LOAPA EN POLÍTICA EXTERIOR

Diumenge el diari El Mundo publicava un article-manifest signat per tots els Ministres d'Afers Exteriors que ha tingut el govern espanyol d'ençà 1977, amb l'única excepció, per causa de força major -defunció-, d'un d'ells. Es tractava d'una nova iniciativa impulsada per l'actual titular de la cartera, el Ministre José-Manuel Garcia-Margallo (sense accent final a la "o", no fos cas que el tinguessin per català).

En els pocs dies que porta en el govern el senyor Ministre no ha parat d'atraure l'atenció mediàtica, ve directament, ve a través dels seus subordinats. Dues obsessions semblen centrar la seva actuació: impulsar a tot preu la marca Espanya, en detriment de qualsevol altra marca autonòmica o local, i tallar les ales a la presència exterior de les autonomies -és a dir, deixem-nos d'eufemismes, de Catalunya. D'aquesta manera, preten que la seva Espanya assumeixi el protagonisme i la rellevància internacional que segons el seu parer li correspon.

Ja en époques de l'Aznar, es van fer totes les pressions que es van poder per aconseguir que Espanya entrés en el G7, primer, i en el G8, després. Van ser debades. La raó era de pes: per molta potència econòmica que representés, l'estat espanyol ha estat un receptor net d'enormes quantitats de transferències monetàries de la Unió Europea d'ençà el 1986, i naturalment, és del tot impensable que un vagi marcant paquet per davant i parant la mà per darrere. Això ho entén qualsevol persona mínimament intel.ligent.

Però segurament, la bufetada més dura que es van portar els espanyols va ser la seva no inclusió en una nova instància que en els darrers anys ha anat guanyant pes. El G-20, que aplega els països més desenvolupats i aquells altres considerats emergent en el context de l'economia mundial. Per més inri, en el G-20 sí que hi figuren Mèxic i Argentina, de manera que podríem dir que cobreixen la quota hispànica. Aquest fet, val a dir, demostra la creixent posició perifèrica que Espanya ocupa també en el context de la Hispanitat, en benefici dels dos estats esmentats i també de Colòmbia i dels propis Estats Units. I és que és públic i notori que el futur de la llengua espanyola, o tal vegada el present, ja, es troba en algun lloc de l'altra banda de l'Atlàntic, i no pas precisament en la península ibèrica. De fet, Espanya només ha pogut assistir a aquestes cimeres com a convidat especial per part de França, que, actuant com a veritable Primo de Zumosol, ha reeditat una mena de nous pactes de família, que ha permès el govern espanyol assistir-hi, això sí, en pla estaquirot.

Davant d'aquest escenari esborronador per als interessos espanyols, els defensors dels quals no paren de gallardejar que somos la 9a potencia mundial, el manifest al qual em referia abans, planteja la necessitat de fer, en la pràctica una loapa en matèria de política exterior. És a dir, un pacte entre els dos grans partits per liquidar la presència internacional de Catalunya -repeteixo, deixem-nos de metàfores.

Segons els autors, aquesta nova orientació de la política exterior compta amb uns punts forts com són la Corona (si bé, precisament ara no es troba en una situació excessivament tranquil.la); l'exèrcit (sobretot per la seva presència -sovint galdosa- internacional); les transformacions socioeconòmiques (sense comentaris, o només un, quasi un 25% d'atur); el Instituto Cervantes; i fins i tots els èxits esportius (el Barça... espanyol?).

Com podem constatar els espanyols viuen de somnis. Els signants de l'article exigeixen que Espanya projecti una imatge de país puixant, políticament estable, jurídicament segur i obert al món...

Puixant? Espanya?, ni de conya, més aviat el contrari. Políticament estable? Aquí sense cap mena de dubte comptaran amb la inestimable col.laboració del senyor Duran i Lleida i de les seves tropes convergents, sempre predisposades a oferir noves glòries a Espanya. Jurídicament segur? Però si la justícia a Espanya es troba a un nivell quasi tercermundista, tal i com ha demostrat, entra altres, la darrera sentència del cas Camps. I oberta al món, si els espanyols estan encantats d'haver-se conegut, es pensen que són el centre del món mundial.

La il.lusió d'incrementar el rol d'Espanya al món és, naturalment, això, una pura il.lusió. De fet és un estat en quasi fallida tècnica. Però cal tenir en compte la història per trobar que Espanya sempre ha necessitat l'ajuda d'alguna potència exterior per sotmetre els catalans. Sigui França o els nazis i els feixistes. És a dir, que sense la diplomàcia, molt probablement Espanya no hauria pogut derrotar Catalunya, ni en el segle XVIII ni en el XX.

Això ens ha de portar a pensar que si Catalunya vol ser reconeguda internacionalment com a país independent, ha de centrar gran part dels seus esforços desenvolupar una política diplomàtica ambiciosa i sense complexos. És una feina que cal començar a fer amb pressa i sense pausa.

