GUERRA A EXTERIORS

Com no podia ser d’una altra manera, la política internacional, els afers exteriors, de la Generalitat de Catalunya, del govern titella que patim, s’està convertint cada cop més en una àrea preeminent. No és cap casualitat, òbviament. A qualsevol observador mínimament intel.ligent no se li escapa que davant del bloqueig que representa el govern de Madrid, i l’autisme del principal partit de l’oposició al Parlament del parc -bé això de principal és un eufemisme, perquè és una veritable olla de grills- la polítca exterior és l’ùnic àmbit on es pot córrer i fer feina. I també, perquè la pròpia dinàmica mundial, global, porta a qualsevol govern que vol sobreviure, a obrir-se al món. No debades, els espanyols volen evitar de totes totes, que Catalunya tingui una presència directa al Món, ni que sigui en la més mínima disciplina esportiva o associació gastronòmica.

Aquesta rellevància de la política exterior, l’està convertint, paradoxalment, en un autèntic front de guerra entre Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, que no paren de sortir i de fer un pols a veure qui el rep amb més pes polític. He de dir que, com a mínim, aquest pols va pel bon camí, ja que no es perd el temps amb polítics espanyols o, encara més, de les autonomies, que són una colla d’analfabets funcionals.

Que la política exterior cada cop compti més en la dinàmica del govern català és molt positiu. Han entès que els espanyols estaven utilitzant el món per atacar Catalunya, sobretot des de la premsa internacional, i han reaccionat. Molt bé. Ara, com sovint passa, els dos galls de panses que són Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, no paren de picar-se mútuament, a veure qui mana més.

De fet, ens trobem en un escenari al.lucinant. Un President d’un Govern que és constantment qüestionat per un diputat espanyol, que a l´hora participa en les reunions del Govern, sense ser-ne membre. I no només per ell. Fa poques setmanes vam assistir a una situació kafkiana: el delegat del govern a Madrid es va passar per l’arc del triomf la seva dependència del govern i va fer unes declaracions polítiques que incidien en la dinàmica política interna del govern… i no se’l va destituir de forma immediata… perquè és un home d’en Duran.

I és que el Duran és qui ha teixit tota la política exterior del govern català, posant els seus peons en la majoria de delegacions de la Generalitat a l’exterior -per sort, no en totes. I qui ha triat els principals càrrecs orgànics de la Secretaria d’Afers Exteriors. Duran d’aquesta manera es volia garantir el control de la política exterior catalana. Per acabar-ho d’adobar, ell mateix, en tant que President de la Comissió d’Exteriors del Congreso de Diputados espanyol, aprofita aquesta plataforma per viatjar arreu del món i fer molts contactes. Si com a mínim servissin per promoure la Independència… Però em sembla que no va cap aquesta direcció, oi?

I què fa en sòmines de l’Artur? Recordo, quan encara era a l’oposició, unes declaracions seves que anunciava que crearia una conselleria d’exteriors si arribava al govern. Era una proposta engrescadora. Però que naturalment, va ser la primera en ser eliminada per les pressions conjuntes dels sociates i dels peperos, i amb l’argument, sempre adient de la crisi econòmica mundial. Però sòmines, quanta més crisi global, més presència global és necessària per combatre-la! Però res, de conselleria es va passar a una secretaria. Aquesta es va posar de forma immediata a desmuntar la política exterior de l’anterior administració, que potser era l’ùnica àrea on s’havien fet coses positives, com el Pla d’Acció Exterior, que avui està totalmende desaparegut en combat. I no només això, també es va dedicar a desmuntar les delegacions a l’exterior, a tancar-ne alguna, congelar-ne moltes, i nomenar nous delegats addictes, tant que fins i tot algun és familiar proper d’un membre del govern.

