REBUS SIC STANTIBUS

Ja fa uns anys, en Salvador Cardús escrivia en el seu llibre Política de paper respecte la promiscuïtat entre la classe política de la transició i la classe periodística. És una observació que sempre he tingut molt present i que intento transmetre-la a les meves diverses i variades audiències.

A diferència del que succeí als Estats Units, per exemple, on el Watergate i Vietnam, van marcar un divorci entre aquestes dues classes esmentades, a l'estat ecspanyol i a Catalunya, els periodistes es van convertir en autèntica companeros de viaje de la nova classe política que, dit sigui de passada, mai va derrotar el franquisme. Una classe política feble i covarda, que va entrar en la cleda del reformisme suarista. En definitiva, allò que magistralment va etiquetar en Lluís M. Xirinacs, com la Traïció dels Líders.

Aquesta promiscuïtat entre polítics oficials i mèdia, s'ha anat mantenint al llarg de les darreres dècades. L'élite mediàtica, composta pels propietaris dels mitjans i els seus mercenaris (els directors), els seus mini-mercenaris (caps de secció, de comunicació, d'opinió, etc.), així com també per les agències de publicitat, i no oblidem, les principals empreses anunciadores, han estat, són, i si no ho impedim, continuaran sent, autèntics cul-i-merda de la classe política, que és la que gestiona les subvencions, i naturalment la que proporciona informació, globus sonda, filtracions, etc.

En conseqüència, els interessos dels uns van estretament lligats als interessos dels altres. Quasi bé podríem dir que són els mateixos.

És per això que el numeret d'avui de 12 capçaleres periodístiques publicant el mateix editorial no pot ser més que analitzat des de la perspectiva que les élites políticomediatiques del país, unes élites que viuen de i per a la dependència de Catalunya respecte Ecspanya, tenen por.

Sí. Tenen por. Estan acollonidos que deia en Màgic Andreu en les seves èpoques, No tinc cap mena de dubte que tot plegat és una operació orquestrada des del Departament de Presidència de la Generalitat de dalt. No hi ha res, en aquesta iniciativa, producte de la casualitat. Tot està perfectament i mil.limètricament calculat.

Una lectura de l'editorial en qüestió, que no penso enllaçar per una simple qüestió d'higiene democràtica, delata clarament que els seus redactors empren l'excusa de la ja donada i beneïda sentència del TC sobre el nyap, per amagar el que realment els preocupa.

I el que els preocupa és clarament el tsunami sobiranista que s'acosta i que es concreta en:

1. El creixement abassagador del suport popular a Reagrupament, malgrat l'apartheid informatiu que pateix en les darreres setmanes. L'acte d'ahir al districte de Sarrià-Sant Gervasi (foto) per exemple, em va confirmar que ja hem superat el punt de no retorn. Un èxit esclatant.

2. L'onada de consultes populars per la Independència, que tindrà la primera gran prova (a banda del precedent arenyenc) el proper 13 de desembre, quan 700.000 catalans seran cridats a votar per la sobirania. Un procés que ja està atraient

l'atenció mediàtica i política d'arreu del món. Cal recordar que si els ecspanyols ja van quedar groguis -i encara no s'han refet- del 96% a favor de la sobirania de fa tres mesos, que un percentatge semblant o proper es torni a repetir, pot ser definitiu. I no podem deixar de banda que ja han sortit veus reclamant la suspensió de l'autonomia de dalt. Com a Kosova, el 1990.

3. El renom assolit pel Barça, l'actual millor equip de futbol del món, sense cap mena de dubte.

A hores d'ara, el Barça és la millor targeta de presentació de Catalunya, deu mil vegades més que qualsevol President kinki de la CAC. I ha estat, sota la presidència d'un independentista de pedra picada que això s'ha aconseguit. Un president que lluny d'amagar covardament els símbols de catalanitat del club, els ha exposat ben visibles arreu on ha anat. Quanta més catalanitat, més globalitat i més reconeixement. A més el Barça es pot convertir en l'autèntic referent per atraure al projecte català els centenars de milers d'immigrants que han arribat a casa nostra darrerament, i que no estan corromputs per la catalanofòbia consubstancial en l'ecspanyolisme, autèntica ideologia de masses, transversal, a l'estat.

