SI EN SÓN D'HORTERES ELS ESPANYOLISTES...

Fixeu-vos en el glamour de les sabates esportives que porta el xaval (i segur que valen una pasta!).... cap comentari?

DURAN, EL COVARD, PUJA AL CARRO

El canvi de camisa d'en Duran i Ecspanya ha estat espectacular. Ja ho diu la dita, ja: "Si no els pots derrotar, afegeix-t'hi", i en Duran ha fet precisament això. Ha vist que no podia derrotar l'embranzida de la manifestació IN-DE-PEN-DEN-TIS-TA del proper 11 de setembre i ha decidit, sense cap problema, afegir-s'hi, o altrament dit, pujar-se al carro.

És això el que tenen els covards, que no tenen complexos en canviar de camisa, per sempre trobar-se al bàndol dels vencedors.

Això, sí, abans ha esperat a deixar en Mas, amb el cul enlaire, i ben retratat. Ja et fotarem, ja, un joc de criatures, Arturet. Si et penses que aniràs a la Moncloa dient, tot això és meu, vas bé per anar a Queralt...

I a tu, Duran, recorda com va sortir el teu enyorat Montilla d'una altra mani.

No manipulis, i no intoxiquis.

GENIAL, EL FERRERRES!

En Ferrerres és el meu ninotaire de referència. I també és el gran silenciat per Can Godó, sobretot després que fitxés pel Periódico. Un exemple és el silenci sepulcral que cau damunt seu des del programa de la tieta Basté, on no paren de riure-li les gràcies al Batllori que sempre fa un humor "políticament correcte", per a l'establishment monàrquico-autonomista, incloent-hi la nefasta nota folklòrica.

Quant a la vinyeta que il.lustra aquest post, fixeu-vos que el genial Ferreres diferencia l'actitud dels tres "mansos": l'Artur amb cara de mala llet i apretant les dents -no li agrada. En Mas-Colell, com dient, "quin paperot i a sobre em dibuixen", amb els pels de punta. I en canvi, en Duran i Ecspanya, a ulls clucs i perfectament quadrat se'l veu en la seva salsa, convençut del que fa, sense dubtes ni manies.

Una vegada més, genial, Ferrerres. Mal que el pesi a la tieta Basté.

ELS LLEPES D'EN DURAN

S'acosta el congrés unionista, amb el fracassat d'en Duran i Ecspanya marcant territori, com ja porta fent quasi fa trenta anys. Tot sembla indicar que guanyarà de carrer, aparentment. Com a mínim s'ha aconseguit que en el moment de la votació s'instal.lin cabines per al vot secret, de manera que els brothers, autèntics goril.les de l'amo, no acoquin a la bona gent unionista a l'hora de votar. De manera, que fins i tot, hi ha lloc per a l'esperança... encara que sigui minsa.


Tanmateix, m'acaba d'arribar un enllaç que el considero súmmament interessant. Es tracta d'un rànking de membres del Parlament Europeu (MEP), on es passa comptes de llurs activitats i se'ls ordena en conseqüència. 


I la sorpresa ha estat majúscula -o no- quan he comprovat que l'eurodiputat unionista Salvador Sedó i Alabart, resulta que en el rànking es troba en la posició 745 de 753. És a dir, un veritable manta, un dropo, que cobra un eurosou (i un eurosou en els temps que corren és un veritable xollo), i fins al dia d'avui només ha portat a terme 3 activitats parlamentàries. La seva qualificació és d'1,93%, és a dir, en termes acadèmics clàssics, un MOLT DEFICIENT. Quin pàjaru!


En Sedó, prèviament havia estat Director General d'Afers Exteriors de la Secretària homònima. En d'altres paraules, era el número 2 de la Secretaria que encapçala el senyor Senén Florensa. En Sedó formava part de tota una colla de càrrecs que van assaltar com a pirates la Secretaria d'Afers Exteriors i que han protagonitzat el desmantellament d'una de les poques coses que tenia cara i ulls de la gestió pública del tripartit: la potenciació dels Afers Exteriors -no pas per voluntat d'en Montilla, òbviament, sinó per la d'en Carod Rovira. Un assalt, encapçalat, of course, per Duran i Ecspanya, que fa tot el possible per acontentar els seus amos del PP, desactivant la política exterior catalana i neutralitzant les delegacions a l'exterior.


I és que el noi aquest, en Salvador Sedó, és un dels llepes d'en Duran. És la quintaessència del duranisme.I farà el que calgui per mantenir-se en el càrrec i a les ordres de l'amo. 


També sabem ara què és el que no farà. Treballar parlamentàriament. Uff, quina mandra, oi, noi?


Sort que Europa no és Ecspanya, ni la CAC. Allà es desenvolupen mecanismes que posen contra les cordes els ganduls i els dropos. I alerten als ciutadans mínimament interessats en la cosa pública, si els polítics que voten mereixen la seva confiança o no.


Amb el Sedó com a exemple, els militants unionistes tenen la paraula sobre quina mena de gent volen que els encapçalin els propers dos anys.

(AHIR) I AVUI ÉS UN GRAN DIA...

Avui és un gran dia ... per pentinar en Duran i Lleida. Encara que sigui un oxímoron, el que acabo de dir. I si és possible posar-lo al caire del precipi. Que ja va sent hora que s'estimbi i deixi de tocar el que no sona. Que són molts anys aguantant-li les seves bestieses, i en els darrers, un cop alliberat d'en Roca i d'en Pujol, les seves fatxenderies i rebequeries. No costa gens de trobar l'immens menyspreu que sent per l'Artur Mas i l'Oriol Pujol. Els detesta a cor què vols.

Però dic que avui és un gran dia per pentinar en Duran i Lleida, perquè només cal llegir els titulars de totes les portades dels diaris de paper i digitals del país. Zero patatero, que diríem en la vida anterior. És a dir, ni cinc de calaix. A la Generalitat, és a dir al conjunt de la ciutadania catalana, no ens correspon ni un sol euro per aixugar el deute als nous PGE de 2011.

Ja ho vaig dir en època electoral en aquest mateix bloc -o en el seu antecessor, no recordo, ara. Duran i Lleida, com a cap de llista de CiU és un rotund i un perfecte fracassat. Si més no pel que fa a la defensa dels interessos dels catalans. És constatable que, les seves habilitats són superiors a l'hora d'aconseguir indults per als seus homes condemnats judicialment per corrupció i altres innombrables delictes. Però per defensar Catalunya, no.

