CRY FOR ME, ARGENTINA

De manual. Ha estat de manual. Com el moviment d’un gran mestre d’escacs. Em trec el barret i tot el que faci falta. La Presidenta d’Argentina ha demostrat ser una gran estratega. I sobretot, ha demostrat que sap aprofitar les estructures d’oportunitat. Em refereixo, és clar, a l’expropiació d’YPF. El cop certer, sec, dur, l’ha donat en el millor moment possible per als seus interessos. I naturalment, en el pitjor moment possible per als interessos espanyols. Quina crack està feta la Presidenta Fernandez. Sí, sí Fernandez, ho dic per aquells que després se´n foten dels independentistes catalans que tenen cognoms espanyols. So what? Una Fernandez ha donat pel sac a un Brufau i amb ell a tota la tonteria de la Madre Patria i la Hispanidad i Iberoamérica. Sembla una història de riure, però els argentins estaven rabiosos pel tema Malvines… i ho paguen els espanyols!!! Ja sento a la Brunete dient que la culpa de tot és de la Pèrfida Albión i que Gibraltar épañó i tota la pesca!!

No, de debò, la punyalada ha estat millor que la que pot clavar un gurkha. El dia que el govern espanyol estava més tocat que mai, no només econòmicament, al caire de la intervenció, sinó també anímicament, per les poca-soltades d’un cap d’estat senil i, per això, ja sense vergonya ni cura… Aquell dia, precisament aquell dia, la Presidenta Fernández el tria per deixar d’un cop,  secs els espanyols. Només ho puc definir com a quelcom genial.

I això demostra quant hem d’aprendre els catalans. Aprendre a ser valents, a ser llançats, a no creure´s les declaracions grandiloqüents dels espanyols. Aquest episodi ha demostrat ben a les clares que els espanyols, que Espanya és un tigre de paper, què dic un tigre, un gatet de joguina. Tota les declaracions prèvies dels ministres espanyols han caigut en un pou i ningú no les ha vistes més.

Quins collons que té la Presidenta Fernández. Però això no és tot. Encara hi ha quelcom més fort. Molt més fort. La Presidenta Fernández ha fet el pas, immediatament després d’entrevistar-se, a la Cimera Americana de Colòmbia, amb el President dels Estats Units, Barack Obama. A ningú no se li escapa, que com a mínim li devia informar del tema, i a ningú tampoc se li escapa que si va llançar-se a la piscina és per que va rebre l’OK. Sí, senyors, l’amic del nord va donar la Go! Order, ni que fos per refermar la tradicional Doctrina Monroe, aquella que diu, que “Amèrica és per als americans“, de manera que els espanyolets, a prendre el vent.

Aquesta clatellada monumental als espanyols, hauria de fer pensar a tots els exportadors catalans. La “Marca Espanya” (toma Marca España, toma!) que tant ridículament promou el Ministre espanyol d’Afers Exteriors, no és res més que una camama. Si us plau, exportadors catalans, no feu el ridícul! La Marca Espanya està més cremada que un misto. Ningú no dóna un cèntim per ella. Ara s’està demostrant.

Però, naturalment la ràbia que ara senten els espanyols, haurà de descarregar-se sobre algú. I a veure, qui té tots els números per ser aquest algú? Tic, tac, tic, tac. Qui pot ser el pringat que rebi les hòsties i el desfogament d’una Espanya ferida en tot el cor, ella que es pensava que era una gran potència mundial?

Qui? Qui? Catalunya, naturalment!! Qui si no? Ei convergents de la punyeta, prepareu-vos a rebre les hòsties que heu sembrat i agafeu-vos bé els collons, perquè cauran unes castanyes, que acabaran amb la supressió del règim autonòmic català, si no de iure, sí de facto. Com en el 1934, la dreta espanyola -ep cosina germana de l’esquerra espanyola, naturalment- suprimirà l’autonomia. Llavors va ser per la Llei dels Contractes de Conreu, ara és pel deute i els caos de les finances públiques. La conclusió és la mateixa, en pocs mesos, l’autonomia catalana serà un record de la història. I vés a saber si la Camacho, o fins i tot el Vidal Quadras, o el Jorge Moragas, o el hòbit Francisco Marhuenda, o la Llano de Luna, ocuparan la Presidència de la Generalitat, mentre en Mas and company estaran fent milles per l’oceà buscant la seva fotuda ítaca!

Cry For Me, Argentina! Perquè la teva fermesa farà encara més visible la covardia de la classe política catalana. I les conseqüències seran horroroses. I els autonomistes seran els culpables, del primer a l’últim. Aquesta és la diferència entre tenir un estat i no tenir-lo.

