DURAN, EL NOU TORRENTE 5

Pagaria un pèsol per veure la cara que farà -o que ja ha fet- l'Alex Salmond, que s'assabentà -perquè suposo que ja se n'ha assabentat- de les declaracions d'en Duran i Lleida respecte les intencions de l'Scottish National Party. Segons, en Duran, l'SNP i CiU volen el mateix, és a dir, el pacte fiscal. Punt. I el noi s'ha quedat tan ample i descansat. Jo diria que en Salmond deu haver pensat, "però aquest freaky d'on ha sortit?". I fins i tot haurà afegit "i el voten, a Catalunya, aquest bufó?". Cony si el voten, a ulls clucs,tu. Sobretot aquells catalanets que es lleven ben d'hora, ben d'hora pel matí, per treballar durament i pagar més impostos a Espanya, amb el convenciment profund que aquesta ètic quasi protestant, tard o d'hora es veurà compensada per Nostre Senyor, i de forma miraculosa, perquè només és possible un miracle, ens donarà la independència.

En Salmond, potser no sap -o potser sí- totes les atzagaiades que en Duran va cometre durant la darrera campanya electoral. Des d'esbroncar periodistes, fotre's amb tot quisqui, fins a tocar la bateria, i les que no sabem. Potser en Salmond arribaria a la conclusió que en Duran és com el protagonista d'aquesta gran contribució espanyola al Patrimoni Mundial, com és les pel.lícules de Torrente. Si no vaig mal comptat, ja se n'han fet 4, de pel.lícules d'aquestes. Doncs bé, ara Duran protagonitza Torrente 5, que com a subtítol podria dir-se "A mi no em para ni Déu" , i mira que missaire, ho és, encara que sovint només de cintura cap amunt, insinuen.

Deixem-nos, però, de conyes. La darrera setmana ha esclatat el referent escocès, i segons sembla hi ha per setmanes, mesos i anys. Fins al 2014, com a mínim. De manera que posem-nos-hi còmodes. Ens pocs dies, el virus escocès s'ha estès per tota la política catalana i fins i tot per l'espanyola. Vegem-ho.

La vice Ortega, ha sortit amb la cançoneta de la maduresa. Diu, la vice, que el poble català no està encara madur per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Potser el 2345? O el 3150? I el 4322. Sí jo penso que el 4322, el poble català ja tindrà el punt exacte per convocar el referèndum... el que no sé és quina pinta farà llavors la vice... Portarà bótox? No ho sé, i francament me la refanfinfla... pero ja començo a estar fins al capdamunt d'aquestes sortides sobre la nostra suposada "manca de maduresa sobiranista"... O és que cal esperar a que el 99.9999999% hi voti a favor. No, francament, no.

Després va venir el torn de l'inefable Quim Nadal, que va referir-e al cas escocès dient que ells tenen petroli i nosaltres no, per la qual cosa, suposo que pressuposava que nosaltres en hem de fer-te fotre. En Nadal ja és massa granadet per dir aquestes ximpleries... doncs si no tenim petroli tenim el sol, els turistes, milions dels quals cada dia ens visiten, per exemple. Ara dubtar, com se suggereix sibil.linament de la capacitat econòmica d'una Catalunya independent, és realment per fer-s'ho mirar.

El tercer en discòrdia va ser fonts del govern espanyol, que van gosar amenaçar els escocesos amb vetar l'entrada a la UE, d'una Escòcia independent. El guirigall va ser tan gros, que, cas excepcional, el govern espanyol va sortir a aclarir que ell no volia immiscisr-se en afers interns d'altres països. Però nois, és que no veieu que els almogàvers ja no són com eren abans....

I ara el Duran ficant la gamba fins a l'aixella....

Ras i curt: tant els espanyols com els dependentistes estan dels nervis. No poden controlar Salmond, i això els posa a parir. Com ja he dit abans, posem-nos-hi còmodes. Però sense fer el préssec, que hem d'aprofitar la conjuntura.

