dissabte, 1 d’octubre de 2011

ELS MISERABLES

Aquests que veieu fotografiats són Els Miserables. Bé, de fet, són els responsables, però deixeu-me aquesta llicència aprofitant l'estrena teatral, que per cert, només sé que no es fa en català, però no si es fa en espanyol o en anglès... Algú me'n pot informar?

El primer miserable, és, sense cap mena de dubte, el senyor Narcís Serra, amo i senyor durant molts anys de la que era la segona caixa de la CAC. Una caixa, per cert, totalment polititzada i que ha acabat com ha acabat. Feta un nyap. Narcís Serra ha estat, és i serà un personatge nefast. I ara sabem que també és un pèsim gestor, o si voleu, atès que no penso que porti els temes directament ell, un pèsim public relations. L'antiga Caixa de Catalunya, era una reserva per a sociates que pul.lulaven per la Diputació, les entitats metropolitanes i els ajuntaments, sobretot els grans ajuntaments de Barcelona i la rodalia, on, en paraules, sempre sàvies, d'en Joan Carretero, hi manen els prínceps rojos.

Narcís Serra és un gestor deficient, és un cantamanyanes, que ho amaga rere aquest posat d'estadista. El que a ell li mola és l'estratègia internacional, el CIDOB i, sobretot, sobretot, jugar a espies. Quants més espies, policies, militars, l'envoltin, més trempa el xaval, i el seu ego més creix. La resta li rellisca. Li refanfinfla.

Segon Miserable. Sense cap mena de dubte, el botxí de tot plegat. L'encarregat d'obrir en canal. La persona assedegada de sang. I si pot ser catalana, molt millor. No ha parat fins que no ho ha aconseguir. Trencar l'espinada del tant repetit, model de caixes català.

Em refereixo, és clar a l'actual governador del Banc d'Espanya, en Miguel Ángel Fernández Ordonez, altrament conegut com a MAFO. Representant de l'ala més jacobina, MAFO volia compensar la pèrdua de pes del seu càrrec, en comparació amb els seus antecessors, en benefici, és clar, del Banc Central Europeu, amb un paper més actiu en aquelles -poques- competències que li quedaven. I la desvertebració del sistema de caixes català, era la peça a abatre. I ho ha aconseguit poques setmanes abans de les eleccions.

Seria de chapeau, si no fos que MAFO és un responsable principal de la crisi econòmica de l'Estat, perquè obsessionat amb nosaltres, va deixar de fer les seves responsabilitats. Si fos islandès, el camarada MAFO ara mateix seria a la presó i en espera de judici. Aquí no, aquí encara va de xuloputes per la vida. Cada país té els governs que es mereix, I a l'Ecspanya Pig, li correspon un personatge a la seva alçada, i aquest no és altre que el senyor MAFO.

Tres. El padrino de tot plegat. Si MAFO és l'executor, qui es taca de sang fins als calçotets, l'Emilio Botín s'ho mira des del capdamunt de la seva muntanya de bitllets que se'ls pateja. Botin és probablement l'amo d'Ecspanya, amb el permís de molt poques persones. Però la seva obsessió és convertir-se en un gran banc global. Només cal veure la seva publicitat a la qual s'han invertit milions de dolars. No tingueu cap dubte que uns dels beneficiaris de l'estratègia colpista del MAFO seran el BBVA i el Santander. Ells es quedaran amb la part del lleó de la nacionalització que està tenint lloc aquests dies.

Malgrat els seus immensos esforços, no es pot dir que Botin formi dels tops més tops a escala mundial. I llavors concentra els seus esforços, en l'sponsorizació esportiva, per tal d'atraure possibles milions de nous clients. I a través de l'esport intenacional, podria ascendir socialment i esdevenir un personatge d´èxit encara més de referència.

Quart miseable, Isidre Fainé passarà a la història, entre d'altres coses, per ser el President de la CECA quan aquesta no va moure un dit per salvar les caixxes. Fainé, juntament amb l'altra esperança blanca, del dependentisme català, en Joan Rosell, actual president de la CEOE, no paren de rebre cleques de totes banda, com les que està patint, també, un home de la casa, com és l'Antoni Brufau a REPSOL.

I cinquè i definitiu miserable, en Josep Antoni Duran i Ecspanya. Perquè ha demostrat la seva completa i total inutil.litat per evitar el frontisme ecspanyol.

Miquel Roca, des del Port de la Selva el deu mirar amb aquell menyspreu profund que gastava en la seva època, on ja llavors Duran no parava de rebre a tort i a dret.

La raó és ben simple: no és aliè al frontisme, en forma part. Duran és un polític fracassat que tot li surt malament, però que viu encara de l'oxigen que li proporciona La Vanguardia i Cia.

Però el seu cinisme és tan immens, que jugarà a fer veure que encara mana. I malgrat que ja se li veu el llautó, encara hi ha incauts que el votaran i també alguns idiotes . Mai entendré com representant un partiti tan minúscul, ha estat capaç d'assolir tant poder polític i econòmic.

En definitiva cinc miserables que han contribuït a enfonsar encara més el país.

Prenem-ne nota.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,

2 Comments:

Blogger Ramon III said...

Diria que el senyor duran és fruit del "seny" de'n pujol. Per evitar que un gruix important de personatges catalans de dretes passessin a engreixar el pp, varen donar més rellevància que la que mereixien a aquesta "secta" dels "democrata-cristians" (els grans fracassats de la política catalana).
El problema, com sempre, és que tant és que treballin des del pp o des d'unió, el resultat és el mateix i per tant a títol pràctic l'estratègia de donar ales al "catalanisme de dretes", des del punt de vista de país no treu cap a rés.
És més, potser hagués estat més útil que tota aquesta gent formes un cert "contrapés" ("catalanista") dins el pp, que no pas el "contrapés" (ejpanyolista) que ara significa per al "nacionalisme" de cdc.

Salut,

1 d’octubre de 2011 a les 22:29:00 CEST  
Anonymous Joan said...

Es fa en ecspanyol amb un repartiment importat d'aquella ciutat que comença per M i que ara no recordo.

3 d’octubre de 2011 a les 12:34:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home