QUAN CDC TOCA A SOMETENT...

Quan CDC toca a sometent, la febrada dura fins que en Josep Antoni Duran i Lleida obre la seva boqueta de pinyó. Ara ja poden dir l'Andreu Mas-Colell, en Josep Rull i fins i tot l'ultra conservador Francesc Homs que els espanyols són molt dolents i ens tracten com a súbdits, ja, que quan passi l'esbrabavada apareixerà en Duran i Lleida, i probablement des de La Vanguardia, dirà que cal refredar la situació, que si el xoc de trens, que s'ha de pactar, que entre tots ho hem de fer tot, i aquí pau i bons aliments. 


De manera que toca posar-s´hi crema després de la darrera enculada, i tal dia farà un any. O qui enculada passa, espanya empeny. I ja està, el bon convergent oblidarà la indignació, o farà veure qua l'oblida, o més aviat, s'auto-imposarà oblidar-la, perquè si no esclataria d'indignació. I no és qüestió de posar en perill la feina del nen a la Generalitat i de la nena a La Caixa, oi?

Jo realment no sé com els han parit a aquesta fracció de la societat catalana, que sabent positivament que van cap a l'ensorrament definitiu, continuen dissimulant com si res. I haurà algú que els desenganyi i els posi davant la realitat i els commini a decidir d'una punyetera vegada? I sobretot, a deixar d'utilitzar els coixins per seure còmodament? Existeix aquest algú?

GENIAL, EL FERRERRES!

En Ferrerres és el meu ninotaire de referència. I també és el gran silenciat per Can Godó, sobretot després que fitxés pel Periódico. Un exemple és el silenci sepulcral que cau damunt seu des del programa de la tieta Basté, on no paren de riure-li les gràcies al Batllori que sempre fa un humor "políticament correcte", per a l'establishment monàrquico-autonomista, incloent-hi la nefasta nota folklòrica.

Quant a la vinyeta que il.lustra aquest post, fixeu-vos que el genial Ferreres diferencia l'actitud dels tres "mansos": l'Artur amb cara de mala llet i apretant les dents -no li agrada. En Mas-Colell, com dient, "quin paperot i a sobre em dibuixen", amb els pels de punta. I en canvi, en Duran i Ecspanya, a ulls clucs i perfectament quadrat se'l veu en la seva salsa, convençut del que fa, sense dubtes ni manies.

Una vegada més, genial, Ferrerres. Mal que el pesi a la tieta Basté.

The Yes vote to GOS fiscal measures upsets CDC troops

Former president Mr. Jordi Pujol, tries to calm down militants saying that economic discrimination justifies independence

Duran´s opinion prevails over Mas-Colell´s criticism regarding income tax rise

CiU vote for GOS (Government of Spain) anti-crisis measures has not been fully understood in Catalonia. Not even for a large number of CDC rank-and-file members, according to several CDC militants close to RCAT associates.

These members have started to press the party's leaders. They don't quite understand the yes vote, specially after voting against Mr. Mariano Rajoy´s election as President. And also after Mr. Andreu Mas-Colell, the Minister for Economy and Knowledge, categorical words opposing to those measures -that include a rise of the income tax. According to the Minister´s words, tax income rise risks to place Catalonia's fiscal burden at a suffocation level. In critics opinion "if they didn´t want to to vote against, they could have just abstained".

Having that in mind, it is quite obvious the motivation of former president Jordi Pujol's article posted in his website. Mr. Pujol would have written it to try to appease the unease of militants. In the piece, Mr. Pujol acknowledges that

" Catalonia as a country could be driven to unviability, (...) not because of the economic consequences of independence, but the impossibility – as a result of economic discrimination –of Catalonia to respond not only to the needs of wealth creation or the support for our language and culture, but also to build a truly bona fide society for all her citizens. This, as much or more than any other argument, would be a valid reason to opt for independence. "

However, some analysts consider that the yes vote can also be read having in mind the traditional tensions between CDC and UDC. And more specifically as a Mr. Duran's victory not only over Mr. Mas-Colell, but over the whole Catalan Government. Mr. Duran, as CiU´s top figure in Madrid, in this sense, would be setting the political line of the Government of the Generalitat, without paying the costs that entails to head a department.

Authored: RCAT Web Team

Translation: MA

S´han carregat els Mossos...

L'Artur Mas deu d'estar com una moto. Els darrers dies han estat un malson per ell. El Duran i Lleida li va clavar la punyalada del vot de suport al PP, la setmana passada, just dies després que en Mas Colell abominés de la política pepera. Ja estava massa calladet, en Duran, quan en Mas-Colell monopolitzava els telenotícies i les entrevistes radiofòniques. Devia d'estar preparant el ninotet del budú. La guerra entre aquests dos galls és a mort, i l'Artur de convidat de pedra. Passa que, com sempre en política, i amb permís de Max Weber, el polític guanya al científic. La tempesta madrilenya, en aquest sentit, ha disminuït la rellevància del viatge presidencial a Londres, on ha intentat marcar paquet polític i mediàtic, amb entrevista en exclusiva al Financial Times. Segur que en aquest intent, parcialment aconseguit, de tapar mediàticament el protagonisme presidencial hi ha llarga mà de Duran. A ningú se li escapa que en plena baixada de pantalons del govern dels millors en matèria de política internacional, la visita a Londres era com un intent de contrarestar les crítiques que, ben merescudament, s'han fet al respecte.

