BAD COMPANIES

No seré jo qui renegui de continuar mantenint les més fluïdes i intenses relacions amb el Quebec, naturalment. Només faltaria. Modestament, penso que hi he contribuït significativament, sobretot en el meu entorn professional.

Ara bé, obrir de bat a bat les portes al Primer Ministre Jean Charest, un dels més aferrissats opositors a la sobirania del Quebec, em sembla que és passar-se tres pobles.

Charest ha protagonitzat una de les històries polítiques més surrealistes que es poden explicar. Polític precoç, ja va destacar de jovenet, la qual cosa, tot s´ha de dir, ja és un mal senyal, perquè vol dir que això de treballar no és el seu fort.

En la política, tanmateix, Charest va començar a militar en el Partit Conservador canadenc, llavors encapçalat per Brian Mulroney. Ja llavors va ocupar algun ministeri federal, que ara em fa mandra buscar per la wikipedia, de manera que ja ho fareu si us interessa. Amb el temps, el jove Charest va acabar esdevenint líder dels tories canadencs, i des d'aquesta posició va tenir un protagonisme especial en la campanya pel No durant el Referèndum per la Sobirania del 1995. Encara recordo les imatges de la televisió brandant des del faristol un passaport canadenc i dient que se sentia molt orgullós de tenir-lo.

Però el futur com a líder conservador canadenc no el veia clar, de manera que pocs anys després, va fer un triple salt mortal, i es va passar a la política quebequesa, i va aconseguir el lideratge del Partit Liberal del Quebec. Sí, sí, de conservador canadenc a liberal quebequès, tota una demostració fefaent de coherència ideològica, diríeu sarcàsticament.... Doncs sí, una coherència total, si bé cal cercar-la no en les idees socials o de política econòmica, sinó en la seva oposició aferrissada a la Independència del Quebec. No debades el Partit Conservador canadenc, sobretot en els segles XIX i XX, i el Partit Liberal del Quebec, conjuntament amb l'avui en dia enfonsat Partit Liberal del Canadà, han estat les formacions que més s´hi han oposat i que han fet tot el possible per impedir-ho.

Jean Charest, un anti-independentista rebut amb tots els honors al Palau de la Generalitat. Coherència dels dependentistes catalans? Del Duran i Ecspanya, sense cap mena de dubte, del Mas, ja en dubto més. Però tothom sap qui mana a Afers Exteriors de la Generalitat, oi?

(Per cert, m'arriba que després del 20N, i un cop el càrrec de president del GP de CiU al Congrés de Diputats no valgui més que un bo del deute públic grec, el mestretites del Duran, substituirà l'Ortega com a vicepresident del govern... Mas, els teus dependentistes t'estan fent el llit).

(PD. Com ja va sent habitual, sobretot des de l'arribada del tripartit, no se m´ha convidat a cap dels actes organitzats durant l'estada de la delegació quebequesa a casa nostra. No ho dic amb ràbia, senzillament per subratllar-ne el sectarisme, ells s´ho perden, que diria aquell...).

ESCÒCIA:

L'ONADA INDEPENDENTISTA

(PRIMERA PART)

El 29 d'abril del 2007, Ian Bremmer, president de la consultora de risc polític Eurasia Group, escrivia un article arran la victòria de l'Scottish National Party (SNP), i de la seva voluntat de convocar un referèndum per la Independència d'Escòcia des del govern. Hi destacava les conseqüències d'aquesta victòria a escala europea, i deia,

"The implications of a nationalist-led Scottish parliament, with or without an independence referendum, could extend well beyond the borders of the UK. An SNP victory and talk of the break-up of the United Kingdom could embolden separatists among the Catalans and Basques of Spain, Flemish-speakers in Belgium, and even those in northern Italy who favor a break from that country's less prosperous south. These movements have developed over many years under different historical circumstances. But progress toward Scottish independence could help generate separatist momentum within any of these states.

El text continuava, i acabava, afegint que,

"An immediate European domino effect following Scotland's elections is extremely unlikely. But large-scale political movements -- toward democratization, decolonization, socialism, free-market capitalism or nationalism, for example -- tend to develop in waves. Break-up of the United Kingdom, a prosperous liberal democracy, would send shockwaves across European borders -- and might one day create new ones."