NOTA: Post inicialment penjat al DGS, el 25.01.2012.

A VEURE QUI LA DIU MÉS GROSSA!!!!

Duran assegura que Alex Salmond només busca un pacte fiscal

Considera que l'independentisme escocès "vol el mateix que nosaltres", és a dir, administrar els propis recursos econòmic, i que "Salmond no pretén la independència"

Us ho ben juro, així és impossible de viure!!!! El referèndum escocès està petant-ho tot!!! Si fa uns dies va ser la Joana Ortega, que parlava de si estem madurs o no, després va venir el torn del sòmines d'en Quim Nadal, dient que si allà tenen petroli i aquí no.

Per acabar-ho d'adobar els ecspanyols vacil.len dient que vetaran l'entrada d'una Escòcia independent a la UE... Sense comentaris...

De fet, ens han fet un favor immens, els ecspanyols... Ells solets s´han posat a la gola del llop, i demostren als seus socis europeus que no són de fiar. Ecspanya, més pària que mai. Només falta que els europeus s'adonin que Ecspanya és un gra al cul d'Europa. Literalment, és un pain in the ass. I actuïn en conseqüència... I per que això ho facin, nosaltres hem de provocar-ho. Hem de treballar tant com sigui possible ... i més.

Però faltava ell. Faltava l'omnipresent. El Rasputin català. L´home de Roma,

l´home de Madrid ... l'inefable Duran i Ecspanya, el qual, com l'escorpí, no pot evitar badar boca, perquè si no es mor.

I l'ha dita. I l'ha dita grossa. Quin bufó que tenim... I a sobre encara els catalanets que es lleven ben d´hora al matí per treballar i per pagar impostos a Ecspanya, el voten...

Molt bé nen, de manera que en Salmond només vol el pacte fiscal, és a dir, peles, virolla, líquid element, oi?

Però quin fart de riure, redéu!! Ja veig l'Alex fent-se un tip de riure, i preguntant-se: Però aquest freaky d'en Duran... d'on ha sortit?

De Torrente 5, podríem contestar sense por a equivocar-nos.

Aquests unionistes, dependentistes, són autèntiques peces de museu. Com ens riurem en la seva cara. Vénen setmanes, mesos, en els quals estarem més que entretinguts... I la deslegitimació d'Ecspanya anirà in crescendo, i la correlativa histèria dels unionistes i dels dependentistes, també.

Posem-nos-hi bé. Ens en farem un tip.

L'ADN INDEPENDENTISTA

Em perdonareu per aquest titular marcadament biologista i genetista... un científic social com jo no hauria de caure per aquests verals, però vés per on ahir vaig penjar en el meu bloc personal un vídeo d'un dels meus referents actuals -si és que n'he de menester, de referents, és clar-, el primer ministre d'Escòcia i líder del SNP, l'Alex Salmond. Hi sortia fent un discurs en el marc del congrés del Partit que es va celebrar el cap de setmana passat. En un moment determinat, Salmond es referia a dos elements que conformen l'ADN del partit: la Independència d'Escòcia i la promoció dels interessos del país i de la seva gent.

Està clar que el mateix es podria dir a casa nostra. El nostre ADN és efectivament, la Independència de Catalunya i la promoció del interessos del país i de la seva gent, oi? No debades volem una Catalunya lliure, rica i plena, com diu el nostre Himne Nacional.

