EL MILLOR EQUIP DEL MÓN

Deixem-nos de falses modèsties. A hores d'ara -i espero que per molt temps- el Barça és el millor equip del món. Aquesta obvietat sembla que els periodistes mercenaris de TV3, encara no la saben. Per ells només importa l'espai comunicacional propi, que en el seu cas, ésl'ecspanyol. I llavors passsa el que passa... que costa molt destriar si qui parla és de TV3, de Telecinco, d'Antena 3, de TVE o de la Cuatro o la Sexta. Què patètics que són aquests mercenaris! Això sí, no perden l'ocasió de dir que l'ecspanyola és la primera lliga del món. Doncs no! La millor lliga del món és sense cap mena de dubte, l'anglesa (3 dels quatre semifinalistes de la Champions eren anglesos, do you remember?).

Em sembla que ja he escrit en posts anteriors que el que hauria d'existir per acabar amb la cutrada de la Primera Divisió de la LFP, és una veritable Lliga Europea on competissin els 18 o 20 millors equips del continent, i punt. Naturalment, també podrien existir lligues nacionals, però molt més adreçades a l'esport de proximitat, que de fet, és el realment important.

Per altra banda, si alguna cosa dóna prestigi a la LFP és la presència del Barça, i res més que la presència del Barça. Sense ell, la LFP seria com les lligues dels règims totalitaris on l'equip de la capital (es digués Dinamo, Torpede, o com es digués) massacrava, al camp o als despatxos, any rere any la resta de comparses.

Mai fins enguany havia vist com els merengues patien la barcelonitis que pateixen. Ni en temps del Dream Team. Gastar-se 160 milions d'euros en fitxatges és el més gran, el més immens, el més enorme homenatge que se li ha fet mai al Barça. Gràcies Florentino i companyia (entre ells, la Caixa, per cert).

I tot això ha tingut lloc sota la presidència d'un independentista de pedra picada. En Joan Laporta. Ell va tenir els sants collons d'apostar per en Guardiola, quan ningú, repeteixo, ningú, donava un duro per ell. I a més, havia participat en una candidatura opositora en les eleccions a la presidència del club uns anys abans. Es pot trobar algun exemple més palmari de generositat i obertura?

Laporta se situa en la tradició d'altres presidents barcelonistes que feren de la catalanitat desacomplexada la seva targeta de presentació. Començant pel propi Joan Gamper o en Josep Sunyol.

Laporta està a anys llum de la poruga classe política catalana ... autonomista i poca-pena. A diferència de qualsevol polític de merda que es posa a tremolar quan La Vanguardia, El Periódico o fins i tot El País, l'ataquen, en Laporta els ha plantat cara i no només això els ha escopit i els ha dit de tot menys guapo. Per això l'odien a mort.

Espero molt esperançadament que faci el salt a la política. Seria un cop d'efecte genial. Ens agradi o no, avui la política és espectacle, i el primer que ha de fer un polític és ser conegut. En el cas de Laporta, si finalment es decideix, això ja ho tindria més que solucionat. La seva taxa de coneixement de ser del 110%. I això és clau, perquè llavors pots dedicar les energies a moltes altres coses i no a donar-te a conèixer.

Tanmateix, hi ha el risc que si fa el salt, caigui en un partit del sistema. Això seria del tot un desastre. Per una banda, cal que recordi a quin partit pertanyia l'impulsor de la darrera moció de censura, aquella que el va posar, literalment, contra les cordes. Per altra banda, el considero massa llest per anar a raure a un partit que a hores d'ara està en un procés moribund, escanyat per set o vuit anys de submissió a l'ecspanyolisme montillista i zapateril. No, en Laporta és massa llest per cometre qualsevol d'aquests dos errors. Probablement, l'aposta serà per una llista transversal i sobiranista... Només de pensar-hi...

Em temo que quan Laporta plegui, per mandat estatutari, el Barça pot tornar a caure en mans de la púrria autonomista, borbònica, carca, cutre, casposa i ecspanyola de sempre. Tot i que hi ha un bri d'esperança que la seva herència continuï a Can Barça. A mi un Barça com el d'abans del Laporta no m'interessa ni gens ni mica.