És a dir, segons Bremmer, la possible independència d'Escòcia podria generar una onada de processos independentistes a mig termini, atès que els moviments polítics de gran escala tendeixen a desenvolupar-se en onades (envers la democratització, la descolonitzacó, el capitalisme de lliure mercat o el nacionalisme).

Bremmer no és un indocumentat. I per això fóra intel.ligent tenir en compte les seves paraules. És per això que he decidit començar amb aquest post una nova sèrie sobre la preparació del referèndum per la independència que el govern de l'SNP ha anunciat que celebrarè al llarg del proper any 2010. Els escocesos són gent seriosa, i si s'han compromès a fer-lo, no tinc cap dubte que el faran. Això vol dir que la independència d'Escòcia, i per descomptat, els efectes que això tindrà en la resta de moviments independentistes europeus, planaran clarament en la dinàmica política de l'any que ve. Un any, a Catalunya, no cal oblidar-ho, electoral. Fins i tot gosaria dir que la dinàmica escocesa pot condicionar el calendari català. La perspectiva de la presentació d'una opció electoral, que espero que comenci a prendre forma el proper 3 d'octubre, que clarament fixa una estratègia d'accessió immediata a la Independència de Catalunya, es veurà clarament afavorida si els independentistes escocesos se'n surten.

I entenc per ensortir-se'n, en primer lloc, ser capaços de tirar endavant el referèndum, és a dir, de portar-lo a terme. El Parlament d'Escòcia no té legalment, segons l'Scotland Act, competència per modificar l'status constitucional del país. La veritat és que a hores d'ara, no sembla donar-se a la resta del Regne Unit cap mena d'oposició a la celebració d'aquest referèndum. No hi ha atacs mediàtics d'histèria ni militars troglodites, que amenacin els escocesos amb els pitjors dels escenaris. Els únics que han badat boca al respecte són sectors minoritaris. De manera que, veig molt difícil, per no dir impossible, que el govern de Londres n'impedeixi la seva celebració. Entre d'altres raons, perquè el seu resultat no tindria cap mena de validesa legal. És a dir, que el govern del Regne Unit, podria ignorar-lo olímpicament.

Ara bé, en el cas que el govern escocès obtingués una victòria en el referèndum, i decidís declarar unilateralment la independència de forma immediata, el govern de Londres, llavors, i seguint el precedent de l'opinió emesa per la Cort Suprema del Canadà el 1998, només estaria obligat a negociar si la pregunta referendària fos clara -en el sentit que un vot per la independència pressuposa una separació a tots els efectes- i obtingués un suport igualment clar de la ciutadania -si bé l'alt tribunal canadenc no va quantificar-lo.

Per superar aquest obstacle, és evident que de seguida ve a la memòria el precedent del referèndum d'autodeterminació de Montenegro del 2007 -i que ja va ser seguit estretament en aquest mateix bloc en una sèrie de posts-. Només recordar que la Unió Europea va donar el vist-i-plau al referèndum si en aquest votava el 50% del cens i el vot favorable a la independència assolia el 55% dels vots vàlidament emesos -una condició, dit sigui de passada, democràticament de difícil justificació.

Tanmateix, els independentistes escocesos, fins i tot podrien qüestionar tots aquests requisits, argumentant que el govern britànic, com la major part de governs de la Unió Europea, han reconegut la declaració unilateral d'independència de Kosova, sense referèndum previ, feta pel Parlament kosovar, el 2008, i que també va merèixer l'atenció d'aquest modest i humil bloc.

En definitiva, doncs, em proposo seguir de molt aprop tots els esdeveniments preparatoris del referèndum que tindran lloc en els propers mesos i donar-hi la meva visió, naturalment, personal i intransferible. D'aquesta manera penso que contribuiré -o ho intentaré- a que els pacients lectors del bloc tinguin una informació adient, i sobretot, trobin aquells elements que tot sovint els mèdia del règim intenten amagar.

