ACABEM AMB ELS DEMAGOGS?

L'experiència de la política catalana de la darrera dècada, ens ensenya que les dues principals formacions catalanes, CiU i ERC, són súmmament sensibles a la demagògia ecspanyolista.

Durant l'aznarisme rampant (1996-2004), feia vergonya aliena veure com els diputats de CiU perdien el cul per donar-se el bec amb els peperos. Va ser el moment de glòria d'aquest wiseguy que porta per nom Josep Piqué, que va a començar a teoritzar sobre el patriotisme constitucional, i per si això no era suficient, incorporà al carro la figura sensual de la Montserrat Nebrera, que encara avui en dia aixeca passions en determinats mascles. La degeneració pepera va fer estralls en la federació i alguns dels seus militants van passar-se a la causa popular, com l'ara omnipresent Enric Millo. La síndrome Majèstic es va estendre per arreu. La pepefília de molts convergents també tenia una traducció en el món del futbol, en els anys que els merengues van aconseguir tres Champions -les úniques en color- i tres lligues, coincidint amb els darrers i agònics anys de la presidència de Josep Lluís Núñez, la desastrosa de Joan Gaspart i la interina de Enric Reyna, fins l'arribada sorprenent i esperançadora de Joan Laporta.

Amb la formació tripartit, el nou referent va ser en ZP, el qual va ser fins i tot convidat a saludar des del balcó de la Plaça Sant Jaume, en un acte d'una subordinació total, tenint en compte que encara no era més que el cap de l'oposició. Però vés per on, la gent d'ERC, amb en Josep Lluís Carod Rovira al capdavant, s´hi van encaterinar. I ja hi tornem a ser! Els demagogs espanyolistes aixecant la camisa al tonto útil català de torn. Si abans havia estat CiU, ara, li tocava el torn a ERC. Que si l'Espanya plural, que si la llei de la Dependència, que si naps que si cols, total, els erkys van caure-hi de quatre potes, i després de quasi tocar el cel, van iniciar un descens als inferns -això sí, generosament remunerat- que encara sembla que no té aturador.

Tanmateix, dins del tripartit, de seguida va aparèixer una veu que digué que el rei anava nu. La d'en Joan Carretero que encunyà l'expressió que ha fet fortuna, en titllar ZP de demagog espanyolista, fet que li va costar el càrrec, però que li donà una projecció política nacional, de la qual ja no s´ha pogut escapar, malgrat que no li fa gota de gràcia.

A hores d'ara, sembla evident que de l'esquerra espanyola ja no es pot esperar res de bo. És una lliçó dolorosa, perquè molta gent s´ha cremat com un misto, en el seu intent de trobar estacions federals i altres conyes. Plantejar-se nous Pactes de Sant Sebastià és literalment impossible. I la figura del Rubalcaba més que atracció, produeix veritable rebuig, no només per ser un merengue de pro, si no pel seu cinisme i la seva fatxenderia, que pensa que el seu interlocutor és imbècil.

Però, tanmateix, l'estratègia pendular, continua funcionant. I ara ens enfrontem a un nou perill. Davant la imminent victòria del PP, es tornarà a repetir un fenomen Majèstic II, d'enamorament boig de la gent de CiU de Mariano Rajoy i tots els seus boys and girls? Després de tot el que han fet contra Catalunya, contra el català i contra els i les catalanes?

Hi ha signes que assenyalen que la resposta és "Sí". CiU està afavorint sistemàticament el PP a Catalunya aquests darrers mesos, tot permetent-li un sobredimensionament polític i mediàtic que en cap cas li correspon. Tot fent marxa enrere en determinades polítiques com és la lingüística, la del cinema, la del comerç. Fins i tot, en l'àmbit futbolístic aquest neo-nunyisme que representa el senyor Sandro Rossell, així ho demostra.

Sí, no en tinc cap dubte. Hi ha com un determinisme ideològic que mou a l'esclau a emmirallar-se en el seu amo. Ho va fer ERC amb el PSOE, i ho va fer -i ho tornarà a fer- CiU amb el PP. Aquest determinisme és la conseqüència de la submissió estratègica que el dependentisme té respecte l'estat dominant. Només així s'entén que passi a Catalunya, el que no passa mai, en cap nació lliure: la preeminència de la ideologia per damunt de la lleialtat nacional. Que si el socialisme, que si el liberalisme, que si el social cristianisme.... Preguntem a un conservador polonès si acceptaria ser governat per la CDU alemanya de l'Àngela Merkel ... i ja veuríeu què contestaria...

Aquí doncs, el que importa ara és saber si, davant la perspectiva d'una aclaparadora victòria pepera, hi haurà algú a les files de CiU que emuli en Joan Carretero i que digui que Rajoy and company són uns demagogs espanyolistes. Qui tindrà el valor de fer-ho, i suportar les conseqüències? N´hi ha alguns convergents i alguns unionistes que apunten maneres, però encara no han fet el pas decisiu.

Només quan ho facin, podrem dir que la situació està madura perquè per fi la perspectiva d'una unió, de caràcter ideològicament transversal, però nacionalment independentista, sigui possible, factible i, naturalment, desitjable i pugui imposar-se als cada cop més escassos defensors de l'statu quo dependent d'una Catalunya cada cop més pobra i indigna.