Si el tens expropies els dolents. Si no el tens, els dolents et donen pel sac.

NOTA: Post publicat al DGS el 18.4.2012

SANDRUSKO EN ECSPANYOL PIJO A AL JAZEERA

No poso l'enllaç perquè ja prou propaganda que li fan el Grup Godó. Però sentir en Sandrusko contestant en ecspanyol pijo, les preguntes de la cadena Al Jazeera, constato com el Barça ha fet un pas enrere amb aquest noiet. Com pot ser que tot un executiu encara jove, a aquestes alçades, no tingui els collons d'emprar l'anglès amb una cadena com aquesta, que per cert, cada cop miro més. Demostra com de decrèpita és la submissió dels catalans a Ecspanya.

Amb en Laporta, com a mínim contestava en la nostra llengua global, que no és altra que l'anglès, i donava una imatge com cal. Amb aquest bufó del Sandrusko, el qual cada cop està més envoltat dels seus maldecaps brasilers, s´ha tornat al Barça nunyista, al Barça franquista, ecspanyol, que s'agenolla davant del Madrit.

Tota aquesta patuleia dependentista, es diguin Sandrusko, Duran i Ecspanya, Rosell (el de la CEOE), o el Fainer (La Caixa), o el Brufau (Repsol), estan enfonsant el país amb la seva submissió a Ecspanya. Ja és hora que ens en desempalleguem.

El 20N podem començar a fer-ho.

ELS MISERABLES

Aquests que veieu fotografiats són Els Miserables. Bé, de fet, són els responsables, però deixeu-me aquesta llicència aprofitant l'estrena teatral, que per cert, només sé que no es fa en català, però no si es fa en espanyol o en anglès... Algú me'n pot informar?

El primer miserable, és, sense cap mena de dubte, el senyor Narcís Serra, amo i senyor durant molts anys de la que era la segona caixa de la CAC. Una caixa, per cert, totalment polititzada i que ha acabat com ha acabat. Feta un nyap. Narcís Serra ha estat, és i serà un personatge nefast. I ara sabem que també és un pèsim gestor, o si voleu, atès que no penso que porti els temes directament ell, un pèsim public relations. L'antiga Caixa de Catalunya, era una reserva per a sociates que pul.lulaven per la Diputació, les entitats metropolitanes i els ajuntaments, sobretot els grans ajuntaments de Barcelona i la rodalia, on, en paraules, sempre sàvies, d'en Joan Carretero, hi manen els prínceps rojos.

Narcís Serra és un gestor deficient, és un cantamanyanes, que ho amaga rere aquest posat d'estadista. El que a ell li mola és l'estratègia internacional, el CIDOB i, sobretot, sobretot, jugar a espies. Quants més espies, policies, militars, l'envoltin, més trempa el xaval, i el seu ego més creix. La resta li rellisca. Li refanfinfla.

Segon Miserable. Sense cap mena de dubte, el botxí de tot plegat. L'encarregat d'obrir en canal. La persona assedegada de sang. I si pot ser catalana, molt millor. No ha parat fins que no ho ha aconseguir. Trencar l'espinada del tant repetit, model de caixes català.

Em refereixo, és clar a l'actual governador del Banc d'Espanya, en Miguel Ángel Fernández Ordonez, altrament conegut com a MAFO. Representant de l'ala més jacobina, MAFO volia compensar la pèrdua de pes del seu càrrec, en comparació amb els seus antecessors, en benefici, és clar, del Banc Central Europeu, amb un paper més actiu en aquelles -poques- competències que li quedaven. I la desvertebració del sistema de caixes català, era la peça a abatre. I ho ha aconseguit poques setmanes abans de les eleccions.

Seria de chapeau, si no fos que MAFO és un responsable principal de la crisi econòmica de l'Estat, perquè obsessionat amb nosaltres, va deixar de fer les seves responsabilitats. Si fos islandès, el camarada MAFO ara mateix seria a la presó i en espera de judici. Aquí no, aquí encara va de xuloputes per la vida. Cada país té els governs que es mereix, I a l'Ecspanya Pig, li correspon un personatge a la seva alçada, i aquest no és altre que el senyor MAFO.

Tres. El padrino de tot plegat. Si MAFO és l'executor, qui es taca de sang fins als calçotets, l'Emilio Botín s'ho mira des del capdamunt de la seva muntanya de bitllets que se'ls pateja. Botin és probablement l'amo d'Ecspanya, amb el permís de molt poques persones. Però la seva obsessió és convertir-se en un gran banc global. Només cal veure la seva publicitat a la qual s'han invertit milions de dolars. No tingueu cap dubte que uns dels beneficiaris de l'estratègia colpista del MAFO seran el BBVA i el Santander. Ells es quedaran amb la part del lleó de la nacionalització que està tenint lloc aquests dies.