Veure com els periodistes del règim se la mamen dia sí i dia també a en Guardiola, per evitar parlar d'en Laporta, em fa venir basques. Sense en Laporta, en Guardiola estaria ara més preocupat pels seus afers italians que per qualsevol altra cosa. Que quedi clar, però, que jo no tinc res en contra d'ell. Em sembla un tio collonut ... i amb una sort increïble. Però aquí qui talla el bacallà és en Laporta, ok?. I sort que no ho fan els padrins de sempre (els Roca, els Alemany, els Godó, etc). Això és respirar aire fresc.

La darrera d'en Laporta, que em va entusiasmar i que en part es troba en l'origen d'aquest post, va passar divendres a Mònaco. Quan havien de lliurar-los medalles i la Super Copa d'Europa, el President, sense tallar-se ni un pèl, es posa el primer de la filera, i darrere seu l'equip i l'staff tècnic -Guardiola inclòs, of course. Que quedi clara la jerarquia! Em va semblar genial!

I estic segur que a molts blancs, molts blaus, i naturalment molts blancs-i-blaus els va sentar com una patada als collons. Doncs a fer-vos fregues, xavals!

Així doncs, cal treure's del damunt els complexos incubats sota la dominació ecspanyola i que estan destinats a l'auto-odi dels catalans. A pensar que mai farem res i que, com si fóssim nens i nenes petits, necessitem de Mamà-Ecspanya, per anar fent.

Orgullosos i descarats, som els millors del Món i som l'equip de la capital de Catalunya... i per on passem nosaltres, no torna a créixer l'herba.

Amb permís -o sense- de l'Unicef, naturalment.

11 DE SETEMBRE: HOMENATGE AL GENERAL MORAGUES

PER LA INDEPENDÈNCIA I LA DIGNITAT

CONTRA L'AUTONOMIA I LA SUBMISSIÓ

PARTICIPA-HI!

CATALONIA: THE NEXT STATE IN EUROPE

EL 13-S, TOTA CATALUNYA SERÀ ARENYS DE MUNT

.

Cliqueu per llegir el Manifest.

WORLD COALITION FOR CATALONIA INDEPENDENCE, FIRST ANNIVERSARY

Just a brief note to commemorate the First Anniversary of the Facebook cause World Coalition for Catalonia Independence (WCCI), I created. Currently we are 4.642 friends in the cause from all over the World.

I want to thank you very much all the efforts devoted to spread it out. Also I encourage everybody to invite all your friends to join it.

Keep going.

19 AGOST: L'ALLIBERAMENT DE PERPINYÀ

En aquests dos vídeos podem veure dos moments de la caravana de commemoració del 65è aniversari de l'alliberament de Perpinyà de mans dels nazis.

Els va gravar en Pep amb el seu mòbil.

Pocs minuts després, quan passàrem davant del cinema Castillet (sic), vaig assabentar-me de la propera emissió d'una pel.lícula que no penso perdre'm. Es tracta de L'Armée du crime del director Robert Guédiguian.

El film explica la història del grup de resistents anti-nazis Manouchian, format en la seva totalitat per no-francesos, i 22 dels quals van ser afusellats el 21 de febrer del 1944. L'única dona del grup, va ser decapitada a la ciutat alemanya d'Stuttgart, el 10 de maig següent.

Els col.laboracionistes francesos van fer de la caiguda del grup tota una campanya propagandística infame, editant el famós affiche rouge, que naturalment titllava els resistents de criminals, delinqüents, etc, etc.

L'estrena de la pel.lícula tindrà lloc el proper 16 de setembre. Fins i tot m'he plantejat la possibilitat d'anar a l'estrena a Perpinyà mateix. Ja veurem.

DES DE L'UCE DE PRADA

M'hauria agradat fer una crònica abans d'aquests cinc dies passats a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Però la intensa activitat que s'hi desenvolupa, tant a nivell d'activitats lectives, socials, d'amistat, d'oci, etc. ... així com una inoportuna avaria de la xarxa que es va allargar unes quantes hores -feliçment arranjada- m'ho ha impedit. I ara, quan estic a punt de tornar cap a casa, tinc el cotxe embotit de maletes, revistes, productes típics, etc. he trobat un moment per fer aquest breu post, in situ.

