càrrec de la Generalitat, oi? I és que tot queda en família, abans els Nadal o Carod, ara els Homs o els Puig).

El contingut íntegre de la resposta de la Regidora, a la qual li desitjo tota la intel.ligència i sort del món, atès que és un càrrec de risc, o si no que li preguntin a alguns dels seus antecessors socialistes -Itziar Gonzàlez, que va rebre, si no recordo malament, fins i tot amenaces de mort, o Carles Martí, el Breu, que va ser cessat i subsituït per la maquiavèlica Assumpta Escarp-, és el següent (la lletra cursiva és meva a efectes de diferenciar el text):

Benvolgut Sr. Josep Sort i Jané

L’Alcalde m’ha transmès el seu correu electrònic on li fa arribar la seva queixa per una situació viscuda a la manifestació del proppassat dia 9 de juliol. Lamento la interpretació que fa vostè dels fets, ja que és la nostra voluntat el permetre qualsevol expressió dels ciutadans sempre que aquesta es desenvolupi de forma pacífica i respectuosa. L’Alcalde sempre ha expressat el seu respecte i suport per les iniciatives impulsades des de la societat civil adreçades a promoure el dret a decidir.

En referència als fets publicats en alguns mitjans de comunicació i difosos per part de l’organització vull fer-lo coneixedor que la primera ubicació sol·licitada per tal de realitzar el final de la manifestació va ser el Passeig Lluís Company. Aquesta primera ubicació va ser desestimada degut a que les grades instal·lades per les activitats esportives que s’hi realitzaven aquell cap de setmana no ho permetien. Per aquesta raó, des del Districte de Ciutat Vella vam proposar una ubicació alternativa a la confluència entre el Passeig Pujades i el Passeig Picasso i es va donar permís per instal·lar un escenari per de fer els parlaments finals. Tot i així va ser la mateixa organització qui finalment va declinar instal·lar cap infraestructura pels parlaments si no es permetia també realitzar un concert posteriorment a la manifestació.

Resto a la seva disposició per aquesta o qualsevol altra consideració de vulgui fer-me avinent.

Ben cordialment,

Mercè Homs i Molist

Regidora del Districte de Ciutat Vella

Okis. Molt agraït, senyora Regidora per la seva resposta. Naturalment, jo no formava part de l'organització, de manera que no puc ratificar, com indica vostè, que en darrer terme qui va ser el responsable de la no col.locació de l'escenari va ser la pròpia organització, davant la negativa a no donar el permís pel concert de música que s'havia preparat. Això ho hauran de fer, si s'escau, la pròpia organització.

Ara bé, sí que puc dir que l'excusa de la coincidència amb les instal.lacions esportives que hi havia a l'Arc del Triomf, em sembla una mica fluixa. Penso que s'hauria pogut celebrar perfectament el concert i que s'hauria respectat la integritat de les instal.lacions esmentades. No debades, els independentistes som gent normal i no indignats arreplegats.

Bé, penso que si algú vol contestar a la resposta de la Regidora amb més coneixement de causa, ho pot fer a l'adreça electrònica mhomsm@bcn.cat

Ho deixo aquí.

LA DIGNITAT... EN UN CAMIÓ: VERGONYA SENYOR TRIAS, VERGONYA! (2A PART)

Al Facebook, he trobat aquestes fotos preses per un patriota.

Cal afegir res més?

A hores d'ara el senyor Trias, per cert, col.lega del Dr. Broggi, no ha badat boca. Ni s'ha disculpat ni res de res.

Suposo que deu continuar a la piscina, amb en Mas, el Fernandez Díaz, la Camacho i el Garcia Albiol, amb el senyor Francisco Caja d'encarregat.

LA DIGNITAT... EN UN CAMIÓ: VERGONYA SENYOR TRIAS, VERGONYA!

En un país normal, dos homes d'edat més que avançada, un centenari i l'altre nonagenari, dues personalitats que en la seva joventut van lluitar contra el feixisme internacional i contra la seva expressió local, l'espanyolisme.

Dues persones que una d'elles va arribar a ser President del Parlament i l'altre un metge tan respectat que fins i tot posen el seu nom a un hospital...

En un país normal, repeteixo, si aquests dos homes, dos homes bons, dues belles persones, se´ls proporcionaria un tracte especial, de respecte, de reconeixement, d'admiració.