L’ensarronada ha estat tan gran que sembla que darrerament, l’Artur Mas s’ha posat les piles i ha recorregut a la vella estratègia pujolista dels viatges presidencials acompanyats amb dotzenes d’empresaris. Primer el Marroc, Massachussets i Nova York (sense arribar, però, a Washington), ara Portugal… sembla que ara el president reaccioni i vulgui marcar paquet també en política exterior. De totes maneres, cal que pari compte que no li passi com a molts governants del tercer món que no acostumen a sortir mai del seu país perquè tenen por que durant la seva absència, algú els robi la cadira i de passada el càrrec. I és que, si us fixeu, sempre que en Mas és fora, en Duran o els seus acòlits, en fan alguna de grossa.

La pregunta és: Hi ha alguna manera racional d’organitzar la política exterior de la Generalitat sense que es donin mil batalles internes entre els homes d’en Mas i els homes d’en Duran? Hi ha alguna manera de no semblar uns esclaus dels designis del govern espanyol, i de la seva voluntat d’acabar amb la presència exterior de la Generalitat?

La resposta, òbviament, és que sí, i passa per reforçar la presència internacional de Catalunya al Món, com a recurs per combatre la crisi mundial, i naturalment per donar-nos a conèixer com a nació que, més aviat que tard, aprovarà una declaració d’Independència i es convertirà amb una nova oportunitat per fer negocis, sense el llast que representa l’espoli espanyol.

NOTA: Post penjat al DGS, 11.07.2012

TIME TO SPEAK OUT

28.01.2012

Crisis are times of difficulty and confusion in ideas and in public life.There are also times when leadership, the ability of governments and political projects are tested.

As an example, in the United States, President Obama and his administration are projecting some doubts, since its first term in office have not been as bright as expected. Even though they have do better than their predecessors, but not as good as the expectations they have raised when they accessed at the forefront of the world´s most powerful country.

Although in a very different scenario, MM. José Montilla and J.L. Rodriguez Zapatero have already passed into history as dismal gray political leaders and rulers, not only for the mismanagement of the situation they have found, but also for being unable to provide hope. In Mr. Montilla case, his government´s incompetence and lack of national (catalan) project, led to a disastrous election results both to its own formation and to its partners. However, he has recently been nominated Spanish Senator. In the case of Mr. Zapatero and their followers, they are a crystal-clear example that systematic frivolity, demagoguery and deceit deserve a strong electoral punishment.

Obviously, recent political changes should imply changes in main political forces behavior. However, in Catalonia, with the exception of more severe spending cuts, the current government has not substantially changed the worst of Mr. Montilla´s policies, specially regarding the relationship between Catalonia and Spain. The Catalan government sails in mediocrity and takes refuge in an ambiguous and incomprehensible discourse. The same goes for CiU federation, under Mr. Duran i Lleida leadership and dictate from Madrid.

President Artur Mas declared that "perhaps the seams of the Constitution and the Statute have to be broken a bit". Also, Mr. Oriol Pujol, recommended lime tea to die-hard independentists. As we can see, our rulers poverty of language and metaphors is alarming. In Catalonia, we simply replace one metaphor (fish basket) for another (broken seams) without achieving real progress. Instead we need to have our own fishing nets in order to capture according to our needs, and wear our own made clothes and not those made by someone´s else.

However, at the EU there are leaders who are not afraid to speak out, even if they don´t get the desired outcomes. As an example, Scotland government is fullfilling its promise to consult its people on the country's independence. In Scotland, where those in favour of Independence are less than in Catalonia, citizens won´t be asked about a new fiscal pact or about UK law broken seams.

They will be simply asked if they want their own state, if they want Independence.

Do not think the time has come in Catalonia to speak out?

Author: RCAT web team

Translation: JS

The Yes vote to GOS fiscal measures upsets CDC troops

Former president Mr. Jordi Pujol, tries to calm down militants saying that economic discrimination justifies independence

Duran´s opinion prevails over Mas-Colell´s criticism regarding income tax rise

CiU vote for GOS (Government of Spain) anti-crisis measures has not been fully understood in Catalonia. Not even for a large number of CDC rank-and-file members, according to several CDC militants close to RCAT associates.