Si un cap de llista de CiU no aconsegueix ni un sol euro dels PGE, de què serveix? Per fer de florero? Per ser la puta barata que se la passen ara els blaus, ara els rojos, perquè els relaxi en els seus moments de tensió? On t'és la dignitat en tot plegat.

Però el més greu és el que ja deia fa dues setmanes. El més greu és que una part dels catalans, compren aquesta actitud esclava, idiota, submissa, decadent, covarda, capituladora i capadora. Derrotista en definitiva. A molts catalans i catalanes, el que els preocupa del Duran no és la seva eficiència i la seva eficàcia. És la roba que porta. Les corbates! Sobretot no us oblidéssiu pas de les corbates! Fan córrer rius de tinta, i hores de tertúlia sobre les corbates. I les ulleres, què n'hem de dir de les ulleres? No acabaríem mai, parlant de les ulleres d'en Duran. I seria imperdonable no esmentar les discussions sobre la seva més que brillant calba, de vegades tan lluenta que la podries fer servir de mirall. Què dir de la calba d'en Duran? Meravelles, Tito.

Aquest és el país que tenim, no hi ha res a fer. Bé, sí, de fet hi ha molt a fer. Però tenim el material que tenim. Ens roben per totes bandes i nosaltres perdent el temps amb un pobre desgraciat que és poc menys que considerat una cosa amb potes a la qual se la fa contenta amb ben poc, sobretot, amb afalacs. Aquesta és segurament, la imatge que els espanyols tenen de Catalunya. Fot-li que és català!

Avui és un gran dia, per dir que qui continua per aquesta falsa ruta, la veritable falsa ruta, només es mereix que l'escupin a la cara. I quants més diputats tingui, més escupinades, tones d'escupinades, perquè més responsabilitat té.

Ens estem jugant el futur, el nostre futur lliure. Però tenim un present d'esclau. I avui, més que mai, això queda palès en allò que els politòlegs diem que és la quintaessència de la política: els pressupostos generals de l'estat. O la política en xifres.

Recordo que en Duran ni tan sols va anar al Congrés de CDC de fa uns dies. La xiulada hauria estat eixordadora, n'estic ben convençut. Ell era al Marroc, exercint de diputat espanyol, que és el que realment li posa. Això i ser algun dia Ministre de la Corona. Espanyola, naturalment.

Jo és que realment no veig cap paral.lelisme en els sistemes democràtics consolidats d'un nivell de frivolitat política com la que exhibeix impúdicament el senyor Duran i Lleida. Quan acabarem amb aquest malson? Ha de durar molts anys més. Clar que potser el fet cert és que no som una democràcia consolidada. Llavors això ho explicaria bastant. Som una democràcia fràgil, poc consistent. Llavors sí que quadra que individus sense fons humà (el discurset humanista d'Unió és una camama) visquin del mòmio durant dècades.

Sort però, que després de setmanes de treball, hi ha gent que fem feina pel país. S'acaba de presentar una Iniciativa Ciutadana Europea per legislar l'Ampliació Interna de la Unió Europea. Es pretén amb això que tot nou estat sorgit d'iun procés de secessió democràtic d'un estat que ja és actualment membre de la Unió, automàticament sigui admès com a nou estat membre, amb els ajustaments corresponents. És una iniciativa agosarada. Però ja se sap que en política o la fas tu, o te la fan, normalment, en contra teva. Algú entendria que 7,5 milions de catalans que a l´hora som també ciutadans europeus, després de fer un exercici de democràcia participativa, se´ns privés de la ciutadania europea? És a dir, per exercir els valors que són consubstancials al cabal comunitari? Ni de conya. I el mateix seria aplicable als escocesos o als flamencs, entre d'altres. Oi que no? I a més cal tenir en compte que la legislació europea cada cop més incideix més en la progressiva desvinculació de la ciuatadania europea i la nacionalitat.

No hem de tenir por de les iniciatives agosarades. Només hem de tenir por a tenir por. Només hem de tenir por a preferir un saldo conegut, que una oportunitat per conèixer. Tot depèn. com sempre, de nosaltres.

NOTA: Post penjat al DGS (04.04.2012)

REPETEIXO, ON S'AMAGA EN DURAN I ECSPANYA?

Repeteixo: on s'amaga el fracassat d'en Duran? I la Chuky Camacho? Tots dos feia unes setmanes que es tiraven del monyo, (si, ja sé que en el cas d'en Duran és un oxímoron, però aquest per figurar pot fer l'impossible...) per veure qui era el millor negociador entre els dos governs, el de Madrid i el de Barcelona.

Fixeu-vos en aquesta primera foto. Correspon al mes de desembre, poc després de les eleccions. Quan Rajoy va tenir el detall de cridar abans que ningú altre, és a dir, fins i tot abans que a Rubalcaba, al veritable home fort de CiU, que no és altre que en Duran i Ecspanya, per a negociar els primers passos de la legislatura.

Mireu-li la cara, al Duran de marres. Està com en el setè cel. Tractat com un VIP per una vegada. No tinc cap dubte que pel seu cap ja rumiava la farra que es fotria després de sortir de la Moncloa, a l'habitació del Palace, a 1000 euros la nit!

Però tot just han passat tres mesos i escaig, i la realitat l'ha tirat del cavall. Ha caigut del setè cel. Ja no sé si encara compta amb la suite del Palace o s'allotja a la Pensión La Chulapa.

Ahir, avui, en Duran i Ecspanya és un home que ha tornat a fracassar. I el que és pitjor, la seva ineficàcia fa que Catalunya perdi centenars de milions d'euros i que l'espoli fiscal s'eternitzi -si no fos perquè la independència és al caure.

Per a què serveix un líder de CiU a Madrid, si Catalunya es queda sense un quico dels pressupostos? És a dir, és que ja ni de gestors saben fer, els freakis de CiU!!!! Això ja és l'acabose!!!

On és en Duran?

Aquí, disfressat de mort? Ja sabem, que de cintura cap amunt, això de missa el posa quasi tant com quan fa de diputat espanyol, i sobretot de President de la Comissió d'Afers Exteriors del Congrés, que els espanyols ja saben ja com tenir-lo content i sobretot agraït.

O potser és aquest paio que porta el cucurutxu en plena processó. On s'amaga el Duran? Perquè no dóna la cara? Perquè no fa un favor al país i dimiteix i treballa una mica com les persones normals? Fa trenta anys que viu del mòmio, i no ha fet res de bo, tret d'aconseguir indults a la seva gent després que havien estat agafats amb les mans a la massa.

