FRAMING

Un exemple de framing el tenim en aquesta notícia, penjada avui en un diari digital amb evidents connivències amb el govern dependentista.

És un exemple de manual. Es pretén crear una atmosfera on es dóna per feta la victòria del continuista Ridao, i es desprestigia sense concessions la del renovador Bosch. Fins i tot en contra de tota evidència, es vol implantar un escenari on es doni per òbvia la victòria de l'encara secretari general.

Aquesta estratègia, naturalment, respon a uns interessos. Tothom sap, que la unitat independentista només serà possible, si és possible, amb Alfred Bosch com a candidat d'ERC. Llavors, a qui l'interessa que això no passi?

En primer lloc, a la cúpula interina d'ERC, que està fent el llit a en Jonqueres, però encara no sé si se n'ha assabentat.

En segon lloc, als quadres intermitjos i territorials d'ERC -el lobby territorial-, que s'han adaptat al modus vivendi dels darrers 7 o 8 anys, en alguns casos amb sous astronòmics, i que per res del món volen tornar a les galeres. Prescindir dels viatges a Nova York? No way! De manera que el primer que pregunten és a qui hem de matar?

En tercer lloc, als especialistes en tàctiques submarines, a l'hora d'enfonsar projectes que poden presentar-se com alternatius a la seva opció dependentista, i que ja han actuat de forma més que eficient en anteriors ocasions. Són perillosos perquè compten amb un arsenal mediàtic mercenari d'avantguarda ben engreixat.

En quart lloc, a Ecspanya, que li agrada tenir catalanets al seu servei, per tal d'utilitzar-los quan els necessita, i d'insultar-los i menystenir-los quan no. La seva brunete mediàtica, sigui progre o carca, té munició per temps il.limitat.

No sé fins a quin punt els militants d'ERC se sentiran temptats d'avantposar els seus interessos personals, als interessos del país. I dic personals, perquè si Ridao és el candidat escollit, els resultats electorals seran catastròfics, de manera que difícilment algú que vulgui preservar aquesta formació, pot optar per una decisió suïcida com la representada per l'actual secretari general. L'única explicació plausible és que s'avantposen els interessos personals, als de partit, i per descomptat als del país.

Segurament, en els propers dies i setmanes, encara veurem més exemples d'aquesta narrativa que presenta com a obvi allò que més interessa a l'establishment. La pregunta és, si en binomi Jonqueres-Bosch, sabrà plantar cara o es fondrà com un terròs de sucre.

BREAK THE WALL

Aquest post ha tingut un esborrany llarguíssim que finalment he decidit no penjar perquè argumentar amb motius històrics la necessitat de la Independència, em sembla, en la dimensió estrictament política, una evident pèrdua de temps.

A hores d'ara, ja ho he escrit en altres posts, cal un canvi de xip. La gran victòria ideològica que hem aconseguit en els darrers anys és que tothom sap que la Independència, és l'únic camí, si volem continuar sent una Nació. Això ningú no ho discuteix. O Independència o Ecspanya, és aquest i només aquest el dilema al quals ens enfrontem.

Llavors, si aquest és el dilema, hem de treballar políticament, no des d'una cantonada, més cap a una banda o més cap a l'altra. Hem de treballar de manera que els qui volen Ecspanya, és a dir, no volen la Independència, hagin de ser ells qui expliquin les seves peregrines teories per justificar-se. I dic peregrines, per no dir criminals, és clar. Que en el fons, ho són.

Hem de treballar per tal de convertir aquesta constatació pràctica en una oferta política amb cara i ulls, que de fet és el que exigeix amb totes les seves forces Catalunya.

El que no podem permetre de cap de les maneres és que existeixin dins wiseguys, espaviladets que intentin tirar de veta, amb discursos encaixistes o gradualistes. Hem de destruir aquests murs de contenció que malden, tot i que cada cop ho aconsegueixen menys, contenir la pressió humana per la independència.

Avui en dia, parlem clar, individus com en Duran i Ecspanya i en Ridao, són murs contra la independència de Catalunya. Com abans ho van ser en Miquel Roca i en Jordi Solé Tura.