These members have started to press the party's leaders. They don't quite understand the yes vote, specially after voting against Mr. Mariano Rajoy´s election as President. And also after Mr. Andreu Mas-Colell, the Minister for Economy and Knowledge, categorical words opposing to those measures -that include a rise of the income tax. According to the Minister´s words, tax income rise risks to place Catalonia's fiscal burden at a suffocation level. In critics opinion "if they didn´t want to to vote against, they could have just abstained".

Having that in mind, it is quite obvious the motivation of former president Jordi Pujol's article posted in his website. Mr. Pujol would have written it to try to appease the unease of militants. In the piece, Mr. Pujol acknowledges that

" Catalonia as a country could be driven to unviability, (...) not because of the economic consequences of independence, but the impossibility – as a result of economic discrimination –of Catalonia to respond not only to the needs of wealth creation or the support for our language and culture, but also to build a truly bona fide society for all her citizens. This, as much or more than any other argument, would be a valid reason to opt for independence. "

However, some analysts consider that the yes vote can also be read having in mind the traditional tensions between CDC and UDC. And more specifically as a Mr. Duran's victory not only over Mr. Mas-Colell, but over the whole Catalan Government. Mr. Duran, as CiU´s top figure in Madrid, in this sense, would be setting the political line of the Government of the Generalitat, without paying the costs that entails to head a department.

Authored: RCAT Web Team

Translation: MA

S´han carregat els Mossos...

L'Artur Mas deu d'estar com una moto. Els darrers dies han estat un malson per ell. El Duran i Lleida li va clavar la punyalada del vot de suport al PP, la setmana passada, just dies després que en Mas Colell abominés de la política pepera. Ja estava massa calladet, en Duran, quan en Mas-Colell monopolitzava els telenotícies i les entrevistes radiofòniques. Devia d'estar preparant el ninotet del budú. La guerra entre aquests dos galls és a mort, i l'Artur de convidat de pedra. Passa que, com sempre en política, i amb permís de Max Weber, el polític guanya al científic. La tempesta madrilenya, en aquest sentit, ha disminuït la rellevància del viatge presidencial a Londres, on ha intentat marcar paquet polític i mediàtic, amb entrevista en exclusiva al Financial Times. Segur que en aquest intent, parcialment aconseguit, de tapar mediàticament el protagonisme presidencial hi ha llarga mà de Duran. A ningú se li escapa que en plena baixada de pantalons del govern dels millors en matèria de política internacional, la visita a Londres era com un intent de contrarestar les crítiques que, ben merescudament, s'han fet al respecte.

Però si l'episodi del vot a Madrid ja va ser una enorme tempesta política, per acabar-ho d'adobar, la protesta sindical dels Mossos d'Esquadra és d'una gravetat sense precedents. Espanya, en una operació perfectament orquestrada de guerra psicològica (psyops) s'han carregat la nineta dels ulls de molts catalans patriotes que de forma entusiasta han vist com els seus fills i les seves filles entraven en aquest cos amb la idea de fer un servei al país. I ara es troben que s'han convertit en ariets contra Catalunya. A aquestes famílies, de debò que els planyo. Quina frustració més gran deuen de sentir en aquests moments. I el pitjor és que fer net de la morralla que ha portat a terme tota la conxorxa deu ser quasi impossible... entre d'altres raons, perquè és evident que aquí el tema va molt més enllà dels sindicalistes. Aquí hi ha peixos grossos amagats, que mouen els fils, a nivell d'alts comandaments del propi cos, òbviament.

