ACABEM AMB ELS DEMAGOGS?

L'experiència de la política catalana de la darrera dècada, ens ensenya que les dues principals formacions catalanes, CiU i ERC, són súmmament sensibles a la demagògia ecspanyolista.

Durant l'aznarisme rampant (1996-2004), feia vergonya aliena veure com els diputats de CiU perdien el cul per donar-se el bec amb els peperos. Va ser el moment de glòria d'aquest wiseguy que porta per nom Josep Piqué, que va a començar a teoritzar sobre el patriotisme constitucional, i per si això no era suficient, incorporà al carro la figura sensual de la Montserrat Nebrera, que encara avui en dia aixeca passions en determinats mascles. La degeneració pepera va fer estralls en la federació i alguns dels seus militants van passar-se a la causa popular, com l'ara omnipresent Enric Millo. La síndrome Majèstic es va estendre per arreu. La pepefília de molts convergents també tenia una traducció en el món del futbol, en els anys que els merengues van aconseguir tres Champions -les úniques en color- i tres lligues, coincidint amb els darrers i agònics anys de la presidència de Josep Lluís Núñez, la desastrosa de Joan Gaspart i la interina de Enric Reyna, fins l'arribada sorprenent i esperançadora de Joan Laporta.

Amb la formació tripartit, el nou referent va ser en ZP, el qual va ser fins i tot convidat a saludar des del balcó de la Plaça Sant Jaume, en un acte d'una subordinació total, tenint en compte que encara no era més que el cap de l'oposició. Però vés per on, la gent d'ERC, amb en Josep Lluís Carod Rovira al capdavant, s´hi van encaterinar. I ja hi tornem a ser! Els demagogs espanyolistes aixecant la camisa al tonto útil català de torn. Si abans havia estat CiU, ara, li tocava el torn a ERC. Que si l'Espanya plural, que si la llei de la Dependència, que si naps que si cols, total, els erkys van caure-hi de quatre potes, i després de quasi tocar el cel, van iniciar un descens als inferns -això sí, generosament remunerat- que encara sembla que no té aturador.

Tanmateix, dins del tripartit, de seguida va aparèixer una veu que digué que el rei anava nu. La d'en Joan Carretero que encunyà l'expressió que ha fet fortuna, en titllar ZP de demagog espanyolista, fet que li va costar el càrrec, però que li donà una projecció política nacional, de la qual ja no s´ha pogut escapar, malgrat que no li fa gota de gràcia.

A hores d'ara, sembla evident que de l'esquerra espanyola ja no es pot esperar res de bo. És una lliçó dolorosa, perquè molta gent s´ha cremat com un misto, en el seu intent de trobar estacions federals i altres conyes. Plantejar-se nous Pactes de Sant Sebastià és literalment impossible. I la figura del Rubalcaba més que atracció, produeix veritable rebuig, no només per ser un merengue de pro, si no pel seu cinisme i la seva fatxenderia, que pensa que el seu interlocutor és imbècil.

Però, tanmateix, l'estratègia pendular, continua funcionant. I ara ens enfrontem a un nou perill. Davant la imminent victòria del PP, es tornarà a repetir un fenomen Majèstic II, d'enamorament boig de la gent de CiU de Mariano Rajoy i tots els seus boys and girls? Després de tot el que han fet contra Catalunya, contra el català i contra els i les catalanes?

Hi ha signes que assenyalen que la resposta és "Sí". CiU està afavorint sistemàticament el PP a Catalunya aquests darrers mesos, tot permetent-li un sobredimensionament polític i mediàtic que en cap cas li correspon. Tot fent marxa enrere en determinades polítiques com és la lingüística, la del cinema, la del comerç. Fins i tot, en l'àmbit futbolístic aquest neo-nunyisme que representa el senyor Sandro Rossell, així ho demostra.

Sí, no en tinc cap dubte. Hi ha com un determinisme ideològic que mou a l'esclau a emmirallar-se en el seu amo. Ho va fer ERC amb el PSOE, i ho va fer -i ho tornarà a fer- CiU amb el PP. Aquest determinisme és la conseqüència de la submissió estratègica que el dependentisme té respecte l'estat dominant. Només així s'entén que passi a Catalunya, el que no passa mai, en cap nació lliure: la preeminència de la ideologia per damunt de la lleialtat nacional. Que si el socialisme, que si el liberalisme, que si el social cristianisme.... Preguntem a un conservador polonès si acceptaria ser governat per la CDU alemanya de l'Àngela Merkel ... i ja veuríeu què contestaria...

Aquí doncs, el que importa ara és saber si, davant la perspectiva d'una aclaparadora victòria pepera, hi haurà algú a les files de CiU que emuli en Joan Carretero i que digui que Rajoy and company són uns demagogs espanyolistes. Qui tindrà el valor de fer-ho, i suportar les conseqüències? N´hi ha alguns convergents i alguns unionistes que apunten maneres, però encara no han fet el pas decisiu.

Només quan ho facin, podrem dir que la situació està madura perquè per fi la perspectiva d'una unió, de caràcter ideològicament transversal, però nacionalment independentista, sigui possible, factible i, naturalment, desitjable i pugui imposar-se als cada cop més escassos defensors de l'statu quo dependent d'una Catalunya cada cop més pobra i indigna.

ELS ECSPANYOLS AVISEN

No hi ha res que passi per casualitat en aquesta vida. I menys encara en aquest país petit del que cantava en Lluís Llach, i es lamenta en Josep Guardiola, i que dit, sigui de passada, jo no comparteixo, si no és en termes de dignitat nacional, que en això sí que som petits.

