ELS NEGOCIS DEL SANDRUSKO (2)

Efectivament, hi ha un segon vídeo:

LA PANXA D'EN LAPORTA... O ELS NEGOCIS D'EN SANDRUSKO

Joan Laporta, "El Nen", continua sent l'objectiu obsessiu de l'ecspanyolada. Fins i tot després d'aconseguir exterminar qualsevol signe de laportisme al club -corregeixo, només en queda un, i es diu Guardiola-i d'arrossegar per terra el seu nom, l'ecspanyolada, amb el Grup Godó al capdavant, no en té prou.

És del tot sabut, que malgrat els seus errors, que han estat molts, El Nen ha nascut amb una flor al cul de dimensions considerables, i

com els gats, sembla tenir set vides. Això omple d'ira l'espanyolada mediàtica que s´ha autoimposat l'obligació que acabi esdevenint un bon catalanet, tipus Duran i Ecspanya, Josep Piqué, Francesc Camps o en Josep Ramon Bauzà, i s'agenolli davant dels ecspanyols i demani perdó per ser català, i ofereixi noves glòries a Ecspanya.

Donat aquest odi visceral, no li perdonen ni una. I així que poden l'estomaquen de dalt a baix, de dreta a esquerra, per davant... i per darrere.

Les fotos de les seves vacances, semblen doncs una oportunitat per continuar la campanya d'assetjament i de destrucció d'una persona que fins ara ha aconseguit tot el que s'ha proposat: la presidència del Barça, l'escó al Parlament i la regidoria a l'Ajuntament. I a més ho ha fet sense renunciar a una Vida Loca, amb dones, xampany, iots, luxe i això tan ridícul que és el glamour.

On s'és vist que un catalanet, i a més independentista, gaudeixi d'aquests plaers reservats a la borbonada i a l'oligarquia madrilenya i als seus tentacles provincials?

En aquest cas, l'atac ad hominem, està pensat per destruir la imatge eròtica del personatge (la panxa), conscients com són, que a una legió de dones, en Laporta les posa a cent.

Però, és clar, en el món de la política no tot és tan senzill. I vet aquí que la campanya contra Laporta coincideix amb un reportatge d'un canal de televisió brasiler que analitza les relacions empresarials entre el gran botxí Sandro Rosell i el president de la Federació Brasilera de Fútbol, Ricardo Teixeira.

Unes relacions que s´han posat novament de manifest arran de la celebració de la Copa Amèrica de futbol, l'equivalent a l'Eurocopa, durant la qual, Rosell ha acompanyat la selecció brasilera i se l´ha vist amb Teixeira.

Si no entenc malament, sembla ser que hi haurà un segon lliurament, és a dir, un nou reportatge al respecte.

Però està més que clar que el soufflé Laporta d'aquest estiu sembla pensat per amagar l'impacte del reportatge sobre els negocis Rosell. No fos cas que el príncep blanc de l'ecspanyolisme, l'altre nen, el nen de la vetllada a la Cerdanya, on sembla que es va decidir el futur del país, prengués mal.

ACABEM AMB ELS DEMAGOGS?

L'experiència de la política catalana de la darrera dècada, ens ensenya que les dues principals formacions catalanes, CiU i ERC, són súmmament sensibles a la demagògia ecspanyolista.

Durant l'aznarisme rampant (1996-2004), feia vergonya aliena veure com els diputats de CiU perdien el cul per donar-se el bec amb els peperos. Va ser el moment de glòria d'aquest wiseguy que porta per nom Josep Piqué, que va a començar a teoritzar sobre el patriotisme constitucional, i per si això no era suficient, incorporà al carro la figura sensual de la Montserrat Nebrera, que encara avui en dia aixeca passions en determinats mascles. La degeneració pepera va fer estralls en la federació i alguns dels seus militants van passar-se a la causa popular, com l'ara omnipresent Enric Millo. La síndrome Majèstic es va estendre per arreu. La pepefília de molts convergents també tenia una traducció en el món del futbol, en els anys que els merengues van aconseguir tres Champions -les úniques en color- i tres lligues, coincidint amb els darrers i agònics anys de la presidència de Josep Lluís Núñez, la desastrosa de Joan Gaspart i la interina de Enric Reyna, fins l'arribada sorprenent i esperançadora de Joan Laporta.