I es tracta d'un ADN que cada cop es dóna més entre els catalans i catalanes. Ahir mateix sabíem d'una nova enquesta del CEO, que l'independentisme continua creixent i que en un futurible referèndum, els partidaris de la Independència ja són el doble que els de la dependència. Això, en el cas hipotètic que es fes un referèndum abans de declarar la independència, és clar. Tanmateix, estic segur que si es fes un referèndum després de declarar-la, amb un objectiu merament ratificatori, el diferencial seria immensament més gran 5 a 1, 7 a 1 o 8 a 1. L'únic que fa basarda de la independència és el dia després, és a dir el D+1. La gent es pregunta... el D+1 hi haurà llum al carrer? Els bancs funcionaran? i els hospitals? i les escoles? Hi haurà feina el D+1? Fixem-nos que tota l'estratègia espanyolista es concentra en aterroritzar la gent i plantejar escenaris apocalíptics. Si aquest dubte no existís, ja us dic ara que molts dels independentistes que voten Convergència ho deixarien de fer, pero el dubte els bloqueja i opten per una pòlissa d'assegurança. Una pòlissa, per cert que està a punt de perdre el seu valor i caure al nivell del bo escombraria. I això és així perquè el candidat de CiU a les properes eleccions més que un avorrit banquer, sembla un xarlatà de fira que cada dia que passa les diu més grosses. La gent no se'n sap avenir de com "el polític més ben valorat" (gràcies sense cap mena de dubte al vot dels electors peperos i sociates plegats) com no para de dir dia sí i dia també La Vanguardia, el seu Primo de Zumosol o Àngel de la Guarda, ara ataca els uns, ara els altres, ara els d'aquí, demà als d'allà. La gent d'ordre es pregunta: pren alguna cosa? Està nerviós! Excitat!

I és que probablement sap que és la seva darrera oportunitat. Mai més tornarà a ser candidat. Aquest cop li ha anat prim i ha aconseguit desempallegar-se de l'ombra del fill de l'amo. Però no hi haurà una segona oportunitat. Si els peperos guanyen per majoria absoluta, li oferiran un regal enverinat: o bé ser finalment Ministre o bé fins i tot, ahir vaig sentir, la Presidència del Congrés i doncs de les Corts Generals. Això sí que seria una bicoca! Ja es podria passar els darrers vuit anys de la seva carrera política en una posició més que privilegiada.

Clar que si la cosa no acabés de funcionar, sempre hi hauria el Pla B. Retirar-se als quarters d'hivern, tot fotent-li una puntada de peu a la titular i ocupant ell la Vicepresidència del Govern, i convertir-se en el Conseller d'Afers Exteriors de facto i continuar viatjant pel món...

Una pregunta, el Josep Antoni... té un ADN independentista? I els que tenint-lo, el votaran... ja saben que al segon després que la seva papereta reposi al fons de l'urna, ell ja s'haurà oblidat d'ells?

Nota: Post penjat inicialment al BGS.

BAD COMPANIES

No seré jo qui renegui de continuar mantenint les més fluïdes i intenses relacions amb el Quebec, naturalment. Només faltaria. Modestament, penso que hi he contribuït significativament, sobretot en el meu entorn professional.

Ara bé, obrir de bat a bat les portes al Primer Ministre Jean Charest, un dels més aferrissats opositors a la sobirania del Quebec, em sembla que és passar-se tres pobles.

Charest ha protagonitzat una de les històries polítiques més surrealistes que es poden explicar. Polític precoç, ja va destacar de jovenet, la qual cosa, tot s´ha de dir, ja és un mal senyal, perquè vol dir que això de treballar no és el seu fort.

En la política, tanmateix, Charest va començar a militar en el Partit Conservador canadenc, llavors encapçalat per Brian Mulroney. Ja llavors va ocupar algun ministeri federal, que ara em fa mandra buscar per la wikipedia, de manera que ja ho fareu si us interessa. Amb el temps, el jove Charest va acabar esdevenint líder dels tories canadencs, i des d'aquesta posició va tenir un protagonisme especial en la campanya pel No durant el Referèndum per la Sobirania del 1995. Encara recordo les imatges de la televisió brandant des del faristol un passaport canadenc i dient que se sentia molt orgullós de tenir-lo.

