CALÇOTADA X LA INDEPENDÈNCIA A SANT JUST

Demà una altra cita, al Casal de Joves de Sant Just Desvern, Calçotada per la Independència, on es farà la presentació pública de la Candidatura Unitària Independentista, formada per ERC+RCAT+Independents.

De les 12,00 a les 16.00 h.

Amb la presència de la vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell.

VIC, BARCELONA ... I CORNELLÀ!

Escric de forma ràpida aquest post. Tot just quan l'acabi, agafo el cotxe i cap a Vic falta gent. Allà assistiré al míting de Reagrupament que se celebrarà al Sucre, a les 20.30 hores. Sense cap mena de dubte serà un esdeveniment de gran rellevància. A banda d'en Joan i la Rut, em farà molta il.lusió col.laborar amb tots els patriotes vigatans i osonencs en empényer la nostra candidatura el més amunt possible.

No serà, però, el de Vic, l'únic acte al qual assistiré aquest cap de setmana. Per descomptat que demà també participaré en l'Acte Central de Campanya, que es farà a l'Auditori de Barcelona. Serà un acte de gran format, tècnicament parlant, i ja ho predic ara, serà una demostració de força esclatant. Un èxit rotund.

Estic segur que el senyoret Enric Marín, el totpoderós boss de la Corporació de Mitjans Audiovisuals de Catalunya (CCMA), autèntic comissari polític i torquemada vocacional, es rosegarà els punys en veure milers de catalans cridant Independència i responsabilitzant-lo del blackout (apagada) informativa a que ha sotmès Reagrupament al llarg de tota la campanya electoral. Marín escura les últimes hores que et queden a la poltrona. Aviat hi saltaràs, xaval!

Però per damunt de tot, no puc deixar d'emfasitzar l'acte que el dia 23 organitzem a Cornellà de Llobregat. Serà l'acte central de la campanya de Reagrupament al Baix Llobregat. Cal que tothom que hi pugui hi assisteixi. Hem de rebentar la sala principal del Patronat Cultural i Recreatiu (c. Mossèn Jacint Verdaguer, 52). Us hi espero a tots!

A l'acte hi parlaran la cap de llista per Barcelona, la Rut Carandell, vicepresidenta de Reagrupament i el president del Cercle Català de Negocis, en Ramon Carner. Començarà a les 20.00 hores.

Que no falti ningú, perquè recordeu que LA INDEPENDÈNCIA ES CONSTRUEIX DES DEL BAIX!

PÒKER D'ASOS A SANT CUGAT

Demà, dilluns, en Joan Carretero parlarà a l'Òmnium Cultural, en el cicle de conferències dels caps de llista a les properes eleccions. Serà un moment excel.lent per conèixer de viva veu els nostres plantejaments polítics, de manera que no cal dir que us convido a assistir-hi!

Però, això no és tot. El dimarts, en Joan també participarà en un altre acte, aquest cop a Sant Cugat, acompanyat de la Rut Carandell, d'en Carles Móra i de l'Enric Canela.

UN AUTÈNTIC PÒKER D'ASOS, doncs!

Us hi espero!

Ara més, que mai, sí que toca, toca INDEPENDÈNCIA!

HI ESTÀS CONVIDAT!

Actes, actes i més actes... Anem a pams:

Demà dijous, a les 20.00 hores, Reagrupament Independentista del Baix Llobregat fa un acte al Papiol, al Castell. Hi intervindran la Rut Carandell, cap de llista per la circumscripció de Barcelona, Ramon Carner, President del Centre Català de Negocis (CCN), i en Miquel Manubens, president del Cercle d'Estudis Colombins i reagrupat de la comarca.

Us hi esperem!

Divendres, 15 d'octubre, en el 70 aniversari del seu vil assassinat, el Grup d'Historiadors Jaume Compte, celebrarà un Acte de Record i Homenatge al President-Màrtir, Lluís Companys i Jover. L'esdeveniment es farà a Can Palauet a la ciutat de Mataró, a les 19.30 hores.

Hi parlarem els historiadors Agustí Barrera, en Juli Cuéllar i una servidora. El presentador serà en Josep Xaubet, que també farà una breu intervenció.

Us hi espero!

Dissabte, 16 d'octubre, a les 18.00 hores, presentem Reagrupament Independentista al nucli antic de Montbui (Anoia), a la Sala Polivalent. Hi parlarem les candidates Teresa Pelegrí i Esther Ponsa, i també una servidora que ha tingut l'honor de ser convidat.

No hi podeu faltar!

Finalment, dilluns, 18 d'octubre, el President de Reagrupament Independentista i cap de llista per Girona, Joan Carretero, participarà en un cicle de conferències que organitza Òmnium Cultural a la seva seu nacional, a les 19.00 hores. Val a dir que després, l'Assemblea de Reagrupament a Gràcia ha organitzat un sopar, al qual, per cert, ja m'he apuntat.

I aviat, molt aviat... INAUGURACIÓ DEL LOCAL ELECTORAL DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA AL BAIX LLOBREGAT (us mantindré informats)

LA INDEPENDÈNCIA ES CONSTRUEIX DES DEL BAIX!

(primera línia del front!)

COMUNICAT CONJUNT DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA I SUMA INDEPENDÈNCIA

BARCELONA, 31 d'agost de 2010

Reagrupament Independentista i Suma Independència han acordat emetre el present comunicat per tal de donar a conèixer a l’opinió pública que ambdues formacions han arribat a un acord de coalició per a presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

La presentació pública de l’acord es realitzarà el proper diumenge dia 5 de setembre a la inauguració de la seu electoral de Reagrupament Independentista de la ciutat d’Igualada.

Visca Catalunya Lliure!

Enric Canela (Suma Independència)
Rut Carandell (Reagrupament Independentista)

HI ESTÀS CONVIDAT!

Reagrupament de Sant Boi, en el marc de la campanya pel SÍ A LA INDEPENDÈNCIA en la consulta del dia 20 de juny, organitza un acte el proper dilluns, 7 de juny a Cal Ninyo. Hi intervindran la vicepresidenta de Reagrupament, Rut Carandell, i l'escriptor i periodista, Víctor Alexandre. Una servidora farà també una breu intervenció.