Jo ben planyo els futuribles candidats de l'independentisme unitari, si finalment n´hi ha, perquè la pressió que hauran d'aguantar serà terrible. Pero com diu en Joan Carretero, si algú ha d'aguantar aquesta pressió, són, en primer lloc, els polítics, i si és necessari han d'acceptar les conseqüències que la defensa coherent dels seus plantejaments puguin comportar.

Cal trencar els murs, d'una punyetera vegada, i deixar que l'impuls creatiu que l'independentisme cova des de fa anys, i que fins ara ha vertebrat la Resistència Nacional, ens salvi com a Nació, i també com a persones dignes, íntegres i decents.

L'AMO I L'ESCLAU

Resulta realment patètica aquesta penetració ideològica de l'ecspanyolisme més tronat, representat per aquest individu menyspreable que respon al nom de Kosé Zaragoza, en l'ADN del comissari polític i aprenent de Labordeta que es diu Joan Ridao.

Resulta que tant l'un, com l'altre, no els ha agradat l'acte de dignitat que va representar el rebuig a la bandera nazi ecspanyola. Així, l'un, l'amo, obre aquesta boqueta de pinyó que té i diu que això està molt mal fet. Ipso facto, l'esclau, perd el cul per repetir les paraules del seu amo, i de passada deixa amb el cul enlaire el seu candidat a les europees. 

Pobre Junqueras, cada cop que els teus líders obren la seva boqueta esclava i ecspanyola, et llencen als peus dels cavalls, talment com si fossis el Messala de Ben Hur.

Sort tenim que aviat tot plegat farà un tomb copernicà. Bé, de fet, ja l'està fent...

El "noi de Puigcerdà" i la 'Ndrangheta mediàtica

L'operació politicomediàtica d'anihilació (intent d'anihiliació, més aviat) d'en Joan Carretero, s'acompleix fil per randa. És de manual. I al capdavant, trobem la premsa amiga dels calabresos, la que podem anomentar la 'Ndrangheta mediàtica. Entenem per aquest concepte tota l'estructura mediàtica que s'ha muntat a l'entorn del poder calabrès, i que té per objectiu vendre la suposada "tasca de govern" dels consellers calabresos a can Montilla.

Doncs bé, la 'Ndrangheta mediàtica, està demanant a crits la decapitació de Carretero. I per aconseguir-ho, no s'ha estat d'intentar aixecar un estat d'alarma social, tot intoxicant i desvirtuant el contingut de l'article del Dr. Carretero. 

Dos representants d'aquesta 'Ndrangheta mediàtica, són els diaris digitals Crònica i el directe!Cat. Llegir els editorials que pengen avui sobre el tema et fan venir basques. Els primers, sembla que tinguin pressa per fer funcionar la guillotina. De fet, frisen per fer-ho. Entrar en el seu argumentari és una veritable pèrdua de temps, perquè és un exemple peremptori de manipulació. Els segons, a més a més, es permeten el luxe, sobrats com van, de titllar Carretero, de "el noi de Puigcerdà". Només aquesta mala folla, ja els invalida. Però és que si llegim el text ens trobem si fa no fa el mateix parti pris -que diuen al Quebec- que en l'anterior. I la mateixa mà que assenyala el patíbul. 

A aquests dos aprenents de trinxeraires cal afegir els germans grans de l'Avui, i una agència de notícies, que també han tingut en els darrers dies un paper ben galdós.

El manual del bon estalinista, diu que un cop creat l'estat d'alarma social, el botxí (o qui assumeix el rol de tal), crida a capítol el díscol o heterodox, com a pas previ al seu processament, i deixem-nos d'eufemismes -processament, condemna i execució.

Aquest és el pas que acaba de donar el tontet d'en Ridao. Després de ser humiliat radiofònicament per en Carod-Rovira (vegeu més avall), ara el "noi de Rubí", pretén assumir el paper de jutge del tribunal popular tripartit. Però quina comèdia és aquesta? Quin nivell de patetisme s'està arribant?

Cal acabar amb aquesta colla de tarats. Pel bé de Catalunya, però també pel bé de les persones normals, racionals. He dit.

