EL COMPLEX EGARA

Fins fa unes hores, parlar del complex Egara era referir-se al quarter general de la Policia de la Generalitat de Catalunya-Mossos d’Esquadra. Tal i com el defineix l’entrada a la wikipèdia. Una entrada que està actualitzada, en el moment que escric aquestes ratlles, a 5 de juny. És a dir, que fa més d’un mes que no s’actualitza. Arran dels darrers esdeveniments, suposo que caldrà actualitzar-la, amb l’entrada d’un jutge espanyol acompanyat d’una troupe de polis,  igualment espanyols. S’hi van tirar 5 hores (de les 11 del matí fins a les 4 de la tarda de dilluns, 16 de juliol) i tot arran d’un informe presentat pel sindicat ultraespanyolista Manos Limpias (quin tip de riure).

Es tracta, no cal dir-ho, de l’enèssim insult que els espanyols llencen cap als autonomistes, volent deixar molt clar que ells són els qui manen i que poden fer el que els rota. Fins i tot, que un simple jutge espanyol entri al cor del gran bunquer de la policia catalana. Això crea una sensació, ben certa, que l’autonomia catalana no és res més que paper mullat. I d’aquí a la deslegitimació de l’autonomia, només hi ha un pas.

Els espanyols, sobretot després del pacte sobre la reforma constitucional darrera, han comprès que ja són els amos del carxofar, i que ja poden deixar tirats al Duran i Lleida i tota la seva colla. I en conseqüencia, cada cop actuen amb més fatxenderia, perquè saben del cert que CiU mai trencara amb l’ordenament político-institucional actualment vigent.

És quelcom que cal tenir en compte i actuar en conseqüència.

Ara quan es parli del complex egara, segurament ens referirem a una reacció que el malalt té, quan la seva cara es queda de pasta de boniato, arran de la darrera presa de pèl dels espanyols i de la darrera baixada de pantalons dels polítics dependentistes.

NOTA: Penjat inicialment al DGS, 18.07.2012

QUAN CDC TOCA A SOMETENT...

Quan CDC toca a sometent, la febrada dura fins que en Josep Antoni Duran i Lleida obre la seva boqueta de pinyó. Ara ja poden dir l'Andreu Mas-Colell, en Josep Rull i fins i tot l'ultra conservador Francesc Homs que els espanyols són molt dolents i ens tracten com a súbdits, ja, que quan passi l'esbrabavada apareixerà en Duran i Lleida, i probablement des de La Vanguardia, dirà que cal refredar la situació, que si el xoc de trens, que s'ha de pactar, que entre tots ho hem de fer tot, i aquí pau i bons aliments. 


De manera que toca posar-s´hi crema després de la darrera enculada, i tal dia farà un any. O qui enculada passa, espanya empeny. I ja està, el bon convergent oblidarà la indignació, o farà veure qua l'oblida, o més aviat, s'auto-imposarà oblidar-la, perquè si no esclataria d'indignació. I no és qüestió de posar en perill la feina del nen a la Generalitat i de la nena a La Caixa, oi?

Jo realment no sé com els han parit a aquesta fracció de la societat catalana, que sabent positivament que van cap a l'ensorrament definitiu, continuen dissimulant com si res. I haurà algú que els desenganyi i els posi davant la realitat i els commini a decidir d'una punyetera vegada? I sobretot, a deixar d'utilitzar els coixins per seure còmodament? Existeix aquest algú?