És contra aquesta Catalunya de la dignitat i de la democràcia que aquests mercenaris de la dependència publiquen avui els seus infectes papers. No podem esperar res d'aquesta genteta. Cal esbandir-los d'una punyetera vegada.

És cert que els pacta sunt servanda (els pactes són per ser complerts), però al comissari de torn que ha redactat l'editorial se li ha oblidat l'afegitó del rebus sic stantibus (és a dir, si les condicions es manten inalterables).

I aquí està el tema: les condicions ja no són les mateixes. Els nostres dependentistes encara voldrien retornar a la Catalunya dels anys 70 i 80 quan ells eren joves i guapos, i els reis del Mambo. Aquella Catalunya is gone. Els dependentistes voldrien l'Ecspanya dels anys 70, on Catalunya era vista com la capdavantera de la modernitat, i la veritat és que l'Ecspanya d'ara és tant o més catalanòfoba, amb l'afegit que gràcies a l'espoli fiscal i als diners d'Europa, s'ha modernitzat i intenta per tots els mitjans esclafar definitivament el fet diferencial, com ja en el seu moment es proposà el franquisme quan va crear l'Instituto Nacional de Indústria (INI).

Les condicions han canviat, el pacte de la transició ha saltat pels aires. Ara els ecspanyols se senten forts. Han liquidat el PNB a Euskadi -ja mai més tornarà al poder, que s'ho treguin del cap- i ara volen liquidar CiU i assolir el pacte ecspanyol (PSOE+PP). Quan el President kinki diu que hi ha zero possibilitats d'un tal pacte, és exactament el contrari: hi ha un 100% de possibilitats, si sumen, naturalment. I quan sumen, pacten: vegi's el cas del Consell de Garanties Estatutàries, que ja disposa de majoria ecspanyola i que no tinc cap dubte que està destinat a ser l'ariet contra el procés independentista que es desfermarà els propers mesos. Vigilem els seus membres, seran els encarregats de fer la feina bruta. Repeteixo, no tinc cap mena de dubte.

L'ASSEMBLEA DE REAGRUPAMENT, UN ÈXIT ESCLATANT

Quan ja fa més de 24 hores que l'Assemblea Nacional de Reagrupament s'ha acabat, encara em dura el cansament i l'emoció. Ahir vam fer una cosa molt gran. Extraordinària. Tot va anar com la seda. I el resultat polític, segur que el veurem en les properes setmanes i mesos. No tinc cap mena de dubte que a 31 de desembre haurem superat amb escreix els 4.000 reagrupats que l'Emili Valdero va posar com a fita en la seva intervenció.

Tot sembla encarrilat de cara a destrossar totes les previsions de resultats de les eleccions del 2010. Els assistents comentàvem els rumors i notícies que corren darrerament. La més rellevant, una enquesta que dóna als calabresos 9 escons, i a Reagrupament, 15. Poca conya. Però encara són pocs. El tercer tristpartit que si no l'han concebut ja, naturalment a porta tancada, el concebran d'aquí poc, no naixerà pas. Reagrupament ho impedirà, perquè com va matxacar ahir en Joan Carretero, nou president de l'associació, no serem traïdors, ni ens agenollarem davant dels ecspanyols. D'aquí l'atac d'histèria d'un home del règim, mà dreta de Narcís Serra (perill!!!), com és en Joan Tàpia, al Periódico. Fixeu-vos com, seguint el guió sociata que ja es mostra evident, l'equipara a Bossi.