Hòstia, llegiu això:

Duran cau al vuitè lloc en la valoració de polítics espanyols, segons el CIS

Ara sí que podem dir que en Duran està acabat... Al vuitè lloc! I el que és pitjor, per sota del nostre diputat, el d'ERC-RCAT-SI, naturalment, l'Alfred Bosch. Això és una punyalada trapera per al seu megasuperextraego. I tant que se n'enfotien de l'Alfred, sense corbata (de vegades), sense ulleres, i sobretot, sense calba, com pot ser que tingui més reconeixement que un pro com el Duran?

Nano estàs acabat. A veure si et remata el Vila d'Abadal, i la cosa s'anima una mica. I si tens pupa, que et curi la iaia, o si no l'estripa enquestes de La Vanguardia (Antich), o el seu amo, el Condecito, que segur que encara t'aguantaran un o dos semàfors verds, però després et llançaran al voral com un vulgar condó usat.

Ja se sap, la política és una lluita dura, i les dagues volen ... i no sempre et vénen de cara.

QUIN HA ESTAT EL PREU DELS INDULTS?

Ja ho he dit altres vegades, però els esdeveniments darrers ho confirmen de nou. Malgrat el que sovint es diu, difícilment l'actual cúpula de CiU portarà a la Independència el país. Ara acabem de tenir un exemple fefaent.

Quin ha estat el preu dels darrers indults a delinqüents d'Unió Democràtica de Catalunya? Exigeixo saber-ho. Perquè suposo que a aquestes alçades no hi haurà ningú tan naif per pensar que han sortit gratis!

CiU està tan emmerdada en la corrupció, té tants pufos a amagar sota les estores, dins els calaixos o els armaris, a tots els nivells, però sobretot a nivell municipal, que difícilment se la pot considerar una organització sobirana i lliure de prendre decisions col.lectives, més enllà d'aquelles que van dirigides a salvar el cul dels seus elements corruptes.

Hi insisteixo, CiU no té ni sap què són les línies vermelles, aquelles que mai s'han de sobrepassar si no es vol trair el sentit més profund, més pregó -que es deia abans- d'un partit. No té ni una engruna del que en filosofia política, se'n diu concepció republicana de la política, que no és exactament el mateix que la seva concepció estrictament políticoinstitucional.

La concepció republicana, o l'ètica republicana de la política, parteix de la consideració que el bon ciutadà és aquell que assumeix la preocupació per la cosa pública -per la res publica, en llatí- és a dir en els afers públics, col.lectius -això és, no individuals o privats- com un deure ciutadà, o fins i tot com una exigència o, en una versió quasireligiosa, com una joia per fer el bé, per a aconseguir la plena realització o donar una lògica a la vida en comú. O fins i tot, com una mostra d'agraïment per tots aquells que han ajudat a bastir la pròpia identitat, la qual no s'explica si no es té en compte tots aquells que han col.laborat en bastir-la. Des dels més íntims, fins als més allunyats.

CiU, en aquest sentit, el seu component republicà s'ha vist esquitxat per múltiples casos de corrupcions i per delinqüents que s'han emparat sota les seves sigles i les han utilitzades com a paraigua per defensar els seus interessos espuris. Ja vaig dir en el seu moment, que el millor per a CDC, si més no, hauria estat dissoldre's, com ho va fer Unió Mallorquina, i començar de cap i de nou, alliberada de tots els elements corruptes i amb unes mínimes garanties per a que no es tornessin a reproduir al seu interior. Sense les hipoteques dels corruptes, llavors sí que CDC podria esdevenir una força alliberadora, o en tot cas, serien més plausibles els seus eslògans sobiranistes.

Però ara, després de la notícies dels indults, i en un context de crisi, de retallades salvatges, és inevitable preguntar-se quin ha estat el preu dels indults. Com també és inevitable preguntar-se com és possible que encara CiU toleri que Duran empri el nom de Pujol per tapar-se les vergonyes. Un Pujol en plena sortida de l'armari, per altra banda. I segurament no és cap casualitat que ambdues coses coincideixin en el temps. Quan algú intenta aixecar més el cap, el sistema fa mans i mànigues per tallar-l'hi.

Per això és possible, que les bases convergents, fartes de tanta tonteria, s'hagin començat a organitzar per la seva banda. Ja veurem fins on els deixen arribar.

PSICOLOGIA DEL DEPENDENTISTA

Poc a poc, lentament, la situació es torna a canalitzar. Ja podem tornar al nostre fatalisme trisecular. Spanair ha fet un pet com un aglà. I a Madrid no paren de tirar coets i de treure punta amb l'enèssim fracàs del nacionalisme català. Fins i tot, ja s´ha aconseguit que el Barça es trobi a set punts del Madrid... per darrere, i ara l'equip merengue ho té tot de cara per tornar a guanyar la Lliga, que és el que li pertoca. S´han acabat tots aquests anys de superioritat insultant del Barça... On s'és vist que els catalans celebrem victòries? Però què us heu cregut que som? Som Catalans, eh? Un poble sense història! Un poble que té com a destí històric patir, plorar i sobretot, per damunt de tot, mai dels mai, vèncer. Això no està fet per nosaltres. Nosaltres hem de fer el paripè una mica, però al final sempre hem de seguir el mateix guió: oferir noves glòries a Espanya. Ai, quin descans tornar a ser un dat pel sac. No podien ser tantes consultes per la independència! Que no veieu que prendrem mal? Ai el nen, ai la nena. No, no, resignem-nos a llepar la mà, el peu, l'entrecuix si cal, de nostre amo. Per sort, tenim la Chuky Camacho i el Torrente Duran que vetllaran per nosaltres. És normal que es tirin del monyo -encara que el Duran no en tingui- per veure qui surt a la foto. Però ho fan pel nostre bé. Ells faran que el Papa Espanya, ens continuï robant i agredint, però això sí, amb carinyo, amb delicadesa. L'estètica, ja ho deia Unamuno, que no falti. És un detall que no ens petin de males maneres. Ara si ho fan amb señorio, doncs fins i tot cal agrair-ho, és un detall que els honra.