LA CATALUNYA TELECINCO

Gràcies a CiU, vivim a la Catalunya Telecinco. Vull dir amb això que l’aposta dels caps de la Federació per mantenir la submissió de Catalunya al Regne d’Espanya ens converteix en còmplices de totes les imbecil.litats que els espanyols cometen i que escandalitzen als nostres socis europeus. Gràcies a CiU, Catalunya som com Guijo de Galisteo, el ja famós poble extremeny que prefereix els toros a crear ocupació. Gràcies a CiU, Catalunya som Bankia. Gràcies a Ciu la nostra reina és Belen Esteban. Gràcies a CiU el diferencial d’atur entre Catalunya i Espanya es va reduint… en perjudici nostra, òbviament. Gràcies a CiU, Catalunya es baixa els pantalons i diu Si Bwana als amos espanyols. Només cal comparar l’actitud submissa del senyor Artur Mas respecte a Madrid, i la del senyor Alex Salmond, primer ministre -independentista- d’Escòcia respecte Londres. Com la nit i el dia. El senyor Salmond no només no fa de negritu, si no que vacil.la als seus veïns del sud. I els vacil,la ben vacil.lats. Marcant paquet, que diria aquell.

Per la Catalunya Telecinco, Tv3 és massa nostrada. Ha de ser més xavacana i, progressivament, anar introduint la llengua espanyola. Per la Catalunya Telecinco, el Barça guanyava massa. I sobretot guanyava el Madrid… i on s’és vist que una ciutat de províncies guanyi a la capital? Cal posar fi a aquesta incongurència. A la Catalunya Telecinco, la Catalunya que vol els caps de CiU, Catalunya ha de deixar de brillar amb llum pròpia, i passar a ser la segona en tot. No fos cas que ….

I tot això és així perquè en comptes d’apostar per una estratègia de Declaració Unilateral d’Independència, que es podria convocar demà mateix, els caps de CiU tornen a tenir entre cella i cella l’obsessió d’esdevenir part del govern…. espanyol. I aquí, és clar, qui porta la veu cantant no és altra que en Josep Antoni Duran i Lleida, que veu una altra possibilitat d’assaltar la nau del govern espanyol, si aquest finalment opta per esdevenir un govern de concetració o d’emrgència nacional… espanyola. Aquesta seria la culminació de la seva carrera polírica_:  Ministre del Regne d’Espanya.

I mentrestant, l’espoli que no només no cessa, sinó que s’incrementa. Els atacs a la llengua, es multpliquen. Les agressions i intents d’assasinat, tant per part tant d’elements civils com d´uniformats,  es reprodueixen constantment fins que se’n surtin. Els nens catalans cada cop són més pobres i passen més gana, i tenen menys salut. La Catalunya Telecinco, és la que agrada a CiU… mentre no es digui el contrari. Fins quan?

NOTA: Post penjat al DGS, el 06.06.2012

ELS ESPANYOLS TAMBÉ SIGNEN DECLARACIONS D’INDEPENDÈNCIA

Aquesta foto recull el moment que el llavors Ministre Manuel Fraga Iribarne va signar en representació d’Espanya la independència de Guinea Equatorial. Era l’any 1968. Va ser el mateix que a Paris la imaginació pujava al poder, a Catalunya es fundava el PSAN, i ETA eliminava el torturador Melitón Manzanas (foto).

Probablement, alguns, tal vegada, molts dels lectors sigui la primera vegada que vegin aquesta foto. I fins i tot és possible que ara s’assabentin que, qui va ser President fundador del PP, va ser qui va acceptar, protocolàriament, la independència d’un territori sota sobirania espanyola, i en ple franquisme!

Recordo que els espanyols sempre es vanten que Espanya és indissoluble. Quan de fet és la nació més soluble que hi ha en el món. Ara ha fet dos-cents anys de la Constitució de Cadis, on es parlava dels espanyols dels dos costats de l´Hemisferi, en referència, és clar als d’Amèrica. Poques dècades després un 90% d’aquests espanyols havien deixat de ser-ho. Voleu una prova de més dissolubilitat que aquesta?

Llavors van haver de refer la historiografia nacionalista a correcuita, centrant-se en l’àmbit estrictament peninsular i rodalies. La pèrdua de les colònies, va anar prenent una posició perifèrica, i s’accelerà més el discurs castellanista com a forjador de la unitat peninsular i totes les paranoies que ja sabem.