Ahir vam fer l'acte de Reagrupament al qual us convidava en el post anterior. Penso que va ser un èxit rotund. L'assistència va ser massiva, i fins i tot va comptar amb alguna sorpresa inesperada. L'únic però va ser la calor que vam haver de suportar les dotzenes de persones que compartíem l'aula i el passadís adjacent.

En definitiva, el resultat va en la línia dels obtinguts en les darreres convocatòries, on l'assistència de catalans i catalanes ha estat massiva, i que assenyala que anem pel bon camí. La comparació en la resposta amb la obtinguda per exemple, el dia anterior, pel Joan Puigcercós, no admet cap dubte. Vam arrassar. I fins i tot jo diria que també vam aconseguir més gent que un altre crac, que també va omplir a rebentar, com és l'Alfons López Tena, que va ser convidat per la Joventut Nacionalista de Catalunya, també, el dia anterior.

Malauradament no tinc fotos a hores d'ara de l'acte (no es pot anar a la processó i tocar campanes a l'hora, que deien). Però segur que molts altres companys i companyes en van fer i les podreu veure en els seus blocs i webs.

Des de Prada, per poques hores, una salutació.

HI ESTÀS CONVIDAT

D'aquí a unes poques hores, agafaré el cotxe i em plantaré a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent. Segons el Google Maps, m'hi separen 237 kms. si hi vaig per l'AP-7 o 211 si hi vaig pel Túnel del Cadí. Tanmateix, la durada del trajecte és menor per la primera, 2 hores i 37 minuts contra les 2 hores i 54 minuts de la segona. Això sense aturades, naturalment.

Ja he escrit en altres posts, la importància que jo dono a aquesta cita. Per la qual cosa no hi tornaré a insisitir. Sí que vull convidar-vos a assistir a un acte en el qual se m'ha demanat que hi participi, i que jo he acceptat amb molt de gust.

Organitzat pel Partit Republicà Català (PRC), l'acte porta per nom Cap a la Unitat Independentista, i comptarà amb un seguit d'intervencions que penso que poden ser de gran interès.

La presentació anirà a càrrec de l'Agustí Soler, i com a ponents intervindrem en Carles Bonaventura, la Rut Carandell, en Jaume Renyer, el Toni Strubell i una servidora de vostès. Penso que tots nosaltres tenim moltes coses a dir. Així, doncs, m'agradaria comptar amb el màxim nombre de lectors del BGS, de manera que per una vegada substituíssim la relació digital, per una de presencial.

Vull agrair especialment a la gent del PRC l'haver-me convidat. Ja ho van fer l'any passat en un altre acte, i ara hi han tornat. Potser la meva intervenció els va agradar tant que han ensopegat de nou amb mi (eheheheh). Companys, molt agraït!

Se m'oblidava! L'acte tindrà lloc el proper DISSABTE, 22 d'Agost, a les 17 hores, en el marc de l'UCE, naturalment.

EUGENI, L'ENCERTES DE PLE!

Cony, Eugeni, l'encertes de ple. Per cert, no us havia dit que l'Eugeni és amic meu? (eheheheh). Llegiu i gaudiu... "Arribats a aquest punt, l'insult no només esdevé legítim, constructiu i saludable: passa a ser un deure de bon ciutadà". Clavat, noi, clavat.

CLAUDI ROMEU, DESCANSA EN PAU

Després d'una llarga malaltia, en Claudi Romeu ens ha deixat. Descansa en pau, gran patriota i home de bé.

Vaig conèixer-lo quan jo treballava a la mítica ADOC (Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya), entre el 1987 i el 1988, que en Claudi impulsava conjuntament amb l'Albert Bertrana. Va ser l'entitat que va iniciar tot el moviment en favor de les seleccions catalanes, i concretament a favor de la formació del Comitè Olímpic de Catalunya (COC).

