DURAN, EL COVARD, PUJA AL CARRO

El canvi de camisa d'en Duran i Ecspanya ha estat espectacular. Ja ho diu la dita, ja: "Si no els pots derrotar, afegeix-t'hi", i en Duran ha fet precisament això. Ha vist que no podia derrotar l'embranzida de la manifestació IN-DE-PEN-DEN-TIS-TA del proper 11 de setembre i ha decidit, sense cap problema, afegir-s'hi, o altrament dit, pujar-se al carro.

És això el que tenen els covards, que no tenen complexos en canviar de camisa, per sempre trobar-se al bàndol dels vencedors.

Això, sí, abans ha esperat a deixar en Mas, amb el cul enlaire, i ben retratat. Ja et fotarem, ja, un joc de criatures, Arturet. Si et penses que aniràs a la Moncloa dient, tot això és meu, vas bé per anar a Queralt...

I a tu, Duran, recorda com va sortir el teu enyorat Montilla d'una altra mani.

No manipulis, i no intoxiquis.

BENVINGUT MR. PUTIN!

L'editorial d'ahir de La Vanguardia demostra ad nauseam el caràcter roí, rastrer, bavós, i tots els epítets que vulgueu de la ideologia dependentista. Ara es veu que qui ens ha de salvar és el turisme rus. No fa gaire, amb Montilla encara de President, eren els xinesos i les seves fàbriques de cotxes. Si fos pel Sandrusko, segur que Brasil tindria alguna cosa a dir...

A veure, en els darrers mesos, Rússia s'està

convertint en la mare dels ous de l'economia catalana. Fem-ne un repàs:

1. Els russos no paren de comprar pisos. Tant és així que el proper Barcelona Meeting Point, la nineta dels ull de la Fira de Barcelona -i així ens van les coses...- tindrà com a país convidat ..... Rússia, sí senyor!

2. Lukoil ja té un peu al Port de Barcelona, on disposarà d'un espai per emmagatzemar una burrada de metres cúbic de petroli i altres derivats.

3. La Roca Village sembla que manté el tipus gràcies a la despesa que fan russos i xinesos, principalment...

4. La Costa Daurada, si abans era ple de xurros, ara també ho està de russos.

5. Molts masos i masies estan sent comprant per capitalistes russos, de manera que el patrimoni arquitectònic del país passa a mans estrangeres, sense cap mena d'interès per preservar-lo.

Però naturalment, tot això a La Vanguardia li refum. Mentre hi hagi pela, vingui d'on vingui, la ballarem.

La nova classe mitja russa, a la qual tan afalaga La Vanguardia, és el producte dels Anys Putin, primer com a President, després com a Primer Ministre, i ara tot sembla indicar que novament com a President. És una classe lligada al capitalisme d'estat que ha impulsat, i també, no podem ignorar-ho bé a l'economia criminal, bé a l'economia submergida, que és de dimensions siderals. No diré que tots, naturalment, però no pas pocs dels nostres turistes accidentals obtenen els seus ingressos, de forma diríem que peculiar. D'aquesta manera poden famíla and company a unes vacancetes pagades a la Mediterrània.

De fet, res de nou. El capitalisme català dependent i dependentista, no fila prim amb qui fa negocis. Siguin nazis o ara mafiosos, sempre seran benvinguts. Fins i tot, com és públic i notori, hi ha rellevants polítics dependentistes, de diferent pelatge polític, que estan disposats a aplanar-los encara més el camí.

No és d'estranyar que això passi, atès que la via russa, sempre ha tingut molt de predicament a Catalunya, sobretot d'ençà que el franquista Joan Antoni Samaranch, va ser nomenat Ambaixador a l'antiga URSS, fugint cames ajudeu-me, per cert, de l'independentisme que començava a repartir estopa...

Benvingut Mr. Putin -Добро пожаловать Путин!

ENDAVANT ANDREU!

L'Andreu Gimeno és el candidat de Reagrupament a la llista unitària independentista que concorrerà a les eleccions de Sant Just Desvern. L'Andreu ocupa el lloc número 2 de la llista.

L'Andreu és entrenador de tennis, i conjuntament amb els altres companys de l'assemblea local de Reagrupament de Sant Just, va treballar de valent durant la campanya de Sant Just Decideix.

Fins i tot va participar en l'oferiment al seu veí José Montilla d'una dosi de Carreterina, per veure si encara podia tenir remei. Montilla la va rebutjar i poques setmanes després el poble el va rebutjar a ell (i sembla que no només el poble l'ha rebutjat).

L'Andreu farà un passing-shot que deixarà als ecspanyols (Montilla, inclòs, of course), garratibats i esmaperduts!

CARRETERINA PER EN MONTILLA

En Montilla avui ha rebut una dosi de Carreterina. Estic segur que li anirà molt bé per eliminar els seus espanyococs, tot i que em penso que la seva infecció ja és crítica.

L'esdeveniment s'ha esdevingut a Sant Just Desvern (Baix Llobregat), en el marc de la Fira de la Tardor. Els companys reagrupats, amb els quals ahir inauguràvem el local, avui han receptat la medecina regeneradora al senyor aquest.

La veritat és que en Montilla acabarà somniant amb Reagrupament. A Tarragona, un altre company li va donar un exemplar de la Constitució de Catalunya, i ara la Carreterina...

No m'estranya que després digui que no vol reeditar el tristpartit, no. No caldrà, Monty, els diputats i les diputades de Reagrupament ho impediran de totes totes, i si poden, faran aprovar la Declaració Unilateral d'Independència.

I no és un xist!

DEMANA PERDÓ, MONTY, DEMANA PERDÓ!

Les declaracions de Montilla i altres sequaços sociates estan donant ales al terrorisme ecspanyol. A la campanya permanent d'extermini de la catalanitat al País Valencià, feta amb la connivència de CiU i del tripartit (ERC inclosa, naturalment), tal i com s'ha demostrat amb el tema de TV3, on l'atac als patriotes ja és un fet tant normal i quotidià com la informació metereològica, ara cada cop més la fera ecspanyola es desacomplexa a la CAC. Talment sembla que els ecspanyols s'han dividit la feina: el PP s'encarrega del País Valencià, les Illes i la Franja i el PSOE del Principat. L'objectiu, naturalment, és arribar a la solució basca, és a dir, el gran pacte PP-PSOE per emparar-se de les institucions autonòmiques i procedir a la tan desitjada harmonització autonòmica en la línia de la famosa Llei Orgànica de principis dels vuitanta, filla directa del 23F, per cert.

Primer va ser l'Iceta, que va afirmar en un to ben marcial que combatrem l'independentisme (els sociates). En les darreres setmanes s'hi van posar a cor què vols. En aquesta estratègia, el nacionalisme esportiu dels ecspanyols hi juga un paper determinant. Per Ecspanya, l'esport s'ha convertit en l'únic referent que els permet treure pit, atesa la seva desastrosa situació econòmica i consideració a nivell internacional. Talment com els països totalitaris, que fan de l'esport la seva raó de ser. Com la ja desapareguda Iugoslàvia, per cert, una veritable potència del bàsket a nivell mundial... abans de saltar feta miques.