Amb la formació tripartit, el nou referent va ser en ZP, el qual va ser fins i tot convidat a saludar des del balcó de la Plaça Sant Jaume, en un acte d'una subordinació total, tenint en compte que encara no era més que el cap de l'oposició. Però vés per on, la gent d'ERC, amb en Josep Lluís Carod Rovira al capdavant, s´hi van encaterinar. I ja hi tornem a ser! Els demagogs espanyolistes aixecant la camisa al tonto útil català de torn. Si abans havia estat CiU, ara, li tocava el torn a ERC. Que si l'Espanya plural, que si la llei de la Dependència, que si naps que si cols, total, els erkys van caure-hi de quatre potes, i després de quasi tocar el cel, van iniciar un descens als inferns -això sí, generosament remunerat- que encara sembla que no té aturador.

Tanmateix, dins del tripartit, de seguida va aparèixer una veu que digué que el rei anava nu. La d'en Joan Carretero que encunyà l'expressió que ha fet fortuna, en titllar ZP de demagog espanyolista, fet que li va costar el càrrec, però que li donà una projecció política nacional, de la qual ja no s´ha pogut escapar, malgrat que no li fa gota de gràcia.

A hores d'ara, sembla evident que de l'esquerra espanyola ja no es pot esperar res de bo. És una lliçó dolorosa, perquè molta gent s´ha cremat com un misto, en el seu intent de trobar estacions federals i altres conyes. Plantejar-se nous Pactes de Sant Sebastià és literalment impossible. I la figura del Rubalcaba més que atracció, produeix veritable rebuig, no només per ser un merengue de pro, si no pel seu cinisme i la seva fatxenderia, que pensa que el seu interlocutor és imbècil.

Però, tanmateix, l'estratègia pendular, continua funcionant. I ara ens enfrontem a un nou perill. Davant la imminent victòria del PP, es tornarà a repetir un fenomen Majèstic II, d'enamorament boig de la gent de CiU de Mariano Rajoy i tots els seus boys and girls? Després de tot el que han fet contra Catalunya, contra el català i contra els i les catalanes?

Hi ha signes que assenyalen que la resposta és "Sí". CiU està afavorint sistemàticament el PP a Catalunya aquests darrers mesos, tot permetent-li un sobredimensionament polític i mediàtic que en cap cas li correspon. Tot fent marxa enrere en determinades polítiques com és la lingüística, la del cinema, la del comerç. Fins i tot, en l'àmbit futbolístic aquest neo-nunyisme que representa el senyor Sandro Rossell, així ho demostra.

Sí, no en tinc cap dubte. Hi ha com un determinisme ideològic que mou a l'esclau a emmirallar-se en el seu amo. Ho va fer ERC amb el PSOE, i ho va fer -i ho tornarà a fer- CiU amb el PP. Aquest determinisme és la conseqüència de la submissió estratègica que el dependentisme té respecte l'estat dominant. Només així s'entén que passi a Catalunya, el que no passa mai, en cap nació lliure: la preeminència de la ideologia per damunt de la lleialtat nacional. Que si el socialisme, que si el liberalisme, que si el social cristianisme.... Preguntem a un conservador polonès si acceptaria ser governat per la CDU alemanya de l'Àngela Merkel ... i ja veuríeu què contestaria...

Aquí doncs, el que importa ara és saber si, davant la perspectiva d'una aclaparadora victòria pepera, hi haurà algú a les files de CiU que emuli en Joan Carretero i que digui que Rajoy and company són uns demagogs espanyolistes. Qui tindrà el valor de fer-ho, i suportar les conseqüències? N´hi ha alguns convergents i alguns unionistes que apunten maneres, però encara no han fet el pas decisiu.

Només quan ho facin, podrem dir que la situació està madura perquè per fi la perspectiva d'una unió, de caràcter ideològicament transversal, però nacionalment independentista, sigui possible, factible i, naturalment, desitjable i pugui imposar-se als cada cop més escassos defensors de l'statu quo dependent d'una Catalunya cada cop més pobra i indigna.

VÍDEO BRUTAL

Al Quebec la paciència s'esgota. Al Govern Liberal de Jean Charest li cauen castanyes per totes bandes. La corrupció en els contractes públics i el finançament dels partits són al centre del debat públic.

