LA CATALUNYA TELECINCO

Gràcies a CiU, vivim a la Catalunya Telecinco. Vull dir amb això que l’aposta dels caps de la Federació per mantenir la submissió de Catalunya al Regne d’Espanya ens converteix en còmplices de totes les imbecil.litats que els espanyols cometen i que escandalitzen als nostres socis europeus. Gràcies a CiU, Catalunya som com Guijo de Galisteo, el ja famós poble extremeny que prefereix els toros a crear ocupació. Gràcies a CiU, Catalunya som Bankia. Gràcies a Ciu la nostra reina és Belen Esteban. Gràcies a CiU el diferencial d’atur entre Catalunya i Espanya es va reduint… en perjudici nostra, òbviament. Gràcies a CiU, Catalunya es baixa els pantalons i diu Si Bwana als amos espanyols. Només cal comparar l’actitud submissa del senyor Artur Mas respecte a Madrid, i la del senyor Alex Salmond, primer ministre -independentista- d’Escòcia respecte Londres. Com la nit i el dia. El senyor Salmond no només no fa de negritu, si no que vacil.la als seus veïns del sud. I els vacil,la ben vacil.lats. Marcant paquet, que diria aquell.

Per la Catalunya Telecinco, Tv3 és massa nostrada. Ha de ser més xavacana i, progressivament, anar introduint la llengua espanyola. Per la Catalunya Telecinco, el Barça guanyava massa. I sobretot guanyava el Madrid… i on s’és vist que una ciutat de províncies guanyi a la capital? Cal posar fi a aquesta incongurència. A la Catalunya Telecinco, la Catalunya que vol els caps de CiU, Catalunya ha de deixar de brillar amb llum pròpia, i passar a ser la segona en tot. No fos cas que ….

I tot això és així perquè en comptes d’apostar per una estratègia de Declaració Unilateral d’Independència, que es podria convocar demà mateix, els caps de CiU tornen a tenir entre cella i cella l’obsessió d’esdevenir part del govern…. espanyol. I aquí, és clar, qui porta la veu cantant no és altra que en Josep Antoni Duran i Lleida, que veu una altra possibilitat d’assaltar la nau del govern espanyol, si aquest finalment opta per esdevenir un govern de concetració o d’emrgència nacional… espanyola. Aquesta seria la culminació de la seva carrera polírica_:  Ministre del Regne d’Espanya.

I mentrestant, l’espoli que no només no cessa, sinó que s’incrementa. Els atacs a la llengua, es multpliquen. Les agressions i intents d’assasinat, tant per part tant d’elements civils com d´uniformats,  es reprodueixen constantment fins que se’n surtin. Els nens catalans cada cop són més pobres i passen més gana, i tenen menys salut. La Catalunya Telecinco, és la que agrada a CiU… mentre no es digui el contrari. Fins quan?

NOTA: Post penjat al DGS, el 06.06.2012

LOAPA EN POLÍTICA EXTERIOR

Diumenge el diari El Mundo publicava un article-manifest signat per tots els Ministres d'Afers Exteriors que ha tingut el govern espanyol d'ençà 1977, amb l'única excepció, per causa de força major -defunció-, d'un d'ells. Es tractava d'una nova iniciativa impulsada per l'actual titular de la cartera, el Ministre José-Manuel Garcia-Margallo (sense accent final a la "o", no fos cas que el tinguessin per català).

En els pocs dies que porta en el govern el senyor Ministre no ha parat d'atraure l'atenció mediàtica, ve directament, ve a través dels seus subordinats. Dues obsessions semblen centrar la seva actuació: impulsar a tot preu la marca Espanya, en detriment de qualsevol altra marca autonòmica o local, i tallar les ales a la presència exterior de les autonomies -és a dir, deixem-nos d'eufemismes, de Catalunya. D'aquesta manera, preten que la seva Espanya assumeixi el protagonisme i la rellevància internacional que segons el seu parer li correspon.

Ja en époques de l'Aznar, es van fer totes les pressions que es van poder per aconseguir que Espanya entrés en el G7, primer, i en el G8, després. Van ser debades. La raó era de pes: per molta potència econòmica que representés, l'estat espanyol ha estat un receptor net d'enormes quantitats de transferències monetàries de la Unió Europea d'ençà el 1986, i naturalment, és del tot impensable que un vagi marcant paquet per davant i parant la mà per darrere. Això ho entén qualsevol persona mínimament intel.ligent.

Però segurament, la bufetada més dura que es van portar els espanyols va ser la seva no inclusió en una nova instància que en els darrers anys ha anat guanyant pes. El G-20, que aplega els països més desenvolupats i aquells altres considerats emergent en el context de l'economia mundial. Per més inri, en el G-20 sí que hi figuren Mèxic i Argentina, de manera que podríem dir que cobreixen la quota hispànica. Aquest fet, val a dir, demostra la creixent posició perifèrica que Espanya ocupa també en el context de la Hispanitat, en benefici dels dos estats esmentats i també de Colòmbia i dels propis Estats Units. I és que és públic i notori que el futur de la llengua espanyola, o tal vegada el present, ja, es troba en algun lloc de l'altra banda de l'Atlàntic, i no pas precisament en la península ibèrica. De fet, Espanya només ha pogut assistir a aquestes cimeres com a convidat especial per part de França, que, actuant com a veritable Primo de Zumosol, ha reeditat una mena de nous pactes de família, que ha permès el govern espanyol assistir-hi, això sí, en pla estaquirot.