Després vam coincidir en els dinars de la colla del dimecres (tot i que jo darrerament ja no hi assisteixo per motius laborals). Això no obstant, continuàvem en contacte, sobretot a través de les seves Conculcacions, és a dir reflexions sobre el país. En aquest sentit, compartíem un mateix referent intel.lectual, el de Manuel de Pedrolo. Vaig publicar-ne algunes en el bloc cooperatiu La Taula d'en Bernat. Podeu llegir-ne algunes aquí, aquí i aquí.

En Claudi era germà d'un altre gran patriota i dirigent del PSAN, Xavier Romeu, mort tràgicament el 1983. Dos germans, doncs, units pel seu compromís amb la Pàtria.

La darrera vegada que vaig parlar amb ell va ser a la finalització de l'Acte de Sobirania que es va fer davant del Parlament del Parc el passat 27 de juny. La veritat no se'l veia gaire satisfet amb el panorama i amb l'actitud dels partits polítics (recordo els xiulets per la no admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular pel Dret a l'Autodeterminació de Catalunya).

En Claudi ha mort a l'Hospital de Sant Pau.

No hi ha comiat

No hi ha cerimònia

No hi ha enterrament (ha donat el seu cos)

"Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels.

Afavoreixi el déu dels vents,

el velam del seu vaixell.

I malgrat llur vell combat,

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels,

plens d'aventures, plens de coneixença."

Dos articles interessants

Darrerament he llegit dos articles interessants. Ambdós tenen en comú la crida a negociar amb organitzacions titllades de terroristes pels poders constituïts. Des del meu punt de vista, llurs autors exhibeixen una actitud realista i proactiva, molt lluny de la demostrada pels governs que s'hi oposen fermament.

El primer article, Hamas 2.0, l'escriu Michael Bröning, membre del Partit Socialdemòcrata alemany. Ha sortit publicat a la prestigiosa revista Foreign Affairs. L'autor fa un balanç de la situació a Gaza i hi percep alguns canvis en l'actitud de Hamas, respecte els seus origens fundacionals.

El segon, escrit pel periodista Paddy Woodworth, aparegut el passat dia 7 a l'International Herald Tribune, fa referència a l'impacte de les darreres accions d'ETA, i posa en qüestió les actituds optimistes del govern ecspanyol respecte a la seva eliminació.

Val a dir que tant Bröning com Woodworth, condemnen taxativament les dues organitzacions, per la qual cosa no se'ls pot titllar de defensors de les seves tesis. Però assenyalen clarament que la via repressiva (militar o policial) no porta enlloc.

Lectura recomanada.

LES XARXES SOCIALS PROHIBIDES AL COS DE MARINES

Una ordre del cos de Marines dels Estats Units de principis d'aquesta setmana acaba de prohibir als seus membres l'ús de les xarxes socials de lliure accés (no inclou, doncs, les internes del Departament de Defensa i del propi cos), tals com Twitter, Facebook, entre d'altres.

Segons l'ordre, les XX.SS. "(in general) are proven a haven for malicious actors and content and are particularly high risk due to information exposure, user generated content and targeting by adversaries". Bufa!

La prohibició durarà en principi un any, i en l'ordre s'inclou la possibilitat que, en determinades circumstàncies, alguns membres del cos puguin obtenir un permís per usar-les.

Segons els impulsors de la mesura, les xarxes socials no van ser creades amb l'objectiu de primar la seguretat i la protecció i això les fa especialment vulnerables a persones amb males intencions.

Per contra, els Marines consideren claus en la seva actuació tant l'OPSEC (seguretat operacional) com la COMSEC (seguretat de les comunicacions).

De moment la mesura no s'aplica als altres serveis militars (Army, Navy i Air Force), però tot i així, es tracta d'una iniciativa que sembla marcar un camí de futur.

En principi, la mesura no sembla afectar els ja famosos milblogs (blocs escrits pels militars, molts d'ells en el servei actiu a l'Irak i l'Afganistan), si bé aquests ja fa temps que estan sotmesos a un control quotidià per part de l'administració militar, que fins i tot ha fet que molts dels seus autors optin per tancar-los per evitar possibles represàlies bé dels seus comandants immediats, bé de la jerarquia.

Nota: Post penjat inicialment al meu bloc acadèmic.