NOTA: Post penjat al DGS, 08.02.2012

MAS, QUE ET QUEDARÀS SENSE PANDES....

Sembla que l'Artur Mas li mola més la Chucky Camacho que els pandes xinesos. Però el món intel.ligent, és a dir, el no dependentista, no s'està per a hijas del cuerpo i altres collonades carrinclones i casposes.

Si fa unes setmanes parlàvem de la Panda Diplomacy practicada pel Primer Ministre escocès, Alex Salmond, un polític com una casa de pagès, avui llegeixo que ha estat el Primer Ministre canadenc, el conservador Stephen Harper, qui s´hi ha apuntat també. Dos pandes ha obtingut de les autoritats xineses, que romandran en zoos canadencs -cap quebequès, però- durant deu anys.

A aquest ritme, si els dependentistes continuen manant aquest país nostre, ens quedarem sense pandes. Artur que bades, noi!

O és que potser ja es conforma amb un cochinillo castellà...

L'ARTUR ARA COPIA A L'ALEX

Ben fet, noi, ben fet, a veure si aprens una mica, te n'oblides de la Chuky Camacho, que la tens enganxada dia sí i dia també....

Ara, la prova del cotó és si triomfes en la Panda Diplomacy, i tornes amb un Panda Gegant pel Zoo de Barcelona. Sense això, res de res, xato.

DIPLOMÀCIA DE BOCATA CALAMARES

Continuo amb aquest post les reflexions sobre la política exterior del govern del senyor Duran i Mas. I ho faig, a diferència de la setmana passada, sota l'impacte emocional del Missatge de Cap d'Any del Primer Ministre d'Escòcia, el mai prou elogiat Alex Salmond. Realment al.lucinant. Quin agosarament pressumir de practicar la Panda Diplomacy davant dels nassos de Londres. I no satisfet amb això, encara es refereix a Al Gore i a Kofi Annan, que per pressumir, no es queda curt. Ras i curt, els independentistes escocesos no combreguen amb rodes de molí. Saben perfectament que si volen sortir-se'n de la crisi, més que tancar delegacions a l'exterior les han d'obrir i multiplicar, perquè només sent present arreu, es tenen més possibilitats d'obtenir més recursos.

Tot el contrari és el que passa amb la política exterior dirigida amb mà de ferro pel senyor Duran. En aquest cas, i seguint amb el paral.lelisme escocès, caldria parlar de diplomàcia de bocata calamares, és a dir, una política exterior pensada en termes estrictament espanyols i amb Madrid com a gran referent diplomàtic. S'ha d'estar molt malament del cap per caure en aquesta paranoia. Madrid no és res en el món! Res! I els únics que li veuen les gràcies són els catalanets que porten des del 1975 emprant el Pont Aeri, i ara l'AVE (que no TGV, per cert). Aquesta diplomàcia de bocata calamares, sintèticament, consistirà en executar manu militari totes les ordres i diktats que escupin els governs espanyols. No només es tancaran delegacions de govern, sinó també corresponsalies de TV3 a l'Àfrica i a l'Amèrica Llatina. També TVCi deixarà d'emetre, de manera que els catalans a l'exterior perdran un referent informatiu propi... I el nombre de lectorats de català també disminuirà de forma substantiva. I tot justificat per les retallades i la crisi... Si seran inútils! En comptes d'intentar salvar els mobles, el que estan fent és lligar-se una pedra al coll. I tot això en ple orgasme de la globalització...

Però anem una mica més a fons. Què volen dir, o millor, què no diuen quan parlen que cal prioritzar la "diplomàcia econòmica"? No diuen, per exemple, que aquest model diplomàtic ells el conceben com alternatiu al model de "diplomàcia política". I naturalment, parlar de diplomàcia política, vol dir parlar dels Estats Units. Em va resultar altament il.lustratiu el fet que en la seva compareixença davant la Comissió d'Afers Exteriors i la Unió Europea del Parlament de Catalunya, en el passat mes de juliol, l'actual Secretari d'Afers Exteriors, en una intervenció de més de trenta minuts, no esmentés els Estats Units fins al minut 23 o 24... Es pot realment, avui en dia, exercir un càrrec exterior i permetre's el luxe d'ignorar els Estats Units? Sí. O potser no. Potser no és ignorar-los, sinó més aviat tot el contrari. És evitar-los a tota costa. I ho fan perquè els espanyols no les tenen totes amb l'amic americà. No li tenen confiança. Només cal recordar quina va ser l'actitud de Washington en la comèdia aquella del Perejil, ara que tornen a manar els mateixos.

