REPETEIXO, ON S'AMAGA EN DURAN I ECSPANYA?

Repeteixo: on s'amaga el fracassat d'en Duran? I la Chuky Camacho? Tots dos feia unes setmanes que es tiraven del monyo, (si, ja sé que en el cas d'en Duran és un oxímoron, però aquest per figurar pot fer l'impossible...) per veure qui era el millor negociador entre els dos governs, el de Madrid i el de Barcelona.

Fixeu-vos en aquesta primera foto. Correspon al mes de desembre, poc després de les eleccions. Quan Rajoy va tenir el detall de cridar abans que ningú altre, és a dir, fins i tot abans que a Rubalcaba, al veritable home fort de CiU, que no és altre que en Duran i Ecspanya, per a negociar els primers passos de la legislatura.

Mireu-li la cara, al Duran de marres. Està com en el setè cel. Tractat com un VIP per una vegada. No tinc cap dubte que pel seu cap ja rumiava la farra que es fotria després de sortir de la Moncloa, a l'habitació del Palace, a 1000 euros la nit!

Però tot just han passat tres mesos i escaig, i la realitat l'ha tirat del cavall. Ha caigut del setè cel. Ja no sé si encara compta amb la suite del Palace o s'allotja a la Pensión La Chulapa.

Ahir, avui, en Duran i Ecspanya és un home que ha tornat a fracassar. I el que és pitjor, la seva ineficàcia fa que Catalunya perdi centenars de milions d'euros i que l'espoli fiscal s'eternitzi -si no fos perquè la independència és al caure.

Per a què serveix un líder de CiU a Madrid, si Catalunya es queda sense un quico dels pressupostos? És a dir, és que ja ni de gestors saben fer, els freakis de CiU!!!! Això ja és l'acabose!!!

On és en Duran?

Aquí, disfressat de mort? Ja sabem, que de cintura cap amunt, això de missa el posa quasi tant com quan fa de diputat espanyol, i sobretot de President de la Comissió d'Afers Exteriors del Congrés, que els espanyols ja saben ja com tenir-lo content i sobretot agraït.

O potser és aquest paio que porta el cucurutxu en plena processó. On s'amaga el Duran? Perquè no dóna la cara? Perquè no fa un favor al país i dimiteix i treballa una mica com les persones normals? Fa trenta anys que viu del mòmio, i no ha fet res de bo, tret d'aconseguir indults a la seva gent després que havien estat agafats amb les mans a la massa.

Hòstia, llegiu això:

Duran cau al vuitè lloc en la valoració de polítics espanyols, segons el CIS

Ara sí que podem dir que en Duran està acabat... Al vuitè lloc! I el que és pitjor, per sota del nostre diputat, el d'ERC-RCAT-SI, naturalment, l'Alfred Bosch. Això és una punyalada trapera per al seu megasuperextraego. I tant que se n'enfotien de l'Alfred, sense corbata (de vegades), sense ulleres, i sobretot, sense calba, com pot ser que tingui més reconeixement que un pro com el Duran?

Nano estàs acabat. A veure si et remata el Vila d'Abadal, i la cosa s'anima una mica. I si tens pupa, que et curi la iaia, o si no l'estripa enquestes de La Vanguardia (Antich), o el seu amo, el Condecito, que segur que encara t'aguantaran un o dos semàfors verds, però després et llançaran al voral com un vulgar condó usat.

Ja se sap, la política és una lluita dura, i les dagues volen ... i no sempre et vénen de cara.

La col·laboració ERC-RCat i PNB comença a funcionar

Ricard Cabré, membre de la Junta Directiva d'RCAT i delegat a Madrid, Alfred Bosch, diputat d'ERC-RCAT amb Josu Erkoreka, diputat i portaveu del PNB.

DIPUTATS DE REAGRUPAMENT

En les que esperem que siguin les darreres eleccions a Corts ecspanyoles celebrades a Catalunya, la candidatura unitària, independentista i transversal formada per Reagrupament, Esquerra Republicana de Catalunya i Catalunya Sí! ha obtingut tres diputats.

Es tracta de l'Alfred Bosch, independent i Cap de Llista de la circumscripció de Barcelona.

D'en Joan Tardà i Coma, número 2 de la circumscripció de Barcelona. Militant d'ERC, i que és de Cornellà de Llobregat (i doncs, veí meu).

I la Teresa Jordà, militant d'ERC, i número 1 per la circumscripció de Girona.