Però si l'episodi del vot a Madrid ja va ser una enorme tempesta política, per acabar-ho d'adobar, la protesta sindical dels Mossos d'Esquadra és d'una gravetat sense precedents. Espanya, en una operació perfectament orquestrada de guerra psicològica (psyops) s'han carregat la nineta dels ulls de molts catalans patriotes que de forma entusiasta han vist com els seus fills i les seves filles entraven en aquest cos amb la idea de fer un servei al país. I ara es troben que s'han convertit en ariets contra Catalunya. A aquestes famílies, de debò que els planyo. Quina frustració més gran deuen de sentir en aquests moments. I el pitjor és que fer net de la morralla que ha portat a terme tota la conxorxa deu ser quasi impossible... entre d'altres raons, perquè és evident que aquí el tema va molt més enllà dels sindicalistes. Aquí hi ha peixos grossos amagats, que mouen els fils, a nivell d'alts comandaments del propi cos, òbviament.

L'espanyolisme està jugant fort. La contraofensiva espanyola als dos darrers anys d'avenços independentistes a casa nostra (concretat en les consultes i en el suport creixent a la independència) es farà per terra, mar i aire. I per descomptats, per la xarxa. Quan trigarà a sortir un presentador de TV3 que voldrà parlar en espanyol? Penso que no gaire. Comptarà amb tota la brunete mediàtica per recolzar-lo, naturalment.

Després la immersió, després de les ambaixades, els ha tocat a rebre als Mossos. I sense oblidar, per favor, el tema de les caixes d'estalvi. Ara sembla que la que li tocarà serà la totpoderosa Caixa de Pensions, que serà fusionada, manu militari, amb Bankia, i naturalment, qui portarà la veu cantant serà el sr. Rodrigo Rato, que serà el nou amo del resultat de tot plegat. Si fa ja uns quants anys, els espanyols es van carregar els grans bancs bascos, a través de la fusió amb Argentaria (antic banc públic espanyol), ara li toca el torn a les caixes catalanes, que estan a punt de perdre tot signe de catalanitat, més enllà d'aspectes folklòrics. Potser és per això que, per curar-se en salut, el Banc Sabadell ha penjat un anunci televisiu on els nens que el protagonitzen parlen... en espanyol... no fos cas que a Madrid es pensessin que són nens d'Olot o el protagonista de Pa Negre....

S'han carregat els Mossos per sempre més...això, però, té una lectura positiva... Deixem-nos de punyetes, ara ja hem d'anar, directament, i sense reticències flower powers, a la formació d'un Exèrcit ... català, naturalment... És a dir, cap a la Independència.

NOTA: Post inicialment penjat al DGS, el 18.01.2012.

I LES JOIES DE LA CORONA?

Escoltar el missatge de Cap d'Any del Primer Ministre escocès, Alex Salmond, em mostra la sideral diferència amb el seu partenaire català. Fixeu-vos com marca paquet dels diferents museus que recullen el patrimoni històric i nacional d'Escòcia. I per acabar-ho de reblar, els qualifica de les joies de la corona... Fixeu-vos com pressumeix de la seva política internacional. Fins i tot arriba a parlar de Panda Diplomacy, en referència als acords signats darrerament, no amb qualsevol txitxarel.lo, no, sinó, òbviament, amb la Xina... Que quan s'hi posen no s'hi posen per poc. De forma intel.ligent, i perquè ningú no se senti menystingut, també hi ha una referència als Estats Units, en la persona d'Al Gore. Jo al.lucino. Em trec el barret i el que calgui davant d'aquesta gent.

Comparar la política internacional d'Escòcia amb la de la CAC, és literalment impossible. No hi ha color. I per acabar-ho d'adobar, la clatellada a les polítiques neoliberals del govern del Regne Unit, és antològica.

Això és impensable en el cas de Catalunya. I sobretot, en el cas de l'Artur Mas, el president que vota d'amagat per la Independència del seu país. Us imagineu l'Artur Mas fent-se el milhomes de les joies de la corona nostrades? No, impossible.

I això per dos motius. El primer és que no en tenim, de joies de la corona. Tot s'està venent. Tot el patrimoni català, fins i tot el públic, està sent posat al mercat, perquè els lobbies amics (Madí i companyia...) en treguin profit. Que un govern que pretén ser nacional -no autonòmic, no un subsistema descentralitzat- es ven tot el seu patrimoni, demostra fins a quin punt d'indignitat nacional s´ha arribat. I ja vaig parlar -i en continuaré parlant- del tema de les delegacions a l'exterior, que estan sent depurades manu militari sota el diktat del PP. I espereu a que passin les eleccions d'Andalusia, i el PP governi la que sí que és la joia de la corona ecspanyola...