PD. La humiliació d'en Ridao per en Carod Rovira va ser doble. Entrevistat per en mamarratxo d'en Basté (santa paciència, i santa ignorància!), en un moment determinat li pregunta, "I el secretari general...?", i la morsa, vacil.la, "...el secretari general..." sense saber a qui es referia, i en Basté l'ajuda, "En Ridao". Brutal, senzillament brutal, en Carod no sap ni qui és el secretari general del seu partit! La segona humiliació és que va reconèixer que entre les persones que sabien el pas que anava a donar -de renunciar a la candidatura-, i que hi cabien en els dits d'una mà, no hi era en Ridao. Déu n'hi do!

ENHORABONA RIDAO! ENHORABONA ZARAGOZA!

Els resultats de les eleccions a ERC, han donat dos guanyadors. Per una banda, en Joan Ridao, que ha estat el candidat que més vots ha obtingut, i per l'altra en Kosé Zaragoza, que ha estat l'ideòleg de la campanya oficialista.

Aquest noi, en Ridao, deu haver nascut amb una flor al cul. Sempre està a punt de palmar-la i sempre se'n surt. No sé com s'ho fa. I ara va i és el tio més votat, fins i tot més que qui l'acompanyava en el tícket. Ara, a en Ridao se li girarà feina, perquè els puigcercocistes l'intentaran anul.lar, que sigui un florero. I naturalment, espero que, com suposo, si té una mica de dignitat, els pararà els peus, amb l'argument contundent dels 2.607 vots que l'han escollit. O potser no, vés a saber.

Dos. També vull felicitar, naturalment als candidats de l'RCAT, perquè han deixat amb el cul enlaire tota la classe mediàtica d'aquest país. Durant tota la campanya insistien, dia sí i dia també, que el pols era entre Puigcercós i Benach, mentre que a en Carretero se li dedicaven quatre ratlles mal comptades, menyspreant-lo descaradament. Bé, doncs, amb patates, xavals. Ara ningú no pot considerar més en Carretero com un zero a l'esquerra. Ha estat el segon candidat més votat a la presidència, a anys llum del menys votat, al qual sempre se'l comparava.

Un exemple d'aquesta marginalització el tenim en aquest muntatge fotogràfic tret del web del 3cat24, és a dir de la Corpo, on no només en Carretero surt en un raconet, sinó que directament s'ha suprimit a la Rut. Correlativament les dues candidatures continuistes estan sobredimensionades.

Tres. El triomf dels virreis. Si analitzem acadèmicament els resultats de la distribució territorial del vot podem concloure que tant la candidatura oficialista com la carotista, han obtingut triomfs sonats (entre el 45 i el 65% dels vots) en aquelles comarques o territoris on existeixen virreis o barons. Em refereixo, naturalment, als Huguet (el Lenin del Bages), Vendrell (Baix Llobregat), Oliveres (Maresme), Cerdà (País Valencià), o al propi Benach (comarques del Camp i de l'Ebre), o Niubò i Portabella (Federació de Barcelona). En canvi, l'RCAT, tret dels casos de la Cerdanya i el Pallars Jussà, comarques de naixement i de residència del propi Carretero, no compta amb cap virrei o baró. Això, que hauria de ser positiu, perquè els virreis sempre són un empobriment de la política i una font de clientelisme i de fidelitats a prova de bomba, per contra, se'ls ha girat en contra als d'RCAT. Vull dir que tot i que ha guanyat en determinats territoris, en la immensa majoria d'ells, no ha tret majories folgades. L'RCAT té un suport més horitzontal que vertical, mentre que, clarament, els carotians tenen un suport més vertical, concentrat, que no pas horitzontal.

Quatre. S'ha comprovat l'eficàcia d'inventar-se oposicions de cotó fluix, com és el cas d'EI. Aquesta és una estratègia que segur que l'han parida al carrer Nicaragua i no al carrer Calàbria. Ja el franquisme, per aigualir l'oposició democràtica va inventar-se plataformes suposadament democratitzadores, que no eren més que muntatges de cartró... Per derrotar els oficialistes cal que hi hagi una única candidatura opositora no només real, sinó també mediàtica, i en aquesta campanya, naturalment, l'RCAT ha estat considerat com una de les dues candidatures renovadores, i això sabent que EI era un bluff, com s'ha demostrat, ja que ha obtingut menys vots que avals va presentar a la presidència (muntatge descarat, doncs). Aquesta és una lliçó que cal aprendre. Calia haver-los matxacat molt més, per tal que els militants realment renovadors comprenguessin que no eren aigua clara.