Recordo en aquest sentit, que les darreres declaracions d'en fatxa del Samaranch van ser la necessitat de crear un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir qui n'havia de ser el titular, l'inefable Jaime Lissavetzky, un fanàtic ecspanyol dels de la vella escola.

Però en les darreres dies, qui ha menat l'ofensiva ecspanyola ha estat directament, el propi Montilla, conscient que el PSOE l'assetja amb Chacóns i Corbachos.

Montilla ha decidit convocar les eleccions el 28N, el mateix dia que el Barça-Madrid. Això no és cap casualitat, naturalment. Des de la seva òptica, un Barça-Madrid és la quintaessència de l'espanyolitat, l'orgasme de la millor lliga del món -una mentida com una casa de pagès, tothom sap que és l'anglesa, tot i no jugar-hi el Barça que és encara, fins que el Sandrusko ho esguerri, el millor equip del món, a anys llum de qualsevol altre equip de la LFP. Em jugo un pèsol que tota la campanya electoral sociata associarà el seu discurs a una metàfora de l'enfrontament entre el Barça/ZP/PSC-PSOE amb el Madrid/Aznar i Rajoy/PP. Un pèsol.

Però atès l'avanç incontestable de l'independentisme, en Montilla s'ha vist en la necessitat de fer un pas més endavant. I no només s'ha negat a demanar perdó per no ser independentista -un reconeixement infantil de qui es veu cada cop més assetjat- sinó que ha afirmat que la independència seria la decadència. Resultat immediat: uns terroristes ecspanyols cremen una estelada penjada d'un edifici on se celebrava un acte independentista amb, diuen, centenars d'assistents. Un acte criminal que hauria pogut acabar amb una tragèdia. Però és clar els actes terroristes ecspanyols, com la merda a la muntanya, no fan pudor. No són noticiables. No mereixen una investigació a fons. L'Audiència Nacional no enviarà els Mossos -i aquests perdran el cul per obeir-la- enlloc. La Vanguardia, El Periódico, TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, callaran com el que són.

Pels ecspanyols, el kilo de català té un preu infinitament inferior al kilo d'ecspanyol. (Recordo que la sentència del TC sobre el nyap, titlla els catalans de subgènere dels espanyols, així amb dos collons). Perquè ells no són racistes. A més tenen interioritzat que si ja han matat una vegada un President de la Generalitat -i un del Barça, per cert- els poden matar una altra vegada, i no passa res. Que això s'enganxa, diuen determinades teories criminològiques. El difícil és el primer. Després és bufar i fer ampolles.

És per tot plegat que en Montilla, si fos mínimament decent, hauria de demanar perdó. Perdó per no ser independentista. Perdó per voler la decadència de la terra que, sense ser-ne natural, li ha permès arribar on ha arribat -fet que hauria estat impossible als Estats Units, per cert.

Però no ho farà pas. Ja ho sé. No sóc tan il.lús. De fet, ell i sobretot la seva dona, en surten molt beneficiats de la dependència de Catalunya respecte d'Ecspanya, com és públic i notori. Farà tot el contrari. En Montilla i els seus sequaços, amb la col.laboració de les seves crosses, naturalment, jugarà a excitar l'ecspanyolisme més barroer, a estendre el terror a l'independentisme, amb la col.laboració del PP i dels C's, que en això van units i prietas las filas, per descomptat. Fins i tot és possible que en Duran i Ecspanya i els seus boys and girls (Ortega-Espadaler-Pelegrí-Castellà), els donin un cop de mà. I no ens oblidem del sòmines absolut d'en Mas, que darrerament sembla inclinar-se per teoritzar com han de ser els estats del segle XXI, sense tenir-ne ni punyetera idea, per cert.

En definitiva, cal preparar-se per les atzagaiades que cauran, que ja cauen, en el camí cap al 28N. Aquest divendres passat, Reagrupament va realitzar en un sol dia 1o actes! I aquest dissabte he participat en una graellada amb els companys i companyes de Sant Just Desvern, una trobada entranyable i molt reeixida, malgrat la meteorologia. Aquest és el camí!

Tenim l'oportunitat d'aconseguir trencar aquesta deriva cap a la decadència que representa continuar sota la dependència d'Ecspanya. Només depèn de nosaltres, dels catalans i les catalanes. I de ningú més.

SOCIATA CONNECTION

En una de les seves intervencions més recordades, la que va tenir lloc el mes d'abril de l'any passat després de publicar el seu article Patriotisme i Dignitat, Joan Carretero va fer referència als prínceps roigs de la Catalunya metropolitana, com uns dels principals responsables dels desequilibris territorials, econòmics, culturals del nostre país. Va ser una reflexió que em va agradar molt. Entre d'altres raons, perquè a diferència de molts tikis mikis, jo, els prínceps roigs els pateixo en pròpia carn.

Podríem dir que els prínceps roigs són l'oligarquia política local que s'ha desenvolupat al llarg de més de trenta anys a redòs de les administracions públiques locals i provincials, és a dir, dels ajuntaments i les diputacions, i de l'àmbit metropolità (entitats metropolitanes). Els prínceps rojos estan donant el personal polític principal a l'ecspanyolisme: el Montilla, el Corbacho, en són dos exemples fefaents, que per cert s'odien cordialment.

Una derivada de l'aparició dels princeps rojos, és naturalment, la corrupció generalitzada que assola el poder local a casa nostra. Aquí és on trobem la que anomeno la Sociata connection, expressió per la qual entenc el conjunt d'individus que fan d'enllaç entre els prínceps rojos i elements de la Màfia ecspanyola, és a dir els elements criminals que emparats en càrrecs públics en àmbits com l'administració, la justícia, la policia. cometen tot tipus d'actes delictius en àmbits com el tràfic de drogues, el blanqueig de diners, la prostitució i la tracta de blanques. Aquests elements mafiosos són la punta de l'iceberg d'estructures criminals compostes per centenars de malfactors que són la veritable força de xoc.

Val a dir que la Màfia ecspanyola, és una de les moltes xarxes criminals que operen a Catalunya. D'altres són les xarxes procedents d'Itàlia, dels països de l'Europa de l'Est i el Càucas, i també d'Àsia i de l'Amèrica Llatina.

L'ecspanyola, però, es distingeix precisament perquè a diferència de la resta, està incrustada en l'aparell político-administratiu local i provincial, i això li dóna una fortalesa i impunitat mediàtica (no oblidem pas les connexions mediàtiques de les xarxes mafioses!).

Tot i que fins que no assolim la independència serà molt difícil acabar amb ella (de la mateixa manera que en Joan Laporta va acabar amb la màfia incrustada al Barça, quan va presidir la Junta, és a dir, des del poder), espero que els fets que darrerament estan succeint, amb la dimissió i/o encausament de determinats responsables polítics sociates de Barcelona, sigui un pas endavant en aquest sentit. I ajudi a aixecar i destruir definitivament la crosta ecspanyola que monopolitza la major part del país i dificulta sobremanera la consecució de la tan necessària i inajornable Independència!

