SOM MAJORIA, COMPORTEM-NOS-HI!

Fa unes setmanes que vaig escriure un post suggerint que els independentistes ens hem de canviar el xip. Deixeu-m’hi tornar a aprofundir en aquest tema. Els independentistes, a hores d’ara som una majoria sociopolítica. Vull dir amb aquesta matisació, que entre la gent mobilitzada, polititzada, compromesa, implicada, entre la gent que es mou i fa coses per canviar una realitat que ens desagrada, som majoria. Una immensa majoria. Naturalment també hi ha molta altra gent que no està mobilitzada o implicada directament, bé perque està alienada de la política i només l’interessa consumir o el futbol, o qualsevol altra cosa de la vida quotidiana. O també perquè ja està d’allò més bé en l’statu quo, bé perquè correspon a les seves idees, bé perquè valora per damunt de tot, la seguretat, l’avui, l’ordre i que el demà el demà el mati Déu. Però aquesta gent desmotivada, al no practicar allò que es deia abans la gimnàstica revolucionària, es troben a anys llum de poder comprometre’s col.lectivament.

Per contra els independentistes portem una marxa que no l’atura ningú. Cada cop en som més, i fem més forat en el món convergent i del món sociata. Fins i tot, els peperos, alguns d’ells, comencen a aproximar-se a la base independentista, tímidament, però són gent que tenen ulls a la cara i una mica de cervell i s’adonen per on van els trets. . La gimnàstica que van representar les consultes va donar uns resultats extraordinaris, en aquest sentit. La manifestació del 10J va ser una flamarada, però no va tenir continuïtat, com ho van demostrar els resultats electorals posteriors. Segons sembla, ara s’anuncia una nova ronda de consultes i sembla que el plat fort serà …. efectivament, Badalona. Pot ser un Stalingrad, i espero que el mariscal von Albiol hi perdi totes les seves forces.

I és que els espanyols estan contraatacant, i ho fan apuntant al moll de l’ós de la nació catalana: la llengua.i l’escola. El present i el futur. No volen més catalans i més catalanes. Volen espanyols. Com tampoc volen banderesautonòmiques, ni tan sols la d’Astúries! El frontisme espanyol no ha fet més que començar, i ja han decidit que trenta, quaranta o cinquanta anys sense bombardejar Barcelona, és massa, i que cal posar ordre.

Quina raó tenia el President Heribert Barrera quan va declarar que estàvem en guerra moral amb Espanya! Ho estem i ho continuarem estant fins que els derrotem i els posem a lloc.

Per això és tan important recordar sempre que som majoria. I cal comportar-se com a tal. No hem de demanar perdó per ser-ho, ni ens hem d’escarrassar gaire en fer pedagogia en aquells sectors que és com picar damunt d’un ferro fred.

Ser majoria pressuposa imposar una visió del moment que afavoreixi els nostres interessos, i on els interessos dependentistes estiguin totalment mancats de sentit, de manera que els seus defensors hagin de perdre molt temps i energies en donar explicacions, perquè és realment complicat entendre perquè un català vol ser espanyol. De fet el contrari és la cosa més senzilla, perquè un català és independentista.

Som majoria i cal actuar com a tal. Jo fins i tot, gosaria marcar un calendari, per tal que la gent es vagi mentalitzant.És possible declarar-la abans de l’11 de setembre del 2014? Possible, sí que ho és, sense cap mena de dubte. De fet, incomptables parlaments i assemblees legislatives o representatives, han aprovat. històricament infinitat de declaracions d’independència. La resposta és doncs, sí que és possible. Probable? Bé, això ja depèn.

de què depèn? Doncs de ser capaços de construir una opció independentista sòlida. Tanmateix, proposo obviar el concepte d’unitat, com a referent. Si ens obsessionem amb la cerca de la unitat, el que realment estem fent és posar-ho fàcil als espanyols. M’explico: posar com a condició sine qua non que tots els partits independentistes o grupets ens hem d’unir, paradoxalment incentiva els moviment o les opcions que volen anar per lliure, perquè els atorga una gran visibilitat mediàtica -normalment, interessada, naturalment. En d’altres paraules, l’exigència de la unitat crea una estructura d’oportunitats per als oportunistes. El risc que sembre hi hagi algú que jugui a ser la veu contrària és massa gran. Jo estic segur que la unitat, al 100% no serà possible. Hi haurà qui bé per raons peregrines, bé per interessos poc clars -o molt clars- jugarà a la contra. I en aquest procés obtindrà una sobrerepresentació mediàtica, que impactarà en la ciutadania i com l’ombra platònica, li donarà una sobredimensió molt allunyada de la realitat.

Hem de ser capaços d’immunitzar-nos respecte les trampes que ens posaran. Proposo, doncs, que recorrem a la saviesa popular i que apliquem aquella dita que diu que A la Taula del Bernat, qui no hi és, no hi és comptat. Si tenim una taula ben parada, i plena de bons aliments i bon vi, amb bona companyia, no us amoïneu que si no d’entrada, amb el pas de les hores s’aniran afegint més gent, i els outsiders, els qui volen anar per lliure, ja s’ho faran.

Aquest cap de setmana, sembla que les condicions per parar la taula de la majoria independentista -malgrat l’odi que segrega el Cuní, que la menysprea dia sí i dia també- està servida. Qui no s’assegui al seu voltant, perdrà una oportunitat de fer història. Siguem-ne conscients i actuem com el que ens pertoca, sense modèsties ni prevencions.

Per Catalunya!

Post publicat inicialment al BGS.