NOVA CALBOTADA DE GUARDIOLA A SANDRUSKO

L'adéu de Guardiola pot acabar sent una mica abrupte perquè cada dia que passa el noi es va deixant anar més. Les seves darreres paraules han estat una veritable atzagaiada contra la Junta del Sandrusko, a la qual Guardiola, implícitament, però cada cop més explícitament, la fa responsable de no haver guanyat la Lliga. I té tota la raó.


La referència al "nostre silenci", s'ha interpretat des del lobby pro-sandrusko, com una referència estrictament personal, quan és evident, encara que no es vulgui reconèixer que és una referència al Barça com a club, i en conseqüència, a la Junta, i molt particularment a aquesta cosa que la presideix.


Efectivament, van ser els reiterats silencis de la Junta a les agressions patides pels jugadors del Barça bé al camp, bé als despatxos dels òrgans disciplinaris, els que van permetre que el Madrid se sentís prepotent i incrementés la pressió sobre els àrbitres i tota la parafernàlia futbolística espanyola, i aquesta, naturalment, a bodes em convides, es va inclinar del cantó merengue, amb decisions demencials tant pel que fa a penalties, expulsions, sancions, etc. De totes les quals el Madrid va sortir-ne clarament beneficiat.



Ha estat, doncs el Sandrusko dels collons i tota la seva Junta d'ecspanyols i fidels servents d'Espanya, els que han estroncat, de moment lleugerament, la trajectòria victoriosa dels darrers anys d'un Barça dominador del futbol mundial, d'un Barça que exhibia amb orgull la seva catalanitat. 

Ara els autonomistes ja respiren més tranquils perquè tot ha tornat a mare: el Madrid guanyant la Lliga, i el Barça aplaudint... perquè no pot ser que els catalans guanyem, on s'és vist. Nosaltres estem en aquesta terra per ofrendar nuevas glorias a España, és a dir per a fer d'spàrring de luxe del Madrid, perquè el Madrid és Espanya... encara que la major part dels seus jugadors, siguin estrangers.


Guardiola dispara, però és interessant veure com la brunete sandruska, dissimula. Jo penso que el Sandrusko és el personatge més ben protegit pels mèdia pro-Espanya. Mai un individu que presenta tants punts febles, ha rebut menys atacs des del quart poder. Perquè aquest silenci, aquesta omertà, al voltant d'un tio que té merders judicials per donar i vendre? Quin és el seu paper en la Catalunya autonòmica?

FUTBOL, QÜESTIÓ D'ESTAT

El futbol s´ha convertit en una qüestió d'estat. I més concretament, en una qüestió d'estat ... espanyol. Ja fa temps que els espanyols, per masturbar-se davant la comunitat internacional, apel.len als èxits esportius. Tant s'han masturbat, que alguns, tips de les seves esquitxades s'hi han tornat. Per exemple, França, amb el tema de la corrupció i el dopatge de les estrelles esportives ecspanyoles, ho va deixar ben a les clares, per a la irritació de Madrid.


Dit amb paraules planeres, els governs espanyols tracten l'esport com un tema estratègic i de rellevància fonamental per a la cohesió nacional. I ho fan de la mateixa manera que ho feien els règims comunistes en els anys 80 i ho continua fent la Xina en l'actualitat. És el que podríem anomenar, i no per casualitat, Mètode Samaranch: la manipulació de l'esport per a objectius pròpiament polítics, d'enlairament del prestigi a nivell internacional,  per reforçar l'orgull nacional a nivell interior.

A més sembla clar que això no diferencia entre blaus i rojos. Si amb Aznar, es va viure l'apoteosi del Real Madrid dels noranta, i després el sorgiment dels Nadal, dels Alonso i fins i tot dels Gasol, amb ZP va ser el torn de la Roja. Que si l'Eurocopa, que si el Mundial...


Tanta és la rellevància de l'esport que alguns beneits al.leguen que la Independència faria inviabe els enfrontaments Barça-Madrid a la Lliga i a la Copa del Rei. So what? Penso que és una tonteria que no mereix ni tan sols resposta.

És al.lucinant, tanmateix, el que va passar la nit anterior al darrer partit Barça-Madrid. Va tenir lloc un sopar a casa d'en Carles Vilarrubí-Sol Daurella, on segons el que he pogut llegir, en diferents mitjans, hi van participar, l'Artur Mas, en Xavier Trias, l'Oriol Pujol, Florentino Pérez, Josep Maria Bartomeu, Javier Solana, els Godó -pare i fill, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Fernando Fernandez Tápias (àlies fefé), Cayetano Martínez de Irujo (Casa d'Alba) i el líder (ahahaha) dels sociates, Pere Navarro. 


Com s'explica la presència de l'Artur Mas? I la de Pere Navarro? Naturalment seria interessant saber el contingut de la conversa...

