NO M'AGRADA L'AGOST

Des de petit que el mes d'agost mai m'ha agradat. El considero un mes "franquista". Si, no al.lucineu, no. He escrit franquista. Forma part de tot el que jo associo amb el franquisme de quan era crio: els toros, la guàrdia civil, el Reial Madrid, TVE, la sardana (si, la sardana, també), l'Espanyol, la cabra, el Corte Inglés, la setmana dita "santa", i el mes d'agost. I suposo que em deixo algunes altres coses. A Europa, les vacances estan molt més distribuïdes, i no es produeix la mena de tancament generalitzat de comerços, que transforma les ciutats -tret de les que viuen del turisme, és clar-, en autèntics deserts humans. I encara enguany, amb la crisi, és obvi que molta gent no pot fer-les, les vacances.

Jo incentivaria -no sé si es fa ara- a agafar vacances en altres mesos, de manera que l'activitat quotidiana no es veiés interrompuda fatalment com ara. A més, unes vacances tan llargues són pròpies de temps anteriors, quan arribar al teu punt de destinació suposava una inversió de temps notable. Avui en dia, si en un moment et plantes on vols! Fins i tot als qui els agrada les pijades d'anar-se a l'altra punta del món a fer el préssec al capdamunt d'un 8.000 o al cor del Sàhara a fer el seu Paris-Dakar particular.

A més ara que treballo en un projecte europeu, passa que els meus col.legues han fet les vacances entre els mesos de juny i juliol, i per ells el mes d'agost ja tenen les piles recarregades, i per contra aquí, les facultats estan tancades, les biblioteques tenen uns horaris surrealistes, tot plegat, un merder.

Ara bé, reconec que a l'agost, passen coses bones. Per exemple, arriba la Universitat Catalana d'Estiu, que per a mi és una mena de relax i desconnexió necessària... malgrat que no paro de xerrar amb amics, coneguts i saludats...

També és un moment per llegir llibres de ficció -novel.la, bàsicament- que no tinc temps de llegir la resta de l'any. Els anys anteriors he llegit obres excel.lents, de les quals ja me n'he fet ressò en aquest bloc, tals com Les Veus del Pamano, Incerta Glòria, o d'altres més fluixetes, com Per un sac d'ossos. Enguany em fa molta il.lusió llegir una obra que fa molts anys que la tinc pendent: Pa Negre d'Emili Teixidor. També tinc pendents dos treballs d'en Jordi Solé Camardons, Les set tribus de la nació catalana i La llengua que ens va parir. També tinc pendent acabar dos llibres interessantíssims, tots dos de la mateixa editorial, el de Jaume Fabre, La presó també era fora, i el d'Enric Canals, Delators. Concretament, un dels capítols del llibre d'en Fabre reprodueix quasi fil per randa allò que hagueren de suportar una branca de la meva família sota el franquisme.

I tot això sense deixar de llegir, altres llibres més vinculats a la meva feina acadèmica i investigadora. Ara per exemple, estic llegint Grown Up Digital de Don Tapscott i Blogosphere. The New Political Arena de Michael Keren.

Ponències del Tercer Congrés Catalanista

La setmana passada vaig estar llegint algunes de les ponències presentades en el Tercer Congrés Catalanista.

He de reconèixer que quan vaig sentir per primera vegada que es volia fer aquesta iniciativa i vaig veure qui eren els seus promotors, vaig pensar d'immediat, "una altra iniciativa de les mòmies" que ens han donat pel sac durant 23 anys.

Però he de reconèixer que m'equivocava. No les he llegides totes, però les que sí que ho he fet, són totes elles magnífiques o si més no, remarcables.

Destaco especialment, els papers d'en David Bajona, " Exèrcit i Seguretat", de la Rut Carandell, "La transversalitat ideològica, factor clau per a l'emancipació nacional", d'en Joan Ramon Resina, "Trauran els tancs? La violència espanyola", o el d'en Salvador Cardús, "L'expressió política de la base social independentista". I encara em manquen llegir-ne d'altres.

