LA PANXA D'EN LAPORTA... O ELS NEGOCIS D'EN SANDRUSKO

Joan Laporta, "El Nen", continua sent l'objectiu obsessiu de l'ecspanyolada. Fins i tot després d'aconseguir exterminar qualsevol signe de laportisme al club -corregeixo, només en queda un, i es diu Guardiola-i d'arrossegar per terra el seu nom, l'ecspanyolada, amb el Grup Godó al capdavant, no en té prou.

És del tot sabut, que malgrat els seus errors, que han estat molts, El Nen ha nascut amb una flor al cul de dimensions considerables, i

com els gats, sembla tenir set vides. Això omple d'ira l'espanyolada mediàtica que s´ha autoimposat l'obligació que acabi esdevenint un bon catalanet, tipus Duran i Ecspanya, Josep Piqué, Francesc Camps o en Josep Ramon Bauzà, i s'agenolli davant dels ecspanyols i demani perdó per ser català, i ofereixi noves glòries a Ecspanya.

Donat aquest odi visceral, no li perdonen ni una. I així que poden l'estomaquen de dalt a baix, de dreta a esquerra, per davant... i per darrere.

Les fotos de les seves vacances, semblen doncs una oportunitat per continuar la campanya d'assetjament i de destrucció d'una persona que fins ara ha aconseguit tot el que s'ha proposat: la presidència del Barça, l'escó al Parlament i la regidoria a l'Ajuntament. I a més ho ha fet sense renunciar a una Vida Loca, amb dones, xampany, iots, luxe i això tan ridícul que és el glamour.

On s'és vist que un catalanet, i a més independentista, gaudeixi d'aquests plaers reservats a la borbonada i a l'oligarquia madrilenya i als seus tentacles provincials?

En aquest cas, l'atac ad hominem, està pensat per destruir la imatge eròtica del personatge (la panxa), conscients com són, que a una legió de dones, en Laporta les posa a cent.

Però, és clar, en el món de la política no tot és tan senzill. I vet aquí que la campanya contra Laporta coincideix amb un reportatge d'un canal de televisió brasiler que analitza les relacions empresarials entre el gran botxí Sandro Rosell i el president de la Federació Brasilera de Fútbol, Ricardo Teixeira.

Unes relacions que s´han posat novament de manifest arran de la celebració de la Copa Amèrica de futbol, l'equivalent a l'Eurocopa, durant la qual, Rosell ha acompanyat la selecció brasilera i se l´ha vist amb Teixeira.

Si no entenc malament, sembla ser que hi haurà un segon lliurament, és a dir, un nou reportatge al respecte.

Però està més que clar que el soufflé Laporta d'aquest estiu sembla pensat per amagar l'impacte del reportatge sobre els negocis Rosell. No fos cas que el príncep blanc de l'ecspanyolisme, l'altre nen, el nen de la vetllada a la Cerdanya, on sembla que es va decidir el futur del país, prengués mal.

ACABEM AMB ELS DEMAGOGS?

L'experiència de la política catalana de la darrera dècada, ens ensenya que les dues principals formacions catalanes, CiU i ERC, són súmmament sensibles a la demagògia ecspanyolista.

Durant l'aznarisme rampant (1996-2004), feia vergonya aliena veure com els diputats de CiU perdien el cul per donar-se el bec amb els peperos. Va ser el moment de glòria d'aquest wiseguy que porta per nom Josep Piqué, que va a començar a teoritzar sobre el patriotisme constitucional, i per si això no era suficient, incorporà al carro la figura sensual de la Montserrat Nebrera, que encara avui en dia aixeca passions en determinats mascles. La degeneració pepera va fer estralls en la federació i alguns dels seus militants van passar-se a la causa popular, com l'ara omnipresent Enric Millo. La síndrome Majèstic es va estendre per arreu. La pepefília de molts convergents també tenia una traducció en el món del futbol, en els anys que els merengues van aconseguir tres Champions -les úniques en color- i tres lligues, coincidint amb els darrers i agònics anys de la presidència de Josep Lluís Núñez, la desastrosa de Joan Gaspart i la interina de Enric Reyna, fins l'arribada sorprenent i esperançadora de Joan Laporta.