Ara la veritat, he de dir que ara entenc més diverses coses:


1. La tossuderia d'en Guardiola en dir que la Lliga estava perduda fa setmanes, quan era evident que no ho estava, i la prova és que vam arribar a estar, ni que fos provisionalment, a 1 punt dels nazis.


2. L'equip de sortida que va treure Guardiola dissabte passat, sense Cesc i Piqué, ni tan sols Alexis o Pedro -dos killers anti-Madrid contrastats, de manera que el Barça va sortir clarament en inferioritat de potència de foc...


Potser és que calia que aquesta lliga la guanyés el Madrid? 

NOU POST AL BGS

De grenyuts i pixadors de colònia, nou post al BGS.

EL SUBPRESIDENT SANDRUSKO BENEEIX LES AGRESSIONS CONTRA EL BARÇA

El món ha al.lucinat quan ha escoltat les excuses que el subpresident del Barça, en Sandrusko, ha donat per no denunciar els merengues, entrenador i president inclosos, naturalment, davant les instàncies oficials.

Amb la seva actitud i la suada referència al seny, aquest individu senzillament està obrint la veda a la cacera dels jugadors del Barça, i molt probablement també dels tècnics i no cal dir dels aficionats. Coneixent com conec la psicologia dels ecspanyols, a la qual he dedicat moltes hores d'estudi, m'atreveixo a vaticinar que la temporada que comença no acabarà sense que el propi Guardiola o altres membres de l'staff tècnic, siguin objecte d'agressions físiques per part dels cafres ecspanyols.

Ras i curt, en el seu ADN nacional, els ecspanyols no poden suportar que els catalans ens en sortim. Ells estan predestinats a matxacar-nos. Per ells, des del segle XVII pel cap baix, és una llei històrica, que es va elevar a imperatiu sobretot després de la Crisi del 98, quan després de la pèrdua de les darreres colònies americanes, l'obsessió anti-catalana va esdevenir el seu leitmotiv per subliminar les seves frustracions d'ultramar.

Per tant, estossinar un català, per un ecspanyol, no és moralment reprovable. Entra en la lògica de la història. I a més, en la lògica consumista actual, és gratis. És a dir, no hi ha sanció, ni multa ni mandangues que se'n derivi. Llavors, és clar, a bodes em convides. Imbècil l'últim.

En aquesta edició de la funesta Lliga espanyola, una competició que no té cap mena de sentit, atesa la desproporció de forces, i la cutreria de totes les instàncies que hi participen -des de la federació, el col.legi d'àrbitres, els clubs, l'AFE, el col.legi d'entrenadors- els equips menors intentaran fer tot el mal possible als jugadors del Barça, ni que sigui per sortir als mèdia. I no em refereixo a mal esportiu. Em refereixo a mal físic. Qui serà el cafre que es carregarà Messi? I qui li trencarà la cara a en Guardiola? Perquè anirà així, us ho puc ben assegurar. Ecspanya, literalment, no pot suportar que els catalans guanyem, va contra la seva història. És el món a l'inrevès.

Protegits pel seny del subprepresident Sandrusko, tot el rebuig ecspanyol esmola l'eina per omplir els camps de futbol que trepitgi el Barça, en autèntics camps de batalla.

Jo al.lucino que els jugadors del Barça, començant pels seus capitans, no hagin dit ni mu de les intencions de la subjunta dependentista d'inhibir-se en les agressions. Però si els estan posant als peus dels cavalls, que quedaran més nafrats que en Messala de Ben-Hur!!

La inhibició sandruska és una apologia de la violència, és un crit a la barra lliure de tots els Pepes, Marcelos i Mourinhos a matxacar sense cap mena de contemplació, amb el suport de la Brunete mediàtica o de la Central Lechera o com es digui.

I espereu que després del 20-N, els peperos comencin a fer de les seves...

IMPUNITAT

La impunitat es troba a la base de tots els nostres problemes. La impunitat ho explica quasi tot. Som un país on l'acte de retre o passar comptes, allò que els anglo-saxons ens diuen l'accountability, i que és un element clau de la governança democràtica, literalment no existeix. Aquí ningú passa comptes.

Per començar, i això, repeteixo, és la clau de tot, no han passat comptes, ni un de sol dels assassins del President de Catalunya. Ni tan sols un.

La impunitat és el que va definir el franquisme, que va assassinar, va violar, va robar, va mentir i va fer el que va voler durant anys. I no va passar res. Impunitat és del que han gaudit tots els governs de la CAC, i d'altres nyaps autonòmics, estatals, locals, etc, per fer i desfer al seu gust. I no ha passat res.

