FUTBOL, QÜESTIÓ D'ESTAT

El futbol s´ha convertit en una qüestió d'estat. I més concretament, en una qüestió d'estat ... espanyol. Ja fa temps que els espanyols, per masturbar-se davant la comunitat internacional, apel.len als èxits esportius. Tant s'han masturbat, que alguns, tips de les seves esquitxades s'hi han tornat. Per exemple, França, amb el tema de la corrupció i el dopatge de les estrelles esportives ecspanyoles, ho va deixar ben a les clares, per a la irritació de Madrid.


Dit amb paraules planeres, els governs espanyols tracten l'esport com un tema estratègic i de rellevància fonamental per a la cohesió nacional. I ho fan de la mateixa manera que ho feien els règims comunistes en els anys 80 i ho continua fent la Xina en l'actualitat. És el que podríem anomenar, i no per casualitat, Mètode Samaranch: la manipulació de l'esport per a objectius pròpiament polítics, d'enlairament del prestigi a nivell internacional,  per reforçar l'orgull nacional a nivell interior.

A més sembla clar que això no diferencia entre blaus i rojos. Si amb Aznar, es va viure l'apoteosi del Real Madrid dels noranta, i després el sorgiment dels Nadal, dels Alonso i fins i tot dels Gasol, amb ZP va ser el torn de la Roja. Que si l'Eurocopa, que si el Mundial...


Tanta és la rellevància de l'esport que alguns beneits al.leguen que la Independència faria inviabe els enfrontaments Barça-Madrid a la Lliga i a la Copa del Rei. So what? Penso que és una tonteria que no mereix ni tan sols resposta.

És al.lucinant, tanmateix, el que va passar la nit anterior al darrer partit Barça-Madrid. Va tenir lloc un sopar a casa d'en Carles Vilarrubí-Sol Daurella, on segons el que he pogut llegir, en diferents mitjans, hi van participar, l'Artur Mas, en Xavier Trias, l'Oriol Pujol, Florentino Pérez, Josep Maria Bartomeu, Javier Solana, els Godó -pare i fill, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Fernando Fernandez Tápias (àlies fefé), Cayetano Martínez de Irujo (Casa d'Alba) i el líder (ahahaha) dels sociates, Pere Navarro. 


Com s'explica la presència de l'Artur Mas? I la de Pere Navarro? Naturalment seria interessant saber el contingut de la conversa...

Ara la veritat, he de dir que ara entenc més diverses coses:


1. La tossuderia d'en Guardiola en dir que la Lliga estava perduda fa setmanes, quan era evident que no ho estava, i la prova és que vam arribar a estar, ni que fos provisionalment, a 1 punt dels nazis.


2. L'equip de sortida que va treure Guardiola dissabte passat, sense Cesc i Piqué, ni tan sols Alexis o Pedro -dos killers anti-Madrid contrastats, de manera que el Barça va sortir clarament en inferioritat de potència de foc...


Potser és que calia que aquesta lliga la guanyés el Madrid? 

(AHIR) I AVUI ÉS UN GRAN DIA...

Avui és un gran dia ... per pentinar en Duran i Lleida. Encara que sigui un oxímoron, el que acabo de dir. I si és possible posar-lo al caire del precipi. Que ja va sent hora que s'estimbi i deixi de tocar el que no sona. Que són molts anys aguantant-li les seves bestieses, i en els darrers, un cop alliberat d'en Roca i d'en Pujol, les seves fatxenderies i rebequeries. No costa gens de trobar l'immens menyspreu que sent per l'Artur Mas i l'Oriol Pujol. Els detesta a cor què vols.

Però dic que avui és un gran dia per pentinar en Duran i Lleida, perquè només cal llegir els titulars de totes les portades dels diaris de paper i digitals del país. Zero patatero, que diríem en la vida anterior. És a dir, ni cinc de calaix. A la Generalitat, és a dir al conjunt de la ciutadania catalana, no ens correspon ni un sol euro per aixugar el deute als nous PGE de 2011.