A tots ells els desitgem un bon treball i un compromís aferrissat per lluitar per la Independència de la nostra Pàtria.

També vull felicitar a l'Oriol Junqueres, per la seva aposta valenta per renovar el venerable partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, un procés que, sense cap mena de dubte, encara s'ha d'acabar de desenvolupar en els propers mesos per tal de depurar les males pràctiques del passat. I renovar-ne les que sí que funcionen en l'actualitat.

I, naturalment, a tots i totes els reagrupats, des del seu president, Joan Carretero, fins al darrer reagrupat que s´ha sumat en els darers dies, amb la voluntat ferma de regenerar la política i lluitar per la Independència.

AMB QUI PACTA CiU?????? (Brevíssima crònica de l'acte central de campanya)

L'acte central de la campanya de la candidatura independentista ha estat un esdeveniment reeixit i digne. Com ja vaig fer en l'acte central de la campanya de Reagrupament d'ara fa un any, passo a destacar algunes de les frases més reeixides que m'han atret l'atenció.

"No som maniquins!" (Alfred Bosch)

CiU i PP ja governen a Catalunya, han votat plegats els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona i els de la Generalitat! (Joan Carretero)

La campanya no s'acaba el 20N, continua fins a la victòria final!

(Oriol Jonqueres)

No puc amagar la meva predilecció per la frase d'en Joan Carretero. És com una diana en una competició de tir amb arc.

En Joan s'ha posat avui el trajo de científic social, i ha parlat com si fos un politòleg. Concretament ha dit que en política, allò que compta són els fets, i no les paraules. I en política, els fets es concreten en els pressupostos. Res de floritures literàries o paràboles bíbliques, tu. La puta pela.

Hi ha un 1.1% de ciutadans de l'Estat, que dubten entre votar CiU o votar ERC, representen, doncs, diversos centenars de milers de vots. Doncs avui, en Joan els ha donat food for thought, és a dir, menjar per tal que rumïin: votar CiU, és votar amb el PP, i l'experiència dels darrers mesos, és a dir, l'actual, és que CiU ha pactat sempre, en les grans ocasions, amb el PP: a l'Ajuntament de Barcelona (oi, senyor socialdemòcrata Trias?), a la Diputació de Barcelona (oi, senyor Esteve?) i a la Generalitat de Catalunya (oi, senyor Mas?). Dit en altres paraules, CiU és la gran porta d'entrada del PP a Catalunya, a banda és clar del PSOE, amb qui pacta les reformes constitucionals i els grans pactes d'Estat (és a dir, els pactes contra Catalunya).

Si jo fos d'aquest 1.1%, penso que la reflexió del Joan seria clau per decantar el meu vot cap a una opció que sabem del cert que és independentista i que farà tot el possible per allunyar el PP de les instàncies de poder institucional.

De tots nosaltres dependrà!

BOSCH & BROGGI, o Llista BB

Votar un ministre. Això és el que faran aquells que el proper dia 20 introdueixin a l'urna una papereta amb el logo de CiU. Votar l'ambició d'un individu que vol de totes totes acabar la seva carrera politica amb un càrrec que llueixi. Ser ministre, espanyol. O, penso que poc probable, President del Congrés de Diputats, i en conseqüència de les Corts Generals, i en conseqüència, número 3 en la jerarquia de l'estat.

És a això al que aspirem els catalans i les catalanes? A triar un ministre? Amb la situació en la que ens trobem... amb més d'un milió d'aturats, amb centenars o milers de desnonaments, amb famílies i empreses que fan fallida, persones que viuen a la pobresa o que no arriben a final de mes? Amb una catalanofòbia rampant, que ja surt sense cap pudor a les televisions espanyoles? I els polítics del règim amagant el cap sota l'ala... o dins d'un forat.

És ara el moment de triar un ministre? Ara que es carregaran per terra, mar i aire, la immersió lingüística. Que es carregaran TV3. Que, segons sembla, torna el desplegament massiu de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional? Ara? Ara que l'exèrcit espanyol es passeja impúdicament per la carretera de les Aigües a la Serra de Collserola, marcant paquet i armes?

Ara que s'han carregat les caixes d'estalvi, que més d'hora que tard seran absorbides la immensa majoria pel Banco Santander o el BBVA? Ara? I què us penseu que farà un ministre català en un govern espanyol i ultra-espanyolista? Què us penseu que farà? Bàsicament treballar pels seus amiguets, que són el 0.001 dels seus votants. I segur que encara manca alguns zeros més.