La impunitat està tan arrelada en el subconscient dels catalanets dependentistes, que quan els seus amos ecspanyols els peguen, ells ho agraeixen perquè com a mínim és un signe de reconeixement de què existeixen, que són un objecte que pot ser vilipendiat, maltractat, sacsejat, menyspreat.... El que no poden suportar és que els ignorin. Com ara el sòmines d'en Duran i Ecspanya que ha plorat perquè el Rouco no l´ha convidat a Madrid a l'orgia de nacionalcatolicisme, per cert pagat amb els nostres diners. I què et pensaves, botiflerot? Que et convidarien? Ni tan sols tu, que maldes per ser ecspanyol dia sí i dia també, ho ets prou per a la jerarquia paleodemocràtica de l'Església Catòlica. Encara t'has de rebaixar més, molt més, has de llepar culs i vores, com segurament faràs en les properes setmanes... A l´hora que hauràs d'insultar i menysprear els teus col.legues de Convergència, i de passada a tots els catalanets que acabaran votant-te perquè han mamat la dependència des de petitonets...

La impunitat, aquest tret tan arrelat en la psique del colonitzat, és el que explica, i ho explica ad nauseam, perquè la Junta botiflera del Barça del Sandrusko, sembla que ha decidit no emprendre accions legals contra el Mourinho per l'agressió intolerable que va protagonitzar contra en Tito Vilanova.

Algú que se l'agafa amb paper de fumar em dirà que és una xorrada. Però no ho és. Si el Barça deixa passar aquesta agressió impune, quin és el missatge que estem donant arreu del món? I pitjor encara, quin és el missatge que estem donant a la nostra gent?

Jo us ho diré. Estem donant barra lliure a ser encara més hostiats, insultats, bandejats, menyspreats, empaitats, que fins ara. I mira que rebem a punta pala. Però el que han rebut els jugadors, i els aficionats del Barça, és broma amb el que rebrem a partir d'ara si no ensenyem les dents. I el que és pitjor, arreu del món ens prendran per idiotes i pensaran que si som massoques és el nostre problema. I naturalment, farem el ridícul més espantós del món.

I la nostra gent? I sobretot la gent jove? Què poden pensar d'una societat que accepta resignadament que se l'agredeixi, se la insulti, se la pegui, i que després renuncia a defensar-se? Res de bo.

Només cal sentir els locutors anglesos que ja demanaven quatre o cinc partits per Mourinho, només per la ficada del dit a l'ull. I retirar-li la rebaixa de sanció que es va acordar fa unes setmanes, de manera que compleixi íntegrament la sanció de 5 partits que se li va imposar en la temporada anterior, i als quals caldria afegir els cinc partits d'ara. Punt.

I el col.legi d'entrenadors? Per que suposo que hi ha un col.legi d'entrenadors, oi? No diu res, calla com una puta -ecspanyola, naturalment. Vol dir això que a partir d'ara es poden començar a hostiar els entrenadors? Sobretot si són del Barça?

Algú dirà, amb aquest posat de superioritat intel.lectual, que això només és futbol, i que hi ha coses molt més importants en la vida.

S'equivoca. L'esport, en tant que expressió lúdica d'una societat, assumeix una enorme rellevància simbòlica. I això no és res de nou. Fa milers d'anys que passa. Aquí i a la Xina Popular (fins i tot quan no era Popular).

Si el Barça no apreta per castigar Mourinho, la impunitat s'imposarà de nou. I, quan la impunitat s'imposa, sense mesures dissuassòries, la violència s'escampa com un tsunami sense deturador.

I és llavors, benvolgut Guardiola, quan prendrem mal de debò.

Atès que no tinc cap mena de confiança amb l'actual Junta botiflera del Barça, espero que siguin els organismes internacionals, que prenguin decisions assenyades i castiguin la barbàrie. Si no és així, ja anuncio que ho passarem molt i molt malament. I no només els jugadors.

LA PANXA D'EN LAPORTA... O ELS NEGOCIS D'EN SANDRUSKO

Joan Laporta, "El Nen", continua sent l'objectiu obsessiu de l'ecspanyolada. Fins i tot després d'aconseguir exterminar qualsevol signe de laportisme al club -corregeixo, només en queda un, i es diu Guardiola-i d'arrossegar per terra el seu nom, l'ecspanyolada, amb el Grup Godó al capdavant, no en té prou.

És del tot sabut, que malgrat els seus errors, que han estat molts, El Nen ha nascut amb una flor al cul de dimensions considerables, i

com els gats, sembla tenir set vides. Això omple d'ira l'espanyolada mediàtica que s´ha autoimposat l'obligació que acabi esdevenint un bon catalanet, tipus Duran i Ecspanya, Josep Piqué, Francesc Camps o en Josep Ramon Bauzà, i s'agenolli davant dels ecspanyols i demani perdó per ser català, i ofereixi noves glòries a Ecspanya.

