VÍDEO BRUTAL

Al Quebec la paciència s'esgota. Al Govern Liberal de Jean Charest li cauen castanyes per totes bandes. La corrupció en els contractes públics i el finançament dels partits són al centre del debat públic.

En aquest context, el Réseau de Résistance du Québecois (RRQ, Xarxa de Resistència del Quebequès), ha impulsat una campanya consistent en promoure que els ciutadans del Quebec enviïn aquesta carta als principals donants de fons econòmics del Partit Liberal del Quebec (PLQ). En ella es demana a aquestes persones, totes les quals han contribuit amb 3.000 dolars canadencs al finançament del PLQ, que convencin Charest perquè constitueixi una Comissió d'Investigació dins l'Assemblea Nacional del Quebec, sobre el finançament dels partits polítics.

La democràcia quebequesa, a diferència de la catalana, obliga a fer públics la identitat dels donants econòmics dels partits polítics, de manera que per fer el llistat, l'RRQ no ha fet més que utilitzar documentació pública que està a l'abast de tothom.

Tanmateix, i davant l'èxit de la iniciativa, els liberals han organitzat una veritable campanya de criminalització de l'RRQ i a l'hora de victimització pròpia. Naturalment han titllat els promotors de quasi-terroristes, com no podia ser d'una altra manera.

També han intentat buscar, per sort, sense ensortir-se'n, la complicitat d'altres partits quebequesos -particularment el Partit Quebequès- en aquest intent de criminalització.

En aquest sentit, paga la pena veure com el diputat Amir Khadir, de Québec Solidaire, respon de forma brutal a les incisives preguntes dels periodistes que quasi bé demanaven el linxament polític dels promotors de la campanya:

Particularment remarcable és el fragment que es pot escoltar entre 2:39 i 2:48, i que tradueixo perque s'ho val,

"Escolteu, la resistència ciutadana... La noció de resistència és una noció noble dins la democràcia occidental... Ha estat la resistència la que ha vençut el feixisme"

EXACTE, hòstia, exacte... Aquí és on Khadir hi toca de ple. I aquesta percepció de la resistència com a quelcom noble, que va contribuir a la derrota del feixisme, és el que precisament ens manca en la cultura política catalana. Aquí el resistent és un somniatruites, un dat pel cul, un imbècil, un naif, i afegiu-hi tots els penjaments que vulgueu. I així ens va. La gent votant massivament una formació que està més foradada que un formatge de gruyere per la corrupció... Perquè aquí, la resistència no va derrotar el feixisme, oi que s'entén?

A hores d'ara, a Catalunya, seria impensable publicar de forma oficial la llista dels principals donants (dels grans donants) als partits polítics. S'organitzaria un cafarnaüm de mil dimonis. Saber, per exemple, qui financia, amb nom, cognoms i adreça CiU, seria molt interessant, sobretot ara que acaba de guanyar les eleccions i té, teòricament, 4 anys per portar a terme el seu programa electoral. No és cap secret, d'altra banda, que CiU és la formació que més donacions anònimes ha rebut sempre...No seria possible, entre d'altres raons, perquè no existeix, i la legislació electoral no ho preveu....

A falta de llistats, tenim, si més no aquesta foto, que en el seu moment (les darreres eleccions al Barça) va fer bullir l'olla. Va ser la trobada a la Cerdanya, d'alguns dels homes -no hi havia dones- més influents del país. Hi apareixen:

A la fila de dalt: Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari, ex director general de Banesto durant la presidència de Mario Conde), Artur Mas, Enric Lacalle (Barcelona Meeting Point, antic candidat del PP), Josep Antich (director de La Vanguardia), Josep Cuní (a.k.a. La Conilla, periodista de TV3), Antoni Brufau (President de Repsol YBF, provinent de La Caixa), Josep Maria Nin (director general de La Caixa, procedent del Banc Sabadell).