Però el futur com a líder conservador canadenc no el veia clar, de manera que pocs anys després, va fer un triple salt mortal, i es va passar a la política quebequesa, i va aconseguir el lideratge del Partit Liberal del Quebec. Sí, sí, de conservador canadenc a liberal quebequès, tota una demostració fefaent de coherència ideològica, diríeu sarcàsticament.... Doncs sí, una coherència total, si bé cal cercar-la no en les idees socials o de política econòmica, sinó en la seva oposició aferrissada a la Independència del Quebec. No debades el Partit Conservador canadenc, sobretot en els segles XIX i XX, i el Partit Liberal del Quebec, conjuntament amb l'avui en dia enfonsat Partit Liberal del Canadà, han estat les formacions que més s´hi han oposat i que han fet tot el possible per impedir-ho.

Jean Charest, un anti-independentista rebut amb tots els honors al Palau de la Generalitat. Coherència dels dependentistes catalans? Del Duran i Ecspanya, sense cap mena de dubte, del Mas, ja en dubto més. Però tothom sap qui mana a Afers Exteriors de la Generalitat, oi?

(Per cert, m'arriba que després del 20N, i un cop el càrrec de president del GP de CiU al Congrés de Diputats no valgui més que un bo del deute públic grec, el mestretites del Duran, substituirà l'Ortega com a vicepresident del govern... Mas, els teus dependentistes t'estan fent el llit).

(PD. Com ja va sent habitual, sobretot des de l'arribada del tripartit, no se m´ha convidat a cap dels actes organitzats durant l'estada de la delegació quebequesa a casa nostra. No ho dic amb ràbia, senzillament per subratllar-ne el sectarisme, ells s´ho perden, que diria aquell...).

4 PRESIDÈNCIES PER EN DURAN

Segons publica el Diari Oficial de la Generalitat de dalt, el senyor Duran i Ecspanya assumirà 4 presidències de la part catalana de comissions mixtes Generalitat-Govern espanyol.

Concretament, són les següents:

- La Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat.

- La Comissió Bilateral Generalitat-Estat.

- La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat.

- La Comissió Bilateral d'Infrastructures.

Algunes reflexions al respecte. Primer, fins ara, aquestes comissions eren presidides per tres consellers del govern Montilla diferents: en Saura, les dues primeres, en Castells, la tercera i en Nadal, la darrera. Ara tot queda concentrat en les mans d'un sol individu, que per més inri no és ni membre del govern de Catalunya, ni tan sols diputat del Parlament de Catalunya. De fet és diputat del Congreso de los Diputados, espanyol, i doncs, no té cap sentit que representi la part catalana, perquè ell no forma part de cap institució catalana. És un enorme contrasentit.

Objectivament, doncs, amb aquests quatre nomenaments, el govern Mas afebleix la posició de la CAC respecte el govern de Madrid. Semblava impossible fer-ho pitjor que ho feia el govern Montilla, però el senyor Mas, en unes escasses setmanes ho ha aconseguit. Avui, Catalunya és més feble respecte Ecspanya que abans de les eleccions... Sense comentaris.

Dos, els nomenaments han estat acordats per la Vicepresidenta del Govern, la senyora Joana Ortega. Ja vaig dir en un post recent que aquesta serà la principal porta d'entrada d'en Duran en el govern. Ortega és la dona de palla d'en Duran. Aquest serà al govern sense ser-hi, de manera que remenarà les cireres, però mai haurà de passar comptes. Per cert, l'Ortega ha substituït en Carod-Rovira com a representant de la Generalitat en l'òrgan de direcció de l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Segons sembla, serà a través d'aquest think tank oficial, que en Duran vehicularà la seva tasca d'Afers Exteriors. Un altre servei doncs, de la submissa Ortega.

Tres. A Madrid, veient com en Duran i Ecspanya es menja amb patates en Mas i no para d'acumular poder, respiren fondo. Jo suposo que deuen al.lucinar com pot ser que un tipus que no forma part del govern, en la pràctica controli tots i cadascun dels llocs claus.... Segurament, n'ha après molt de les estratègies vaticanistes de fer política, per raons òbvies.