Donat aquest odi visceral, no li perdonen ni una. I així que poden l'estomaquen de dalt a baix, de dreta a esquerra, per davant... i per darrere.

Les fotos de les seves vacances, semblen doncs una oportunitat per continuar la campanya d'assetjament i de destrucció d'una persona que fins ara ha aconseguit tot el que s'ha proposat: la presidència del Barça, l'escó al Parlament i la regidoria a l'Ajuntament. I a més ho ha fet sense renunciar a una Vida Loca, amb dones, xampany, iots, luxe i això tan ridícul que és el glamour.

On s'és vist que un catalanet, i a més independentista, gaudeixi d'aquests plaers reservats a la borbonada i a l'oligarquia madrilenya i als seus tentacles provincials?

En aquest cas, l'atac ad hominem, està pensat per destruir la imatge eròtica del personatge (la panxa), conscients com són, que a una legió de dones, en Laporta les posa a cent.

Però, és clar, en el món de la política no tot és tan senzill. I vet aquí que la campanya contra Laporta coincideix amb un reportatge d'un canal de televisió brasiler que analitza les relacions empresarials entre el gran botxí Sandro Rosell i el president de la Federació Brasilera de Fútbol, Ricardo Teixeira.

Unes relacions que s´han posat novament de manifest arran de la celebració de la Copa Amèrica de futbol, l'equivalent a l'Eurocopa, durant la qual, Rosell ha acompanyat la selecció brasilera i se l´ha vist amb Teixeira.

Si no entenc malament, sembla ser que hi haurà un segon lliurament, és a dir, un nou reportatge al respecte.

Però està més que clar que el soufflé Laporta d'aquest estiu sembla pensat per amagar l'impacte del reportatge sobre els negocis Rosell. No fos cas que el príncep blanc de l'ecspanyolisme, l'altre nen, el nen de la vetllada a la Cerdanya, on sembla que es va decidir el futur del país, prengués mal.

GUARDIOLA A JERUSALEM

ELS ECSPANYOLS AVISEN

No hi ha res que passi per casualitat en aquesta vida. I menys encara en aquest país petit del que cantava en Lluís Llach, i es lamenta en Josep Guardiola, i que dit, sigui de passada, jo no comparteixo, si no és en termes de dignitat nacional, que en això sí que som petits.

Els ecspanyols quan no les tenen totes fan l'única cosa que saben fer... amenaçar i acoquinar. I ara, per si les mosques, ho han tornat a fer. Ja va passar amb el debat sobre el nyap, quan un general troglodita -New York Times, dixit- va badar boca... poc dies després, el valent Artur Mas, anava de pet a la Moncloa a llepar-li cul i vores a l'inquilí de torn -en aquest cas, el demagog ecspanyolista ZP.

Va tornar a passar amb les consultes sobiranistes. Poc dies després d'una d'elles, una unitat especial de la Guàrdia Civil, assaltava un ajuntament i se'n duia emmanillat el seu alcalde. Més enllà del motiu real de l'operatiu, formalment la lluita contra la corrupció local, tot ell va ser preparat i executat amb una innegable intenció d'enviar un avís per navegants: la imatge d'un ajuntament tancat amb els vehicles de la Guàrdia Civil al davant i els números entrant i sortint, tenia un missatge subliminal que qualsevol personal mínimament qualificada intel.lectualment podia comprendre. Els mitjans de comunicació, fidels col.laboradors del poder, s'encarregaren de la difusió a tot arreu.

Ara, amb la declaració de l'estat d'alarma i la militarització dels aeroports ha tornat a passar de nou. El govern ecspanyol, conscient de la manca de fermesa de l'Artur Mas, ha aprofitat el buit de poder que hi ha a Catalunya, i la incertesa sobre quina ha de ser la via que el seu govern emprendrà -incertesa pels ecspanyols, que naturalment mai consideren cap català com un dels seus.... - per ensenyar la poteta. La Chacón, Blanco i el Rubalcaba, han executat una nova operació militar i mediàtica que deixa ben a les clares que ells no juguen. Naturalment, aquí ha tornat a funcionar a la perfecció l'excusa legitimadora: acabar amb els privilegis d'una minoria, en aquest cas els controladors aeris, una casta l'origen de la qual es remunta al franquisme i a una concepció corporatista i tancada pròpia dels règims dictatorials.

