DES DE L'UCE DE PRADA

M'hauria agradat fer una crònica abans d'aquests cinc dies passats a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Però la intensa activitat que s'hi desenvolupa, tant a nivell d'activitats lectives, socials, d'amistat, d'oci, etc. ... així com una inoportuna avaria de la xarxa que es va allargar unes quantes hores -feliçment arranjada- m'ho ha impedit. I ara, quan estic a punt de tornar cap a casa, tinc el cotxe embotit de maletes, revistes, productes típics, etc. he trobat un moment per fer aquest breu post, in situ.

Ahir vam fer l'acte de Reagrupament al qual us convidava en el post anterior. Penso que va ser un èxit rotund. L'assistència va ser massiva, i fins i tot va comptar amb alguna sorpresa inesperada. L'únic però va ser la calor que vam haver de suportar les dotzenes de persones que compartíem l'aula i el passadís adjacent.

En definitiva, el resultat va en la línia dels obtinguts en les darreres convocatòries, on l'assistència de catalans i catalanes ha estat massiva, i que assenyala que anem pel bon camí. La comparació en la resposta amb la obtinguda per exemple, el dia anterior, pel Joan Puigcercós, no admet cap dubte. Vam arrassar. I fins i tot jo diria que també vam aconseguir més gent que un altre crac, que també va omplir a rebentar, com és l'Alfons López Tena, que va ser convidat per la Joventut Nacionalista de Catalunya, també, el dia anterior.

Malauradament no tinc fotos a hores d'ara de l'acte (no es pot anar a la processó i tocar campanes a l'hora, que deien). Però segur que molts altres companys i companyes en van fer i les podreu veure en els seus blocs i webs.

Des de Prada, per poques hores, una salutació.

I ARA, EXPEDIENTARAN EL PRESIDENT BARRERA?

Tal i com deia en el post anterior, he assistit a la conferència de constitució de Reagrupament Independentista a la ciutat de Barcelona, que ha tingut lloc a les Cotxeres de Sants. Un èxit aclaparador. Més de mig miler llarg de persones, de totes les edats, que han aplaudit en Joan Carretero i la resta d'oradors. L'altra cosa es comença a organitzar a la capital. Fins i tot s'ha permès un torn obert d'intervencions entre els assistents, i la gent s'ha portat molt bé... Tota una lliçó de transparència. La veritat, deixar a tanta gent que utilitzi el faristol per dir vés a saber què, era un xic arriscat, però la gent s'ha comportat. Hi havia una atmosfera d'esperança i també d'una certa expectativa. M'he retrobat amb gent que conec des de la universitat i a d'altres de les mogudes polítiques dels vuitanta i noranta, tots anem en el mateix vaixell, tots volem que l'altra cosa funcioni. I estic segur que, ni que sigui per responsabilitat, ho aconseguirem.

Avui els partits polítics oficials han estat de sort. L'acte era intern, per la qual cosa no s'ha permès l'entrada de les càmeres de televisió i de la premsa. Això ha impedit que es contrastés l'exhuberància de públic en l'acte de Cotxeres amb la migradesa d'assistència als seus mítings escarransits i avorrits. Ras i curt: estic segur que l'acte de Reagrupament és qui ha atret més públic de tots els actes polítics que han tingut lloc a Barcelona, i a Catalunya. Aparteu-vos les criatures, que la cosa comença a funcionar.

Potser el moment més emocionant de l'acte ha estat quan ha fet entrada, pel passadís central, el Molt Honorable President Heribert Barrera. Tothom dret l'ha ovacionat i aplaudit. No tinc paraules per expressar l'emoció que he sentit. Pocs minuts després una idea m'ha vingut al cap: expedientaran i suspendran temporalment de militància l'Heribert Barrera?  Si fossin coherent, el comissari Ridao, ja estaria instruint diligentment el sumari disciplinari. Però ni són coherents, ni tenen els collons per fer-ho. Estan acabats. 

Per cert, una dada altament significativa: un 70% dels adherits al Reagrupament no provenim d'ERC, per la qual cosa, penso que seria més assenyat passar pàgina i deixar que aquests calabresos s'ofeguin en la seva pròpia desgràcia.

En acabar l'acte, alguns dels blocaires més compromesos amb la causa (el blog power), hem tingut l'oportunitat de parlar amb en Carretero. He de dir que l'he vist realment animat i disposat a tirar endavant el projecte. És un tipus que infon confiança i tranquil.litat, com ha de fer el bon metge. Certament, diríem que el seu ritme vital és més de muntanya que de ciutat, però això ho compensa amb una franquesa i una fermesa que són del tot agraïdes. Ara recordo una frase del seu discurs que m'ha agradat en aquest sentit. Si fa no fa ha vingut a dir: "Hi ha molts analistes que teoritzen sobre la independència... jo la independència la vull perquè em dóna la gana" i avall que fa baixada.

Un parell de... formatges

Quan ja ens n'anàvem, m'he trobat amb la Rut Carandell que venia d'un altre acte on li havien lliurat un premi i doncs, no havia pogut assistir a l'assemblea. I molt que ho sentia, però els compromisos són els compromisos. 

