SANDRUSKO EN ECSPANYOL PIJO A AL JAZEERA

No poso l'enllaç perquè ja prou propaganda que li fan el Grup Godó. Però sentir en Sandrusko contestant en ecspanyol pijo, les preguntes de la cadena Al Jazeera, constato com el Barça ha fet un pas enrere amb aquest noiet. Com pot ser que tot un executiu encara jove, a aquestes alçades, no tingui els collons d'emprar l'anglès amb una cadena com aquesta, que per cert, cada cop miro més. Demostra com de decrèpita és la submissió dels catalans a Ecspanya.

Amb en Laporta, com a mínim contestava en la nostra llengua global, que no és altra que l'anglès, i donava una imatge com cal. Amb aquest bufó del Sandrusko, el qual cada cop està més envoltat dels seus maldecaps brasilers, s´ha tornat al Barça nunyista, al Barça franquista, ecspanyol, que s'agenolla davant del Madrit.

Tota aquesta patuleia dependentista, es diguin Sandrusko, Duran i Ecspanya, Rosell (el de la CEOE), o el Fainer (La Caixa), o el Brufau (Repsol), estan enfonsant el país amb la seva submissió a Ecspanya. Ja és hora que ens en desempalleguem.

El 20N podem començar a fer-ho.

ELS MISERABLES

Aquests que veieu fotografiats són Els Miserables. Bé, de fet, són els responsables, però deixeu-me aquesta llicència aprofitant l'estrena teatral, que per cert, només sé que no es fa en català, però no si es fa en espanyol o en anglès... Algú me'n pot informar?

El primer miserable, és, sense cap mena de dubte, el senyor Narcís Serra, amo i senyor durant molts anys de la que era la segona caixa de la CAC. Una caixa, per cert, totalment polititzada i que ha acabat com ha acabat. Feta un nyap. Narcís Serra ha estat, és i serà un personatge nefast. I ara sabem que també és un pèsim gestor, o si voleu, atès que no penso que porti els temes directament ell, un pèsim public relations. L'antiga Caixa de Catalunya, era una reserva per a sociates que pul.lulaven per la Diputació, les entitats metropolitanes i els ajuntaments, sobretot els grans ajuntaments de Barcelona i la rodalia, on, en paraules, sempre sàvies, d'en Joan Carretero, hi manen els prínceps rojos.

Narcís Serra és un gestor deficient, és un cantamanyanes, que ho amaga rere aquest posat d'estadista. El que a ell li mola és l'estratègia internacional, el CIDOB i, sobretot, sobretot, jugar a espies. Quants més espies, policies, militars, l'envoltin, més trempa el xaval, i el seu ego més creix. La resta li rellisca. Li refanfinfla.

Segon Miserable. Sense cap mena de dubte, el botxí de tot plegat. L'encarregat d'obrir en canal. La persona assedegada de sang. I si pot ser catalana, molt millor. No ha parat fins que no ho ha aconseguir. Trencar l'espinada del tant repetit, model de caixes català.

Em refereixo, és clar a l'actual governador del Banc d'Espanya, en Miguel Ángel Fernández Ordonez, altrament conegut com a MAFO. Representant de l'ala més jacobina, MAFO volia compensar la pèrdua de pes del seu càrrec, en comparació amb els seus antecessors, en benefici, és clar, del Banc Central Europeu, amb un paper més actiu en aquelles -poques- competències que li quedaven. I la desvertebració del sistema de caixes català, era la peça a abatre. I ho ha aconseguit poques setmanes abans de les eleccions.

Seria de chapeau, si no fos que MAFO és un responsable principal de la crisi econòmica de l'Estat, perquè obsessionat amb nosaltres, va deixar de fer les seves responsabilitats. Si fos islandès, el camarada MAFO ara mateix seria a la presó i en espera de judici. Aquí no, aquí encara va de xuloputes per la vida. Cada país té els governs que es mereix, I a l'Ecspanya Pig, li correspon un personatge a la seva alçada, i aquest no és altre que el senyor MAFO.

Tres. El padrino de tot plegat. Si MAFO és l'executor, qui es taca de sang fins als calçotets, l'Emilio Botín s'ho mira des del capdamunt de la seva muntanya de bitllets que se'ls pateja. Botin és probablement l'amo d'Ecspanya, amb el permís de molt poques persones. Però la seva obsessió és convertir-se en un gran banc global. Només cal veure la seva publicitat a la qual s'han invertit milions de dolars. No tingueu cap dubte que uns dels beneficiaris de l'estratègia colpista del MAFO seran el BBVA i el Santander. Ells es quedaran amb la part del lleó de la nacionalització que està tenint lloc aquests dies.

Malgrat els seus immensos esforços, no es pot dir que Botin formi dels tops més tops a escala mundial. I llavors concentra els seus esforços, en l'sponsorizació esportiva, per tal d'atraure possibles milions de nous clients. I a través de l'esport intenacional, podria ascendir socialment i esdevenir un personatge d´èxit encara més de referència.

Quart miseable, Isidre Fainé passarà a la història, entre d'altres coses, per ser el President de la CECA quan aquesta no va moure un dit per salvar les caixxes. Fainé, juntament amb l'altra esperança blanca, del dependentisme català, en Joan Rosell, actual president de la CEOE, no paren de rebre cleques de totes banda, com les que està patint, també, un home de la casa, com és l'Antoni Brufau a REPSOL.

I cinquè i definitiu miserable, en Josep Antoni Duran i Ecspanya. Perquè ha demostrat la seva completa i total inutil.litat per evitar el frontisme ecspanyol.

Miquel Roca, des del Port de la Selva el deu mirar amb aquell menyspreu profund que gastava en la seva època, on ja llavors Duran no parava de rebre a tort i a dret.