Els ecspanyols quan no les tenen totes fan l'única cosa que saben fer... amenaçar i acoquinar. I ara, per si les mosques, ho han tornat a fer. Ja va passar amb el debat sobre el nyap, quan un general troglodita -New York Times, dixit- va badar boca... poc dies després, el valent Artur Mas, anava de pet a la Moncloa a llepar-li cul i vores a l'inquilí de torn -en aquest cas, el demagog ecspanyolista ZP.

Va tornar a passar amb les consultes sobiranistes. Poc dies després d'una d'elles, una unitat especial de la Guàrdia Civil, assaltava un ajuntament i se'n duia emmanillat el seu alcalde. Més enllà del motiu real de l'operatiu, formalment la lluita contra la corrupció local, tot ell va ser preparat i executat amb una innegable intenció d'enviar un avís per navegants: la imatge d'un ajuntament tancat amb els vehicles de la Guàrdia Civil al davant i els números entrant i sortint, tenia un missatge subliminal que qualsevol personal mínimament qualificada intel.lectualment podia comprendre. Els mitjans de comunicació, fidels col.laboradors del poder, s'encarregaren de la difusió a tot arreu.

Ara, amb la declaració de l'estat d'alarma i la militarització dels aeroports ha tornat a passar de nou. El govern ecspanyol, conscient de la manca de fermesa de l'Artur Mas, ha aprofitat el buit de poder que hi ha a Catalunya, i la incertesa sobre quina ha de ser la via que el seu govern emprendrà -incertesa pels ecspanyols, que naturalment mai consideren cap català com un dels seus.... - per ensenyar la poteta. La Chacón, Blanco i el Rubalcaba, han executat una nova operació militar i mediàtica que deixa ben a les clares que ells no juguen. Naturalment, aquí ha tornat a funcionar a la perfecció l'excusa legitimadora: acabar amb els privilegis d'una minoria, en aquest cas els controladors aeris, una casta l'origen de la qual es remunta al franquisme i a una concepció corporatista i tancada pròpia dels règims dictatorials.

Però on els falla l'estratègia, com sempre històricament ha passat en el nacionalisme ecspanyol, és en la desproporció de la mesura emprada. Els ecspanyols sublimen sempre les seves frustracions passant-se tres pobles. O com es diu habitualment, matant mosques a canonades. Sempre ha estat així, i encara no han canviat. Si utilitzéssim un símil futbolístic, sense dubte ben vist pel merengue Rubalcaba, l'estratègia ecspanyola sempre, repeteixo sempre, consisiteix en crear una por escènica al seu adversari, de manera que aquest se senti psicològicament derrotat, abans fins i tot de començar la lluita, i demani a crits la rendició. Naturalment, en aquesta estratègia, els mèdia, en la seva funció de Brunete mediàtica, que tant genialment va definir l'Arzallus, hi juguen un paper cabdal.

Vull dir que és en la desproporció dels recursos emprats per esclafar un conflicte laboral, on se'ls veu el llautó. Ecspanya, està enviant un missatge a Catalunya, i més concretament a qui ha de gestionar els propers quatre anys d'espoli fiscal (esperem que siguin menys, però), que no faci broma, i res d'aventuretes sobiranistes... Tal és la desconfiança que tenen en el Mas, perquè encara que qualsevol català es disfressi d'ecspanyol, i es pinti estanqueres en els mugrons, com la tal Lapiedra va fer, sempre els ecspanyols el consideraran un sospitós de sedició.

Precisament, m'ha cridat molt l'atenció en l'èmfasi que els mèdia han posat en explicar amb pèls i senyals quines són les conseqüències penals de ser condemnat per sedició per un tribunal (colonial) ecspanyol. Naturalment, no és cap casualitat. Es tracta d'un altre missatge subliminal.

Agafem per exemple, l'edició del Periódico de Catalunya, un col.laborador habitual dels ecspanyols en la submissió de Catalunya. En l'edició electrònica de dissabte, ens informava, respecte el delicte de sedició,

"(...) el cometen els qui «s'alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis» o el «legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords» a les autoritats. Les penes són de quatre a vuit anys per als qui se sumin al delicte; de vuit a 10 anys per als qui els indueixen, sostenen o dirigeixen; i de 10 a 15 per als qui fan això últim des d'un lloc d'autoritat."

Got it? Ho capteu? Més clar, l'aigua. Per cert, la llei que regula el delicte de sedició en la navegació aèria és d'un any tan democràtic com el 1964, que per cert és l'any que una servidora va néixer, i que va ser quan el franquisme, commemorava a cor què vols els 25 anos de Paz.

Però encara hi ha més. Amb la declaració de l'estat d'alarma, i sempre segons el diari esmentat,

"la situació processal d'aquest col·lectiu ha variat. El ministeri de Defensa procedirà a comunicar als controladors que han estat mobilitzats per ordre del Govern. Després d'aquesta comunicació perden els seus drets com a persones civils i queden sota el comandament de militars. En el cas que es neguin a complir el mandat d'anar al seu lloc de treball seran arrestats per un delicte de desobediència i posats a disposició d'un jutjat togat militar. A més, els controladors des d'aquest moment hauran d'acatar totes les ordres que rebin i no podran al·legar cap excusa per incomplir els mandats, com que la seva jornada de treball s'ha acabat o que no poden fer més hores extres, etcètera. Tots els seus drets laborals i sindicals estan suspesos davant "la situació d'emergència nacional" i hauran de treballar fins que aquesta es resolgui."