Asseguts: Sandro "Osea" Rosell (a.k.a. Sandrusko), Antoni Vila Casas (mecenatge cultural i vice-president de la farmacèutica Almirall-Prodesfarma), Arcadi Calzada (ex President de Caixa de Girona i de la Fundació corresponent, ex-vicepresident del Palau de la Música, patró del FC Barcelona i membre adherit a la Fundació Catalunya Oberta, esquitxat per diverses causes judicials, exdiputat de CiU, antic alcalde d'Olot i antic President de la Diputació de Girona) i Antoni Puig (empresari de la multinacional de perfumeria i cosmètica Puig).

No els hi donaríeu una almoina per tal que poguessin passar les festes que s'aproximen?

SOBRE LA SOBIRANIA DEL QUEBEC

Tot i que ja he fet l'anàlisi corresponent sobre les eleccions al Quebec del passat dia 26 de març (veure 1 i 2), és el moment d'aprofundir-hi una mica més. Passades unes poques setmanes, els sobiranistes quebequesos ja han superat l'ensurt del resultat que, diguem-ho ja sense amagar-ho, no van ser els que s'esperaven. De fora estant, els voltors o taurons als quals ja m'hi vaig referir en el seu moment, no han trigat a treure pit i donar per mort i enterrat, per enèssima vegada, el sobiranisme quebequès. Mal que els pesi, aquest té una mala salut de ferro.

Recordo que els resultats de les eleccions van ser els següents: el Partit Liberal del Quebec, federalista, va obtenir 48 escons i el 33.08% dels vots; l'Acció Democràtica del Quebec, autonomista, 41 i 30,80%, respectivament. Finalment, el sobiranista Partit Quebequès, 36 escons i el 28,33%. Malgrat no obtenir representació parlamentària, atès el sistema electoral majoritari, vigent al Quebec, dues altres forces polítiques van obtenir uns resultats rellevants. El Partit Verd del Quebec (3,89%) i Quebec Solidari (3,65%).

Els dos fets rellevants que es deriven d'aquests resultats són els següents. El primer, és que hi haurà un govern minoritari del PLQ, fet que no es donava a l'Assemblea Nacional del Quebec, des del 1878. Cal tenir en compte que no hi ha tradició de fer coalicions parlamentàries, si més no fins al moment. Aquest fet augura que molt probablement, la nova legislatura serà de curta durada, entre 18 i 24 mesos, aproximadament. Aviat, doncs, hi haurà noves eleccions.

El segon fet rellevant, és que el PQ ha passat de ser l'Oposició Oficial, és a dir el primer partit de l'Oposició, això és, l'alternativa al govern, a ser el segon partit de l'oposició en benefici de l'ADQ. De fet, el PQ ha obtingut uns resultats francament decebedors, i segurament això portarà a una reflexió en profunditat per tal de corregir els errors que sens dubte s'han comès.

Ara bé, es pot deduir del fracàs del PQ, la desaparició del sobiranisme quebequès? No, rotundament no, mal que els pesi als nostres enemics unionistes ecspanyolistes. I això per diversos motius que intentaré concretar sense allargar-me massa.

En primer lloc, les enquestes assenyalen que el suport a la sobirania, sempre ha estat superior al suport al PQ, la qual cosa vol dir, que hi ha una part significativa de sobiranistes que no voten el PQ.

En segon lloc, el creixement de vots de les dues opcions extraparlamentàries abans esmentades, el PVQ i QS, és en gran mesura un vot pro-sobiranista, però que considera que el PQ o no és prou ecologista o que no és prou d'esquerres. Són votants que mai haurien votat els altres dues formacions (PLQ o ADQ) és a dir, doncs, són vots que ha perdut el PQ per ser massa moderat. Si, ni que fos una part dels 300.000 vots que en conjunt han anat a aquestes formacions extraparlamentàries, haguessin anat al PQ, aquest hauria mantingut com a mínim la seva condició de primer partit de l'Oposició o fins i tot, hauria pogut guanyar els comicis, atès que s'hauria imposat en determinades circumscripcions que finalment han anat a mans de l'ADQ. Recordo que el PLQ, respecte les eleccions del 2003, ha perdut 450.000 vots, mentre que el PQ, n'ha perdut poc més de 100.000.