Us hi esperem!

SETMANA DE GLÒRIA I PASSIÓ

Acabo de tornar del Personal Democracy Forum Europe, que s'ha desenvolupat a la Torre Agbar (fotos). Una experiència interessant, però un toc freaky protagonitzat per uns penjats ecspanyols, ha fet vergonya aliena.

Cal també afegir el ridícul terrible protagonitzat per en Montilla, el Carod-Rovira, el Benach i per altres càrrecs menors de la Generalitat... Cap d'ells tenia ni puta idea d'anglès. Ni idea, eh? Però és que ni idea... L'únic que vaig veure va ser en Carallot, va entrar amb una cara de mala llet perquè segur que ja sabia que anava a l'escorxador. Efectivament... va ser pujar ell a la tarima i va haver-hi una espantada general del personal, diuen que només es van quedar unes 15 persones... suposo que agafades, no pels collons, sinó per la nòmina, que si no...

Al marge d'això, les ponències i papers que s'hi han presentat han estat molt interessants, tot i que naturalment es constata les diferències òbvies entre la situació als Estats Units i a Europa. Se suposa que d'aquí a un any tornarà a celebrar-se, de nou a Barcelona. Si es consolida, pot ser una cosa interessant. N'escriuré més, al llarg dels propers dies al bloc acadèmic. A ell us remeto.

Però si titulo aquest post Setmana de Glòria i de Passió, és perquè ha estat això, uns dies que quasi em tornen boig. Segurament tota la resta de la meva vida la recordaré aquesta setmana que ara s'escola.

Dijous, va tenir lloc el primer acte de Reagrupament a Cornellà, en el qual va participar la Rut Carandell (foto). Penso que va contribuir a l'entrada de nous reagrupats, si bé això ho comprovarem els propers dies o setmanes. Encara hi ha molta feina a fer, però.

A banda d'altres consideracions, que no vénen al cas, he enllestit diversos temes que tenia pendents. D'aquí el meu silenci dels darrers dies.

Però com sempre passa, no tot s'acaba, i en les últimes hores, un tema s'ha agreujat de forma irremeiable. Suposo que no cal que sigui més explícit. Estic decidint què faré. Una cosa està clara: jo no em faig responsable de les actituds d'altres persones. Jo només responc dels meus actes i dels meus no-actes. Que ja tenim una edat!

HI ESTÀS CONVIDAT!

Reagrupament bull d'activitat. Quasi cada dia hi ha actes arreu del territori. Hem de fer-nos sentir i conèixer, perquè segur que quan s'acostin les eleccions, el boicot mediàtic serà total -malgrat que les enquestes llavors, ja no podran amagar que traurem un altíssim nombre d'escons.

El Baix Llobregrat, no és cap excepció, malgrat que als ecspanyols els agradaria que ho fos. Estem preparant diversos actes pel territori i a l'hora l'organització de la Segona Assemblea Comarcal de Reagrupament del Baix Llobregat, que escollirà l'òrgan directiu comarcal que substituirà el provisional que ha funcionat fins ara.

La conjuntura ens és totalment favorable. És cap casualitat que ara el pentapartit comenci a parlar de regeneració democràtica? És cap casualitat que ara, precisament ara, quan només queda un any pelat per a les eleccions, el pentapartit es posi d'acord en fer la llei electoral per al Parlament del Parc?

Aquestes iniciatives, no tingueu cap dubte, han sorgit com a conseqüència de l'acció divulgadora i denunciatòria de Reagrupament, amb en Joan Carretero al capdavant, dels darrers mesos o fins i tot anys.

Constitueixen, efectivament la Primera Gran Victòria de Reagrupament enfront el pentapartit, és a dir l'establishment corrupte, autonòmic, borbònic, regionalista i espoliador.

Tornant als actes, dijous tenim el sopar-tertúlia amb la vicepresidenta, la Rut Carandell, organitzada per l'Assemblea Local de Cornellà-Sant Boi, l'assemblea en la qual tinc l'honor de pertànyer i on coincideixo amb vells i nous companys de militància, i que, com no podia ser d'una altra manera, no para de créixer, i multiplicar-se.

No cal dir, que els lectors d'aquest humil i modest bloc esteu convidats a assistir-hi, i per fer-ho, cal que escriviu a l'adreça electrònica rcatcornellasantboi@gmail.com.

Compto amb vosaltres!

L'ASSEMBLEA DE REAGRUPAMENT, UN ÈXIT ESCLATANT

Quan ja fa més de 24 hores que l'Assemblea Nacional de Reagrupament s'ha acabat, encara em dura el cansament i l'emoció. Ahir vam fer una cosa molt gran. Extraordinària. Tot va anar com la seda. I el resultat polític, segur que el veurem en les properes setmanes i mesos. No tinc cap mena de dubte que a 31 de desembre haurem superat amb escreix els 4.000 reagrupats que l'Emili Valdero va posar com a fita en la seva intervenció.

Tot sembla encarrilat de cara a destrossar totes les previsions de resultats de les eleccions del 2010. Els assistents comentàvem els rumors i notícies que corren darrerament. La més rellevant, una enquesta que dóna als calabresos 9 escons, i a Reagrupament, 15. Poca conya. Però encara són pocs. El tercer tristpartit que si no l'han concebut ja, naturalment a porta tancada, el concebran d'aquí poc, no naixerà pas. Reagrupament ho impedirà, perquè com va matxacar ahir en Joan Carretero, nou president de l'associació, no serem traïdors, ni ens agenollarem davant dels ecspanyols. D'aquí l'atac d'histèria d'un home del règim, mà dreta de Narcís Serra (perill!!!), com és en Joan Tàpia, al Periódico. Fixeu-vos com, seguint el guió sociata que ja es mostra evident, l'equipara a Bossi.

Més, un conegut periodista digital, i amic de velles (i sovint belles) batalles, que acabava de tornar de Brussel.les, afirmava que els euròcrates i l'entorn l'havien cosit a preguntes sobre les consultes de la independència. Segons sembla, a la capital d'Europa segueixen de molt d'aprop tot plegat, i s'ho prenen mol

t seriosament. Com també va dir en Carretero, els únics que es pensen que la Independència de Catalunya no és possible, són els (alguns) catalans, començant, és clar pel senyor Artur Mas (t'agrada, Xavier?). A Europa, ho tenen molt clar (tant la possibilitat com la viabilitat econòmica). Precisament, aquesta serà una de les tasques a desenvolupar en els propers mesos.

