L'ASSEMBLEA DE REAGRUPAMENT, UN ÈXIT ESCLATANT

Quan ja fa més de 24 hores que l'Assemblea Nacional de Reagrupament s'ha acabat, encara em dura el cansament i l'emoció. Ahir vam fer una cosa molt gran. Extraordinària. Tot va anar com la seda. I el resultat polític, segur que el veurem en les properes setmanes i mesos. No tinc cap mena de dubte que a 31 de desembre haurem superat amb escreix els 4.000 reagrupats que l'Emili Valdero va posar com a fita en la seva intervenció.

Tot sembla encarrilat de cara a destrossar totes les previsions de resultats de les eleccions del 2010. Els assistents comentàvem els rumors i notícies que corren darrerament. La més rellevant, una enquesta que dóna als calabresos 9 escons, i a Reagrupament, 15. Poca conya. Però encara són pocs. El tercer tristpartit que si no l'han concebut ja, naturalment a porta tancada, el concebran d'aquí poc, no naixerà pas. Reagrupament ho impedirà, perquè com va matxacar ahir en Joan Carretero, nou president de l'associació, no serem traïdors, ni ens agenollarem davant dels ecspanyols. D'aquí l'atac d'histèria d'un home del règim, mà dreta de Narcís Serra (perill!!!), com és en Joan Tàpia, al Periódico. Fixeu-vos com, seguint el guió sociata que ja es mostra evident, l'equipara a Bossi.

Més, un conegut periodista digital, i amic de velles (i sovint belles) batalles, que acabava de tornar de Brussel.les, afirmava que els euròcrates i l'entorn l'havien cosit a preguntes sobre les consultes de la independència. Segons sembla, a la capital d'Europa segueixen de molt d'aprop tot plegat, i s'ho prenen mol

t seriosament. Com també va dir en Carretero, els únics que es pensen que la Independència de Catalunya no és possible, són els (alguns) catalans, començant, és clar pel senyor Artur Mas (t'agrada, Xavier?). A Europa, ho tenen molt clar (tant la possibilitat com la viabilitat econòmica). Precisament, aquesta serà una de les tasques a desenvolupar en els propers mesos.

Això al marge, cal destacar l'organització, la logística, el compromís, el comportament exemplar, la transparència informativa, l'expectació. En Quico, a primera hora em confessava que se sentia rejovenit: "Vaig començar a Reagrupament i torno a Reagrupament", en referència, òbviament, al partit liderat per Josep Pallach, en els anys setanta. Altres deien que feia molts anys que no respiraven l'atmosfera d'empenta en un congrés polític.

Després de la sessió del matí, el blog power vam anar a dinar a l'Ateneu de Sant Just, que amb el pas dels mesos, s'està convertint, en el referent gastronòmic dels reagrupats del Baix. Ben endrapats (amb cargols i una graellada de carn), vam tornar al Palau de Congressos per a la sessió de tarda. Vam procedir a votar, el clima d'expectació era brutal. I després esperar (el recompte es va fer manualment). I esperar. I fer-la petar. I acompanyar els addictes al tabac al carrer. I tornar a entrar. I tornar a anar al bar. I mentrestant, a la pantalla del Plenari, l'entrevista amb el Cuní, que tant ha escandalitzat a alguns (fins i tot, em va semblar detectar, que també al propi Salvador Cardús).

I finalment el resultat. Ja tenim una Junta Directiva i un President escollits democràticament. Vull agrair tots els companys i companyes que participaren en les votacions, naturalment sense cap mena d'excepció, del primer a l'últim. En el meu cas particular, penso que encara estic sota una mena de xoc mental, com si després d'estar molt de temps a la trinxera -o més aviat en una posició de franc-tirador- hagués sortit a camp obert. Suposo que no trigaré a comprovar que a camp obert cauen granades, i de les grosses. I més amb la ràbia que ens tenen els nostres enemics (repeteixo e-ne-mics). Com se sap, la direcció encara s'ha de completar amb 12 membres més a escollir per les organitzacions territorials, en les properes setmanes.