Cinquè. No s'acaba el món. D'aquí a dos o tres anys, quan es fotin una hòstia de nou i hagin perdut 450.000 o 600.000 vots, en tornarem a parlar. Jo pels que es preocupen per les patates, els informo que continuaré anant regularment al Bar Tomàs. Però el proper dia que hi vagi, un cop m'hagi cruspit un bístec amb patates braves i una estrella, i abans de fer un tallat, fotré un rot i pensaré en les vostres mares. Breument, això sí. No sou tan importants. I no us mereixeu més.

Sisè. M'ho he passat teta formant part del Blocs amb Estrella, per una vegada he passat de ser un estudiós a ser, moderadament, un co-protagonista. I penso que hem fet una bona feina. Què collons! Una feina de quatre parells d'ous! I hem posat els fonaments d'un canvi que tard o d'hora, millor d'hora que tard, es produirà, irremeiablement...

Setè. I no puc concloure sense felicitar en Joan i la Rut, que s'hi han deixat la pell i els ossos. Que sàpiguen que sempre podran comptar amb mi, si els puc donar un cop de mà.

Bona Nit i Bona Sort!

PD. Sento com descorxen ampolles de cava i el meu GPS m'indica que el senyal prové de dos llocs diferents, però molts propers, atès que només els separa una avinguda d'un nom que ara no vull recordar. Un dels senyals prové del carrer Calàbria i l'altre del carrer Nicaragua...

DUES ENTREVISTES MISERABLES

Aquest dissabte passat vam anar a Santa Pau (La Garrotxa), a participar en la calçotada organitzada pel col.lectiu La Greda. Va ser una excel.lent oportunitat per parlar amb antics companys del MDT, de Catalunya Lliure i d'altres grups. Allà arreglàrem el país, l'Ignasi, el Jordi i altres companys i companyes, tot regat amb vi negre i ratafia amb carquinyolis, a les postres. També hi era en Jaume, un incansable dinamitzador de la lluita independentista allà on visqui, sigui a l'Anoia o al Gironès.

La sortida em va servir per desintoxicar-me una mica de la meva addicció al darrer joc que he conegut, l'Ogame. Hi jugo des del dia del meu aniversari. Però l'altre dia, una antiga alumna i ara amiga, l'Anna, em va dir que no és un joc recent, sinó que ja fa molt que es juga arreu del món. I la veritat és que enganxa. En el món dels jocs digitals, és cada cop més difícil està al dia de tot, és cada cop més inabastable, i invariablement, els dies només tenen 24 hores. En els sis dies que porto jugant-hi, he avançat molt, fins i tot he creat una aliança... però estic a anys llum dels jugadors amb més puntuació.

Ahir, però, i aterrant de nou a la quotidianitat política, vaig llegir dues entrevistes que comparteixen una mateixa qualificació, encara que per motius diferents: dues entrevistes miserables. Em refereixo a la que el diari Avui féu a Josep Lluís Carod Rovira, i la que El Punt féu a en Joan Ridao.

La d'en Ridao, és, sense cap mena de dubte, miserable, des d'una perspectiva literal, és a dir, l'home fa mans i mànigues per treure quelcom de positiu d'uns resultats catastròfics, que han fet bo el meu pronòstic del síndrome de Labordeta. El destí ha jugat a en Ridao una mala passada: ell que troba fastigoses les trinxeres, ha passat de tocar el cel amb els treballs estatutaris, a caure en l'infer del grup mixt, empantanegat fins als genolls, i amb un futur polític no gaire prometedor. La pregunta immediata és si el seu ego el farà aguantar quatre anys a Madrit sense pintar res. Hauria pogut ser el nou conseller de Governació, fet que sigui dit de passada, hauria permès a l'Agustí Cerdà, recuperar el seu escó, la qual cosa m'hauria alegrat molt... però suposo que la por a en Carretero va fer que s'optés per l'Ausàs, per contrarestar-lo (la competència entre la Seu i Puigcerdà per la capitalitat del Pirineu, és prou coneguda).

