dilluns, 17 de març de 2008

DUES ENTREVISTES MISERABLES

Aquest dissabte passat vam anar a Santa Pau (La Garrotxa), a participar en la calçotada organitzada pel col.lectiu La Greda. Va ser una excel.lent oportunitat per parlar amb antics companys del MDT, de Catalunya Lliure i d'altres grups. Allà arreglàrem el país, l'Ignasi, el Jordi i altres companys i companyes, tot regat amb vi negre i ratafia amb carquinyolis, a les postres. També hi era en Jaume, un incansable dinamitzador de la lluita independentista allà on visqui, sigui a l'Anoia o al Gironès.

La sortida em va servir per desintoxicar-me una mica de la meva addicció al darrer joc que he conegut, l'Ogame. Hi jugo des del dia del meu aniversari. Però l'altre dia, una antiga alumna i ara amiga, l'Anna, em va dir que no és un joc recent, sinó que ja fa molt que es juga arreu del món. I la veritat és que enganxa. En el món dels jocs digitals, és cada cop més difícil està al dia de tot, és cada cop més inabastable, i invariablement, els dies només tenen 24 hores. En els sis dies que porto jugant-hi, he avançat molt, fins i tot he creat una aliança... però estic a anys llum dels jugadors amb més puntuació.

Ahir, però, i aterrant de nou a la quotidianitat política, vaig llegir dues entrevistes que comparteixen una mateixa qualificació, encara que per motius diferents: dues entrevistes miserables. Em refereixo a la que el diari Avui féu a Josep Lluís Carod Rovira, i la que El Punt féu a en Joan Ridao.

La d'en Ridao, és, sense cap mena de dubte, miserable, des d'una perspectiva literal, és a dir, l'home fa mans i mànigues per treure quelcom de positiu d'uns resultats catastròfics, que han fet bo el meu pronòstic del síndrome de Labordeta. El destí ha jugat a en Ridao una mala passada: ell que troba fastigoses les trinxeres, ha passat de tocar el cel amb els treballs estatutaris, a caure en l'infer del grup mixt, empantanegat fins als genolls, i amb un futur polític no gaire prometedor. La pregunta immediata és si el seu ego el farà aguantar quatre anys a Madrit sense pintar res. Hauria pogut ser el nou conseller de Governació, fet que sigui dit de passada, hauria permès a l'Agustí Cerdà, recuperar el seu escó, la qual cosa m'hauria alegrat molt... però suposo que la por a en Carretero va fer que s'optés per l'Ausàs, per contrarestar-lo (la competència entre la Seu i Puigcerdà per la capitalitat del Pirineu, és prou coneguda).

Tota una altra història és l'entrevista amb l'actual President d'ERC. Es tracta d'una entrevista miserable en el sentit més ètic de la paraula. On l'entrevistat es manifesta com un autèntic caradura que practica el doble llenguatge i no para fardar, dient que ell és qui la té més llarga, perquè sempre que ha estat candidat, el partit ha tingut uns resultats extraordinaris. A més del seu onanisme desmesurat, del seu ego que no el pot reprimir, del seu menyspreu pels milers de militants que s'hi deixen la pell, aquest joc de mesurar, no deixa de ser una típica reacció d'adolescent , aquell que al pati de l'escola diu que ell és el capità perquè és el més fort i qui sap més de futbol. La paradoxa és que les seves crítiques sempre s'adrecen a emfasitzar l'actitud adolescent i prepolítica dels seus adversaris. Però si ell, n'és l'exemple paradigmàtic d'allò que critica!

Però més enllà de les formes, l'anàlisi de contingut de l'entrevista ens demostra com cau ara sí i ara també, en profundes incoherències. La més evident és que per una banda, exigeix un debat sobre idees i no sobre càrrecs. Però a l'hora de legitimar-se i de demostrar com de llarga és la seva ... presidència, no s'està de repetir tota la tirallonga de càrrecs electes de què disposa ara mateix l'Esquerra: "Tenim 188 alcaldes, 1600 regidors, 2 presidents de diputació, 1 president del parlament, 5 persones al govern, 21 diputats al parlament, 4 senadors, 3 diputats..." , paradoxalment, no esmenta el fet que ERC governa també a Mallorca, que sense cap mena de dubte, és un dels fets amb més transcendència històrica... És a dir, a què juguem? A les idees o a la cosa pràctica d'arrambar el càrrec, la nòmina, el xofer, la secretària i la visa? O és que el que pretén és convertir ERC en un partit clientelar on els militants, si és necessari votaran una merda penjada d'un pal i seran mobilitzats com un ramat de pòtols a tots els Palaus Sant Jordi que es facin i es desfacin? És això el que entén per un partit republicà? En tota l'entrevista traspua una actitud clarament plebiscitària: o jo o el caos!

És cert que possiblement dels actuals líders polítics, en Carod és qui té més currículum. Això ningú no li ho nega. Però també és cert que tota la seva vida ha estat la recerca de la poltrona perduda, i quan l'ha trobada, no s'hi vol aixecar ni que el matin. Un final bastant patètic, que pot acabar com el del cagaelàstics, si, com tot sembla indicar-ho, en Puigcercós aconsegueix fer-li el llit.

Etiquetes de comentaris: , , ,

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Parlant de "joan ridao" l'he vist en acció diraant la campanya, bé si a cert individu l'anomenen "el mut de Cornellà" a aquest li escauria que l'anomenessin "sr. vàlium"

19 de març de 2008 a les 22:58:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home