DIPLOMÀCIA DE BOCATA CALAMARES

Continuo amb aquest post les reflexions sobre la política exterior del govern del senyor Duran i Mas. I ho faig, a diferència de la setmana passada, sota l'impacte emocional del Missatge de Cap d'Any del Primer Ministre d'Escòcia, el mai prou elogiat Alex Salmond. Realment al.lucinant. Quin agosarament pressumir de practicar la Panda Diplomacy davant dels nassos de Londres. I no satisfet amb això, encara es refereix a Al Gore i a Kofi Annan, que per pressumir, no es queda curt. Ras i curt, els independentistes escocesos no combreguen amb rodes de molí. Saben perfectament que si volen sortir-se'n de la crisi, més que tancar delegacions a l'exterior les han d'obrir i multiplicar, perquè només sent present arreu, es tenen més possibilitats d'obtenir més recursos.

Tot el contrari és el que passa amb la política exterior dirigida amb mà de ferro pel senyor Duran. En aquest cas, i seguint amb el paral.lelisme escocès, caldria parlar de diplomàcia de bocata calamares, és a dir, una política exterior pensada en termes estrictament espanyols i amb Madrid com a gran referent diplomàtic. S'ha d'estar molt malament del cap per caure en aquesta paranoia. Madrid no és res en el món! Res! I els únics que li veuen les gràcies són els catalanets que porten des del 1975 emprant el Pont Aeri, i ara l'AVE (que no TGV, per cert). Aquesta diplomàcia de bocata calamares, sintèticament, consistirà en executar manu militari totes les ordres i diktats que escupin els governs espanyols. No només es tancaran delegacions de govern, sinó també corresponsalies de TV3 a l'Àfrica i a l'Amèrica Llatina. També TVCi deixarà d'emetre, de manera que els catalans a l'exterior perdran un referent informatiu propi... I el nombre de lectorats de català també disminuirà de forma substantiva. I tot justificat per les retallades i la crisi... Si seran inútils! En comptes d'intentar salvar els mobles, el que estan fent és lligar-se una pedra al coll. I tot això en ple orgasme de la globalització...

Però anem una mica més a fons. Què volen dir, o millor, què no diuen quan parlen que cal prioritzar la "diplomàcia econòmica"? No diuen, per exemple, que aquest model diplomàtic ells el conceben com alternatiu al model de "diplomàcia política". I naturalment, parlar de diplomàcia política, vol dir parlar dels Estats Units. Em va resultar altament il.lustratiu el fet que en la seva compareixença davant la Comissió d'Afers Exteriors i la Unió Europea del Parlament de Catalunya, en el passat mes de juliol, l'actual Secretari d'Afers Exteriors, en una intervenció de més de trenta minuts, no esmentés els Estats Units fins al minut 23 o 24... Es pot realment, avui en dia, exercir un càrrec exterior i permetre's el luxe d'ignorar els Estats Units? Sí. O potser no. Potser no és ignorar-los, sinó més aviat tot el contrari. És evitar-los a tota costa. I ho fan perquè els espanyols no les tenen totes amb l'amic americà. No li tenen confiança. Només cal recordar quina va ser l'actitud de Washington en la comèdia aquella del Perejil, ara que tornen a manar els mateixos.

Estats Units van néixer d'una revolució. I la revolució va portar a la Declaració d'Independència. Un dels documents més cabdals de la història de la humanitat, i que a casa nostra és sistemàticament ignorat. Un document que, per més inri, s'inspira clarament en l'Acta d'Abjuració que els patriotes de les Províncies Unides van signar en plena guerra contra els Tercios castellans, el 1581.

Els Estats Units sempre ha tingut una política pragmàtica respecte la Independència de nous estats. Això vol dir, naturalment, que no hi estan en contra per principi. Només actuen en funció dels seus interessos estratègics. I això els fa ser considerats potencialment com a perillosos als ulls dels espanyols. Tant que en el seu moment, concretament cap al 1978, la diplomàcia espanyola va començar a aproximar-se a la Unió Soviètica. I tothom sap qui va crear escola en aquest sentit, oi? I tothom sap quin n'ha estat el seu deixeble més avantatjat, sobretot durant els governs del PSOE, oi? És casualitat que els interessos russos cada cop tinguin més presència a Catalunya, sobretot en el sector immobiliaria, comercial i energètic? Oi que no. Que li preguntin als de Fira de Barcelona i a la seva joia de la corona, el Barcelona Meeting Point...

En definitiva, quan s'advoca per una diplomàcia econòmica, el que realment s'està dient és que la diplomàcia de debò, l'exerceix única i exclusivament Madrid, mentre que les delegacions catalanes s'han de centrar en aconseguir tres o quatre xanxullos per fer bullir l'olla, però no jugar a la primera divisió. I, això sí que ho té, el govern dels millors, segueix obedientment el que Papa Madrid li ordena. No fos cas que haver de replicar-lo comportés que es despentinés el tupé, o que es taqués les sempre immaculades americanes i corbates...