Però aquesta foto franquista, em fa pensar que si en un context dictatorial, de guerra freda, els espanyols se la van embeinar i van fotre el camp -com van fer, anys després amb els Sàhara Occidental- com algú pot pensar que, si s’escau, quan hagi arribat el moment, no tindrem una foto, o un vídeo, en el qual el representant del govern espanyol del 2014, que podria ben bé ser el Josep Antoni Duran i Lleida, signés la independència de Catalunya, davant la presència del líder independentista, que podria ben bé ser, en Joan Carretero, per exemple.

Les lliçons d’aquesta foto són múltiples. Però la més rellevant és que quan arriba el moment, el polític, fins i tot aquell més bocagrossa, fa el que el Big Brother li ordena fer.

Avui en dia, més de quarants anys després, els espanyols continuen amenaçant i fent totes les xuleries que us podeu imaginar. Però quan arribi el moment, i sempre amb l’acord de Washington, s’avindran a raons.

Però, perque això sigui possible, ha de quedar clar, net i polit, el compromís dels màxims dirigents catalans al respecte. Qui no estigui per la Independència, ho ha de dir ben clar. I no anant amagant-se per les cantonades.

NOTA: Post penjat inicialment al DGS, el 23 de maig del 2012.

Trying to counteract Duran's unionist stand and Pujol's lime tea, Artur Mas

25.01.2012

A few days ago, Mr. Oriol Pujol, number 3 of CiU federation, recommended to pro-Catalonia independence supporters some lime tea, and Mr. Duran i Lleida, number 2 of the same federation, denied that SNP is for Independence. On Tuesday, Mr. Artur Mas, President of the Generalitat de Catalonia, and CiU's boss, had to announce that “perhaps the seams of the Constitution and the Estatut have to be teared a bit”. Thus Mr. Mas is trying to rise as a country’s defender in front of the previous discouraging statements referred.

Mr. Mas, expects to counteract the nationally frustrating effect of both statements, that caused a deep disappointment between those most sovereignists. These statements disappointed again the most sovereigntist troops. Besides, former Minister Carme Laura Gil censured them in public in her blog, considering them as “regrettable”. In this way, CiU’s leader is trying to slow Mr. Duran i Lleida’s usual expressions down, which have a clearly pro-Spanish unity tone. We can understand this as an attempt from Mr. Mas to maintain his formation’s typical ambiguity, from which they expect collecting votes from everywhere.

Mr. Oriol Pujol considers that sovereignism, is an affliction that has to be treated with some lime tea

In an interview for the newspaper El País, Mr. Oriol Pujol was asked if sovereignism has to be operated on, or if a pill treatment should be enough. Mr. Pujol declared: “For more or for less? The most effective thing is treating it with lime tea: some lime tea, a bit of patience. Our approaches want neither too much urgency nor fireworks. Otherwise, they create frustrations.”

Author: RCAT Web team

Translation: MA

DURAN, EL NOU TORRENTE 5

Pagaria un pèsol per veure la cara que farà -o que ja ha fet- l'Alex Salmond, que s'assabentà -perquè suposo que ja se n'ha assabentat- de les declaracions d'en Duran i Lleida respecte les intencions de l'Scottish National Party. Segons, en Duran, l'SNP i CiU volen el mateix, és a dir, el pacte fiscal. Punt. I el noi s'ha quedat tan ample i descansat. Jo diria que en Salmond deu haver pensat, "però aquest freaky d'on ha sortit?". I fins i tot haurà afegit "i el voten, a Catalunya, aquest bufó?". Cony si el voten, a ulls clucs,tu. Sobretot aquells catalanets que es lleven ben d'hora, ben d'hora pel matí, per treballar durament i pagar més impostos a Espanya, amb el convenciment profund que aquesta ètic quasi protestant, tard o d'hora es veurà compensada per Nostre Senyor, i de forma miraculosa, perquè només és possible un miracle, ens donarà la independència.