Amb la formació tripartit, el nou referent va ser en ZP, el qual va ser fins i tot convidat a saludar des del balcó de la Plaça Sant Jaume, en un acte d'una subordinació total, tenint en compte que encara no era més que el cap de l'oposició. Però vés per on, la gent d'ERC, amb en Josep Lluís Carod Rovira al capdavant, s´hi van encaterinar. I ja hi tornem a ser! Els demagogs espanyolistes aixecant la camisa al tonto útil català de torn. Si abans havia estat CiU, ara, li tocava el torn a ERC. Que si l'Espanya plural, que si la llei de la Dependència, que si naps que si cols, total, els erkys van caure-hi de quatre potes, i després de quasi tocar el cel, van iniciar un descens als inferns -això sí, generosament remunerat- que encara sembla que no té aturador.

Tanmateix, dins del tripartit, de seguida va aparèixer una veu que digué que el rei anava nu. La d'en Joan Carretero que encunyà l'expressió que ha fet fortuna, en titllar ZP de demagog espanyolista, fet que li va costar el càrrec, però que li donà una projecció política nacional, de la qual ja no s´ha pogut escapar, malgrat que no li fa gota de gràcia.

A hores d'ara, sembla evident que de l'esquerra espanyola ja no es pot esperar res de bo. És una lliçó dolorosa, perquè molta gent s´ha cremat com un misto, en el seu intent de trobar estacions federals i altres conyes. Plantejar-se nous Pactes de Sant Sebastià és literalment impossible. I la figura del Rubalcaba més que atracció, produeix veritable rebuig, no només per ser un merengue de pro, si no pel seu cinisme i la seva fatxenderia, que pensa que el seu interlocutor és imbècil.

Però, tanmateix, l'estratègia pendular, continua funcionant. I ara ens enfrontem a un nou perill. Davant la imminent victòria del PP, es tornarà a repetir un fenomen Majèstic II, d'enamorament boig de la gent de CiU de Mariano Rajoy i tots els seus boys and girls? Després de tot el que han fet contra Catalunya, contra el català i contra els i les catalanes?

Hi ha signes que assenyalen que la resposta és "Sí". CiU està afavorint sistemàticament el PP a Catalunya aquests darrers mesos, tot permetent-li un sobredimensionament polític i mediàtic que en cap cas li correspon. Tot fent marxa enrere en determinades polítiques com és la lingüística, la del cinema, la del comerç. Fins i tot, en l'àmbit futbolístic aquest neo-nunyisme que representa el senyor Sandro Rossell, així ho demostra.

Sí, no en tinc cap dubte. Hi ha com un determinisme ideològic que mou a l'esclau a emmirallar-se en el seu amo. Ho va fer ERC amb el PSOE, i ho va fer -i ho tornarà a fer- CiU amb el PP. Aquest determinisme és la conseqüència de la submissió estratègica que el dependentisme té respecte l'estat dominant. Només així s'entén que passi a Catalunya, el que no passa mai, en cap nació lliure: la preeminència de la ideologia per damunt de la lleialtat nacional. Que si el socialisme, que si el liberalisme, que si el social cristianisme.... Preguntem a un conservador polonès si acceptaria ser governat per la CDU alemanya de l'Àngela Merkel ... i ja veuríeu què contestaria...

Aquí doncs, el que importa ara és saber si, davant la perspectiva d'una aclaparadora victòria pepera, hi haurà algú a les files de CiU que emuli en Joan Carretero i que digui que Rajoy and company són uns demagogs espanyolistes. Qui tindrà el valor de fer-ho, i suportar les conseqüències? N´hi ha alguns convergents i alguns unionistes que apunten maneres, però encara no han fet el pas decisiu.

Només quan ho facin, podrem dir que la situació està madura perquè per fi la perspectiva d'una unió, de caràcter ideològicament transversal, però nacionalment independentista, sigui possible, factible i, naturalment, desitjable i pugui imposar-se als cada cop més escassos defensors de l'statu quo dependent d'una Catalunya cada cop més pobra i indigna.

DOTZE SAVIS O DOTZE MONES?

Que la cosa degenera ho podem comprovar amb l'anunciat nomenament d'un comissió formada per 12 individus als quals alguns mitjans gosen anomenar savis. Es tracta d'una comissió presidida pel Tio Pepe, i que té com a missió fer recomanacions de cara als reptes que haurà de fer front la Unió Europea  entre el 2020 i el 2030 i determinar en aquest context el paper de Catalunya. Els seus treballs seran presentats al grup de treball presidit pel mismíssim Felipe González que farà el mateix però a escala europea. Els titllats com a savis catalans, presentaran el seu report quan Ecspanya ocupi la presidència de torn de la UE, en el primer semestre del 2010.