El mes de març, les brometes del bellotari extremeny, seran un joc de nens en comparació amb els autèntics míssils que Javier Arenas, com a nou president andalús ens llançarà. Em jugo un pèsol que el fantasma de la novena província, tan car al falangisme ecspanyol des dels anys 20 del segle passat, tornarà a emergir com un u-boat.

El segon motiu és perquè, simplement, en Duran i Ecspanya el farà callar. No cal donar-li més voltes. Tard o d´hora en Duran es carregarà en Mas Colell com a primer pas per carregar-se després en Mas i consolidar el que ja a hores d'ara és, l´home d'Ecspanya en el moll de l'ós del govern de Catalunya.

És un panorama decebedor. Però, vés, els catalanets, cofois i bon minyons, es lleven cada dia ben d'hora, ben d'hora, per treballar per Ecspanya. Bé pagant els impostos amb els quals ens espolien, bé per votar més autonomia, és a dir, més dependència.

País-marmota, redéu!

Sempre ens quedarà el consol d'Escòcia, i que algun dia, nosaltres també poguem arribar-hi!

EL "NOU NACIONALISME" DE ... BARACK OBAMA

La setmana passada, Barack Obama, ja plenament immers en la nova campanya electoral que s'acosta, va fer un discurs de 55 minuts de you tube, en la que podem anomenar una població de l'Amèrica profunda.

Concretament a Osawatomie a l'estat de Kansas (nom que em recorda més a la magnífica pizzeria homònima que hi havia al bell mig del Passeig de Gràcia, a la qual, en el meus anys d'estudiant, m'escapava sempre que podia per endrapar, assegut a la barra, una deliciosa pizza de bacon).

L'esmentat discurs, que el podeu veure en el vídeo adjunt, i llegir aquí, ha tingut un notable impacte mediàtic en els dies següents, de manera que les opinions favorables i contràries s'han multiplicat arreu, i particularment, com no podia ser altrament, a la xarxa.

I quin ha estat el motiu d'aquest rebombori?

Doncs la reivindicació per part d'Obama, del discurs pronunciat l'any 1910, en la mateixa població per Theodore Roosevelt, mesos després de deixar de la presidència dels Estats Units. En aquella ocasió, Teddy, pertanyent al Partit Republicà, va fer una encesa defensa de la necessitat que la contribució dels ciutadans quant a impostos, fos progressiva, és a dir, que qui més guanyés, més pagués.

En aquells anys, una declaració d'aquest tipus va ser titllada immediatament de ser de caire socialista. I de fet, Roosevelt va acabar abandonant la seva formació i creant-ne una de nova, el Partit Progressiu (que no Progressista), amb la qual es va presentar a les eleccions del 1912, on va ser derrotat pel candidat demòcrata Woodrow Wilson, però va superar el candidat republicà, William H. Taft. D'aquesta manera va aconseguir trencar el bipartidisme històric en el poder legislatiu americà.

Teddy Roosevelt, durant la seva presidència (1901-1909), va portar a terme una política decididament anti-monopolis, i va vetllar pel benestar de les persones en una situació econòmica més precària, fet que el va enemistar amb els grans cercles de poder financer i empresarial. També va aprofundir en la democràcia popular, participativa, que donés veu als ciutadans.

Un dels fragments més rellevants d'aquell discurs del 1910, que duia per títol New Nationalism, va ser recordat per Obama, la setmana passada.

Realment, paga la pena:

"Our country -this great Republic- means nothing unless it means the triumph of a real democracy, the triumph of popular government, and, in the long run, of an economic system under which each man shall be guaranteed the opportunity to show the best that there is in him"

Senzill, i a l'hora brutal, oi?

Obama, naturalment, va fer un aggiornamento del discurs del seu predecessor, i va afirmar que cal combatre de forma decidida l'increment de la desigualtat que avui en dia es viu de forma cada cop més evident als Estats Units. Una desigualtat que està ara ja afectant a aquest objecte del desig de tot polític com és la classe mitjana, veritable pilar de la fiscalitat d'un país.

Davant la perspectiva de les eleccions del 2012, Obama es va embolicar en la bandera dels stars and stripes i vol apostar decididament per incrementar l'ajuda social i sanitària i combatre els seus oponents republicans, que a hores d'ara s'estan traient els ulls els uns als altres per veure qui és més anti-Obama.

Naturalment, no cal esperar una revolució socialista, de les seves paraules, però sí un reforçament dels mecanismes de regulació del sistema financer, i en general de control i vigilància (oversight) i de rendició de comptes (accountability), que impedeixi que la gestió deficient o corrupta de les grans corporacions afecti tothom.

