BAD COMPANIES

No seré jo qui renegui de continuar mantenint les més fluïdes i intenses relacions amb el Quebec, naturalment. Només faltaria. Modestament, penso que hi he contribuït significativament, sobretot en el meu entorn professional.

Ara bé, obrir de bat a bat les portes al Primer Ministre Jean Charest, un dels més aferrissats opositors a la sobirania del Quebec, em sembla que és passar-se tres pobles.

Charest ha protagonitzat una de les històries polítiques més surrealistes que es poden explicar. Polític precoç, ja va destacar de jovenet, la qual cosa, tot s´ha de dir, ja és un mal senyal, perquè vol dir que això de treballar no és el seu fort.

En la política, tanmateix, Charest va començar a militar en el Partit Conservador canadenc, llavors encapçalat per Brian Mulroney. Ja llavors va ocupar algun ministeri federal, que ara em fa mandra buscar per la wikipedia, de manera que ja ho fareu si us interessa. Amb el temps, el jove Charest va acabar esdevenint líder dels tories canadencs, i des d'aquesta posició va tenir un protagonisme especial en la campanya pel No durant el Referèndum per la Sobirania del 1995. Encara recordo les imatges de la televisió brandant des del faristol un passaport canadenc i dient que se sentia molt orgullós de tenir-lo.

Però el futur com a líder conservador canadenc no el veia clar, de manera que pocs anys després, va fer un triple salt mortal, i es va passar a la política quebequesa, i va aconseguir el lideratge del Partit Liberal del Quebec. Sí, sí, de conservador canadenc a liberal quebequès, tota una demostració fefaent de coherència ideològica, diríeu sarcàsticament.... Doncs sí, una coherència total, si bé cal cercar-la no en les idees socials o de política econòmica, sinó en la seva oposició aferrissada a la Independència del Quebec. No debades el Partit Conservador canadenc, sobretot en els segles XIX i XX, i el Partit Liberal del Quebec, conjuntament amb l'avui en dia enfonsat Partit Liberal del Canadà, han estat les formacions que més s´hi han oposat i que han fet tot el possible per impedir-ho.

Jean Charest, un anti-independentista rebut amb tots els honors al Palau de la Generalitat. Coherència dels dependentistes catalans? Del Duran i Ecspanya, sense cap mena de dubte, del Mas, ja en dubto més. Però tothom sap qui mana a Afers Exteriors de la Generalitat, oi?

(Per cert, m'arriba que després del 20N, i un cop el càrrec de president del GP de CiU al Congrés de Diputats no valgui més que un bo del deute públic grec, el mestretites del Duran, substituirà l'Ortega com a vicepresident del govern... Mas, els teus dependentistes t'estan fent el llit).

(PD. Com ja va sent habitual, sobretot des de l'arribada del tripartit, no se m´ha convidat a cap dels actes organitzats durant l'estada de la delegació quebequesa a casa nostra. No ho dic amb ràbia, senzillament per subratllar-ne el sectarisme, ells s´ho perden, que diria aquell...).

HACKEGEN EL WEB DEL DEVOIR I ANUNCIEN LA MORT DE JEAN CHAREST

Aquesta darrera nit, el diari Le Devoir, de Montreal, referent del lector sobiranista intel.lectual, ha estat pressumptament hackejat i ha inclòs una notícia on s'anunciava la mort sobtada del Primer Ministre del país, el liberal i federalista Jean Charest.

Concretament, el diari incloia el següent enigmàtic breu:

"Le décès de Jean Charest est confirmé tard dans la nuit de mardi au CHUM

"Le Centre hospitalier de l'Université de Montréal a confirmé dans la nuit de mardi que le premier ministre Jean Charest fut admis à l'urgence du centre hospitalier. Victime d'une malaise cardiaque, son décès a été constaté quelques minutes plus tard.

Plus d'information à venir"

Una estona després, s´ha confirmat que el web havia estat hackejat. El periodista Antoine Robitaille, del propi diari, ho anunciava en una piulada al twitter.

Més info.

Jean Charest és un aferrissat contrari a la sobirania del Quebec, antic cap del Partit Conservador del Canadà, va passar a la política quebequesa com a líder del Partit Liberal del Quebec. D'això se'n diu una "coherència ideològica" (sic), si no és que és més aviat "nacional".

Vés a saber si ara es posarà de moda fer brometes d'aquest tipus... que es preparin "els nostres".