Som catalans, sí, i per això estem condemnats a no ser lliures. No hi ha alternativa. No podem ni tan sols pensar en ser-ho. I sobretot, no fem soroll. No fem mullader. I per Déu, no fem el ridícul!!! Que ja ho deia en Tarradellas, que per alguna raó el van fer marquès, oi? I en Samaranch. Els catalans i les catalanes som immadurs, som com nens i nenes que ens han d'acomboiar, d'acompanyar o dirigir. De fer, com diuen els moderns, coaching que és aquella feina que fa la Mariona, que sempre està a Madrid, o el Gerard, amb els del Banco Santander. Perquè Madrid és el centre del món, veritat? Per això, a partir d'ara, hem de fer tot el possible per que els donin els Jocs Olímpics del 2020. No hem d'estalviar euros per aconseguir aquest objectiu. I si ha de continuar el drenatge de Catalunya, com va dir el President Mas -oh quin home més maco, has vist quines camises i quines corbates que porta? - doncs que continuï. Tot sigui per aconseguir que Madrid esdevingui ciutat olímpica. Per cert, es nota que el senyor Mas ha anat a la universitat, oi? A ESADE, potser? Aquests sí que saben jugar amb les paraules... perquè has de reconèixer que dir-li robatori és, no sé, una mica quinqui. En canvi, dir-li drenatge, fa com més patxoca, és com més de metge, oi? i a més a la Núria de Gispert, li facilita les coses, que pobra dona ja pateix ja, a la seva edat.

Però vols que et digui la veritat? No les tinc totes. Fixa´t ara diuen que aquesta bogeria de la Independència cada cop té més suports. De fet només un 32% segons una darrera enquesta s´hi mostra en contra. Ai que patirem de nou. Però perquè es fiquen en embolics? Ara diuen que si a Escòcia faran un referèndum per la independència. Ai nena, que tornarem a patir. Com ja va passar amb la febre bàltica de fa uns anys. I el referèndum del Quebec, del 95. Te´n recordes? Va anar d'un pèl. Però si ja es veu que no és el mateix. A Escòcia, com va dir en Quim Nadal, si dona aquell sociata de Girona, amb cara de pa de ral, tenen petroli. I doncs, que en tenim de petroli, nosaltres. No, oi? Doncs llavors perquè volem la independència? Si no tens petroli, està claríssim que no pots demanar la Independència, no? Clar que Espanya tampoc té petroli, però ves, una cosa és una cosa i l'altra, l'altra, com vols comparar. Per exemple, a Escòcia, no hi és l'Opus, i quin sentit té la vida sense l'Opus? Allà tenen l'Església d'Escòcia. T´ho imagines que aquí tinguéssim una Església de Catalunya. Què en farien del bon jan Bisbe de Tarragona, si dona, que va dir que com que ell no pot tenir fills, les dones no poden dir missa, o una cosa semblant. T'ímagines la Chuky Camacho dient missa? Ecs, uix, o amb l'uniforme patern, ara que tornen a estomacar-nos? Ai que m'agafa un mareig. Nena, porta´m una mica de til.la, com aconsella l'Oriol.

Ai que patirem, ja us ho he dit sempre, a tots els de la família, "no us fiqueu mai en política, i voteu Convergència". I ara passeu-me La Vanguardia que he de tornar a llegir l'article d'en Barbeta...

NOTA: Post publicat inicialment al DGS, el dimecres, 1.2.2012

A VEURE QUI LA DIU MÉS GROSSA!!!!

Duran assegura que Alex Salmond només busca un pacte fiscal

Considera que l'independentisme escocès "vol el mateix que nosaltres", és a dir, administrar els propis recursos econòmic, i que "Salmond no pretén la independència"

Us ho ben juro, així és impossible de viure!!!! El referèndum escocès està petant-ho tot!!! Si fa uns dies va ser la Joana Ortega, que parlava de si estem madurs o no, després va venir el torn del sòmines d'en Quim Nadal, dient que si allà tenen petroli i aquí no.

Per acabar-ho d'adobar els ecspanyols vacil.len dient que vetaran l'entrada d'una Escòcia independent a la UE... Sense comentaris...

De fet, ens han fet un favor immens, els ecspanyols... Ells solets s´han posat a la gola del llop, i demostren als seus socis europeus que no són de fiar. Ecspanya, més pària que mai. Només falta que els europeus s'adonin que Ecspanya és un gra al cul d'Europa. Literalment, és un pain in the ass. I actuïn en conseqüència... I per que això ho facin, nosaltres hem de provocar-ho. Hem de treballar tant com sigui possible ... i més.

Però faltava ell. Faltava l'omnipresent. El Rasputin català. L´home de Roma,

l´home de Madrid ... l'inefable Duran i Ecspanya, el qual, com l'escorpí, no pot evitar badar boca, perquè si no es mor.

I l'ha dita. I l'ha dita grossa. Quin bufó que tenim... I a sobre encara els catalanets que es lleven ben d´hora al matí per treballar i per pagar impostos a Ecspanya, el voten...

Molt bé nen, de manera que en Salmond només vol el pacte fiscal, és a dir, peles, virolla, líquid element, oi?

Però quin fart de riure, redéu!! Ja veig l'Alex fent-se un tip de riure, i preguntant-se: Però aquest freaky d'en Duran... d'on ha sortit?

De Torrente 5, podríem contestar sense por a equivocar-nos.

Aquests unionistes, dependentistes, són autèntiques peces de museu. Com ens riurem en la seva cara. Vénen setmanes, mesos, en els quals estarem més que entretinguts... I la deslegitimació d'Ecspanya anirà in crescendo, i la correlativa histèria dels unionistes i dels dependentistes, també.

Posem-nos-hi bé. Ens en farem un tip.

QUANT COSTA LA DELEGACIÓ A ECSPANYA?

Ara fa unes setmanes em preguntava per quan el tancament de la Delegaciódel Govern de la Generalitat a Madrid. No vaig obtenir resposta oficial, naturalment, encara que sí alguna el nivell intel.lectual de la qual no la fa reproduïble en aquest bloc.

Sembla, però, que la delegació madrilenya, no coneix la crisi. Situada al bell mig del carrer Alcalá, a tocar del Banc d'Espanya, per més inri, compta amb el Centre Cultural Blanquerna, una Llibreria, sales d'actes, etc. etc, Les fotos ens mostren un edifici més que luxós.