Davant d'aquest escenari esborronador per als interessos espanyols, els defensors dels quals no paren de gallardejar que somos la 9a potencia mundial, el manifest al qual em referia abans, planteja la necessitat de fer, en la pràctica una loapa en matèria de política exterior. És a dir, un pacte entre els dos grans partits per liquidar la presència internacional de Catalunya -repeteixo, deixem-nos de metàfores.

Segons els autors, aquesta nova orientació de la política exterior compta amb uns punts forts com són la Corona (si bé, precisament ara no es troba en una situació excessivament tranquil.la); l'exèrcit (sobretot per la seva presència -sovint galdosa- internacional); les transformacions socioeconòmiques (sense comentaris, o només un, quasi un 25% d'atur); el Instituto Cervantes; i fins i tots els èxits esportius (el Barça... espanyol?).

Com podem constatar els espanyols viuen de somnis. Els signants de l'article exigeixen que Espanya projecti una imatge de país puixant, políticament estable, jurídicament segur i obert al món...

Puixant? Espanya?, ni de conya, més aviat el contrari. Políticament estable? Aquí sense cap mena de dubte comptaran amb la inestimable col.laboració del senyor Duran i Lleida i de les seves tropes convergents, sempre predisposades a oferir noves glòries a Espanya. Jurídicament segur? Però si la justícia a Espanya es troba a un nivell quasi tercermundista, tal i com ha demostrat, entra altres, la darrera sentència del cas Camps. I oberta al món, si els espanyols estan encantats d'haver-se conegut, es pensen que són el centre del món mundial.

La il.lusió d'incrementar el rol d'Espanya al món és, naturalment, això, una pura il.lusió. De fet és un estat en quasi fallida tècnica. Però cal tenir en compte la història per trobar que Espanya sempre ha necessitat l'ajuda d'alguna potència exterior per sotmetre els catalans. Sigui França o els nazis i els feixistes. És a dir, que sense la diplomàcia, molt probablement Espanya no hauria pogut derrotar Catalunya, ni en el segle XVIII ni en el XX.

Això ens ha de portar a pensar que si Catalunya vol ser reconeguda internacionalment com a país independent, ha de centrar gran part dels seus esforços desenvolupar una política diplomàtica ambiciosa i sense complexos. És una feina que cal començar a fer amb pressa i sense pausa.

NOTA: Post penjat al DGS, 08.02.2012

MAS, QUE ET QUEDARÀS SENSE PANDES....

Sembla que l'Artur Mas li mola més la Chucky Camacho que els pandes xinesos. Però el món intel.ligent, és a dir, el no dependentista, no s'està per a hijas del cuerpo i altres collonades carrinclones i casposes.

Si fa unes setmanes parlàvem de la Panda Diplomacy practicada pel Primer Ministre escocès, Alex Salmond, un polític com una casa de pagès, avui llegeixo que ha estat el Primer Ministre canadenc, el conservador Stephen Harper, qui s´hi ha apuntat també. Dos pandes ha obtingut de les autoritats xineses, que romandran en zoos canadencs -cap quebequès, però- durant deu anys.

A aquest ritme, si els dependentistes continuen manant aquest país nostre, ens quedarem sense pandes. Artur que bades, noi!

O és que potser ja es conforma amb un cochinillo castellà...

DURAN, EL NOU TORRENTE 5

Pagaria un pèsol per veure la cara que farà -o que ja ha fet- l'Alex Salmond, que s'assabentà -perquè suposo que ja se n'ha assabentat- de les declaracions d'en Duran i Lleida respecte les intencions de l'Scottish National Party. Segons, en Duran, l'SNP i CiU volen el mateix, és a dir, el pacte fiscal. Punt. I el noi s'ha quedat tan ample i descansat. Jo diria que en Salmond deu haver pensat, "però aquest freaky d'on ha sortit?". I fins i tot haurà afegit "i el voten, a Catalunya, aquest bufó?". Cony si el voten, a ulls clucs,tu. Sobretot aquells catalanets que es lleven ben d'hora, ben d'hora pel matí, per treballar durament i pagar més impostos a Espanya, amb el convenciment profund que aquesta ètic quasi protestant, tard o d'hora es veurà compensada per Nostre Senyor, i de forma miraculosa, perquè només és possible un miracle, ens donarà la independència.

En Salmond, potser no sap -o potser sí- totes les atzagaiades que en Duran va cometre durant la darrera campanya electoral. Des d'esbroncar periodistes, fotre's amb tot quisqui, fins a tocar la bateria, i les que no sabem. Potser en Salmond arribaria a la conclusió que en Duran és com el protagonista d'aquesta gran contribució espanyola al Patrimoni Mundial, com és les pel.lícules de Torrente. Si no vaig mal comptat, ja se n'han fet 4, de pel.lícules d'aquestes. Doncs bé, ara Duran protagonitza Torrente 5, que com a subtítol podria dir-se "A mi no em para ni Déu" , i mira que missaire, ho és, encara que sovint només de cintura cap amunt, insinuen.

Deixem-nos, però, de conyes. La darrera setmana ha esclatat el referent escocès, i segons sembla hi ha per setmanes, mesos i anys. Fins al 2014, com a mínim. De manera que posem-nos-hi còmodes. Ens pocs dies, el virus escocès s'ha estès per tota la política catalana i fins i tot per l'espanyola. Vegem-ho.

La vice Ortega, ha sortit amb la cançoneta de la maduresa. Diu, la vice, que el poble català no està encara madur per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Potser el 2345? O el 3150? I el 4322. Sí jo penso que el 4322, el poble català ja tindrà el punt exacte per convocar el referèndum... el que no sé és quina pinta farà llavors la vice... Portarà bótox? No ho sé, i francament me la refanfinfla... pero ja començo a estar fins al capdamunt d'aquestes sortides sobre la nostra suposada "manca de maduresa sobiranista"... O és que cal esperar a que el 99.9999999% hi voti a favor. No, francament, no.