Estats Units van néixer d'una revolució. I la revolució va portar a la Declaració d'Independència. Un dels documents més cabdals de la història de la humanitat, i que a casa nostra és sistemàticament ignorat. Un document que, per més inri, s'inspira clarament en l'Acta d'Abjuració que els patriotes de les Províncies Unides van signar en plena guerra contra els Tercios castellans, el 1581.

Els Estats Units sempre ha tingut una política pragmàtica respecte la Independència de nous estats. Això vol dir, naturalment, que no hi estan en contra per principi. Només actuen en funció dels seus interessos estratègics. I això els fa ser considerats potencialment com a perillosos als ulls dels espanyols. Tant que en el seu moment, concretament cap al 1978, la diplomàcia espanyola va començar a aproximar-se a la Unió Soviètica. I tothom sap qui va crear escola en aquest sentit, oi? I tothom sap quin n'ha estat el seu deixeble més avantatjat, sobretot durant els governs del PSOE, oi? És casualitat que els interessos russos cada cop tinguin més presència a Catalunya, sobretot en el sector immobiliaria, comercial i energètic? Oi que no. Que li preguntin als de Fira de Barcelona i a la seva joia de la corona, el Barcelona Meeting Point...

En definitiva, quan s'advoca per una diplomàcia econòmica, el que realment s'està dient és que la diplomàcia de debò, l'exerceix única i exclusivament Madrid, mentre que les delegacions catalanes s'han de centrar en aconseguir tres o quatre xanxullos per fer bullir l'olla, però no jugar a la primera divisió. I, això sí que ho té, el govern dels millors, segueix obedientment el que Papa Madrid li ordena. No fos cas que haver de replicar-lo comportés que es despentinés el tupé, o que es taqués les sempre immaculades americanes i corbates...

NOTA: Post penjat al DGS, el passat dimecres, 4.1.2012

I LES JOIES DE LA CORONA?

Escoltar el missatge de Cap d'Any del Primer Ministre escocès, Alex Salmond, em mostra la sideral diferència amb el seu partenaire català. Fixeu-vos com marca paquet dels diferents museus que recullen el patrimoni històric i nacional d'Escòcia. I per acabar-ho de reblar, els qualifica de les joies de la corona... Fixeu-vos com pressumeix de la seva política internacional. Fins i tot arriba a parlar de Panda Diplomacy, en referència als acords signats darrerament, no amb qualsevol txitxarel.lo, no, sinó, òbviament, amb la Xina... Que quan s'hi posen no s'hi posen per poc. De forma intel.ligent, i perquè ningú no se senti menystingut, també hi ha una referència als Estats Units, en la persona d'Al Gore. Jo al.lucino. Em trec el barret i el que calgui davant d'aquesta gent.

Comparar la política internacional d'Escòcia amb la de la CAC, és literalment impossible. No hi ha color. I per acabar-ho d'adobar, la clatellada a les polítiques neoliberals del govern del Regne Unit, és antològica.

Això és impensable en el cas de Catalunya. I sobretot, en el cas de l'Artur Mas, el president que vota d'amagat per la Independència del seu país. Us imagineu l'Artur Mas fent-se el milhomes de les joies de la corona nostrades? No, impossible.

I això per dos motius. El primer és que no en tenim, de joies de la corona. Tot s'està venent. Tot el patrimoni català, fins i tot el públic, està sent posat al mercat, perquè els lobbies amics (Madí i companyia...) en treguin profit. Que un govern que pretén ser nacional -no autonòmic, no un subsistema descentralitzat- es ven tot el seu patrimoni, demostra fins a quin punt d'indignitat nacional s´ha arribat. I ja vaig parlar -i en continuaré parlant- del tema de les delegacions a l'exterior, que estan sent depurades manu militari sota el diktat del PP. I espereu a que passin les eleccions d'Andalusia, i el PP governi la que sí que és la joia de la corona ecspanyola...

El mes de març, les brometes del bellotari extremeny, seran un joc de nens en comparació amb els autèntics míssils que Javier Arenas, com a nou president andalús ens llançarà. Em jugo un pèsol que el fantasma de la novena província, tan car al falangisme ecspanyol des dels anys 20 del segle passat, tornarà a emergir com un u-boat.

El segon motiu és perquè, simplement, en Duran i Ecspanya el farà callar. No cal donar-li més voltes. Tard o d´hora en Duran es carregarà en Mas Colell com a primer pas per carregar-se després en Mas i consolidar el que ja a hores d'ara és, l´home d'Ecspanya en el moll de l'ós del govern de Catalunya.

És un panorama decebedor. Però, vés, els catalanets, cofois i bon minyons, es lleven cada dia ben d'hora, ben d'hora, per treballar per Ecspanya. Bé pagant els impostos amb els quals ens espolien, bé per votar més autonomia, és a dir, més dependència.

País-marmota, redéu!

Sempre ens quedarà el consol d'Escòcia, i que algun dia, nosaltres també poguem arribar-hi!