ELS LLEPES D'EN DURAN

S'acosta el congrés unionista, amb el fracassat d'en Duran i Ecspanya marcant territori, com ja porta fent quasi fa trenta anys. Tot sembla indicar que guanyarà de carrer, aparentment. Com a mínim s'ha aconseguit que en el moment de la votació s'instal.lin cabines per al vot secret, de manera que els brothers, autèntics goril.les de l'amo, no acoquin a la bona gent unionista a l'hora de votar. De manera, que fins i tot, hi ha lloc per a l'esperança... encara que sigui minsa.


Tanmateix, m'acaba d'arribar un enllaç que el considero súmmament interessant. Es tracta d'un rànking de membres del Parlament Europeu (MEP), on es passa comptes de llurs activitats i se'ls ordena en conseqüència. 


I la sorpresa ha estat majúscula -o no- quan he comprovat que l'eurodiputat unionista Salvador Sedó i Alabart, resulta que en el rànking es troba en la posició 745 de 753. És a dir, un veritable manta, un dropo, que cobra un eurosou (i un eurosou en els temps que corren és un veritable xollo), i fins al dia d'avui només ha portat a terme 3 activitats parlamentàries. La seva qualificació és d'1,93%, és a dir, en termes acadèmics clàssics, un MOLT DEFICIENT. Quin pàjaru!


En Sedó, prèviament havia estat Director General d'Afers Exteriors de la Secretària homònima. En d'altres paraules, era el número 2 de la Secretaria que encapçala el senyor Senén Florensa. En Sedó formava part de tota una colla de càrrecs que van assaltar com a pirates la Secretaria d'Afers Exteriors i que han protagonitzat el desmantellament d'una de les poques coses que tenia cara i ulls de la gestió pública del tripartit: la potenciació dels Afers Exteriors -no pas per voluntat d'en Montilla, òbviament, sinó per la d'en Carod Rovira. Un assalt, encapçalat, of course, per Duran i Ecspanya, que fa tot el possible per acontentar els seus amos del PP, desactivant la política exterior catalana i neutralitzant les delegacions a l'exterior.


I és que el noi aquest, en Salvador Sedó, és un dels llepes d'en Duran. És la quintaessència del duranisme.I farà el que calgui per mantenir-se en el càrrec i a les ordres de l'amo. 


També sabem ara què és el que no farà. Treballar parlamentàriament. Uff, quina mandra, oi, noi?


Sort que Europa no és Ecspanya, ni la CAC. Allà es desenvolupen mecanismes que posen contra les cordes els ganduls i els dropos. I alerten als ciutadans mínimament interessats en la cosa pública, si els polítics que voten mereixen la seva confiança o no.


Amb el Sedó com a exemple, els militants unionistes tenen la paraula sobre quina mena de gent volen que els encapçalin els propers dos anys.

4 PRESIDÈNCIES PER EN DURAN

Segons publica el Diari Oficial de la Generalitat de dalt, el senyor Duran i Ecspanya assumirà 4 presidències de la part catalana de comissions mixtes Generalitat-Govern espanyol.

Concretament, són les següents:

- La Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat.

- La Comissió Bilateral Generalitat-Estat.

- La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat.

- La Comissió Bilateral d'Infrastructures.

Algunes reflexions al respecte. Primer, fins ara, aquestes comissions eren presidides per tres consellers del govern Montilla diferents: en Saura, les dues primeres, en Castells, la tercera i en Nadal, la darrera. Ara tot queda concentrat en les mans d'un sol individu, que per més inri no és ni membre del govern de Catalunya, ni tan sols diputat del Parlament de Catalunya. De fet és diputat del Congreso de los Diputados, espanyol, i doncs, no té cap sentit que representi la part catalana, perquè ell no forma part de cap institució catalana. És un enorme contrasentit.

Objectivament, doncs, amb aquests quatre nomenaments, el govern Mas afebleix la posició de la CAC respecte el govern de Madrid. Semblava impossible fer-ho pitjor que ho feia el govern Montilla, però el senyor Mas, en unes escasses setmanes ho ha aconseguit. Avui, Catalunya és més feble respecte Ecspanya que abans de les eleccions... Sense comentaris.

Dos, els nomenaments han estat acordats per la Vicepresidenta del Govern, la senyora Joana Ortega. Ja vaig dir en un post recent que aquesta serà la principal porta d'entrada d'en Duran en el govern. Ortega és la dona de palla d'en Duran. Aquest serà al govern sense ser-hi, de manera que remenarà les cireres, però mai haurà de passar comptes. Per cert, l'Ortega ha substituït en Carod-Rovira com a representant de la Generalitat en l'òrgan de direcció de l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Segons sembla, serà a través d'aquest think tank oficial, que en Duran vehicularà la seva tasca d'Afers Exteriors. Un altre servei doncs, de la submissa Ortega.

Tres. A Madrid, veient com en Duran i Ecspanya es menja amb patates en Mas i no para d'acumular poder, respiren fondo. Jo suposo que deuen al.lucinar com pot ser que un tipus que no forma part del govern, en la pràctica controli tots i cadascun dels llocs claus.... Segurament, n'ha après molt de les estratègies vaticanistes de fer política, per raons òbvies.

Penso que els diputats independentistes del Parlament (diuen que n'hi ha 58 que se'n declaren), haurien de fer per manera de vetllar perquè aquest afebliment objectiu del país respecte de Madrit, no l'enfonsés encara més en la misèria i la decrepitud on es troba actualment... Ep si és que volen evitar-ho!