I sense deixar de penjar posts! Ara que demà, faré un break, i aniré a la trobada "Una cervesa entre patriotes" al Restaurant Xop d'Or de Barcelona. Una cervesa... o dues!

DEBAT A TELEVISIÓ DE MATARÓ

Em plau informar-vos que demà dimecres, 1 d'octubre, una servidora participarà en el programa Pantalla Oberta de Televisió de Mataró, que presenta el periodista Pep Andreu. Em fa molta il.lusió anar-hi, tant per la temàtica com pels meus companys de tertúlia que m'han informat que em trobaré.

La temàtica serà sobre la normalització lingüística, és a dir, la situació del català. Un tema que s'escau d'allò més després de l'enorme hòstia que s'han donat els nazis ecspanyols amb el seu akelarre de diumenge passat.

Entre els companys que també hi seran presents, hi haurà el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat d'adalt, en Bernat Joan, i el destacat sociolingüista, tot un referent per a mi, com és en Jordi Solé i Camardons, amb qui vaig coincidir en moltes mogudes en els vuitanta i primers noranta. També hi assistiran el o la responsable del Consorci de Normalització Lingüística de Mataró i, si no recordo malament, un professor o professora.
d'institut.

D'en Bernat Joan (Eivissa, 1960), només puc dir coses bones. És un veritable patriota que des d'Eivissa lluita per la Independència de tota la nació catalana, sense cap mena de complexos regionalistes. És el típic exemple del català modern, desacomplexat i amb moral de victòria que dóna mil o milions de voltes a tots els principatins regionalistes, blaveros de merda, que són partidaris de renunciar al 40% de la nostra gent. Són uns traïdors que se'ls hauria de caure la cara de vergonya. Fins i tot jo encara diria més... si d'ells depengués, segurament també serien capaços de renunciar a les terres de l'Ebre o a Lleida... perquè posats a renunciar, no ens quedem curts. Aquests catalanets del triangle principatí em produeixen veritable menyspreu...

Però tornem a en Bernat. Només vull destacar que és autor d'un llibre cabdal, i al qual ja m'he referit en altres ocasions. És un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria a tots els Instituts de secundària. Em refereixo, és clar, al que porta per títol Les normalitzacions reeixides, publicat per Oikos Tau, l'any 1996. Un llibre amb moral de victòria. Un llibre clau. O com es diria en anglès, a must.

Sé del cert que elogiant-lo no li faig precisament un favor de cara a la secta calabresa que mana a ERC. Però penso que ja és prou grandet per defensar-se ell solet, sobretot perquè intel.lectualment i moralment dóna mil voltes a tots els cagamandúrries i altres acòlits (dedicat a en Martí) que avui en dia -tot i que espero que per poc temps- controlen el partit.

El mateix es pot dir d'en Jordi Solé i Camardons (Oliana, 1959), un altre sociolingüista d'enorme prestigi autor de llibres de gran valor com poden ser Sociolingüística per a Joves (1988), i més recentment, els assajos Les set tribus de la nació catalana (2004), La llengua que ens va parir (2007), a les quals em referiré en un proper post, quan hagi acabat de llegir la segona. En Jordi el vaig conèixer quan militava als enyorats Grups de Defensa de la Llengua (GDL), i va tastar en la seva pròpia carn la repressió ecspanyola quan dir-se independentista i -sobretot- actuar com a tal, no estava precisament de moda i comportava tortura física i linxament mediàtic, sense cap mena d'escrúpol, per part dels sociates. De fet, la seva detenció -i la de la resta de companys- penso que va ser la primera que jo vaig viure políticament, vull dir, arran de la qual, em vaig manifestar i mobilitzar.

Realment, compartir un plató amb aquests dos referents, i amb la resta de companys. m'honora i sóc conscient que la meva aportació no podrà, pel que fa a la sociolingüística, arribar al seu nivell. De fet, seria boig si ho pretengués.

El programa s'emetrà demà dimecres a les 22.15 hores.