L'espanyolisme està jugant fort. La contraofensiva espanyola als dos darrers anys d'avenços independentistes a casa nostra (concretat en les consultes i en el suport creixent a la independència) es farà per terra, mar i aire. I per descomptats, per la xarxa. Quan trigarà a sortir un presentador de TV3 que voldrà parlar en espanyol? Penso que no gaire. Comptarà amb tota la brunete mediàtica per recolzar-lo, naturalment.

Després la immersió, després de les ambaixades, els ha tocat a rebre als Mossos. I sense oblidar, per favor, el tema de les caixes d'estalvi. Ara sembla que la que li tocarà serà la totpoderosa Caixa de Pensions, que serà fusionada, manu militari, amb Bankia, i naturalment, qui portarà la veu cantant serà el sr. Rodrigo Rato, que serà el nou amo del resultat de tot plegat. Si fa ja uns quants anys, els espanyols es van carregar els grans bancs bascos, a través de la fusió amb Argentaria (antic banc públic espanyol), ara li toca el torn a les caixes catalanes, que estan a punt de perdre tot signe de catalanitat, més enllà d'aspectes folklòrics. Potser és per això que, per curar-se en salut, el Banc Sabadell ha penjat un anunci televisiu on els nens que el protagonitzen parlen... en espanyol... no fos cas que a Madrid es pensessin que són nens d'Olot o el protagonista de Pa Negre....

S'han carregat els Mossos per sempre més...això, però, té una lectura positiva... Deixem-nos de punyetes, ara ja hem d'anar, directament, i sense reticències flower powers, a la formació d'un Exèrcit ... català, naturalment... És a dir, cap a la Independència.

NOTA: Post inicialment penjat al DGS, el 18.01.2012.

VÍDEOS, ENTRE L'ESTIU I L'ENYORANÇA

Tot navegant, he trobat aquests dos youtubes que no he pogut més que penjar-los, per fer-ne difusió.



El primer és un recull d'imatges de la darrera sessió, la 40ena, de la Universitat Catalana d'Estiu, a la qual hi vaig assistir de forma intermitent. Hi surten coneguts meus. Suposo que està fet per la pròpia gent de l'UCE. És un document interessant, sobretot després de sentir a la Cloenda, les paraules del conseller Ernest "Tete" Maragall, on anunciava per a la propera edició, "foc nou". Ja és públic que l'actual rector, dimiteix, i no se sap ben bé qui el substituirà. Caldrà esperar al mes d'octubre. Segurament no serà l'únic alt càrrec que marxarà. Persones amb una intensíssima vinculació a l'UCE des de fa anys, sembla que també se n'aniran, o això és el que es comentava al menjador a l'hora dels àpats (i més coses que no goso dir, perquè no les tinc contrastades, i no vull ficar la pota). Això sí, en Tete va assegurar el futur per als propers quaranta anys... però quin futur?



El segon vídeo m'ha omplert d'enyorança i un punt de tristesa. És un vídeo en record d'en Ramon Barnils, un periodista cabdal, mort ara fa uns anys. Pertanyia a una espècie política cada cop més en extinció, els anarco-independentistes. Quantes nits, tardes i matins vaig gaudir de les seves intervencions provocatives i contundents. I com vaig admirar el seu enfrontament amb l'establishment roquista de Catalunya Ràdio, sobretot quan participava en el mític programa El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico! Realment a les noves fornades de joves que han crescut sota l'impacte dels grandes hermanos, els buenafuentes i els sardà, els ben bé els planyo, que no sàpiguen res de tot això. Però segurament a ells els importa un rave. Ja se sap que el presentisme ho domina tot, i el que va passar fa dos anys o un, a hores d'ara ja és percebut com a vell. Ja s'ho faran. Jo em quedo amb els records de quan convidava en Ramon a la Facultat d'Història de la UB, en la meva etapa de militància a l'Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitat (AEIU). No sempre coincidíem políticament. Per dir-ho suaument, divergíem pel que feia a l'estratègia d'unitat o la reunificació nacional. Però és clar, no sempre es pot coincidir en tot, oi?