Una actitud que, per cert, caldria que prenguessin nota aquells que fan el fatxenda parlant del govern dels millors, però que demostren (Mas-Colell al marge, òbviament), una total subordinació no només al complex Merkozy, sinó també al nou amo del carxofar, en Rajoy, i als puppets locals (Camacho, Millo, e tutti quanti). Tant que fins i tot no m'estranyaria que acabessin entrant al Govern de Catalunya.

Això sí que seria l'acabose, o no (sobretot si els independentistes continuen votant-los a ulls clucs).

POSA UN BUFÓ A L'URNA!!!

Fins ara de bufons oficials, n´hi havia un, l'Albert Boadella, personatge totalment nefast, del qual fins ara ja n´he parlat massa. Ara, però, sembla clar que ha aparegut el seu relleu natural. I aquest no és altre que el senyor Duran i Ecspanya.

En les darreres setmanes aquest individu ha protagonitzat tantes sortides de to, que fins i tot ha merescut que autèntiques vaques sagrades li diguessin que tanqués la seva boqueta de pinyó. Recordo el propi President Pujol, que està demostrant que la vellesa és un actiu, o el propi i reverendíssim Joan Rigol, quan va declarar que el que estava claríssim és que en cap cas, "Unió és un partit anti-independentista".

Però el ja candidat de la federació està embogit. No para compte al que li diuen i cada dia, com aquell qui diu, vol atraure l'atenció mediàtica. El noi vol ser Ministre al preu que sigui, i malgrat els esforços d'en masover Mas i del seu equip de centrar la campanya en el tema del Frau Fiscal (perquè no hi haurà pacte, si no una nova aixecada de camisa), en Duran no para de moure la cintura i fer cops de pubis, com si fos l'Elvis, a veure si algú es fixa en ell.

En definitiva, el senyor Duran, s'està convertint, o ja ho és ara, en un bufó electoral. Fa riure, fa pena. No té ni una engruna de dignitat.

I el que és pitjor, les seves barrabassades les paga Catalunya. Ja ho he dit en alguna altra ocasió i adverteixo que ho repetiré més cops fins al 20-N, sobretot adreçats als votants independentistes de CiU: Un vot al senyor Duran és única i exclusivament un vot per tal que ell pugui ser Ministre, no és un vot per Catalunya. Votar CiU és votar Duran i votar Duran és votar Ecspanya. Així de clar i així de dur. No hi ha terme mig.

CiU en aquestes eleccions no presenta un programa, presenta un candidat a Ministre, a lobby, a gestora dels negocis del 2% de la població del país.

Això sí, amb la sobrecobertura mediàtica de La Vanguardia i mitjans afins que és qui li fa la campanya en mode 24/7, és a dir non-stop.

Duran i Ecspanya és un home fidel a Ecspanya i també perquè no dir-ho, al Vaticà. Un home que té molts cadàvers a l'armari, i dirigeix un partit que ha estat esquitxat per innombrables casos de corrupció, en totes les facetes que es vulgui. És doncs, una persona que té molts deutes amb Ecspanya i aquesta els hi fa pagar convertint-lo en l'autèntic mur de contenció de la Independència de Catalunya.

Tal i com li va passar al senyor Mas-Colell, en Duran pot apunyalar qualsevol alt responsable polític català si es passa de la ratlla. I el mateix pot fer, qui ho dubta, amb el senyor Mas, si aquest, anés més enllà, del que Madrid considera raonable o tolerable.

Ens hem de desempallegar d'aquest personatge nefast. I cal fer-ho en aquestes properes eleccions. No li podem donar cap xec en blanc.

JA HO VAIG ADVERTIR!!!!!

Ja ho vaig advertir. Sóc un crack! Perdoneu però algú ho havia de dir!!!.

Ara fa uns dies acabava un post fent referència al Conseller Mas-Colell, amb aquestes paraules:

"Quan els ecspanyols s'atipin -i ja falta poc- activaran els mecanismes corresponents i segur que en Duran i Ecspanya l'apunyalarà per l'esquena, des de la presidència de les comissions mixtes. Un pèsol m´hi jugo."

Doncs bé, ja ha passat, potser no una punyalada, però sí una calvotada. Podeu llegir-ho aquí:

http://www.naciodigital.cat/noticia/33660/duran/reflexionar/mas-colell

Més enllà de l'abast de la repassada, amb allò que realment ens hem de quedar és amb el rol estratègic que Duran ocupa en l'Administració Mas (Mas?). En el sentit que, per moltes negociacions que portin a terme els consellers, qui en darrer terme tindrà la darrera paraula, com a mínim ex-aequo amb en Mas, serà en Duran que presideix no una, ni dues, ni tres, sinó les quatre comissions bilaterals entre els governs espanyol i el dependentista de Barcelona.