NOTA: Post penjat al DGS, el passat dimecres, 4.1.2012

BENVINGUT MR. PUTIN!

L'editorial d'ahir de La Vanguardia demostra ad nauseam el caràcter roí, rastrer, bavós, i tots els epítets que vulgueu de la ideologia dependentista. Ara es veu que qui ens ha de salvar és el turisme rus. No fa gaire, amb Montilla encara de President, eren els xinesos i les seves fàbriques de cotxes. Si fos pel Sandrusko, segur que Brasil tindria alguna cosa a dir...

A veure, en els darrers mesos, Rússia s'està

convertint en la mare dels ous de l'economia catalana. Fem-ne un repàs:

1. Els russos no paren de comprar pisos. Tant és així que el proper Barcelona Meeting Point, la nineta dels ull de la Fira de Barcelona -i així ens van les coses...- tindrà com a país convidat ..... Rússia, sí senyor!

2. Lukoil ja té un peu al Port de Barcelona, on disposarà d'un espai per emmagatzemar una burrada de metres cúbic de petroli i altres derivats.

3. La Roca Village sembla que manté el tipus gràcies a la despesa que fan russos i xinesos, principalment...

4. La Costa Daurada, si abans era ple de xurros, ara també ho està de russos.

5. Molts masos i masies estan sent comprant per capitalistes russos, de manera que el patrimoni arquitectònic del país passa a mans estrangeres, sense cap mena d'interès per preservar-lo.

Però naturalment, tot això a La Vanguardia li refum. Mentre hi hagi pela, vingui d'on vingui, la ballarem.

La nova classe mitja russa, a la qual tan afalaga La Vanguardia, és el producte dels Anys Putin, primer com a President, després com a Primer Ministre, i ara tot sembla indicar que novament com a President. És una classe lligada al capitalisme d'estat que ha impulsat, i també, no podem ignorar-ho bé a l'economia criminal, bé a l'economia submergida, que és de dimensions siderals. No diré que tots, naturalment, però no pas pocs dels nostres turistes accidentals obtenen els seus ingressos, de forma diríem que peculiar. D'aquesta manera poden famíla and company a unes vacancetes pagades a la Mediterrània.

De fet, res de nou. El capitalisme català dependent i dependentista, no fila prim amb qui fa negocis. Siguin nazis o ara mafiosos, sempre seran benvinguts. Fins i tot, com és públic i notori, hi ha rellevants polítics dependentistes, de diferent pelatge polític, que estan disposats a aplanar-los encara més el camí.

No és d'estranyar que això passi, atès que la via russa, sempre ha tingut molt de predicament a Catalunya, sobretot d'ençà que el franquista Joan Antoni Samaranch, va ser nomenat Ambaixador a l'antiga URSS, fugint cames ajudeu-me, per cert, de l'independentisme que començava a repartir estopa...

Benvingut Mr. Putin -Добро пожаловать Путин!

"EL TURISME COM A METÀFORA" AL BGS

Una de les lleis de ferro de la dominació colonial -i l'autonomia no deixa de ser una variant més o menys civilitzada del colonialisme- és convertir la colònia o territori subaltern en dependent de la metròpoli. Des d'una perspectiva econòmica això es pot aconseguir d'una manera relativament senzilla abocant el territori que es vol subordinar a una monoactivitat econòmica. D'aquesta manera, el territori -i doncs, les persones que l'habiten- a força de superespecialitzar-se en una activitat econòmica, esdevenen dependents en la resta d'àmbits en què s'estructura la divisió del treball. Per posar un exemple entenedor: si només produeixes blat, necessitaràs anar a comprar vi o oli fora. La monoactivitat econòmica és, a ningú se li escapa, un risc, atès que és com posar tots els ous en una mateixa panera. El seny més elemental aconsella diversificar les activitats econòmiques d'una manera racional per evitar que una sobtada crisi en un sector econòmic col.lapsi el sistema econòmic i tot el que d'ell penja, és a dir, el conjunt de la societat.

Però en una relació colonial, és evident que a la metròpoli li interessa mantenir la dependència de la colònia. D'ella en treu profit. Per això, més que evitar, en fomentarà la monoactivitat econòmica. La seva compulsió espoliadora sovint no li deixa entreveure que actuant d'aquesta manera, està condemnant el territori a un empobriment creixent i en conseqüència dificulta la consolidació d'un mercat de consumidors per als seus productes elaborats. La metròpoli només viu en el present, recorda les victòries del passat -les que li permeteren subjugar la colònia- i li importa una rave el futur. Com deia aquell, d'aquí a cent anys, tots morts.