Després de saludar-la, el blog power hem anat al Via Fora de Sants a sopar i ens hem ensopegat amb el sopar que regularment organitza en Xavier Altadill en aquell local. El convidat d'avui era en Vicent Sanchís, periodista i col.lega de la Facultat. Entre els assistents, l'Alfons López Tena.

Per sopar he demanat una torrada de formatge de cabra, i la veritat, que la presentació del plat no tenia res a envejar al plat de patates braves que en fúria va fer famós en el seu bloc.

Jutgeu vosaltres mateixos... quin parell de ... formatges!

1.224.700 aturats! 

Ecspanya=Pobresa! 

Montilla, ets un inútil!

Corbacho, dimissió!

Calabresos sou uns ineptes!

CiU sortiu de l'armari!

On són les polítiques socials!

No a un país de Q3, és a dir de cutres!

Amb Ecspanya, Catalunya s'enfonsa. Només cal fer un cop d'ull a l'Enquesta de la Població Activa del primer trimestres d'enguany. 1.224.700 aturats a tota Catalunya! I és al Principat i al País Valencià on més ha crescut l'atur. Qui parla de polítiques socials? Qui enganya la gent? 

Repeteixo, amb Ecspanya, Catalunya s'enfonsa. Ja va sent hora de dir, clar i català, que tot aquell que aposta, de Catalunya estant, per Ecspanya, és a dir, per un projecte polític on Catalunya romangui subordinada al poder ecspanyol, és un traïdor, és un botifler que no estima la seva terra i l'importa un rave el futur dels seus fills! Els ecspanyols ens volen com a mà d'obra barata a sou del gran capital madrileny. Volen convertir Catalunya en un parc temàtic, dedicat a l'oci, la gastronomia, els esports d'aventura, a anar de putes, tot a major glòria dels executius del capitalisme financer, de les infrastructures i de les telecomunicacions amb seu a Madrit. Volen aplicar el model francès de patuesització i folklorització.

Cal dir-ho ben alt i ben fort. Votar partits ecspanyols és votar la destrucció de Catalunya! Cal dir-ho ben fort: pactar amb partits ecspanyols és pactar la destrucció de Catalunya (tret de si el que es pacta, naturalment, és la Independència de Catalunya).

Aquest cap de setmana hem assistit a l'enèssim acte de cinisme dels sociates. En plena catàstrofe laboral, va i els paios munten un akelarre a major glòria i honor de l'inútil del Montilla! Tindran penques els tios! Però si aquest individu nefast, buròcrata en el pitjor sentit de la paraula, catalanòfob de pro, hauria d'estar demanant perdó de genolls, perquè és incapaç de fer res ben fet, tret de posar pals a les rodes al progrés de Catalunya, i, en conseqüència, dels catalans i les catalanes! Fixeu-vos, que en l'esmentat akelarre, les sigles del PSC no apareixen per enlloc! Com passa amb la candidatura d'en Junqueres, on les sigles d'ERC tampoc apareixen per enlloc! Què passa amb el tristpartit que s'amaga sempre que pot? Montilla president? Montilla... desgràcia, pandèmia de Catalunya... això és el que és...

I el més terrible de tot, és que l'oposició, en comptes d'estar amb el ganivet preparat per tallar-li el coll, no fa res,  no diu res, no veu res. CiU, i més particularment, CDC encara no s'ha adonat que està totalment fora de joc. Perquè amb les regles de joc que estan marcant el PSOE i el PP, ja no és necessària. 

Fixeu-vos que ara, el machote Chaves, diu que es convocarà una Conferència de Presidents de CC.AA., on per primera vegada, tots els assitents pertanyeran a partits ecspanyols! Aquesta conferència, naturalment, presidida pel demagog ecspanyolista ZP farà i desfarà al seu lliure albir, i ni CiU ni PNB diran ni ase ni bèstia. I molt menys ERC! 

L'única manera de sortir d'aquest cul-de-sac que tenen els convergents és sortir de l'armari ecspanyol i donar suport desacomplexadament a la Independència. Cal que pensin que dels 450.000 vots que ha perdut ERC, només una mínima part aniran a CiU, a la CiU d'ara, perquè si continua amb el papelloneig ecspanyol, no els atraurà pas. Però és que, estic segur que ara a més a més d'aquests milers de vots -que no són pocs- n'hi ha molts més que fins ara votaven altres opcions o no votaven, que veuen clarament que amb els ecspanyols no hi ha res a fer. Per molt cutres (és a dir Q3) que siguin!

Cal una sacsejada. En aquest sentit, recomano de forma molt intensa la lectura de dos articles cabdals que s'han publicat darrerament. Un escrit per Salvador Cardús i l'altre per l'Alfons López Tena o ALT. (Si ells tenen el demagog ecspanyolista ZP, nosaltres tenim el patriota independentista ALT!).