Que així sigui!

MONTILLA, OBSESSIONAT PER CARRETERO

El Tio Pepe, aquest analfabet funcional que presideix la cosa aquesta de la Generalitat d'adalt, ha fet pública la seva obsessió per en Joan Carretero, al qual ha posat al mateix nivell que el PP.

Déu n'hi do! Per ser algú que no el coneix ningú, segons taladra dia sí i dia també la n'drangheta mediàtica.

Ho ha fet en una entrevista publicada a La Vanguardia i signada per ni més ni menys que el seu director, una altre Pepe, Pepe Antich, és a dir, no per qualsevol mindundi, tipus Barbeta, Juliana, sinó per l'amo del carxofar -amb permís, és clar del condecito freaky Godó.

Més enllà de la imbecil.litat pròpia de l'argument, la referència a Carretero assenyala ben a les clares que el sr. Montilla, que disposa d'informació privilegiada, deu d'estar acollonit amb les expectatives que representa en Joan Carretero.

I això malgrat que els seus esclaus polítics i mediàtics, els seus palanganeros, fan de tot i força per difondre entre la societat missatges i intoxicacions amb l'objectiu de rebaixar expectatives.

Bé, mercenaris de la dependència, el vostre virrei i senyor us ha deixat amb el cul enlaire. Ell té molt clar quin és el perill. Perquè sap del cert que Joan Carretero, i per extensió, Reagrupament, és l'única garantia certa per impedir que els sociates tornin a governar.

Ni els palanganeros, ni els calabresos, que malden per reeditar el tripartit. Ni els convergents, que podrien estar temptats -sobretot via Duran i Ecspanya- de provar la sociovergència. Ni els populars, que somien amb un pacte a la basca... Cap d'ells no descarta pactar amb els sociates.

L'únic que ja a hores d'ara ha dit que per activa i per passiva, evitarà de totes totes que els sociates continuïn al poder és Joan Carretero i Reagrupament. Donar suport a qualsevol de les opcions esmentades més amunt no és més que jugar-se-la a la ruleta russa, amb el perill que t'acabis clavant un tret al cap.

Està clar, no? Per en Montilla, està claríssim.

MARCS DE REFERÈNCIA

En aquesta vida res és casual. Aquesta afirmació ens l'hem d'incrustar al cervell, perquè si no ens marcaran molts gols.

S'acaba de presentar un informe, Marcs de referència als Telenotícies de TV3, que assenyala que els informatius de la "nostra", són més aviat els de la "seva". És a dir, que majoritàriament, les notícies que s'emeten des dels espais informatius diaris d'aquest canal tenen un àmbit o dimensió ecspanyola. Algú li sobta, això? Espero que no. Es tracta d'una aposta estratègica. Estic fart d'haver d'escoltar notícies que res tenen a veure amb Catalunya, que passen a més de mil quilòmetres de distància... Aquesta línia informativa no es justifica per l'interès intrínsec de la notícia. Tv3 ha esdevingut un instrument d'ecspanyolització, com ja en el seu moment va escriure genialment en Víctor Alexandre.

De fet, la televisió, des dels seus inicis, ha tingut un paper socialitzador de primer ordre. Una servidora, en un llibre publicat el 1995, ja vaig afirmar que TVE ha estat el gran instrument ecspanyolitzador de Catalunya des del 1959 fins al 1983, que és quan comença a emetre TV3. Aquesta darrera, va tenir uns primers anys on semblava que la construcció d'un espai comunicacional català, teoritzat per en Josep Gifreu (foto), era possible i viable.

Tanmateix, amb l'arribada de la televisió privada, l'any 1989, la situació es va començar a tòrcer i de fet no ha fet més que empitjorar. TV3 ha deixat de ser una televisió referencial, i s'ha adaptat a l'espai comunicacional ecspanyol.

La inexistència de televisions privades en català, d'àmbit nacional, a causa de les restriccions legals imposades, amb tota la mala llet, pels governs de Felipe Gonzalez, ha suposat un llast terrible. Ha generalitzat la idea que amb els canals de TVC ja n'hi havia prou, i que allò "normal" era la televisió en ecspanyol. Allò "normal" i allò "modern", "cool", "guai". Emissores com Canal +. però sobretot Cuatro i LaSexta, amb els anys han esdevingut la meca dels joves urbans, mentre que Antena3 i Tele5, són les emissores per la caspa i la tarragada.

De manera que TV3 s'ha convertit en una mena de reserva, cada cop més juràssica (veure com s'arrosseguen la Maria Gorgues o l'Imma Pedemonte fa realment angúnia), i els joves, realment aporten poca cosa, entre d'altres raons, perquè no s'ho creuen, i no esperen més que fer el salt a canals d'àmbit ecspanyol.

Per acabar-ho d'adobar una de les poques coses positives dels darrers anys, els repetidors de TV3 fora de la CAC, que permetien a milers de catalans veure-la, han estat tancats de forma sistemàtica amb la connivència de Ministres com en Joan Clos o el propi José Montilla.

Un panorama, en definitiva, ben patètic. El resultat de tot plegat és un model audiovisual català totalment hispanocèntric, sense cap mena d'interès. Jo, la veritat, cada cop la miro menys.

No és d'estranyar, en aquest sentit, que davant la propera cita electoral del 2010, TV3 jugui en contra de Reagrupament. N'hem de ser conscients que serà així. I no només ella. El boicot i la marginació mediàtica serà total, fins i tot en contra de l'interès periodístic, perquè és prou explícit, ja a hores d'ara, que Reagrupament obtindrà representació parlamentària, tal i com assenyalen les enquestes.

Per contrarestar aquest silenci mediàtic, per sort, disposem de la xarxa. Ja sé que a diferència de la televisió, aquesta no arriba a una part significativa de la societat. Però són les cartes que tenim i les hem de jugar el millor possible. (Al marge, és clar, de la mobilització o presència al carrer).

Ahir, com diversos centenars d'internautes més, vam seguir l'acte de Reagrupament amb en Carretero a Lleida (foto). L'oferia RCat TV, i va ser una transmissió molt digna. Naturalment era estàtica i amb una única càmera. Malgrat això, penso que va atraure molt l'atenció. I sobretot penso que cal potenciar aquest recurs i bastir una autèntica televisió reagrupada que, en la mesura de les nostres possibilitats, contraresti el boicot mediàtic.

Reagrupament, és el producte, a banda dels milers d'hores de treball de cada cop més patriotes, de la xarxa i de les eines participatives que en ella naveguen. Sense elles, possiblement no seríem on som ara. Vaja, segur. Ara que s'acosta el repte clau, el que podríem dir que és la raó de la seva existència, és a dir, les eleccions del 2010, en les que hem de dinamitar l'escenari polític, hem de reforçar la nostra capacitat mediàtica, i fer-ho sobretot, amb els recursos que ens proporciona la xarxa. Si hi excel.lim, no tinc cap dubte que els resultats ens acompanyaran i farem miques l'statu quo.