La força de Catalunya? I un bé negre!

Cal deixar de ser rarets. Si s'és independentista, és a dir, si vols la llibertat de la teva nació, s'ha de treballar per aconseguir-la, i no per governar l'estat que t'oprimeix i t'insulta. Tenim dignitat? Volem decidir?

La normalitat és acumular el màxim de força per la independència, que ajudi a que Catalunya decideixi democràticament que vol ser lliure. Que vol ser normal. I això s'està començant a construir amb la candidatura independentista transversal que a la circumscripció de Barcelona encapçalen l'Independent Alfred Bosch al congrés, i el reagrupat Moisès Broggi al Senat. O pels més veterans, la Llista BB.

Votar per la Llibertat de Catalunya i la seva Independència. O votar un aspirant a ministre espanyol.

Senzillament, per als independentistes, no hi ha color.

Nota: Post orginalment penjat al BGS, el 9.11

UNA ESTRATÈGIA GLOBAL DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ

La causa per la Independència de Catalunya ha de tenir, de forma urgent i necessària, un plantejament global. És a dir, ha de dissenyar una estratègia que parteixi que el nostre món és el món, és a dir, el conjunt del planeta. Les nostres iniciatives no poden patir la malaltia de la madriditis, que és aquella el pacient de la qual repeteix de forma compulsiva "I respecte el tema X... Madrid què hi diu", o quan cau en un estat febril afirma "Això Madrid no ho acceptarà pas", com si Madrid fos el centre del món mundial. Ja ho he escrit altres vegades, els únics humans que es pensen que Madrid és important, són els catalanets dependentistes, que no paren de pensar dia sí i dia també en allò que fan al Km.0. Un exemple fefaent de madriditis aguda la pateix, cada dia més la tieta Basté, en el seu programa de ràdio. És cada cop més insuportable haver d'escoltar-lo com llegeix fragments d'articles o columnes de la Brunete Mediàtica, tan en la seva versió política, com també en l'esportiva (no menys política, per cert). Però a veure, tieta Basté, als catalans què ens importa el que escriuen a La Razon, ABC, El Mundo, Intereconomia, AS o Marca? És necessari que ens castiguis amb aquest recull de xorrades que escriuen aquests nazis? Però en Basté, malalt de madriditis aguda, no es cansa. Cada dia de 8 a 9 del matí, que és quan l'escolto al cotxe, ens omple les ones de imbecil.litats que només poden parir-se en la ment malaltissa d'individus que han preparat el brou, la poció verinosa que beuen aquells que després es dediquen a intentar assassinar independentistes. Si ja sé, que tinc l'opció de passar d'emissora, però, potser és pitjor el remei que la malaltia, Cada cop més opto, per la solució que homenatja el recentment desaparegut Steve Jobs: és a dir, connectar el meu ipod i escoltar algunes de les 150 cançons que hi tinc descarregades.

Però la malaltia de la madriditis té altres variables. Una d'elles és la que ha patit en la seva pròpia pell l'inefable mileurista d'hotel, en Josep Antoni Duran i Lleida. Es tracta de carregar els neulers no contra Espanya, ni tan sols contra Madrid, sinó contra els andalusos i els extremenys. Lleig, molt lleig. Aquesta estratègia és més antiga que l'anar a peu. És la de la regionalització de Catalunya. Bàsicament consisteix en posar com a adversari de Catalunya no Espanya, sinó qualsevol de les altres 16 comunitats autònomes, de manera que en triar uns oponents regionals, Catalunya de facto es regionalitza, és a dir, es desnacionalitza. Es converteix en un actor de segona regional i el govern espanyol pot anar pel món dient que ell és l'únic que pot posar ordre en el desgavell de les autonomies, les quals es tiren del monyo les unes de les altres. Naturalment, aquesta estratègia regionalitzadora està feta amb molta mala llet, i és aplaudida a cor què vols pels palmeros de La Vanguardia. Ara només queda la segona part de l'estratègia. Un cop reprovat per la cambra autonòmica extremenya, i segurament també per l'andalusa, en Duran i Lleida es disfressarà de penitent i, emulant el Sandro Rosell, anirà a Extremadura -i probablement a Andalusia també- a restablir els ponts trencats i llançar un missatge de germanor i solidaritat entre elsdiferents Pobles d'Espanya. Arribats a aquest punt, els palmeros avantguardistes jo no podran contenir les llàgrimes i faran odes a la reconciliació hispànica, que si la pell de brau, que si tots som germans, i vinga de nou, intentar per enèsima vegada l'encaix impossible.