Fora els traïdors a la terra, fora els calabresos! Si el ministre Corbacho tingués una mica de decència, el mateix dia de fer-se pública les dades de l'EPA ja hauria presentat la dimissió... però és clar, que es pot esperar d'un príncep roig (Carretero dixit)? Res de bo i tot de dolent!

Algú s'imagina quina una s'hauria muntat si, amb les dades de l'EPA actuals, el PSOE fos a l'oposició? El guirigall hauria estat bestial! Però aquí, el poder mediàtic no diu tampoc ni ase ni bèstia... 

Què cal fer per defensar-nos? O millor dit, què cal plantejar per sortir de l'atzucac? És a dir, per deslliurar-nos d'aquest cadàver que es diu Ecspanya?  

L'excusa de les polítiques socials ja no enganya a ningú. Polítiques socials heu dit? 1.224.700 aturats! Això són polítiques socials, ineptes! Au aneu a cagar! 

MODERADAMENT OPTIMISTA

Avui he participat en la Conferència de debat independentista, on he trobat molts amics i coneguts. Pel matí, una trentena llarga de representants de diferents entitats, partits, associacions i grups hem estat debatent sobre com estructurar-nos, com treballar plegats per portar definitivament aquest país nostre, a la seva (nostra) Llibertat i Independència. El debat s'ha plantejat a dos nivells: el social i el polític. Pel que fa al polític, els assistents han navegat entre la postura d'intentar transformar des de dins CiU (bàsicament CDC) i ERC per tal que esdevinguin de paraula i de fets, independentistes, per una banda. I de l'altra, els que considerenque  cal crear una formació nova, producte de la convergència o confluència de totes les organitzacions declaradament independentistes, que actuï com a pol d'atracció del vot independentista desacomplexat i d'aquesta manera influencïi les altres dues a virar cap a plantejaments igualment desacompexats. Es tractaria, segons ha dit un dels participants, no recordo quin, de posar en evidència la rendibilitat electoral de l'independentisme. Va en la mateixa direcció del que una servidora va escriure, en l'anterior post.

Naturalment, no s'ha arribat a cap mena de conclusió definitiva al respecte, només que cal continuar amb un determinat nivell de coordinació entre tots els participants, emfasitzant el que ens uneix i deixant de banda el que ens separa.

Davant la meva estranyesa per la no assistència de cap organització del sindicalisme nacional, particularment de la I-CSC. Sembla paradoxal aquest fet, atès que sí que hi ha assistit una associació d'empresaris  independentistes. Realment som un país ben curiós!

De les intervencions del matí, m'ha sorprès molt agradablement la d'en Joan Fonollosa, conseller nacional de CDC i un dels líders dels seus corrents independentistes. Amb una oratòria força contundent i convincent, ha dit que CDC des del seu darrer congrés, és formalment un partit independentista, però que qui no ho és és l'actual direcció. També ha tingut el savoir faire de no ficar-se en casa dels altres per dir-hi la seva. Si no m'erro, representava una plataforma que es deia Conferències Democràtiques de Catalunya. 

També ha estat interessant la intervenció del meu company de capçalera al Bloc Gran del Sobiranisme (BGS), Enric Canela, que després de comparar CDC amb un gran diplodocus, ha dit que és impossible fer la independència sense CDC. Per acabar-ho d'arreglar, un altre representant ha titllat ERC de partit mamut, per la qual cosa, en un moment determinat semblava més que parlàvem de zoologia paleolítica que d'independentisme polític. Però la cosa no ha passat d'aquí.

La resta d'intervencions han tingut un to moderat, constructiu. L'únic que m'ha sobrat han estat les reiterades referències a les anomenades Jennies de Cornellà, en un to de donar-les per perdudes pel projecte independentista. He estat temptat de replicar per al.lusions, no perquè tingui una Jenny a la meva família, sinó per la típica i tòpica estigmatització de la ciutat on visc jo des de fa una colla d'anys. És un error que es reprodueix recurrentment tant en un determinat independentisme, i molt particularment en la catosfera sobiranista, d'agafar Cornellà com a papu de tot el que s'ha d'evitar. Modestament, recomanaria a aquests que no dormen pensant en les Jennies de Cornellà, que es preocupessin més dels Alejos i Borjas de Sarrià-Sant Gervasi, molts dels quals són catalans des de fa setanta cinc generacions...però en el millor dels casos des de en fa tres, i sobretot a partir del 1939, són més rematadament ecspanyols que la mare que els va parir, que probablement també ho és. 

No he gosat explicitar verbalment aquesta reflexió, per no trencar el bonrtollisme que hi havia a la sala. Tanmateix, qui no ha tingut tantes manies ha estat, quasi al final de la sessió, en Josep Ferrer, un dels fundadors del PSAN. Segons el seu parer, ha alertat que més que parlar de fracàs de l'autonomisme, el que ens hauria de preocupar és el fracàs de l'independentisme -se suposa que per esdevenir hegemònic a l'interior de la societat catalana.

Des del meu punt de vista, l'independentisme no només no ha fracassat, sinó que cada cop té una més gran presència social i política. Certament, s'han comès molts errors, i se n'estan cometent, en nom de l'independentisme en el moment actual. Però és innegable que s'ha avançat i molt! 