NO M'AGRADA L'AGOST

Des de petit que el mes d'agost mai m'ha agradat. El considero un mes "franquista". Si, no al.lucineu, no. He escrit franquista. Forma part de tot el que jo associo amb el franquisme de quan era crio: els toros, la guàrdia civil, el Reial Madrid, TVE, la sardana (si, la sardana, també), l'Espanyol, la cabra, el Corte Inglés, la setmana dita "santa", i el mes d'agost. I suposo que em deixo algunes altres coses. A Europa, les vacances estan molt més distribuïdes, i no es produeix la mena de tancament generalitzat de comerços, que transforma les ciutats -tret de les que viuen del turisme, és clar-, en autèntics deserts humans. I encara enguany, amb la crisi, és obvi que molta gent no pot fer-les, les vacances.

Jo incentivaria -no sé si es fa ara- a agafar vacances en altres mesos, de manera que l'activitat quotidiana no es veiés interrompuda fatalment com ara. A més, unes vacances tan llargues són pròpies de temps anteriors, quan arribar al teu punt de destinació suposava una inversió de temps notable. Avui en dia, si en un moment et plantes on vols! Fins i tot als qui els agrada les pijades d'anar-se a l'altra punta del món a fer el préssec al capdamunt d'un 8.000 o al cor del Sàhara a fer el seu Paris-Dakar particular.

A més ara que treballo en un projecte europeu, passa que els meus col.legues han fet les vacances entre els mesos de juny i juliol, i per ells el mes d'agost ja tenen les piles recarregades, i per contra aquí, les facultats estan tancades, les biblioteques tenen uns horaris surrealistes, tot plegat, un merder.

Ara bé, reconec que a l'agost, passen coses bones. Per exemple, arriba la Universitat Catalana d'Estiu, que per a mi és una mena de relax i desconnexió necessària... malgrat que no paro de xerrar amb amics, coneguts i saludats...

També és un moment per llegir llibres de ficció -novel.la, bàsicament- que no tinc temps de llegir la resta de l'any. Els anys anteriors he llegit obres excel.lents, de les quals ja me n'he fet ressò en aquest bloc, tals com Les Veus del Pamano, Incerta Glòria, o d'altres més fluixetes, com Per un sac d'ossos. Enguany em fa molta il.lusió llegir una obra que fa molts anys que la tinc pendent: Pa Negre d'Emili Teixidor. També tinc pendents dos treballs d'en Jordi Solé Camardons, Les set tribus de la nació catalana i La llengua que ens va parir. També tinc pendent acabar dos llibres interessantíssims, tots dos de la mateixa editorial, el de Jaume Fabre, La presó també era fora, i el d'Enric Canals, Delators. Concretament, un dels capítols del llibre d'en Fabre reprodueix quasi fil per randa allò que hagueren de suportar una branca de la meva família sota el franquisme.

I tot això sense deixar de llegir, altres llibres més vinculats a la meva feina acadèmica i investigadora. Ara per exemple, estic llegint Grown Up Digital de Don Tapscott i Blogosphere. The New Political Arena de Michael Keren.

Ponències del Tercer Congrés Catalanista

La setmana passada vaig estar llegint algunes de les ponències presentades en el Tercer Congrés Catalanista.

He de reconèixer que quan vaig sentir per primera vegada que es volia fer aquesta iniciativa i vaig veure qui eren els seus promotors, vaig pensar d'immediat, "una altra iniciativa de les mòmies" que ens han donat pel sac durant 23 anys.

Però he de reconèixer que m'equivocava. No les he llegides totes, però les que sí que ho he fet, són totes elles magnífiques o si més no, remarcables.

Destaco especialment, els papers d'en David Bajona, " Exèrcit i Seguretat", de la Rut Carandell, "La transversalitat ideològica, factor clau per a l'emancipació nacional", d'en Joan Ramon Resina, "Trauran els tancs? La violència espanyola", o el d'en Salvador Cardús, "L'expressió política de la base social independentista". I encara em manquen llegir-ne d'altres.

I sense deixar de penjar posts! Ara que demà, faré un break, i aniré a la trobada "Una cervesa entre patriotes" al Restaurant Xop d'Or de Barcelona. Una cervesa... o dues!