Francament, fa feredat, aquesta malaltia de la madriditis. No s'ha diagnosticat enlloc més del món, entre d'altres raons perquè a la resta del món mundial, Madrid els cau a les quimbambes, a ningú l'interessa, i de fet no deixa de ser el cul del món o la quinta forca. Madrid no és un lloc de pas. No és res. Fins i tot, dins l'àmbit geolingüístic hispànic, Madrid cada cop pinta menys, en benefici de les grans capitals hispanoparlants d'Amèrica: Mèxic DF, Bogotà, Nova York, Miami, Los Angeles. Davant d'aquestes macrourbs, Madrid és quelcom insignificant, i la seva insignificància fa insignificants a aquells que babegen pensant-hi.

Per això suggereixo que els professors d'espanyol a les escoles catalanes haurien de ser, coherentment, llatinoamericans, entre d'altres raons, perquè el futur de la llengua espanyola es troba a Amèrica, no pas a Europa, on no pinta res.

I, per anar tancant el tema, també suggereixo, a tall de proposta estrictament personal, que els nostres diputats independentistes a les Corts de Madrid, emprin com a llengua de treball la que és la nostra llengua comuna amb tots els no-catalans, que no és altra que l'anglès. Penso que té la seva lògica: oi que quan surts a l'estranger parles en anglès? Doncs seria una intel.ligent estratègia d'il.lustrar que Madrid és com Ougandoudou o Ulan-Bator, per dir dues ciutats del mateix nivell. I d'altra banda, tindria el seu morbo difondre viralment el vídeo de com el proper President del Congrés o el del Senat, fes callar l'Alfred Bosch o el Moisès Broggi, per parlar en anglès. Em jugo un pèsol que no tindrien d'aixonsis de fer-ho. No són més que uns covards: fatxendes amb els febles, gallines amb els forts.

Nota: Post penjat primer al BGS.

EL VÍDEO

FRAMING

Un exemple de framing el tenim en aquesta notícia, penjada avui en un diari digital amb evidents connivències amb el govern dependentista.

És un exemple de manual. Es pretén crear una atmosfera on es dóna per feta la victòria del continuista Ridao, i es desprestigia sense concessions la del renovador Bosch. Fins i tot en contra de tota evidència, es vol implantar un escenari on es doni per òbvia la victòria de l'encara secretari general.

Aquesta estratègia, naturalment, respon a uns interessos. Tothom sap, que la unitat independentista només serà possible, si és possible, amb Alfred Bosch com a candidat d'ERC. Llavors, a qui l'interessa que això no passi?

En primer lloc, a la cúpula interina d'ERC, que està fent el llit a en Jonqueres, però encara no sé si se n'ha assabentat.

En segon lloc, als quadres intermitjos i territorials d'ERC -el lobby territorial-, que s'han adaptat al modus vivendi dels darrers 7 o 8 anys, en alguns casos amb sous astronòmics, i que per res del món volen tornar a les galeres. Prescindir dels viatges a Nova York? No way! De manera que el primer que pregunten és a qui hem de matar?

En tercer lloc, als especialistes en tàctiques submarines, a l'hora d'enfonsar projectes que poden presentar-se com alternatius a la seva opció dependentista, i que ja han actuat de forma més que eficient en anteriors ocasions. Són perillosos perquè compten amb un arsenal mediàtic mercenari d'avantguarda ben engreixat.

En quart lloc, a Ecspanya, que li agrada tenir catalanets al seu servei, per tal d'utilitzar-los quan els necessita, i d'insultar-los i menystenir-los quan no. La seva brunete mediàtica, sigui progre o carca, té munició per temps il.limitat.

No sé fins a quin punt els militants d'ERC se sentiran temptats d'avantposar els seus interessos personals, als interessos del país. I dic personals, perquè si Ridao és el candidat escollit, els resultats electorals seran catastròfics, de manera que difícilment algú que vulgui preservar aquesta formació, pot optar per una decisió suïcida com la representada per l'actual secretari general. L'única explicació plausible és que s'avantposen els interessos personals, als de partit, i per descomptat als del país.

Segurament, en els propers dies i setmanes, encara veurem més exemples d'aquesta narrativa que presenta com a obvi allò que més interessa a l'establishment. La pregunta és, si en binomi Jonqueres-Bosch, sabrà plantar cara o es fondrà com un terròs de sucre.