Això al marge, cal destacar l'organització, la logística, el compromís, el comportament exemplar, la transparència informativa, l'expectació. En Quico, a primera hora em confessava que se sentia rejovenit: "Vaig començar a Reagrupament i torno a Reagrupament", en referència, òbviament, al partit liderat per Josep Pallach, en els anys setanta. Altres deien que feia molts anys que no respiraven l'atmosfera d'empenta en un congrés polític.

Després de la sessió del matí, el blog power vam anar a dinar a l'Ateneu de Sant Just, que amb el pas dels mesos, s'està convertint, en el referent gastronòmic dels reagrupats del Baix. Ben endrapats (amb cargols i una graellada de carn), vam tornar al Palau de Congressos per a la sessió de tarda. Vam procedir a votar, el clima d'expectació era brutal. I després esperar (el recompte es va fer manualment). I esperar. I fer-la petar. I acompanyar els addictes al tabac al carrer. I tornar a entrar. I tornar a anar al bar. I mentrestant, a la pantalla del Plenari, l'entrevista amb el Cuní, que tant ha escandalitzat a alguns (fins i tot, em va semblar detectar, que també al propi Salvador Cardús).

I finalment el resultat. Ja tenim una Junta Directiva i un President escollits democràticament. Vull agrair tots els companys i companyes que participaren en les votacions, naturalment sense cap mena d'excepció, del primer a l'últim. En el meu cas particular, penso que encara estic sota una mena de xoc mental, com si després d'estar molt de temps a la trinxera -o més aviat en una posició de franc-tirador- hagués sortit a camp obert. Suposo que no trigaré a comprovar que a camp obert cauen granades, i de les grosses. I més amb la ràbia que ens tenen els nostres enemics (repeteixo e-ne-mics). Com se sap, la direcció encara s'ha de completar amb 12 membres més a escollir per les organitzacions territorials, en les properes setmanes.

Per acabar, tres afegits. El primer és un esment especial als membres de l'Assemblea del Baix Llobregat, amb els quals he treballat -i continuaré treballant-hi, naturalment- els darrers mesos, en el que podríem dir període de provisionalitat. He conegut a molta gent, amb la qual vam muntar l'acte de l'Hospitalet de Llobregat, el 22 de juliol passat, amb l'assistència d'en Carretero i un posterior sopar. Amb en Daniel i l'Imma, que en van ser els promotors. Precisament, l'Imma també formarà part de la Junta, de forma més que merescuda, i és que és una pencaire... i mare de l'Eloi (ep, poca conya) :-). Igualment vull esmentar en Josep Pinyol i Balasch, que ha tingut un paper clau en la fonamentació teòrica i estratègica del Congrés. En Pinyol, si no m'erro, com en Quico, va tenir els seus orígens polítics a l'altre Reagrupament. El del Pallach.

El segon és per als companys del Partit Republicà Català, amb els quals he col.laborat els darrers tres o quatre anys, i que em feren l'honor d'incloure'm en una mena de consell de savis independents que ens trobàvem per arreglar el país. En aquelles reunions hi destacava especialment, la presència d'en Josep Ferrer, figura històrica de l'independentisme, fundador del PSAN. En una de les reunions, vaig quedar de pasta de boniato, quan en Ferrer em va criticar una afirmació que jo havia escrit a la meva tesi doctoral, citant-me la pàgina exacta. Cony, déu ser l'únic massoca que se

l'ha llegida sense tenir l'obligació de fer-ho! En aquestes trobades, els nostres interlocutors eren l'Agustí Soler i en Carles Bonaventura. En Carles, també ha estat escollit a la nova executiva. Tal i com vaig fer a l'acte Cap a la Unitat de l'Independentisme, que es va cel.lebrar a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada del Conflent, el passat 22 d'agost, vull agrair l'exemple de generositat que el PRC ha donat a l'hora d'integrar-se a Reagrupament, sense posar condicions prèvies ni pactes per la cúpula. M'agradaria que això servís d'exemple per casos futurs.

Finalment, els blocaires. Des del mes de març del 2008, quan ens reunírem per primera vegada al Via Fora de Gràcia, convocats per la Rut Carandell, el Cesc i el Manel. Allà vam coincidir gent que ja ens coneixíem de l'etapa universitària, o fins i tot d'abans, i gent nova. Tots plegats vam unir esforços per crear els Blocs amb Estrella (1a etapa), que vam plantar cara als calabresos i -no tinc cap mena de dubte- els derrotàrem virtualment. Però és clar, amb això no va haver-hi prou, com és públic i notori. Després d'afegiren altres iniciatives com els Sopars del Dessmó (als quals en Carretero ha estat convidat en dues ocasions), els Batblocs (Blocs Against Tripartit) i naturalment, el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). L'impacte mediàtic i virtual del BGS està fora de tot dubte, i suposo que no cal insistir-hi. D'ell precisament, va sortir la iniciativa dels 10.000 a Brussel.les... De tot aquest món tan digital, i tan real, a l'hora, i a més de la Rut, l'amic Elies115 o fúria, també n'ha sortit escollit. Ell i el seu tatuatge. Malauradament, altres destacadíssims representants d'aquest àmbit, com l'Enric, el David o en Xavier o en Víctor han optat espero que -momentàniament- per quedar-ne al marge o per les rodalies. D'altres, com en Manel, treballen de forma més que eficaç, des de la distància física, i la proximitat virtual. I finalment n'hi ha, que malgrat que moriren, digitalment parlant, joves, han deixat una empremta cabdal. Oi, Arnera?

Buf, quina castanya que he parit. I això que encara estic cansat. I que no he parat de rebre felicitacions pel Facebook, pel bloc i pel correu, i les he contestades totes... penso -tret de les poca-soltes, que també n'hi ha.

I naturalment, els fidels subscriptors, lectors i comentaristes d'aquest modest i humil bloc, que des del juliol del 2003, va fent. Sense pressa, però sense pausa. A tots vosaltres, també, moltes gràcies. I endavant!