Més, un conegut periodista digital, i amic de velles (i sovint belles) batalles, que acabava de tornar de Brussel.les, afirmava que els euròcrates i l'entorn l'havien cosit a preguntes sobre les consultes de la independència. Segons sembla, a la capital d'Europa segueixen de molt d'aprop tot plegat, i s'ho prenen mol

t seriosament. Com també va dir en Carretero, els únics que es pensen que la Independència de Catalunya no és possible, són els (alguns) catalans, començant, és clar pel senyor Artur Mas (t'agrada, Xavier?). A Europa, ho tenen molt clar (tant la possibilitat com la viabilitat econòmica). Precisament, aquesta serà una de les tasques a desenvolupar en els propers mesos.

Això al marge, cal destacar l'organització, la logística, el compromís, el comportament exemplar, la transparència informativa, l'expectació. En Quico, a primera hora em confessava que se sentia rejovenit: "Vaig començar a Reagrupament i torno a Reagrupament", en referència, òbviament, al partit liderat per Josep Pallach, en els anys setanta. Altres deien que feia molts anys que no respiraven l'atmosfera d'empenta en un congrés polític.

Després de la sessió del matí, el blog power vam anar a dinar a l'Ateneu de Sant Just, que amb el pas dels mesos, s'està convertint, en el referent gastronòmic dels reagrupats del Baix. Ben endrapats (amb cargols i una graellada de carn), vam tornar al Palau de Congressos per a la sessió de tarda. Vam procedir a votar, el clima d'expectació era brutal. I després esperar (el recompte es va fer manualment). I esperar. I fer-la petar. I acompanyar els addictes al tabac al carrer. I tornar a entrar. I tornar a anar al bar. I mentrestant, a la pantalla del Plenari, l'entrevista amb el Cuní, que tant ha escandalitzat a alguns (fins i tot, em va semblar detectar, que també al propi Salvador Cardús).

I finalment el resultat. Ja tenim una Junta Directiva i un President escollits democràticament. Vull agrair tots els companys i companyes que participaren en les votacions, naturalment sense cap mena d'excepció, del primer a l'últim. En el meu cas particular, penso que encara estic sota una mena de xoc mental, com si després d'estar molt de temps a la trinxera -o més aviat en una posició de franc-tirador- hagués sortit a camp obert. Suposo que no trigaré a comprovar que a camp obert cauen granades, i de les grosses. I més amb la ràbia que ens tenen els nostres enemics (repeteixo e-ne-mics). Com se sap, la direcció encara s'ha de completar amb 12 membres més a escollir per les organitzacions territorials, en les properes setmanes.

Per acabar, tres afegits. El primer és un esment especial als membres de l'Assemblea del Baix Llobregat, amb els quals he treballat -i continuaré treballant-hi, naturalment- els darrers mesos, en el que podríem dir període de provisionalitat. He conegut a molta gent, amb la qual vam muntar l'acte de l'Hospitalet de Llobregat, el 22 de juliol passat, amb l'assistència d'en Carretero i un posterior sopar. Amb en Daniel i l'Imma, que en van ser els promotors. Precisament, l'Imma també formarà part de la Junta, de forma més que merescuda, i és que és una pencaire... i mare de l'Eloi (ep, poca conya) :-). Igualment vull esmentar en Josep Pinyol i Balasch, que ha tingut un paper clau en la fonamentació teòrica i estratègica del Congrés. En Pinyol, si no m'erro, com en Quico, va tenir els seus orígens polítics a l'altre Reagrupament. El del Pallach.

El segon és per als companys del Partit Republicà Català, amb els quals he col.laborat els darrers tres o quatre anys, i que em feren l'honor d'incloure'm en una mena de consell de savis independents que ens trobàvem per arreglar el país. En aquelles reunions hi destacava especialment, la presència d'en Josep Ferrer, figura històrica de l'independentisme, fundador del PSAN. En una de les reunions, vaig quedar de pasta de boniato, quan en Ferrer em va criticar una afirmació que jo havia escrit a la meva tesi doctoral, citant-me la pàgina exacta. Cony, déu ser l'únic massoca que se

l'ha llegida sense tenir l'obligació de fer-ho! En aquestes trobades, els nostres interlocutors eren l'Agustí Soler i en Carles Bonaventura. En Carles, també ha estat escollit a la nova executiva. Tal i com vaig fer a l'acte Cap a la Unitat de l'Independentisme, que es va cel.lebrar a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada del Conflent, el passat 22 d'agost, vull agrair l'exemple de generositat que el PRC ha donat a l'hora d'integrar-se a Reagrupament, sense posar condicions prèvies ni pactes per la cúpula. M'agradaria que això servís d'exemple per casos futurs.