Una cosa és el saludable i necessari exercici de l'autocrítica... l'altra cosa és viure en una vall de llàgrimes permanent!

La sessió de la tarda ha estat seguida per més de dues-centes persones que han omplert la Sala d'Actes del Centre Cívic Fort Pienc. Aquesta sessió ha tingut dues parts clarament diferenciades. 

En la primera, els representants de les associacions del matí s'han adreçat als assistents en mini-parlaments de tres minuts -excepte alguns que s'han passat de temps- per exposar els seus punts de vista o simplement per saludar i engrescar els assistents. Això últim és el que he tingut l'honor de fer, en tant que membre del BGS. Si no m'equivoco, la meva intervenció ha estat la més breu de totes. O aquesta ha estat la impressió que jo he tingut. Ja se sap que quan comences a parlar en públic, el temps passa volant.

La segona part ha consistit en els parlaments de la Patrícia Gabancho, de l'Alfons López Tena i de la Rut Carandell. Tots tres han estat prou interessants, però aquest cop qui penso que s'ha portat el gat a l'aigua ha estat la Patrícia. I això que ha dit que no es trobava gaire bé!

Particularment m'ha agradat quan ha dit que cal bandejar els tres tòpics que sovint s'argumenten per rebutjar el projecte independentista. Els tres tòpics són el dels tancs -que la declaració d'independència implicaria la sortid dels tancs ecspanyols per esclafar-la. El del mercat nacional -atès que a hores d'ara, sembla evident que el nostre mercat ja no és Ecspanya sinó el conjunt del món. I el del conflicte civil -atès que pensa que la declaració d'independència no portarà de cap de les maneres la insurreció dels sectors ecspanyolistes a Catalunya, se suposa que per poc que se'ls permeti continuar sent ecspanyols -si és aquesta la perversió massoca que ells volen -això és collita meva.

La intervenció d'en López Tena ha estat sòlida com ens té acostumats i naturalment ha comptat amb la complicitat de l'audiència. Malauradament ha verbalitzat de nou el seu blaverisme principatí al qual ja em té acostumat/fastiguejat. L'interessant del cas, és que s'ha vist obligat a aclarir, explícitament, que per ell Catalunya són les quatre províncies i avall que fa baixada. L'explicitació d'aquesta actitud regionalista, demostra clarament, això no obstant, que ell percebia que calia aclarir-ho. I la necessitat d'aquest aclariment, en ella mateixa, ja és una victòria dels que pensem que el poble català va més enllà de les putes quatre províncies de marres. 

Alfons, fixa't que CDC ja és present a la Catalunya Nord i ara a la Franja de Ponent i fins i tot fa bolos per l'Alguer. La teva obsessió malaltissa pel quatriprovincianisme, de vegades sembla com una mena d'auto-odi o de derrotisme...

La intervenció de la sempre encantadora Rut Carandell ha explicitat les dificultats que té militar en un partit la direcció del qual està en ple procés de liquidacionisme polític -això ho dic jo, compte eh!- i que fa totes les tombarelles i giragonses possibles per mantenir-se a la poltrona -això també ho torno a dir jo! L'únic que m'ha sobrat, benvolguda Rut, és que et fiquessis en la casa del veí. No era el moment, i de fet s'han sentit alguns xiuxiuejos, si bé la cosa no ha anat a més.

Abans del Cant del Segadors, l'Agustí Soler, president del Partit Republicà Català, ha fet el discurs de cloenda. Ha cridat a treballar per la Independència cadascun des de l'àmbit que més l'interessi i s'ha mostrat convençut que aquesta conferència serà l'inici d'una col.laboració cada cop més estreta i respectuosa entre totes les organitzacions assistents i d'altres que s'aniran afegint.

En definitiva, cal fer un balanç de la jornada moderadament optimista i positiu, sent conscients que es camina per un camp de mines, on una primera detonació pot portar la detonació en cadena de la resta. Però amb el convenciment que per arribar a la nostra fita, cal travessar-lo.

PD. Xavier, t'ha semblat prou equilibrat aquest post?

EL GRAN FRACÀS DE PUIGCERCÓS

Ja torno a tenir connexió domèstica... però aquest post l'escric des de la Facultat, perquè no puc esperar a arribar a casa. Els dits se'm disparen... Tinc mono de bloc!

I és que aquestes tres setmanes sense connexió han estat molt dures. Tinc molts temes pendents per escriure i fins i tot he de reprimir els meus instints quasi diria que assassins, perquè ja hem superat de llarg la prima línia vermella de la dignitat i la decència.

Però no puc estar-me d'escriure aquest post. I bàsicament per dir una cosa. En Puigcercós i la seva estratègia de catalanitzar el PSC ha estat un fracàs sorollós de conseqüències funestes. Cal demanar-li que plegui? Tot i que no servirà de res, ho faig ni que sigui d'esma. Puigcercós plega. Vés-te'n a casa, o al PSOE, però deixa de tocar el que no sona. Has fracassat, nano.