VÍDEO BRUTAL

Al Quebec la paciència s'esgota. Al Govern Liberal de Jean Charest li cauen castanyes per totes bandes. La corrupció en els contractes públics i el finançament dels partits són al centre del debat públic.

En aquest context, el Réseau de Résistance du Québecois (RRQ, Xarxa de Resistència del Quebequès), ha impulsat una campanya consistent en promoure que els ciutadans del Quebec enviïn aquesta carta als principals donants de fons econòmics del Partit Liberal del Quebec (PLQ). En ella es demana a aquestes persones, totes les quals han contribuit amb 3.000 dolars canadencs al finançament del PLQ, que convencin Charest perquè constitueixi una Comissió d'Investigació dins l'Assemblea Nacional del Quebec, sobre el finançament dels partits polítics.

La democràcia quebequesa, a diferència de la catalana, obliga a fer públics la identitat dels donants econòmics dels partits polítics, de manera que per fer el llistat, l'RRQ no ha fet més que utilitzar documentació pública que està a l'abast de tothom.

Tanmateix, i davant l'èxit de la iniciativa, els liberals han organitzat una veritable campanya de criminalització de l'RRQ i a l'hora de victimització pròpia. Naturalment han titllat els promotors de quasi-terroristes, com no podia ser d'una altra manera.

També han intentat buscar, per sort, sense ensortir-se'n, la complicitat d'altres partits quebequesos -particularment el Partit Quebequès- en aquest intent de criminalització.

En aquest sentit, paga la pena veure com el diputat Amir Khadir, de Québec Solidaire, respon de forma brutal a les incisives preguntes dels periodistes que quasi bé demanaven el linxament polític dels promotors de la campanya:

Particularment remarcable és el fragment que es pot escoltar entre 2:39 i 2:48, i que tradueixo perque s'ho val,

"Escolteu, la resistència ciutadana... La noció de resistència és una noció noble dins la democràcia occidental... Ha estat la resistència la que ha vençut el feixisme"

EXACTE, hòstia, exacte... Aquí és on Khadir hi toca de ple. I aquesta percepció de la resistència com a quelcom noble, que va contribuir a la derrota del feixisme, és el que precisament ens manca en la cultura política catalana. Aquí el resistent és un somniatruites, un dat pel cul, un imbècil, un naif, i afegiu-hi tots els penjaments que vulgueu. I així ens va. La gent votant massivament una formació que està més foradada que un formatge de gruyere per la corrupció... Perquè aquí, la resistència no va derrotar el feixisme, oi que s'entén?

A hores d'ara, a Catalunya, seria impensable publicar de forma oficial la llista dels principals donants (dels grans donants) als partits polítics. S'organitzaria un cafarnaüm de mil dimonis. Saber, per exemple, qui financia, amb nom, cognoms i adreça CiU, seria molt interessant, sobretot ara que acaba de guanyar les eleccions i té, teòricament, 4 anys per portar a terme el seu programa electoral. No és cap secret, d'altra banda, que CiU és la formació que més donacions anònimes ha rebut sempre...No seria possible, entre d'altres raons, perquè no existeix, i la legislació electoral no ho preveu....

A falta de llistats, tenim, si més no aquesta foto, que en el seu moment (les darreres eleccions al Barça) va fer bullir l'olla. Va ser la trobada a la Cerdanya, d'alguns dels homes -no hi havia dones- més influents del país. Hi apareixen:

A la fila de dalt: Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari, ex director general de Banesto durant la presidència de Mario Conde), Artur Mas, Enric Lacalle (Barcelona Meeting Point, antic candidat del PP), Josep Antich (director de La Vanguardia), Josep Cuní (a.k.a. La Conilla, periodista de TV3), Antoni Brufau (President de Repsol YBF, provinent de La Caixa), Josep Maria Nin (director general de La Caixa, procedent del Banc Sabadell).

Asseguts: Sandro "Osea" Rosell (a.k.a. Sandrusko), Antoni Vila Casas (mecenatge cultural i vice-president de la farmacèutica Almirall-Prodesfarma), Arcadi Calzada (ex President de Caixa de Girona i de la Fundació corresponent, ex-vicepresident del Palau de la Música, patró del FC Barcelona i membre adherit a la Fundació Catalunya Oberta, esquitxat per diverses causes judicials, exdiputat de CiU, antic alcalde d'Olot i antic President de la Diputació de Girona) i Antoni Puig (empresari de la multinacional de perfumeria i cosmètica Puig).

No els hi donaríeu una almoina per tal que poguessin passar les festes que s'aproximen?