Quebec i Arenys de Munt

Abans m'he referit al cas del Quebec. Hi torno perquè avui he rebut una invitació al Facebook per tal que m'adhereixi a un esdeveniment que tindrà lloc el proper 13 de setembre, La Grande Marche vers l'Indépendance du Québec. Llegeixo la seva convocatòria, on diu,

Marchons pour la liberté du Québec !

Par notre histoire, notre langue, notre culture, le territoire que nous occupons, les institutions que nous avons créées au fil des siècles, les liens que nous avons tissés avec le monde, nous, Québécoises et Québécois, formons une nation.
Et comme toutes les nations de la Terre, nous avons le droit inaliénable de décider librement de notre avenir. Nous avons le droit légitime de proclamer notre indépendance politique.

Depuis 250 ans, par notre détermination, par notre persévérance, par nos luttes, nous avons combattu toutes les tentatives :
· de nous assimiler et de nous soumettre ;
· de supprimer notre volonté de vivre, de travailler et de créer en français ;
· de briser nos espoirs de liberté et d’indépendance perpétués par des générations de résistants.
Il est temps, aujourd’hui, que le peuple québécois se lève pour réaliser ses espoirs de liberté et d’indépendance. Il est temps d’arrêter d’en rêver de ce Québec français, de ce Québec libre en Amérique du Nord. Il est temps que le peuple québécois passe à l’action pour le faire naître !
C’est en nous gouvernant nous-mêmes que nous pourrons nous réaliser pleinement en tant que nation.
C’est en possédant l’entière capacité de faire nos lois et de gérer nos ressources financières que nous pourrons vraiment développer notre potentiel économique et social.
C’est en disposant des moyens d’un État souverain que nous pourrons défendre et promouvoir avec succès notre langue et notre identité culturelle en Amérique du Nord.
C’est en parlant de notre propre voix dans les grandes institutions internationales que nous pourrons faire avancer nos valeurs de paix, de respect de l’environnement, de justice, de solidarité, d’égalité entre les hommes et les femmes, de laïcité, de liberté et de démocratie dans le monde.
Nous avons tous les atouts pour réussir :
· Avec ses 7,7 millions d’habitants, le Québec est plus populeux que 120 pays qui siègent aujourd’hui à l’ONU.
· Avec sa superficie de 1,6 millions de km2, le Québec est trois fois plus grand que la France. Seuls 18 pays sur les 200 pays reconnus disposent d’un territoire plus étendu.

· Nos ressources naturelles, notamment notre capacité à produire en abondance une énergie hydro-électrique et éolienne propre, comptent parmi les plus importantes au monde.
· Notre population est parmi les plus scolarisées de la planète : 12% de nos concitoyens possèdent un diplôme universitaire, comparativement, par exemple, à 10% en Finlande et 7% en Belgique et en Australie.
· Notre économie est parmi les plus modernes et les plus compétitives. Elle se compare à celles de plusieurs pays européens prospères de taille équivalente tels la Finlande, la Norvège, le Danemark, la Suisse, l'Autriche et la Suède.
· Nos instruments de solidarité sociale sont parmi les plus équitables qu’on puisse aujourd’hui trouver sur la Terre.
· Bien vivante et dynamique, notre culture apporte une contribution originale de plus en plus reconnue au patrimoine de l’humanité.
Il est temps, aujourd’hui :
· de cesser d’avoir peur ;
· de mettre fin à nos divisions ;
· de nous unir et de nous mobiliser ;
· d’affirmer haut et fort notre souveraineté ;
· de conquérir enfin notre liberté.
Le 13 septembre 2009, marchons tous ensemble pour l’indépendance du Québec !

Fixeu-vos que el o els redactors del manifest equiparen sistemàticament el Quebec amb altres estats sobirans, i no pas amb la resta de províncies del Canadà. Estic una mica fart ja de les comparacions entre Catalunya -de fet la CAC- i Andalusia, Madrid, Sabta o Mililla. Cony que aspirem a la primera divisió, no a tercera regional!

Naturalment m'he fet amic de la convocatòria i l'únic que lamento és que, molt probablement, no podré assistir a aquesta grande marche -que els quebequesos, quan es posen, no es queden curts, no.

