GENIAL, EL FERRERRES!

En Ferrerres és el meu ninotaire de referència. I també és el gran silenciat per Can Godó, sobretot després que fitxés pel Periódico. Un exemple és el silenci sepulcral que cau damunt seu des del programa de la tieta Basté, on no paren de riure-li les gràcies al Batllori que sempre fa un humor "políticament correcte", per a l'establishment monàrquico-autonomista, incloent-hi la nefasta nota folklòrica.

Quant a la vinyeta que il.lustra aquest post, fixeu-vos que el genial Ferreres diferencia l'actitud dels tres "mansos": l'Artur amb cara de mala llet i apretant les dents -no li agrada. En Mas-Colell, com dient, "quin paperot i a sobre em dibuixen", amb els pels de punta. I en canvi, en Duran i Ecspanya, a ulls clucs i perfectament quadrat se'l veu en la seva salsa, convençut del que fa, sense dubtes ni manies.

Una vegada més, genial, Ferrerres. Mal que el pesi a la tieta Basté.

UNA ESTRATÈGIA GLOBAL DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ

La causa per la Independència de Catalunya ha de tenir, de forma urgent i necessària, un plantejament global. És a dir, ha de dissenyar una estratègia que parteixi que el nostre món és el món, és a dir, el conjunt del planeta. Les nostres iniciatives no poden patir la malaltia de la madriditis, que és aquella el pacient de la qual repeteix de forma compulsiva "I respecte el tema X... Madrid què hi diu", o quan cau en un estat febril afirma "Això Madrid no ho acceptarà pas", com si Madrid fos el centre del món mundial. Ja ho he escrit altres vegades, els únics humans que es pensen que Madrid és important, són els catalanets dependentistes, que no paren de pensar dia sí i dia també en allò que fan al Km.0. Un exemple fefaent de madriditis aguda la pateix, cada dia més la tieta Basté, en el seu programa de ràdio. És cada cop més insuportable haver d'escoltar-lo com llegeix fragments d'articles o columnes de la Brunete Mediàtica, tan en la seva versió política, com també en l'esportiva (no menys política, per cert). Però a veure, tieta Basté, als catalans què ens importa el que escriuen a La Razon, ABC, El Mundo, Intereconomia, AS o Marca? És necessari que ens castiguis amb aquest recull de xorrades que escriuen aquests nazis? Però en Basté, malalt de madriditis aguda, no es cansa. Cada dia de 8 a 9 del matí, que és quan l'escolto al cotxe, ens omple les ones de imbecil.litats que només poden parir-se en la ment malaltissa d'individus que han preparat el brou, la poció verinosa que beuen aquells que després es dediquen a intentar assassinar independentistes. Si ja sé, que tinc l'opció de passar d'emissora, però, potser és pitjor el remei que la malaltia, Cada cop més opto, per la solució que homenatja el recentment desaparegut Steve Jobs: és a dir, connectar el meu ipod i escoltar algunes de les 150 cançons que hi tinc descarregades.

Però la malaltia de la madriditis té altres variables. Una d'elles és la que ha patit en la seva pròpia pell l'inefable mileurista d'hotel, en Josep Antoni Duran i Lleida. Es tracta de carregar els neulers no contra Espanya, ni tan sols contra Madrid, sinó contra els andalusos i els extremenys. Lleig, molt lleig. Aquesta estratègia és més antiga que l'anar a peu. És la de la regionalització de Catalunya. Bàsicament consisteix en posar com a adversari de Catalunya no Espanya, sinó qualsevol de les altres 16 comunitats autònomes, de manera que en triar uns oponents regionals, Catalunya de facto es regionalitza, és a dir, es desnacionalitza. Es converteix en un actor de segona regional i el govern espanyol pot anar pel món dient que ell és l'únic que pot posar ordre en el desgavell de les autonomies, les quals es tiren del monyo les unes de les altres. Naturalment, aquesta estratègia regionalitzadora està feta amb molta mala llet, i és aplaudida a cor què vols pels palmeros de La Vanguardia. Ara només queda la segona part de l'estratègia. Un cop reprovat per la cambra autonòmica extremenya, i segurament també per l'andalusa, en Duran i Lleida es disfressarà de penitent i, emulant el Sandro Rosell, anirà a Extremadura -i probablement a Andalusia també- a restablir els ponts trencats i llançar un missatge de germanor i solidaritat entre elsdiferents Pobles d'Espanya. Arribats a aquest punt, els palmeros avantguardistes jo no podran contenir les llàgrimes i faran odes a la reconciliació hispànica, que si la pell de brau, que si tots som germans, i vinga de nou, intentar per enèsima vegada l'encaix impossible.