Si ja sé que em direu que no serveix de res. Encara queden uns quants mesos per cobrar, abans que el tio Pepe se'ls carregui i els foti fora del govern com abans ho va fer en Maragall. Però ells , fidels al seu instint de gos, continuaran llepant-los les mans, els peus i si s'escau el cul i les vores.

Els sociates han demostrat, per enèssima vegada, que són uns fidels servidors d'Ecspanya i que no hi ha res que els importi més que Madrit. No són catalans, són ecspanyols, fidels esclaus de La Moncloa i de Ferraz. No se'ls ha de deixar respirar.

Per això és tan greu la responsabilitat de Puigcercós, de Carod i del Clan dels Calabresos. Estan donant aire als enemics de Catalunya. Cal matxacar-los sense cap mena de contemplació. Els hem d'esclafar com a escarabats.

Ara hi ha el perill que en Mas accepti el pacte de Puigcercós a les europees. D'aquesta manera, Puigcercós evitaria el que hauria de ser inevitable: que una ERC es presentés en solitari a les properes eleccions i rebés una patacada històrica, una més -i en van... Per això fa mans i mànigues per amagar les sigles d'ERC en una autèntica sopa de lletres! Fixeu-vos si deu d'estar desesperat que fins i tot demana ajuda a aquells que odia a mort, és a dir a CiU -odi totalment correspost, per altra banda.

El perill és que a Mas ja l'interessa una ERC en mans d'aquests miserables, pensa que és una garantia per apoderar-se dels 350.000 independentistes que hem deixat de votar ERC. Dit d'una altra manera, res li faria més mal a CiU que Puigcercós plegués i fos substituït per en Carretero. Una ERC amb Carretero al capdavant seria una garantia d'una debacle per a CiU, òbviament.

Per això l'interessa que Puigcercós continuï al capdavant d'una ERC cada cop més en quadre, però controlada amb mà de ferro pels seus acòlits.

Naturalment, si Mas fos independentista (ets independentista, Mas?), posaria els interessos del país per damunt dels seus interessos personals, i deixaria caure en Puigcercós, per tal que ERC recuperés i assolís -i no ho dic en conya- el milió de vots -sí 1.000.000 de vots- que no fa tants anys tenia al seu abast, i que a hores d'ara té a anys llum.

Amb 1 milió de vots d'ERC, més 1,3 milions de vots de CiU, més els vots que caurien dels covards que normalment sempre voten els partits guanyadors -i que fins ara sempre beneficien als sociates, però que arribat el cas ens beneficiarien als independentistes-, estic segur que arribaríem als 2,5 milions de vots necessaris per desenvolupar un procés independentista i aconseguir la nostra tan necessària llibertat.

Ara més que mai, cal continuar la lluita. No hi ha d'haver lloc al desànim. Estem a punt de trencar l'espinada d'Ecspanya. La victòria és al nostre abast i amb ella la glòria... i l'homenatge a totes les generacions de catalans i catalanes que en els darrers 300 anys s'han jugat la vida i molts l'han perduda per la nostra Pàtria. Els ho devem a ells i perquè volem que els nostres fills i els fills dels nostres fills, mai més siguin esclaus d'Ecspanya!

(Per cert, aquesta nit aniré al sopar amb en López Tena al Via Fora de Sants. Sense cap mena de dubte serà una bona oportunitat per reflexionar sobre tot plegat).

AMICS, CONEGUTS I SALUDATS... O COM EL TERRORISME ECSPANYOL TREU EL MORRO

Ahir vaig seguir el programa de debat Amics, Coneguts i Saludats que emet 8TV i que presenta en Josep Puigbò. El tema era sobre la Independència de Catalunya. Vull destacar sobretot el caràcter terrorista de les intervencions de l'Aleix Vidal-Quadras. Com a mínim en dues ocasions va al.ludir al fet que la Independència de Catalunya donaria lloc a un esclat de violència. L'objectiu d'aquestes intervencions era clarament posar por al cos dels telespectadors, cridant pràcticament a la rebel.lió dels ecspanyols si el procés independentista es portava a terme.

La Patrícia Gabancho li replicà contundentment: si ara que ens trobem sotmesos a Ecspanya, els independentistes no ens aixequem en armes, si no que esperem el moment per assolir la independeència democràticament, és obvi que si aquesta s'aconsegueix, els ecspanyolistes hauran de respectar aquesta decisió i en tot cas intentar, democràticament, que Catalunya torni a integrar-se a Ecspanya.

Òbviament, en un món ideal, això hauria de ser així. Però no vivim en un món ideal. Qui es pensi que els ecspanyols acceptaran democràticament la independència de Catalunya és que no entèn res. Només cal veure com proliferen ja les amenaces de mort -com la rebuda pel propi Alfons López Tena (veure text adjunt).

És el moment de començar a plantejar a escala de la Unió Europea i de la ONU, que tot recurs a la repressió del moviment democràtic per la Independència de Catalunya per part de l'estat ecspanyol, del Regne d'Ecspanya, ha de comportar la seva exclusió de la comunitat internacional i el seu tractament com un estat pària.