Tota una altra història és l'entrevista amb l'actual President d'ERC. Es tracta d'una entrevista miserable en el sentit més ètic de la paraula. On l'entrevistat es manifesta com un autèntic caradura que practica el doble llenguatge i no para fardar, dient que ell és qui la té més llarga, perquè sempre que ha estat candidat, el partit ha tingut uns resultats extraordinaris. A més del seu onanisme desmesurat, del seu ego que no el pot reprimir, del seu menyspreu pels milers de militants que s'hi deixen la pell, aquest joc de mesurar, no deixa de ser una típica reacció d'adolescent , aquell que al pati de l'escola diu que ell és el capità perquè és el més fort i qui sap més de futbol. La paradoxa és que les seves crítiques sempre s'adrecen a emfasitzar l'actitud adolescent i prepolítica dels seus adversaris. Però si ell, n'és l'exemple paradigmàtic d'allò que critica!

Però més enllà de les formes, l'anàlisi de contingut de l'entrevista ens demostra com cau ara sí i ara també, en profundes incoherències. La més evident és que per una banda, exigeix un debat sobre idees i no sobre càrrecs. Però a l'hora de legitimar-se i de demostrar com de llarga és la seva ... presidència, no s'està de repetir tota la tirallonga de càrrecs electes de què disposa ara mateix l'Esquerra: "Tenim 188 alcaldes, 1600 regidors, 2 presidents de diputació, 1 president del parlament, 5 persones al govern, 21 diputats al parlament, 4 senadors, 3 diputats..." , paradoxalment, no esmenta el fet que ERC governa també a Mallorca, que sense cap mena de dubte, és un dels fets amb més transcendència històrica... És a dir, a què juguem? A les idees o a la cosa pràctica d'arrambar el càrrec, la nòmina, el xofer, la secretària i la visa? O és que el que pretén és convertir ERC en un partit clientelar on els militants, si és necessari votaran una merda penjada d'un pal i seran mobilitzats com un ramat de pòtols a tots els Palaus Sant Jordi que es facin i es desfacin? És això el que entén per un partit republicà? En tota l'entrevista traspua una actitud clarament plebiscitària: o jo o el caos!

És cert que possiblement dels actuals líders polítics, en Carod és qui té més currículum. Això ningú no li ho nega. Però també és cert que tota la seva vida ha estat la recerca de la poltrona perduda, i quan l'ha trobada, no s'hi vol aixecar ni que el matin. Un final bastant patètic, que pot acabar com el del cagaelàstics, si, com tot sembla indicar-ho, en Puigcercós aconsegueix fer-li el llit.

JA COMENCEN A CAURE

La primera dimissió ja és un fet. El noi de Ripoll ha decidit deixar la catifa vermella i arromangar-se la camisa. És una decisió sàvia. Sap que s'ho juga tot en aquesta conjuntura. I per això ja ha mobilitzat els seus peons, és a dir, la pseudo-oposició representada per Esquerra Independentista (EI). Tothom sap que és un instrument al seu servei, que no ens mamem el dit. Però, tot i així, millor aquests que no l'harem de bagasses que representen en Carallot i el seu guàrdia de corps i de compte corrent, en Benach. Per cert, recomanaria que nomenessin substitut d'en Puigcercós al capdavant de la conselleria... en Ridao. Seria un premi de consolació. El pobre xaval es va matar fent el nyap d'estatutet, després s'ha presentat a les eleccions i el resultat ha estat decebedor. Quatre anys assumint el rol d'en Labordeta, no els aguanta ni de conya. Doneu-li la conselleria, d'aquesta manera evitaria tornar a la trinxera, quelcom que l'horroritza, com ha dit per activa i per passiva al llarg de les darreres setmanes. A més, per trinxeraire, ja hi ha en Tardà. Veí meu, per cert.

Qui no ha dit ni ase ni bèstia, encara, és en Carretero. Sens dubte el gran desitjat. Ha callat com un mort des de fa moltes setmanes. I ara ningú no li pot encolomar el desastre del 9M. La saviesa del gat vell. Segur que quan l'obri, la gent l'escoltarà. Ara té un camí molt més apamat. Tothom espera el moment en què moura peça. Jo també.

SOTA LA SÍNDROME LABORDETA

Fa pocs dies el ja candidat oficial d'ERC, Joan Ridao, va dir que en les properes eleccions ecspanyoles només hi havia dues candidatures catalanistes: la de CiU, suposadament de centre-dreta, i la d'ERC, de centre-esquerra.