La raó és ben simple: no és aliè al frontisme, en forma part. Duran és un polític fracassat que tot li surt malament, però que viu encara de l'oxigen que li proporciona La Vanguardia i Cia.

Però el seu cinisme és tan immens, que jugarà a fer veure que encara mana. I malgrat que ja se li veu el llautó, encara hi ha incauts que el votaran i també alguns idiotes . Mai entendré com representant un partiti tan minúscul, ha estat capaç d'assolir tant poder polític i econòmic.

En definitiva cinc miserables que han contribuït a enfonsar encara més el país.

Prenem-ne nota.

Nou post al BGS "Com passarà a la història l'Isidre Fainé...?"

Llegiu-lo aquí.

HORES FRENÈTIQUES

Tal vegada vaig equivocat. Però m'ensumo que estem vivint hores frenètiques. Tot plegat ensporta a una situació cada cop més tensa, on qui sembla que s'està portant el gat a l'aigua és l'oligarquia econòmicofinancera ecspanyola. I quan dic ecspanyola, naturalment, ho dic en el sentit emprat per Esperanza Aguirre, la punta de llança, sense cap mena de dubte, de l'ofensiva del nacionalisme ecspanyol. M'explico.

1. L'empresariat ecspanyol ensuma la sang. És conscient que els sociates els faran l'immens favor d'incrementar la precarietat laboral, i estan d'allò més excitats. Veuen el futur immediat de forma radiant, amb un total abaratiment de l'acomiadament i amb la reducció total i absoluta dels cursos de formació pels treballadors. D'aquesta manera, podrà disposar d'una mà d'obra precària i sense qualificació, que és precisament el que volen. No volen treballadors i treballadores formats, perquè llavors haurien de competir entre ells per retenir-los, i per fer-ho haurien d'oferir unes condicions no només decents, sinó interessants.

És curiós el paper històric dels sociates. Felipe Gonzàlez va fer l'immens favor al gran capital d'encapçalar la reconversió industrial, que va destruir centenars de milers de lloc de treball. Després va impulsar la televisió privada, que va ser la palanca des de la qual, la dreta aznarista va assaltar el poder.

Ara amb ZP, estan a punt de culminar un dels objectius fonamentals dels dirigents empresarials: l'acomiadament lliure. No cal dir que les mesures que es prendran en els propers dies donaran lloc a un increment vertiginós de l'atur, de manera que ens esperen uns mesos d'allò més dramàtics per milers de persones.

2. Però això no és tot. Els taurons, com sempre, aprofiten el desori per colpejar. I l'oligarquia ecspanyola, repeteixo, amb l'Aguirre al capdavant, acaben de donar un cop decisiu: la formació de la Caja (que no Caixa) més potent de l'estat, desplaçant d'aquesta manera a la que fins ara ostentava aquesta posició: la Caixa de Pensions. Caja Madrid, absorbirà en la pràctica, Bancaja i altres cinc caixes més petites, entre elles, val a dir, Caixa Laietana. Pim, pam. Brutal! El més al.lucinant de tot és que és la Caixa més polititzada, la que està sota el control directe de l'Aguirre, i ara també d'aquesta esperança blanca que es diu Rodrigo Rato, la que en sortirà més reforçada del procés de fusions diktat -sí amb k- des del Banco d'Espanya, dirigit per un altre perill amb potes que es diu Miguel Ángel Fernández Ordonez, més conegut per MAFO.

Què farà la Caixa, ara? Naturalment, res. Empassar-se Ecspanya, com sempre. Jo realment no sé a què juguen aquesta gent. Han perdut el control d'AGBAR, en benefici d'una companyia francesa, han perdut el control d'ABERTIS, on ara el soci majoritari és l'inefable Florentino Pérez una altra peça clau de l'oligarquia empresarial ecspanyola- i ara han perdut el lideratge de les caixes. Això sí, ara en Fainé és el president de la CECA. També sona, de forma cada cop més insistent, el nom d'en Salvador Alemany, com a futurible Conseller d'Economia unionista. Sempre, a l'indígena submís se'l recompensa, mentre que a la resta de la tribu, se la massacra. Continuarà la seva submissió als Borbons, llepant-los culs i vores.

3. L'orgia continua amb la santificació d'en Duran i Ecspanya superstar al Circulo Ecuestre, com a una de les grans esperances de l'unionisme ecspanyolista, naturalment amb el suport entusiasta de La Vanguardia, no deixa ser un atac a la línia de flotació del lideratge d'Artur Mas al capdavant de la federació. Pel unionistes, i de passada, pels integristes, en Duran i Lleida ha esdevingut el referent polític primordial, l'home cridat a salvar els dependentistes de la cada cop més clara deriva independentista de Catalunya.

4. L'altra esperança, és naturalment, la victòria d'en Sandro Rossell a les eleccions al Barça, que suposarà la recuperació, per part de l'establishment de la principal tribuna social de Catalunya (i ja és trist o significatiu que aquesta sigui un club de futbol... però és el que hi ha). Aquí també La Vanguardia ha tret l'artilleria sencera en defensa d'aquest individu, ja emmerdat judicialment fins i tot abans d'arribar al càrrec -de manera que podrà ser objecte de les oportunes pressions- si finalment -esperem que no- arriba a la presidència (qui ha dit que no serveixen de res les auditories de seguretat?).

Fa pocs dies vaig escriure un post titular I La Vanguardia prengué el fusell. M'equivocava. La Vanguardia, en tant que metàfora de l'unionisme més desaforat ha pres no un fusell si no tot l'arsenal al seu abast per exterminar de socarel l'independentisme. Bé, si més no, per intentar-ho. No un fusell, més aviat bombes de 500 lliures o predators.