Després va venir el torn de l'inefable Quim Nadal, que va referir-e al cas escocès dient que ells tenen petroli i nosaltres no, per la qual cosa, suposo que pressuposava que nosaltres en hem de fer-te fotre. En Nadal ja és massa granadet per dir aquestes ximpleries... doncs si no tenim petroli tenim el sol, els turistes, milions dels quals cada dia ens visiten, per exemple. Ara dubtar, com se suggereix sibil.linament de la capacitat econòmica d'una Catalunya independent, és realment per fer-s'ho mirar.

El tercer en discòrdia va ser fonts del govern espanyol, que van gosar amenaçar els escocesos amb vetar l'entrada a la UE, d'una Escòcia independent. El guirigall va ser tan gros, que, cas excepcional, el govern espanyol va sortir a aclarir que ell no volia immiscisr-se en afers interns d'altres països. Però nois, és que no veieu que els almogàvers ja no són com eren abans....

I ara el Duran ficant la gamba fins a l'aixella....

Ras i curt: tant els espanyols com els dependentistes estan dels nervis. No poden controlar Salmond, i això els posa a parir. Com ja he dit abans, posem-nos-hi còmodes. Però sense fer el préssec, que hem d'aprofitar la conjuntura.

NOTA: Post inicialment penjat al DGS, el 25.01.2012.

L'ARTUR ARA COPIA A L'ALEX

Ben fet, noi, ben fet, a veure si aprens una mica, te n'oblides de la Chuky Camacho, que la tens enganxada dia sí i dia també....

Ara, la prova del cotó és si triomfes en la Panda Diplomacy, i tornes amb un Panda Gegant pel Zoo de Barcelona. Sense això, res de res, xato.

SALMOND HO TÉ CLAR!!!

Si el ritme de notícies que genera el referèndum escocès continua igual, us juro que no donarem l'abast.

Les declaracions de Salmond i Robertson sobre la formació d'unes Forces de Defensa d'Escòcia, han aixecat ampolles. I sobretot quan han esmentat que volen fer-se càrrec de les tropes d'elit com són el The Royal Regiment of Scotland, Scots Guards i the Royal Scots Dragoon Guards. Esmentar aquestes tres unitats i intentar fer-ne una comparativa amb qualsevol unitat ecspanyola, seria un insult a la intel.ligència... i al bon gust. Per la qual cosa no ho faré.

En parlarem molt, en els propers mesos. Ja vagarà.

ALEX SALMOND - SAM RUTRA

DIPLOMÀCIA DE BOCATA CALAMARES

Continuo amb aquest post les reflexions sobre la política exterior del govern del senyor Duran i Mas. I ho faig, a diferència de la setmana passada, sota l'impacte emocional del Missatge de Cap d'Any del Primer Ministre d'Escòcia, el mai prou elogiat Alex Salmond. Realment al.lucinant. Quin agosarament pressumir de practicar la Panda Diplomacy davant dels nassos de Londres. I no satisfet amb això, encara es refereix a Al Gore i a Kofi Annan, que per pressumir, no es queda curt. Ras i curt, els independentistes escocesos no combreguen amb rodes de molí. Saben perfectament que si volen sortir-se'n de la crisi, més que tancar delegacions a l'exterior les han d'obrir i multiplicar, perquè només sent present arreu, es tenen més possibilitats d'obtenir més recursos.

Tot el contrari és el que passa amb la política exterior dirigida amb mà de ferro pel senyor Duran. En aquest cas, i seguint amb el paral.lelisme escocès, caldria parlar de diplomàcia de bocata calamares, és a dir, una política exterior pensada en termes estrictament espanyols i amb Madrid com a gran referent diplomàtic. S'ha d'estar molt malament del cap per caure en aquesta paranoia. Madrid no és res en el món! Res! I els únics que li veuen les gràcies són els catalanets que porten des del 1975 emprant el Pont Aeri, i ara l'AVE (que no TGV, per cert). Aquesta diplomàcia de bocata calamares, sintèticament, consistirà en executar manu militari totes les ordres i diktats que escupin els governs espanyols. No només es tancaran delegacions de govern, sinó també corresponsalies de TV3 a l'Àfrica i a l'Amèrica Llatina. També TVCi deixarà d'emetre, de manera que els catalans a l'exterior perdran un referent informatiu propi... I el nombre de lectorats de català també disminuirà de forma substantiva. I tot justificat per les retallades i la crisi... Si seran inútils! En comptes d'intentar salvar els mobles, el que estan fent és lligar-se una pedra al coll. I tot això en ple orgasme de la globalització...

Però anem una mica més a fons. Què volen dir, o millor, què no diuen quan parlen que cal prioritzar la "diplomàcia econòmica"? No diuen, per exemple, que aquest model diplomàtic ells el conceben com alternatiu al model de "diplomàcia política". I naturalment, parlar de diplomàcia política, vol dir parlar dels Estats Units. Em va resultar altament il.lustratiu el fet que en la seva compareixença davant la Comissió d'Afers Exteriors i la Unió Europea del Parlament de Catalunya, en el passat mes de juliol, l'actual Secretari d'Afers Exteriors, en una intervenció de més de trenta minuts, no esmentés els Estats Units fins al minut 23 o 24... Es pot realment, avui en dia, exercir un càrrec exterior i permetre's el luxe d'ignorar els Estats Units? Sí. O potser no. Potser no és ignorar-los, sinó més aviat tot el contrari. És evitar-los a tota costa. I ho fan perquè els espanyols no les tenen totes amb l'amic americà. No li tenen confiança. Només cal recordar quina va ser l'actitud de Washington en la comèdia aquella del Perejil, ara que tornen a manar els mateixos.