Naturalment, com que amb això no n'hi haurà prou, cal també activar altres estratègies paral.leles que bloquegin una reacció armada ecspanyola, com per exemple, col.laborar a obrir diversos fronts al sud de la península, al nord d'Àfrica i a l'oceà atlàntic...

PS. Pot semblar molt apocalíptic això que dic, però, penso que difícilment assolirem la independència sense vessament de sang, atesa la impossibilitat d'una accessió a la independència incruenta, que òbviament seria el model ideal (cas noruec, txecoslovac, montenegro), donat que els ecspanyols mai no han abandonat un territori ocupat per voluntat pròpia. El dilema està, doncs, entre el model light i el model heavy. Entenc per model light, un cost en vides humanes, de l'ordre del centenar com a màxim, aproximadament, tal i va passar en els casos eslovè i lituà. El model heavy, òbviament, seria el cas de Croàcia o Bòsnia. En aquest sentit, sí que veig factible el model light. La repressió ecspanyola -i naturalment, l'autodefensa catalana- seria un escàndol a l'interior de la pròpia UE, i seria aquesta la que obligaria els ecspanyols a aturar les agressions de forma immediata. Les pressions econòmiques, en aquest sentit, serien determinants: l'estat ecspanyol no està en condicions de portar a terme una acció armada sostinguda en el temps. Sí que en pot fer de pantoxades puntuals (Perejil) però para de comptar. Però per aconseguir-ho, caldrà una amplíssima mobilització ciutadana. Sort que de mobilitzar-nos, massivament, el poble català en sap més que ningú. Per això sé que guanyarem.

EL LLIBRE D'EN LÓPEZ TENA

Ara fa tres o quatre dies vaig acabar de llegir el llibre d'en López Tena, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia (Dèria&La Magrana). És un volum que ha esdevingut tot un best seller al llarg de les darreres setmanes, que ha suscitat enormes polèmiques i que darrerament estem assistint a un intent de demonització per part de La Vanguardia, sense precedents.

En termes generals m'ha agradat força, i fins i tot alguns paràgrafs reprodueixen fil per randa el meu propi pensament. Per altra banda, considero que la seva estructura és força feixuga i que les cites que fa no estan convenientment remarcades. Però sense cap mena de dubte, el pitjor del llibre és la seva portada, on són massa presenta els colors del drap ecspanyol.

Dit això, passem a remarcar alguns dels fragments més destacats.

1."Així, a un professor universitari hispanoparlant d'Espanya li costa el triple de temps que a un de l'Amèrica Llatina, estar en condicions de fer docència en català, i és evident que llur respectiva capacitat intel.lectual és parella. La diferència és la motivació, el llatinoamericà té consciència d'haver canviat de país, i ho accepta; mentre que l'espanyol no en té, de consciència, o no ho accepta. El resultat és que aprendre el català li costa el triple que a un argentí" (pg. 170)---> EXACTE! Ja he escrit diverses vegades en aquest modest bloc, que m'empipa que molts independentistes tendeixen a mostrar-se preocupats per la nova immigració fins al punt que passen a culpabilitzar-la de tots els mals, i s'obliden dels nostres únics enemics, que són els ECSPANYOLS i els FRANCESOS, i més concretament, aquells individus d'aquests grups que es comporten com a COLONITZADORS i que actuen sense cap mena de consideració envers la identitat i la dignitat del poble català. Si us plau, siguem el suficientment intel.ligents per no buscar-nos més enemics dels estrictament necessaris! Si el projecte nacional català és republicà, obert i solidari, no tinc cap por envers la nova immigració, perquè aquesta mai s'apuntarà al projecte nacional ecspanyol que ha estat i és sempre fonamentalment racista, excloent, intolerant i oligàrquic. Per ser ecspanyol s'ha de mamar la (in)cultura política madrilenya, fixeu-vos que ni tan sols La Vanguardia, ecspanyola per les quatres bandes, és acceptada com a realment ecspanyola pels cercles ecspanyol-madrilenys. Dit d'una altra manera, un català que s'apunta a Ecspanya, per moltes declaracions i ofrenes, sempre serà sospitós (es digui Valls Taberner, Sirera, Vidal Quadras, Samaranch, Serra o Roca).