Finalment, els blocaires. Des del mes de març del 2008, quan ens reunírem per primera vegada al Via Fora de Gràcia, convocats per la Rut Carandell, el Cesc i el Manel. Allà vam coincidir gent que ja ens coneixíem de l'etapa universitària, o fins i tot d'abans, i gent nova. Tots plegats vam unir esforços per crear els Blocs amb Estrella (1a etapa), que vam plantar cara als calabresos i -no tinc cap mena de dubte- els derrotàrem virtualment. Però és clar, amb això no va haver-hi prou, com és públic i notori. Després d'afegiren altres iniciatives com els Sopars del Dessmó (als quals en Carretero ha estat convidat en dues ocasions), els Batblocs (Blocs Against Tripartit) i naturalment, el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). L'impacte mediàtic i virtual del BGS està fora de tot dubte, i suposo que no cal insistir-hi. D'ell precisament, va sortir la iniciativa dels 10.000 a Brussel.les... De tot aquest món tan digital, i tan real, a l'hora, i a més de la Rut, l'amic Elies115 o fúria, també n'ha sortit escollit. Ell i el seu tatuatge. Malauradament, altres destacadíssims representants d'aquest àmbit, com l'Enric, el David o en Xavier o en Víctor han optat espero que -momentàniament- per quedar-ne al marge o per les rodalies. D'altres, com en Manel, treballen de forma més que eficaç, des de la distància física, i la proximitat virtual. I finalment n'hi ha, que malgrat que moriren, digitalment parlant, joves, han deixat una empremta cabdal. Oi, Arnera?

Buf, quina castanya que he parit. I això que encara estic cansat. I que no he parat de rebre felicitacions pel Facebook, pel bloc i pel correu, i les he contestades totes... penso -tret de les poca-soltes, que també n'hi ha.

I naturalment, els fidels subscriptors, lectors i comentaristes d'aquest modest i humil bloc, que des del juliol del 2003, va fent. Sense pressa, però sense pausa. A tots vosaltres, també, moltes gràcies. I endavant!

NO M'AGRADA L'AGOST

Des de petit que el mes d'agost mai m'ha agradat. El considero un mes "franquista". Si, no al.lucineu, no. He escrit franquista. Forma part de tot el que jo associo amb el franquisme de quan era crio: els toros, la guàrdia civil, el Reial Madrid, TVE, la sardana (si, la sardana, també), l'Espanyol, la cabra, el Corte Inglés, la setmana dita "santa", i el mes d'agost. I suposo que em deixo algunes altres coses. A Europa, les vacances estan molt més distribuïdes, i no es produeix la mena de tancament generalitzat de comerços, que transforma les ciutats -tret de les que viuen del turisme, és clar-, en autèntics deserts humans. I encara enguany, amb la crisi, és obvi que molta gent no pot fer-les, les vacances.

Jo incentivaria -no sé si es fa ara- a agafar vacances en altres mesos, de manera que l'activitat quotidiana no es veiés interrompuda fatalment com ara. A més, unes vacances tan llargues són pròpies de temps anteriors, quan arribar al teu punt de destinació suposava una inversió de temps notable. Avui en dia, si en un moment et plantes on vols! Fins i tot als qui els agrada les pijades d'anar-se a l'altra punta del món a fer el préssec al capdamunt d'un 8.000 o al cor del Sàhara a fer el seu Paris-Dakar particular.