LES RATES CONTINUEN SALTANT DEL VAIXELL QUE S'ENFONSA

Fa uns mesos va ser en Carod. Ara ha estat en Saura. Saben que se'ls acaba la bicoca i volen evitar a tota costa ser qui rebi la rebolcada electoral que s'aproxima. Per això tenen als nanos, esperen que siguin ells qui entomin l'hòstia: en Puigcercós i aquesta mena de Forest Gump que respon al nom de Joan Herrera.

Tot i que no conec personalment en Saura -o mínimament, atès que ens vam saludar ara fa uns anys en un dels sopars de la revista Debat Nacionalista, organitzats per en Miquel Sellarès- em sembla que no és precisament d'aquells que deixen la cadira voluntàriament. Més aviat al contrari. Respon a l'arquetipus dels culs de ferro de l'antifranquisme dels anys 70s, és a dir, d'aquells que era capaç de mantenir una reunió i derrotar l'adversari no convencent-lo, sinó més aviat esgotant-lo.

No. Saura és massa cínic per anar-se de motu propio. Sap que als ulls de les noves fornades de dirgents multicultis, ell no és res més que un "dinosaura". El precedent de la seva renúncia (temporal?) va ser la defenestració d'aquell altre freaki que responia al nom de Jordi Guillot, i que era l'autèntic guardià de les essències.

Però estic segur que quan ICV rebi la patacada electoral que rebrà, vol estar el més lluny possible dels focus. Com ho intentarà també en Carallot.

Tampoc podem descartar el fet que la ficada de pota de l'altre dia, tingui alguna relació amb tot plegat. Em refereixo, és clar, a donar per fet la reedició del tercer tristpartit. Unes declaracions que va fer en plena bacanal orgiàstica on sociates i calabresos s'esgargamellaven per posar-se medalles i per pressumir de qui la tenia més llarga. Amb la complicitat infinita de la classe mediàtica, empresarial i sindical.

En Saura, en aquelles declaracions, ras i curt, va deixar amb el cul enlaire els seus socis. Qui dubta, a hores d'ara, que si sumen no tornaran a pactar? Naturalment ningú amb un mínim de senderi. Sociates i calabresos encara estan fent budú a la seva figureta

Clar que també pot ser que els Mossos s'hagin pres la revenja de les mil i unes putades a les quals els ha sotmès el dimissionari, i l'hagin fet arribar algun dossier comprometedor, fins i tot de caràcter personal, àdhuc íntim. Vés a saber!

Amb la renúncia d'en Saura, resta per veure què passarà amb elements tan inquietants com són en Joan Boada (tremendo, aquest tio), o el propi conseller de Medi Ambient, que no ha fet més que cobrir-se de merda, dia sí i dia també. Per cert, trobo molt sospitós que en Francesc Baltasar s'hagi afanyat a dir que la causa de l'incendi d'Horta ha estat un llamp. Unes declaracions fetes immediatament després que corrés la sospita que la culpa era -again- tècnica, i més concretament de la companyia elèctrica -Endesa. Ja veurem com evoluciona aquest tema. Cal tenir en compte que hi ha cinc cadàvers damunt la taula. De manera que poca broma.

Tot plegat assenyala que, malgrat l'optimisme oficial dels sociates, les previsions electorals, deuen ser catastròfiques. Les dues crosses faran figa, segur. Per això, als sociates només els queda la sortida endavant, exagerant fins a l'infinit qualsevol argument que afavoreixi els seus posicionaments. Saben que només es tenen a ells mateixos, tot i que no perden l'esperança de poder pactar bé amb una CiU en mans de Duran i Ecspanya, bé, de forma molt improbable, amb el PP, si aquest tragués els escons necessaris.

Per això hem de fer el possible i l'impossible perquè a) el tercer tristpartit sigui impossible de reeditar (possibilitat bastant factible), b) impedir la sociovergència (possibilitat més probable, si bé serà com posar-se una corda al coll per ambdós partits), i c) Naturalment, impedir la reedició d'un pacte del Majèstic (CiU-PP). Per aconseguir aquesta carambola, només hi ha una sola via

SERÀ CASUALITAT?

En aquestes darreres hores han passat coses molt divertides. Vegem-ho. Va i en Carod, fidel al seu messellisme, diu que Esquerra continuarà en el govern, malgrat que l'acord de finançament sigui negatiu o a la baixa... Immediatament, salta als micros en Puigcercós i declara que potser hi haurà eleccions anticipades, entre d'altres raons per impedir la consolidació d'una candidatura unitària independentista... Bufa! Però que no remaven cap a la mateixa direcció? Serà ara Carod suspès de militància? No ho penso...

Més. En Mas, que veu el marron i es cura en salut dient que a la Casa Gran els independentistes hi són benvinguts. S'oblida, però, que també ho és en Piqué. Però suposo que això és un detall petit. Val a dir, però, que reconec -i ho explicito per fer feliç als meus estimats comentaristes Andreu i Josep Empordà- que, per primera vegada he sentit a en Mas tractar l'independentisme amb la dignitat, reconeixent-li el paper que li correspon. I això ho dic, perquè en Pujol mai ho havia fet això. Més aviat tot al contrari, el bescantava sense cap mena de consideració, i menyspreant-lo sistemàticament... Anem bé.

I ara ve la grossa. Serà casualitat que al dia següent que en Puigcercós parlés d'eleccions anticipades i en Mas s'adrecés directament als independentistes, el govern ecspanyol comenci a anunciar per tots els mitjans la propera transferència de Rodalies, o el proper acord de finançament, i que tot serà wonderful? Serà casualitat? Jo penso que no. 

Ah, per cert, ja m'he associat a Reagrupament. Espero que tots els lectors d'aquest humil i senzill bloc també ho facin, si encara no ho han fet.