2. "Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? És senzill, perquè per als espanyols allò que va ser castellà-espanyol s'ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català-espanyol no s'ha de recuperar perquè no forma part de llur nació. És, per a un nacionalisme ètnic com l'espanyol, una estranya contorsió. Era espanyola la Catalunya del Nord, com Gibraltar, abans de les respectives ocupacions francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l'han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya del Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n'albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya del Nord no sigui espanyola, en l'imaginari espanyol, i la Catalunya del Sud sí? (pg. 180) ---> GENIAL, aquest fragment treu a la llum la veritable hipocresia dels ecspanyols i de les seves declaracions d'amor envers Catalunya. Si tant estimen Catalunya, perquè no han incorporat mai al seu imaginari, és a dir, a la història sagrada, una reivindicació tan sentida pels catalans conscients com és la catalanitat de la Catalunya Nord, o, l'assumpció del català com una llengua pròpia que mereix no només ser respectada i protegida, sinó també coneguda i expandida? Ras i curt, perquè els ecspanyols tenen una concepció POSSESSIVA de la Catalunya Sud... és a dir, que és seva perquè l'han conquerida amb les armes a la mà. I com que la Catalunya del Nord, no l'han conquerida, doncs no la perceben com a pròpia. De fet, el colonialisme ecspanyol, a diferència del britànic, mai ha volgut abandonar els territoris que prèviament ha ocupat militarment de motu propio (l'única excepció, i amb matisos, és el Sàhara). Se l'ha hagut de fer fora a hòsties, que és el llenguatge que realment entenen. Cal que ho tinguem clar, perquè tant en López Tena, com en López Bofill, en els seus no menys interessants llibres, tendeixen a descartar el recurs als tancs per part dels ecspanyols per ofegar la nostra llibertat. Deixant de banda el fet que, primer els haurien de llogar a Alemanya, els tancs vull dir, és de sobres conegut que als ecspanyols, socialitzats des de xiquets en la sang, la tortura i la mort (la fiesta nacional, òbviament), això dels tancs, els GPS, els SAM i tota la tecnocultura militar els va una mica gran... on hi hagi un PAR DE COJONES que s'apartin les criatures (sobretot si són de Legionarios o de la Guardia Civil)...

3. "Assolits els objectius comuns que ens unien, ara no som, catalans i espanyols, altra cosa que projectes nacionals contradictoris i interessos contraposats, i bastir un projecte nacional català va en contra del projecte nacional espanyol: com més Espanya menys Catalunya, com més Catalunya menys Espanya, ara ja és un joc de suma zero per dir-ho en termes econòmics" (pg.197) ---> CLAVAT! Modèstia a part, però aquesta relació de suma zero jo l'he desenvolupada en la meva tesi doctoral. L'ecspanyol i el català són projectes polítics antagònics, com l'aigua i l'oli. Dit d'una altra manera, podem reconèixer una nació sense estat quan constatem que un territori o el grup humà que hi viu és reivindicat per dos projectes polítics nacionals diferents. És a dir, el conjunt intersecció -en termes geogràfics i/o humans- on coincideixen els dos -o fins i tot més- projectes nacionals amb vocació d'estat (naturalment).

Bé, hi hauria altres observacions a fer, però aquest post ja és prou llarg. Només vull acabar fent dues remarques breus. M'ha sorprès agradablement que l'autor gosi citar Karl Marx i els diferents autors del pensament militar i estratègic xinès. El primer, perquè avui en dia, és pràcticament pecat fer-ho. Els segons, perquè demostra una obertura de mires que va més enllà de l'etnocentrisme occidentalista.

Finalment, penso que l'autor -i de fet tots els autors catalans- haurien de prendre exemple de l'escriptor Víctor Alexandre, el qual quan reprodueix un text en ecspanyol, incorpora una nota a peu de pàgina on apareix la traducció catalana. No fer-ho és pressuposar que tots els catalans sabem llegir ecspanyol, i això no és cert, atès que molts catalans del nord no en saben. No caiguem en les trampes saducees dels ecspanyols!

He dit.

DOS SOPARS: CARRETERO I LÓPEZ TENA

Darrerament he assistit a dos sopars els protagonistes dels quals eren dues persones del moment, situades al bell mig del debat polític. Em refereixo a en Joan Carretero i l'Alfons López Tena.

L'acte d'en Carretero va ser molt més concorregut ja que tenia un abast comarcal i anava clarament adreçat a la militància d'ERC adherida al RCAT, si bé a l'hora del debat es va constatar una nodrida presència d'ex-militants que darrerament havien estripat el carnet, si bé es troben amatents a veure si les coses es redrecen. A banda d'exs, també assistirem gent simpatitzant. Donada les característiques de l'acte -on per cert, es va servir, incomprensiblement, vi no català-, la cosa no donava per gaire aprofundiment.

El discurs d'en Carretero va estar en la línia de cridar la militància a participar en la Conferència del 20 d'octubre, conscient que la direcció oficial hi farà acte de presència recolzada per centenars de càrrecs públics i orgànics, que actuaran a toc de xiulet com un sol home o dona. En termes generals, el discurs d'en Carretero és del tot correcte i impecable, però li manca un grau de vitalitat, de força, podríem dir de demagògia que arrossegui la gent. La imatge que dóna és la d'un patriota íntegre... i aquest és el problema.

En el món actual aquesta imatge no acaba de funcionar. El cinisme fa que funcionin la imatge del patriota que a més a més és un fill de puta consumat, un entabanador, que arrossegui la seva audiència fins a l'irracional, que es deixi la pell en el faristol, que suï per tots els porus i que a més tingui una notable o excel.lent capacitat retòrica. En les tres ocasions que he assistit a discursos d'en Carretero no he apreciat cap d'aquestes característiques. Que per altra banda són clarament presents en la figura d'en Carallot, aka 143.847,39 euros. Probablement en Carretero és molt més eficaç en la distància curta.