Catalunya, en tant que territori mancat de poder polític autocentrat, és a dir, en tant que nació sense Estat, o el que és encara pitjor amb un o fins i tot dos estats en contra, va en camí de convertir-se en un exemple palmari d'aquest progressiu camí cap a la pobresa i la dependència. Durant els anys del franquisme, el turisme de sol i platja va arrassar el litoral català, tant a la península com a les Illes. L'impacte econòmic, però també social, cultural i mediambiental va ser, i encara és enorme. I política, és clar. Avui en dia, el turisme és una monoactivitat en molts municipis del país. I en el seu conjunt representa entre el 20 i el 25% del seu producte interior brut.

Semblava que l'establiment del règim autonòmic, podria suposar una rectificació en les tendències cap a la monoactivitat econòmica. Però la veritat és que amb el pas dels anys, i sobretot amb l'adveniment de la crisis econòmica global, el turisme continua tenint un pes cabdal i sembla condemnar el país a una dependència creixent.

Algú pot considerar, tanmateix, que el turisme és una activitat amb un alt valor afegit. I certament, hi ha casos que així és. Però esdeveniments recents ens apunten cap a una altra direcció. Vegem-los.

El turisme de borratxera, sexual, adolescent, ni-ni, continua ben viu en llocs com la Costa Brava (Lloret) o la Costa Daurada (Salou). A Benidorm, a Eivissa o a Mallorca. Cada any milers de killos europeus, per no dir milions baixen a aquestes localitzacions a emborratxar-se i a fer el dropo, i quan ja n'estan fins al capdamunt o bé s'esbatussen i quan arriba la policia comença la gresca. Com acaba de passar el darrer cap de setmana.

És una situació que ens col.loca, clarament en la clavaguera de la Unió Europea. Però ja se sap, que mentre la cosa generi diners, doncs continuarem ballant.

Darrerament, però, m'ha preocupat una altra tendència que sembla apuntar-se cada cop més. La globalització està generant l'aparició de les anomenades potències o països emergents, els conegut com a BRIC, o en català, BRIX, atès que fa referència a les Brasil, Rússia, Índia i la Xina. Tots quatre estan generant una riquesa de la qual se n'aprofita una élite local que cada cop més s'enriqueix i, això la porta a invertir sobretot en els països més desenvolupats, sobretot ara que aquests travessen una crisi financera de dimensions encara a hores d'ara desconegudes. Com també passa a Occident, naturalment, alguns d'aquests nous rics, han aconseguit acumular les seves fortunes en activitats més aviat de dubtosa legalitat, per dir-ho suaument. Particularment, això és prou conegut en els casos de Rússia i de la Xina, estats que a més a més, no es caracteritzen per una excessiva llibertat polític, o civil dels seus respectius sistemes polítics.

En aquest sentit, no deixa de ser preocupant, diverses notícies que en les darreres setmanes han aparegut a la premsa, en el sentit que els russos i els xinesos són els que cada cop gasten més a casa nostra. I particularment, en el cas dels russos, consumeixen de forma compulsiva. Posem-ne uns exemples.

Primer, en termes generals, russos -i altres nacionalitats ex-soviètiques- i xinesos, cada cop tenen més pes en tant que lloc de procedència en el conjunt del turisme que entra a Catalunya. Fins i tot desplaçant altres procedències més tradicionals del centre d'Europa. Únicament els francesos, per raons de proximitat geogràfica, naturalment, aguanten l'envit dels nous visitants.

Dos. Llegia l'altre dia que també els xinesos i els russos són cada cop més nombrosos en un establiment que està creixent com l'escuma com és La Roca Village, i que es gasten, sobretot els segons, quantitats considerables de diners en cada visita.

Per acabar-ho d'adobar, també llegeixo que el proper Barcelona Meeting Point, la nineta dels ulls de Fira de Barcelona, presidit pel senyor Enric Lacalle, estarà dedicat especialment als potencials clients russos, atès que són els que més diners s'estan gastant en la compra de béns immobles al país, amb un desacomplexament cada cop més evident.

Evidentment, tinc molt clar que ni xinesos ni russos són en general, gent sospitosa o problemàtica. No. Però no podem tampoc anar amb el lliri a la mà, i seguir d'aprop aquests canvis que s'estan donant en un sector considerat estratègic com és el turisme o el propi negoci immobiliari -una altra de les fins fa poc activitats capdaventeres de l'economia nacional. Ja a hores d'ara és públic i notori que els russos estan comprant edificis i quasi bé urbanitzacions senceres.

És una tendència que el govern dels millors hauria d'anar seguint d'aprop, per evitar que si més no, el tema esclati un dia d'aquests. Ens hi posem?