EL MILLETGATE I LA REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

L'oferta política de Reagrupament no només es basa en la Declaració Unilateral d'Independència, sinó que consta d'un altre pilar igualment important: el de la regeneració democràtica. Ja he dit manta vegades en aquest bloc que quan sento un polític ecspanyol fanfarronejar sobre la qualitat de la democràcia ecspanyola, sento una vergonya aliena immensa. Fins i tot aquests fatxendes pretenen donar lliçons de democràcia als americans, als canadencs et a tutti quanti... Resulta increïble.

Ara mateix la reivindicació de la regeneració democràtica resulta més urgent que mai. I més complementària amb la de la Independència de la nostra Pàtria. Portem quasi trenta anys d'un model polític que ha fet ulls clucs a la corrupció, al nepotisme, a la conxorxa, al tapar-se mútuament les vergonyes, etc. I abans, sota la dictadura, això no només estava institucionalitzat, sinó que era ben valorat. És a dir portem més de setanta anys d'una tolerància cent amb la corrupció i amb fer trampes. I encara podem anar més enrere.

El Milletgate que jo anomeno, és la quintaessència de tot això que acabo de dir. Em aquest marro que tot just en coneixem una punteta, hi estan pringats tots els socis del pentapartito, és a dir del sistema oligàrquic que és el que ha funcionat en les darreres dècades. Tots cinc partits han quedat com Mamuts empantanegats, que no poden escapar-se al seu, tràgic destí.

El pitjor de tot plegat és que no només són els partits. Tothom hi comptava que aquests tard o d'hora se sabria les seves malifetes. El pitjor és que han esquitxat a entitats culturals, musicals, socials, populars, que formen una xarxa de sociabilitat que fins ara havia tingut un enorme prestigi social i on molts de nosaltres ens sentíem representats.

Ara tot això se'n pot anar a pastar fang. Literalment. Amb els mamuts. Per això és imprescindible fer foc nou. I penso que començar per regenerar la cosa pública, pot ser un bon inici. Si els responsables polítics comproven que han de retre comptes a la societat i no als seus dirigents de partit, llavors la seva actitud canviarà totalment.

Hem de posar al centre de la dinàmica política el principi sagrat de l'accountability anglo-saxona, és a dir, del passar comptes. No pot haver cap actor polític i social que n'estigui al marge. Tothom ha d'estar sotmès als checks and balances, és a dir, als pesos i contrapesos. I per descomptat, cal exterminar els comportaments elitistes basats en la rellevància dels cognoms, de les bones famílies, i de tota aquesta faramalla.

Cal un arrelament del republicanisme cívic, basat en un compromís amb la societat que no passi per prioritzar què en podem obtenir, sinó en què podem aportar, què podem fer per millorar els nostres compatriotes. Ningú en pot restar al marge. Ningú ha de considerar-se per damunt del bé i del mal, au dessus de la melé, que diuen els francesos.

Tot això que dic, ho reconec, no és gaire original. Però és que la política catalana s'ha convertit en un autèntic femer. I de retruc, ha repercutit en la societat.

Només l'independentisme, amb la seva voluntat de trencar amb aquest càncer que és Ecspanya, està en disposició de fer foc nou. Un independentisme republicà i democràtic, que vetlli per una cohesió social de la nostra gent i per la seva preparació i qualificació. Tot allò que put a Ecspanya és corrupte, per definició. És el preu de la victòria del feixisme i de no haver tingut lloc un procés de desnazificació com va donar-se arreu d'Europa en el seu moment. Però, fins i tot és molt més profund que això. Franco no es va inventar la catalanofòbia. Ja era ben viva molts anys, àdhuc segles, abans. De fet, Franco i el franquisme no són més que un producte de la catalanofòbia.

Cal liquidar els partits corruptes i fomentar l'aparició de responsables polítics, socials, culturals, empresarials, sindicals que parteixin d'aquests principis republicans i ètics, que tinguin sempre present que les seves mans sempre estaran controlades, o més encara, que assumeixin el passar comptes no com un enuig o un destorb, sinó com una mena de full de serveis, on consti allò que s'ha fet amb la màxima transparència.

No és cap utopia. I, si com és de suposar, apareix alguna poma podrida, cal saber activar els mecanismes corresponents, per separar-la. I no aquestes sindicatures de comptes o aquestes oficines anti-frau de pa sucat amb oli, que no se n'assabenten de res -possiblement perquè no volen assabentar-se'n.