I encara més,

"Després de la declaració de l'estat d'alarma, els controladors aeris, han passat “a estar mobilitzats", segons ha anunciat avui el vicepresident primer de l'Executiu, Alfredo Pérez Rubalcaba. La mobilització dels controladors suposa un efecte "pràctic immediat", ha explicat Rubalcaba, que és que "si no van a treballar, incor

reran en un delicte de desob

ediència tipificat al Codi Penal Militar".

Segons l'article 8.5, “a efectes d'aquest codi militar s'entendran com a militars (...) els que amb qualsevol assimilació militar prestin servei al ser mobilitzats o militaritzats per decisió del Govern”.

El delicte de desobediència tipificat al Codi Penal Militar està referit en l'article 102: “El militar que es negués a obeir o no complís les ordres legítimes dels seus superiors relatives al servei que li correspon serà castigat amb penes de tres mesos i un dia a dos anys de presó. Si la desobediència consistís a refusar permanentment el compliment de les obligacions militars s'imposarà la pena de dos anys i quatre mesos a sis anys de presó i la pèrdua de feina”.

Podem veure, doncs, com els ecspanyols han posat tota la carn a la graella. No és cap casualitat que ara això hagi passat un cop el govern de Catalunya es troba en la pràctica desactivat, i en el moment que s'està negociant -si no s'ha decidit ja- qui ocuparà les conselleries... Tampoc és casualitat que sigui ara mateix, que s'hagi decidit la semi-privatització d'Aena i de la gestió de l'aeroport del Prat. Aquí qui no corre, vola.

L'episodi aquest, però, no és l'únic que mereix una reflexió detinguda. En els darrers dies n'hi ha d'altres, que també mereixen ser estudiats atentament. Però ens n'ocuparem en un proper post.

EL DEMAGOG ECSPANYOLISTA ...

HI TORNA....

A enfotre-se'n dels catalans, potser que ja n'hi ha prou, no?

OBAMA: MADRIT NO, PRAGA SÍ

La presidència ecspanyola de la UE s'està convertint en un autèntic desastre, un calvari per al govern, i particularment per a en ZP. M'aposto un pèsol que , per tal d'amagar-se les vergonyes, i sobretot, per impedir que l'oposició pepera en tregui rendiment, es faci públic ara tot el sumari de la corrupció popular, l'anomenat cas Gürtel.

Són uns cracks els sociates, ho he de reconèixer. Desvien l'atenció i controlen l'agenda política com cap altre ho fa a l'estat. En saben un munt.

El problema que tenen ells, i no només ells, és que el món no s'acaba a les frontera de la Jonquera. Vull dir que hi ha vida més enllà d'ella.

I gràcies a Internet, podem llegir què diuen i què pensen a la resta del món.

El fracàs ecspanyol a la UE és tan gran, tan rotund, que estic segur que quan acabi la presidència, Moratinos dimitirà de forma vergonyant. Cal recordar que Moratinos és un diplomàtic de carrera, i jo diria que darrerament se li apareix cada dia el fantasma de Solbes, un economista també de carrera, que va arribar un moment que es va plantar i va deixar penjat en ZP.

En Moratinos, per exemple, deu d'estar tip, fart i cuit de les atzagaiades de la pimpolla titular del Ministeri de Defensa, l'ínclita Carme Chacón, que ja l'ha deixat més d'una, de dues i de tres vegades amb el cul enlaire.

Avui Obama s'ha muntat una mini-cimera a Praga, on ha convidat a 11 caps d'estat i de govern de l'Europa Oriental, molts d'ells, membres de la Unió Europea. Tanmateix, no ha convidat a cap representant oficial de la UE, cosa que ha estat considerat -de portes endins- com una autèntica punyalada trapera.

Aquesta iniciativa unilateral, encara pren més significació si tenim en compte que en el seu dia, Obama va anul.lar la cimera UE-USA que s'havia de fer a Madrid el proper mes de maig. Va ser un autèntic cop de puny a la boca de l'estómac de ZP.

Més clar l'aigua: "the EU-US summit was widely seen as little more than a photo-opportunity between Spanish Prime Minister Jose Rodriguez Zapatero and Mr. Obama, as there was nothing of substance on the agenda" (Brutal, no?)

Naturalment, no podem desvincular aquest fracàs sense pal.liatius de la Presidència ecspanyola, de la total manca de legitimitat política que té el govern de ZP per prendre cap iniciativa rellevant, atesa la situació econòmica del conjunt de l'estat, i sobretot de les nul.les expectatives de futur. Amb un dèficit públic del 10% del PIB (quan no hauria de ser de més del 3%) i, per damunt de tot, amb una taxa d'atur estratosfèrica, Ecspanya no és més que un llast per la Unió Europea.

Per això em fa gràcia que tant ERC com CiU vagin ara a comprar el pla anti-crisi de ZP.... Els catalanets, sempre preparats per ofrendar nuevas glorias a Ecspanya....

Pla anti-crisi, tòtiles? L'únic i eficaç pla anti-crisi és el Pla anti-Ecspanya, que és el que cal, cony! Per sort hi ha alguns que ja hi treballem.

UN TROGLODITA AL CNI

Acaba de ser nomenat director del CNI (l'agència d'intel.ligència ecspanyola, no, no és conya), el general Félix Sanz Roldan. El seu antecessor havia dimitit sota la sospita d'un munt d'abusos i corrupció.