Però on els falla l'estratègia, com sempre històricament ha passat en el nacionalisme ecspanyol, és en la desproporció de la mesura emprada. Els ecspanyols sublimen sempre les seves frustracions passant-se tres pobles. O com es diu habitualment, matant mosques a canonades. Sempre ha estat així, i encara no han canviat. Si utilitzéssim un símil futbolístic, sense dubte ben vist pel merengue Rubalcaba, l'estratègia ecspanyola sempre, repeteixo sempre, consisiteix en crear una por escènica al seu adversari, de manera que aquest se senti psicològicament derrotat, abans fins i tot de començar la lluita, i demani a crits la rendició. Naturalment, en aquesta estratègia, els mèdia, en la seva funció de Brunete mediàtica, que tant genialment va definir l'Arzallus, hi juguen un paper cabdal.

Vull dir que és en la desproporció dels recursos emprats per esclafar un conflicte laboral, on se'ls veu el llautó. Ecspanya, està enviant un missatge a Catalunya, i més concretament a qui ha de gestionar els propers quatre anys d'espoli fiscal (esperem que siguin menys, però), que no faci broma, i res d'aventuretes sobiranistes... Tal és la desconfiança que tenen en el Mas, perquè encara que qualsevol català es disfressi d'ecspanyol, i es pinti estanqueres en els mugrons, com la tal Lapiedra va fer, sempre els ecspanyols el consideraran un sospitós de sedició.

Precisament, m'ha cridat molt l'atenció en l'èmfasi que els mèdia han posat en explicar amb pèls i senyals quines són les conseqüències penals de ser condemnat per sedició per un tribunal (colonial) ecspanyol. Naturalment, no és cap casualitat. Es tracta d'un altre missatge subliminal.

Agafem per exemple, l'edició del Periódico de Catalunya, un col.laborador habitual dels ecspanyols en la submissió de Catalunya. En l'edició electrònica de dissabte, ens informava, respecte el delicte de sedició,

"(...) el cometen els qui «s'alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis» o el «legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords» a les autoritats. Les penes són de quatre a vuit anys per als qui se sumin al delicte; de vuit a 10 anys per als qui els indueixen, sostenen o dirigeixen; i de 10 a 15 per als qui fan això últim des d'un lloc d'autoritat."

Got it? Ho capteu? Més clar, l'aigua. Per cert, la llei que regula el delicte de sedició en la navegació aèria és d'un any tan democràtic com el 1964, que per cert és l'any que una servidora va néixer, i que va ser quan el franquisme, commemorava a cor què vols els 25 anos de Paz.

Però encara hi ha més. Amb la declaració de l'estat d'alarma, i sempre segons el diari esmentat,

"la situació processal d'aquest col·lectiu ha variat. El ministeri de Defensa procedirà a comunicar als controladors que han estat mobilitzats per ordre del Govern. Després d'aquesta comunicació perden els seus drets com a persones civils i queden sota el comandament de militars. En el cas que es neguin a complir el mandat d'anar al seu lloc de treball seran arrestats per un delicte de desobediència i posats a disposició d'un jutjat togat militar. A més, els controladors des d'aquest moment hauran d'acatar totes les ordres que rebin i no podran al·legar cap excusa per incomplir els mandats, com que la seva jornada de treball s'ha acabat o que no poden fer més hores extres, etcètera. Tots els seus drets laborals i sindicals estan suspesos davant "la situació d'emergència nacional" i hauran de treballar fins que aquesta es resolgui."

I encara més,

"Després de la declaració de l'estat d'alarma, els controladors aeris, han passat “a estar mobilitzats", segons ha anunciat avui el vicepresident primer de l'Executiu, Alfredo Pérez Rubalcaba. La mobilització dels controladors suposa un efecte "pràctic immediat", ha explicat Rubalcaba, que és que "si no van a treballar, incor

reran en un delicte de desob

ediència tipificat al Codi Penal Militar".

Segons l'article 8.5, “a efectes d'aquest codi militar s'entendran com a militars (...) els que amb qualsevol assimilació militar prestin servei al ser mobilitzats o militaritzats per decisió del Govern”.

El delicte de desobediència tipificat al Codi Penal Militar està referit en l'article 102: “El militar que es negués a obeir o no complís les ordres legítimes dels seus superiors relatives al servei que li correspon serà castigat amb penes de tres mesos i un dia a dos anys de presó. Si la desobediència consistís a refusar permanentment el compliment de les obligacions militars s'imposarà la pena de dos anys i quatre mesos a sis anys de presó i la pèrdua de feina”.

Podem veure, doncs, com els ecspanyols han posat tota la carn a la graella. No és cap casualitat que ara això hagi passat un cop el govern de Catalunya es troba en la pràctica desactivat, i en el moment que s'està negociant -si no s'ha decidit ja- qui ocuparà les conselleries... Tampoc és casualitat que sigui ara mateix, que s'hagi decidit la semi-privatització d'Aena i de la gestió de l'aeroport del Prat. Aquí qui no corre, vola.

L'episodi aquest, però, no és l'únic que mereix una reflexió detinguda. En els darrers dies n'hi ha d'altres, que també mereixen ser estudiats atentament. Però ens n'ocuparem en un proper post.