En Salmond, potser no sap -o potser sí- totes les atzagaiades que en Duran va cometre durant la darrera campanya electoral. Des d'esbroncar periodistes, fotre's amb tot quisqui, fins a tocar la bateria, i les que no sabem. Potser en Salmond arribaria a la conclusió que en Duran és com el protagonista d'aquesta gran contribució espanyola al Patrimoni Mundial, com és les pel.lícules de Torrente. Si no vaig mal comptat, ja se n'han fet 4, de pel.lícules d'aquestes. Doncs bé, ara Duran protagonitza Torrente 5, que com a subtítol podria dir-se "A mi no em para ni Déu" , i mira que missaire, ho és, encara que sovint només de cintura cap amunt, insinuen.

Deixem-nos, però, de conyes. La darrera setmana ha esclatat el referent escocès, i segons sembla hi ha per setmanes, mesos i anys. Fins al 2014, com a mínim. De manera que posem-nos-hi còmodes. Ens pocs dies, el virus escocès s'ha estès per tota la política catalana i fins i tot per l'espanyola. Vegem-ho.

La vice Ortega, ha sortit amb la cançoneta de la maduresa. Diu, la vice, que el poble català no està encara madur per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Potser el 2345? O el 3150? I el 4322. Sí jo penso que el 4322, el poble català ja tindrà el punt exacte per convocar el referèndum... el que no sé és quina pinta farà llavors la vice... Portarà bótox? No ho sé, i francament me la refanfinfla... pero ja començo a estar fins al capdamunt d'aquestes sortides sobre la nostra suposada "manca de maduresa sobiranista"... O és que cal esperar a que el 99.9999999% hi voti a favor. No, francament, no.

Després va venir el torn de l'inefable Quim Nadal, que va referir-e al cas escocès dient que ells tenen petroli i nosaltres no, per la qual cosa, suposo que pressuposava que nosaltres en hem de fer-te fotre. En Nadal ja és massa granadet per dir aquestes ximpleries... doncs si no tenim petroli tenim el sol, els turistes, milions dels quals cada dia ens visiten, per exemple. Ara dubtar, com se suggereix sibil.linament de la capacitat econòmica d'una Catalunya independent, és realment per fer-s'ho mirar.

El tercer en discòrdia va ser fonts del govern espanyol, que van gosar amenaçar els escocesos amb vetar l'entrada a la UE, d'una Escòcia independent. El guirigall va ser tan gros, que, cas excepcional, el govern espanyol va sortir a aclarir que ell no volia immiscisr-se en afers interns d'altres països. Però nois, és que no veieu que els almogàvers ja no són com eren abans....

I ara el Duran ficant la gamba fins a l'aixella....

Ras i curt: tant els espanyols com els dependentistes estan dels nervis. No poden controlar Salmond, i això els posa a parir. Com ja he dit abans, posem-nos-hi còmodes. Però sense fer el préssec, que hem d'aprofitar la conjuntura.

NOTA: Post inicialment penjat al DGS, el 25.01.2012.