De manera que en la pràctica ens trobem amb un govern bicèfal. Amb una matisació. La bicefàlia és de portes endins, de portes enfora, en Mas és qui rep les hòsties, mentre que en Duran es mou com un peix a l'aigua entre els despatxos d'aquí, d'allà i les suites d'hotel a 1000 euros la nit. Aquest sí que és un crack... i un coent que diuen a València.

(Per cert, he guanyat un pèsol. Un altre)

NAUSEABUND (1a part)

Nauseabund. Aquest és el comportament que la gent de CiU està tenint en els dies posteriors a les eleccions locals. Fa realment angúnia, i fàstic. Em refereixo, naturalment, a la direcció nacional, tot i que no dubto que també es pot ampliar a molts municipis. Sortosament no a tots. Vegem-ne alguns casos.

A nivell nacional, destaca la pantomima aquesta de la Comissió Parlamentària sobre el Pacte Fiscal. Anem a pams. Tothom sap a hores d'ara, que l'objectiu de CiU és no aconseguir el millor acord per Catalunya -que és el que diuen- si no arribar a un pacte, a un acord, el que sigui, per tal de presentar-lo com la gran conquesta. Encara que sigui una merda penjada d'un pal. Vull dir que l'acord és la finalitat, no l'eina per aconseguir-la. No importa el contingut, importa el continent. I naturalment, això els ecspanyols ho saben. I per això no baixaran del burro i cediran el mínim possible. O no cediran res.

La puta foto donant-se la maneta. O el bec. Els polítics apareixeran somrient, peperos i els dependentistes de CiU, encaixant... i als catalans que els mati Déu. El Barbeta, el Juliana doraran la píndola o més aviat el supositori .... o la lavativa.

Jo és que realment no puc entendre que tinguem una gent tan poruga i mesella. Cada dia estic més orgullós de no haver participat a la mani del 10J, per acabar així...

Però això no és tot. Per acabar-ho d'adobar, la comissió parlamentària de marres es farà a porta tancada. Visca la transparència i la regeneració democràtica! Colla d'impresentables. Però què s'han cregut que són, aquesta gentussa? Doncs au, tanqueu-vos en els vostres caus, i que us aprofiti.

Els ecspanyols saben perfectament que tenen CiU agafada pels collons, pels collons de la corrupció és clar, i que si es passen un pèl, els pressionaran amb alguna sentència judicial o recurs legal paral.lel. A ningú se li escapa que fa tan sols uns mesos, CiU era un cadàver polític, i que ara sembla ser el rei del mambo. Si volgués podria declarar avui mateix la Independència, perquè no té oposició. Però naturalment, no vol. I, sobretot, no pot. Perquè quan ho fes, començarien a caure sentències judicials a punta pala i polítics i familiars de primer, de segon grau d'aquests polítics, anirien immediatament a la presó.

L'única excepció en aquests moments que hi veig, és la del Conseller Mas-Colell. És cap casualitat que sigui l'únic que s´ha plantat davant dels ecspanyols? Que li ha cantat les quaranta a la tonteta aquesta de Ministra d'Economia ecspanyola? És cap casualitat que hagi portat el debat sobre el finançament al cor de la Unió Europea, a Brussel.les, i això hagi posat histèrics els ecspanyols? És cap casualitat l'ofensiva per terra, mar i aire que el Financial Times, el Wall Street Journal, o les agències de ràting estan portant a terme contra Catalunya?

Si tots i cadascun dels consellers es comportessin com en Mas-Colell, en comptes de fer el panoli com en Puig matant puces a canonades, tot seria molt diferent. Però la pregunta apareix de seguida: quant durarà Mas-Colell al capdavant de la Conselleria d'Economia i Finances? Jo em jugo un pèsol que no gaire. Quan els ecspanyols s'atipin -i ja falta poc- activaran els mecanismes corresponents i segur que en Duran i Ecspanya l'apunyalarà per l'esquena, des de la presidència de les comissions mixtes. Un pèsol m´hi jugo.

Però la fortor no s'acaba aquí. N'hi ha més.

L'SCARLETT JOHANSSON DE CONSELLERA PRIMERA!

Si com diuen, el del Sr. Mas ha de ser el govern dels millors, i aprofitant la seva coneixença mútua, jo exigeixo l'Scarlett Johansson com a Consellera, si pot ser, Consellera Primera. Realment, si el president xusquero fes aquest pas, prometo solemnement que respectaria els 100 dies de gràcia que s'acostumen a donar als nous executiu. Ep, però ni un més! De fet, 100 dies (és a dir, uns 3 mesos), és el que s'acostuma a dir que duren el rotllos, no?

Qüestions hormonals i biològiques al marge, tal i com s'està coneixent la nova composició del futur govern dependentista, està clar que ni la Johansson ho remunta, això.... Govern dels millors? Cony, jo hi veig més caspa que altra cosa. I sobretot veig coses molt preocupants, moltíssim.

A hores d'ara, i a l'espera de que es distribueixin els 4 o 5 conselleries que falten, allò que m'alerta més són les dues conselleries que li han tocat als ultres d'Unió: Governació i Relacions Institucionals i Agricultura. Anem a pams.