A més ara que treballo en un projecte europeu, passa que els meus col.legues han fet les vacances entre els mesos de juny i juliol, i per ells el mes d'agost ja tenen les piles recarregades, i per contra aquí, les facultats estan tancades, les biblioteques tenen uns horaris surrealistes, tot plegat, un merder.

Ara bé, reconec que a l'agost, passen coses bones. Per exemple, arriba la Universitat Catalana d'Estiu, que per a mi és una mena de relax i desconnexió necessària... malgrat que no paro de xerrar amb amics, coneguts i saludats...

També és un moment per llegir llibres de ficció -novel.la, bàsicament- que no tinc temps de llegir la resta de l'any. Els anys anteriors he llegit obres excel.lents, de les quals ja me n'he fet ressò en aquest bloc, tals com Les Veus del Pamano, Incerta Glòria, o d'altres més fluixetes, com Per un sac d'ossos. Enguany em fa molta il.lusió llegir una obra que fa molts anys que la tinc pendent: Pa Negre d'Emili Teixidor. També tinc pendents dos treballs d'en Jordi Solé Camardons, Les set tribus de la nació catalana i La llengua que ens va parir. També tinc pendent acabar dos llibres interessantíssims, tots dos de la mateixa editorial, el de Jaume Fabre, La presó també era fora, i el d'Enric Canals, Delators. Concretament, un dels capítols del llibre d'en Fabre reprodueix quasi fil per randa allò que hagueren de suportar una branca de la meva família sota el franquisme.

I tot això sense deixar de llegir, altres llibres més vinculats a la meva feina acadèmica i investigadora. Ara per exemple, estic llegint Grown Up Digital de Don Tapscott i Blogosphere. The New Political Arena de Michael Keren.

Ponències del Tercer Congrés Catalanista

La setmana passada vaig estar llegint algunes de les ponències presentades en el Tercer Congrés Catalanista.

He de reconèixer que quan vaig sentir per primera vegada que es volia fer aquesta iniciativa i vaig veure qui eren els seus promotors, vaig pensar d'immediat, "una altra iniciativa de les mòmies" que ens han donat pel sac durant 23 anys.

Però he de reconèixer que m'equivocava. No les he llegides totes, però les que sí que ho he fet, són totes elles magnífiques o si més no, remarcables.

Destaco especialment, els papers d'en David Bajona, " Exèrcit i Seguretat", de la Rut Carandell, "La transversalitat ideològica, factor clau per a l'emancipació nacional", d'en Joan Ramon Resina, "Trauran els tancs? La violència espanyola", o el d'en Salvador Cardús, "L'expressió política de la base social independentista". I encara em manquen llegir-ne d'altres.

I sense deixar de penjar posts! Ara que demà, faré un break, i aniré a la trobada "Una cervesa entre patriotes" al Restaurant Xop d'Or de Barcelona. Una cervesa... o dues!

1.224.700 aturats! 

Ecspanya=Pobresa! 

Montilla, ets un inútil!

Corbacho, dimissió!

Calabresos sou uns ineptes!

CiU sortiu de l'armari!

On són les polítiques socials!

No a un país de Q3, és a dir de cutres!

Amb Ecspanya, Catalunya s'enfonsa. Només cal fer un cop d'ull a l'Enquesta de la Població Activa del primer trimestres d'enguany. 1.224.700 aturats a tota Catalunya! I és al Principat i al País Valencià on més ha crescut l'atur. Qui parla de polítiques socials? Qui enganya la gent? 

Repeteixo, amb Ecspanya, Catalunya s'enfonsa. Ja va sent hora de dir, clar i català, que tot aquell que aposta, de Catalunya estant, per Ecspanya, és a dir, per un projecte polític on Catalunya romangui subordinada al poder ecspanyol, és un traïdor, és un botifler que no estima la seva terra i l'importa un rave el futur dels seus fills! Els ecspanyols ens volen com a mà d'obra barata a sou del gran capital madrileny. Volen convertir Catalunya en un parc temàtic, dedicat a l'oci, la gastronomia, els esports d'aventura, a anar de putes, tot a major glòria dels executius del capitalisme financer, de les infrastructures i de les telecomunicacions amb seu a Madrit. Volen aplicar el model francès de patuesització i folklorització.