Estats Units van néixer d'una revolució. I la revolució va portar a la Declaració d'Independència. Un dels documents més cabdals de la història de la humanitat, i que a casa nostra és sistemàticament ignorat. Un document que, per més inri, s'inspira clarament en l'Acta d'Abjuració que els patriotes de les Províncies Unides van signar en plena guerra contra els Tercios castellans, el 1581.

Els Estats Units sempre ha tingut una política pragmàtica respecte la Independència de nous estats. Això vol dir, naturalment, que no hi estan en contra per principi. Només actuen en funció dels seus interessos estratègics. I això els fa ser considerats potencialment com a perillosos als ulls dels espanyols. Tant que en el seu moment, concretament cap al 1978, la diplomàcia espanyola va començar a aproximar-se a la Unió Soviètica. I tothom sap qui va crear escola en aquest sentit, oi? I tothom sap quin n'ha estat el seu deixeble més avantatjat, sobretot durant els governs del PSOE, oi? És casualitat que els interessos russos cada cop tinguin més presència a Catalunya, sobretot en el sector immobiliaria, comercial i energètic? Oi que no. Que li preguntin als de Fira de Barcelona i a la seva joia de la corona, el Barcelona Meeting Point...

En definitiva, quan s'advoca per una diplomàcia econòmica, el que realment s'està dient és que la diplomàcia de debò, l'exerceix única i exclusivament Madrid, mentre que les delegacions catalanes s'han de centrar en aconseguir tres o quatre xanxullos per fer bullir l'olla, però no jugar a la primera divisió. I, això sí que ho té, el govern dels millors, segueix obedientment el que Papa Madrid li ordena. No fos cas que haver de replicar-lo comportés que es despentinés el tupé, o que es taqués les sempre immaculades americanes i corbates...

NOTA: Post penjat al DGS, el passat dimecres, 4.1.2012

I LES JOIES DE LA CORONA?

Escoltar el missatge de Cap d'Any del Primer Ministre escocès, Alex Salmond, em mostra la sideral diferència amb el seu partenaire català. Fixeu-vos com marca paquet dels diferents museus que recullen el patrimoni històric i nacional d'Escòcia. I per acabar-ho de reblar, els qualifica de les joies de la corona... Fixeu-vos com pressumeix de la seva política internacional. Fins i tot arriba a parlar de Panda Diplomacy, en referència als acords signats darrerament, no amb qualsevol txitxarel.lo, no, sinó, òbviament, amb la Xina... Que quan s'hi posen no s'hi posen per poc. De forma intel.ligent, i perquè ningú no se senti menystingut, també hi ha una referència als Estats Units, en la persona d'Al Gore. Jo al.lucino. Em trec el barret i el que calgui davant d'aquesta gent.

Comparar la política internacional d'Escòcia amb la de la CAC, és literalment impossible. No hi ha color. I per acabar-ho d'adobar, la clatellada a les polítiques neoliberals del govern del Regne Unit, és antològica.

Això és impensable en el cas de Catalunya. I sobretot, en el cas de l'Artur Mas, el president que vota d'amagat per la Independència del seu país. Us imagineu l'Artur Mas fent-se el milhomes de les joies de la corona nostrades? No, impossible.

I això per dos motius. El primer és que no en tenim, de joies de la corona. Tot s'està venent. Tot el patrimoni català, fins i tot el públic, està sent posat al mercat, perquè els lobbies amics (Madí i companyia...) en treguin profit. Que un govern que pretén ser nacional -no autonòmic, no un subsistema descentralitzat- es ven tot el seu patrimoni, demostra fins a quin punt d'indignitat nacional s´ha arribat. I ja vaig parlar -i en continuaré parlant- del tema de les delegacions a l'exterior, que estan sent depurades manu militari sota el diktat del PP. I espereu a que passin les eleccions d'Andalusia, i el PP governi la que sí que és la joia de la corona ecspanyola...

El mes de març, les brometes del bellotari extremeny, seran un joc de nens en comparació amb els autèntics míssils que Javier Arenas, com a nou president andalús ens llançarà. Em jugo un pèsol que el fantasma de la novena província, tan car al falangisme ecspanyol des dels anys 20 del segle passat, tornarà a emergir com un u-boat.

El segon motiu és perquè, simplement, en Duran i Ecspanya el farà callar. No cal donar-li més voltes. Tard o d´hora en Duran es carregarà en Mas Colell com a primer pas per carregar-se després en Mas i consolidar el que ja a hores d'ara és, l´home d'Ecspanya en el moll de l'ós del govern de Catalunya.

És un panorama decebedor. Però, vés, els catalanets, cofois i bon minyons, es lleven cada dia ben d'hora, ben d'hora, per treballar per Ecspanya. Bé pagant els impostos amb els quals ens espolien, bé per votar més autonomia, és a dir, més dependència.

País-marmota, redéu!

Sempre ens quedarà el consol d'Escòcia, i que algun dia, nosaltres també poguem arribar-hi!