HI ESTÀS CONVIDAT

D'aquí a unes poques hores, agafaré el cotxe i em plantaré a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent. Segons el Google Maps, m'hi separen 237 kms. si hi vaig per l'AP-7 o 211 si hi vaig pel Túnel del Cadí. Tanmateix, la durada del trajecte és menor per la primera, 2 hores i 37 minuts contra les 2 hores i 54 minuts de la segona. Això sense aturades, naturalment.

Ja he escrit en altres posts, la importància que jo dono a aquesta cita. Per la qual cosa no hi tornaré a insisitir. Sí que vull convidar-vos a assistir a un acte en el qual se m'ha demanat que hi participi, i que jo he acceptat amb molt de gust.

Organitzat pel Partit Republicà Català (PRC), l'acte porta per nom Cap a la Unitat Independentista, i comptarà amb un seguit d'intervencions que penso que poden ser de gran interès.

La presentació anirà a càrrec de l'Agustí Soler, i com a ponents intervindrem en Carles Bonaventura, la Rut Carandell, en Jaume Renyer, el Toni Strubell i una servidora de vostès. Penso que tots nosaltres tenim moltes coses a dir. Així, doncs, m'agradaria comptar amb el màxim nombre de lectors del BGS, de manera que per una vegada substituíssim la relació digital, per una de presencial.

Vull agrair especialment a la gent del PRC l'haver-me convidat. Ja ho van fer l'any passat en un altre acte, i ara hi han tornat. Potser la meva intervenció els va agradar tant que han ensopegat de nou amb mi (eheheheh). Companys, molt agraït!

Se m'oblidava! L'acte tindrà lloc el proper DISSABTE, 22 d'Agost, a les 17 hores, en el marc de l'UCE, naturalment.

NO M'AGRADA L'AGOST

Des de petit que el mes d'agost mai m'ha agradat. El considero un mes "franquista". Si, no al.lucineu, no. He escrit franquista. Forma part de tot el que jo associo amb el franquisme de quan era crio: els toros, la guàrdia civil, el Reial Madrid, TVE, la sardana (si, la sardana, també), l'Espanyol, la cabra, el Corte Inglés, la setmana dita "santa", i el mes d'agost. I suposo que em deixo algunes altres coses. A Europa, les vacances estan molt més distribuïdes, i no es produeix la mena de tancament generalitzat de comerços, que transforma les ciutats -tret de les que viuen del turisme, és clar-, en autèntics deserts humans. I encara enguany, amb la crisi, és obvi que molta gent no pot fer-les, les vacances.

Jo incentivaria -no sé si es fa ara- a agafar vacances en altres mesos, de manera que l'activitat quotidiana no es veiés interrompuda fatalment com ara. A més, unes vacances tan llargues són pròpies de temps anteriors, quan arribar al teu punt de destinació suposava una inversió de temps notable. Avui en dia, si en un moment et plantes on vols! Fins i tot als qui els agrada les pijades d'anar-se a l'altra punta del món a fer el préssec al capdamunt d'un 8.000 o al cor del Sàhara a fer el seu Paris-Dakar particular.

A més ara que treballo en un projecte europeu, passa que els meus col.legues han fet les vacances entre els mesos de juny i juliol, i per ells el mes d'agost ja tenen les piles recarregades, i per contra aquí, les facultats estan tancades, les biblioteques tenen uns horaris surrealistes, tot plegat, un merder.

Ara bé, reconec que a l'agost, passen coses bones. Per exemple, arriba la Universitat Catalana d'Estiu, que per a mi és una mena de relax i desconnexió necessària... malgrat que no paro de xerrar amb amics, coneguts i saludats...

També és un moment per llegir llibres de ficció -novel.la, bàsicament- que no tinc temps de llegir la resta de l'any. Els anys anteriors he llegit obres excel.lents, de les quals ja me n'he fet ressò en aquest bloc, tals com Les Veus del Pamano, Incerta Glòria, o d'altres més fluixetes, com Per un sac d'ossos. Enguany em fa molta il.lusió llegir una obra que fa molts anys que la tinc pendent: Pa Negre d'Emili Teixidor. També tinc pendents dos treballs d'en Jordi Solé Camardons, Les set tribus de la nació catalana i La llengua que ens va parir. També tinc pendent acabar dos llibres interessantíssims, tots dos de la mateixa editorial, el de Jaume Fabre, La presó també era fora, i el d'Enric Canals, Delators. Concretament, un dels capítols del llibre d'en Fabre reprodueix quasi fil per randa allò que hagueren de suportar una branca de la meva família sota el franquisme.

I tot això sense deixar de llegir, altres llibres més vinculats a la meva feina acadèmica i investigadora. Ara per exemple, estic llegint Grown Up Digital de Don Tapscott i Blogosphere. The New Political Arena de Michael Keren.

Ponències del Tercer Congrés Catalanista

La setmana passada vaig estar llegint algunes de les ponències presentades en el Tercer Congrés Catalanista.

He de reconèixer que quan vaig sentir per primera vegada que es volia fer aquesta iniciativa i vaig veure qui eren els seus promotors, vaig pensar d'immediat, "una altra iniciativa de les mòmies" que ens han donat pel sac durant 23 anys.

Però he de reconèixer que m'equivocava. No les he llegides totes, però les que sí que ho he fet, són totes elles magnífiques o si més no, remarcables.

Destaco especialment, els papers d'en David Bajona, " Exèrcit i Seguretat", de la Rut Carandell, "La transversalitat ideològica, factor clau per a l'emancipació nacional", d'en Joan Ramon Resina, "Trauran els tancs? La violència espanyola", o el d'en Salvador Cardús, "L'expressió política de la base social independentista". I encara em manquen llegir-ne d'altres.

I sense deixar de penjar posts! Ara que demà, faré un break, i aniré a la trobada "Una cervesa entre patriotes" al Restaurant Xop d'Or de Barcelona. Una cervesa... o dues!

I ARA, EXPEDIENTARAN EL PRESIDENT BARRERA?