Per acabar-ho d'adobar, el Delegat en cap no és altre que en Jordi Casas, un home del Duran, naturalment, un apparatxik de l'espanyolisme més desacomplexat que hi ha a casa nostra. Pertanyent al lobby espanyolista del Vallès. Un home que com els Silva, el Sànchez Llibre, representen uns enemics aferrissats de la Llibertat del nostre poble. Fins i tot va gosar criticar el vot, vergonyant, de l'Artur Mas a la consulta del 10A.

Totes i cadascuna de les delegacions actualment existents (Paris, Londres, Brussel.les, Berlin i Nova York), haurien de tenir, com a mínim, les instal.lacions que té la delegació madrilenya, i segur que trauríem molt més profit, si també n'obríssim a Beijing, Moscou, Roma, Nova Delhi, Mèxic DF... Incloent-hi naturalment els seus corresponents Centres Culturals Blanquerna.

Seria interessant, àdhuc imprescindible, portar un control estricte del que fa el senyor Casas i companyia al carrer Alcalà...

Però em sembla que el govern dels millors no estarà per la tasca. Entre d'altres raons perquè la política internacional és un monopoli quasi exclusiu del senyor Duran i Ecspanya i dels seus homes i dones.

I fins i tot, quan el suposat cap de l'executiu intenta anar a la seva, com la passada setmana amb la seva excursió a Londres, la notícia, casualment es veu esquitxada per esdeveniments diversos, de manera que no llueix tant com es voldria.

També seria interessant constatar si quan el senyor Mas surt a fora, sistemàticament hi ha un merder a dins... I encara algú parlarà de casualitats....

Escòcia, Catalunya i la política internacional

Avui en dia, fer una comparativa entre la política internacional desenvolupada per dues nacions sense Estat, com són els casos d'Escòcia i de Catalunya, és un exercici de massoquisme extrem... sobretot si es fa des de la perspectiva catalana, naturalment. Bàsicament representen dos models antitètics de com fer front a la crisi global. I també a les pressions exercides pels estats als quals encara avui en dia es troben sotmeses -i lluitem per escurçar aquesta submissió al mínim possible, és clar.

El model escocès, liderat per Alex Salmond, Primer Ministre i cap del Partit Nacional Escocès, és un model clarament pro-actiu, desacomplexat, ambiciós, i fins i tot amb un puntet de fatxenderia, en el seu sentit més noble. Parteix, naturalment, de l'enorme contribució que el Poble Escocès ha fet al món: Adam Smith (economia), James Watt (enginyeria), Alexander Fleming (medicina).

Per contra, el model català, liderat per Josep Antoni Duran i Lleida, és a dir, un diputat del Congreso de los Diputados espanyol, que ni tan sols és membre del govern català, tot i que presideix la part catalana de les quatres comissions bilaterals, és clarament reactiu, acomplexat i submís als dictats de la política exterior del Partit Popular.

Com es recordarà, una de les condicions imposades pels espanyols per investir President (nominal), Artur Mas, va ser el tancament de les delegacions del govern català a l'exterior. L'excusa, naturalment, era la de la crisi, però l'objectiu real és evitar que Catalunya tingui una presència directa al món. I no s´hi han posat per poc. En els dotze mesos que porten governant, han aplicat manu militari, una castració premeditada de la política exterior catalana dels darrers anys: eliminació de corresponsalies de l'Agència Catalana de Notícies i, darrerament, de TV3 (Amèrica i Àfrica), congelació (Mèxic, Xina) i tancament (Argentina) de delegacions, retallada (si també aquí) de Lectorats de Català a les universitats i dels ajuts als Casals Catalans, supressió del canal TVCi.

Per acabar-ho d'adobar, nomenamet de responsables de l'Acció Exterior, la major part dels quals havien treballat abans pel govern espanyol, incloent-hi un antic ambaixador de l'etapa Aznar.

Cal continuar? Penso que no, i mira que podríem.), però bàsicament consisteix en desenvolupar una intensa activitat internacional, tant des del punt de vista polític, econòmic i cultural. Salmond, des que és primer ministre, l'any 2007, ja ha visitat en tres ocasions la Xina, i fins i tot ha gosat parlar de Panda Diplomacy, emulant la política nordamericana que en el seu moment va consistir en incrementar les relacions de tot tipus amb el gran gegant asiàtic. Simultàniament, els independentistes escocesos juguen un paper destacat a Brussel.les, conscients com són, que a cap persona mínimament estable mentalment si li pot passar pel cap que una Escòcia independent fos exclosa de la Unió Europea. Fins i tot han teoritzat sobre l'anomenada ampliació interior, en referència a la incorporació de nous estats membres sorgits com a conseqüència de processos de secessió respecte d'altres estats que ja formen part de la Unió Europea.

En definitiva, dos models que, naturalment deriven de dues maneres de plantar cara a la conjuntura actual: un d'agosarat i valent, i l'altre poruc i submís. Jo, clarament, ja sé per qui apostaré un pèsol que serà el més reeixit.

Ah, i malgrat tot, Bon Any 2012 (de fet no serà difícil, ja que el 2011 ha estat nefast).

NOTA: Post penjat com article a la revista LA VEU, núm. 11 (gener del 2012), publicació de Reagrupament.

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

Duran destaca el «paper clau» de Fraga per la Transició

DIPLOMÀCIA DE BOCATA CALAMARES

Continuo amb aquest post les reflexions sobre la política exterior del govern del senyor Duran i Mas. I ho faig, a diferència de la setmana passada, sota l'impacte emocional del Missatge de Cap d'Any del Primer Ministre d'Escòcia, el mai prou elogiat Alex Salmond. Realment al.lucinant. Quin agosarament pressumir de practicar la Panda Diplomacy davant dels nassos de Londres. I no satisfet amb això, encara es refereix a Al Gore i a Kofi Annan, que per pressumir, no es queda curt. Ras i curt, els independentistes escocesos no combreguen amb rodes de molí. Saben perfectament que si volen sortir-se'n de la crisi, més que tancar delegacions a l'exterior les han d'obrir i multiplicar, perquè només sent present arreu, es tenen més possibilitats d'obtenir més recursos.