Una de les darreres anècdotes que li conec és aquella deliciosa que protagonitzà ni més ni menys que a la Universitat Ramon Llull, quan, referint-se a en Duran i Lleida, aka Duran i Ecspanya, li etzibà, "Tu, Duran, ets cristià de cintura cap amunt i demòcrata de cintura cap avall". Una gran lliçó de l'estil Barnils de tractar els politicastres! Sí, senyor!

UN DEU PER EN CARRETERO

Tot i que vaig ser present en la primera part de la taula rodona Més lluny celebrada ahir a l'UCE, malauradament me'n vaig haver d'anar després d'escoltar la segona intervenció, que no penso ni esmentar perquè realment no val la pena. Em vaig quedar amb les ganes, doncs, d'escoltar en Joan Carretero, que sense cap mena de dubte, era l'estrella de l'acte. Aquest matí he llegit les diferents cròniques periodístiques i me n'he fet una certa idea, però ara fa uns minuts, he escoltat la gravació íntegra de la conferència, que està penjada aquí... i he sentit una gran emoció. Realment, en Carretero va fer una xerrada excel.lent i amb una claredat meridiana. Poques vegades m'he sentit tant a prop dels plantejaments d'un polític, com els que va pronunciar ahir.

De fet, en Carretero va dir coses que els lectors d'aquest humil i modest bloc, segur que ja les heu llegides en algun dels més de 600 posts que ja porto penjats. Em refereixo a la tesi que els catalans i les catalanes ens hem de comportar com un poble, una nació, normal, i no inventar-nos res que ens faci diferents de la resta del món, ni més originals. No, no. Amb humilitat, fixem-nos què fan la resta de pobles que s'han alliberat: internacionalitzar el seu contenciós, conscients com són que l'estat opressor mai acceptarà negociar una proposta d'independència, si no és que es veu forçat a fer-ho per raons que causa major. Per aconseguir aquesta internacionalització cal que els catalans i les catalanes responguem massivament a una demanda d'independència, bé a través d'un manifest o d'una declaració de sobirania, o d'una plataforma electoral que inclogui explícitament l'accessió a la sobirania en cas que es doni una majoria parlamentària suficient per a declarar-la (proposta meva, no d'en Carretero).

És, doncs, molt senzill. La independència s'aconsegueix anant-hi per ella, no fent marrades per estacions federals ni altres viaranys plens de trampes i enganys.

Què fer, doncs?
Ben senzill, també. En primer lloc, deixar de votar l'actual direcció d'ERC. En les properes eleccions, cal castigar definitivament els actuals dirigents que estan malbaratant el capital polític que ha trigat anys en construir-se. Si fa uns quants mesos vaig predir que en funció de l'actitud d'ERC davant del nyap, en podria sortir amb un suport de prop d'1 milió de vots, i desplaçant CiU com a referent del patriotisme català, a hores d'ara, predic que en les properes eleccions, si res no canvia, ERC no traurà més de 90 o 100.000 vots. És a dir, que la votaran els càrrecs electes, els càrrecs de confiança, llurs familiars, amics, coneguts i meritoris. I para de comptar. I encara. Probablement algun sociata maragallià també ho farà... encara que sigui amb una pinça al nas. (La veritat és que tot sembla indicar que aquesta ERC porta el camí d'esdevenir un nou cas d'Euskadiko Ezkerra)