A veure, Arturet, saps el que fas? Donant aquestes dues conselleries als unionistes, és com posar una guineu afamada al bell mig d'un galliner, neng!

Les dues s'ocupen de qüestions tan sensibles com el món local, és a dir, els municipis, l'una, i la pagesia, l'altra. És a dir, dos àmbits on la corrupció, els xanxullos, les comissions, les subvencions, les col.locacions a dit, etc. són a l'ordre del dia. Precisament, activitats on els unionistes excel.leixen, com les diverses sentències judicials constaten. A més les dues són l'instrument perfecte per fer xarxa i incrementar la influència territorial del partit. Increïble, al.lucinant, tant que és impossible que sigui una casualitat.

Però això no és tot. Després hi ha les persones. A veure, la pijeta Joana Ortega, no és més que la secretària d'en Duran, la seva cheer leader principal. Prefereixo no saber en què és millor la senyora Ortega, deu ser en qüestions privades, perquè en temes públics, l'únic que se li sap són declaracions d'un ecspanyolisme pujat de to que fa feredat. Ortega podria estar molt bé al costat del seu ex-camarada Millo, o del tant envejat Moragas al PP. Deixem-nos de conyes, l'Ortega serà la dona de palla de Duran i Ecspanya al govern de Mas. No debades, aquest ja va ocupar la mateixa conselleria entre el 1999 i el 2001. És una conselleria que també s'encarrega de les negociacions amb els ecspanyols, de manera, que serà com jugar a casa.

Pel que fa al boy Pelegrí, penso que amb la cara paga, no cal afegir res més. Representa la pura essència de la política caciquil que encara governa a molts municipis i comarques de casa nostra. Pura fatxeria, integrisme, tocant a l'opus o fins i tot més enllà i tot. Amb aquest individu al capdavant de la conselleria, la possibilitat d'una pagesia moderna i emprenedora està sentenciada a mort. Tot el contrari: hi haurà un orgasme d'acumulació de propietats agrícoles al servei de la gran indústria agroalimentària que monopolitza moltes comarques, i que compta amb noms tant il.lustres, que m'estalvio esmentar-los perquè són més coneguts que la monyos. Pelgrí representa la pitjor tradició possible, és un demostració fefaent que a en Mas, el tema aquest dels pagesos se la repampimfla, que ja s'ho faran entre nyerros i cadells.

Al marge d'aquests dos unionistes de marres, els noms que fins ara han sortit, i a l'espera dels que falten mereixen una valoració desigual.

La millor, sense cap mena de dubte, la del professor Andreu Mas Colell. Probablement un dels millors acadèmics que tenim en aquesta país, que va tornar dels Estats Units, on hauria pogut concloure una carrera acadèmica més que brillant, per enfangar-se en la política catalana. Mas Colell és de les persones que ens caldran en la Catalunya independent, i per això ell mai serà rector d'una universitat ecspanyola, ni que sigui la Pompeu Fabra, perquè és incompatible amb el model d'universitat pública de tall napoleònic, que encara patim. Mas Colell cobreix la quota corresponent als savis, que tot govern normal es vanta de tenir. Un home ja veterà, i per això penso que difícilment s'entendrà amb els sàtrapes ecspanyols del Ministerio de Economia o del Consejo de Política Fiscal y Financiera, que és on tots els governs autonomistes i dependentistes van a petar, pel simple fet de ser-ho (si fossin independentistes, anirien a petar a l'Ecofin, és a dir al Consell de Ministres d'Economia i Finances de la Unió Europea, convindreu amb mi que és com la nit i el dia, oi? O com l'AVE i el TGV...). Jo sincerament, en Mas Colell el veig més a Brussel.les, Londres, Frankfurt o Estocolm, que a Palència, Badajoz, Logronyo o Santander...

Una altra figureta del nou pessebre executiu, és la del deseado batlle de Sant Cugat, Lluís Recoder, autèntica esperança blanca dels sectors més ecspanyolistes de CiU. Sembla ser que ha tingut un gran èxit en la seva gestió municipal. De totes maneres, en això hi ha trampa: el diner sempre crida al diner, i segur que el fet que Sant Cugat sigui un dels municipis amb la renda per càpita més alta del país, l'ha ajudat sobremanera. L'efecte crida, en aquest sentit ha fet de la població la darrera reserva de molts que han fugit de l'hegemonia sociata a Barcelona, i s'han instal.lat a l'altra banda de Collserola. Amb milions a punta pala, com la portera del Núnyes, fer una política municipal exitosa és molt senzill. Si li surten els euros per les orelles! Ara, considerar en Recoder com un exemple de renovació generacional, és per trencar-se el pit de riure. En Recoder està en la política des de que vestia calça curta. És el típic polític que mai ha fotut brot en l'empresa privada, sempre ha estat xupant de l'erari públic. En això, sense cap mena de dubte, sí que és el millor!

