UNA ESTRATÈGIA GLOBAL DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ

La causa per la Independència de Catalunya ha de tenir, de forma urgent i necessària, un plantejament global. És a dir, ha de dissenyar una estratègia que parteixi que el nostre món és el món, és a dir, el conjunt del planeta. Les nostres iniciatives no poden patir la malaltia de la madriditis, que és aquella el pacient de la qual repeteix de forma compulsiva "I respecte el tema X... Madrid què hi diu", o quan cau en un estat febril afirma "Això Madrid no ho acceptarà pas", com si Madrid fos el centre del món mundial. Ja ho he escrit altres vegades, els únics humans que es pensen que Madrid és important, són els catalanets dependentistes, que no paren de pensar dia sí i dia també en allò que fan al Km.0. Un exemple fefaent de madriditis aguda la pateix, cada dia més la tieta Basté, en el seu programa de ràdio. És cada cop més insuportable haver d'escoltar-lo com llegeix fragments d'articles o columnes de la Brunete Mediàtica, tan en la seva versió política, com també en l'esportiva (no menys política, per cert). Però a veure, tieta Basté, als catalans què ens importa el que escriuen a La Razon, ABC, El Mundo, Intereconomia, AS o Marca? És necessari que ens castiguis amb aquest recull de xorrades que escriuen aquests nazis? Però en Basté, malalt de madriditis aguda, no es cansa. Cada dia de 8 a 9 del matí, que és quan l'escolto al cotxe, ens omple les ones de imbecil.litats que només poden parir-se en la ment malaltissa d'individus que han preparat el brou, la poció verinosa que beuen aquells que després es dediquen a intentar assassinar independentistes. Si ja sé, que tinc l'opció de passar d'emissora, però, potser és pitjor el remei que la malaltia, Cada cop més opto, per la solució que homenatja el recentment desaparegut Steve Jobs: és a dir, connectar el meu ipod i escoltar algunes de les 150 cançons que hi tinc descarregades.

Però la malaltia de la madriditis té altres variables. Una d'elles és la que ha patit en la seva pròpia pell l'inefable mileurista d'hotel, en Josep Antoni Duran i Lleida. Es tracta de carregar els neulers no contra Espanya, ni tan sols contra Madrid, sinó contra els andalusos i els extremenys. Lleig, molt lleig. Aquesta estratègia és més antiga que l'anar a peu. És la de la regionalització de Catalunya. Bàsicament consisteix en posar com a adversari de Catalunya no Espanya, sinó qualsevol de les altres 16 comunitats autònomes, de manera que en triar uns oponents regionals, Catalunya de facto es regionalitza, és a dir, es desnacionalitza. Es converteix en un actor de segona regional i el govern espanyol pot anar pel món dient que ell és l'únic que pot posar ordre en el desgavell de les autonomies, les quals es tiren del monyo les unes de les altres. Naturalment, aquesta estratègia regionalitzadora està feta amb molta mala llet, i és aplaudida a cor què vols pels palmeros de La Vanguardia. Ara només queda la segona part de l'estratègia. Un cop reprovat per la cambra autonòmica extremenya, i segurament també per l'andalusa, en Duran i Lleida es disfressarà de penitent i, emulant el Sandro Rosell, anirà a Extremadura -i probablement a Andalusia també- a restablir els ponts trencats i llançar un missatge de germanor i solidaritat entre elsdiferents Pobles d'Espanya. Arribats a aquest punt, els palmeros avantguardistes jo no podran contenir les llàgrimes i faran odes a la reconciliació hispànica, que si la pell de brau, que si tots som germans, i vinga de nou, intentar per enèsima vegada l'encaix impossible.

Francament, fa feredat, aquesta malaltia de la madriditis. No s'ha diagnosticat enlloc més del món, entre d'altres raons perquè a la resta del món mundial, Madrid els cau a les quimbambes, a ningú l'interessa, i de fet no deixa de ser el cul del món o la quinta forca. Madrid no és un lloc de pas. No és res. Fins i tot, dins l'àmbit geolingüístic hispànic, Madrid cada cop pinta menys, en benefici de les grans capitals hispanoparlants d'Amèrica: Mèxic DF, Bogotà, Nova York, Miami, Los Angeles. Davant d'aquestes macrourbs, Madrid és quelcom insignificant, i la seva insignificància fa insignificants a aquells que babegen pensant-hi.

Per això suggereixo que els professors d'espanyol a les escoles catalanes haurien de ser, coherentment, llatinoamericans, entre d'altres raons, perquè el futur de la llengua espanyola es troba a Amèrica, no pas a Europa, on no pinta res.

I, per anar tancant el tema, també suggereixo, a tall de proposta estrictament personal, que els nostres diputats independentistes a les Corts de Madrid, emprin com a llengua de treball la que és la nostra llengua comuna amb tots els no-catalans, que no és altra que l'anglès. Penso que té la seva lògica: oi que quan surts a l'estranger parles en anglès? Doncs seria una intel.ligent estratègia d'il.lustrar que Madrid és com Ougandoudou o Ulan-Bator, per dir dues ciutats del mateix nivell. I d'altra banda, tindria el seu morbo difondre viralment el vídeo de com el proper President del Congrés o el del Senat, fes callar l'Alfred Bosch o el Moisès Broggi, per parlar en anglès. Em jugo un pèsol que no tindrien d'aixonsis de fer-ho. No són més que uns covards: fatxendes amb els febles, gallines amb els forts.

Nota: Post penjat primer al BGS.