Per acabar, tres afegits. El primer és un esment especial als membres de l'Assemblea del Baix Llobregat, amb els quals he treballat -i continuaré treballant-hi, naturalment- els darrers mesos, en el que podríem dir període de provisionalitat. He conegut a molta gent, amb la qual vam muntar l'acte de l'Hospitalet de Llobregat, el 22 de juliol passat, amb l'assistència d'en Carretero i un posterior sopar. Amb en Daniel i l'Imma, que en van ser els promotors. Precisament, l'Imma també formarà part de la Junta, de forma més que merescuda, i és que és una pencaire... i mare de l'Eloi (ep, poca conya) :-). Igualment vull esmentar en Josep Pinyol i Balasch, que ha tingut un paper clau en la fonamentació teòrica i estratègica del Congrés. En Pinyol, si no m'erro, com en Quico, va tenir els seus orígens polítics a l'altre Reagrupament. El del Pallach.

El segon és per als companys del Partit Republicà Català, amb els quals he col.laborat els darrers tres o quatre anys, i que em feren l'honor d'incloure'm en una mena de consell de savis independents que ens trobàvem per arreglar el país. En aquelles reunions hi destacava especialment, la presència d'en Josep Ferrer, figura històrica de l'independentisme, fundador del PSAN. En una de les reunions, vaig quedar de pasta de boniato, quan en Ferrer em va criticar una afirmació que jo havia escrit a la meva tesi doctoral, citant-me la pàgina exacta. Cony, déu ser l'únic massoca que se

l'ha llegida sense tenir l'obligació de fer-ho! En aquestes trobades, els nostres interlocutors eren l'Agustí Soler i en Carles Bonaventura. En Carles, també ha estat escollit a la nova executiva. Tal i com vaig fer a l'acte Cap a la Unitat de l'Independentisme, que es va cel.lebrar a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada del Conflent, el passat 22 d'agost, vull agrair l'exemple de generositat que el PRC ha donat a l'hora d'integrar-se a Reagrupament, sense posar condicions prèvies ni pactes per la cúpula. M'agradaria que això servís d'exemple per casos futurs.

Finalment, els blocaires. Des del mes de març del 2008, quan ens reunírem per primera vegada al Via Fora de Gràcia, convocats per la Rut Carandell, el Cesc i el Manel. Allà vam coincidir gent que ja ens coneixíem de l'etapa universitària, o fins i tot d'abans, i gent nova. Tots plegats vam unir esforços per crear els Blocs amb Estrella (1a etapa), que vam plantar cara als calabresos i -no tinc cap mena de dubte- els derrotàrem virtualment. Però és clar, amb això no va haver-hi prou, com és públic i notori. Després d'afegiren altres iniciatives com els Sopars del Dessmó (als quals en Carretero ha estat convidat en dues ocasions), els Batblocs (Blocs Against Tripartit) i naturalment, el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). L'impacte mediàtic i virtual del BGS està fora de tot dubte, i suposo que no cal insistir-hi. D'ell precisament, va sortir la iniciativa dels 10.000 a Brussel.les... De tot aquest món tan digital, i tan real, a l'hora, i a més de la Rut, l'amic Elies115 o fúria, també n'ha sortit escollit. Ell i el seu tatuatge. Malauradament, altres destacadíssims representants d'aquest àmbit, com l'Enric, el David o en Xavier o en Víctor han optat espero que -momentàniament- per quedar-ne al marge o per les rodalies. D'altres, com en Manel, treballen de forma més que eficaç, des de la distància física, i la proximitat virtual. I finalment n'hi ha, que malgrat que moriren, digitalment parlant, joves, han deixat una empremta cabdal. Oi, Arnera?

Buf, quina castanya que he parit. I això que encara estic cansat. I que no he parat de rebre felicitacions pel Facebook, pel bloc i pel correu, i les he contestades totes... penso -tret de les poca-soltes, que també n'hi ha.