Finalment, vull parlar del darrer en incorporar-se a les travesses: l'inefable Felip Puig. Semblava que ja l'havien desnonat políticament, però vet aquí que torna a la primera línia. I quina primera línia! Ni més ni menys que la Conselleria d'Interior. Que s'agafi els collons, perquè li cauran hòsties per totes bandes. En Puig haurà de gestionar el cos de Mossos d'Esquadra entre d'altres. Potser és la persona adient per fer-ho, atesa la seva coneguda mala llet llegendària. Tindrem un nou Capità Collons, com l'enyorat Miquel Badia (foto), o més aviat algú que cedirà a les xarxes teixides a l'interior del cos bé pel CNI, bé per les màfies criminals transnacionals, durant els anys tripartits?

En Puig, és un escalfabraguetes professional, això és el que em fa por: té una capacitat innata per aixecar la moral a la tropa convergent, però no li tremola el pols per després deixar-los més penjats que un pernil, si rep les ordres de la superioritat de fer-ho. Per entendre'ns mai el voldria al meu costat si d'ell depengués la meva integritat física. Suposo que s'entén.

La darrera tarrascada la va protagonitzar dos dies després de les eleccions: sense immutar-se va declarar que la reivindicació estrella de CiU durant la campanya, la del concert econòmic, era impossible d'aconseguir i que quedava aparcada ad calendas grecas. Així, amb dos collons, el xaval. Suposo que el 1.198.0o9 altres votants de CiU, encara s'enrecorden d'ell i de la seva família -per cert, bastant complexa-, perquè els acabava d'aixecar la camisa com a absoluts babaus...

Déu n'hi do, el post. I encara en queden uns quants per pentinar. Ens hi posarem més endavant. Ara he d'anar a provar l'M14...

REPUGNÀNCIA

L'episodi aquest dels 40 batlles anant a Madrit a suplicar que l'oligarquia economicofinancera de la metròpoli es digni a invertir als seus municipis, és directament repugnant. De fet, no és més que una advertència del que passarà si Ecspanya guanya les properes eleccions al Parlament del parc. És a dir, si guanya qualsevol altra opció que no sigui Reagrupament o que no compti amb el suport de Reagrupament.

La veritat és que algú pot capir un acte més degradant de submissió? No, en absolut. Veure els 40 polítics municipals, tots ells ben uniformats, ben clenxinats, farfollant paraules típiques i tòpiques davant un auditori que segurament se n'enfotia d'ells.... De fet era un retrat robot de l'ideal de la sociovergència: sociates i convergents de la maneta, ofrenant noves glòries a Ecspanya. Vaig escoltar en Recoder fent el discurset de marres... Vaig sentir vergonya aliena. Això és un nacionalista català? O un pallasso?

Aquesta genteta encara no s'ha assabentat que el nostre món és el món. I mira que en el seu temps l'Andreu Mas-Colell ja ho va dir ben claret. Però ells prefereixen la modernitat del mercado nacional, talment com si fossin encara al segle XIX. Anar a buscar els nostres pitjors enemics, l'oligarquia ecspanyola, el capitalisme ecspanyol, que ens vol una regió de serveis (gastronòmics, turístics, de relax), talment com França ha aconseguit fer amb la major part de nacions que ocupa (Còrsega, Occitània, Bretanya, Iparralde... i mal que ens pesi, també la Catalunya Nord), demostra ben a les clares quin és el patriotisme d'aquest personal.

Londres (foto)? Frankfurt? Xangai? Nova York? Connais pas! Ara Madrit, sí, el puto cul del món, és guai. Els únics que es deleixen per anar a Madrit, i que el consideren la Meca de la modernitat, són els catalans dependentistes.... A més a Madrit no s'ha de parlar anglès.... ni alemany....

Quina tropa, quina pena, quin personal de més baixa estofa. Què passarà quan finalment a Ecspanya li fotin la patada de l'euro? Què farà el sr. Recoder? Home per començar hauria de millorar el seu ecspanyol, perquè realment és tremendo, que diuen.

A veure si ho capteu: Madrit no és res. És una merda penjada d'un pal. I qui va a Madrit jo el proposo considerar un empestat i sotmetre'l a quarentena, o a una seixantena ben bona.

És urgent que ens desempalleguem d'Ecspanya, i en tot cas, qui es vulgui enfonsar amb ella, que no arrossegui el conjunt del país.

La Independència, és més necessària que mai.

Només la Independència ens permetrà aprofundir en un país amb més Democràcia i aconseguir sortir del marasme econòmic, garantint més Treball, per als catalans i les catalanes.

No podem perdre ni un segon. I menys, genuflexionar-nos davant els nostres enemics.