Tot el contrari és el que passa amb la política exterior dirigida amb mà de ferro pel senyor Duran. En aquest cas, i seguint amb el paral.lelisme escocès, caldria parlar de diplomàcia de bocata calamares, és a dir, una política exterior pensada en termes estrictament espanyols i amb Madrid com a gran referent diplomàtic. S'ha d'estar molt malament del cap per caure en aquesta paranoia. Madrid no és res en el món! Res! I els únics que li veuen les gràcies són els catalanets que porten des del 1975 emprant el Pont Aeri, i ara l'AVE (que no TGV, per cert). Aquesta diplomàcia de bocata calamares, sintèticament, consistirà en executar manu militari totes les ordres i diktats que escupin els governs espanyols. No només es tancaran delegacions de govern, sinó també corresponsalies de TV3 a l'Àfrica i a l'Amèrica Llatina. També TVCi deixarà d'emetre, de manera que els catalans a l'exterior perdran un referent informatiu propi... I el nombre de lectorats de català també disminuirà de forma substantiva. I tot justificat per les retallades i la crisi... Si seran inútils! En comptes d'intentar salvar els mobles, el que estan fent és lligar-se una pedra al coll. I tot això en ple orgasme de la globalització...

Però anem una mica més a fons. Què volen dir, o millor, què no diuen quan parlen que cal prioritzar la "diplomàcia econòmica"? No diuen, per exemple, que aquest model diplomàtic ells el conceben com alternatiu al model de "diplomàcia política". I naturalment, parlar de diplomàcia política, vol dir parlar dels Estats Units. Em va resultar altament il.lustratiu el fet que en la seva compareixença davant la Comissió d'Afers Exteriors i la Unió Europea del Parlament de Catalunya, en el passat mes de juliol, l'actual Secretari d'Afers Exteriors, en una intervenció de més de trenta minuts, no esmentés els Estats Units fins al minut 23 o 24... Es pot realment, avui en dia, exercir un càrrec exterior i permetre's el luxe d'ignorar els Estats Units? Sí. O potser no. Potser no és ignorar-los, sinó més aviat tot el contrari. És evitar-los a tota costa. I ho fan perquè els espanyols no les tenen totes amb l'amic americà. No li tenen confiança. Només cal recordar quina va ser l'actitud de Washington en la comèdia aquella del Perejil, ara que tornen a manar els mateixos.

Estats Units van néixer d'una revolució. I la revolució va portar a la Declaració d'Independència. Un dels documents més cabdals de la història de la humanitat, i que a casa nostra és sistemàticament ignorat. Un document que, per més inri, s'inspira clarament en l'Acta d'Abjuració que els patriotes de les Províncies Unides van signar en plena guerra contra els Tercios castellans, el 1581.

Els Estats Units sempre ha tingut una política pragmàtica respecte la Independència de nous estats. Això vol dir, naturalment, que no hi estan en contra per principi. Només actuen en funció dels seus interessos estratègics. I això els fa ser considerats potencialment com a perillosos als ulls dels espanyols. Tant que en el seu moment, concretament cap al 1978, la diplomàcia espanyola va començar a aproximar-se a la Unió Soviètica. I tothom sap qui va crear escola en aquest sentit, oi? I tothom sap quin n'ha estat el seu deixeble més avantatjat, sobretot durant els governs del PSOE, oi? És casualitat que els interessos russos cada cop tinguin més presència a Catalunya, sobretot en el sector immobiliaria, comercial i energètic? Oi que no. Que li preguntin als de Fira de Barcelona i a la seva joia de la corona, el Barcelona Meeting Point...

En definitiva, quan s'advoca per una diplomàcia econòmica, el que realment s'està dient és que la diplomàcia de debò, l'exerceix única i exclusivament Madrid, mentre que les delegacions catalanes s'han de centrar en aconseguir tres o quatre xanxullos per fer bullir l'olla, però no jugar a la primera divisió. I, això sí que ho té, el govern dels millors, segueix obedientment el que Papa Madrid li ordena. No fos cas que haver de replicar-lo comportés que es despentinés el tupé, o que es taqués les sempre immaculades americanes i corbates...

NOTA: Post penjat al DGS, el passat dimecres, 4.1.2012

I LES JOIES DE LA CORONA?

Escoltar el missatge de Cap d'Any del Primer Ministre escocès, Alex Salmond, em mostra la sideral diferència amb el seu partenaire català. Fixeu-vos com marca paquet dels diferents museus que recullen el patrimoni històric i nacional d'Escòcia. I per acabar-ho de reblar, els qualifica de les joies de la corona... Fixeu-vos com pressumeix de la seva política internacional. Fins i tot arriba a parlar de Panda Diplomacy, en referència als acords signats darrerament, no amb qualsevol txitxarel.lo, no, sinó, òbviament, amb la Xina... Que quan s'hi posen no s'hi posen per poc. De forma intel.ligent, i perquè ningú no se senti menystingut, també hi ha una referència als Estats Units, en la persona d'Al Gore. Jo al.lucino. Em trec el barret i el que calgui davant d'aquesta gent.

Comparar la política internacional d'Escòcia amb la de la CAC, és literalment impossible. No hi ha color. I per acabar-ho d'adobar, la clatellada a les polítiques neoliberals del govern del Regne Unit, és antològica.

Això és impensable en el cas de Catalunya. I sobretot, en el cas de l'Artur Mas, el president que vota d'amagat per la Independència del seu país. Us imagineu l'Artur Mas fent-se el milhomes de les joies de la corona nostrades? No, impossible.

I això per dos motius. El primer és que no en tenim, de joies de la corona. Tot s'està venent. Tot el patrimoni català, fins i tot el públic, està sent posat al mercat, perquè els lobbies amics (Madí i companyia...) en treguin profit. Que un govern que pretén ser nacional -no autonòmic, no un subsistema descentralitzat- es ven tot el seu patrimoni, demostra fins a quin punt d'indignitat nacional s´ha arribat. I ja vaig parlar -i en continuaré parlant- del tema de les delegacions a l'exterior, que estan sent depurades manu militari sota el diktat del PP. I espereu a que passin les eleccions d'Andalusia, i el PP governi la que sí que és la joia de la corona ecspanyola...

El mes de març, les brometes del bellotari extremeny, seran un joc de nens en comparació amb els autèntics míssils que Javier Arenas, com a nou president andalús ens llançarà. Em jugo un pèsol que el fantasma de la novena província, tan car al falangisme ecspanyol des dels anys 20 del segle passat, tornarà a emergir com un u-boat.

El segon motiu és perquè, simplement, en Duran i Ecspanya el farà callar. No cal donar-li més voltes. Tard o d´hora en Duran es carregarà en Mas Colell com a primer pas per carregar-se després en Mas i consolidar el que ja a hores d'ara és, l´home d'Ecspanya en el moll de l'ós del govern de Catalunya.