Ja ho sabeu, Joan, Rut i companyia, pel que s'escaigui i sempre al servei del País.

El "noi de Puigcerdà" i la 'Ndrangheta mediàtica

L'operació politicomediàtica d'anihilació (intent d'anihiliació, més aviat) d'en Joan Carretero, s'acompleix fil per randa. És de manual. I al capdavant, trobem la premsa amiga dels calabresos, la que podem anomentar la 'Ndrangheta mediàtica. Entenem per aquest concepte tota l'estructura mediàtica que s'ha muntat a l'entorn del poder calabrès, i que té per objectiu vendre la suposada "tasca de govern" dels consellers calabresos a can Montilla.

Doncs bé, la 'Ndrangheta mediàtica, està demanant a crits la decapitació de Carretero. I per aconseguir-ho, no s'ha estat d'intentar aixecar un estat d'alarma social, tot intoxicant i desvirtuant el contingut de l'article del Dr. Carretero. 

Dos representants d'aquesta 'Ndrangheta mediàtica, són els diaris digitals Crònica i el directe!Cat. Llegir els editorials que pengen avui sobre el tema et fan venir basques. Els primers, sembla que tinguin pressa per fer funcionar la guillotina. De fet, frisen per fer-ho. Entrar en el seu argumentari és una veritable pèrdua de temps, perquè és un exemple peremptori de manipulació. Els segons, a més a més, es permeten el luxe, sobrats com van, de titllar Carretero, de "el noi de Puigcerdà". Només aquesta mala folla, ja els invalida. Però és que si llegim el text ens trobem si fa no fa el mateix parti pris -que diuen al Quebec- que en l'anterior. I la mateixa mà que assenyala el patíbul. 

A aquests dos aprenents de trinxeraires cal afegir els germans grans de l'Avui, i una agència de notícies, que també han tingut en els darrers dies un paper ben galdós.

El manual del bon estalinista, diu que un cop creat l'estat d'alarma social, el botxí (o qui assumeix el rol de tal), crida a capítol el díscol o heterodox, com a pas previ al seu processament, i deixem-nos d'eufemismes -processament, condemna i execució.

Aquest és el pas que acaba de donar el tontet d'en Ridao. Després de ser humiliat radiofònicament per en Carod-Rovira (vegeu més avall), ara el "noi de Rubí", pretén assumir el paper de jutge del tribunal popular tripartit. Però quina comèdia és aquesta? Quin nivell de patetisme s'està arribant?

Cal acabar amb aquesta colla de tarats. Pel bé de Catalunya, però també pel bé de les persones normals, racionals. He dit.

PD. La humiliació d'en Ridao per en Carod Rovira va ser doble. Entrevistat per en mamarratxo d'en Basté (santa paciència, i santa ignorància!), en un moment determinat li pregunta, "I el secretari general...?", i la morsa, vacil.la, "...el secretari general..." sense saber a qui es referia, i en Basté l'ajuda, "En Ridao". Brutal, senzillament brutal, en Carod no sap ni qui és el secretari general del seu partit! La segona humiliació és que va reconèixer que entre les persones que sabien el pas que anava a donar -de renunciar a la candidatura-, i que hi cabien en els dits d'una mà, no hi era en Ridao. Déu n'hi do!

LES RATES SALTEN QUAN EL VAIXELL S'ENFONSA

La "renúncia" de Carod a ser candidat d'ERC a les properes eleccions al Parlament del parc, no només és una fugida davant els catastròfics horitzons electorals del partit. És, també, un regal enverinat al seu botxí. És deixar que Puigcercós i els seus acòlits, cremin a foc lent, que la pinya sigui tan gran que després ja no es refacin. Fixeu-vos que ha deixat ben clar, Carod, que no es retira. Senzillament fa un pas enrere, o si voleu, salta del vaixell... per tornar-hi a pujar quan el capità ja hagi desaparegut.

Qualsevol que conegui Carod personalment -no és el meu cas, tret d'alguna salutació efímera- o qualsevol que l'hagi estudiat i seguit -aquest sí que és el meu cas- sap que és metafísicament impossible que Carod es retiri de res. No concorda amb la seva personalitat messiànica -i aquí trobem una concordança amb el seu mestre, que no és altre que Jordi Pujol.

Carod, que degut al seu càrrec governamental, té accés a informació privilegiada, sobretot pel que fa a les prospectives electorals, sap del cert que dels 21 escons d'ara es passarà als 15, en el millor dels casos, o fins als 12 o 11 en els pitjors o fins i tot menys si ERC acaba dient sibwana a l'acord de finançament, i passant olímpicament del referèndum intern. O si no es planta quan es faci pública la sentència del nyap.

Passar de 21 a 15 -siguem generosos, per una vegada- vol dir que les hòsties per mantenir l'escó entre els actuals parlamentaris seran intenses i infinites. Cap d'ells voldrà perdre'l. I naturalment, donat que qui controla les llistes, sempre és la direcció, tots els actuals diputats -tret d'un- són autèntics guàrdies de corps de Puigcercós i la seva gent. Vaja que matarien la seva mare si ell els ho ordenés. En aquest context, Carod no tenia la més mínima possibilitat. Zero.

Bé sí, en tenia una. Haver intentat pontejar les estructures orgàniques i recórrer al cor de la militància, conscient com és que en retòrica i en oratòria és el millor polític català actualment. Infinitament millor que en Putxi, naturalment. Però aquesta opció outsider, es contraposa a la imatge que vol vendre d'home madur, reposat, moderat, en definitiva d'ordre. Ni vol, ni probablement pot, tornar a les trinxeres. És molt més intel.ligent esperar que el seu adversari es cremi com un misto, per després tornar a aparèixer com a salvador i messies.