Ja ho vaig dir en època electoral en aquest mateix bloc -o en el seu antecessor, no recordo, ara. Duran i Lleida, com a cap de llista de CiU és un rotund i un perfecte fracassat. Si més no pel que fa a la defensa dels interessos dels catalans. És constatable que, les seves habilitats són superiors a l'hora d'aconseguir indults per als seus homes condemnats judicialment per corrupció i altres innombrables delictes. Però per defensar Catalunya, no.

Si un cap de llista de CiU no aconsegueix ni un sol euro dels PGE, de què serveix? Per fer de florero? Per ser la puta barata que se la passen ara els blaus, ara els rojos, perquè els relaxi en els seus moments de tensió? On t'és la dignitat en tot plegat.

Però el més greu és el que ja deia fa dues setmanes. El més greu és que una part dels catalans, compren aquesta actitud esclava, idiota, submissa, decadent, covarda, capituladora i capadora. Derrotista en definitiva. A molts catalans i catalanes, el que els preocupa del Duran no és la seva eficiència i la seva eficàcia. És la roba que porta. Les corbates! Sobretot no us oblidéssiu pas de les corbates! Fan córrer rius de tinta, i hores de tertúlia sobre les corbates. I les ulleres, què n'hem de dir de les ulleres? No acabaríem mai, parlant de les ulleres d'en Duran. I seria imperdonable no esmentar les discussions sobre la seva més que brillant calba, de vegades tan lluenta que la podries fer servir de mirall. Què dir de la calba d'en Duran? Meravelles, Tito.

Aquest és el país que tenim, no hi ha res a fer. Bé, sí, de fet hi ha molt a fer. Però tenim el material que tenim. Ens roben per totes bandes i nosaltres perdent el temps amb un pobre desgraciat que és poc menys que considerat una cosa amb potes a la qual se la fa contenta amb ben poc, sobretot, amb afalacs. Aquesta és segurament, la imatge que els espanyols tenen de Catalunya. Fot-li que és català!

Avui és un gran dia, per dir que qui continua per aquesta falsa ruta, la veritable falsa ruta, només es mereix que l'escupin a la cara. I quants més diputats tingui, més escupinades, tones d'escupinades, perquè més responsabilitat té.

Ens estem jugant el futur, el nostre futur lliure. Però tenim un present d'esclau. I avui, més que mai, això queda palès en allò que els politòlegs diem que és la quintaessència de la política: els pressupostos generals de l'estat. O la política en xifres.

Recordo que en Duran ni tan sols va anar al Congrés de CDC de fa uns dies. La xiulada hauria estat eixordadora, n'estic ben convençut. Ell era al Marroc, exercint de diputat espanyol, que és el que realment li posa. Això i ser algun dia Ministre de la Corona. Espanyola, naturalment.

Jo és que realment no veig cap paral.lelisme en els sistemes democràtics consolidats d'un nivell de frivolitat política com la que exhibeix impúdicament el senyor Duran i Lleida. Quan acabarem amb aquest malson? Ha de durar molts anys més. Clar que potser el fet cert és que no som una democràcia consolidada. Llavors això ho explicaria bastant. Som una democràcia fràgil, poc consistent. Llavors sí que quadra que individus sense fons humà (el discurset humanista d'Unió és una camama) visquin del mòmio durant dècades.

Sort però, que després de setmanes de treball, hi ha gent que fem feina pel país. S'acaba de presentar una Iniciativa Ciutadana Europea per legislar l'Ampliació Interna de la Unió Europea. Es pretén amb això que tot nou estat sorgit d'iun procés de secessió democràtic d'un estat que ja és actualment membre de la Unió, automàticament sigui admès com a nou estat membre, amb els ajustaments corresponents. És una iniciativa agosarada. Però ja se sap que en política o la fas tu, o te la fan, normalment, en contra teva. Algú entendria que 7,5 milions de catalans que a l´hora som també ciutadans europeus, després de fer un exercici de democràcia participativa, se´ns privés de la ciutadania europea? És a dir, per exercir els valors que són consubstancials al cabal comunitari? Ni de conya. I el mateix seria aplicable als escocesos o als flamencs, entre d'altres. Oi que no? I a més cal tenir en compte que la legislació europea cada cop més incideix més en la progressiva desvinculació de la ciuatadania europea i la nacionalitat.