És un panorama decebedor. Però, vés, els catalanets, cofois i bon minyons, es lleven cada dia ben d'hora, ben d'hora, per treballar per Ecspanya. Bé pagant els impostos amb els quals ens espolien, bé per votar més autonomia, és a dir, més dependència.

País-marmota, redéu!

Sempre ens quedarà el consol d'Escòcia, i que algun dia, nosaltres també poguem arribar-hi!

AHAHAHAHAHAHAH, FES-TE FOTRE DURAN!!!!

Pujol qüestiona el govern de concentració de Duran

Fins i tot el Gran Ioda li canta les quaranta al Duran i Ecspanya!!!

(Dedicat a l'entranyable Andreu, que serà dels últims de Filipines, abans que el seu candidat el deixi penjat davant les legions independentistes transversals...).

DES DEL 1979.... TOCANT EL QUE NO SONA

DURAN... JA NO COLES, NENG!

SANDRUSKO EN ECSPANYOL PIJO A AL JAZEERA

No poso l'enllaç perquè ja prou propaganda que li fan el Grup Godó. Però sentir en Sandrusko contestant en ecspanyol pijo, les preguntes de la cadena Al Jazeera, constato com el Barça ha fet un pas enrere amb aquest noiet. Com pot ser que tot un executiu encara jove, a aquestes alçades, no tingui els collons d'emprar l'anglès amb una cadena com aquesta, que per cert, cada cop miro més. Demostra com de decrèpita és la submissió dels catalans a Ecspanya.

Amb en Laporta, com a mínim contestava en la nostra llengua global, que no és altra que l'anglès, i donava una imatge com cal. Amb aquest bufó del Sandrusko, el qual cada cop està més envoltat dels seus maldecaps brasilers, s´ha tornat al Barça nunyista, al Barça franquista, ecspanyol, que s'agenolla davant del Madrit.

Tota aquesta patuleia dependentista, es diguin Sandrusko, Duran i Ecspanya, Rosell (el de la CEOE), o el Fainer (La Caixa), o el Brufau (Repsol), estan enfonsant el país amb la seva submissió a Ecspanya. Ja és hora que ens en desempalleguem.

El 20N podem començar a fer-ho.

DURAN VOL TOCAR CUIXA COM SIGUI, ARA GOVERN DE "CONCENTRACIÓ NACIONAL"

El patetisme de la candidatura encapçalada pel senyor Duran i Ecspanya ja no té límits. Conscient com és que no tocarà cuixa en la propera legislatura, ara aprofitant el cas grec, se les empesca per demanar un govern de concentració nacional, on naturalment, ell assumiria alguna desitjable engruna en forma de ministeri.

Passa que això donaria pel sac a Catalunya. Però això al senyoret no l'importa. El govern espanyol de concentració nacional amb ell de ministre, sí que seria, per Catalunya un veritable cas de concentració nacional...Més exactament, per Catalunya seria un Camp de concentració nacional.

Merci senyor Duran i Ecspanya, per ser tan clar i alhora, per ser tan ecspanyol... I als seus potencials votants independentistes, penseu el que fareu el 20N, que després us en penedireu, quan liquidin TV3, la immersió lingüística i tota la pesca...

VOTAR MINISTRES

En unes eleccions ecspanyoles, la màxima aspiració d'un cap de llista dependentista és treure un resultat el suficientment bo que li permeti aspirar a ser ministre de la Corona. Punt. És així de clar. De manera que aquells que votin opcions dependentistes, estarà clar que no votaran per una Catalunya ni més lliure -òbviament- però tampoc ni més rica, ni més plena, atès que la primera és precondició de les dues altres.

Que això ho faci els candidats dels partits espanyols, té el seu punt de lògica. El senyor Jordi Fernàndez Díaz, fill de d'un alt càrrec de la policia franquista, per cert, vol ser aquesta figura tan ridícula com és el ministro catalán que tot govern ecspanyol ha d'exhibir i que en el fons no representa més que l'oficina de negocis a Madrid de tota la classe empresarial. A diferència del seu germà petit, l'Albertito, en Jordi és un home més madur i empra un to més suau. Però no deixa de ser un fatxa com una casa de pagès i a més íntimament relacionat amb els sectors més integristes i ultres de la societat ecspanyola. Però és aquell tipus de fatxa que sap camelar-se a tot catalanet que quan el tracten com una persona, i no de mala manera, de seguida afluixa i no se´n sap avenir, i, naturalment li prenen el pèl. En Jordi o Jorge, en sap un niu, d'això, té ben apamada la psicologia de l'esclau català. Però fins i tot sent tan fatxa com és, segur que ho tindrà molt difícil per ser ministre, perquè l'ofensiva nazi que s'acosta serà d'unes proporcions tan bèsties -és a dir, tan espanyoles- que encara ell quedarà com una germaneta de la caritat.

L'altra fatxeta que aspira a ser ministre, no és cap secret, és el senyor Josep Antoni Duran i Ecspanya. Aviat es farà dir José Antonio, que les coses no passen per casualitat. Aquest element pretén que un tou d'independentistes el votin, no per fer Catalunya més lliure, no, sinó perquè ell sigui Ministre. Penso que no cal insistir gaire en aquest individu, perquè ja porta unes quantes setmanes protagonitzant episodis lamentables que no fa que subratllar el seu immens nerviosisme, davant un resultats que el poden condemnar a ser un zero a l'esquerra, és a dir, a la indigència, en la política ecspanyola. Llavors probablement activarà el seu particular Pla B, que no és altre que assumir la vicepresidència del govern català, desplaçant a la seva testaferro, la no-psicòloga Joana Ortega.

Segons la darrera enquesta del CIS, hi ha un percentatge gens negligibles d'anteriors votants de CiU que dubten entre repetir el seu vot dependentista, o votar, coherentment amb les seves idees, l'opció independentista transversal, com és la que encapçalen l'Alfred Bosch i en Moisès Broggi. Si dubten, naturalment, és perquè són de mena pragmàtica. Doncs jo els aconsello, modestament, que si volen pragmatisme, votin la coalició independentista, per tal d'obtenir el màxim nombre d'escons independentistes. L'opció dependentista només significa la submissió al PP: és la via zaplanista o campista o del Matas. L'opció dependentista és la corrupció generalitzada, de la que només es beneficiaran els amiguets del règim i que mai implementarà una economia productiva i desenvolupada. Serà una economia de baix valor afegit, turisme low cost, i per no parlar d'un madridisme -en totes les seves dimensions- insuportable.