Cacera de bruixes

A més a més, es dibuixa clarament, que l'acord si es pot dir així entre Carod i Puigcercós, implica l'inici de la cacera de bruixes contra la dissidència, és a dir, contra els renovadors. Les properes setmanes, si no dies, veurem que la tolerància s'haurà acabat. La iniciativa del referèndum intern pel finançament, ha fet molt de mal, i estan disposats a boicotejar-la al preu que sigui. No només Vendrell ja va assenyalar el camí ara fa uns dies. Avui mateix, Carod ha afirmat que el suport a la direcció és hegemònic dins de la militància, la qual cosa, naturalment és un senyal per liquidar els renovadors, menystenint-los com una minoria.

Una proposta

En aquest sentit, jo recomanaria a l'únic diputat d'ERC que no s'arrenglera amb les tesis oficials, que, si finalment, es boicoteja de la manera que sigui, el referèndum intern sobre el finançament, optés per una resposta institucional contundent -no limitant-se a fer declaracions. Fets, no paraules. Com per exemple, sortir del grup parlamentari, i aprofitar la resta de la legislatura, per esdevenir el portaveu de l'independentisme no domesticat, és a dir, ras i curt, de l'independentisme a seques, per després convergir amb una candidatura el més unitària possible, que ja es comença a albirar...

Jonqueres

Vaig assistir al cinquè sopar blocaire d'en Dessmond -no me n'he perdut ni un. Ara, amb l'Oriol Jonqueres. 

Amb l'Oriol passa exactament a la inversa que amb el Carod. Si aquest últim, quan veu la catàstrofe se n'allunya perquè no l'esquitxi, l'Oriol, per contra, accepta fer el paper de tonto útil, de fet, de segon plat -recordo que el primer era la Mònica Sabata. Amb la seva candidatura, Puigcercós, té molt a guanyar i poc a perdre. Si guanya, ell s'apuntarà la victòria, i el dia 8 de juny, el dia després de les eleccions, com aquell qui diu, l'Oriol no pintarà res, o quasi res. Si es foten l'hòstia, cap membre del partit en sortirà malparat, perquè l'Oriol és un company de viatge. Des del meu respecte personal i intel.lectual per l'Oriol, penso que s'equivoca, intentant legitimar i donant oxigen una direcció que té els dies comptats. Però ell és prou espavilat per saber-ho...

EL GOVERN ECSPANYOL RECONEIX L'ESPOLI FISCAL DE CATALUNYA i EL SEU DRET A DECIDIR

Finalment, i després dels enormes sacrificis soferts per l'actual direcció d'ERC, avui per primera vegada, el govern ecspanyol ha reconegut l'existència d'un espoli fiscal a tota Catalunya i s'ha mostrat disposat a aixugar-lo de manera immediata.

La notícia ha estat difosa en roda de premsa pel propi president ZP, acompanyat pels pesos pesants del PSOE a Catalunya (recordeu, "el PSC somos nosotros"), celebrada a la Sala de Premsa de la Moncloa.

ZP, concretament ha anunciat que en els propers Pressupostos, s'inclourà una partida específica sota la denominació de Deuda histórica a Catalunya, que ascendeix a 18.000 milions d'euros. A més a més, aquesta partida es repetirà en els propers exercicis pressupostaris i només s'extingirà un cop la Comissió Mixta Estat-Generalitat pactin un model de finançament semblant al concert basc. Un altre dels punts rellevants de l'acord és que a partir d'ara el govern català es compromet a dedicar el 0.7% del PIB a solidaritzar-se amb el pobre i famolenc poble ecspanyol.

Però això no és tot. Segons hem pogut saber, el govern ecspanyol també es mostra disposat a aprovar una llei orgànica sobre el dret a decidir dels pobles d'Ecspanya, de manera que a partir de la seva entrada en vigor, Catalunya i la resta de nacions sotmeses a l'estat ecspanyol, podran exercir sense cap entrebanc el seu dret d'autodeterminació, mitjançant un referèndum.

Preguntat sobre aquest sobtat canvi d'actitud, ZP ha reconegut que aquests darrers dies ha vist la llum i que en somnis, se li han aparegut la Pilar Rahola, la Milagros Pérez Oliva, la Margarita Saénz i Júlia Otero li han indicat el camí cap a la Veritat Suprema...

En saber-se la notícia, des del carrer Calàbria, els membres de l'actual direcció d'ERC, amb els ulls plorosos i emocionats, han sortit al carrer cridant frenèticament el nom de ZP. Segons testimonis presencials, Joan Puigcercós es trobava en un estat d'excitació tal que ha requerit atenció sanitària, mentre que Josep Lluís Carod-Rovira, literalment ha levitat tres metres mentre mormolava paraules inconnexes, de les quals només s'ha entès un fragment: "Sóc un estadista, sóc un estadista" diuen que deia.... Per la seva banda, Josep Huguet ha estat vist amb un ninot al qual li clavava frenèticament agulles i, fora de control, anava cridant "Aquesta pel Carretero, aquesta per la Rut, aquesta per l'Emili".

La direcció d'ERC no es trobava sola en aquest dia de joia. Centenars de milers de catalans i catalanes, segons algunes fonts, prop de 350.000, omplien de gom a gom el carrer Calàbria i altres d'adjacents, tots ells i elles volien demanar perdó per haver deixat de votar el partit del recte camí i la veritat suprema...