UNA ESTRATÈGIA GLOBAL DE L'INDEPENDENTISME CATALÀ

La causa per la Independència de Catalunya ha de tenir, de forma urgent i necessària, un plantejament global. És a dir, ha de dissenyar una estratègia que parteixi que el nostre món és el món, és a dir, el conjunt del planeta. Les nostres iniciatives no poden patir la malaltia de la madriditis, que és aquella el pacient de la qual repeteix de forma compulsiva "I respecte el tema X... Madrid què hi diu", o quan cau en un estat febril afirma "Això Madrid no ho acceptarà pas", com si Madrid fos el centre del món mundial. Ja ho he escrit altres vegades, els únics humans que es pensen que Madrid és important, són els catalanets dependentistes, que no paren de pensar dia sí i dia també en allò que fan al Km.0. Un exemple fefaent de madriditis aguda la pateix, cada dia més la tieta Basté, en el seu programa de ràdio. És cada cop més insuportable haver d'escoltar-lo com llegeix fragments d'articles o columnes de la Brunete Mediàtica, tan en la seva versió política, com també en l'esportiva (no menys política, per cert). Però a veure, tieta Basté, als catalans què ens importa el que escriuen a La Razon, ABC, El Mundo, Intereconomia, AS o Marca? És necessari que ens castiguis amb aquest recull de xorrades que escriuen aquests nazis? Però en Basté, malalt de madriditis aguda, no es cansa. Cada dia de 8 a 9 del matí, que és quan l'escolto al cotxe, ens omple les ones de imbecil.litats que només poden parir-se en la ment malaltissa d'individus que han preparat el brou, la poció verinosa que beuen aquells que després es dediquen a intentar assassinar independentistes. Si ja sé, que tinc l'opció de passar d'emissora, però, potser és pitjor el remei que la malaltia, Cada cop més opto, per la solució que homenatja el recentment desaparegut Steve Jobs: és a dir, connectar el meu ipod i escoltar algunes de les 150 cançons que hi tinc descarregades.

Però la malaltia de la madriditis té altres variables. Una d'elles és la que ha patit en la seva pròpia pell l'inefable mileurista d'hotel, en Josep Antoni Duran i Lleida. Es tracta de carregar els neulers no contra Espanya, ni tan sols contra Madrid, sinó contra els andalusos i els extremenys. Lleig, molt lleig. Aquesta estratègia és més antiga que l'anar a peu. És la de la regionalització de Catalunya. Bàsicament consisteix en posar com a adversari de Catalunya no Espanya, sinó qualsevol de les altres 16 comunitats autònomes, de manera que en triar uns oponents regionals, Catalunya de facto es regionalitza, és a dir, es desnacionalitza. Es converteix en un actor de segona regional i el govern espanyol pot anar pel món dient que ell és l'únic que pot posar ordre en el desgavell de les autonomies, les quals es tiren del monyo les unes de les altres. Naturalment, aquesta estratègia regionalitzadora està feta amb molta mala llet, i és aplaudida a cor què vols pels palmeros de La Vanguardia. Ara només queda la segona part de l'estratègia. Un cop reprovat per la cambra autonòmica extremenya, i segurament també per l'andalusa, en Duran i Lleida es disfressarà de penitent i, emulant el Sandro Rosell, anirà a Extremadura -i probablement a Andalusia també- a restablir els ponts trencats i llançar un missatge de germanor i solidaritat entre elsdiferents Pobles d'Espanya. Arribats a aquest punt, els palmeros avantguardistes jo no podran contenir les llàgrimes i faran odes a la reconciliació hispànica, que si la pell de brau, que si tots som germans, i vinga de nou, intentar per enèsima vegada l'encaix impossible.

Francament, fa feredat, aquesta malaltia de la madriditis. No s'ha diagnosticat enlloc més del món, entre d'altres raons perquè a la resta del món mundial, Madrid els cau a les quimbambes, a ningú l'interessa, i de fet no deixa de ser el cul del món o la quinta forca. Madrid no és un lloc de pas. No és res. Fins i tot, dins l'àmbit geolingüístic hispànic, Madrid cada cop pinta menys, en benefici de les grans capitals hispanoparlants d'Amèrica: Mèxic DF, Bogotà, Nova York, Miami, Los Angeles. Davant d'aquestes macrourbs, Madrid és quelcom insignificant, i la seva insignificància fa insignificants a aquells que babegen pensant-hi.

Per això suggereixo que els professors d'espanyol a les escoles catalanes haurien de ser, coherentment, llatinoamericans, entre d'altres raons, perquè el futur de la llengua espanyola es troba a Amèrica, no pas a Europa, on no pinta res.