Qui és Sanz Roldán? Ras i curt, un troglodita, si apliquem la terminologia emprada pel New York Times, en referència als militars que van pressionar -o, directament, amenaçar- durant els mesos de negociació pel nyap, el 2005.

Concretament, Sanz Roldan, llavors cap del JEMAD (Cap de l'Estat Major de la Defensa), va declarar que "la unitat d'Espanya (sic) és una preocupació per als militars". Com aquell que no vol la cosa. Les pressions exercides pels militars, de la mateixa manera que va passar el 1932 i el 1978, quan també es negociaven els anteriors estatus d'autonomia, van tenir un impacte immediat. Només cal recordar el canvi de discurs d'Artur Mas: abans anava de xulo i de sobrat, parlava d'escorrialles, etc. Després que els militarots van badar boca, va perdre el cul per anar a la Moncloa i entomar-la amb el ZP.

Col.locar aquest troglodita al capdavant de l'espionatge i el contraespionatge ecspanyol és tota una declaració d'intencions de la senyora Chacón, i sobretot de ZP. Segurament deuen pensar que si ja els acolloniren una vegada, als autonomistes, els podem acollonir una altra.

No tinc cap mena de dubte que aquest troglo iniciarà una guerra total contra l'independentisme, per ordre directa de la Moncloa, i si cal passar-se tres pobles, se'ls passarà (Todo por la Patria).

Anem amb compte.

L'ENSULSIADA DEL PSC

Avui no perdré el temps parlant d'ERC. Els calabresos estan tan contents amb l'enquesta de la London School of Economics, que no els aixafaré la guitarra. Pobrets que gaudeixin el poc que els queda! 

(Una altra cosa és que gent intel.ligent, com en Xavier, de vegades la vessin, però això demostra que el meu veí de capçalera és humà. Només un aclariment, Xavier, hi ha tendència quan són diverses les enquestes que apunten cap a una mateixa direcció, però no hi ha tendència quan hi ha una sola enquesta. No es pot confondre el desig amb la realitat).

No. Avui parlaré de la gran, de l'enorme, de la immensa, de la inabastable HÒSTIA que els sociates ecspanyols han donat als seus esclaus als seus sibwanes del PSC. Han quedat tan groguis que porten dos o tres dies i encara no s'han refet. Ho deuen tenir tot encetat,  la pallissa ha estat monumental. Catastròfica.

Em refereixo, és clar, a la crisi de Govern. Crisi? I un bé negre! Una autèntica ofensiva neo-ecspanyolista que no fa més que preparar el que ja he dit en altres posts: el gran pacte d'estat entre el PP i el PSOE. 

És casualitat que el President del PSOE, passi a ocupar una vicepresidència del govern? És casualitat que el Federico Jiménez Losantos el fotin fora ara de la COPE? Qui és l'imbècil que diu que una cosa i altra no té res a veure? Sou tarats o què?

Més. És casualitat que fotin una catalanòfoba com a Ministra de (in)Cultura? És casualitat que uns dies abans de la crisi Andalusia aconsegueixi cobrar el seu deute històric i d'aquesta manera es trenqui el front catalano-andalús en la negociació del finançament? Ara que dirà el sòmines del Puigcercós? Us enrecordeu que fa uns dies posava Andalusia pels núvols? T'han pres per enèssima vegada el pèl, Joan. Què no ho veus? Es deuen de trencar el cul amb la cara que se t'ha quedat!

Més. És casualitat que els sociates hagin acceptat que el PP tingui la presidència del Parlament basc? Quan no hi havia cap raó per donar-los-hi? Ara s'entén, perquè ho han fet, és una de les penyores del pacte ecspanyol que s'acosta. Un cop en Patxi Lopez sigui escollit Lehendakari, totes les peces estaran encaixades: només caldrà despatxar el tema del finançament amb quatre calerons (és casualitat que hagi dimitit el Secretari d'Estat David Vegara, del PSC -foto, perquè ja sap que tot està decidit?) i acabar de polir la sentència del TC en el sentit més restrictiu possible (Visca!), i cap al juny, el juliol o potser el setembre (o l'agost si volen fer veure que treballen contra la crisi) el pacte serà un fet!

No hi ha cap casualitat! Ni una. Anem a pams.

Manuel Chaves. President del PSOE i autèntic home fort. El molt parit de canto, el primer que ha exigit és lleialtat institucional. S'han de tenir collons per demanar lleialtat constitucional quan el govern ecspanyol fa quasi un any que incompleix una llei orgànica! Desgraciat! Però aquest ex-membre del govern dels anys del GAL, tot li rellisca. És un machote! I la tasca que ha assumit el situa clarament com el més que probable substitut de ZP si aquest acaba caient. 

Fixeu-vos que un dels elements claus del canvi ha estat traspassar el dossier del finançament autonòmic del ministeri d'economia al vicepresident de cooperació territorial. L'estratègia es veu d'una hora lluny i lliga amb el pacte d'estat. La nova ministra d'economia, Elena Salgado, s'encarregarà de les mesures anti-crisi, seguint les ordres directes de la Moncloa (ZP), i passarà olímpicament del tema del finançament, que quedarà en mans de Chaves. Naturalment, les mesures  anti-crisi de la Salgado seran totalment centralitzadores i de reforçament del poder central -en detriment dels poders autonòmics- no debades aviat molt aviat, tots els governs autonòmics estaran en mans dels partits ecspanyols per primera vegada des de la tornada de Tarradellas (1977), és a dir, fa més de 32 anys! Un cop Chaves solucioni el tema del finançament (i el solucionarà, coi si el solucionarà), la Salgado firmarà l'acord sense llegir-lo. 