1.224.700 aturats! 

Ecspanya=Pobresa! 

Montilla, ets un inútil!

Corbacho, dimissió!

Calabresos sou uns ineptes!

CiU sortiu de l'armari!

On són les polítiques socials!

No a un país de Q3, és a dir de cutres!

Amb Ecspanya, Catalunya s'enfonsa. Només cal fer un cop d'ull a l'Enquesta de la Població Activa del primer trimestres d'enguany. 1.224.700 aturats a tota Catalunya! I és al Principat i al País Valencià on més ha crescut l'atur. Qui parla de polítiques socials? Qui enganya la gent? 

Repeteixo, amb Ecspanya, Catalunya s'enfonsa. Ja va sent hora de dir, clar i català, que tot aquell que aposta, de Catalunya estant, per Ecspanya, és a dir, per un projecte polític on Catalunya romangui subordinada al poder ecspanyol, és un traïdor, és un botifler que no estima la seva terra i l'importa un rave el futur dels seus fills! Els ecspanyols ens volen com a mà d'obra barata a sou del gran capital madrileny. Volen convertir Catalunya en un parc temàtic, dedicat a l'oci, la gastronomia, els esports d'aventura, a anar de putes, tot a major glòria dels executius del capitalisme financer, de les infrastructures i de les telecomunicacions amb seu a Madrit. Volen aplicar el model francès de patuesització i folklorització.

Cal dir-ho ben alt i ben fort. Votar partits ecspanyols és votar la destrucció de Catalunya! Cal dir-ho ben fort: pactar amb partits ecspanyols és pactar la destrucció de Catalunya (tret de si el que es pacta, naturalment, és la Independència de Catalunya).

Aquest cap de setmana hem assistit a l'enèssim acte de cinisme dels sociates. En plena catàstrofe laboral, va i els paios munten un akelarre a major glòria i honor de l'inútil del Montilla! Tindran penques els tios! Però si aquest individu nefast, buròcrata en el pitjor sentit de la paraula, catalanòfob de pro, hauria d'estar demanant perdó de genolls, perquè és incapaç de fer res ben fet, tret de posar pals a les rodes al progrés de Catalunya, i, en conseqüència, dels catalans i les catalanes! Fixeu-vos, que en l'esmentat akelarre, les sigles del PSC no apareixen per enlloc! Com passa amb la candidatura d'en Junqueres, on les sigles d'ERC tampoc apareixen per enlloc! Què passa amb el tristpartit que s'amaga sempre que pot? Montilla president? Montilla... desgràcia, pandèmia de Catalunya... això és el que és...

I el més terrible de tot, és que l'oposició, en comptes d'estar amb el ganivet preparat per tallar-li el coll, no fa res,  no diu res, no veu res. CiU, i més particularment, CDC encara no s'ha adonat que està totalment fora de joc. Perquè amb les regles de joc que estan marcant el PSOE i el PP, ja no és necessària. 

Fixeu-vos que ara, el machote Chaves, diu que es convocarà una Conferència de Presidents de CC.AA., on per primera vegada, tots els assitents pertanyeran a partits ecspanyols! Aquesta conferència, naturalment, presidida pel demagog ecspanyolista ZP farà i desfarà al seu lliure albir, i ni CiU ni PNB diran ni ase ni bèstia. I molt menys ERC! 

L'única manera de sortir d'aquest cul-de-sac que tenen els convergents és sortir de l'armari ecspanyol i donar suport desacomplexadament a la Independència. Cal que pensin que dels 450.000 vots que ha perdut ERC, només una mínima part aniran a CiU, a la CiU d'ara, perquè si continua amb el papelloneig ecspanyol, no els atraurà pas. Però és que, estic segur que ara a més a més d'aquests milers de vots -que no són pocs- n'hi ha molts més que fins ara votaven altres opcions o no votaven, que veuen clarament que amb els ecspanyols no hi ha res a fer. Per molt cutres (és a dir Q3) que siguin!

Cal una sacsejada. En aquest sentit, recomano de forma molt intensa la lectura de dos articles cabdals que s'han publicat darrerament. Un escrit per Salvador Cardús i l'altre per l'Alfons López Tena o ALT. (Si ells tenen el demagog ecspanyolista ZP, nosaltres tenim el patriota independentista ALT!).

Fora els traïdors a la terra, fora els calabresos! Si el ministre Corbacho tingués una mica de decència, el mateix dia de fer-se pública les dades de l'EPA ja hauria presentat la dimissió... però és clar, que es pot esperar d'un príncep roig (Carretero dixit)? Res de bo i tot de dolent!

Algú s'imagina quina una s'hauria muntat si, amb les dades de l'EPA actuals, el PSOE fos a l'oposició? El guirigall hauria estat bestial! Però aquí, el poder mediàtic no diu tampoc ni ase ni bèstia... 

Què cal fer per defensar-nos? O millor dit, què cal plantejar per sortir de l'atzucac? És a dir, per deslliurar-nos d'aquest cadàver que es diu Ecspanya?  

L'excusa de les polítiques socials ja no enganya a ningú. Polítiques socials heu dit? 1.224.700 aturats! Això són polítiques socials, ineptes! Au aneu a cagar! 

L'ENSULSIADA DEL PSC

Avui no perdré el temps parlant d'ERC. Els calabresos estan tan contents amb l'enquesta de la London School of Economics, que no els aixafaré la guitarra. Pobrets que gaudeixin el poc que els queda! 

(Una altra cosa és que gent intel.ligent, com en Xavier, de vegades la vessin, però això demostra que el meu veí de capçalera és humà. Només un aclariment, Xavier, hi ha tendència quan són diverses les enquestes que apunten cap a una mateixa direcció, però no hi ha tendència quan hi ha una sola enquesta. No es pot confondre el desig amb la realitat).

No. Avui parlaré de la gran, de l'enorme, de la immensa, de la inabastable HÒSTIA que els sociates ecspanyols han donat als seus esclaus als seus sibwanes del PSC. Han quedat tan groguis que porten dos o tres dies i encara no s'han refet. Ho deuen tenir tot encetat,  la pallissa ha estat monumental. Catastròfica.

Em refereixo, és clar, a la crisi de Govern. Crisi? I un bé negre! Una autèntica ofensiva neo-ecspanyolista que no fa més que preparar el que ja he dit en altres posts: el gran pacte d'estat entre el PP i el PSOE. 

És casualitat que el President del PSOE, passi a ocupar una vicepresidència del govern? És casualitat que el Federico Jiménez Losantos el fotin fora ara de la COPE? Qui és l'imbècil que diu que una cosa i altra no té res a veure? Sou tarats o què?