Naturalment que amb aquesta observació no vull pressuposar que la sort ja està feta. No, la personalitat del líder és només un aspecte. Cal tenir en compte la capacitat organitzativa i la de creació de complicitats i aliances amb altres sectors... i per descomptat es pressuposa que la decència i la vergonya aliena farà que la majoria de militants tombin la ponència oficial, perquè tot i que l'he llegida en diagonal, és autènticament una cosa infumable.

Passem a l'altre sopar. D'unes característiques molt diferents atès que només érem una trentena de persones, que compartíem a més el fet de ser blocaires o lectors de blocs -per la qual cosa suposo que aquesta crònica no serà l'única que es penjarà a la xarxa. L'organitzador de l'acte va ser en Dessmond, al qual conec des de fa prop de 25 anys! El convidat en aquest cas va ser en López Tena, cap visible del flamant nou Centre d'Estudis Sobiranistes (CES). Per cert que en el sopar, sí que hi havia vi català, però incomprensiblement no hi havia aigua mineral catalana...

Com és sabut, en López Tena és vocal del Consell General del Poder Judicial, que és l'òrgan de govern del Poder Judicial ecspanyol. És doncs, un peix gros. Costa entendre com una persona amb les seves idees clarament independentistes hagi pogut arribar a aquesta institució clau, que el converteix en quasibé una persona blindada. No debades, els ecspanyols l'odien i li volen fer la pell.

Donat el format de l'acte, aquí sí que vam poder conèixer el personatge amb una certa proximitat. Es tracta d'un autèntic animal polític, que xerra pels descosits i fuma sense parar. I que sap que està a la gola del llop. Es va permetre renyar-nos per no pensar com els ecspanyols i per no llegir premsa ecspanyola. Fins i tot ens va desvetllar quin és l'eslògan ocult de la Guàrdia Civil, que segons ell, tot ecspanyol sap, i del qual, feliçment, jo no tenia ni puta idea.

La xerrada va consistir en explicar en part el seu llibre, un autèntic bestseller, Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia (Dèria/La Magrana), i en part explicar quins són els objectius i el modus operandi del CES.

(Per cert, aquí tocaria penjar una foto de la portada del llibre, però com que hi surt la bandera ecspanyola, no la penjo. Ha de quedar clar que hem d'evitar reproduir aquest drap fastigós, ni que sigui en fotos on es crema, s'esquinça, es trepitja o s'escup, que són als estadis dignes en els quals els catalans i les catalanes l'hem de sotmetre)

Tot va ser molt interessant i particularment d'agrair la càrrega de mala llet que sovint deixa anar i que no tinc cap dubte que és conseqüència de la seva dilatada experiència de trencar-se la cara dia sí i dia també amb els ecspanyols. Penso que a hores d'ara hi ha pocs catalans que compleixin aquest requisit, i d'aquí la seva singularitat i rellevància.

Dit això la veritat és que no comparteixo alguns dels plantejaments del CES. Dos en concret: el primer és que la seva activitat es redueix exclusivament a la CAC, és a dir, a les quatre províncies. Es deixa de banda el País Valencià i les Illes Balears, i Andorra. Poso un exemple: és impensable que en un futur a mig termini el Parlament Balear o el consell insular de Mallorca o el de Menorca, sol.licitin també poder realitzar consultes populars, que és el es pretén que faci a curt termini el Parlament del Parc? Deixar de banda el 45% de la nació catalana, és el típic error recurrent del regionalisme principatí. I el fet és encara més sorprenent si tenim en compte que en López Tena és de Sagunt! Jo no descarto, per exemple, que alguna de les institucions esmentades més amunt pugui avançar-se en la carrera cap a la Independència al Parlament del Parc, institució totalment desprestigiada després d'haver permès que una proposta legislativa votada pel 90% dels seus membres fos esquarterada i matxacada sense moure un puto dit. I el seu inútil president, cobrant com un bacó i rient com un cabró.

L'altre aspecte que no comparteixo és que es pretén fer una proposta que s'enquadri sempre en la legalitat ecspanyola. Això és tractar els ecspanyols d'imbècils. I ben cert que ho són, però no tant. Ha de quedar clar una cosa: l'accessió a la independència serà un acte polític, no jurídic, per la qual cosa, segurament haurem de passar-nos la legalitat ecspanyola per l'arc del triomf. Aquest fet angunieja els juristes, per raons òbvies, però un simple cop d'ull comparatiu als processos d'independència, començant pel d'Estats Units, ens demostra que tots ells són actes revolucionaris, i doncs, rupturistes... tret que l'estat ocupant accepti -pel motiu que sigui- deixar de tenir jurisdicció sobre el nou estat independent. Però això és impensable, pel que fa a Ecspanya. Se'ls ha de matxacar d'una manera o una altra, perquè ho vegin clar.

Aquestes consideracions al marge, comparteixo molts dels punts de vista que explicà el convidat, sobretot alguns que desenvolupa en el seu llibre i dels quals parlaré en un altre post, perquè aquest m'ha sortit llarguíssim.