Finalment, l'altre personatge és la senyora Chacón. Aquesta ja ha estat ministra. Suposo que a aquestes alçades ja no cal dir res d'aquesta noia, que combina un discurs aparentment social, amb el fet de tenir una veritable mansió amb platja privada a l'altra banda de l'Atlàntic. És el que podríem anomenar, la quintaessència del socialimperialisme. Segurament es pensa que la pinya que es fotrà el Rubalcaba li obrirà les portes del PSOE. S'equivoca. El PSOE post-ZP, serà un partit ultra espanyol, tipus Bono, Múgica Herzog o Peces Barba. Sense oblidar la figura d'en Javier Solana, que sense cap mena de dubte comptaria amb el suport de Felipe González.Un PSOE que pactarà des de la feblesa amb el PP una reforma constitucional molt més ambiciosa i que significarà la retallada total de l'Estat de les Autonomies, i per descomptat de la immersió lingüística i dels mitjans de la CCRTV, és a dir, de TV3 i de Catalunya Ràdio. Naturalment els 15 o 18 diputats sociates que sortiran escollits a la CAC, si tenen sort, continuaran la seva fidelitat a prova de bomba al PSOE. Per ells seria una traïció, i un localisme, abandonar els compañeros federals. Individus com el Francesc Vallès, la Teresa Cunillera, l´Àlex Sáez o el Daniel Fernandez, per només esmentar-ne uns pocs, són la personificació del venut a l'or espanyol. Però tard o d´hora hauran de passar comptes amb el poble català.

JA NO ELS CAL BOMBARDEJAR ... TENEN EN DURAN

Les declaracions d'en Peces Barba són definitives. Confirmen allò que una servidora va repetint des de fa temps, la darrera vegada no fa ni quinze dies, per cert. I és que els espanyols, siguin de dretes o d'esquerres, tenen mono de bombardejar Barcelona, de la manera que sigui. Ara ja fan el fatxenda i diuen que ja no cal ni bombardejar-la, per aconseguir els seus propòsits.

I perquè ho diu, això, el progressista Peces Barba? Naturalment, perquè sap del cert que sempre tindran un queels farà el servei, cada cop més barat. Sap que tindrà un ésser que s'hi posarà bé amb la contraprestació mínima que el deixi alguna menjadoreta, arregladeta. Quin paradís és comptar amb el bon salvatge, amb l'Uncle Tom de Catalunya, que els aplana el camí. Efectivament, ja no els cal bombardejar, perquè tenen el Duran. I repeteixo perquè quedi clar: tenen el D-U-R-A-N. I amb ell el vot captiu.

Molt parlar dels andalusos del PER... i si parlem dels catalans del CiU? Els podríem definir de la següent manera: són aquells catalans que ho són al llarg de quatre anys -si fa no fa- ...excepte un dia. I aquell dia, naturalment, el de les eleccions. Aquell dia, els catalans de CiU, actuen com espanyols, voten Espanya, voten aquest individu que darrerament no para de dir incongruències . Ara contra els uns, ara contra els altres, ara cap amunt, ara cap avall... Això sí, quan acaba la feina, és agraït, i fa un rotet... i s'aixuga la boca, o es neteja amb la dutxa, que ja se sap que les mides de l'Alfredo i la del Mariano (aiiii els simpàtics de la SEAT....) no són les mateixes.... (ep i potser les aparences enganyen, tu). És com el mite de Sísif. Triguen quatre anys en pujar la pedra dalt de la muntanya, i només triguen un dia en fer-la rodolar muntanya avall. I així tornen a començar de nou, no avancen. Sempre tornen al punt d'inici. I en aquesta tesitura ja portem més de trenta anys. I ja cansa.

Ja no els cal bombardejar, efectivament. Ara tenen en Duran (i no escric el segon cognom perquè associar aquest individu a la ciutat màrtir és una profunda injustícia). Com la saben de llarga, els espanyols. Apliquen l'esquema colonial. En comptes de governar directament, deixen que l'èlit autòctona s'embruti les mans amb la sang del seu poble i ells com si fossin uns angelets. Una èlit formada per la casta política, la casta financera (cal detallar-la), la casta mediàtica (ídem?), la casta social, la casta sindical, la casta empresarial... I, a més de la casta, tenen la massa... Ja ho he escrit altres vegades, en aquest mateix bloc i en el meu personal: els catalans són els únics del món mundial que es passen tot el dia pensant en Madrid com alguna cosa important. Em refereixo, és clar, als dependentistes.

En Peces Barba, com l'altre representant progre, el Múgica Herzog, són dels que més mal han fet Catalunya... però ep! són d'esquerres... I un bé negre! Segueixen la tradició del senyor Salvador de Madariaga, que durant el seu exili daurat, va afirmar que el règim franquista era nefast, però va reconèixer que potser sí que resoldria eltema catalán. No, no el va resoldre, però el va deixar arregladet, per tal que els que vinguessin després només haguessin de xutar. Ah! per cert, en Madariaga era l'oncle, d'un individu perillós de mena, i que caldrà vigilar: en Javier Solana. Em jugo un pèsol que després que en Rubalcaba s'estampi, en Solana farà el que ha volgut fer sempre, encapçalar el PSOE. I mourà la cua, per aconseguir-ho. No va poder ser el successor de Gonzalez, però ara, després dels seus tours internacionals, no m'estranyaria que ho intentés de nou.

Però tornem al que dèiem. Els espanyols saben del cert que tenen un Tio Tom, és a dir, un esclau que justifica l'esclavatge, o pitjor encara, que no comprèn com es pot viure en llibertat, És com aquell vell presidiari, que després de passar 30 anys tancat, quan porta una setmana en llibertat, no ho pot suportar, i s'acaban penjant. La seva vida era la presó, les rutines, la lògica del panòptic, la del bastó i la pastanaga. La del catalanet que cada dia es lleva ben hora al matí, treballa dur, mai es queixa ... però que de tant en tant, cada tres o quatre anys té un mal dia. I ho engega a rodar tot. I, això sí, tossut de mena com és, torna a començar de nou.

Els espanyols ja no els cal bombardejar. Tenen en Duran ... i el catalanet que treballa dur quatre anys ... tret d'un dia, d'un mal dia...

NOTA: Post penjat inicialment al Bloc Gran del Sobiranisme