Més. És casualitat que fotin una catalanòfoba com a Ministra de (in)Cultura? És casualitat que uns dies abans de la crisi Andalusia aconsegueixi cobrar el seu deute històric i d'aquesta manera es trenqui el front catalano-andalús en la negociació del finançament? Ara que dirà el sòmines del Puigcercós? Us enrecordeu que fa uns dies posava Andalusia pels núvols? T'han pres per enèssima vegada el pèl, Joan. Què no ho veus? Es deuen de trencar el cul amb la cara que se t'ha quedat!

Més. És casualitat que els sociates hagin acceptat que el PP tingui la presidència del Parlament basc? Quan no hi havia cap raó per donar-los-hi? Ara s'entén, perquè ho han fet, és una de les penyores del pacte ecspanyol que s'acosta. Un cop en Patxi Lopez sigui escollit Lehendakari, totes les peces estaran encaixades: només caldrà despatxar el tema del finançament amb quatre calerons (és casualitat que hagi dimitit el Secretari d'Estat David Vegara, del PSC -foto, perquè ja sap que tot està decidit?) i acabar de polir la sentència del TC en el sentit més restrictiu possible (Visca!), i cap al juny, el juliol o potser el setembre (o l'agost si volen fer veure que treballen contra la crisi) el pacte serà un fet!

No hi ha cap casualitat! Ni una. Anem a pams.

Manuel Chaves. President del PSOE i autèntic home fort. El molt parit de canto, el primer que ha exigit és lleialtat institucional. S'han de tenir collons per demanar lleialtat constitucional quan el govern ecspanyol fa quasi un any que incompleix una llei orgànica! Desgraciat! Però aquest ex-membre del govern dels anys del GAL, tot li rellisca. És un machote! I la tasca que ha assumit el situa clarament com el més que probable substitut de ZP si aquest acaba caient. 

Fixeu-vos que un dels elements claus del canvi ha estat traspassar el dossier del finançament autonòmic del ministeri d'economia al vicepresident de cooperació territorial. L'estratègia es veu d'una hora lluny i lliga amb el pacte d'estat. La nova ministra d'economia, Elena Salgado, s'encarregarà de les mesures anti-crisi, seguint les ordres directes de la Moncloa (ZP), i passarà olímpicament del tema del finançament, que quedarà en mans de Chaves. Naturalment, les mesures  anti-crisi de la Salgado seran totalment centralitzadores i de reforçament del poder central -en detriment dels poders autonòmics- no debades aviat molt aviat, tots els governs autonòmics estaran en mans dels partits ecspanyols per primera vegada des de la tornada de Tarradellas (1977), és a dir, fa més de 32 anys! Un cop Chaves solucioni el tema del finançament (i el solucionarà, coi si el solucionarà), la Salgado firmarà l'acord sense llegir-lo. 

Més. No m'estranyaria que un dels elements claus de les mesures anti-crisi fos l'intervencionisme en les caixes d'estalvi. Els ecspanyols estan rabiosos perquè una caixa ecspanyola ha fet un pet com un aglà, i en canvi, cap caixa catalana (és un dir) ha pringat. No ho poden suportar i ja estan preparant el terreny per carregar-se-les. Perquè se les carregaran, us podeu ben preparar. No en tinc cap dubte. La crisi serà l'excusa perfecta. I potser millor. Quan comencin a tocar els calers de milions de catalans, potser llavors molts votants sociates o votants de la por, veuran que la Independència és l'únic camí que queda si no volem ser més que una colònia de Madrid.

Més. La cara de l'altra vicepresidenta, la pija Maria Teresa Fernandez de la Vega, era com 80 anys més jove. La tia ha guanyat el pols a pimpolla Carme Chacón, sobretot després de la cagada de Kosovo (ai Carme, Carme, veus com ser més papista que el papa no sempre funciona, ja t'ho deia, però tu no escoltaves!). De la Vega, com Salgado i com tants altres ministres, són els genuïns representants dels alts cossos funcionarials de l'estat. L'autèntic poder de facto ecspanyol. Semblava que tenia els dies comptats, però, ara torna a renéixer, com l'au fènix.

Més. La resta de nous ministres, la veritat és com una mena de galeria dels horrors. Per una banda, en Pepinyo Blanco, a Foment, que estic segur que no trigarà ni dos mesos  a superar els despropòsits de la seva antecessora. Sí, encara que sembli impossible, és factible que Pepinyo encara la cagui més. No debades ha estat un dels pares intel.lectuals del pacte d'estat amb el PP. Amb Blanco a Foment, el tema dels aeroports, de rodalies, i tota la pesca, se n'anirà en orris. Ni cinc de calaix. Faltaria plus. (Pero qué se han pensado estos catalanes?). Es gira feina per als Tremosa, els especialistes en tema d'infrastructures i logísitica...

Els tres altres nous ministres, l'Ángel Gabilondo, la Trinidad Jiménez, i la Maria Ángeles Gonzalez-Sinde, representen el poder madrileny per excel.lència. 

Gabilondo, ex-rector d'universitat, és un altre representant de l'alt funcionariat de l'estat, i naturalment la seva tasca serà la de centralitzar encara més el model educatiu i ecspanyolitzar-lo. És el típic representant dels bascs renegats que s'han ecspanyolitzat i s'han establert a Madrid. Com passa també amb alguns personatgets catalans infumables com el Boadella, la Regàs, el Fisas i tutti quanti.

Trinidad Jiménez és una pota negra de la molt influent Federació Socialista Madrilenya (FSM), autèntic poder fàctic dins del PSOE, conjuntament amb els andalusos -i a diferència del PSC, que no pinta res, ni gens ni mica. Que aquesta tipa, que va fracassar electoralment contra el PP, s'ocupi dels temes de sanitat i política social, no només és preocupant, sinó que és directament demencial. És una autèntica inútil, que l'únic que va destacar sobretot pel seu vestuari i no se quantes marujades més. Res de bo i tot dolent.

I la nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, polèmica ja abans de prendre possessió per donar suport a les tesis catalanòfobes. Amb això ja està tot dit. O quasi, només afegir que representa els poders fàctics de la cultura ecspanyola, suposadament progre i guai... la mateixa que no va moure un dit quan el boicot catalanòfob durant la negociació del nyap. Coherents, això sí que ho tenen. I més pijos que el cagar.

I el PSC? On és Wally-PSC? Ni se'l troba, ni se l'espera. Quin ridícul més espantós! Quina vergonya! Però és clar, els Iceta, els Zaragoza, i sobretot el Montilla s'ho empassaran tot. Sibwanas com són. I sense cap complex, ni mala consciència, perquè ells són ecspanyols, una mica rarets, sí, però ecspanyols. Ridículament ecspanyols.

Respecte els dos psceros (hòstia, bona aquesta PSC+0=pscero) al govern, la pimpolla Chacón i el Corbacho, com sempre, prietas las filas, i a mandar vuecencia! És a dir, que faran tots els papers de l'auca per tal de conservar la cadira, i també, segurament, per situar-se com a substituts del Montilla. Un Montilla, amb els dies comptats....

Bonic panorama. I la crisi, que apreta... I Ecspanya, que no afluixa... I ERC, contenta amb l'enquesta. I CDC marejant la perdiu... I així anar fent....