Més. No m'estranyaria que un dels elements claus de les mesures anti-crisi fos l'intervencionisme en les caixes d'estalvi. Els ecspanyols estan rabiosos perquè una caixa ecspanyola ha fet un pet com un aglà, i en canvi, cap caixa catalana (és un dir) ha pringat. No ho poden suportar i ja estan preparant el terreny per carregar-se-les. Perquè se les carregaran, us podeu ben preparar. No en tinc cap dubte. La crisi serà l'excusa perfecta. I potser millor. Quan comencin a tocar els calers de milions de catalans, potser llavors molts votants sociates o votants de la por, veuran que la Independència és l'únic camí que queda si no volem ser més que una colònia de Madrid.

Més. La cara de l'altra vicepresidenta, la pija Maria Teresa Fernandez de la Vega, era com 80 anys més jove. La tia ha guanyat el pols a pimpolla Carme Chacón, sobretot després de la cagada de Kosovo (ai Carme, Carme, veus com ser més papista que el papa no sempre funciona, ja t'ho deia, però tu no escoltaves!). De la Vega, com Salgado i com tants altres ministres, són els genuïns representants dels alts cossos funcionarials de l'estat. L'autèntic poder de facto ecspanyol. Semblava que tenia els dies comptats, però, ara torna a renéixer, com l'au fènix.

Més. La resta de nous ministres, la veritat és com una mena de galeria dels horrors. Per una banda, en Pepinyo Blanco, a Foment, que estic segur que no trigarà ni dos mesos  a superar els despropòsits de la seva antecessora. Sí, encara que sembli impossible, és factible que Pepinyo encara la cagui més. No debades ha estat un dels pares intel.lectuals del pacte d'estat amb el PP. Amb Blanco a Foment, el tema dels aeroports, de rodalies, i tota la pesca, se n'anirà en orris. Ni cinc de calaix. Faltaria plus. (Pero qué se han pensado estos catalanes?). Es gira feina per als Tremosa, els especialistes en tema d'infrastructures i logísitica...

Els tres altres nous ministres, l'Ángel Gabilondo, la Trinidad Jiménez, i la Maria Ángeles Gonzalez-Sinde, representen el poder madrileny per excel.lència. 

Gabilondo, ex-rector d'universitat, és un altre representant de l'alt funcionariat de l'estat, i naturalment la seva tasca serà la de centralitzar encara més el model educatiu i ecspanyolitzar-lo. És el típic representant dels bascs renegats que s'han ecspanyolitzat i s'han establert a Madrid. Com passa també amb alguns personatgets catalans infumables com el Boadella, la Regàs, el Fisas i tutti quanti.

Trinidad Jiménez és una pota negra de la molt influent Federació Socialista Madrilenya (FSM), autèntic poder fàctic dins del PSOE, conjuntament amb els andalusos -i a diferència del PSC, que no pinta res, ni gens ni mica. Que aquesta tipa, que va fracassar electoralment contra el PP, s'ocupi dels temes de sanitat i política social, no només és preocupant, sinó que és directament demencial. És una autèntica inútil, que l'únic que va destacar sobretot pel seu vestuari i no se quantes marujades més. Res de bo i tot dolent.

I la nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, polèmica ja abans de prendre possessió per donar suport a les tesis catalanòfobes. Amb això ja està tot dit. O quasi, només afegir que representa els poders fàctics de la cultura ecspanyola, suposadament progre i guai... la mateixa que no va moure un dit quan el boicot catalanòfob durant la negociació del nyap. Coherents, això sí que ho tenen. I més pijos que el cagar.

I el PSC? On és Wally-PSC? Ni se'l troba, ni se l'espera. Quin ridícul més espantós! Quina vergonya! Però és clar, els Iceta, els Zaragoza, i sobretot el Montilla s'ho empassaran tot. Sibwanas com són. I sense cap complex, ni mala consciència, perquè ells són ecspanyols, una mica rarets, sí, però ecspanyols. Ridículament ecspanyols.

Respecte els dos psceros (hòstia, bona aquesta PSC+0=pscero) al govern, la pimpolla Chacón i el Corbacho, com sempre, prietas las filas, i a mandar vuecencia! És a dir, que faran tots els papers de l'auca per tal de conservar la cadira, i també, segurament, per situar-se com a substituts del Montilla. Un Montilla, amb els dies comptats....

Bonic panorama. I la crisi, que apreta... I Ecspanya, que no afluixa... I ERC, contenta amb l'enquesta. I CDC marejant la perdiu... I així anar fent....

EL GOVERN ECSPANYOL RECONEIX L'ESPOLI FISCAL DE CATALUNYA i EL SEU DRET A DECIDIR

Finalment, i després dels enormes sacrificis soferts per l'actual direcció d'ERC, avui per primera vegada, el govern ecspanyol ha reconegut l'existència d'un espoli fiscal a tota Catalunya i s'ha mostrat disposat a aixugar-lo de manera immediata.

La notícia ha estat difosa en roda de premsa pel propi president ZP, acompanyat pels pesos pesants del PSOE a Catalunya (recordeu, "el PSC somos nosotros"), celebrada a la Sala de Premsa de la Moncloa.

ZP, concretament ha anunciat que en els propers Pressupostos, s'inclourà una partida específica sota la denominació de Deuda histórica a Catalunya, que ascendeix a 18.000 milions d'euros. A més a més, aquesta partida es repetirà en els propers exercicis pressupostaris i només s'extingirà un cop la Comissió Mixta Estat-Generalitat pactin un model de finançament semblant al concert basc. Un altre dels punts rellevants de l'acord és que a partir d'ara el govern català es compromet a dedicar el 0.7% del PIB a solidaritzar-se amb el pobre i famolenc poble ecspanyol.