SANDRUSKO: DE FRACÀS EN FRACÀS...

Avui canviaré de tema, que la cosa no està per tocar-la gaire. Avui em referiré a qui promet ser una de les estrelles convidades de la propera temporada d'aquest modest i humil bloc. Em refereixo a en Sandrusko, el cavaller blanc de l'ecspanyolisme rampant. No content de fer el sòmines amb la seva primera sortida presidencial a.... Extremadura i de planificar metòdicament la desactivació del millor club del món, les seves pífies comencen a acumular-se, i això que la temporada, com aquell qui diu, encara no ha començat.

Avui hem conegut una notícia sorprenent. Finalment en Cesc Fàbregues no jugarà enguany a Can Barça. La pregunta és com pot ser possible que, sabent-se del cert que el jugador tenia la voluntat de tornar al Camp Nou, no ho ha fet. És de sobres conegut que en el món semi-mafiós del futbol -i de l'esport en general, val a dir-ho- si un jugador se li posa entre cella i cella que vol canviar d'aires, acaba canviant d'aires, perquè no té cap sentit retenir-lo contra la seva voluntat.

Llavors una de dues: o bé en Sandrusko passa d'en Fàbregues, potser perquè no és brasiler i hi té poc a guanyar, de manera que ha disminuït radicalment la pressió per aconseguir els seus serveis. O bé, és el propi Fàbregues que s'ha repensat el seu retorn, atesos els nous aires que es respiren a Barcelona.

No sé quin dels dos arguments és el bo. Tanmateix, el segon recorda massa a una altra gran pífia que ha tingut lloc les darreres setmanes. Em refereixo a la renovació del desitjat Josep Guardiola. El mister va renovar només per un any, quan tothom donava per fet que ho faria per més anys. Què va moure en Pep a acceptar aquesta mena de coitus interruptus? És que potser Guardiola, com en Fàbregues, no veu clar el projecte neofranquista del Sandrusko i els seus boys?

Comptat i debatut, sembla evident que en Sandrusko no ha començat amb bon peu al Barça. Tot i que naturalment els mèdia amics el tenen en cotó-fluix, no fos cas que es trenqués.

Aquest xaval, em donarà molta feina al bloc. Fixeu-vos una cosa: tant el Barça com Catalunya -la CAC- si guanya CiU en les properes eleccions, estaran en mans d'individus empaperats per la justícia fins a les celles. Quin servei poden fer al país, si, òbviament, la seva obsessió serà deslliurar-se'n d'aquesta pressió i doncs fer tot el que calgui per aconseguir-ho?

S'acosten temps difícils, sobretot per a l'èpica, i a hores d'ara, penso que només un miracle -i us ho diu un no creient-, pot capgirar la cosa. Un miracle...., o una trompa mal portada... o una mamada estroncada, és clar!

De vegades la lucidesa es recupera en els moments més insospitats, sobretot per part d'aquells individus la genialitat dels quals no els priva de ser més insegurs. I necessiten ALTres suports.

I és que, com diuen els Manel, els guapos són els raros, desafinen, no ballen bé, no tenen swing i també tenen psicòlegs. Això, ho sap tothom, però no ho diu ningú, sentencien, magistralment.

Amèn.

GUARDIOLA A PARÍS?

Ahir vaig gaudir d'allò més amb el triomf del Barça a l'Euroleague. Des d'aquí vull felicitar tota la família blaugrana, i per extensió a tot Catalunya, perquè ahir va ser una altra victòria europea abassagadora i sense pietat. Quin orgull formar part d'aquesta família!

Un cop dit això, i després d'haver escoltat algunes quantes tertúlies radiofòniques de programes nostrats, no puc més que preguntar.... la victòria de París ... és obra també de Guardiola?

O dit d'una altra manera: què tenen en comú les victòries europees del Barça a Roma (2009) i a París (2010), amb dos entrenadors, Guardiola i Pascual, que a l'inici del seu nomenament, poca gent donava un duro per ells?

Què tenen en comú, repeteixo? Ho pregunto, perquè algun periodista analfabet, o amb molta mala llet, avui contraposava el projecte fracassat de Florentino Pérez, amb el projecte exitós de.... Josep Guardiola. Si se n'ha de ser de malparit, no penseu?

I per acabar-ho d'adobar, l'articlet de marres d'aquest cap de setmana, del diari ecspanyol El País, on tirava a matar contra l'actual President del Barça i veritable artífex dels anys de més glòria, de més triomfs i de més catalanitat desacomplexada, és a dir, de més normalitat, que s'han donat mai en la centenària història d'aquest club.

El President Joan Laporta.