LA INDEPENDÈNCIA COM A REIVINDICACIÓ POLÍTICA, AVUI

"It is not the size of a nation that is important, but the size of its ambition and of the contribution it can make to the world"

Aquestes paraules, sàvies, les escriu el Primer Ministre d'Escòcia, Alex Salmond al final d'un article de lectura obligada, publicat a The World in 2012 de la revista d-informació global, The Economist. Sí, la mateixa que fa tot just uns dies carregava contra Catalunya i recomanava a Rajoy la recentralització dels poders fins ara en mans (si més no formalment) de les comunitats autònomes.

Alex Salmond, sense cap mena de dubte, s'està convertint en el referent del pensament -i de l'acció- independentista europeu. Des del govern, es compromet a portar a terme un referèndum per la independència abans del 2016. Fa feredat comprovar la distància còsmica, sideral, entre el senyor Salmond i el senyor Artur Mas, un personatge que diu votar per la Independència, en la consulta de Barcelona, però que ho fa d'amagat.

A diferència de Mas, Salmond no pensa en donar una enèssima oportunitat a l'estat que el pretén assimilar. Té molt clar que el futur del seu poble, la seva economia, la seva cohesió social i la seva cultura, depèn de la Independència. I no se n'amaga.

Per altra banda, algú pensa seriosament que una Escòcia Independent no formarà part, des del primer moment de la Unió Europea? Què seria del patrimoni cultural europeu sense una Escòcia independent? És un acudit dolent, fins i tot només pensar en aquesta probabilitat.

És cert, la mida de les nacions no importa. Allò que realment importa és l'ambició, la voluntat de ser lliure, i de contribuir a l'enriquiment del món. Algú pensa que evitant la reivindicació de la independència s'està contribuint a la riquesa mundial? No way! Precisament, allò que hi contribueix és la normalitat d'assumir allò que dotzenes de pobles han assumit en les darreres dècades: la Independència és necessària i justa. El 1945, només una cinquantena d'estats van participar en la fundació de les Nacions Unides, Avui en són 193, i d'altres es mantenen al marge. La Independència, doncs, lluny de ser un rara avis de la política internacional, és un dels procediments que més s'han utilitzat en els darrers anys. Contràriament al que ens volen fer creure, si els Catalans i les Catalanes, reclamem sense complexos la nostra Independència, lluny de considerar-nos uns alienigenes, els pobles del món ens diran "Benvinguts al club ... ja trigàveu!"

NOTA: Post inicialment publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.10 (DESEMBRE 2011)

GODOLÀNDIA

Vivim a Godolàndia. Quan vaig llegir en un comentari aquesta expressió em va agradar d'allò més. Efectivament, vivim a Godolàndia, el país dels que no volen ser lliures, que els fa por ser-ho. Prefereixen ser rarets, a ser normals. L'exemple més fefaent el tenim en els mitjans de comunicació: l'actual govern dels millors està desmuntant la televisió i la ràdio públiques per tal de beneficiar un grup mediàtic privat. I tan panxos! Naturalment, no penso defensar ara aquests mitjans públics que moltes vegades no han estat més que els transmissors de la "ideologia del 3" de la qual ja vaig parlar en un post al Bloc Gran, ja fa uns mesos. Però haver de suportar el director de La Vanguardia estripant una enquesta perquè no li agrada és too much for the body.

A ningú se li escapa que el paper dels grups mediàtics és clau en la societat actual. Els espanyols tenen entre cella i cella eliminar aquells elements estratègics que poden afavorir la necessària i inajornable nacionalització de Catalunya. Em refereixo, per exemple, a les relacions internacionals i als mitjans de comunicació, entre d'altres. Fixem-nos que estan obsessionats amb tancar les delegacions del Govern a l'exterior, perquè naturalment no volen que hi hagi una veu pròpia, catalana, al món. Fa uns dies vaig llegir que han cessat o cessaran el delegat a Alemanya.

És, naturalment, una mala notícia. El fins ara delegat és una persona com cal, i segurament ara posaran, si el posen, algun passarell de la corda d'en Duran i Lleida, més en línia amb els actuals responsables de la Política Exterior del govern dels millors, que tenen el CIDOB com a laboratori d'idees i de polítiques. Sense comentaris.

Per cert, des d'un punt de vista egoista, resulta feridor veure com mentre el Primer Ministre d'Escòcia, Alex Salmond, porta a terme el seu tercer viatge a la Xina des del 2007, per tal d'incrementar les relacions comercials... i les altres (no siguem ingenus), el seu equivalent a Catalunya, no pinta res ni a Europa ni al món, perquè només pensa en la política espanyola i en si han d'entrar ministres de CiU a Madrid, i consellers del PP a Barcelona. Està així el pati, no hi ha més cera que la que crema.

Pel que fa a l'anunciada retallada de 2 canals de la CCMA, és no tenir sentit d'estat. D'estat català, naturalment. I pensar amb el cul. En un sistmea mediàtic totalment hegemonitzat per l'espanyol, i avui encara més, després del tancament de Ràdio i Televisió de Mallorca, anunciar que es xapen dos canals de la Corpo és un crim de lesa humanitat, Un d'ells sembla que serà el TVCi, és a dir, el canal que miraven els catalans que viuen arreu del món. Ara es queden sense televisió en català. Així de dur i així de clar.

No entendre -o entendre massa bé- que els mèdia són fonamentals per a la vertebració d'una nació, és un crim. Ja he escrit en altres bandes que TVE en els anys cinquanta, però sobretot en els seixanta, setanta, etc., va fer molt més per l'espanyolització de Catalunya, que tots els escamots d'afusellament del Castell de Montjuïc, del Camp de la Bóta o de Paterna plegats. Així de bèstia.