No hem de tenir por de les iniciatives agosarades. Només hem de tenir por a tenir por. Només hem de tenir por a preferir un saldo conegut, que una oportunitat per conèixer. Tot depèn. com sempre, de nosaltres.

NOTA: Post penjat al DGS (04.04.2012)

ÉS BABORD QUI GUANYA QUI GUANYA ...

Recordo que de canalla, a l'escola, mitja classe cantava allò de "És babord qui guanya qui guanya...", i l'altra mitja responia "'Estribord qui guanya qui guanya....", i així passàvem una estona. Naturalment, em refereixo als anys darrers del franquisme, amb la televisió en blanc i negre -si més no a casa meva-, amb TVE omnipresent. Molt diferent de les generacions Telecinco que hi ha ara.

Això que explico no és un atac de nostàlgia pre-crepuscular, ara que he tornat a fer anys i ja veig de ben a prop la cinquantena, que segons diuen és quan deixes de pagar la hipoteca, de manera que alguna cosa positiva hi ha. No. Aquests records m'han vingut al cap escoltant de passada les intervencions marineres de l'Artur Mas i de l'Oriol Pujol, sobre els vaixells, els estols, els esculls i les aigües pudentes i tota la pesca. Mas sembla sentir-se bé agafant la versió marinera de pujolejar, mentre que el qui té el copyright de la cosa, el Pujol senior, sempre es decantava per la metàfora més de muntanya-xirucaire. Probablement alguna cosa té a veure les seves arrels vilassarenques, una població on el patrimoni marí encara és força present.

Mas i Pujol Jr, van ser les grans estrelles del conclave convergent del cap de setmana. Ara ja són, respectivament, President i Secretari General. Jo no vaig ser a Reus, naturalment. Però segons sembla, un fantasma el va recórrer de dalt a baix, de dreta a esquerra i de darrere i davant. Aquets fantasma era la paraula "Independència".

Pel que em van explicar la situació va arribar a extrems surrealistes, fins i tot semblava que hi havia alter egos del senador McCarthy, que això no obstant més que caçar comunistes, anaven per les cantonades caçant independentistes. I tanmateix, a les depuracions de les direccions -amb l'excepció de Duran, desaparegut en combat i reaparegut al Marroc, naturalment exercint de diputat espanyol, que és el que realment el posa- la immensa majoria dels delegats no es van estar de cridar allò que realment volen.

Els eufemismes anaven que volaven... que si "Estat propi", que si "transició nacional", que si tal, que si qual. Tot per no pronunciar des del faristol, la paraula clau. I després, per acabar-ho d'arrodonir, i caure quasi en el ridícul, afirmar que es vol que Catalunya sigui com Massachussets. Bé, si això és així, qui és el John Adams (foto) català? I el Sam Adams? O el John Hancook? Es convertirà Barcelona, en el Bressol de la Llibertat, com ho va fer Boston? Quines altres colònies s'uniran al Principat en la marxa per la Independència? Les Illes, el País Valencià, la Franja, la Catalunya Nord, el Carxe i l'Alguer? On es lluitaran les batalles de Concord i Lexington, que van marcar les primeres hostilitats importants amb els anglesos?

Clar que també, l'eufemisme es pot referir a Baviera (Freistaat Bayern), un estatus que de ben segur signarien molts conservadors. Una Catalunya forta en el context espanyol. Com Baviera ho és en el context alemany. O fins i tot l'Irish Free State (1922-1937), que per cert va motivar una guerra civil irlandesa, que va acabar amb la vida de Michael Collins (foto), entre molts altres....

Però a veure, és tan difícil dir "INDEPENDÈNCIA"? És una paraula bonica, que milions d'éssers humans li serven una veneració quasi religiosa. Tothom en el món mundial vol ser Independent, o com a mínim, ser Independent per prendre les decisions que pensi que són les adients per a la gent del país.

Tothom vol ser independent, menys aquesta colla de freakies que viuen a Catalunya, que reneguen de la Independència, com qui renega del respirar. Si no es respira, es mor. Així de clar.