Francament, fa feredat, aquesta malaltia de la madriditis. No s'ha diagnosticat enlloc més del món, entre d'altres raons perquè a la resta del món mundial, Madrid els cau a les quimbambes, a ningú l'interessa, i de fet no deixa de ser el cul del món o la quinta forca. Madrid no és un lloc de pas. No és res. Fins i tot, dins l'àmbit geolingüístic hispànic, Madrid cada cop pinta menys, en benefici de les grans capitals hispanoparlants d'Amèrica: Mèxic DF, Bogotà, Nova York, Miami, Los Angeles. Davant d'aquestes macrourbs, Madrid és quelcom insignificant, i la seva insignificància fa insignificants a aquells que babegen pensant-hi.

Per això suggereixo que els professors d'espanyol a les escoles catalanes haurien de ser, coherentment, llatinoamericans, entre d'altres raons, perquè el futur de la llengua espanyola es troba a Amèrica, no pas a Europa, on no pinta res.

I, per anar tancant el tema, també suggereixo, a tall de proposta estrictament personal, que els nostres diputats independentistes a les Corts de Madrid, emprin com a llengua de treball la que és la nostra llengua comuna amb tots els no-catalans, que no és altra que l'anglès. Penso que té la seva lògica: oi que quan surts a l'estranger parles en anglès? Doncs seria una intel.ligent estratègia d'il.lustrar que Madrid és com Ougandoudou o Ulan-Bator, per dir dues ciutats del mateix nivell. I d'altra banda, tindria el seu morbo difondre viralment el vídeo de com el proper President del Congrés o el del Senat, fes callar l'Alfred Bosch o el Moisès Broggi, per parlar en anglès. Em jugo un pèsol que no tindrien d'aixonsis de fer-ho. No són més que uns covards: fatxendes amb els febles, gallines amb els forts.

Nota: Post penjat primer al BGS.

CUNí: TAMBÉ ES POT SER PERIODISTA I DIR IMBECIL.LITATS

Si en un post anterior, rajava d'en Basté, ara toca el torn de la gran prima donna de l'univers mediàtic català, en Josep Cuní, alies la Conilla. Com es pot veure en aquest vídeo, patètic i repugnant, ara es treu del barret que es pot ser feixista i dur l'estelada.

Per acabar-ho d'adobar, el palmero Antoni Puigverd, torna amb la cançoneta del suposat feixisme dels Germans Badia, mite extès durant dècades pel PSUC, i que tota aquesta gentussa té per veritat oficial.

Però què passa en el món mediàtic català? En Basté, en Cuní, l'estaquirot d'en Joan Barril, fent la gracieta de comparar Kosovo amb el Tintin. Ara només falta que en Bassas, el llepa-culs-i-vores oficial, en digui una, de grossa. I la Mònica Terribes... també s'apuntarà al carro de les deixalles?

Què nois, que teniu por que el comissari Ferran us talli el coll, en el cas de la pública, o el Juliana de torn, en el cas de la privada? O és que féu punts... per si guanya el PP?

I, per contra, ni una paraula sobre l'increment del terrorisme ecspanyol al País Valencià, oi? L'altre dia van marcar-li una creu gammada a un xicot a Castelló. Heu dit alguna cosa al respecte, fills de la gran xxxx? Calleu com el que sou. No us mereixeu res.

A veure si queda clar: el PP és un partit feixista que en qualsevol altre lloc del món ja estaria il.legalitzat. Ningú no se'n recorda de les declaracions del Mayor Oreja sobre el franquisme? Una cosa semblant a Alemanya o Itàlia serien impensables!

Que té 10 milions de vots? I què? També el partit nazi alemany en tenia molts més i no per això deixava de ser nazi.

Cuní, sàpigues que les teves paridetes queden gravades. Et recomano que tornis a reciclar-te als Estats Units, o que t'apuntis a una ràdio gusana de Florida. Abans que algú no pensi en cuinar-te amb peres (foto).