Tal i com deia en el post anterior, he assistit a la conferència de constitució de Reagrupament Independentista a la ciutat de Barcelona, que ha tingut lloc a les Cotxeres de Sants. Un èxit aclaparador. Més de mig miler llarg de persones, de totes les edats, que han aplaudit en Joan Carretero i la resta d'oradors. L'altra cosa es comença a organitzar a la capital. Fins i tot s'ha permès un torn obert d'intervencions entre els assistents, i la gent s'ha portat molt bé... Tota una lliçó de transparència. La veritat, deixar a tanta gent que utilitzi el faristol per dir vés a saber què, era un xic arriscat, però la gent s'ha comportat. Hi havia una atmosfera d'esperança i també d'una certa expectativa. M'he retrobat amb gent que conec des de la universitat i a d'altres de les mogudes polítiques dels vuitanta i noranta, tots anem en el mateix vaixell, tots volem que l'altra cosa funcioni. I estic segur que, ni que sigui per responsabilitat, ho aconseguirem.

Avui els partits polítics oficials han estat de sort. L'acte era intern, per la qual cosa no s'ha permès l'entrada de les càmeres de televisió i de la premsa. Això ha impedit que es contrastés l'exhuberància de públic en l'acte de Cotxeres amb la migradesa d'assistència als seus mítings escarransits i avorrits. Ras i curt: estic segur que l'acte de Reagrupament és qui ha atret més públic de tots els actes polítics que han tingut lloc a Barcelona, i a Catalunya. Aparteu-vos les criatures, que la cosa comença a funcionar.

Potser el moment més emocionant de l'acte ha estat quan ha fet entrada, pel passadís central, el Molt Honorable President Heribert Barrera. Tothom dret l'ha ovacionat i aplaudit. No tinc paraules per expressar l'emoció que he sentit. Pocs minuts després una idea m'ha vingut al cap: expedientaran i suspendran temporalment de militància l'Heribert Barrera?  Si fossin coherent, el comissari Ridao, ja estaria instruint diligentment el sumari disciplinari. Però ni són coherents, ni tenen els collons per fer-ho. Estan acabats. 

Per cert, una dada altament significativa: un 70% dels adherits al Reagrupament no provenim d'ERC, per la qual cosa, penso que seria més assenyat passar pàgina i deixar que aquests calabresos s'ofeguin en la seva pròpia desgràcia.

En acabar l'acte, alguns dels blocaires més compromesos amb la causa (el blog power), hem tingut l'oportunitat de parlar amb en Carretero. He de dir que l'he vist realment animat i disposat a tirar endavant el projecte. És un tipus que infon confiança i tranquil.litat, com ha de fer el bon metge. Certament, diríem que el seu ritme vital és més de muntanya que de ciutat, però això ho compensa amb una franquesa i una fermesa que són del tot agraïdes. Ara recordo una frase del seu discurs que m'ha agradat en aquest sentit. Si fa no fa ha vingut a dir: "Hi ha molts analistes que teoritzen sobre la independència... jo la independència la vull perquè em dóna la gana" i avall que fa baixada.

Un parell de... formatges

Quan ja ens n'anàvem, m'he trobat amb la Rut Carandell que venia d'un altre acte on li havien lliurat un premi i doncs, no havia pogut assistir a l'assemblea. I molt que ho sentia, però els compromisos són els compromisos. 

Després de saludar-la, el blog power hem anat al Via Fora de Sants a sopar i ens hem ensopegat amb el sopar que regularment organitza en Xavier Altadill en aquell local. El convidat d'avui era en Vicent Sanchís, periodista i col.lega de la Facultat. Entre els assistents, l'Alfons López Tena.

Per sopar he demanat una torrada de formatge de cabra, i la veritat, que la presentació del plat no tenia res a envejar al plat de patates braves que en fúria va fer famós en el seu bloc.

Jutgeu vosaltres mateixos... quin parell de ... formatges!

MODERADAMENT OPTIMISTA

Avui he participat en la Conferència de debat independentista, on he trobat molts amics i coneguts. Pel matí, una trentena llarga de representants de diferents entitats, partits, associacions i grups hem estat debatent sobre com estructurar-nos, com treballar plegats per portar definitivament aquest país nostre, a la seva (nostra) Llibertat i Independència. El debat s'ha plantejat a dos nivells: el social i el polític. Pel que fa al polític, els assistents han navegat entre la postura d'intentar transformar des de dins CiU (bàsicament CDC) i ERC per tal que esdevinguin de paraula i de fets, independentistes, per una banda. I de l'altra, els que considerenque  cal crear una formació nova, producte de la convergència o confluència de totes les organitzacions declaradament independentistes, que actuï com a pol d'atracció del vot independentista desacomplexat i d'aquesta manera influencïi les altres dues a virar cap a plantejaments igualment desacompexats. Es tractaria, segons ha dit un dels participants, no recordo quin, de posar en evidència la rendibilitat electoral de l'independentisme. Va en la mateixa direcció del que una servidora va escriure, en l'anterior post.

Naturalment, no s'ha arribat a cap mena de conclusió definitiva al respecte, només que cal continuar amb un determinat nivell de coordinació entre tots els participants, emfasitzant el que ens uneix i deixant de banda el que ens separa.

Davant la meva estranyesa per la no assistència de cap organització del sindicalisme nacional, particularment de la I-CSC. Sembla paradoxal aquest fet, atès que sí que hi ha assistit una associació d'empresaris  independentistes. Realment som un país ben curiós!

De les intervencions del matí, m'ha sorprès molt agradablement la d'en Joan Fonollosa, conseller nacional de CDC i un dels líders dels seus corrents independentistes. Amb una oratòria força contundent i convincent, ha dit que CDC des del seu darrer congrés, és formalment un partit independentista, però que qui no ho és és l'actual direcció. També ha tingut el savoir faire de no ficar-se en casa dels altres per dir-hi la seva. Si no m'erro, representava una plataforma que es deia Conferències Democràtiques de Catalunya. 

També ha estat interessant la intervenció del meu company de capçalera al Bloc Gran del Sobiranisme (BGS), Enric Canela, que després de comparar CDC amb un gran diplodocus, ha dit que és impossible fer la independència sense CDC. Per acabar-ho d'arreglar, un altre representant ha titllat ERC de partit mamut, per la qual cosa, en un moment determinat semblava més que parlàvem de zoologia paleolítica que d'independentisme polític. Però la cosa no ha passat d'aquí.