Paradoxalment, el mateix 13 de setembre, i a casa, hi haurà un altre esdeveniment important: per primera vegada, se celebrarà una Consulta per la Independència de Catalunya. Ep! Poca conya! Els votants seran els ciutadans censats a Arenys de Munt (Maresme) i, per bé, que es tracti d'una iniciativa modesta, qualitativament és d'una importància cabdal. Així ja ho han comprès els ecspanyols, que disfressats de falangistes -naturalment per provocar terror, però estic segur que són sociates- ja han començat a amenaçar i a crear merder.

La pregunta que plantegen, penso que no deixa lloc a cap dubte:

Estàs d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Més clar, l'aigua!

SOBRE LA SOBIRANIA DEL QUEBEC

Tot i que ja he fet l'anàlisi corresponent sobre les eleccions al Quebec del passat dia 26 de març (veure 1 i 2), és el moment d'aprofundir-hi una mica més. Passades unes poques setmanes, els sobiranistes quebequesos ja han superat l'ensurt del resultat que, diguem-ho ja sense amagar-ho, no van ser els que s'esperaven. De fora estant, els voltors o taurons als quals ja m'hi vaig referir en el seu moment, no han trigat a treure pit i donar per mort i enterrat, per enèssima vegada, el sobiranisme quebequès. Mal que els pesi, aquest té una mala salut de ferro.

Recordo que els resultats de les eleccions van ser els següents: el Partit Liberal del Quebec, federalista, va obtenir 48 escons i el 33.08% dels vots; l'Acció Democràtica del Quebec, autonomista, 41 i 30,80%, respectivament. Finalment, el sobiranista Partit Quebequès, 36 escons i el 28,33%. Malgrat no obtenir representació parlamentària, atès el sistema electoral majoritari, vigent al Quebec, dues altres forces polítiques van obtenir uns resultats rellevants. El Partit Verd del Quebec (3,89%) i Quebec Solidari (3,65%).

Els dos fets rellevants que es deriven d'aquests resultats són els següents. El primer, és que hi haurà un govern minoritari del PLQ, fet que no es donava a l'Assemblea Nacional del Quebec, des del 1878. Cal tenir en compte que no hi ha tradició de fer coalicions parlamentàries, si més no fins al moment. Aquest fet augura que molt probablement, la nova legislatura serà de curta durada, entre 18 i 24 mesos, aproximadament. Aviat, doncs, hi haurà noves eleccions.

El segon fet rellevant, és que el PQ ha passat de ser l'Oposició Oficial, és a dir el primer partit de l'Oposició, això és, l'alternativa al govern, a ser el segon partit de l'oposició en benefici de l'ADQ. De fet, el PQ ha obtingut uns resultats francament decebedors, i segurament això portarà a una reflexió en profunditat per tal de corregir els errors que sens dubte s'han comès.

Ara bé, es pot deduir del fracàs del PQ, la desaparició del sobiranisme quebequès? No, rotundament no, mal que els pesi als nostres enemics unionistes ecspanyolistes. I això per diversos motius que intentaré concretar sense allargar-me massa.

En primer lloc, les enquestes assenyalen que el suport a la sobirania, sempre ha estat superior al suport al PQ, la qual cosa vol dir, que hi ha una part significativa de sobiranistes que no voten el PQ.

En segon lloc, el creixement de vots de les dues opcions extraparlamentàries abans esmentades, el PVQ i QS, és en gran mesura un vot pro-sobiranista, però que considera que el PQ o no és prou ecologista o que no és prou d'esquerres. Són votants que mai haurien votat els altres dues formacions (PLQ o ADQ) és a dir, doncs, són vots que ha perdut el PQ per ser massa moderat. Si, ni que fos una part dels 300.000 vots que en conjunt han anat a aquestes formacions extraparlamentàries, haguessin anat al PQ, aquest hauria mantingut com a mínim la seva condició de primer partit de l'Oposició o fins i tot, hauria pogut guanyar els comicis, atès que s'hauria imposat en determinades circumscripcions que finalment han anat a mans de l'ADQ. Recordo que el PLQ, respecte les eleccions del 2003, ha perdut 450.000 vots, mentre que el PQ, n'ha perdut poc més de 100.000.