MOR UN REGIDOR ABERTZALE ASSETJAT PER L'ERTZANTZA

Rebo un correu d'en Marc on m'informa de la mort de Remi Aiestaran, regidor abertzale del municipi de Villabona (Gipuzkoa). Llegeixo la notícia al Gara. Aiestaran, que patia del cor, va morir després de ser assetjat per un nombre indeterminat d'agents de l'Ertzantza. Diverses consideracions al respecte.

1. Si una servidora se n'ha assabentat gràcies a un correu amic, vol dir que el silenci informatiu al respecte ha estat total, absolut. Els mamons de TV3 no han dit ni ase ni bèstia, després de passar-se dos dies dient xorrades sobre l'operatiu de Mallorca.

2. Em pregunto què hauria passat si qui hagués mort hagués estat un regidor sociata o pepero... no cal dir que estaríem escoltant xorrades durant quatre o cinc dies més. Però és clar, els ecspanyols -Tv3 inclosa- tenen molt clar que hi ha morts de primera i morts de segona. O més exactament: hi ha morts i hi ha no-morts!

3. Potser és casualitat -o no, més aviat m'inclino a pensar que no, que ja sóc grandet- però Villabona és el municipi on va caure en combat el primer membre d'ETA, l'any 1968. Ara que es compleix el 50è aniversari de la fundació de l'organització separatista (utilitzant la terminologia de la BBC, gens sospitosa de ser pro-etarra, doncs), l'histèria ecspanyola està als màxims, sobretot després de les dues darreres accions.

4. Potser és casualitat -o no, més aviat m'inclino a pensar que no, que ja sóc grandet- que la història es repeteix. Després dels atemptats de l'11-S, en plena intoxicació del govern del PP sobre qui n'era l'autor, un policia ecspanyol va assassinar a sang freda un forner, Angel Berroeta, per les seves idees abertzales. Ja me'n vaig fer ressò en aquest bloc.

5. Aiestaran pertanyia al partit Acció Nacionalista Basca (ANB), formació creada el 1930 d'una escissió laica i progressista del PNB. Durant la guerra dels tres anys, ANB va formar part del Front Popular i fins i tot del govern de la República. El franquisme va il.legalitzar-la i el 2008, va ser novament il.legalitzat, en base a la Llei de partits polítics, tot un exemple, doncs de coherència repressiva.

6. Segons s'ha sabut, un dels guàrdies morts, era membre d'una organització ultra amb seu a Saragossa.

La mort d'Aiestaran, silenciada per tots els mèdia que no paren de dir xorrades, no és més que la continuació lògica del procés d'apartheid ecspanyol i de negació dels drets civils i polítics al Poble Basc, que culminarà, tal i com ja vaig avançar en aquest mateix bloc fa unes setmanes, amb el desplegament de l'exèrcit ecspanyol al territori basc. Lluny d'acabar-se, l'opressió ecspanyola recorda a la situació al Nord d'Irlanda, durant els anys 60, quan els britànics -com ara els ecspanyols- monopolitzaven tots els ressorts de poder, inclosos, naturalment els policials.

L'única, i important, diferència entre llavors i ara, és el context internacional. A diferència de l'estat ecspanyol, al món no combreguen amb rodes de molins.

Una dinàmica que, nolens volens, afectarà Catalunya. Per això fer molts escarafalls i penjaments sobre ETA, no serveix absolutament per res, i menys encara als ulls dels ecspanyols, pels quals els catalans sempre serem sospitosos. Per molta cara de bons minyons que fem. O si no fixeu-vos com el primer que va fer el director del (in)Mundo, el PedroJeta, és vincular-nos (als pancatalanistes) a les accions d'ETA.

Líders en ERO... I l'eix social?

Llegeixo la notícia que la CAC és líder en Expedients de Regulació d'Ocupació (ERO) al conjunt de l'estat. Un total de 72.991 treballadors n'han resultat afectats. Si a aquesta dada hi afegim la taxa d'atur estimat del 15.88% (un percentatge que feia temps que no s'assolia), l'increment de la pobresa, els desnonaments, i tots els etc. que vulgueu, la pregunta és obligada: Què diantre fa un govern que s'omple la boca d'eix social? A qui voleu enganyar?