La resta d'intervencions han tingut un to moderat, constructiu. L'únic que m'ha sobrat han estat les reiterades referències a les anomenades Jennies de Cornellà, en un to de donar-les per perdudes pel projecte independentista. He estat temptat de replicar per al.lusions, no perquè tingui una Jenny a la meva família, sinó per la típica i tòpica estigmatització de la ciutat on visc jo des de fa una colla d'anys. És un error que es reprodueix recurrentment tant en un determinat independentisme, i molt particularment en la catosfera sobiranista, d'agafar Cornellà com a papu de tot el que s'ha d'evitar. Modestament, recomanaria a aquests que no dormen pensant en les Jennies de Cornellà, que es preocupessin més dels Alejos i Borjas de Sarrià-Sant Gervasi, molts dels quals són catalans des de fa setanta cinc generacions...però en el millor dels casos des de en fa tres, i sobretot a partir del 1939, són més rematadament ecspanyols que la mare que els va parir, que probablement també ho és. 

No he gosat explicitar verbalment aquesta reflexió, per no trencar el bonrtollisme que hi havia a la sala. Tanmateix, qui no ha tingut tantes manies ha estat, quasi al final de la sessió, en Josep Ferrer, un dels fundadors del PSAN. Segons el seu parer, ha alertat que més que parlar de fracàs de l'autonomisme, el que ens hauria de preocupar és el fracàs de l'independentisme -se suposa que per esdevenir hegemònic a l'interior de la societat catalana.

Des del meu punt de vista, l'independentisme no només no ha fracassat, sinó que cada cop té una més gran presència social i política. Certament, s'han comès molts errors, i se n'estan cometent, en nom de l'independentisme en el moment actual. Però és innegable que s'ha avançat i molt! 

Una cosa és el saludable i necessari exercici de l'autocrítica... l'altra cosa és viure en una vall de llàgrimes permanent!

La sessió de la tarda ha estat seguida per més de dues-centes persones que han omplert la Sala d'Actes del Centre Cívic Fort Pienc. Aquesta sessió ha tingut dues parts clarament diferenciades. 

En la primera, els representants de les associacions del matí s'han adreçat als assistents en mini-parlaments de tres minuts -excepte alguns que s'han passat de temps- per exposar els seus punts de vista o simplement per saludar i engrescar els assistents. Això últim és el que he tingut l'honor de fer, en tant que membre del BGS. Si no m'equivoco, la meva intervenció ha estat la més breu de totes. O aquesta ha estat la impressió que jo he tingut. Ja se sap que quan comences a parlar en públic, el temps passa volant.

La segona part ha consistit en els parlaments de la Patrícia Gabancho, de l'Alfons López Tena i de la Rut Carandell. Tots tres han estat prou interessants, però aquest cop qui penso que s'ha portat el gat a l'aigua ha estat la Patrícia. I això que ha dit que no es trobava gaire bé!

Particularment m'ha agradat quan ha dit que cal bandejar els tres tòpics que sovint s'argumenten per rebutjar el projecte independentista. Els tres tòpics són el dels tancs -que la declaració d'independència implicaria la sortid dels tancs ecspanyols per esclafar-la. El del mercat nacional -atès que a hores d'ara, sembla evident que el nostre mercat ja no és Ecspanya sinó el conjunt del món. I el del conflicte civil -atès que pensa que la declaració d'independència no portarà de cap de les maneres la insurreció dels sectors ecspanyolistes a Catalunya, se suposa que per poc que se'ls permeti continuar sent ecspanyols -si és aquesta la perversió massoca que ells volen -això és collita meva.

La intervenció d'en López Tena ha estat sòlida com ens té acostumats i naturalment ha comptat amb la complicitat de l'audiència. Malauradament ha verbalitzat de nou el seu blaverisme principatí al qual ja em té acostumat/fastiguejat. L'interessant del cas, és que s'ha vist obligat a aclarir, explícitament, que per ell Catalunya són les quatre províncies i avall que fa baixada. L'explicitació d'aquesta actitud regionalista, demostra clarament, això no obstant, que ell percebia que calia aclarir-ho. I la necessitat d'aquest aclariment, en ella mateixa, ja és una victòria dels que pensem que el poble català va més enllà de les putes quatre províncies de marres. 

Alfons, fixa't que CDC ja és present a la Catalunya Nord i ara a la Franja de Ponent i fins i tot fa bolos per l'Alguer. La teva obsessió malaltissa pel quatriprovincianisme, de vegades sembla com una mena d'auto-odi o de derrotisme...

La intervenció de la sempre encantadora Rut Carandell ha explicitat les dificultats que té militar en un partit la direcció del qual està en ple procés de liquidacionisme polític -això ho dic jo, compte eh!- i que fa totes les tombarelles i giragonses possibles per mantenir-se a la poltrona -això també ho torno a dir jo! L'únic que m'ha sobrat, benvolguda Rut, és que et fiquessis en la casa del veí. No era el moment, i de fet s'han sentit alguns xiuxiuejos, si bé la cosa no ha anat a més.

Abans del Cant del Segadors, l'Agustí Soler, president del Partit Republicà Català, ha fet el discurs de cloenda. Ha cridat a treballar per la Independència cadascun des de l'àmbit que més l'interessi i s'ha mostrat convençut que aquesta conferència serà l'inici d'una col.laboració cada cop més estreta i respectuosa entre totes les organitzacions assistents i d'altres que s'aniran afegint.

En definitiva, cal fer un balanç de la jornada moderadament optimista i positiu, sent conscients que es camina per un camp de mines, on una primera detonació pot portar la detonació en cadena de la resta. Però amb el convenciment que per arribar a la nostra fita, cal travessar-lo.

PD. Xavier, t'ha semblat prou equilibrat aquest post?

RUT,

SORT, BONICA

Bé, suposo que ara tocaria dir que la sort no es troba, sinó que es busca, que si la feina, que si la suor, la transpiració i no sé quantes conyes més. Però acabo d'arribar de Bèlgica, he rebut un correu de la Rut (boques!) i he pensat, "hòstia, demà és el dia" (avui, en el moment d'escriure). I el primer que m'ha vingut al cap ha estat "Sort, bonica". Doncs això: Sort, bonica.