Tres. L'ADQ ha rebut una part important de vot sobiranista que ha fet el salt al PQ. Es tracta, sobretot, d'un vot de sectors de classe mitja de les ciutats petites i mitjanes de fora de l'entorn metropolità (el Gran Montreal), incloent-hi la capital, Ciutat de Quebec. Aquests votants sobiranistes, per una banda, se'ls pot titllar de ser socialment més tradicionals que el votant pequista de l'entorn metropolità, i que potser no han valorat positivament el candidat a Primer Ministre. Però són votants que molt probablement mai haurien votat un partit federalista. En aquest sentit, penso que no està de més recordar que l'ADQ va donar suport al Sí en el referèndum del 1995, i només per aquest fet, segur que un sobiranista moderat no li repugna votar-lo si considera que el PQ va massa enllà en determinats plantejaments socials.

De fet, podem haver assistit a la consolidació d'un nou espai polític fins ara orfe al Quebec. L'espai sobiranista-autonomista de centre dreta, que seria la rèplica del l'espai sobiranista de centre esquerra que representa el PQ. Així, possiblement la consolidació de l'ADQ donarà una veu electoral als sobiranistes de dretes, que fins ara es limitaven a organitzar-se en grupuscles curiosos, per dir-ho d'alguna manera (monàrquics, ultracatòlics, etc.), i que no sent mai votants del PQ, sí que segurament van votar per la sobirania el 1995. D'aquesta manera, el PQ perdria el monopoli del sobiranisme, i aquest es convertiria en un espai més plural, però també enormement majoritari en el conjunt de la societat quebequesa. Amb les dades de les eleccions, es pot concloure que quatre de les cinc formacions més votades (ADQ, PQ, PVQ, QS) són sobiranistes en major o menor mesura. És a dir, el 66,67% dels vots vàlids, pel cap alt, han anat a opcions d'aquest àmbit.

És cert que l'ADQ ha emfasitzat el seu autonomisme i la seva negativa a convocar de forma immediata un referèndum d'autodeterminació. Dues coses. En primer lloc, l'autonomisme de l'ADQ està a anys llum de qualsevol semblança a l'autonomisme de pa sucat amb oli de casa nostra. Es tracta d'una relació d'igual a igual Canadà-Quebec, on no es vol ni sentir a parlar de cap mena de cafè per a tothom. I per altra banda, no hi ha cap negativa a l'autodeterminació, sino que es planteja a deu o quinze anys vista. Un termini que es pot considerar insuportable pels sobiranistes de pedra picada, però que sens dubte, si el PQ abans aconseguís convocar un tercer referèndum, segurament molts votants adequistes, i fins i tot el propi partit, com ja va fer el 1995, donaria suport a la sobirania. És especialment significatiu que el Canadà anglès no ha fet repicar campanes per la derrota pequista i l'èxit adequista. Com que s'hi juguen la pell, i no són ignorants, saben que probablement ara ho tenen més fotut que abans de les eleccions. En canvi, els ecspanyols, orgullosos de la seva ignorància, no fan més que riure pels descosits i dir que això s'acaba.

En definitiva, el resultat pequista, segurament farà que dins del partit creixin les opcions partidàries d'abandonar l'estratègia etapista o referendària per accedir a la sobirania i s'imposi l'estratègia de l'elecció sobre la sobirania, és a dir, aquella que contempla que el PQ proclamarà la sobirania des del mateix moment que guanyi una elecció parlamentària, sense necessitat de subordinar aquesta decisió a un referèndum. Ben mirat, es tracta d'un retorn a l'estratègia originària del PQ, vigent entre el 1968 i el 1972.

Aquest malalt amb una mala salut de ferro, doncs, al qual més d'un li ha cantat les absoltes i fins i tot l'ha pretès enterrar tant sí com no, encara donarà molta guerra. I fins i tot, n'estem segurs, la guanyarà.