En definitiva, si els independentistes no hi posem remei, ens esperen pel cap baix vuit anys de règim de Godolàndia, on el PP i els seus titelles nostrats -puppets- faran el que voldran, no en va han obtingut un xec en blanc dels ciutadans, molts dels quals, centenars de milers dels quals, en la manifestació del 10 de juliol, es van esgargamellar cridant Independència. Cada dia que passa estic més content i cofoi de no haver -hi assistit llavors, perquè no ho veia clar anar colze a colze amb el Montilla. Com a mínim ara no se'm queda la cara de pòker. És a dir, de babau.

PD. Aquest és el meu primer post en el Diari Gran del Sobiranisme (DGS). Aquest mitjà actualitza el venerable Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). Tot i que el BGS va començar a funcionar l'1 de juliol del 2008, en la xarxa, tres anys és una eternitat, i s'imposava un aggiornamento. Aquesta és la raó de ser del DGS, des d'aquí vull agrair la feina que en aquesta transició han fet els companys de capçalera Dess Mond i en Morgades, i espero i desitjo que el DGS tingui una acollida espectacular, com en el seu moment va tenir el BGS. Ens calen mitjans que afavoreixin la nostra aposta per un futur lliure i normalitzat.

NOTA. Post publicat inicialment al Diari Gran del Sobiranisme (14.12.2011)

"NO ÉS LA MIDA DE LA NACIÓ ALLÒ IMPORTANT, SINÓ LA DE LA SEVA AMBICIÓ"

COM ESCÒCIA LIDERARÀ EL MÓN

per Alex SALMOND

Primer Ministre d'Escòcia

publicat a The World in 2012

(The Economist, Novembre 2011)

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides era formada per 51 nacions independents. Avui en són 193. La globalització ha anat de bracet amb un desig creixent de les nacions d'assumir la responsabilitat dels seus afers i de contribuir plenament com a membres d'una família global.

Escric en tant que líder d'una nació que encara no és plenament membre d'aquesta família, però dirigeixo un govern que aspira a aquest estatus. Escòcia celebrarà un referèndum sobre la Independència abans de la fi d'aquesta legislatura el 2016, i en el 2012 en posarem els fonaments tot impulsant el creixement econòmic a través de les competències que actualment tenim.

Tal vegada el focus global es troba en les nacions BRIC, però hi ha una altra història reeixida que necessita ser explicada: aquella dels estats petits que excel.leixen en el canvi. A Espanya, les regions dinàmiques són Catalunya i el País Basc, les quals gaudeixen de determinats nivells d'autonomia fiscal respecte de Madrid. Al nord d'Europa, els danesos prosperen, els noruecs triomfen mundialment, mentre que els finesos excel.leixen en molts indicadors globals.

Escòcia en el seu camí cap a la Independència és un altre exemple de nació petita exitosa: tot i els nostres poders limitats, ja hem marcat un ritme més dinàmic que la resta del Regne Unit. Per si encara hi hagués algú que dubta de la capacitat de les nacions petites d'influir en el futur global, un antic secretari general de l'ONU, Kofi Annan, ha citat la història d'Escòcia en la ciència, la tecnologia i l'economia com a prova que la nostra nació ha jugat un rol capdavanter a l'hora de fer front alguns dels més importants reptes de la nostra era.

El canvi climàtic n'és un, d'aquests - i Escòcia ha aprovat una legislació sobre el canvi climàtic capadavantera en el món, que fixa l'objectiu de reduir les emissions de carbó al 42% pel 2020. Això és ambiciós, però realitzable, i esperem que actuarà com un referent per a altres nacions, grans i petites, per tal que actuïn per assolir un futur sostenible.

L'agenda del canvi climàtic va de bracet dels intents de trobar camins més sostenibles de produir l'energia que necessitem, i de nou, Escòcia és a l'avantguarda en el desenvolupament de tecnologia energia renovable neta que pot emprar-se en el futur global. Ens hem donat un altre objectiu ambiciós però assolible, com és el de produir l'equivalent a totes les necessitats elèctriques que tenim a través de fonts renovables per al 2020 -i si fa no fa el mateix a través d'altres fonts. Això farà que Escòcia esdevingui un exportador significat d'energia envers els nostres veïns europeus.

Aixó és possible perquè tenim una part significativa del potencial europeu de l'energia verda. L'abast d'aquest potencial ha quedat ben establert en inversions recents de companyies multinacionals en el sector de les energies renovables a Escòcia, i el 2012 es redoblarà els nostres esforços. Un dels temes més rellevants del moment actual és la seguretat , la correcta de i el lliurament sostenible d'energia, i Escòcia ja esta assegurant un rol líder en aquest àmbit.

Aquestes noves tecnologies, conjuntament amb les nostres fortaleses en àrees com les ciències de la vida o les finances, donen a Escòcia l'oportunitat de continuar aportant la contribució distinta que al llarg dels segles ha fet, des dels moments inicials com a una nació independent comercial, seguint per la Il.lustració Escocesa del segle XVIII, fins al present. Avui, les universitats escoceses registren més patents que les de qualsevol altra nació, mesurat en termes per càpita. Va ser una d'aquestes figures de la Il.lustració escocesa, Adam Smith, qui observà que el progrés econòmic ha d'anar inevitablement acompanyant del progrés social -i això continua sent cert avui com ho era llavors, donant-nos l'esperança que la globalització pot transformar per a bé el món.