I, per anar tancant el tema, també suggereixo, a tall de proposta estrictament personal, que els nostres diputats independentistes a les Corts de Madrid, emprin com a llengua de treball la que és la nostra llengua comuna amb tots els no-catalans, que no és altra que l'anglès. Penso que té la seva lògica: oi que quan surts a l'estranger parles en anglès? Doncs seria una intel.ligent estratègia d'il.lustrar que Madrid és com Ougandoudou o Ulan-Bator, per dir dues ciutats del mateix nivell. I d'altra banda, tindria el seu morbo difondre viralment el vídeo de com el proper President del Congrés o el del Senat, fes callar l'Alfred Bosch o el Moisès Broggi, per parlar en anglès. Em jugo un pèsol que no tindrien d'aixonsis de fer-ho. No són més que uns covards: fatxendes amb els febles, gallines amb els forts.

Nota: Post penjat primer al BGS.

"EL LOBBY", AL BGS

Post de la setmana passada al BGS... me n'havia oblidat!

"AIXÒ ÉS UN ESCÀNDOL", AL BGS

Nou post al BGS. Llegiu-lo aquí.

EN TREMOSA, EL "MILEURISTA" DURAN I ELS ALTRES

CiU en les darreres hores ha tornat a perdre una oportunitat per demostrar que és una formació digna i ferma. Arran les declaracions més que assenyades de l'eurodiputat Ramon Tremosa sobre el franquisme sociològic -per cert, expressió utilitzada en diverses ocasions en aquest humil i modest bloc- i en Montilla, s´ha aixecat una polseguera sobretot a can sociata que demostra que l'eminent economista no anava gens desencaminat.

Però que aquests reaccionin és lògic i esperable. El que m´ha produit vergonya aliena és l'actitud covarda, feble, i acomplexada dels principals tenors convergents. Començant pel propi Artur Mas i seguint per l'inefable mileurista d'en Duran i Lleida -perquè cada dia paga 1000 euros per la seva suite d´hotel madrilenya, no us penséssiu pas. Per la seva banda, també ha sortit per la cantonada en Recoder, i al fons a la dreta, algú ha dit que ha vist el nen Vila, dient de les seves. Les garrotades, també han caigut de l'espardenya mediàtica, sempre atents a oferir noves glòries als seus amos.

Un cop més es demostra que aquesta gent són veritables presoners mediàtics de Madrid, perquè reaccionen als estímuls que hi provenen, abdicant de la perspectiva catalana. Amb uns líders tan porucs, en Tremosa, al qual conec personalment, no hi té res a fer.

Jo, Ramon, et suggeriria que fessis un canvi d'aires. La teva vàlua es malbarata dins d'una formació que t´ha tractat quasi com si fossis un perillós terrorista, tu, que fas de la moderació, que no de la covardia, un dels teus més evidents signes d'identitat política.

A hores d'ara, precisament d'ofertes que et plaurien no anem precisament escassos. Si bé, és obvi que la teva predilecció per les coses serioses i ben fetes, et portaria sense cap mena de dubte a escollir la més sòlida i coherent...

L'independentisme necessita gent que planti cara de forma desacomplexada. Recordem que l'Iceta a llançar ara fa unes setmanes la seva particular croada o jihad -trieu la que més us agradi- a combatre l'independentisme, i en això estan.

Els hem, no només de plantar cara, sinó derrotar-los i fer-los córrer amb la cua entre les cames. I en Tremosa, i ja ho vaig escriure en el seu moment, és un actiu que està cridat a jugar un paper capdavanter, com també ho estan en Carles Móra o l´Enric Canela. actualment.

Ànims, Ramon.

PD. Ep! Bona Diada a tots els lectores i lectors d´aquest humil i modest bloc!

PD2. Aquest post no hauria estat possible sense la teva col.laboració.....