DIPLOMÀCIA DE BOCATA CALAMARES

Continuo amb aquest post les reflexions sobre la política exterior del govern del senyor Duran i Mas. I ho faig, a diferència de la setmana passada, sota l'impacte emocional del Missatge de Cap d'Any del Primer Ministre d'Escòcia, el mai prou elogiat Alex Salmond. Realment al.lucinant. Quin agosarament pressumir de practicar la Panda Diplomacy davant dels nassos de Londres. I no satisfet amb això, encara es refereix a Al Gore i a Kofi Annan, que per pressumir, no es queda curt. Ras i curt, els independentistes escocesos no combreguen amb rodes de molí. Saben perfectament que si volen sortir-se'n de la crisi, més que tancar delegacions a l'exterior les han d'obrir i multiplicar, perquè només sent present arreu, es tenen més possibilitats d'obtenir més recursos.

Tot el contrari és el que passa amb la política exterior dirigida amb mà de ferro pel senyor Duran. En aquest cas, i seguint amb el paral.lelisme escocès, caldria parlar de diplomàcia de bocata calamares, és a dir, una política exterior pensada en termes estrictament espanyols i amb Madrid com a gran referent diplomàtic. S'ha d'estar molt malament del cap per caure en aquesta paranoia. Madrid no és res en el món! Res! I els únics que li veuen les gràcies són els catalanets que porten des del 1975 emprant el Pont Aeri, i ara l'AVE (que no TGV, per cert). Aquesta diplomàcia de bocata calamares, sintèticament, consistirà en executar manu militari totes les ordres i diktats que escupin els governs espanyols. No només es tancaran delegacions de govern, sinó també corresponsalies de TV3 a l'Àfrica i a l'Amèrica Llatina. També TVCi deixarà d'emetre, de manera que els catalans a l'exterior perdran un referent informatiu propi... I el nombre de lectorats de català també disminuirà de forma substantiva. I tot justificat per les retallades i la crisi... Si seran inútils! En comptes d'intentar salvar els mobles, el que estan fent és lligar-se una pedra al coll. I tot això en ple orgasme de la globalització...

Però anem una mica més a fons. Què volen dir, o millor, què no diuen quan parlen que cal prioritzar la "diplomàcia econòmica"? No diuen, per exemple, que aquest model diplomàtic ells el conceben com alternatiu al model de "diplomàcia política". I naturalment, parlar de diplomàcia política, vol dir parlar dels Estats Units. Em va resultar altament il.lustratiu el fet que en la seva compareixença davant la Comissió d'Afers Exteriors i la Unió Europea del Parlament de Catalunya, en el passat mes de juliol, l'actual Secretari d'Afers Exteriors, en una intervenció de més de trenta minuts, no esmentés els Estats Units fins al minut 23 o 24... Es pot realment, avui en dia, exercir un càrrec exterior i permetre's el luxe d'ignorar els Estats Units? Sí. O potser no. Potser no és ignorar-los, sinó més aviat tot el contrari. És evitar-los a tota costa. I ho fan perquè els espanyols no les tenen totes amb l'amic americà. No li tenen confiança. Només cal recordar quina va ser l'actitud de Washington en la comèdia aquella del Perejil, ara que tornen a manar els mateixos.

Estats Units van néixer d'una revolució. I la revolució va portar a la Declaració d'Independència. Un dels documents més cabdals de la història de la humanitat, i que a casa nostra és sistemàticament ignorat. Un document que, per més inri, s'inspira clarament en l'Acta d'Abjuració que els patriotes de les Províncies Unides van signar en plena guerra contra els Tercios castellans, el 1581.

Els Estats Units sempre ha tingut una política pragmàtica respecte la Independència de nous estats. Això vol dir, naturalment, que no hi estan en contra per principi. Només actuen en funció dels seus interessos estratègics. I això els fa ser considerats potencialment com a perillosos als ulls dels espanyols. Tant que en el seu moment, concretament cap al 1978, la diplomàcia espanyola va començar a aproximar-se a la Unió Soviètica. I tothom sap qui va crear escola en aquest sentit, oi? I tothom sap quin n'ha estat el seu deixeble més avantatjat, sobretot durant els governs del PSOE, oi? És casualitat que els interessos russos cada cop tinguin més presència a Catalunya, sobretot en el sector immobiliaria, comercial i energètic? Oi que no. Que li preguntin als de Fira de Barcelona i a la seva joia de la corona, el Barcelona Meeting Point...

En definitiva, quan s'advoca per una diplomàcia econòmica, el que realment s'està dient és que la diplomàcia de debò, l'exerceix única i exclusivament Madrid, mentre que les delegacions catalanes s'han de centrar en aconseguir tres o quatre xanxullos per fer bullir l'olla, però no jugar a la primera divisió. I, això sí que ho té, el govern dels millors, segueix obedientment el que Papa Madrid li ordena. No fos cas que haver de replicar-lo comportés que es despentinés el tupé, o que es taqués les sempre immaculades americanes i corbates...

NOTA: Post penjat al DGS, el passat dimecres, 4.1.2012