(For the record. Els 40 dependentistes eren els batlles de: Barberà (PSC), Barcelona (PSC), Castellar del Vallès (PSC), Cerdanyola (PSC), Cornellà (PSC), Gavà (PSC), Llinars (ERC), Manresa (PSC), Les Masies de Voltregà (PSC), Masquefa (CiU), Mataró (PSC), Òdena (PSC), Olvan (PSC), Parets (PSC), Pineda (PSC), Polinyà (PSC), Ripollet (PSC), Sabadell (PSC), Sant Cugat (CiU), Sant Quirze (CiU), Santa Margarida de Montbui (PSC), Santa Maria de Palautordera (PSC), Subirats (ERC), Terrassa (PSC), Torelló (PSC), Ulldecona (PSC: aquesta tipa és la de l'urna), Viladecans (PSC), Vilanova del Camí (PSC), Agramunt (CiU), Les Borges Blanques (ERC), Cervera (PSC), Lleida (PSC), Vilagrassa/Anglesola (CiU/CiU), Vilanova de la Barca (PSC), Ascó (CiU), Móra la Nova (CiU), Reus (PSC), Tarragona (PSC) i Salt (PSC). SHAME ON YOU!)

AQUESTS SOCIATES SÓN UNS CRACKS!

Ja tenia raó ja, el difunt Arnera, quan deia que els sociates són els putos amos. I tant que ho són! 

Avui, 18 de setembre, passarà als annals de la història com el de la triple carambola impossible. Em refereixo naturalment als incidents que han tingut lloc a la Universitat de Barcelona i una mica per tot arreu, arran del desallotjament dels estudiants que protestaven contra l'aplicació del Pla de Bolonya.

Dic que passarà als annals de la història, perquè en el dia d'avui, dos consellers del govern quatriprovincial autonòmic, han dictat la seva sentència de mort. Dos consellers, i cap dels dos és sociata! Us ho podeu creure? 

Dos antics (antics?) leninistes, en Joan Saura i en Josep Huguet, és a dir, el cap polític dels Mossos i el màxim responsable de la política universitària, respectivament, tenen, a partir d'avui, els dies comptats, políticament parlant. Ja ho veureu, com ho pagaran molt car. Tots dos són autèntiques mosques colloneres que sempre havien tingut la temptació de marcar paquet. Estan acabats. Morts. RIP. 

I com ho han aconseguit, els sociates? Doncs clarament, movent els seus peons. I quins són els seus peons? Naturalment, per una banda, els rectors de les universitats públiques. Per ser rector d'una universitat pública, has de tenir carnet sociata, o ser amic de viatge dels sociates. És una llei de ferro. Has de pertànyer a l'autèntic poder fàctic del món universitari que no és altra cosa que l'Agrupació Socialista Universitària (ASU) o ser-ne amic, o no ser mal vist per ella. I si no que li preguntin a Andreu Mas-Colell, de lluny un dels acadèmics més brillants de la universitat catalana i que m'arrisco a pronosticar que mai, repeteixo, mai, serà rector...

Dos dels rectors que es troben en l'ull de l'huracà, en Ramírez (UB) i en Joan Josep Moreso (UPF), i que són els que han excitat més el mullader, són sociates convictes i confessos. Només cal llegir els blocs sociates i la seva paperessa, per comprovar els diversos orgasmes que van tenir quan van ser escollits rectors. En el cas de Moreso, a més a més, se suma la seva particular croada contra el català a la universitat, amb declaracions demencials, dignes d'un catalanofòbic.

No m'estranyaria, però, que maquiavèlics com són, els sociates juguessin a dues bandes, i també tinguessin els seus peons dins el moviment anti-bolonya. Una servidora va participar de forma activa en el moviment estudiantil dels vuitanta, i puc afirmar sense cap mena de dubte que molts petits dirigents estudiantils (normalment es presentaven sota la sigla de partits de l'extrema esquerra) no eren més que sociates que feien punts de cara a obtenir càrrecs i prebendes. Parlaven en ecspanyol sistemàticament i naturalment el seu discurs era d'un esquerranisme demencial (però no costava gens desemmascarar-los). Naturalment, no estic dient que tot el moviment anti-bolonya estigui manipulat pels sociates, però si jo estigués ara en aquesta trinxera, aniria amb peus de plom, no fos cas que em donessin gat per llebre.

Però encara hi ha una altra carambola, que és la definitiva. Els sociates han aconseguit que els seus adversaris directes, els convergents, no tinguin més remei que aplaudir-los, de manera que es beneficien d'una imatge de fermesa i contundència que excita a molts convergents -només cal recordar les declaracioons de Felip Puig demanant la intervenció de l'exèrcit per desallotjar els treballadors de l'aeroport del Prat. 

En definitiva, avui l'Iceta, en Zaragoza and company deuen d'estar de farra. Han cremat definitivament en Saura i l'Huguet -si bé, segons sembla, en el cas d'aquest darrer, la conselleria que dirigeix està totalment controlada pels sociates.

Respecte la repressió policial, què voleu que us digui... algú amb dos dits de front pensa que això quedarà així i que no tindrà conseqüències? Qui la fa, la paga.