EL GOVERN ECSPANYOL RECONEIX L'ESPOLI FISCAL DE CATALUNYA i EL SEU DRET A DECIDIR

Finalment, i després dels enormes sacrificis soferts per l'actual direcció d'ERC, avui per primera vegada, el govern ecspanyol ha reconegut l'existència d'un espoli fiscal a tota Catalunya i s'ha mostrat disposat a aixugar-lo de manera immediata.

La notícia ha estat difosa en roda de premsa pel propi president ZP, acompanyat pels pesos pesants del PSOE a Catalunya (recordeu, "el PSC somos nosotros"), celebrada a la Sala de Premsa de la Moncloa.

ZP, concretament ha anunciat que en els propers Pressupostos, s'inclourà una partida específica sota la denominació de Deuda histórica a Catalunya, que ascendeix a 18.000 milions d'euros. A més a més, aquesta partida es repetirà en els propers exercicis pressupostaris i només s'extingirà un cop la Comissió Mixta Estat-Generalitat pactin un model de finançament semblant al concert basc. Un altre dels punts rellevants de l'acord és que a partir d'ara el govern català es compromet a dedicar el 0.7% del PIB a solidaritzar-se amb el pobre i famolenc poble ecspanyol.

Però això no és tot. Segons hem pogut saber, el govern ecspanyol també es mostra disposat a aprovar una llei orgànica sobre el dret a decidir dels pobles d'Ecspanya, de manera que a partir de la seva entrada en vigor, Catalunya i la resta de nacions sotmeses a l'estat ecspanyol, podran exercir sense cap entrebanc el seu dret d'autodeterminació, mitjançant un referèndum.

Preguntat sobre aquest sobtat canvi d'actitud, ZP ha reconegut que aquests darrers dies ha vist la llum i que en somnis, se li han aparegut la Pilar Rahola, la Milagros Pérez Oliva, la Margarita Saénz i Júlia Otero li han indicat el camí cap a la Veritat Suprema...

En saber-se la notícia, des del carrer Calàbria, els membres de l'actual direcció d'ERC, amb els ulls plorosos i emocionats, han sortit al carrer cridant frenèticament el nom de ZP. Segons testimonis presencials, Joan Puigcercós es trobava en un estat d'excitació tal que ha requerit atenció sanitària, mentre que Josep Lluís Carod-Rovira, literalment ha levitat tres metres mentre mormolava paraules inconnexes, de les quals només s'ha entès un fragment: "Sóc un estadista, sóc un estadista" diuen que deia.... Per la seva banda, Josep Huguet ha estat vist amb un ninot al qual li clavava frenèticament agulles i, fora de control, anava cridant "Aquesta pel Carretero, aquesta per la Rut, aquesta per l'Emili".

La direcció d'ERC no es trobava sola en aquest dia de joia. Centenars de milers de catalans i catalanes, segons algunes fonts, prop de 350.000, omplien de gom a gom el carrer Calàbria i altres d'adjacents, tots ells i elles volien demanar perdó per haver deixat de votar el partit del recte camí i la veritat suprema...

El president de la Generalitat d'adalt, José Montilla, té previst sortir al balcó de la Plaça Sant Jaume per tal de proclamar públicament la República Catalana. En aquest moment històric, Montilla ha demanat al President de la Generalitat d'abaix, Francesc Camps, així com també al President de les Illes Balears, Francesc Antich, un acord de confederació dels tres territoris històrics. La resposta rebuda ha estat positiva en els dos casos.

La notícia ha tingut un impacte internacional enorme. Els principals mitjans de comunicació del món l'han inclosa en la portada dels seus diaris, dels seus butlletins de ràdio i dels seus telenotícies.

El blocaire Josep Sort, molt emocionat, ha penjat un post en el seu humil i modest bloc, anunciant que, aconseguits tots els seus objectius polítics, es disposa a tancar-lo i, com a prova de penitència per no haver cregut en els infalibles designis dels preclars dirigents actuals d'ERC, anirà caminant de genolls des de casa seva a la Muntanya de Montserrat. 

Fi de la crònica. Diumenge, 28 de desembre del 2008.

REFLEXIÓ 2: ELS 25 DIPUTATS DE LA POR

Els resultats electorals del 9-M han estat interpretats per alguna gent, com una mena de Cant d'Amor dels catalans i les catalanes a Ecspanya. Res més lluny de la realitat. De fet és tot el contrari. Vegem-ho.

Per una banda, el nivell d'abstenció, al Principat, és significativament més elevat. També passa amb els vots nuls i els vots blancs. Quant als vots vàlidament emesos, ens adonem que les diferències entre els dos principals partits ecspanyols són petites a escala estatal (43.6% vs 40.1%) i, per contra, són enormes a escala del Principat (45.3% vs 16.3%). Els quasi 30 punts de diferència entre les dues principals opcions ecspanyoles no tenen cap mena de paral.lel enlloc de l'estat. A la CA Basca, s'han quedat a 20.

És de sobres conegut que un poble oprimit sempre utilitza aquells recursos que té al seu abast per lluitar contra la seva desaparició. Normalment, l'eina més recurrent són els partits i les organitzacions patriòtiques, la reivindicació de les quals, en el cas català es remunta pel cap baix, en la política contemporània, al 1886, amb l'obra de Valentí Almirall, Lo Catalanisme.

Això no obstant, quan hi ha una percepció més o menys estesa de desconfiança envers la capacitat d'aquestes organitzacions patriòtiques de defensar la reivindicació nacional, o, ras i curt, envers les possibilitats reals que aquestes puguin incidir en el destí de la nació, llavors, una part significativa dels ciutadans opten per la solució percebuda com a menys dolenta en les seves preferències electorals, encara que no sigui la primera opció. I és així com, un partit d'àmbit estatal, passa a ser recolzat massivament per sectors amplis d'una nació sense estat, atès que el seu oponent és percebut com un enemic nacional.

Un exemple àmpliament estudiat en la ciència política, ha estat el del Quebec. Sobretot d'ençà de la Primera Guerra Mundial, el Partit Conservador canadenc ha estat percebut per la ciutadania quebequesa, particularment pels francoquebequesos (el 80% del total), com un enemic declarat de la llavors anomenada autonomia provincial del Quebec. Per aquesta raó, durant gran part del segle XX, els quebequesos, en les eleccions federals, van ser un bastió del Partit Liberal canadenc. I no només això. Molts dels principals dirigents i quadres d'aquest partit, i singularment, alguns dels seus líders històrics, eren d'extracció quebequesa. És cert que això ha canviat sensiblement en les darreres dècades, sobretot arran del sorgiment del Bloc Quebequès, un partit sobiranista que es presenta només a les eleccions federals en els districtes electorals quebequesos, i que ha aconseguit trencar el bipartidisme històric. (Qui en vulgui saber més, pot consultar la meva tesi doctoral).