I naturalment, els fidels subscriptors, lectors i comentaristes d'aquest modest i humil bloc, que des del juliol del 2003, va fent. Sense pressa, però sense pausa. A tots vosaltres, també, moltes gràcies. I endavant!

McCARTYISME A LA CATALANA

Joseph Raymond McCarthy (1908-1957) va ser un senador republicà famós per encapçalar una autèntica croada contra aquelles personalitats sospitoses de simpatitzar amb el comunisme o de portar a terme activitats antiamericanes. El macartisme, és la quintaessència de la Guerra Freda, com ho és la bomba atòmica, i va tenir un fort impacte, en els anys cinquanta, entre el món polític, intel.lectual i artístic als Estats Units. Particularment, damunt de periodistes i actors, tal i com recull excel.lentment la pel.lícula Good Night, and Good Luck (2005).
Doncs bé, s'acaba de fer públic un exemple paradigmàtic de mccartisme à la catalane, protagonitzat, ni més ni menys que per la direcció d'un partit suposadament independentista i demòcrata.

Acabo de llegir el bloc del patriota Josep Pinyol i Balasch, on explica, amb documentació gràfica adjunta, que la seva demanda d'afiliació a ERC ha estat rebutjada per l'Executiva Nacional, sense indicar-ne els motius que han portat a aquesta tan greu decisió. La carta va signada per la secretària d'organització i finances Pilar Albiol. Diverses consideracions al respecte.

Primera. En Josep Pinyol, no és precisament un newbie de la política. Es tracta d'un sobiranista d'esquerres de pedra picada, el curriculum polític i activista del qual es remunta com a mínim -pel que jo sé- a l'etapa de la Solidaritat d'Obrers de Catalunya (SOC), el primer sindicat nacionalista fundat el 1958 i antecedent directe de l'actual sindicalisme nacional català. Ens trobem doncs, davant d'un militant amb un grau de veterania difícilment igualable pel 90% de l'actual militància d'ERC.

Segona. És cert que la veterania és un grau... però no ho és tot. Cal també una adequada formació i coneixements... En aquest sentit, una lectura tranquil.la del seu bloc, i concretament del recull de posts La via democràtica a la sobirania ens permet adonar-nos que no ens trobem davant d'un mindundi qualsevol, sinó d'un intel.lectual sobradament preparat.

Tercera. El rebuig a l'admissió a la militància d'en Pinyol contrasta vivament amb les portes obertes a tot quisqui provinent de Ciutadans pel Càrrec, d'Iniciativa, del PSC i del Sum Sum Korda, i confirma la línia liquidacionista, semblant a la protagonitzada en el seu moment per Euskadiko Ezkerra, de decantar ERC cap a una confluència orgànica amb els partits ecspanyols considerats, de forma prou qüestionable, d'esquerres.

Quarta. Resulta irònic, i demostra les misèries de la política de partit en el pitjor sentit de la paraula, el fet que qui signa la carta de no admissió sigui la secretaria d'organització i finances, Pilar Albiol, que, com el mateix Pinyol, és de Cornellà de Llobregat. Per altra banda, és de sobres conegut, que Albiol no es tira un pet sense el permís d'en Xavier Vendrell.

I finalment, Cinquena, ens trobem davant d'un altre exemple de l'autèntic terror amb què la direcció liquidacionista d'ERC, afronta la Conferència Nacional del proper 20 d'octubre. Tant és així que han hagut de tocar a sometent a tots els alcaldes i regidors propers i ben segur que també ho hauran fet amb tota la quitxalla que ha entrat a les diferents conselleries i diputacions, a més a més dels familiars, amics, coneguts i saludats de cadascun d'ells.

Espero i desitjo que la immensa majoria de la militància patriòtica d'ERC no es deixi ensarronar per aquesta estratègia liquidacionista i que prengui consciència que el futur de l'independentisme parlamentari es juga el proper cap de setmana.

I ara, me'n vaig a veure el Catalunya-Estats Units de Futbol-Sala que es juga a Cornellà, a pocs metres de casa, per cert.