En aquest context, el Réseau de Résistance du Québecois (RRQ, Xarxa de Resistència del Quebequès), ha impulsat una campanya consistent en promoure que els ciutadans del Quebec enviïn aquesta carta als principals donants de fons econòmics del Partit Liberal del Quebec (PLQ). En ella es demana a aquestes persones, totes les quals han contribuit amb 3.000 dolars canadencs al finançament del PLQ, que convencin Charest perquè constitueixi una Comissió d'Investigació dins l'Assemblea Nacional del Quebec, sobre el finançament dels partits polítics.

La democràcia quebequesa, a diferència de la catalana, obliga a fer públics la identitat dels donants econòmics dels partits polítics, de manera que per fer el llistat, l'RRQ no ha fet més que utilitzar documentació pública que està a l'abast de tothom.

Tanmateix, i davant l'èxit de la iniciativa, els liberals han organitzat una veritable campanya de criminalització de l'RRQ i a l'hora de victimització pròpia. Naturalment han titllat els promotors de quasi-terroristes, com no podia ser d'una altra manera.

També han intentat buscar, per sort, sense ensortir-se'n, la complicitat d'altres partits quebequesos -particularment el Partit Quebequès- en aquest intent de criminalització.

En aquest sentit, paga la pena veure com el diputat Amir Khadir, de Québec Solidaire, respon de forma brutal a les incisives preguntes dels periodistes que quasi bé demanaven el linxament polític dels promotors de la campanya:

Particularment remarcable és el fragment que es pot escoltar entre 2:39 i 2:48, i que tradueixo perque s'ho val,

"Escolteu, la resistència ciutadana... La noció de resistència és una noció noble dins la democràcia occidental... Ha estat la resistència la que ha vençut el feixisme"

EXACTE, hòstia, exacte... Aquí és on Khadir hi toca de ple. I aquesta percepció de la resistència com a quelcom noble, que va contribuir a la derrota del feixisme, és el que precisament ens manca en la cultura política catalana. Aquí el resistent és un somniatruites, un dat pel cul, un imbècil, un naif, i afegiu-hi tots els penjaments que vulgueu. I així ens va. La gent votant massivament una formació que està més foradada que un formatge de gruyere per la corrupció... Perquè aquí, la resistència no va derrotar el feixisme, oi que s'entén?

A hores d'ara, a Catalunya, seria impensable publicar de forma oficial la llista dels principals donants (dels grans donants) als partits polítics. S'organitzaria un cafarnaüm de mil dimonis. Saber, per exemple, qui financia, amb nom, cognoms i adreça CiU, seria molt interessant, sobretot ara que acaba de guanyar les eleccions i té, teòricament, 4 anys per portar a terme el seu programa electoral. No és cap secret, d'altra banda, que CiU és la formació que més donacions anònimes ha rebut sempre...No seria possible, entre d'altres raons, perquè no existeix, i la legislació electoral no ho preveu....

A falta de llistats, tenim, si més no aquesta foto, que en el seu moment (les darreres eleccions al Barça) va fer bullir l'olla. Va ser la trobada a la Cerdanya, d'alguns dels homes -no hi havia dones- més influents del país. Hi apareixen:

A la fila de dalt: Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari, ex director general de Banesto durant la presidència de Mario Conde), Artur Mas, Enric Lacalle (Barcelona Meeting Point, antic candidat del PP), Josep Antich (director de La Vanguardia), Josep Cuní (a.k.a. La Conilla, periodista de TV3), Antoni Brufau (President de Repsol YBF, provinent de La Caixa), Josep Maria Nin (director general de La Caixa, procedent del Banc Sabadell).

Asseguts: Sandro "Osea" Rosell (a.k.a. Sandrusko), Antoni Vila Casas (mecenatge cultural i vice-president de la farmacèutica Almirall-Prodesfarma), Arcadi Calzada (ex President de Caixa de Girona i de la Fundació corresponent, ex-vicepresident del Palau de la Música, patró del FC Barcelona i membre adherit a la Fundació Catalunya Oberta, esquitxat per diverses causes judicials, exdiputat de CiU, antic alcalde d'Olot i antic President de la Diputació de Girona) i Antoni Puig (empresari de la multinacional de perfumeria i cosmètica Puig).

No els hi donaríeu una almoina per tal que poguessin passar les festes que s'aproximen?

HORES FRENÈTIQUES

Tal vegada vaig equivocat. Però m'ensumo que estem vivint hores frenètiques. Tot plegat ensporta a una situació cada cop més tensa, on qui sembla que s'està portant el gat a l'aigua és l'oligarquia econòmicofinancera ecspanyola. I quan dic ecspanyola, naturalment, ho dic en el sentit emprat per Esperanza Aguirre, la punta de llança, sense cap mena de dubte, de l'ofensiva del nacionalisme ecspanyol. M'explico.