EN LA BONA DIRECCIÓ

Tot i que és una notícia del cap de setmana passat, i ja estem a les portes d'un de nou, no vull perdre l'oportunitat de comentar, positivament, però amb totes les reticències i precaucions corresponents, el fet que, segons sembla els dos corrents d'ERC, l'RCAT i l'EI, comencen a establir uns ponts de col.laboració.

Naturalment, he de reconèixer que vaig ser molt crític amb la gent d'EI, o més concretament, amb la seva cara pública. Per a mi, els d'aquest corrent eren els detractors més aferrissats d'en Carod, i doncs, molt més partidaris de carregar-se'l que el propi Puigcercós.

Passades ja unes quantes setmanes, i en la perspectiva dels congressos regionals, es pot dir que EI no s'ha desfet com un flam, fet que hauria confirmat les meves sospites que era un muntatge calabrès, sinó que s'ha mantingut ferm, i, cosa que em dóna una certa esperança, s'ha reforçat la visibilitat mediàtica d'altres membres del grup, com és el cas de l'Elisenda Paluziè, o del sindicalista i blocaire Moisès Rial.

Per tot plegat, penso que és positiu que aquests dos corrents, s'uneixin o estableixin ponts de col.laboració, per tal d'aconseguir el màxim de representació en els organismes territorials.

Fins i tot, he llegit en algun lloc, que ara mateix no recordo, que es baralla la possibilitat que la Rut Carandell sigui la Presidenta de la Federació de Barcelona, fet aquest que seria una boníssima notícia. Fet que de retruc donaria accés als òrgans nacionals (Consell i Executiva).

És una llei de la política que si l'oposició renovadora es presenta dividida per enfrontar-se a una direcció oligàrquica, corrupta i amb temptacions totalitàries i omnímodes, fracassarà amb molta probabilitat. La unió fa la força. Però ha de ser una unió de debò. Digueu-me il.lús, però espero que tothom vagi en la mateixa direcció i acabi triomfant la racionalitat independentista, per damunt del sibwanisme filo-sociata.

DONES D'ERC

Enmig de tot el mullader del Congrés d'ERC, m'ha cridat l'atenció un fet que fins al moment, i potser m'equivoco, cap analista ha destacat. Em refereixo al creixent protagonisme actual de les dones d'ERC a l'interior de la formació.

Val a dir que, tradicionalment, ERC ha estat un partit dirigit i monopolitzat per homes. No recordo cap dona exercint un poder executiu rellevant.

Naturalment, podeu esmentar el tsunami Rahola, actualment reconvertida en una telepredicadora maruja, però allò va ser més una tempesta d'estiu, i de fet mai va estar arrelada a l'estructura orgànica del partit, sinó que anava de megastar i naturalment passava olímpicament dels militants que no li llepessin cul i vores.

Més recentment un altre fenomen femení en l'univers erky ha estat la megaportaveu Marina Llansana, la qual, però, malgrat la legió d'admiradors que té, penso que no ha estat capaç d'actuar amb prou personalitat i fins i tot ha protagonitzat episodis lamentables, com aquelles declaracions que va fer poc abans de la Conferència Nacional del passat mes d'octubre, on va quantificar el pes dels sectors renovadors -naturalment, ella els anomenà crítics- en un 3 o 4% del conjunt de la militància. Hòstia, no em faig la idea de quants quilos de patates va menjar per empassar-se aquestes brillants paraules!

Ara bé, sí que he de reconèixer la seva transformació sideral. Quan me la van presentar, ara fa cinc anys, semblava la típica tia de poble que quan parla amb homes sempre abaixa la vista i parla amb un fil de veu quasi bé inaudible, acostumada com està a heure-se-les amb xavals i xavalets que van de milhomes i són uns boca-grosses. A més a més vestia fatal. Passats els anys, s'ha convertit en una mena de megawoman, i una de les polítiques secretament (o no) més desitjades de l'univers polític nostrat. Però ni tan sols aquest canvi de look li ha servit per mantenir-se al càrrec, i en el congrés del passat dissabte, va saltar de l'executiva. Trobarem a faltar la seva imatge en el faristol de la seu calabresa...

Aquestes excepcions a banda, el 25è Congrés d'ERC també podrà ser recordat, a més a més, del Congrés del Harakiri, tal i com ja vaig comentar en un post anterior, o de la definitiva conversió, si no som capaços d'evitar-ho els votants, ja que els militants s'han demostrat incapaços de fer-ho, en una còpia d'Euskadiko Ezkerra à la catalane, en el congrés on les dones republicanes van començar, si se'm permet, a marcar paquet. Posem-ne tres exemples.

Naturalment, el primer seria la de la candidata a la secretaria general per l'RCAT, la Rut Carandell. Per primera vegada en els més de 70 anys d'història, una dona es presentava a un càrrec de tanta responsabilitat dins del partit. I no només això. La Rut està cridada a ser una de les líders de la nova etapa, i, no cal dir que jo poso moltes esperances en ella i en tots els seus col.laboradors per tal de redreçar el rumb suïcida emprès pel partit. Ànims Rut, que de força ja sé que en tens i te'n sobra!

En segon lloc, hi ha el cas de l'Elisenda Paluziè. Va ser la candidata a membre del Consell Nacional d'ERC, més votada pel Congrés. Una persona que conec de fa anys i en la qual tinc molta confiança. Certament, pertany als milers de catalans i catalanes que han ingressat recentment al partit, i aquest pecat, el va haver de pagar quan els de tota la vida van impedir que es presentés com a número 2 a les eleccions ecspanyoles. Si se n'ha de ser d'obtús per prescindir d'una persona de la vàlua de l'Elisenda! Però la partitocràcia és així. Ara espero que, des de dins, l'Elisenda introdueixi una mica de racionalitat i sentit comú.