JORDI BASTÉ, ETS UN MAMARRATXO!

Com que no hi ha cap risc que aquest humil bloc surti a la secció dels bloggies, del programa d'en Jordi Basté pel matí a RAC1, entre d'altres raons, perquè només trien que cutrades, he de dir que l'esmentat periodista és un autèntic mamarratxo.

I ho és perquè avui no se li ha acudit res més, després d'un cap de setmana de joia, alegria, felicitat i esperança, no se li acut res més, repeteixo, que posar un Semàfor Vermell, a la portaveu del Govern Basc, Miren Azkarate (foto), per haver afirmat que Kosova és exemple de com es resolen els problemes. 

Una declaració plena de sentit comú, per altra banda, i que contrasta amb l'indigne silenci del govern del Tio Pepe.

Mira Basté, si t'agrada posar semàfors vermells, te'ls claves al cul. 

I en tot cas, dedica't al periodisme esportiu, que de política i, sobretot de dignitat nacional, no tens ni punyetera idea. 

Mira que hi havia gent a qui donar-li el puto semàfor!, i vas tu i com un autèntic passerell,  fas la gracieta.

Au, vés a cagar!

Mamarratxo!

QÜESTIÓ DE FERMESA

L’altre dia em referia a en Josep Maria Batista i Roca. Aquest patriota exemplar sempre remarcava la importància de la formació del caràcter, sobretot en els dirigents del que havia de ser el partit i/o l’exèrcit d’alliberament de Catalunya. Conjuntament amb en Miquel Baltà (foto) i en Pere Rosell i Vilar, va organitzar durant la República Catalana, la Guàrdia Cívica Republicana.

En Batista, considerava la fermesa com un element clau en la formació del caràcter del patriota. Per fermesa s’entén, per exemple, el tenir un comportament decidit, no dubitatiu. Quan es decideix alguna cosa, -sempre després d’una deliberació el més enraonada possible, mai a la babalà- es porta fins a les darreres conseqüències, sense tremolor de cames i petar de dents. Però sobretot, per fermesa s’entén la capacitat de mantenir uns principis sense caure en les rebaixes o ser corromput per aquells que, com diu en Llach, pretenen “abaratir els somnis”. N’hem vist tantes de rebaixes! El poder sempre pretén seduir amb diners, símbols, pompa, i molts són els que cauen de quatre potes. No cal dir noms –o sí-, tots ja els coneixem. Sortosament, també n’hi ha que no claudiquen i, malgrat els costos en diversos ordres, continuen endavant.

Tota aquesta reflexió prèvia ve a tomb de dos episodis que s’han donat darrerament i que encara són vigents avui, dia d’eleccions, en les quals espero que es foragiti del govern regional del País Valencià i de les Illes el PP. Una esperança, però, que casa malament amb la tàctica escollida pels partits patriotes catalans: el pacte amb partits ecspanyols, sigui el PSOE (cas del BNV), sigui IU (cas d’ERC i PSM). Quant aprendrem que no hi ha dreceres per aconseguir la victòria? Algú seriosament pensa que pintaran alguna cosa en governs presidits per ecspanyols “d’esquerres”? Si al Principat, on la correlació de forces sembla més favorable, costa un món, què passarà quan els partits patriotes esdevinguin, com l’Alien, el 8è passatger? Cacadevaca. Ni ensumaran les catifes del poder. Prou que ho saben fer això els ecspanyols!