Perquè ha estat ell qui en el seu moment va arriscar amb el nomenament de persones claus. I ha estat ell qui ha atret les ires mediàtiques catalanòfobes, algunes, d'auto-odi, altres, de manera que els equips de les diferents seccions han pogut treballar amb més tranquil.litat.

Sí, senyor, en Laporta ha exercit de kamikaze... que és el que s'espera d'un responsable social o polític, que ho doni tot per l'entitat que encapçala .... amb la fortuna que no només ha dinamitat tots els objectius marcats, sinó que se n'ha sortit i ha sobreviscut, de manera podríem dir que extraordinària.

Una lliçó a tenir molt present per als futurs mesos.

EL MILLOR EQUIP DEL MÓN

Deixem-nos de falses modèsties. A hores d'ara -i espero que per molt temps- el Barça és el millor equip del món. Aquesta obvietat sembla que els periodistes mercenaris de TV3, encara no la saben. Per ells només importa l'espai comunicacional propi, que en el seu cas, ésl'ecspanyol. I llavors passsa el que passa... que costa molt destriar si qui parla és de TV3, de Telecinco, d'Antena 3, de TVE o de la Cuatro o la Sexta. Què patètics que són aquests mercenaris! Això sí, no perden l'ocasió de dir que l'ecspanyola és la primera lliga del món. Doncs no! La millor lliga del món és sense cap mena de dubte, l'anglesa (3 dels quatre semifinalistes de la Champions eren anglesos, do you remember?).

Em sembla que ja he escrit en posts anteriors que el que hauria d'existir per acabar amb la cutrada de la Primera Divisió de la LFP, és una veritable Lliga Europea on competissin els 18 o 20 millors equips del continent, i punt. Naturalment, també podrien existir lligues nacionals, però molt més adreçades a l'esport de proximitat, que de fet, és el realment important.

Per altra banda, si alguna cosa dóna prestigi a la LFP és la presència del Barça, i res més que la presència del Barça. Sense ell, la LFP seria com les lligues dels règims totalitaris on l'equip de la capital (es digués Dinamo, Torpede, o com es digués) massacrava, al camp o als despatxos, any rere any la resta de comparses.

Mai fins enguany havia vist com els merengues patien la barcelonitis que pateixen. Ni en temps del Dream Team. Gastar-se 160 milions d'euros en fitxatges és el més gran, el més immens, el més enorme homenatge que se li ha fet mai al Barça. Gràcies Florentino i companyia (entre ells, la Caixa, per cert).

I tot això ha tingut lloc sota la presidència d'un independentista de pedra picada. En Joan Laporta. Ell va tenir els sants collons d'apostar per en Guardiola, quan ningú, repeteixo, ningú, donava un duro per ell. I a més, havia participat en una candidatura opositora en les eleccions a la presidència del club uns anys abans. Es pot trobar algun exemple més palmari de generositat i obertura?

Laporta se situa en la tradició d'altres presidents barcelonistes que feren de la catalanitat desacomplexada la seva targeta de presentació. Començant pel propi Joan Gamper o en Josep Sunyol.

Laporta està a anys llum de la poruga classe política catalana ... autonomista i poca-pena. A diferència de qualsevol polític de merda que es posa a tremolar quan La Vanguardia, El Periódico o fins i tot El País, l'ataquen, en Laporta els ha plantat cara i no només això els ha escopit i els ha dit de tot menys guapo. Per això l'odien a mort.

Espero molt esperançadament que faci el salt a la política. Seria un cop d'efecte genial. Ens agradi o no, avui la política és espectacle, i el primer que ha de fer un polític és ser conegut. En el cas de Laporta, si finalment es decideix, això ja ho tindria més que solucionat. La seva taxa de coneixement de ser del 110%. I això és clau, perquè llavors pots dedicar les energies a moltes altres coses i no a donar-te a conèixer.

Tanmateix, hi ha el risc que si fa el salt, caigui en un partit del sistema. Això seria del tot un desastre. Per una banda, cal que recordi a quin partit pertanyia l'impulsor de la darrera moció de censura, aquella que el va posar, literalment, contra les cordes. Per altra banda, el considero massa llest per anar a raure a un partit que a hores d'ara està en un procés moribund, escanyat per set o vuit anys de submissió a l'ecspanyolisme montillista i zapateril. No, en Laporta és massa llest per cometre qualsevol d'aquests dos errors. Probablement, l'aposta serà per una llista transversal i sobiranista... Només de pensar-hi...

Em temo que quan Laporta plegui, per mandat estatutari, el Barça pot tornar a caure en mans de la púrria autonomista, borbònica, carca, cutre, casposa i ecspanyola de sempre. Tot i que hi ha un bri d'esperança que la seva herència continuï a Can Barça. A mi un Barça com el d'abans del Laporta no m'interessa ni gens ni mica.