Finalment, tenim la Laura Vilagrà, que va ser la candidata més votada a la nova Executiva Nacional. És l'única de les tres que no conec personalment, i per això amb aquestes paraules que ara escric m'estic tirant a la piscina. La Laura és alcaldessa de Santpedor i diputada. Es tracta doncs, d'una persona clarament identificada amb l'establishment calabrès, o per afinar encara més, amb el lobby del Bages que, com es va demostrar en les eleccions presidencials, va ser un dels actors claus del triomf oficialista. Això que, naturalment, no és gens positiu, encara pot acabar bé si ajuda a la jubilació de l'actual senyor feudal d'ERC en aquesta comarca.

En definitiva, tres dones. Una jurista, una economista i una politòloga, respectivament, que sense cap mena de dubte també han estat protagonistes del Congrés i l'ascens de les quals marca un canvi sociològic i humà en un partit, en aquest sentit, tant tradicional com ERC.

Post-data. Us recomano molt entusiàsticament, dos posts de l'amic elies. Brutals. Llegiu-los aquí i aquí.

ENHORABONA RIDAO! ENHORABONA ZARAGOZA!

Els resultats de les eleccions a ERC, han donat dos guanyadors. Per una banda, en Joan Ridao, que ha estat el candidat que més vots ha obtingut, i per l'altra en Kosé Zaragoza, que ha estat l'ideòleg de la campanya oficialista.

Aquest noi, en Ridao, deu haver nascut amb una flor al cul. Sempre està a punt de palmar-la i sempre se'n surt. No sé com s'ho fa. I ara va i és el tio més votat, fins i tot més que qui l'acompanyava en el tícket. Ara, a en Ridao se li girarà feina, perquè els puigcercocistes l'intentaran anul.lar, que sigui un florero. I naturalment, espero que, com suposo, si té una mica de dignitat, els pararà els peus, amb l'argument contundent dels 2.607 vots que l'han escollit. O potser no, vés a saber.

Dos. També vull felicitar, naturalment als candidats de l'RCAT, perquè han deixat amb el cul enlaire tota la classe mediàtica d'aquest país. Durant tota la campanya insistien, dia sí i dia també, que el pols era entre Puigcercós i Benach, mentre que a en Carretero se li dedicaven quatre ratlles mal comptades, menyspreant-lo descaradament. Bé, doncs, amb patates, xavals. Ara ningú no pot considerar més en Carretero com un zero a l'esquerra. Ha estat el segon candidat més votat a la presidència, a anys llum del menys votat, al qual sempre se'l comparava.

Un exemple d'aquesta marginalització el tenim en aquest muntatge fotogràfic tret del web del 3cat24, és a dir de la Corpo, on no només en Carretero surt en un raconet, sinó que directament s'ha suprimit a la Rut. Correlativament les dues candidatures continuistes estan sobredimensionades.

Tres. El triomf dels virreis. Si analitzem acadèmicament els resultats de la distribució territorial del vot podem concloure que tant la candidatura oficialista com la carotista, han obtingut triomfs sonats (entre el 45 i el 65% dels vots) en aquelles comarques o territoris on existeixen virreis o barons. Em refereixo, naturalment, als Huguet (el Lenin del Bages), Vendrell (Baix Llobregat), Oliveres (Maresme), Cerdà (País Valencià), o al propi Benach (comarques del Camp i de l'Ebre), o Niubò i Portabella (Federació de Barcelona). En canvi, l'RCAT, tret dels casos de la Cerdanya i el Pallars Jussà, comarques de naixement i de residència del propi Carretero, no compta amb cap virrei o baró. Això, que hauria de ser positiu, perquè els virreis sempre són un empobriment de la política i una font de clientelisme i de fidelitats a prova de bomba, per contra, se'ls ha girat en contra als d'RCAT. Vull dir que tot i que ha guanyat en determinats territoris, en la immensa majoria d'ells, no ha tret majories folgades. L'RCAT té un suport més horitzontal que vertical, mentre que, clarament, els carotians tenen un suport més vertical, concentrat, que no pas horitzontal.

Quatre. S'ha comprovat l'eficàcia d'inventar-se oposicions de cotó fluix, com és el cas d'EI. Aquesta és una estratègia que segur que l'han parida al carrer Nicaragua i no al carrer Calàbria. Ja el franquisme, per aigualir l'oposició democràtica va inventar-se plataformes suposadament democratitzadores, que no eren més que muntatges de cartró... Per derrotar els oficialistes cal que hi hagi una única candidatura opositora no només real, sinó també mediàtica, i en aquesta campanya, naturalment, l'RCAT ha estat considerat com una de les dues candidatures renovadores, i això sabent que EI era un bluff, com s'ha demostrat, ja que ha obtingut menys vots que avals va presentar a la presidència (muntatge descarat, doncs). Aquesta és una lliçó que cal aprendre. Calia haver-los matxacat molt més, per tal que els militants realment renovadors comprenguessin que no eren aigua clara.

Cinquè. No s'acaba el món. D'aquí a dos o tres anys, quan es fotin una hòstia de nou i hagin perdut 450.000 o 600.000 vots, en tornarem a parlar. Jo pels que es preocupen per les patates, els informo que continuaré anant regularment al Bar Tomàs. Però el proper dia que hi vagi, un cop m'hagi cruspit un bístec amb patates braves i una estrella, i abans de fer un tallat, fotré un rot i pensaré en les vostres mares. Breument, això sí. No sou tan importants. I no us mereixeu més.

Sisè. M'ho he passat teta formant part del Blocs amb Estrella, per una vegada he passat de ser un estudiós a ser, moderadament, un co-protagonista. I penso que hem fet una bona feina. Què collons! Una feina de quatre parells d'ous! I hem posat els fonaments d'un canvi que tard o d'hora, millor d'hora que tard, es produirà, irremeiablement...

Setè. I no puc concloure sense felicitar en Joan i la Rut, que s'hi han deixat la pell i els ossos. Que sàpiguen que sempre podran comptar amb mi, si els puc donar un cop de mà.

Bona Nit i Bona Sort!

PD. Sento com descorxen ampolles de cava i el meu GPS m'indica que el senyal prové de dos llocs diferents, però molts propers, atès que només els separa una avinguda d'un nom que ara no vull recordar. Un dels senyals prové del carrer Calàbria i l'altre del carrer Nicaragua...