1. L'empresariat ecspanyol ensuma la sang. És conscient que els sociates els faran l'immens favor d'incrementar la precarietat laboral, i estan d'allò més excitats. Veuen el futur immediat de forma radiant, amb un total abaratiment de l'acomiadament i amb la reducció total i absoluta dels cursos de formació pels treballadors. D'aquesta manera, podrà disposar d'una mà d'obra precària i sense qualificació, que és precisament el que volen. No volen treballadors i treballadores formats, perquè llavors haurien de competir entre ells per retenir-los, i per fer-ho haurien d'oferir unes condicions no només decents, sinó interessants.

És curiós el paper històric dels sociates. Felipe Gonzàlez va fer l'immens favor al gran capital d'encapçalar la reconversió industrial, que va destruir centenars de milers de lloc de treball. Després va impulsar la televisió privada, que va ser la palanca des de la qual, la dreta aznarista va assaltar el poder.

Ara amb ZP, estan a punt de culminar un dels objectius fonamentals dels dirigents empresarials: l'acomiadament lliure. No cal dir que les mesures que es prendran en els propers dies donaran lloc a un increment vertiginós de l'atur, de manera que ens esperen uns mesos d'allò més dramàtics per milers de persones.

2. Però això no és tot. Els taurons, com sempre, aprofiten el desori per colpejar. I l'oligarquia ecspanyola, repeteixo, amb l'Aguirre al capdavant, acaben de donar un cop decisiu: la formació de la Caja (que no Caixa) més potent de l'estat, desplaçant d'aquesta manera a la que fins ara ostentava aquesta posició: la Caixa de Pensions. Caja Madrid, absorbirà en la pràctica, Bancaja i altres cinc caixes més petites, entre elles, val a dir, Caixa Laietana. Pim, pam. Brutal! El més al.lucinant de tot és que és la Caixa més polititzada, la que està sota el control directe de l'Aguirre, i ara també d'aquesta esperança blanca que es diu Rodrigo Rato, la que en sortirà més reforçada del procés de fusions diktat -sí amb k- des del Banco d'Espanya, dirigit per un altre perill amb potes que es diu Miguel Ángel Fernández Ordonez, més conegut per MAFO.

Què farà la Caixa, ara? Naturalment, res. Empassar-se Ecspanya, com sempre. Jo realment no sé a què juguen aquesta gent. Han perdut el control d'AGBAR, en benefici d'una companyia francesa, han perdut el control d'ABERTIS, on ara el soci majoritari és l'inefable Florentino Pérez una altra peça clau de l'oligarquia empresarial ecspanyola- i ara han perdut el lideratge de les caixes. Això sí, ara en Fainé és el president de la CECA. També sona, de forma cada cop més insistent, el nom d'en Salvador Alemany, com a futurible Conseller d'Economia unionista. Sempre, a l'indígena submís se'l recompensa, mentre que a la resta de la tribu, se la massacra. Continuarà la seva submissió als Borbons, llepant-los culs i vores.

3. L'orgia continua amb la santificació d'en Duran i Ecspanya superstar al Circulo Ecuestre, com a una de les grans esperances de l'unionisme ecspanyolista, naturalment amb el suport entusiasta de La Vanguardia, no deixa ser un atac a la línia de flotació del lideratge d'Artur Mas al capdavant de la federació. Pel unionistes, i de passada, pels integristes, en Duran i Lleida ha esdevingut el referent polític primordial, l'home cridat a salvar els dependentistes de la cada cop més clara deriva independentista de Catalunya.

4. L'altra esperança, és naturalment, la victòria d'en Sandro Rossell a les eleccions al Barça, que suposarà la recuperació, per part de l'establishment de la principal tribuna social de Catalunya (i ja és trist o significatiu que aquesta sigui un club de futbol... però és el que hi ha). Aquí també La Vanguardia ha tret l'artilleria sencera en defensa d'aquest individu, ja emmerdat judicialment fins i tot abans d'arribar al càrrec -de manera que podrà ser objecte de les oportunes pressions- si finalment -esperem que no- arriba a la presidència (qui ha dit que no serveixen de res les auditories de seguretat?).