En el cas català, i salvant totes les distàncies estrictament necessàries, és cert que fins ara, una part important de l'electorat català confiava en partits catalans en les eleccions ecspanyoles. Tanmateix, en el 9M, aquesta tendència sembla trencar-se i, aquells que han votat, han preferit curar-se en salut i evitar que el PP tornés al poder. Per això la candidatura socialista ha rebut un suport important.

Ara bé, que gent com el José Zaragoza o el Miquel Iceta, o la crosta Joan Ferran, diguin que això és la demostració definitiva de la integració de Catalunya a Ecspanya, passi, és normal, però que ho digui gent més seriosa, això ja és més preocupant.

A diferència del cas quebequès que acabo d'esmentar, els sociates catalans (o més aviat hauríem de dir els sociates ecspanyols a Catalunya), mai han controlat el PSOE, com sí que els liberals quebequesos durant moltes dècades van controlar el PLC. De fet, el PSC, és vist per molts sociates ecspanyols, com un cos estrany adherit com una sangonera a la pell del PSOE, que històricament ha fracasssat en les eleccions al Parlament de Catalunya, i s'ha aprofitat de l'empenta dels lideratges estatals (FG abans, ZP ara) en les eleccions ecspanyoles. És tanta, la desconfiança envers el PSC, que mai s'ha renunciat a la reconstitució de l'antiga Federació Catalana del PSOE, encara que sigui amb la boca petita. De fet, és públic i notori que Celestino Corbacho és l'home del PSOE al Principat, un polític que en aquestes eleccions ha jugat un gran protagonisme com a contrabalança de Montilla, i que fins i tot ara, com a recompensa, exigeix ser nomenat Ministre, amb més força i probablement amb més possibilitats que l'inútil d'en Duran i Ecspanya. I sense oblidar el paper ben galdós, de ser més papista que el papa, a què ens té acostumats la inefable diputada Teresa Cunillera (foto), autència martillo de herejes de tot aquell que gosi badar boca a les terres de Lleida.

Per això és evident que els 25 diputats sociates escollits al Principat, no mouran un dit, ni una ungla, per la causa nacional de Catalunya. Contràriament al que l'Iceta diu, quan posa cara trascendent i es pensa que ens enganya, presentant-se com un catalanista de pro, els 25 diputats de la por i de la vergonya diran Si Bwana a tots els diktats que emanin de Ferraz o de la direcció del Grup Parlamentari Sociata. Començant per la tria de José Bono com a president del Congrés, i en conseqüència, com a número 3 en la jerarquia d'autoritat de l'estat, i seguint per l'incompliment flagrant de totes les promeses relatives al finançament i a les infrastructures, sense oblidar, és clar, que faran el que voldran amb les deixalles del nyap al TC.

Naturalment aquest capteniment farà que molts dels votants de la por comprenguin que els han aixecat la camisa. Però, per fer-ho, caldrà que els partits catalans s'aclarin. O submissió a Ecspanya o Independència. D'això ens ocuparem en la propera reflexió.

DESPRÉS DEL TANCAMENT DE LA CARRASQUETA

Com tots els dimecres, he dinat amb els de la colla. Assegut al meu costat, al Víctor se'l veia tocat. De seguida hem entrat en matèria. Naturalment, hem parlat del tancament del repetidor de TV3 a la Carrasqueta. De l'intercanvi d'opinions, en concloc el següent:

Més enllà del fet que al PP sempre se li ha de dir el nom del porc, perquè s'ho mereix i és de justícia profilàctica el fer-ho, la veritat és que en tot aquest afer, s'ha limitat a fer el que li han deixat fer i vol fer. Com si fos el joc de l'oca, ha anat caient en caselles que li permetien tornar a tirar els daus i així anar avançant en els seus objectius genocides.

I qui li ha permès anar fent? Naturalment, el PSOE, i perquè no dir-ho, una concepció regionalista, capada, blavera del nord de molts polítics catalans de la CAC.

Posem les cartes sobre la taula. Quan el conseller Tresserres proposa la reciprocitat de les emissions de les diferents televisions regionals (TVC, TVV, IB3), als sociates els agafa un patatús, perquè no volen sentir a parlar que una televisió pepera es pugui veure a la CAC. I fan per activa o per passiva, tot el possible per ensorrar l'acord, o fins i tot ensorrar la proposta abans que es converteixi en acord, de manera que deixen les mans lliures al Camps perquè executiu la seva amenaça. Estem doncs, davant d'una claríssima deslleialtat i traïció, l'enèssima, dels sociates envers els seus socis de govern.

Per la seva banda, aquest funest episodi ha de fer obrir els ulls a la gent de CDC i d'ERC que encara pensa que s'han d'aplicar polítiques regionalistes. Si la recepció de TV3 a les comarques del sud, en tant que eix fonamental per a la vertebració d'un espai comunicacional, hagués estat presentat com un casus belli, és a dir, que la seva no realització hagués significat la fi de la comèdia dels successius acords entre els dos partits amb els seus interlocutors ecspanyols -bàsicament el PSOE-, ja faria temps que el tema s'hauria resolt.

En definitiva, cal saber d'una vegada per totes si aquests dos partits juguen la lliga nacional o volen limitar-se a la lliga CAC. Cal reconèixer que ERC es troba molt més ben posicionada, en aquest sentit, mentre que pel que fa a CDC, el més calent és a l'aigüera. Però això no ha de fer oblidar que dins d'ERC encara hi ha elements que juguen al CACisme, és a dir al quatriprovincianisme (i fins i tot encara en trobaríem d'imbècils que es pensen que això encara és massa, que els catalans més catalans són ells i que Barcelona i rodalies se'n vagin a la merda!).

Ara, si hi aposten, cal anar a per totes. La Nació Catalana, amb els seus actuals més de 13 milions d'habitants (i que es despengi qui es vulgui despenjar), és una nació que s'ho val, i la lluita per tornar a rebre TV3 a la zona del sud, no és tant una reivindicació d'una emissora que, francament, darrerament, ecspanyolitza més que cap altra cosa -amb les excepcions pertinents, sinó una reivindicació de la Nació Catalana, del nostre projecte nacional.

En Víctor diu que molt segurament, determinades actituds i capteniments polítics començaran a canviar i que es marcarà els responsables de molt més d'aprop, i les denúncies de les responsabilitats, de les renúncies, seran molt més contundents. 

Des d'aquest modest bloc faig una crida a participar en totes les mobilitzacions que se celebrin al respecte.

Que així sia!

ÉS BROMA POMA!

L'altre dia, el cantamanyanes d'en ZP va i diu, enmig de l'akelarre sociata de Gavà, que la CAC tindrà infrastructures de primera, vaja king size. A banda i banda, com els dos lladres, en Montilla i la Chacon, en la seva salsa. Somriure de rata. Però hi ha algú que es cregui aquesta patuleia? Precisament ara que els sociates han tret els pitjors resultats de la seva història? Precisament ara, que el seu poder a la ciutat de Barcelona comença a fer figa! Auguro que quan els sociates siguin escombrats del Cap i Casal, sortiran a la llum trenta o quaranta anys de corrupció, nepotisme, amiguisme. No és descartable que algú es foti un tret, es llenci daltabaix o opti per una sobredosi de pastilles -de fet ja hi estan acostumats, a les pastilles, vull dir.