El president de la Generalitat d'adalt, José Montilla, té previst sortir al balcó de la Plaça Sant Jaume per tal de proclamar públicament la República Catalana. En aquest moment històric, Montilla ha demanat al President de la Generalitat d'abaix, Francesc Camps, així com també al President de les Illes Balears, Francesc Antich, un acord de confederació dels tres territoris històrics. La resposta rebuda ha estat positiva en els dos casos.

La notícia ha tingut un impacte internacional enorme. Els principals mitjans de comunicació del món l'han inclosa en la portada dels seus diaris, dels seus butlletins de ràdio i dels seus telenotícies.

El blocaire Josep Sort, molt emocionat, ha penjat un post en el seu humil i modest bloc, anunciant que, aconseguits tots els seus objectius polítics, es disposa a tancar-lo i, com a prova de penitència per no haver cregut en els infalibles designis dels preclars dirigents actuals d'ERC, anirà caminant de genolls des de casa seva a la Muntanya de Montserrat. 

Fi de la crònica. Diumenge, 28 de desembre del 2008.

OTERO AND FRIENDS FOR JOSEP LLUÍS

Ja ho avançava en un post anterior, que per cert ha tingut una acollida notable, per les moltes felicitacions que he rebut. Total, només vaig fer que mirar els resultats en el web corresponent, i treure'n les conclusions lògiques corresponents. Però la vida és així. De vegades et treballes un bloc mil vegades més i ningú no fa puto cas. És inevitable.

Però tornem-hi: ja avançava que en la cursa al lideratge d'ERC, els sociates també hi diuen la seva. I per fer-ho fan servir els seus òrgans oficials, amb l'Iceta, posant cara trascendental quan pretén enganyar-nos que és catalanista. Amb el Zaragoza, vantant-se de ser un spin doctor king size, i altra fauna sociata badant boca perquè qui no té feina el gat pentina.

Però també utilitzen els seus òrgans extraoficials. És a dir, els companys de viatge. Periodistes, artistes, gent de la faràndula, etc, tots aquells que viuen dels grans pressupostos i que sovint són més fanàtics que els propis kapos.

Per això no ens pot sobtar, que una de les sociates de pro que s'arrosseguen per casa nostra, com és la Júlia Otero, casualment, convidi en Josep Lluís Carod Rovira, al seu programa d'entrevistes amb nens que s'emet avui dimecres per la nit. Per més inri, tampoc és casual que l'altra convidada sigui l'Olga Viza, la periodista pija que encarna a la perfecció el súmmum de la catalaneta acomodada a Ecspanya. Viza, conjuntament amb el pata negra Lorenzo Milà, són els casos típics de catalans guais que aposten per Ecspanya, bé sigui des de TVE, des de TV3 o des d'on sigui.

Bé, preparem-nos, doncs, o prepareu-vos, perquè jo no el penso veure, per una hora o hora i mitja d'ensabonada -per no dir una altra expressió més contundent, que després em retreuen les formes- de les dues periodistes al Carallot. Quin ménage à trois! En ple inici de la campanya, els sociates saben que es juguen el coll, i faran tot el possible perquè els partidaris de l'statu quo, es diguin Carod, Puigcercós I o Puigcercós II, no perdin la partida davant del sector renovador encapçalat per en Joan Carretero i la Rut Carandell.

I per cert, en Carretero o na Carandell, tindran una hora o hora i mitja de televisió pública gratix per explicar les seves propostes i donar-se a conèixer? Molt em temo que no. Tal i com ja vaig escriure en un altre bloc, i disculpeu que m'autociti tant, ens trobem d'un altre exemple de cop d'estat mediàtic on els poders fàctics estan intentant influenciar el sentit del vot dels ciutadans, en aquest cas dels militants d'ERC, com abans es va fer, amb un èxit més que notable, arran dels dos debats de les eleccions ecspanyoles.

L'Otero, que una amiga meva sempre ha dit que fa cara de dur les calces brutes, al servei de la causa sociata. I ara, aquesta causa es diu Carod Rovira.

DUES ENTREVISTES MISERABLES

Aquest dissabte passat vam anar a Santa Pau (La Garrotxa), a participar en la calçotada organitzada pel col.lectiu La Greda. Va ser una excel.lent oportunitat per parlar amb antics companys del MDT, de Catalunya Lliure i d'altres grups. Allà arreglàrem el país, l'Ignasi, el Jordi i altres companys i companyes, tot regat amb vi negre i ratafia amb carquinyolis, a les postres. També hi era en Jaume, un incansable dinamitzador de la lluita independentista allà on visqui, sigui a l'Anoia o al Gironès.

La sortida em va servir per desintoxicar-me una mica de la meva addicció al darrer joc que he conegut, l'Ogame. Hi jugo des del dia del meu aniversari. Però l'altre dia, una antiga alumna i ara amiga, l'Anna, em va dir que no és un joc recent, sinó que ja fa molt que es juga arreu del món. I la veritat és que enganxa. En el món dels jocs digitals, és cada cop més difícil està al dia de tot, és cada cop més inabastable, i invariablement, els dies només tenen 24 hores. En els sis dies que porto jugant-hi, he avançat molt, fins i tot he creat una aliança... però estic a anys llum dels jugadors amb més puntuació.

Ahir, però, i aterrant de nou a la quotidianitat política, vaig llegir dues entrevistes que comparteixen una mateixa qualificació, encara que per motius diferents: dues entrevistes miserables. Em refereixo a la que el diari Avui féu a Josep Lluís Carod Rovira, i la que El Punt féu a en Joan Ridao.