Penso que els diputats independentistes del Parlament (diuen que n'hi ha 58 que se'n declaren), haurien de fer per manera de vetllar perquè aquest afebliment objectiu del país respecte de Madrit, no l'enfonsés encara més en la misèria i la decrepitud on es troba actualment... Ep si és que volen evitar-ho!

L'SCARLETT JOHANSSON DE CONSELLERA PRIMERA!

Si com diuen, el del Sr. Mas ha de ser el govern dels millors, i aprofitant la seva coneixença mútua, jo exigeixo l'Scarlett Johansson com a Consellera, si pot ser, Consellera Primera. Realment, si el president xusquero fes aquest pas, prometo solemnement que respectaria els 100 dies de gràcia que s'acostumen a donar als nous executiu. Ep, però ni un més! De fet, 100 dies (és a dir, uns 3 mesos), és el que s'acostuma a dir que duren el rotllos, no?

Qüestions hormonals i biològiques al marge, tal i com s'està coneixent la nova composició del futur govern dependentista, està clar que ni la Johansson ho remunta, això.... Govern dels millors? Cony, jo hi veig més caspa que altra cosa. I sobretot veig coses molt preocupants, moltíssim.

A hores d'ara, i a l'espera de que es distribueixin els 4 o 5 conselleries que falten, allò que m'alerta més són les dues conselleries que li han tocat als ultres d'Unió: Governació i Relacions Institucionals i Agricultura. Anem a pams.

A veure, Arturet, saps el que fas? Donant aquestes dues conselleries als unionistes, és com posar una guineu afamada al bell mig d'un galliner, neng!

Les dues s'ocupen de qüestions tan sensibles com el món local, és a dir, els municipis, l'una, i la pagesia, l'altra. És a dir, dos àmbits on la corrupció, els xanxullos, les comissions, les subvencions, les col.locacions a dit, etc. són a l'ordre del dia. Precisament, activitats on els unionistes excel.leixen, com les diverses sentències judicials constaten. A més les dues són l'instrument perfecte per fer xarxa i incrementar la influència territorial del partit. Increïble, al.lucinant, tant que és impossible que sigui una casualitat.

Però això no és tot. Després hi ha les persones. A veure, la pijeta Joana Ortega, no és més que la secretària d'en Duran, la seva cheer leader principal. Prefereixo no saber en què és millor la senyora Ortega, deu ser en qüestions privades, perquè en temes públics, l'únic que se li sap són declaracions d'un ecspanyolisme pujat de to que fa feredat. Ortega podria estar molt bé al costat del seu ex-camarada Millo, o del tant envejat Moragas al PP. Deixem-nos de conyes, l'Ortega serà la dona de palla de Duran i Ecspanya al govern de Mas. No debades, aquest ja va ocupar la mateixa conselleria entre el 1999 i el 2001. És una conselleria que també s'encarrega de les negociacions amb els ecspanyols, de manera, que serà com jugar a casa.

Pel que fa al boy Pelegrí, penso que amb la cara paga, no cal afegir res més. Representa la pura essència de la política caciquil que encara governa a molts municipis i comarques de casa nostra. Pura fatxeria, integrisme, tocant a l'opus o fins i tot més enllà i tot. Amb aquest individu al capdavant de la conselleria, la possibilitat d'una pagesia moderna i emprenedora està sentenciada a mort. Tot el contrari: hi haurà un orgasme d'acumulació de propietats agrícoles al servei de la gran indústria agroalimentària que monopolitza moltes comarques, i que compta amb noms tant il.lustres, que m'estalvio esmentar-los perquè són més coneguts que la monyos. Pelgrí representa la pitjor tradició possible, és un demostració fefaent que a en Mas, el tema aquest dels pagesos se la repampimfla, que ja s'ho faran entre nyerros i cadells.

Al marge d'aquests dos unionistes de marres, els noms que fins ara han sortit, i a l'espera dels que falten mereixen una valoració desigual.