Però això no és tot. Segons hem pogut saber, el govern ecspanyol també es mostra disposat a aprovar una llei orgànica sobre el dret a decidir dels pobles d'Ecspanya, de manera que a partir de la seva entrada en vigor, Catalunya i la resta de nacions sotmeses a l'estat ecspanyol, podran exercir sense cap entrebanc el seu dret d'autodeterminació, mitjançant un referèndum.

Preguntat sobre aquest sobtat canvi d'actitud, ZP ha reconegut que aquests darrers dies ha vist la llum i que en somnis, se li han aparegut la Pilar Rahola, la Milagros Pérez Oliva, la Margarita Saénz i Júlia Otero li han indicat el camí cap a la Veritat Suprema...

En saber-se la notícia, des del carrer Calàbria, els membres de l'actual direcció d'ERC, amb els ulls plorosos i emocionats, han sortit al carrer cridant frenèticament el nom de ZP. Segons testimonis presencials, Joan Puigcercós es trobava en un estat d'excitació tal que ha requerit atenció sanitària, mentre que Josep Lluís Carod-Rovira, literalment ha levitat tres metres mentre mormolava paraules inconnexes, de les quals només s'ha entès un fragment: "Sóc un estadista, sóc un estadista" diuen que deia.... Per la seva banda, Josep Huguet ha estat vist amb un ninot al qual li clavava frenèticament agulles i, fora de control, anava cridant "Aquesta pel Carretero, aquesta per la Rut, aquesta per l'Emili".

La direcció d'ERC no es trobava sola en aquest dia de joia. Centenars de milers de catalans i catalanes, segons algunes fonts, prop de 350.000, omplien de gom a gom el carrer Calàbria i altres d'adjacents, tots ells i elles volien demanar perdó per haver deixat de votar el partit del recte camí i la veritat suprema...

El president de la Generalitat d'adalt, José Montilla, té previst sortir al balcó de la Plaça Sant Jaume per tal de proclamar públicament la República Catalana. En aquest moment històric, Montilla ha demanat al President de la Generalitat d'abaix, Francesc Camps, així com també al President de les Illes Balears, Francesc Antich, un acord de confederació dels tres territoris històrics. La resposta rebuda ha estat positiva en els dos casos.

La notícia ha tingut un impacte internacional enorme. Els principals mitjans de comunicació del món l'han inclosa en la portada dels seus diaris, dels seus butlletins de ràdio i dels seus telenotícies.

El blocaire Josep Sort, molt emocionat, ha penjat un post en el seu humil i modest bloc, anunciant que, aconseguits tots els seus objectius polítics, es disposa a tancar-lo i, com a prova de penitència per no haver cregut en els infalibles designis dels preclars dirigents actuals d'ERC, anirà caminant de genolls des de casa seva a la Muntanya de Montserrat. 

Fi de la crònica. Diumenge, 28 de desembre del 2008.

MOLT I MOLT BO!

L'Eva, una amiga del Facebook, m'ha enviat aquesta foto que segons sembla corre per la xarxa. No us sembla genial! Una altra utilitat per entrar-hi!

"ZP, al salón que viene Sarko y otros clientes"

LA PROMESA INCOMPLERTA DE LA UE A ZP. MOLT INTERESSANT

Em permeto reproduir un fragment de l'article del periodista Jürgen Elsässer,

"Belgrade a actuellement le soutien de Madrid. Selon le quotidien serbe Express du 11 janvier, le Premier ministre José Zapatero aurait obtenu l’assurance d’autres gouvernements de l’UE que le Kosovo ne proclamerait pas son indépendance avant le 10 mars —donc quatre semaines après la date annoncée par Thaci— car le nouveau Parlement espagnol doit être élu à cette date. Le gouvernement socialiste veut ainsi empêcher les mouvements séparatistes espagnols d’utiliser le précédent balkanique comme argument dans la campagne, les Basques ayant déjà commencé à le faire. En réaction, la majorité des Espagnols pourrait alors être tentée de sanctionner les socialistes que l’opposition conservatrice accuse d’être trop indulgente à l’égard des régions désireuses de faire sécession."

És a dir, per aquells que no sàpiguen francès, que la UE va assegurar a ZP que Kosova no proclamaria la independència abans del 10 de març, per tal que aquesta qüestió no formés part del debat electoral, en el sentit que seria aprofitada pels nacionalistes catalans i bascs i de retop pel PP per acusar els sociates de ser tou amb aquests. Tot plegat posaria en perill la reelecció d'en ZP i fins i tot podria donar lloc a una victòria pepera.

Bé, si ara relacionem aquest fet amb els luctuosos esdeveniments que es van produir en el Parlament del Zoo, on 11 diputats de CiU, entre els quals el Secretari General d'UDC i la Cap de Campanya de Duran i Ecspanya, conjuntament amb destacats diputats roquistes i alcaldes-cacics, casualment no eren presents a l'hora de votar la inclusió en l'ordre del dia del Ple una declaració a favor del reconeixement de la independència de Kosova, trobem que no es tracta d'un fet gens casual.