La d'en Ridao, és, sense cap mena de dubte, miserable, des d'una perspectiva literal, és a dir, l'home fa mans i mànigues per treure quelcom de positiu d'uns resultats catastròfics, que han fet bo el meu pronòstic del síndrome de Labordeta. El destí ha jugat a en Ridao una mala passada: ell que troba fastigoses les trinxeres, ha passat de tocar el cel amb els treballs estatutaris, a caure en l'infer del grup mixt, empantanegat fins als genolls, i amb un futur polític no gaire prometedor. La pregunta immediata és si el seu ego el farà aguantar quatre anys a Madrit sense pintar res. Hauria pogut ser el nou conseller de Governació, fet que sigui dit de passada, hauria permès a l'Agustí Cerdà, recuperar el seu escó, la qual cosa m'hauria alegrat molt... però suposo que la por a en Carretero va fer que s'optés per l'Ausàs, per contrarestar-lo (la competència entre la Seu i Puigcerdà per la capitalitat del Pirineu, és prou coneguda).

Tota una altra història és l'entrevista amb l'actual President d'ERC. Es tracta d'una entrevista miserable en el sentit més ètic de la paraula. On l'entrevistat es manifesta com un autèntic caradura que practica el doble llenguatge i no para fardar, dient que ell és qui la té més llarga, perquè sempre que ha estat candidat, el partit ha tingut uns resultats extraordinaris. A més del seu onanisme desmesurat, del seu ego que no el pot reprimir, del seu menyspreu pels milers de militants que s'hi deixen la pell, aquest joc de mesurar, no deixa de ser una típica reacció d'adolescent , aquell que al pati de l'escola diu que ell és el capità perquè és el més fort i qui sap més de futbol. La paradoxa és que les seves crítiques sempre s'adrecen a emfasitzar l'actitud adolescent i prepolítica dels seus adversaris. Però si ell, n'és l'exemple paradigmàtic d'allò que critica!

Però més enllà de les formes, l'anàlisi de contingut de l'entrevista ens demostra com cau ara sí i ara també, en profundes incoherències. La més evident és que per una banda, exigeix un debat sobre idees i no sobre càrrecs. Però a l'hora de legitimar-se i de demostrar com de llarga és la seva ... presidència, no s'està de repetir tota la tirallonga de càrrecs electes de què disposa ara mateix l'Esquerra: "Tenim 188 alcaldes, 1600 regidors, 2 presidents de diputació, 1 president del parlament, 5 persones al govern, 21 diputats al parlament, 4 senadors, 3 diputats..." , paradoxalment, no esmenta el fet que ERC governa també a Mallorca, que sense cap mena de dubte, és un dels fets amb més transcendència històrica... És a dir, a què juguem? A les idees o a la cosa pràctica d'arrambar el càrrec, la nòmina, el xofer, la secretària i la visa? O és que el que pretén és convertir ERC en un partit clientelar on els militants, si és necessari votaran una merda penjada d'un pal i seran mobilitzats com un ramat de pòtols a tots els Palaus Sant Jordi que es facin i es desfacin? És això el que entén per un partit republicà? En tota l'entrevista traspua una actitud clarament plebiscitària: o jo o el caos!

És cert que possiblement dels actuals líders polítics, en Carod és qui té més currículum. Això ningú no li ho nega. Però també és cert que tota la seva vida ha estat la recerca de la poltrona perduda, i quan l'ha trobada, no s'hi vol aixecar ni que el matin. Un final bastant patètic, que pot acabar com el del cagaelàstics, si, com tot sembla indicar-ho, en Puigcercós aconsegueix fer-li el llit.

SÓN LES 23:48, I ENCARA NINGÚ NO HA DIMITIT (que jo sàpiga)

















O és que 377.000 i escaig vots perduts no és un argument suficient per deixar el camí lliure perquè altres equips de persones intentin redreçar el camí? Encara en voleu perdre més? Fins on arriba la vostra caradura!

Bé demà farem una anàlisi més tranquil.la. Ara encara he de pair el tip de riure que m'he fet, la síndrome Labordeta, que ja havia anunciat, no només s'ha acomplert, sinó que ho ha fet amb tota la seva cruesa. I sense ser el Mag Fèlix!

ATENCIÓ, ATENCIÓ... DESPRÉS DE L'HABITATGE, L'EDUCACIÓ!

Ho escolto, al Telenotícies i ho confirmo a la premsa. El gran mentider, ZP, anuncia una conferència de presidents autonòmics per per compartir objectius en el tema de l'educació. A La Vanguardia assenyalen que un dels objectius serà l'enfortiment de l'ecspanyol en el món (pregunta: Catalunya és al món?), així com la creació d'una Agència de les Indústries Culturals, etc.

En definitiva, si amb la Chacón ja han assaltat les competències d'habitatges, ara li toca el torn a les d'educació. Naturalment, no és casual que fa uns dies en Mariano Rajoy va anunciar que si guanyava, eliminaria la immersió lingüística...

En definitiva, ja ens trobem amb un dels temes estrella de les eleccions del 9 de març, a veure qui defensa més i millor l'ecspanyolitat cultural i lingüística... Naturalment, tothom sap qui serà els enemics a batre.

Tothom menys en Carod Rovira, el menja-xenòfobs vocacional, és clar.

