IMPUNITAT

La impunitat es troba a la base de tots els nostres problemes. La impunitat ho explica quasi tot. Som un país on l'acte de retre o passar comptes, allò que els anglo-saxons ens diuen l'accountability, i que és un element clau de la governança democràtica, literalment no existeix. Aquí ningú passa comptes.

Per començar, i això, repeteixo, és la clau de tot, no han passat comptes, ni un de sol dels assassins del President de Catalunya. Ni tan sols un.

La impunitat és el que va definir el franquisme, que va assassinar, va violar, va robar, va mentir i va fer el que va voler durant anys. I no va passar res. Impunitat és del que han gaudit tots els governs de la CAC, i d'altres nyaps autonòmics, estatals, locals, etc, per fer i desfer al seu gust. I no ha passat res.

La impunitat està tan arrelada en el subconscient dels catalanets dependentistes, que quan els seus amos ecspanyols els peguen, ells ho agraeixen perquè com a mínim és un signe de reconeixement de què existeixen, que són un objecte que pot ser vilipendiat, maltractat, sacsejat, menyspreat.... El que no poden suportar és que els ignorin. Com ara el sòmines d'en Duran i Ecspanya que ha plorat perquè el Rouco no l´ha convidat a Madrid a l'orgia de nacionalcatolicisme, per cert pagat amb els nostres diners. I què et pensaves, botiflerot? Que et convidarien? Ni tan sols tu, que maldes per ser ecspanyol dia sí i dia també, ho ets prou per a la jerarquia paleodemocràtica de l'Església Catòlica. Encara t'has de rebaixar més, molt més, has de llepar culs i vores, com segurament faràs en les properes setmanes... A l´hora que hauràs d'insultar i menysprear els teus col.legues de Convergència, i de passada a tots els catalanets que acabaran votant-te perquè han mamat la dependència des de petitonets...

La impunitat, aquest tret tan arrelat en la psique del colonitzat, és el que explica, i ho explica ad nauseam, perquè la Junta botiflera del Barça del Sandrusko, sembla que ha decidit no emprendre accions legals contra el Mourinho per l'agressió intolerable que va protagonitzar contra en Tito Vilanova.

Algú que se l'agafa amb paper de fumar em dirà que és una xorrada. Però no ho és. Si el Barça deixa passar aquesta agressió impune, quin és el missatge que estem donant arreu del món? I pitjor encara, quin és el missatge que estem donant a la nostra gent?

Jo us ho diré. Estem donant barra lliure a ser encara més hostiats, insultats, bandejats, menyspreats, empaitats, que fins ara. I mira que rebem a punta pala. Però el que han rebut els jugadors, i els aficionats del Barça, és broma amb el que rebrem a partir d'ara si no ensenyem les dents. I el que és pitjor, arreu del món ens prendran per idiotes i pensaran que si som massoques és el nostre problema. I naturalment, farem el ridícul més espantós del món.

I la nostra gent? I sobretot la gent jove? Què poden pensar d'una societat que accepta resignadament que se l'agredeixi, se la insulti, se la pegui, i que després renuncia a defensar-se? Res de bo.

Només cal sentir els locutors anglesos que ja demanaven quatre o cinc partits per Mourinho, només per la ficada del dit a l'ull. I retirar-li la rebaixa de sanció que es va acordar fa unes setmanes, de manera que compleixi íntegrament la sanció de 5 partits que se li va imposar en la temporada anterior, i als quals caldria afegir els cinc partits d'ara. Punt.

I el col.legi d'entrenadors? Per que suposo que hi ha un col.legi d'entrenadors, oi? No diu res, calla com una puta -ecspanyola, naturalment. Vol dir això que a partir d'ara es poden començar a hostiar els entrenadors? Sobretot si són del Barça?

Algú dirà, amb aquest posat de superioritat intel.lectual, que això només és futbol, i que hi ha coses molt més importants en la vida.

S'equivoca. L'esport, en tant que expressió lúdica d'una societat, assumeix una enorme rellevància simbòlica. I això no és res de nou. Fa milers d'anys que passa. Aquí i a la Xina Popular (fins i tot quan no era Popular).

Si el Barça no apreta per castigar Mourinho, la impunitat s'imposarà de nou. I, quan la impunitat s'imposa, sense mesures dissuassòries, la violència s'escampa com un tsunami sense deturador.

I és llavors, benvolgut Guardiola, quan prendrem mal de debò.

Atès que no tinc cap mena de confiança amb l'actual Junta botiflera del Barça, espero que siguin els organismes internacionals, que prenguin decisions assenyades i castiguin la barbàrie. Si no és així, ja anuncio que ho passarem molt i molt malament. I no només els jugadors.