Però anem a pams. A qui diuen savis? Són realment savis? De fet, no. Lluny de ser una comissió acadèmica, és una comissió totalment polititzada i les conclusions de la qual, pràcticament ja es poden avançar d'avantmà.

A més de Montilla, hi figuraran quatre diplomàtics, un pallasso, i una autèntica llista de polítics freakis, que fa espantar.

Els diplomàtics són Eugeni Bregolat i Obiols, Carles Casajuana i Palet, Joan Antoni March i Pujol i Joan Prat i Coll. 

Val a dir que el primer i l'últim d'aquests quatre diplomàtics de carrera, van entrar-hi, sota el règim franquista. És a dir, que van ser diplomàtics de Franco. Els altres dos, no ho pogueren ser, per motius d'edat, que si no... Un d'ells va ocupar càrrecs d'alta responsabilitat en els governs de la UCD, i un altre va ser un estret col.laborador del pepero Abel Matutes, quan aquest era comissari europeu. Una altra coincidència en alguns d'ells és l'haver estat diplomàtic a l'antiga URSS -hòstia, com el Samaranch! Serà coincidència? (pregunta estúpida...)

El pallasso, tot i que se'l vincula al grup de diplomàtics, no és altra que l'impresentable Joan Clos i Matheu, actualment ambaixador a Turquia. A hores d'ara encara no se sap de cap incident diplomàtic, però no us estranyeu si algun dia Turquia i Grècia tornen les hòsties. Segurament, el culpable serà en Clos. Quina nassos, titllar Clos de savi!

Passem als freakis. N'hi ha dos, que són antics ministres del GAL, com és el cas públic i notori d'en Narcís Serra i de Joan Majó. Sobradament coneguts i amb una fulla de serveis que fa esparverar. En Majó va aconseguir la fita que TV3 perdés el seu lideratge d'audiència i iniciés una decadència que encara dura. Un geni, doncs. D'en Serra, no cal dir res, per ser de sobres conegut.

La resta són Frederic Mayor Zaragoza, i l'Eduard Punset, el telepredicador televisiu. Val a dir que tots dos, van ser ministres sota els governs de la UCD, en els anys setanta i primers vuitanta. També hi ha l'incombustible Josep Piqué, autèntic desitjat pels sociates, malgrat la seva militància, força accidentada, per cert, al PP.

Per acabar d'embolicar la troca, la comissió compta amb dos individus que realment han estat un desastre per a la representació de Catalunya a Brussel.les. Em refereixo a l'impresentable d'en Carles Gasòliba i Böhm i santa Concepció Ferrer, ex-MEP d'Unió Democràtica, i si no vaig errat, opusdeista de pro. És de suposar que aviat s'inclourà com a acte de desgreuge sant Ignasi (de Loyola?) Guardans.

La llista es tanca amb la noia dels encàrrecs, l'Anna Terron, sempre al servei de la causa. 

Un cop repassada la llisteta de marres, quines conclusions podem treure? Que s'ha de ser un autèntic cínic per dir que aquesta colla són savis... no són més que autèntics carnissers a punt per esquarterar Catalunya i recomanar la seva definitiva eutanàsia en el context europeu. Fixeu-vos: funcionaris franquistes, antics UCDs, antics PPs, els sectors més ecspanyolistes de CiU, sociates sector GAL, i algun saltimbanqui i la secretària... quin panorama, oi?

Realment s'ha de tenir molta mala llet per considerar que aquests individus -potser amb l'única excepció d'en Mayor Zaragoza- tinguin res a dir que no sigui si bwana a l'amo ecspanyol. No obstant això, seguiré els seus treballs, no tant per que pensi que diran quelcom útil per Catalunya, sinó perquè estic segur que, per poc que puguin, faran el possible per enfonsar-la i destruir-la com a nació. En tot cas ja ho comprovarem. 

Ramon, un cop siguis eurodiputat, faries bé de marcar-los d'aprop a aquesta colla, que ens volen mal. Oriol, tu també, en l'hipotètic cas que surtis escollit.