CAL TALLAR-LOS EL COLL (i el que calgui)

A aquests dos pàjarus cal tallar-los el coll, i el que calgui. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant. Naturalment. Em refereixo, a en Josep Antoni Duran i Lleida i a en Josep Lluís Carod-Rovira. Dues primma donnes de la política de saló, catifa, secretària i pasta gansa. Un país com Catalunya, no pot aguantar suposats patriotes que fan de la por i del franquisme sociològic, sí, sí, franquisme, la seva guia d'actuació. De la por a la llibertat (Fromm dixit) la seva bandera. Fora, fora, que se'n vagin. Que n'aprenguin. Amb els seus discursos messells, deshonren milers de patriotes que van donar la vida per una Catalunya Lliure. Si es vol fer una truita s'ha de trencar un ou, o dos. No podem ser la conyeta del món mundial que se'n foten d'una colla d'imbècils que prediquen la subordinació i renuncien a allò que cap poble renuncia mai: la Independència i la Llibertat. Sí, per aquest ordre. No ens enganyem. No volguem ser més originals, més macos, més preciosos i més estupendos que la resta de la Humanitat. Prou, prou. Acabem d'una vegada amb aquesta crosta mental. Siguem valents, agosarats i enviem la por a pastar fang. Siguem clars:

Convergència Democràtica de Catalunya, no pot continuar mantenint de franc un cara-girada, un penques, un vividor com és en Duran Lleida. Cal tallar amarres i bon vent i barca nova. CDC és un partit que ha de créixer i desenvolupar una estratègia liberal-progressista d'accessió a la sobirania. I que la carcúndia desaparegui del mapa o s'amagi al PP. La responsabilitat dels dirigents convergents és enorme i no pot quedar supeditada a plantejaments reaccionaris, integristes, ecspanyolistes. Si gosa, té un camp enorme per córrer. Perquè a més té una militància i uns votants força fidels. Aquesta és la seva potència. No pot malbaratar-la aguantant aquest individu tan impresentable, aquest trepa. Cal passar pàgina. I el mateix es pot dir de força gent d'Unió Democràtica de Catalunya: molts d'ells són patriotes de pedra picada i no poden permetre que el patrimoni d'en Carrasco i Formiguera sigui violat impunement pels Duran, Sanchez Libre, Casas de torn. No, no. Cal una dreta catalana desescpanyolitzada. Moderna, valenta i sobirana. És urgent.

I pel que fa a Esquerra Republicana. Les darreres declaracions d'en poca-pena d'en Carod són una autèntica declaració de guerra. S'han tret les caretes. Apareixen les navalles. Com pot tenir els collons de dir que va haver d'acceptar el vot pel No si ell era partidari del Sí al Nyap? I ho diu així i es queda tan panxo! En un país normal, un polític normal, amb cara i ulls, i sobretot amb dignitat i cultura democràtica, si el seu punt de vista és derrotat, en una qüestió de gran rellevància política, el que fa és plegar o llançar un tot o res. Però mai, MAI, acceptar una proposta i defensar-la sense estar-hi d'acord: això se'n diu centralisme democràtic i és propi dels partits de tradició marxista-leninista, però no dels que se n'orgulleixen de ser de tradició no autoritària, i particularment dels que tenen una profunda empremta llibertària, com és el cas, sense cap mena de dubte, d'ERC. Un polític que fingeix, que enganya, cal botar-lo, fotre'l a mar, perquè és un vividor, un que fa tots els papers de l'auca per viure de la camama. Un tio que juga amb els sentiments, els valors, les creences (pels creients), els pensaments de milers de persones. Tanta por fa viure en el món civil? Si us plau amb aquesta gentxxxa no es va enlloc.

Què no tenien por a la derrota els patriotes del 1714? I els de la Batalla de l'Ebre? I, malgrat això ho van donar tot. I gràcies a ells nosaltres encara som aquí. Malgrat llurs derrotes militars, no han aconseguit exterminar-nos i continuem plantant cara. I no tinc cap mena de dubte que guanyarem. Però cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I si caus et tornes a aixecar i si tornes a caure et tornes a aixecar. Fins a la victòria. Però sense por al fracàs. No ens podem permetre tenir capdavanters que no donen exemple. Així no es construeix un poble.

Si us plau, tallem-los el coll. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant.

ES FA LLARG, ESPERAR FINS EL 28 DE MAIG

Trenta dies exactes, un mes, cal esperar encara. Seran unes setmanes que se'ns faran molt llargues. Esperar què? Em preguntareu, doncs que s'esgoti la treva que, suposadament, en Joan Carretero ha donat en Carod-Rovira, per tal de no perjudicar les expectatives de les 746 llistes que ERC presenta a les properes eleccions locals (a més a més de les llistes a les eleccions regionals al País Valencià i a les Illes -i no sé si també es presenta a l'Aran). Un cop el terrabastall electoral finiquitat, serà el moment de posar els punts sobre les is. I dir que ja n'hi ha prou d'aquest color.

Aquest cansament, barrejat amb una sensació immensa de vergonya aliena, és el que jo dedueixo dels resultats de l'enquesta que he penjat les darreres setmanes en aquest modest bloc. Una abassagadora majoria del 70% dels que hi han participat, volen que el Reagrupament de Carretero i companyia planti cara d'una vegada al liquidacionisme que representa en Carod-Rovira (aka 143.847,39 euros) i la seva colla. Espero que aquesta dada els decideixi, a partir del mateix dia 28, a fer via. Un altre 24% dels votants de l'enquesta, opten per que el Reagrupament sigui bon minyó i es mantingui dins d'ERC sense fer massa soroll.

Una altra dada interessant és que els partidaris d'anar-se'n d'ERC són mínims. Tant els favorables a crear un nou partit, com els partidaris de confluir amb d'altres ja existents, obtenen el 3%, de manera que es pot considerar que el patriotisme de partit, l'orgull de pertànyer a ERC és molt intens i molt extens, i que molt pocs estan disposats a encetar noves aventures o a fragmentar l'independentisme.