En primer lloc, si la declaració s'hagués pogut votar, al comptar amb el suport de CiU i ERC, hauria prosperat. Aquest fet, hauria tingut una repercussió internacional immediata -no és conya, encara que ho sembli. En plena ebullició post-accessió a la independència que el Parlament de Catalunya s'hagués posicionat a favor de la Independència de Kosova, hauria tingut un indubtable ressò mediàtic. A hores d'ara, no sé si en el proper ple, si els ecspanyols continuen fent el ridícul i arrenglerant-se amb Sri Lanka, en la seva oposició numantina contra la Independència de Kosova, s'intentarà incloure de nou el punt aquest. Si es fa millor. Ara bé, és possible que el proper Ple tingui lloc després de la fi de la campanya electoral -no ho sé, perquè el web del Parlament de Catalunya no funciona. Si és així, com a mínim no tindrà repercussions electorals immediates, per que la jornada electoral ja haurà passat. I això, sense cap mena de dubte, afavoreix els sociates.

Això ens porta al segon punt. Naturalment, els sociates havien d'evitar de totes totes que el Parlament aprovés la declaració. I naturalment, o si més no jo ho hagués fet, van recórrer a un tonto útil, com és en Duran i Ecspanya. Si no vaig mal equivocat, aquest és el president de la Comissió de Política Exterior del Congrés de Diputats, per la qual cosa segur que estava informat de la promesa de la UE a ZP. No seria doncs, gens estrany que hagués donat l'ordre als seus col.laboradors més estrets, i els dos esmentats, sense cap mena de dubte ho són, d'impedir que s'inclogués el punt en l'ordre del dia del Ple. Un favor que segur que tindrà alguna recompensa en la propera legislatura, si les eleccions les guanya en ZP. O potser no, perquè l'autonomisme català és tan imbècil que fins i tot quan ha de cobrar els favors que fa, acaba pagant i donant les gràcies!

BONICS I GLORIOSOS 4 ANYS ENS ESPEREN

Porto uns dies sense escriure per dos motius. El primer és que he estat enganxat al joc d'ordinador Imperial Glory, que mai havia guanyat... fins fa 20 minuts, que després de 15 dies de partida, ha sortit a la plantalla la gloriosa frase: TOTAL VICTORY!. M'he emocionat i tot. Però d'aquest joc, desenvolupat per una companyia ecspanyola, en parlaré un altre dia.

La segona raó per la que no he escrit, és pel fet que m'he estat recuperant de l'estat catatònic en què vaig caure quan vaig començar a escoltar les declaracions, o més aviat, els lladrucs, del new kid in the block, en Manuel Pizarro.

No puc expressar els meus sentiments, o se'm fa molt difícil fer-ho, quan aquest fenomenu obre la seva boqueta de pinyó. Dono gràcies als déus, a l'atzar, a la fortuna, a qui sigui, fins i tot a Franco, per haver parit un individu com aquest.

És de veres que, els propers quatre anys seran bonics i gloriosos de debò, i no penso que m'equivoqui si dic que adreçaran el país, com si fos un avió, en la pista d'enlairament de la sobirania. Fixem-nos-hi.

Si guanyen els sociates, tindrem en José Bono de President de les Corts Generals, és a dir, de número 3 en la jerarquia d'autoritats ecspanyola. Si guanyen els peperos, tindrem en Pizarro de número 2 del govern o, vés a saber!, de vice-president executiu, i en conseqüència, de número 1 en la pràctica, del govern.
Més. Si tenim en compte que, molt probablement al llarg d'aquests propers quatre anys assistirem al relleu del Borbó vell pel Borbó jove, tenim que la xefatura de l'estat estarà en mans d'un passerell, al qual, per altra banda, li han encolomat una esposa que no és precisament una toia, donat que és públic i notori el seu, diguem-ne, aznarisme sociològic. Serà un moment clau per saber si hi ha monarquia després de Joan Carles de Borbó, o si es procedeix a proclamar la III República, fonamentada, naturalment, en això que ara tant es parla a la megalopolis de l'estepa, del nacional-liberalisme, seguint les petjades deixades tant per George W. Bush, com, més darrerament, pel propi Nicolas Sarkozy.

I encara més. És públic i notori que el retorn de Bono a la primera línia política, és el reconeixement del fracàs de ZP per transformar el PSOE en un partit renovat. L'herència del felipisme, i més concretament, el seu pacte de sang amb els poders fàctics (particularment amb l'ara General Galindo, implicat en la trama del GAL), així com la corrupció sense control dels seus dirigents locals o territorials, ho ha impedit. En aquest sentit, qualsevol pas en fals de ZP, serà aprofitat per Bono per saltar-li a la jugular i arrabassar-li el poder. Caldrà recordar encara que Bono va perdre en la cursa del lideratge amb ZP, per només tres vots (3)?.

En definitiva, que cap al 2012, i això sense tenir en compte les conseqüències de l'hipotètic referèndum basc del 2010, ens podem trobar que a l'Estat espanyol s'hagi proclamat la III República, a la Presidència de la qual no tinc cap dubte que aspiraria un Aznar remix.

O bé, un monarca jove i sense pes polític, que serà tapat per un president del govern omnipresent, encapçalat bé per Bono, bé, per algun personatge destacat del moviment nacional-liberal.

No cal dir que aquest escenari implicaria un nivell de polarització entre Catalunya i Ecspanya màxim i que, tal i com va passar amb els 8 anys de govern Aznar, amb els 4 anys de govern Zapatero, més els 4 que ara vénen, no faria més que incrementar l'opció independentista a Catalunya.