Cal dir-ho ben alt i ben fort. Votar partits ecspanyols és votar la destrucció de Catalunya! Cal dir-ho ben fort: pactar amb partits ecspanyols és pactar la destrucció de Catalunya (tret de si el que es pacta, naturalment, és la Independència de Catalunya).

Aquest cap de setmana hem assistit a l'enèssim acte de cinisme dels sociates. En plena catàstrofe laboral, va i els paios munten un akelarre a major glòria i honor de l'inútil del Montilla! Tindran penques els tios! Però si aquest individu nefast, buròcrata en el pitjor sentit de la paraula, catalanòfob de pro, hauria d'estar demanant perdó de genolls, perquè és incapaç de fer res ben fet, tret de posar pals a les rodes al progrés de Catalunya, i, en conseqüència, dels catalans i les catalanes! Fixeu-vos, que en l'esmentat akelarre, les sigles del PSC no apareixen per enlloc! Com passa amb la candidatura d'en Junqueres, on les sigles d'ERC tampoc apareixen per enlloc! Què passa amb el tristpartit que s'amaga sempre que pot? Montilla president? Montilla... desgràcia, pandèmia de Catalunya... això és el que és...

I el més terrible de tot, és que l'oposició, en comptes d'estar amb el ganivet preparat per tallar-li el coll, no fa res,  no diu res, no veu res. CiU, i més particularment, CDC encara no s'ha adonat que està totalment fora de joc. Perquè amb les regles de joc que estan marcant el PSOE i el PP, ja no és necessària. 

Fixeu-vos que ara, el machote Chaves, diu que es convocarà una Conferència de Presidents de CC.AA., on per primera vegada, tots els assitents pertanyeran a partits ecspanyols! Aquesta conferència, naturalment, presidida pel demagog ecspanyolista ZP farà i desfarà al seu lliure albir, i ni CiU ni PNB diran ni ase ni bèstia. I molt menys ERC! 

L'única manera de sortir d'aquest cul-de-sac que tenen els convergents és sortir de l'armari ecspanyol i donar suport desacomplexadament a la Independència. Cal que pensin que dels 450.000 vots que ha perdut ERC, només una mínima part aniran a CiU, a la CiU d'ara, perquè si continua amb el papelloneig ecspanyol, no els atraurà pas. Però és que, estic segur que ara a més a més d'aquests milers de vots -que no són pocs- n'hi ha molts més que fins ara votaven altres opcions o no votaven, que veuen clarament que amb els ecspanyols no hi ha res a fer. Per molt cutres (és a dir Q3) que siguin!

Cal una sacsejada. En aquest sentit, recomano de forma molt intensa la lectura de dos articles cabdals que s'han publicat darrerament. Un escrit per Salvador Cardús i l'altre per l'Alfons López Tena o ALT. (Si ells tenen el demagog ecspanyolista ZP, nosaltres tenim el patriota independentista ALT!).

Fora els traïdors a la terra, fora els calabresos! Si el ministre Corbacho tingués una mica de decència, el mateix dia de fer-se pública les dades de l'EPA ja hauria presentat la dimissió... però és clar, que es pot esperar d'un príncep roig (Carretero dixit)? Res de bo i tot de dolent!

Algú s'imagina quina una s'hauria muntat si, amb les dades de l'EPA actuals, el PSOE fos a l'oposició? El guirigall hauria estat bestial! Però aquí, el poder mediàtic no diu tampoc ni ase ni bèstia... 

Què cal fer per defensar-nos? O millor dit, què cal plantejar per sortir de l'atzucac? És a dir, per deslliurar-nos d'aquest cadàver que es diu Ecspanya?  

L'excusa de les polítiques socials ja no enganya a ningú. Polítiques socials heu dit? 1.224.700 aturats! Això són polítiques socials, ineptes! Au aneu a cagar!