Tres. L'ADQ ha rebut una part important de vot sobiranista que ha fet el salt al PQ. Es tracta, sobretot, d'un vot de sectors de classe mitja de les ciutats petites i mitjanes de fora de l'entorn metropolità (el Gran Montreal), incloent-hi la capital, Ciutat de Quebec. Aquests votants sobiranistes, per una banda, se'ls pot titllar de ser socialment més tradicionals que el votant pequista de l'entorn metropolità, i que potser no han valorat positivament el candidat a Primer Ministre. Però són votants que molt probablement mai haurien votat un partit federalista. En aquest sentit, penso que no està de més recordar que l'ADQ va donar suport al Sí en el referèndum del 1995, i només per aquest fet, segur que un sobiranista moderat no li repugna votar-lo si considera que el PQ va massa enllà en determinats plantejaments socials.

De fet, podem haver assistit a la consolidació d'un nou espai polític fins ara orfe al Quebec. L'espai sobiranista-autonomista de centre dreta, que seria la rèplica del l'espai sobiranista de centre esquerra que representa el PQ. Així, possiblement la consolidació de l'ADQ donarà una veu electoral als sobiranistes de dretes, que fins ara es limitaven a organitzar-se en grupuscles curiosos, per dir-ho d'alguna manera (monàrquics, ultracatòlics, etc.), i que no sent mai votants del PQ, sí que segurament van votar per la sobirania el 1995. D'aquesta manera, el PQ perdria el monopoli del sobiranisme, i aquest es convertiria en un espai més plural, però també enormement majoritari en el conjunt de la societat quebequesa. Amb les dades de les eleccions, es pot concloure que quatre de les cinc formacions més votades (ADQ, PQ, PVQ, QS) són sobiranistes en major o menor mesura. És a dir, el 66,67% dels vots vàlids, pel cap alt, han anat a opcions d'aquest àmbit.

És cert que l'ADQ ha emfasitzat el seu autonomisme i la seva negativa a convocar de forma immediata un referèndum d'autodeterminació. Dues coses. En primer lloc, l'autonomisme de l'ADQ està a anys llum de qualsevol semblança a l'autonomisme de pa sucat amb oli de casa nostra. Es tracta d'una relació d'igual a igual Canadà-Quebec, on no es vol ni sentir a parlar de cap mena de cafè per a tothom. I per altra banda, no hi ha cap negativa a l'autodeterminació, sino que es planteja a deu o quinze anys vista. Un termini que es pot considerar insuportable pels sobiranistes de pedra picada, però que sens dubte, si el PQ abans aconseguís convocar un tercer referèndum, segurament molts votants adequistes, i fins i tot el propi partit, com ja va fer el 1995, donaria suport a la sobirania. És especialment significatiu que el Canadà anglès no ha fet repicar campanes per la derrota pequista i l'èxit adequista. Com que s'hi juguen la pell, i no són ignorants, saben que probablement ara ho tenen més fotut que abans de les eleccions. En canvi, els ecspanyols, orgullosos de la seva ignorància, no fan més que riure pels descosits i dir que això s'acaba.

En definitiva, el resultat pequista, segurament farà que dins del partit creixin les opcions partidàries d'abandonar l'estratègia etapista o referendària per accedir a la sobirania i s'imposi l'estratègia de l'elecció sobre la sobirania, és a dir, aquella que contempla que el PQ proclamarà la sobirania des del mateix moment que guanyi una elecció parlamentària, sense necessitat de subordinar aquesta decisió a un referèndum. Ben mirat, es tracta d'un retorn a l'estratègia originària del PQ, vigent entre el 1968 i el 1972.

Aquest malalt amb una mala salut de ferro, doncs, al qual més d'un li ha cantat les absoltes i fins i tot l'ha pretès enterrar tant sí com no, encara donarà molta guerra. I fins i tot, n'estem segurs, la guanyarà.