Fa pocs dies vaig escriure un post titular I La Vanguardia prengué el fusell. M'equivocava. La Vanguardia, en tant que metàfora de l'unionisme més desaforat ha pres no un fusell si no tot l'arsenal al seu abast per exterminar de socarel l'independentisme. Bé, si més no, per intentar-ho. No un fusell, més aviat bombes de 500 lliures o predators.

LA PENÚLTIMA VICTÒRIA D'EN LAPORTA

Joan Laporta ha decidit tornar a la càrrega amb les eleccions del Barça. Podia molt bé quedar-se al marge i dedicar-se a altres temes. Però no ho ha fet. S'ha ficat en un nou camí d'onze vares i sembla obsessionat per aconseguir que el candidat Jaume Ferrer sigui el seu substitut. Se'n sortirà? Ateses les enquestes, l'atmosfera mediàtica, la resposta hauria de ser un contundent no. Tret que, si en alguna cosa s'ha especialitzat en Laporta és en sortir-se'n sempre amb la seva. Guanyar. Massacrar. Fins i tot quan tot semblava perdut. És un guanyador nat, i com acostuma a passar aquests personatges segreguen tants admiradors que l'adulen com antagonistes que li volen la pell.

L'aposta de Ferrer és, com no podia ser altrament, d'alt risc. Surt molt abaix en les enquestes. Ho tindrà molt difícil per remuntar. Tot l'ecspanyolisme sociològic que encara pul.lula pel Barça està de forma unànime rere la candidatura de Rossell. Fins i tot el nunyisme. És quelcom que em produeix veritables basques. Ahir precisament sentia aquest candidat pronunciar unes declaracions del tot patètiques. Deia Rossell, que sentia vergonya per l'espectacle que protagonitzaven els diferents candidats amb les seves declaracions.

A veure sòmines, aquestes eleccions del tot obertes, més que vergonya, t'haurien de produir un veritable orgull, un sentiment d'amor, de satisfacció, d'honor, perquè demostren que el Barça és un club viu. Un club democràtic, on els socis decideixen els seus directius, És un club que està a anys llum dels clubs en mans privades on només els accionistes majoritaris tallen el bacallà. És un club on no hi ha una figura omnipresent que es dedica a eliminar de facto l'oposició. Amb aquestes declaracions acomplexades, el nan Sandro demostra que el seu projecte beu de les fonts del nunyisme, del samaranchisme, del godoisme, de tota la púrria, de tot el feixisme polític i sociològic que havia contaminat el Barça abans de l'arribada d'en Laporta. El senyor Rossell és una marxa enrere en la història del Barça. És un retorn al passat. A la catacombes. Als complexos, a la submissió a Ecspanya.Vergonya d'une eleccions, tonto del cul? Orgull i Dignitat és el que hauries de sentir, tontaina.

Jo penso que a hores d'ara el Rossell ja es veu que és un bluff. Però que tot i ser-ho, els interessos econòmics i polítics que el recolzen faran mans i mànigues per evitar que es desinfli. Segur. S'hi juguen molt.

Llavors, queda la candidatura del sr. Ingla. La dels que van intentar tallar el coll a Laporta quan es trobava en el seu pitjor moment. La dels aprofitats. Amb aquest perill amb potes que és en Vicens. Ni un pam de net. Jo trobo totalment coherent que en Laporta els odiï a mort. Van estar a punt de liquidar-lo. I això no es perdona fàcilment.

Des del meu punt de vista, però, cal ser pragmàtic. La millor opció seria una victòria d'en Ferrer, però aquesta és molt difícil que es doni a hores d'ara. Subsidiàriament, una possible alternativa seria un pacte entre els srs. Ferrer i Ingla per derrotar el candidat sandrista. Jo això ho veuria clarament com una victòria pòstuma d'en Laporta, no perfecta, naturalment, però sí acceptable, atès que si Rossell guanya, no perdrà ni un segon per desmuntar tot el que en Joan ha fet en set anys.

La derrota del sandrisme, d'aquest bluff mediàtic i marketinià, de l'ecspanyolisme sociològic i polític, serà una nova victòria d'en Laporta. Una més. La penúltima victòria,

Una victòria d'aquest estil, de retop, faria incrementar l'èpica d'en Laporta, com un veritable supervivent que, novament se'n surt de les pitjors situacions. I tindria una traslació immediata en altres escenaris, on ja fa setmanes que determinats poders fàctics matxaquen el personal amb les quasi nul.les possibilitats electorals de l'aposta política del personatge en qüestió.