Això passaria en qualsevol país del món d'això que en diem civilitzat.

En qualsevol país democràtic, tret de Catalunya, és clar.

Aquí, les figures del Doctor Moisès Broggi, i del President Heribert Barrera, no mereixen cap mena de consideració per part del poder dependentista local, de l'ajuntament que de fa pocs dies encapçala el senyor Xavier Trias.

Tant és així que es va negar els permisos per muntar un escenari des d'on aquests dos prohoms, aquests dos patriotes, entre d'altres poguessin adreçar unes paraules a tots els assistents a la Manifestació per la Independència.

Suposo que el senyor Trias deu considerar els senyors Broggi i Barrera ja com una càrrega passiva. Com a bon convergent si no són peles, són punyetes. I als vells, sobretot si són patriotes catalans que no s´han rendit a Ecspanya, que els mati déu. Del que es tracta és d'oferir noves glòries a Ecspanya, en ple procés de zaplanització de la CAC.

Atès el boicot dels dependentistes de l'Ajuntament de Barcelona, els senyors Broggi i Barrera, i tota la resta d'oradors, van haver de pronunciar les seves paraules des d'un camió rònec, a mitja alçada. Una situació indignant, pròpia d'un país governat per unes elits que s'autodien.

Jo no sé com s´ho van fer els senyors Broggi i Barrera per pujar dalt del camió, donat que no els vaig veure llavors. Aquest post l'escric després d´haver vist les fotos que s´han anat publicant a les xarxes socials i als diferents mitjans d'informació que no practiquen la llei del silenci o de la desinformació.

Però sí sé, que el senyor Trias s´ha de disculpar als senyors Broggi i Barrera. Una disculpa sincera, oberta, sense por al que diguin els ecspanyols.

Tindrà el que cal tenir per fer-ho, senyor Trias? Només si ho fa demostrarà ni que sigui una mica de la dignitat que aquestes dues persones han guanyat al llarg de la seva vida de servei a Catalunya.

Es disculparà, batlle Trias?

TOT UN HONOR, DOCTOR BROGGI

Quan he llegit la notícia de l'adhesió del Doctor Moisès Broggi a Reagrupament, senzillament m'he emocionat. Que un home savi, als seus més que venerables i envejables, 101 anys, tingui l'empenta, el coratge, la decisió, en una paraula, l'audàcia d'obrir un nou capítol en la seva més que dilatada vida, és digne d'admiració. Diu molt de la seva personalitat.

En el Dr. Broggi, trobo a l'hora, la fermesa i la convicció. És en persones com ell, o com en el Molt Honorable President Heribert Barrera, un jove de 92 anys, on la societat catalana, començant per una servidora, s'ha d'emmirallar. Una vida sencera al servei del país... de debò. Tots dos han viscut moments terribles, dramàtics, on semblava que tot era perdut. I això no obstant, la seva constància, el seu patriotisme insubornable, conjuntament amb la de milers de catalans i catalanes, no pocs dels quals hi deixaren la pell, van tornar a aixecar el país. I ara, el seu compromís públic amb Reagrupament, indica sense cap mena de dubte, que no tenen cap intenció de deixar-ho córrer, que saben del cert que la victòria és a tocar. I que ho estem fent bé.

Que una vida de 101 anys confiï en la nostra associació ens ha d'omplir d'orgull, i ens ha de donar encara més empenta per plantejar el nostre combat dels propers mesos. Difícilment aquest savis, s'equivoquen. Porten una llarga travessa a les seves espatlles, tenen el cap clar, fins i tot diria que fred. No s'escalfen a la primera, com sovint fan els joves -i ALTres no tan joves, però que encara no hem arribat, si arribem mai, a la saviesa.

El més probable és que jo no arribi a l'any 2065 -per a consol de determinada genteta. És pura estadística. Però estic segur, que en l'hipotètic cas que hi arribés, gràcies a la lluita del Doctor Broggi i del Doctor Barrera, entre molts altres, no hauré d'adherir-me a cap organtizació independentista. Entre d'altres raons, perquè la independència de la nostra Pàtria ja farà més de 50 anys que estarà consolidada i celebrada pels nostres fills, néts i besnéts.

Així sia.