La millor, sense cap mena de dubte, la del professor Andreu Mas Colell. Probablement un dels millors acadèmics que tenim en aquesta país, que va tornar dels Estats Units, on hauria pogut concloure una carrera acadèmica més que brillant, per enfangar-se en la política catalana. Mas Colell és de les persones que ens caldran en la Catalunya independent, i per això ell mai serà rector d'una universitat ecspanyola, ni que sigui la Pompeu Fabra, perquè és incompatible amb el model d'universitat pública de tall napoleònic, que encara patim. Mas Colell cobreix la quota corresponent als savis, que tot govern normal es vanta de tenir. Un home ja veterà, i per això penso que difícilment s'entendrà amb els sàtrapes ecspanyols del Ministerio de Economia o del Consejo de Política Fiscal y Financiera, que és on tots els governs autonomistes i dependentistes van a petar, pel simple fet de ser-ho (si fossin independentistes, anirien a petar a l'Ecofin, és a dir al Consell de Ministres d'Economia i Finances de la Unió Europea, convindreu amb mi que és com la nit i el dia, oi? O com l'AVE i el TGV...). Jo sincerament, en Mas Colell el veig més a Brussel.les, Londres, Frankfurt o Estocolm, que a Palència, Badajoz, Logronyo o Santander...

Una altra figureta del nou pessebre executiu, és la del deseado batlle de Sant Cugat, Lluís Recoder, autèntica esperança blanca dels sectors més ecspanyolistes de CiU. Sembla ser que ha tingut un gran èxit en la seva gestió municipal. De totes maneres, en això hi ha trampa: el diner sempre crida al diner, i segur que el fet que Sant Cugat sigui un dels municipis amb la renda per càpita més alta del país, l'ha ajudat sobremanera. L'efecte crida, en aquest sentit ha fet de la població la darrera reserva de molts que han fugit de l'hegemonia sociata a Barcelona, i s'han instal.lat a l'altra banda de Collserola. Amb milions a punta pala, com la portera del Núnyes, fer una política municipal exitosa és molt senzill. Si li surten els euros per les orelles! Ara, considerar en Recoder com un exemple de renovació generacional, és per trencar-se el pit de riure. En Recoder està en la política des de que vestia calça curta. És el típic polític que mai ha fotut brot en l'empresa privada, sempre ha estat xupant de l'erari públic. En això, sense cap mena de dubte, sí que és el millor!

Finalment, vull parlar del darrer en incorporar-se a les travesses: l'inefable Felip Puig. Semblava que ja l'havien desnonat políticament, però vet aquí que torna a la primera línia. I quina primera línia! Ni més ni menys que la Conselleria d'Interior. Que s'agafi els collons, perquè li cauran hòsties per totes bandes. En Puig haurà de gestionar el cos de Mossos d'Esquadra entre d'altres. Potser és la persona adient per fer-ho, atesa la seva coneguda mala llet llegendària. Tindrem un nou Capità Collons, com l'enyorat Miquel Badia (foto), o més aviat algú que cedirà a les xarxes teixides a l'interior del cos bé pel CNI, bé per les màfies criminals transnacionals, durant els anys tripartits?

En Puig, és un escalfabraguetes professional, això és el que em fa por: té una capacitat innata per aixecar la moral a la tropa convergent, però no li tremola el pols per després deixar-los més penjats que un pernil, si rep les ordres de la superioritat de fer-ho. Per entendre'ns mai el voldria al meu costat si d'ell depengués la meva integritat física. Suposo que s'entén.

La darrera tarrascada la va protagonitzar dos dies després de les eleccions: sense immutar-se va declarar que la reivindicació estrella de CiU durant la campanya, la del concert econòmic, era impossible d'aconseguir i que quedava aparcada ad calendas grecas. Així, amb dos collons, el xaval. Suposo que el 1.198.0o9 altres votants de CiU, encara s'enrecorden d'ell i de la seva família -per cert, bastant complexa-, perquè els acabava d'aixecar la camisa com a absoluts babaus...

Déu n'hi do, el post. I encara en queden uns quants per pentinar. Ens hi posarem més endavant. Ara he d'anar a provar l'M14...