Ens decidirem algun cop els catalans a ser normals, i a deixar de frikejar amb l'autonomia?

NOTA: Post penjat al DGS, el 28.03.2012

TIME TO SPEAK OUT

28.01.2012

Crisis are times of difficulty and confusion in ideas and in public life.There are also times when leadership, the ability of governments and political projects are tested.

As an example, in the United States, President Obama and his administration are projecting some doubts, since its first term in office have not been as bright as expected. Even though they have do better than their predecessors, but not as good as the expectations they have raised when they accessed at the forefront of the world´s most powerful country.

Although in a very different scenario, MM. José Montilla and J.L. Rodriguez Zapatero have already passed into history as dismal gray political leaders and rulers, not only for the mismanagement of the situation they have found, but also for being unable to provide hope. In Mr. Montilla case, his government´s incompetence and lack of national (catalan) project, led to a disastrous election results both to its own formation and to its partners. However, he has recently been nominated Spanish Senator. In the case of Mr. Zapatero and their followers, they are a crystal-clear example that systematic frivolity, demagoguery and deceit deserve a strong electoral punishment.

Obviously, recent political changes should imply changes in main political forces behavior. However, in Catalonia, with the exception of more severe spending cuts, the current government has not substantially changed the worst of Mr. Montilla´s policies, specially regarding the relationship between Catalonia and Spain. The Catalan government sails in mediocrity and takes refuge in an ambiguous and incomprehensible discourse. The same goes for CiU federation, under Mr. Duran i Lleida leadership and dictate from Madrid.

President Artur Mas declared that "perhaps the seams of the Constitution and the Statute have to be broken a bit". Also, Mr. Oriol Pujol, recommended lime tea to die-hard independentists. As we can see, our rulers poverty of language and metaphors is alarming. In Catalonia, we simply replace one metaphor (fish basket) for another (broken seams) without achieving real progress. Instead we need to have our own fishing nets in order to capture according to our needs, and wear our own made clothes and not those made by someone´s else.

However, at the EU there are leaders who are not afraid to speak out, even if they don´t get the desired outcomes. As an example, Scotland government is fullfilling its promise to consult its people on the country's independence. In Scotland, where those in favour of Independence are less than in Catalonia, citizens won´t be asked about a new fiscal pact or about UK law broken seams.

They will be simply asked if they want their own state, if they want Independence.

Do not think the time has come in Catalonia to speak out?

Author: RCAT web team

Translation: JS

Trying to counteract Duran's unionist stand and Pujol's lime tea, Artur Mas

25.01.2012

A few days ago, Mr. Oriol Pujol, number 3 of CiU federation, recommended to pro-Catalonia independence supporters some lime tea, and Mr. Duran i Lleida, number 2 of the same federation, denied that SNP is for Independence. On Tuesday, Mr. Artur Mas, President of the Generalitat de Catalonia, and CiU's boss, had to announce that “perhaps the seams of the Constitution and the Estatut have to be teared a bit”. Thus Mr. Mas is trying to rise as a country’s defender in front of the previous discouraging statements referred.

Mr. Mas, expects to counteract the nationally frustrating effect of both statements, that caused a deep disappointment between those most sovereignists. These statements disappointed again the most sovereigntist troops. Besides, former Minister Carme Laura Gil censured them in public in her blog, considering them as “regrettable”. In this way, CiU’s leader is trying to slow Mr. Duran i Lleida’s usual expressions down, which have a clearly pro-Spanish unity tone. We can understand this as an attempt from Mr. Mas to maintain his formation’s typical ambiguity, from which they expect collecting votes from everywhere.

Mr. Oriol Pujol considers that sovereignism, is an affliction that has to be treated with some lime tea

In an interview for the newspaper El País, Mr. Oriol Pujol was asked if sovereignism has to be operated on, or if a pill treatment should be enough. Mr. Pujol declared: “For more or for less? The most effective thing is treating it with lime tea: some lime tea, a bit of patience. Our approaches want neither too much urgency nor fireworks. Otherwise, they create frustrations.”

Author: RCAT Web team

Translation: MA