Les espines i els cards

L'edat dels imperis ja fa anys que va marxar, fins i tot la Guerra Freda és avui en dia un tema de llibre de text, i les antigues certeses que abans havien falcat les relacions internacionals ara s'han deteriorat. En el seu lloc tenim un món més complex i incert, però també un que és més obert que mai a les possibilitats de canvi positiu, on més nacions que mai abans exerceixen la independència en un món interdependent, i on Escòcia pot i serà una aportació positiva.

Això inclou ser membre complert de la Unió Europea, la darrera gran ampliació de la qual, l'any 2004, va presenciar l'admissió de deu estats -sis dels quals eren més petits que Escòcia, i sis dels quals van ser independents des del del 1990.

Tal i com el primer ministre, David Cameron, va reconèixer en l'edició de l'any passat d'aquesta mateixa publicació, el Regne Unit pateix un enorme dèficit, tan gran que clarament no ofereix cap protecció o immunitat davant els capricis de l'economia global. Per contra, els països que semblen millor preparats per fer front a aquestes condicions són aquells que s'adapten ràpidament al canvi de manera àgil i sense contratemps. No és la mida de la nació allò important, però sí que ho és la mida de la seva ambició i la de la contribució que ella vol fer al món. Escòcia està llesta per fer front a aquest repte.

NOTA: Traducció meva (JS)

SALMOND A LA XINA, I A CAN MAS, COMENÇA EL CORRALITO... O EL CORRAL DE LA PACHECA

Aquests dies es pot constatar la sideral diferència que hi ha entre INDEPENDÈNCIA i AUTONOMIA.

Un exemple: El Primer Ministre d'Escòcia, Alex Salmond, es troba de viatge a la Xina. És el seu TERCER viatge a aquest país des de que ocupa el càrrec esmentat. El tercer. L'agenda del viatge és la següent:

1. Visita a la província de Shandong per negociar contractes sobre energies renovables i altres energies netes, i altres col.laboracions bilaterals.

2. Visita a la Zona Econòmica Especial de Shenzen, una de les més exitoses, i reunió amb responsables del Banc de Desenvolupament de la Xina. Parlament en un seminari sobre comerç i inversió organitzat per l'Scottish Development International (SDI). Hi assistiran una setantena d'empresaris escocesos.

3. Visita a Hong Kong per negociar amb inversors actuals i futurs a Escòcia.

En el viatge se signaran tres MoU, que no té res a veure amb el futbol, sinó que són Memorandum of Understanding, és a dir, acords de col.laboració en àmbits com l'art, el patrimoni i les col.leccions nacionals.

Per acabar-ho de reblar, al mateix moment que Salmond aterrava a la Xina, dos pandes gegants aterraven a Edinburgh, i passaran a formar part del Zoo de la ciutat. Es tracta de Tian Tian i de Yang Guang (foto). Pot semblar folclòric això últim, però en veritat és un signe de l'alta valoració que les autoritats xineses donen als acords amb Escòcia, atès que els Pandes, és la mascota nacional de la Xina.

Per contra, el senyor Artur Mas, a Catalunya, veu com comença a donar-se episodis de corralito.

Els primers a tastar el xarop ecspanyol han estat 3.000 persones del poble de l'Aldea, que d'un dia per l'altre han vist com els seus comptes corrents quedaven bloquejats, i doncs no tenen, com aquell que diu, ni un duro a la butxaca.

Un corralito o si es vol, per fer-ho més genuí, un corral de la Pacheca...

És la diferència, entre apostar per la INDEPENDÈNCIA o fer-ho per l'AUTONOMIA.

Suposo que podem esperar fins al 2014, però llavors, ja no valdrà badar.

L'ADN INDEPENDENTISTA

Em perdonareu per aquest titular marcadament biologista i genetista... un científic social com jo no hauria de caure per aquests verals, però vés per on ahir vaig penjar en el meu bloc personal un vídeo d'un dels meus referents actuals -si és que n'he de menester, de referents, és clar-, el primer ministre d'Escòcia i líder del SNP, l'Alex Salmond. Hi sortia fent un discurs en el marc del congrés del Partit que es va celebrar el cap de setmana passat. En un moment determinat, Salmond es referia a dos elements que conformen l'ADN del partit: la Independència d'Escòcia i la promoció dels interessos del país i de la seva gent.

Està clar que el mateix es podria dir a casa nostra. El nostre ADN és efectivament, la Independència de Catalunya i la promoció del interessos del país i de la seva gent, oi? No debades volem una Catalunya lliure, rica i plena, com diu el nostre Himne Nacional.

I es tracta d'un ADN que cada cop es dóna més entre els catalans i catalanes. Ahir mateix sabíem d'una nova enquesta del CEO, que l'independentisme continua creixent i que en un futurible referèndum, els partidaris de la Independència ja són el doble que els de la dependència. Això, en el cas hipotètic que es fes un referèndum abans de declarar la independència, és clar. Tanmateix, estic segur que si es fes un referèndum després de declarar-la, amb un objectiu merament ratificatori, el diferencial seria immensament més gran 5 a 1, 7 a 1 o 8 a 1. L'únic que fa basarda de la independència és el dia després, és a dir el D+1. La gent es pregunta... el D+1 hi haurà llum al carrer? Els bancs funcionaran? i els hospitals? i les escoles? Hi haurà feina el D+1? Fixem-nos que tota l'estratègia espanyolista es concentra en aterroritzar la gent i plantejar escenaris apocalíptics. Si aquest dubte no existís, ja us dic ara que molts dels independentistes que voten Convergència ho deixarien de fer, pero el dubte els bloqueja i opten per una pòlissa d'assegurança. Una pòlissa, per cert que està a punt de perdre el seu valor i caure al nivell del bo escombraria. I això és així perquè el candidat de CiU a les properes eleccions més que un avorrit banquer, sembla un xarlatà de fira que cada dia que passa les diu més grosses. La gent no se'n sap avenir de com "el polític més ben valorat" (gràcies sense cap mena de dubte al vot dels electors peperos i sociates plegats) com no para de dir dia sí i dia també La Vanguardia, el seu Primo de Zumosol o Àngel de la Guarda, ara ataca els uns, ara els altres, ara els d'aquí, demà als d'allà. La gent d'ordre es pregunta: pren alguna cosa? Està nerviós! Excitat!