Veure com els periodistes del règim se la mamen dia sí i dia també a en Guardiola, per evitar parlar d'en Laporta, em fa venir basques. Sense en Laporta, en Guardiola estaria ara més preocupat pels seus afers italians que per qualsevol altra cosa. Que quedi clar, però, que jo no tinc res en contra d'ell. Em sembla un tio collonut ... i amb una sort increïble. Però aquí qui talla el bacallà és en Laporta, ok?. I sort que no ho fan els padrins de sempre (els Roca, els Alemany, els Godó, etc). Això és respirar aire fresc.

La darrera d'en Laporta, que em va entusiasmar i que en part es troba en l'origen d'aquest post, va passar divendres a Mònaco. Quan havien de lliurar-los medalles i la Super Copa d'Europa, el President, sense tallar-se ni un pèl, es posa el primer de la filera, i darrere seu l'equip i l'staff tècnic -Guardiola inclòs, of course. Que quedi clara la jerarquia! Em va semblar genial!

I estic segur que a molts blancs, molts blaus, i naturalment molts blancs-i-blaus els va sentar com una patada als collons. Doncs a fer-vos fregues, xavals!

Així doncs, cal treure's del damunt els complexos incubats sota la dominació ecspanyola i que estan destinats a l'auto-odi dels catalans. A pensar que mai farem res i que, com si fóssim nens i nenes petits, necessitem de Mamà-Ecspanya, per anar fent.

Orgullosos i descarats, som els millors del Món i som l'equip de la capital de Catalunya... i per on passem nosaltres, no torna a créixer l'herba.

Amb permís -o sense- de l'Unicef, naturalment.

ANTI-LAPORTISME A DOJO

A poquíssimes hores del matx de Roma, ja porto dos dies amb la mosca al nas. Per una banda, és un goig i una joia, veure tothom amb samarretes del Barça pel carrer. Què dolça és la victòria! I quants s'apunten sempre al carro guanyador! Suposo que és la naturalesa humana. La immensa majoria de mortals vol caure sempre del costat dels vencedors. Mai dels vençuts! I ara el Barça venç i convenç!

Tot plegat ha fet callar les boques de l'ecspanyolisme rampant que van voler carregar-se en Joan Laporta amb una fastigosa moció de censura que va mobilitzar tota la púrria de la Barcelona més ecspanyola i ecspanyolitzada. Començant, naturalment, per La Vanguardia. En el seu moment, ja vaig escriure al respecte (1 i 2).

Ara, quan estem a punt de culminar la temporada més gloriosa de tota la història del club, s'ha desfermat una campanya brutal que pretén amagar la rellevància del President Joan Laporta , utilitzant com a ariet la figura d'en Josep Guardiola.

Naturalment, jo no li penso treure ni un gram de reconeixement a la figura de l'entrenador. Si bé, sovint penso que li ha passat com aquell que juga per primera vegada a la rifa i li toca. Vull dir que, es comprovarà la seva vàlua com a tècnic si continua mantenint l'equip en el cim del futbol mundial al llarg de les properes temporades. Amb una temporada, per molt exitosa que sigui, no n'hi ha prou. Tampoc vull dir que si en els tres propers anys no aconsegueix un triplet o un doblet, sigui un fracassat. No, no és això.

Però sembla que ningú no s'enrecorda que Guardiola era l'aposta com a tècnic de la candidatura anti-laportista en les darreres eleccions al Barça. La candidatura encapçalada per en Bassat i que comptava amb en Miquel Roca com a home fort -com a milhomes, vaja. Us en enrecordeu?

La grandesa d'en Laporta com a President, i això és el que no se li reconeix, és que malgrat haver format part d'una candidatura que li volia fer la pell, va tenir la generositat de repescar Guardiola i fer-lo entrenador del B i després, va tenir els sants collons d'apostar per ell com a entrenador del primer equip quan ningú, repeteixo NINGÚ donava un xavo per ell. Aquesta és la diferència clau.

Ahir, escoltant RAC1 els capos de La Vanguardia i els seus acòlits, semblaven que demanaven a crits que en Guardiola es presentés com a President de la Generalitat. Quasi vaig sentir vergonya aliena. De fet, jo diria que les mamades que li feien denotava la por, el pànic, al fet que, un cop en Joan Laporta plegui de president del Barça, per mandat estatutari, opti per fer carrera política, i naturalment, opti per una candidatura independentista transversal. Jo diria que si és possible una entesa entre Laporta i en Joan Carretero, per exemple, representants per excel.lència de les dues Catalunyes, el resultat seria una candidatura del tot imbatible. Guanyaria de carrer, vaja!

Ep! És una proposta, mentre faig temps abans que comenci el partit, que estic segur que guanyarem... de carrer, també!.