Però torno als dos episodis, que com sempre m’he sortit de mare. El primer és clarament banal, però per això mateix altament significatiu. Em refereixo al debat entorn el lideratge a la Primera Divisió de la Lliga de futbol. És un tema que m’avorreix, però molt instructiu. El cas és que mentre el Barça depenia d’ell mateix, molts periodistes i opinadors esportius, començant per en Jordi Basté, al qual hagués trencat la cara si l’hagués tingut a l’abast, no paraven de tremolar i d’anar acollonits davant la possibilitat que el llavors segon classificat ens superés. Van ser uns dies terribles. Paradoxalment, quan finalment l’adversari ha passat a encapçalar la taula de la classificació, es va donar com una desactivació de la tensió i la por, i va començar a elaborar-se un discurs positiu i optimista! És a dir, quan pitjor, millor. En el fons, el que jo veig és per una banda la incapacitat psicològica d’alguns catalans de sentir-se superior als ecspanyols. Dit d’una altra manera, aquests dats, necessiten que un ecspanyol els mani o estigui per sobre d’ells. Perquè ho han mamat. Perquè tenen el trauma de la mili o per alguna altra desviació mental. Són quasi tres-cents anys de supeditació psicològica, entre d’altres, i això marca tant que fa inconcebible que un català superi un ecspanyol. Això pot explicar, per exemple, la submissió política, moral i psicològica, digna de manual de psiquiatria d’en Carod, respecte en Montilla. Com pot ser que una persona amb evidents qualitats intel.lectuals, amb una formació suficient –mancada, però, del coneixement de l’anglès-, etc., cedeixi davant un individu, una andròmina, que és una nul.litat en tot allò que no sigui obeir i amenaçar… una persona que molt probablement seria inelegible en molts països per la seva incapacitat manifesta de maitriser que diuen els francesos, la llengua nacional. En definitiva, aquest episodi de la Lliga, que encara no sabem com acabarà, ha demostrat que manca fermesa per gestionar un escenari favorable, malgrat les pressions, els atacs, les punyalades dels nostres enemics. Sembla com si sempre nosaltres haguéssim de ser els aspirants, mai els capdavanters. No i mil vegades no. Cal aprendre a matxacar d’una puta vegada, i no només esperar a que ens matxaquin per així interpretar allò que sempre s’espera de nosaltres: el victimisme.

El segon episodi és més rellevant. Durant aquesta campanya electoral regional-local, hem assistit també a l’enorme pressió mediàtica, jurídica, institucional i política, per tal que la candidatura nazi dels C’s poguessin participar en els debats electorals i els seus actes fossin recollits pels mitjans públics. I això, malgrat no comptar amb cap mena de representació política prèvia. Doncs bé, en alguns casos, mitjans tan importants com TV3 han cedit al xantatge i la pressió i han informat d’actes dels C’s, encara que només fos durant 30 segons. I jo em pregunto: Per quins set sous sí que s’informa dels C’s i no d’altres candidatures com puguin ser la CUP o el Partit Republicà Català? O la llei és igual per tothom o per ningú!

De fet, aquest episodi torna deixar entreveure la manca de fermesa de molts catalans que se senten cohibits quan un ecspanyol, i ja no diguem quan dos, tres o cinquanta, exigeixen qualsevol cosa. El mateix català que tracta amb displicència i menyspreu els eixalabrats independentistes i si és necessari els fot un puro, quan es troba davant d’un ecspanyol, per molt impresentable que sigui, dubta, vacil.la i intenta arribar a una mena de conllevancia orteguiana. És una actitud que demostra a l’hora un auto-odi foramida i una submissió psicològica envers qui es percep que realment mana.

Diguem-ho ras i curt, els nazis de C’s han gaudit en els darrers mesos d’una sobrecobertura mediàtica sense precedents. Si tenim en compte que en el Parlament del parc representen el 3%, sovint han gaudit d’una presència mediàtica del 15% (una sisena part), és a dir, 5 vegades més, o en termes percentuals, una sobrecobertura del 500%!

Pregunta: des de quan els partits polítics amb un 3% de pes en el Congrés de les hienes ecspanyol, tenen una quota mediàtica del 500%! Són, aquests partits, sistemàticament convidats a participar en totes les tertúlies radiofòniques o televisives? Ni de conya! Si ningú no sap quins són! Si ni els coneixen a casa seva a l’hora de sopar!

En definitiva, hi ha una clara patologia que molts catalans pateixen i que bàsicament es caracteritza per una subordinació psicològica innata, combinada amb un sentiment d’auto-odi ben arrelat en l’inconscient de molts d’ells. Un gruix important d’aquests catalans ja han expedit a tall individual el certificat de defunció de la nació catalana, i en conseqüència, la seva màxima és intentar-se acomodar el millor possible en la casa comuna ecspanyola. D’altres, encara conserven una flameta d’esperança, però de caràcter inestable i poruc, quan comencen a caure hòsties, s’arreceren darrere de qui la tingui més grossa.

Finalment, hi ha els catalans (i catalanes) ferms, que no claudiquem i que abans que Senyors Esteve preferim una i mil vegades ser Almogàvers!

He dit.