Malgrat els seus immensos esforços, no es pot dir que Botin formi dels tops més tops a escala mundial. I llavors concentra els seus esforços, en l'sponsorizació esportiva, per tal d'atraure possibles milions de nous clients. I a través de l'esport intenacional, podria ascendir socialment i esdevenir un personatge d´èxit encara més de referència.

Quart miseable, Isidre Fainé passarà a la història, entre d'altres coses, per ser el President de la CECA quan aquesta no va moure un dit per salvar les caixxes. Fainé, juntament amb l'altra esperança blanca, del dependentisme català, en Joan Rosell, actual president de la CEOE, no paren de rebre cleques de totes banda, com les que està patint, també, un home de la casa, com és l'Antoni Brufau a REPSOL.

I cinquè i definitiu miserable, en Josep Antoni Duran i Ecspanya. Perquè ha demostrat la seva completa i total inutil.litat per evitar el frontisme ecspanyol.

Miquel Roca, des del Port de la Selva el deu mirar amb aquell menyspreu profund que gastava en la seva època, on ja llavors Duran no parava de rebre a tort i a dret.

La raó és ben simple: no és aliè al frontisme, en forma part. Duran és un polític fracassat que tot li surt malament, però que viu encara de l'oxigen que li proporciona La Vanguardia i Cia.

Però el seu cinisme és tan immens, que jugarà a fer veure que encara mana. I malgrat que ja se li veu el llautó, encara hi ha incauts que el votaran i també alguns idiotes . Mai entendré com representant un partiti tan minúscul, ha estat capaç d'assolir tant poder polític i econòmic.

En definitiva cinc miserables que han contribuït a enfonsar encara més el país.

Prenem-ne nota.

LA DERROTA DE L'ESTRATÈGIA DEPENDENTISTA

Amb el pacte de sang entre el PSOE i el PP d'aquesta setmana, en virtut del qual s'obre la porta a una reforma constitucional sense el consens històric, es certifica definitivament la derrota de l'estratègia dependentista, encaixista, autonomista o com la volgueu anomenar.

És un moment històric, que posa en qüestió l'equilibri de poders que es va teixir el 1978. A ningú se li escapa, que aquesta reforma exprés, no és més que un globus sonda, d'una reforma molt més a fons que vindrà de la mà d'un PP rampant i d'un PSOE submís, d'aquí a uns mesos. Només calia escoltar la pimpolla portaveu pepera, amb aquella veueta repel.lent que vénen ganes d'enclastar-la: això és només un aperitiu o un appetizer que diuen els xorres. El plat gros està per arribar, i ja s'ensuma la flaire de asador de tocino castellano...

Els dependentistes han fracassat. Senyor Duran i Ecspanya i companyia, heu fracassat, sou un candidat fracassat. No fa pas gaires dies encara gallejava que volia un debat de candidats a 3, i va i li foten una somanta d'hòsties que ha quedat ben content. Tant que el dia de la votació es va comportar com un veritable nini. Ni sí ni no, ans tot el contrari. Has quedat amb el cul enlaire, Duran, reconeix-ho. Has fracassat miserablement. Ets un candidat amb plom a les ales. Això d'anar de milhomes i dir-li al ZP gilipolles per telèfon davant de la tribu, no és més que una fatxenderia, perquè després, tu acabaràs menjant el terra que trepitgen els uns i els altres.

Però naturalment, més que amoïnar-me per tu, m'amoïno pels milers de catalans que espero que també vegin que el dependentisme és un cul de sac. Un camí que va directament al pou.

Per això és molt important dir que el condecito, el Pepe Antich, el Jordi Barbeta, l'Enric Juliana, han fracassat miserablement. La vostra Ecspanya no existeix, és fum. Com també ho és la del Sandrusko and company, que s'està desfent per moments a cop d'hòstia contra les estelades. O l'Ecspanya Inc. del Brufau, que l'estan a punt d'executar, de treure-li la pell de viu en viu.

En definitiva, assistim a una derrota total, definitiva, contundent, sense pal.liatiu del dependentisme que ha intentat ajornar el màxim possible el que era inajornable. O caixa o faixa.

L'actitud nini de CiU, d'un infantilisme i d'un amateurisme que tomba d'esquena demostra fins a quin punt la processó va per dins. Ho negaran, naturalment, però la tensió entre les rates i els que veuen que la cosa ja no dóna per més, estic segur que és enorme.

Aviat pot haver-hi un pet com un aglà. I per nosaltres, no pararem de provocar-lo el més de pressa possible.