Però si a Gavà van fer riure, això d'en Castells i en Solbes, és per plorar. Dos catalans a Madrid -segurament parlarien en català, oi?- negociant la maleïda xifra del 18.8%. Però hi ha algú en el món que vulgui que el seu país sigui el 18.8% d'alguna cosa, sobretot si aquesta cosa, és l'Estat ecspanyol?

Jo vull un país al 100%. El vull tot: humanament, físicament, econòmicament, culturalment, etc.. Jo sóc normal. Els autonomistes i els ecspanyolistes són els raros. Jo no em conformo en ser un percentatge d'una merda. Vull ser el tot d'una nació moderna, endreçada, capdavantera i gloriosa.

Poc a poc ho estem aconseguint. Fins i tot, els deus, si existeixen, ja castiguen Ecspanya i els seus cipais, ni que sigui a bàsket. Hem de posar tota la carn a la graella. L'autonomia i, amb ella, Ecspanya, ja no s'aguanta ni amb pinces. Som més a prop del que ens pensem.

CAROD ROVIRA, EL PIERRE-MARC JOHNSON CATALÀ
O quan la sobirania es converteix en una pòlissa d'assegurança

No he llegit la conferència d'en Carod, ni tampoc vaig ser convidat al Palau de la Generalitat a escoltar-la -la qual cosa implica que no pertanyo al top 400 del país, malauradament. Només he llegit alguns titulars i m'he quedat esparverat. En Carod diu que si el Tribunal Constitucional liquida el nyap, s'obrirà definitivament, la via sobiranista.

Vejam. A veure si hi veiem clar. Ja fa cap a un quart de segle, entre el 1983 i el 1985, per ser més exacte, va sorgir dins del Partit Quebequès, un líder que finalment va substituir el carismàtic René Lévesque quan aquest dimití cansat de tot plegat. Aquest líder nou, de nom Pierre Marc Johnson -fill d'un anterior Primer Ministre i germà d'un futur, llavors, Primer Ministre del Quebec, per cert- va destacar de seguida pels seus plantejaments dimissionaris pel que fa a l'accessió a la sobirania del Quebec. Concretament, Johnson, va impulsar un canvi en la línia sobiranista de la formació i va imposar a empentes i rodolons que finalment, la sobirania fos considerada com una mena de pòlissa d'assegurança per si l'encaix del Quebec dins el federalisme canadenc fracassava.

Dit d'una altra manera, el PQ rellegava la sobirania com a segona opció, posant com a capdavantera la integració en el federalisme canadenc. Només si es demostrava que el Quebec no podia formar part del Canadà federal, sense que això impliqués renunciar a la seva identitat i als seus drets, s'optaria per retornar a la proposta sobiranista, tal i com ja s'havia assajat en el referèndum de 1980 -malauradament perdut pels sobiranistes. D'aquest canvi, se'n digué el pas del sobiranisme a l'afirmacionisme, que implicava un conformar-se amb defensar el caràcter nacional del Quebec sense assumir el seu corol.lari lògic i immediat, com era l'accessió a la independència.

Naturalment, l'invent no va durar gaire. La immensa majoria de les bases del partit i no pocs tenors -dirigents- no van veure amb bons ulls aquests canvis. Com tampoc ho van veure el conjunt dels ciutadans quebequesos, que en les eleccions de 1985, va fer fora el PQ afirmacionsta del govern amb una derrota humiliant a mans dels seus eterns adversaris. Molts sobiranistes de pedra picada no van anar a votar o votaren opcions minoritàries però clarament sobiranistes. El PQ, en el poder des del 1976, va passar a l'oposició i hi romangué durant nou llargs anys -fins al 1994, concretament. Per descomptat, Johnson, després de la derrota, va durar en el càrrec menys del que dura un xupa-xups a la sortida d'un col.legi.

Tot això va passar fa quasi vint-i-cinc anys. I ara, en Carod, ens surt amb aquest estirabot afirmacionista. Però encara penses que has de donar una altra, l'enèssima, oportunitat a Ecspanya, per tal que ens torni a intentar tallar el coll. Perquè no en comptes de pronunciar conferències tronades, caduques, llegeixes coses modernes, i aprens dels patriotes d'arreu del món que lluiten sense vergonya i sense renúncia dels seus plantejaments? Què diràs quan Kosovo assoleixi la seva Independència. I quan ho faci Escòcia o el propi Quebec? O fins i tot Euskadi? Continuaràs fent de corredor d'assegurances per Ecspanya, S.A.? Tot plegat ben patètic. Cal anihilar els corrents afirmacionistes que existeixen tant a ERC com també a CDC. S'ha d'acabar amb el discurs estúpid que es limita a cridar, esgargamellant-se, "Som una Nació. som una Nació!" i després va i es pacta amb qualsevol partit ecspanyol de merda. Si som una nació, i per descomptat que ho som, només cal posar-se a treballar per l'únic objectiu legítim com és la consecució de la Independència de Catalunya. I per cert, no hi ha camins per la independència, ni llibres de ruta. L'únic camí és la lluita. Només es fa independentisme si s'exerceix com a tal: a Barcelona, València, Nova York o Bombai. Ja n'hi ha prou d'amagar l'ou!


En Corbacho i en Pujol, l'estranya parella
Els primers polítics que han reaccionat a la conferència afirmacionista d'en Carod, han estat en Celestino Corbacho, president de la Diputació de Barcelona, i en Jordi Pujol, ex president de la CAC entre 1980 i 1993.

Del primer, no es pot esperar res de bo. Tothom sap que és l'home de Bono a Catalunya, un autèntic tapat per quan els sociates finalment es treguin la careta i deixin córrer les poques engrunes de catalanitat que encara exhibeixen. Ell voldria que al Principat, manés el PSOE directament, i si no ha triomfat, encara, és perquè segons sembla, no suporta Montilla. Ja se sap, dues dives sempre acaben a cops de bolso. Corbacho s'ha mostrat sempre contrari als pactes amb ERC, i segur que pot ser considerat un interlocutor vàlid pel PP i pels C's si mai es vol portar a terme un front ecspanyolista a la CAC.

Com no podia ser d'una altra manera, Corbacho, aka Corbatxevitx, ha criticat les declaracions afirmacionistes d'en Carod. Això no hauria de sorprendre a ningú, i de fet a ningú no sorprèn. Però són el contrapunt a les altres declaracions, les de Jordi Pujol, que aquestes sí que són ben patètiques. Segon el gran Iode, si el TC es carrega el nyap. caldrà reivindicar.... no la independència, sinó el projecte de nyap aprovat el 30 de setembre del 2005! Què n'ets de maquiavèlic. Sempre posant obstacles a la sobirania, però per sort ja no manes i la teva opninó no compta per a gairebé ningú, tret dels de la teva secta.