És una reflexió interessant a tenir en compte. Tanmateix, si es vol evitar aquesta fragmentació, és imprescindible que ERC assumeixi una línia política coherent i en la qual centenars de milers de catalans i catalanes (i fins i tot milions, perquè no?) s'hi sentin representats. El pitjor que pot succeir és el que està succeint ara. Que el lideratge d'ERC l'assumeixen individus que utilitzen l'independentisme com una pòlissa d'assegurança, com un espantall per fer por, mentre practiquen una submissió política, moral i psicològica envers el Sr. Cabòries i, en darrer terme, envers el PSOE (Maragall dixit), és a dir, envers Ecspanya. L'independentisme ha de disposar de líders que no reprodueixin els errors i els abusos de la classe política ecspanyolista i autonomista, i això a hores d'ara no està passant.

Trenta dies, puf, en són molts, per continuar aguantant aquests energúmens.

MAD WORLD

La política a l'oasi s'està convertint en un escenari pitjor que el QUE apareix al postapocalíptic Gears of War, una autèntic blockbuster dels jocs digitals. Vegem-ne alguns detalls.

Plega en Mas?
Una de les crítiques, remarques o observacions que sempre he rebut des de que vaig començar aquest bloc és que més que penjar informació, penjo opinió, la qual pot ser compartida més o menys pels lectors, però que no va gaire més enllà, donada que la meva capacitat d'influència social és més aviat limitada, per no dir escassa. Jo responc a aquestes observacions dient que escric perquè sempre m'ha agradat escriure i perquè així m'estalvio el psiquiatre. I que ningú és obligat a llegir aquest modest bloc... si més no de moment.

Però avui sí que puc pressumir de tenir teca d'aquella que publiquen dia sí i dia també els confidencials que tant èxit tenen. El meu confident, que de forma poc original, anomenaré Deepthroat, m'assegura que l'Artur Mas, el traidor de la Moncloa, està a un pèl de deixar-ho córrer tot, és a dir, de plegar definitivament. Probablement els fets s'acceleraran si els resultats a les eleccions locals són dolents. Aquesta informació lliga amb d'altres que asseguren que és un home trencat, que amb prou feines pot mantenir-se dret.

No és pas casualitat que en els darrers quinze dies, el seu enemic directe, que no és altre que en Duran i Lleida, per descomptat, es multiplica mediàticament, aprofitant la presentació del seu nou llibre on es declara ecspanyol hasta las cachas. Els zombies roquistes surten dels seus sarcòfags i s'agenollen davant seu, tot retent-li homenatges, en una sonora bufetada a la galta d'en Mas. Sembla més que evident que la tribu roquista s'està reorganitzant per portar a terme una carnisseria amb l'afeblit sector sobiranista de CDC, incloent-hi, la famiglia. El seu objectiu, però és guanyar temps fins que el seu príncep blau, és a dir, en Lluís Recoder, es deixi de romanços, i passi de la política local (Sant Cugat) a la política nacional. El pla seria el següent: un cop torni a guanyar l'alcaldia, aplicaria el mètode sociata de dimitir d'aquí a un any o, màxim, dos, per tal de presentar-se com a candidat de CiU a les eleccions del 2010, si és que no s'avancen abans. Amb aquest nen maco al capdavant, s'haurien acabat totes les veleïtats autodeterministes que darrerament han tret el morro a CDC i que han fet sonar les alarmes en l'establishment... i els roquistes podrien tornar a dedicar-se a matxacar de nou en Duran i Lleida.

De sociates a C's, una sangonera
Però encara hi ha més, en aquest oasi fora de control. Una de les dinàmiques que més s'intenten amagar, però que amb prou feines s'aconsegueix, és la de silenciar l'autèntica sangonera que estan patint els sociates en benefici dels C's. Al Baix Llobregat, si més no, sembla no tenir deturador. I és que la diferència ideològica entre uns i altres és nul.la. Només faltava el cas canari, on els sociates han afusellat el programa electoral dels C's per acabar-ho d'adobar. No m'estranyaria que tard o d'hora, el principal enemic d'en Montilla dins la seva quadra, que no és altre que en Corbacho, acabi passant-se amb armes i bagatges, als C's, sempre i quan tingui assegurat que no perdrà la menjadora i que passarà a ser l'amo del corral ciutadà. M'hi jugo un pèsol.

Els altres també reparteixen
La situació no és pas millor en les altres dues cases. A can ERC, Deepthroat m'informa que en Puigcercós somnia dia i net en arrencar-li la pell a tires a en Carod, i que la tensió va en augment, sobretot de cara a la candidatura presidencial del 2010, sobretot perquè hi ha un tercer en discòrdia, en Joan Carretero, naturalment. En Carallot té molt clar que si ha de plegar de cara al 2010, vol portar-se a la tomba en Putxi. I aquest no sap ben bé quin moment triar per carregar-se aquell, i a més derrotar l'exalcalde de Puigcerdà. Realment té una situació molt complicada.

Per la seva banda, els palanganeros majors, viuen en un estat de guerra permanent. La responsabilitat policial de l'amic Xoan li està passant factura, i la major part de moviments socials i alternatius decents, s'estan allunyant d'IC cames ajudeu-me. Només els quedarà la pijeria frívola de Gràcia, per votar-los, sí aquells que guanyen més de 100.000 euros l'any. I algun activista catòlic, tipus cristians pel socialisme, per fer el sòmines. Els PSUC-Viu, ja han cardat el camp. Les relacions amb EUA, no són pas bones, i també es registren fuites cap als C's, per la qual cosa, la situació no els permet ser gaire optimistes.

En definitiva, estem davant d'un món completament boig! A Mad World, com el de la banda sonora del tràiler de Gears of War. Farà un pet com un aglà? Esperem que sí.