I és que probablement sap que és la seva darrera oportunitat. Mai més tornarà a ser candidat. Aquest cop li ha anat prim i ha aconseguit desempallegar-se de l'ombra del fill de l'amo. Però no hi haurà una segona oportunitat. Si els peperos guanyen per majoria absoluta, li oferiran un regal enverinat: o bé ser finalment Ministre o bé fins i tot, ahir vaig sentir, la Presidència del Congrés i doncs de les Corts Generals. Això sí que seria una bicoca! Ja es podria passar els darrers vuit anys de la seva carrera política en una posició més que privilegiada.

Clar que si la cosa no acabés de funcionar, sempre hi hauria el Pla B. Retirar-se als quarters d'hivern, tot fotent-li una puntada de peu a la titular i ocupant ell la Vicepresidència del Govern, i convertir-se en el Conseller d'Afers Exteriors de facto i continuar viatjant pel món...

Una pregunta, el Josep Antoni... té un ADN independentista? I els que tenint-lo, el votaran... ja saben que al segon després que la seva papereta reposi al fons de l'urna, ell ja s'haurà oblidat d'ells?

Nota: Post penjat inicialment al BGS.

LA INDEPENDÈNCIA EN L'ADN

La Independència en el nostre ADN. Alex Salmond en el Congrés del SNP

TEAM SCOTLAND....SENZILLAMENT, BRUTAL

La victòria abassagadora del Partit Nacional Escocès, mereix un post exclusiu. Ara només us faig un tast.

LET THE PEOPLE SPEAK!

(2a part de la sèrie "Escòcia, l'onada independentista")

Amb aquestes paraules, Àlex Salmond, primer ministre d'Escòcia, ha acabat avui la seva intervenció en el ple del Parlament, després de presentar el full de ruta del seu executiu del proper període de sessions. Entre les lleis que el govern de l'Scottish National Party, pensa presentar, destaca de forma important la Llei del Referèndum, que té per objectiu regular la celebració d'un Referèndum per la Independència d'Escòcia al llarg del 2010.

Salmond ha recordat que el seu partit va guanyar les eleccions defensant explícitament la convocatòria d'aquesta consulta, i doncs, considera que cal portar-la a terme abans de la celebració de les properes eleccions, previstes, en principi, per al 2011.

A hores d'ara, els sectors opositors a la independència, és a dir, els unionistes, veuen la iniciativa amb escepticisme, atès que consideren que difícilment la llei serà aprovada, donada l'actual correlació de forces al parlament. Dels 129 membres, només es mostren partidaris de la mesura els membres de l'SNP (47) i els del Partit Verd (2). Per la seva banda, tres partits de l'oposició s'hi oposen: els laboristes (46), els conservadors (16), i els Liberals-Demòcrates (16).

Per superar aquest obstacle, el independentistes escocesos no han dubtat en engegar una estratègia que de moment, apunta en dues direccions.

La primera apunta al dèficit democràtic que suposaria que el Parlament impedís que els ciutadans es pronunciessin directament a través d'aquest mecanisme democràtic. En paraules de Salmond, "Ha arribat l'hora que el Poble d'Escòcia hi digui la seva" i ha alertat del perill que el Parlament bloquegi o impedeixi que els ciutadans decideixin.

La segona direcció seria una concessió a l'oposició, en el sentit que la pregunta referendària podria no limitar-se a votar a favor o en contra de la independència, sinó que podria incloure divereses opcions: l'statu quo, un increment dels poders i la independència. D'aquesta manera tothom se sentiria representat en la consulta, i no tindria sentit l'oposició a portar-la a terme.

El debat entre independentistes i unitaristes, també té uns referents internacionals. Pels primers, una Escòcia independent, els permetria obtenir molts més recursos de l'explotació de les immenses reserves petrolieres del seu litoral del Mar del Nord, de manera que tota la societat en sortiria beneficiada. Inevitablement, el referent de la rica Noruega apareix de seguida.

Per contra els unionistes argumenten que la independència deixaria Escòcia molt afeblida i fins i tot gosen predir que hi hauria el risc de caure en la situació d'Islàndia, com se sap, molt tocada per la crisi econòmica dels darrers mesos.

La comparació amb Islàndia, resulta particularment ridícula, en primer lloc, perquè les dimensions físiques, humanes, econòmiques, etc., no tenen res a veure, però és clar, ja se sap que els unitaristes, a Escòcia, a Catalunya o al Quebec, no tenen pas cap mena de problema per dir bestieses, i si de pas poden aterrir al personal, millor que millor.

En definitiva, cal que el Poble decideixi: a Escòcia, i també a Catalunya, començant, naturalment, per Arenys el proper diumenge, 13 de setembre.

LET THE PEOPLE SPEAK!

POST-DATA

ATENCIÓ, ATENCIÓ, ENQUESTA DEL DIARI THE SCOTSMAN SOBRE LA INDEPENDÈNCIA D'ESCÒCIA. VOTEU AQUÍ.

A HORES D'ARA GUANYA EL SÍ: 64% vs 36%