Només resta saber si els líders independentistes, tant a nivell polític, com social, estaran a l'alçada de les circumstàncies, el 2012... o bé continuaran amb les collonades d'assolir el model de finançament basc... l'any 2023! En definitiva, que malgrat que els ecspanyols ens ajudaran molt a la difusió de l'independentisme, caldrà verificar si es fa el pas endavant inajornable i imprescindible de dir, amb un somriure a la boca, "Adéu Ecspanya".

He dit.

ATENCIÓ, ATENCIÓ... DESPRÉS DE L'HABITATGE, L'EDUCACIÓ!

Ho escolto, al Telenotícies i ho confirmo a la premsa. El gran mentider, ZP, anuncia una conferència de presidents autonòmics per per compartir objectius en el tema de l'educació. A La Vanguardia assenyalen que un dels objectius serà l'enfortiment de l'ecspanyol en el món (pregunta: Catalunya és al món?), així com la creació d'una Agència de les Indústries Culturals, etc.

En definitiva, si amb la Chacón ja han assaltat les competències d'habitatges, ara li toca el torn a les d'educació. Naturalment, no és casual que fa uns dies en Mariano Rajoy va anunciar que si guanyava, eliminaria la immersió lingüística...

En definitiva, ja ens trobem amb un dels temes estrella de les eleccions del 9 de març, a veure qui defensa més i millor l'ecspanyolitat cultural i lingüística... Naturalment, tothom sap qui serà els enemics a batre.

Tothom menys en Carod Rovira, el menja-xenòfobs vocacional, és clar.

ÉS BROMA POMA!

L'altre dia, el cantamanyanes d'en ZP va i diu, enmig de l'akelarre sociata de Gavà, que la CAC tindrà infrastructures de primera, vaja king size. A banda i banda, com els dos lladres, en Montilla i la Chacon, en la seva salsa. Somriure de rata. Però hi ha algú que es cregui aquesta patuleia? Precisament ara que els sociates han tret els pitjors resultats de la seva història? Precisament ara, que el seu poder a la ciutat de Barcelona comença a fer figa! Auguro que quan els sociates siguin escombrats del Cap i Casal, sortiran a la llum trenta o quaranta anys de corrupció, nepotisme, amiguisme. No és descartable que algú es foti un tret, es llenci daltabaix o opti per una sobredosi de pastilles -de fet ja hi estan acostumats, a les pastilles, vull dir.

Però si a Gavà van fer riure, això d'en Castells i en Solbes, és per plorar. Dos catalans a Madrid -segurament parlarien en català, oi?- negociant la maleïda xifra del 18.8%. Però hi ha algú en el món que vulgui que el seu país sigui el 18.8% d'alguna cosa, sobretot si aquesta cosa, és l'Estat ecspanyol?

Jo vull un país al 100%. El vull tot: humanament, físicament, econòmicament, culturalment, etc.. Jo sóc normal. Els autonomistes i els ecspanyolistes són els raros. Jo no em conformo en ser un percentatge d'una merda. Vull ser el tot d'una nació moderna, endreçada, capdavantera i gloriosa.

Poc a poc ho estem aconseguint. Fins i tot, els deus, si existeixen, ja castiguen Ecspanya i els seus cipais, ni que sigui a bàsket. Hem de posar tota la carn a la graella. L'autonomia i, amb ella, Ecspanya, ja no s'aguanta ni amb pinces. Som més a prop del que ens pensem.

ZP VISITA ELS AFECTATS PER L'APAGADA ELÈCTRICA DE BARCELONA

En aquesta fotografia es recull el moment emocionant en el qual el sr. ZP, el demagog ecspanyolist, s'interessa per l'estat dels afectats per l'apagada elèctrica de Barcelona de la setmana passada. La trobada va tenir lloc en un dels modestos pisos que porten molts dies sense servei elèctric. Tres dels afectats per l'apagada, els senyors José, Joan i Jordi, van informar ZP de les terribles condicions en les que han viscut d'ençà l'incident, i no van tenir cap mena de dubte a considerar imprescindible la construcció de la MAT.


"Amb la MAT" va afirmar taxatiu el sr. José, "l'apagada no hauria passat mai". Quan els periodistes li digueren que la MAT no té res a veure amb Barcelona, el sr. José respongué que eren uns sectaris i que estaven plens de prejudicis i va exigir una còpia de les gravacions, per si era susceptible de ser segrestada la crònica abans que es retransmetés per TV.

Per la seva banda, el sr. Jordi, titllà d'antidemocràtics aquells que no descarten que l'apagada tingués algun tipus de relació amb les obres que sí s'estan realitzant a Barcelona, per a l'arribada de l'AVE -que no del TGV, que encara hi ha classes.

Finalment, el sr. Joan, va sorprendre tothom afirmant que havia aprofitat els dies sense llum per fer tots els sodokus que tenia pendents, i que per això estava molt agraït a les companyies elèctriques per la seva inestimable col.laboració.

Abans d'acomiadar-se dels seus interlocutors, el sr. ZP va manifestar que el contacte que acabava de tenir amb els ciutadans del carrer era altament gratificant perquè mai havia vist tant gent llepant el terra que ell trepitjava. Fet que va atribuir sense cap mena de dubte a l'esperit laborioso y agradecido del català abierto y tolerante. Va afegir que espera tornar aviat a Catalunya, sobretot en el cas que rebenti una nuclear, o esclati la petroquímica o un comboi de la RENFE es porti per endavant un autobús de gent de l'INSERSO. D'aquesta manera, va concloure, els catalans comprendran que ser ecspanyol és guay i que no ser-ho seria profundament avorrit i monòton.