Bé, que la candidatura del senyor Duran i Ecspanya, de centre en té més aviat poc, i de dreta cada cop més, i com a mostra, un botó, la del jove i ambiciós Ridao, viu clarament sota l'anomenada síndrome Labordeta.

M'explico. Ara que l'entranyable, a l'hora que polèmic, diputat de la guitarra, deixa el seu escó del grup Mixt, hi ha el risc que en Ridao el rellevi com a màxima figura de l'esmentat grup. Això passaria, naturalment, si ERC no obtingués prou diputats per formar Grup Parlamentari propi. És a dir que obtingués menys de 5 diputats. Ara en té 8.

Caure en el calaix de sastre del grup mixt seria clarament un cop molt dur. I més per un home tan pagat a ell mateix com en Ridao. He de reconèixer que és un supervivent nat. Van estar a punt de fer-li la pell, sobretot a les llistes electorals del Parlament del 2003. Quasi el llencen extramurs. Aquesta va ser la pena per no formar part de cap dels dos blocs dominants (carotians i puigcercoscistes). Un exemple: Ridao hauria estat un president del Parlament molt més digne que l'estrafolari, impresentable, i totes les pestes que vulgueu d'en Benach. Un autèntic ignorant, però el típic pillo de poble, que té prou olfacte per saber per on bufa el vent. Un cas molt semblant, salvant les distàncies, al del propi Puigcercós.

Però Ridao va tenir la sort de participar en primera línia en l'elaboració del nyap, i això li va donar una certa visibilitat pública i política, de manera que va aconseguir redreçar la seva situació a l'interior del partit i esdevenir una de les veus més entenimentades de l'olla de grills que és ERC. Malauradament, la seva actuació sectària en els treballs de la Conferència Nacional del passat mes d'octubre, l'ha arrenglerat amb la direcció liquidacionista. Ho ha fet, novament, per supervivència, perquè no penso que ho sigui, de liquidacionista. Com sí que ho és en Carod.

Si finalment es confirma la síndrome, ERC molt probablement perdrà tot el seu ascendent mediàtic i iniciarà una travessa del desert d'incertes conseqüències. ERC, segurament també perdrà votants en termes absoluts, però si l'abstenció és molt alta, encara pot salvar els mobles.

Pel que fa a l'altre al.ludit, millor no afegir res, que encara se´m calentarà el teclat i les puc dir de molt grosses. Au que continueu passant unes bones festes de Cap d'Any.

PERÒ TU QUE T'HAS CREGUT, XAVAL!

Ara va en Mas, l'Arturet, i ens dóna una lliçó de racisme.... de racisme ecspanyol, és clar. Segons ens diu aquesta llumenera clenxada, per assolir la independència, cal el 60% o el 66.6% dels vots dels catalans! Visca la democràcia! I la igualtat entre els ciutadans! Segons aquest far del país, el vot d'un ecspanyol de merda ("xenòfob, xenòfob!", ja sento que m'escridassa l'altre gamarús), val el doble, EL DOBLE!, que el vot d'un independentista.

Es pot ser més imbècil? Es pot ser més cretí? Difícilment.

Continuem. La lògica (lògica?) de la reflexió és que la independència crea divisió en la societat catalana... Bé i l'ocupació ecspanyola es veu que crea una unitat i una cohesió de collons, no? Una unitat, naturalment, entre els que donen pel cul i els que entomen, s'entén, és clar!

I després en Ridao va i diu que CiU i ERC són les dues úniques opcions catalanistes... I UN BÉ NEGRE! Ja és hora de dir amb veu alta i forta ADÉU ECSPANYA! BON VENT I DE CUL! que diria el poeta...

Però sent optimistes i veient el got mig ple, podem dir que el pallasso Mas, per primera vegada ha establert un xifra per la independència, encara que sigui superior a la de Montenegro (55%). És un primer pas. Ara, nen, només cal que aprenguis unes quantes lliçons de democràcia i comprenguis que els ciutadans, sigui ecspanyols de merda o independentistes, tenen un vot cadascun, i que la democràcia és el 50%+1. T'ho torno a repetir, o no cal?