EL MILLETGATE I LA REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

L'oferta política de Reagrupament no només es basa en la Declaració Unilateral d'Independència, sinó que consta d'un altre pilar igualment important: el de la regeneració democràtica. Ja he dit manta vegades en aquest bloc que quan sento un polític ecspanyol fanfarronejar sobre la qualitat de la democràcia ecspanyola, sento una vergonya aliena immensa. Fins i tot aquests fatxendes pretenen donar lliçons de democràcia als americans, als canadencs et a tutti quanti... Resulta increïble.

Ara mateix la reivindicació de la regeneració democràtica resulta més urgent que mai. I més complementària amb la de la Independència de la nostra Pàtria. Portem quasi trenta anys d'un model polític que ha fet ulls clucs a la corrupció, al nepotisme, a la conxorxa, al tapar-se mútuament les vergonyes, etc. I abans, sota la dictadura, això no només estava institucionalitzat, sinó que era ben valorat. És a dir portem més de setanta anys d'una tolerància cent amb la corrupció i amb fer trampes. I encara podem anar més enrere.

El Milletgate que jo anomeno, és la quintaessència de tot això que acabo de dir. Em aquest marro que tot just en coneixem una punteta, hi estan pringats tots els socis del pentapartito, és a dir del sistema oligàrquic que és el que ha funcionat en les darreres dècades. Tots cinc partits han quedat com Mamuts empantanegats, que no poden escapar-se al seu, tràgic destí.

El pitjor de tot plegat és que no només són els partits. Tothom hi comptava que aquests tard o d'hora se sabria les seves malifetes. El pitjor és que han esquitxat a entitats culturals, musicals, socials, populars, que formen una xarxa de sociabilitat que fins ara havia tingut un enorme prestigi social i on molts de nosaltres ens sentíem representats.

Ara tot això se'n pot anar a pastar fang. Literalment. Amb els mamuts. Per això és imprescindible fer foc nou. I penso que començar per regenerar la cosa pública, pot ser un bon inici. Si els responsables polítics comproven que han de retre comptes a la societat i no als seus dirigents de partit, llavors la seva actitud canviarà totalment.

Hem de posar al centre de la dinàmica política el principi sagrat de l'accountability anglo-saxona, és a dir, del passar comptes. No pot haver cap actor polític i social que n'estigui al marge. Tothom ha d'estar sotmès als checks and balances, és a dir, als pesos i contrapesos. I per descomptat, cal exterminar els comportaments elitistes basats en la rellevància dels cognoms, de les bones famílies, i de tota aquesta faramalla.

Cal un arrelament del republicanisme cívic, basat en un compromís amb la societat que no passi per prioritzar què en podem obtenir, sinó en què podem aportar, què podem fer per millorar els nostres compatriotes. Ningú en pot restar al marge. Ningú ha de considerar-se per damunt del bé i del mal, au dessus de la melé, que diuen els francesos.

Tot això que dic, ho reconec, no és gaire original. Però és que la política catalana s'ha convertit en un autèntic femer. I de retruc, ha repercutit en la societat.

Només l'independentisme, amb la seva voluntat de trencar amb aquest càncer que és Ecspanya, està en disposició de fer foc nou. Un independentisme republicà i democràtic, que vetlli per una cohesió social de la nostra gent i per la seva preparació i qualificació. Tot allò que put a Ecspanya és corrupte, per definició. És el preu de la victòria del feixisme i de no haver tingut lloc un procés de desnazificació com va donar-se arreu d'Europa en el seu moment. Però, fins i tot és molt més profund que això. Franco no es va inventar la catalanofòbia. Ja era ben viva molts anys, àdhuc segles, abans. De fet, Franco i el franquisme no són més que un producte de la catalanofòbia.

Cal liquidar els partits corruptes i fomentar l'aparició de responsables polítics, socials, culturals, empresarials, sindicals que parteixin d'aquests principis republicans i ètics, que tinguin sempre present que les seves mans sempre estaran controlades, o més encara, que assumeixin el passar comptes no com un enuig o un destorb, sinó com una mena de full de serveis, on consti allò que s'ha fet amb la màxima transparència.

No és cap utopia. I, si com és de suposar, apareix alguna poma podrida, cal saber activar els mecanismes corresponents, per separar-la. I no aquestes sindicatures de comptes o aquestes oficines anti-frau de pa sucat amb oli, que no se n'assabenten de res -possiblement perquè no volen assabentar-se'n.