El perill d'aquesta nova caiguda lliure, és que una part dels exvotants d'ERC, es pensin que fan vot útil i votin CiU, és a dir, que reforcin un dels polítics més nefastos que pul.lulen avui en dia, i que no és altre que en Duran i Lleida. Seria sortir de Guatemala per anar a Guatapeor. No, cal conjurar aquest risc. I per fer-ho cal que hi hagi una opció realment independentista en les properes eleccions. Aquesta opció ha de ser capaç d'atraure el vot patriòtic, i fins i tot pot arribar a aconseguir representació parlamentària al Parlament de les hienes. Em direu que això no serveix de res -treure 1, 2 o 3 diputats. Penso que la feina dels diputats independentistes al parlament de les hienes, ha de ser sobretot contactar amb els alts diplomàtics que es troben a Madrid -i no a Barcelona, desenganyem-nos: els ambaixadors. Així com els corresponsals dels mèdia globals, que si en tenen -cosa que cada cop passa menys- normalment són a Madrit. L'acreditació de diputat també pot servir per tenir més facilitats per contactar amb els organismes internacionals (sobretot l'ONU) i per ser escoltat en els fora globals. En cap cas, per estar perdent el temps transaccionant esmenes estúpides amb el grup parlamentari sociata de torn.

A hores d'ara, ja hi ha una formació independentista, el Partit Republicà Català, que s'ha mostrat disposat a concorre-hi. Això és positiu. Això no obstant, si la gent de Reagrupament Cat i fins i tot els d'Esquerra Independentista, conjuntament amb Sobirania i Progrés o la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), optessin per formar un Bloc Català favorable a la Independència de Catalunya, trencant d'aquesta manera tot vincle, real o virtual, amb l'ERC subordinada al PSOE, les possibilitats d'èxit s'incrementarien exponencialment. Em direu que algunes d'aquestes plataformes no són més que muntatges d'ERC, i probablement teniu part de raó, però estem veient com persones que fins fa molt poc eren partidàries d'ERC, darrerament s'hi estan allunyant -Víctor Alexandre, el propi López Bofill... Fins i tot la CUP podria donar suport a aquest Bloc, si bé sóc partidari que no s'impliqui gaire en àmbits polítics diferents del local o, a tot estirar, comarcal.

Un bloc electoral que recollís el missatge de la Manifestació de la Dignitat, del 18 de febrer del 2006, seria una aposta clara per començar a caminar i per anar més lluny d'Ecspanya, i més a prop del món i de la normalitat nacional.

Un bloc que digués ben alt i ben fort ADÉU ECSPANYA i afegís BON DIA MÓN!

CAL TALLAR-LOS EL COLL (i el que calgui)

A aquests dos pàjarus cal tallar-los el coll, i el que calgui. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant. Naturalment. Em refereixo, a en Josep Antoni Duran i Lleida i a en Josep Lluís Carod-Rovira. Dues primma donnes de la política de saló, catifa, secretària i pasta gansa. Un país com Catalunya, no pot aguantar suposats patriotes que fan de la por i del franquisme sociològic, sí, sí, franquisme, la seva guia d'actuació. De la por a la llibertat (Fromm dixit) la seva bandera. Fora, fora, que se'n vagin. Que n'aprenguin. Amb els seus discursos messells, deshonren milers de patriotes que van donar la vida per una Catalunya Lliure. Si es vol fer una truita s'ha de trencar un ou, o dos. No podem ser la conyeta del món mundial que se'n foten d'una colla d'imbècils que prediquen la subordinació i renuncien a allò que cap poble renuncia mai: la Independència i la Llibertat. Sí, per aquest ordre. No ens enganyem. No volguem ser més originals, més macos, més preciosos i més estupendos que la resta de la Humanitat. Prou, prou. Acabem d'una vegada amb aquesta crosta mental. Siguem valents, agosarats i enviem la por a pastar fang. Siguem clars:

Convergència Democràtica de Catalunya, no pot continuar mantenint de franc un cara-girada, un penques, un vividor com és en Duran Lleida. Cal tallar amarres i bon vent i barca nova. CDC és un partit que ha de créixer i desenvolupar una estratègia liberal-progressista d'accessió a la sobirania. I que la carcúndia desaparegui del mapa o s'amagi al PP. La responsabilitat dels dirigents convergents és enorme i no pot quedar supeditada a plantejaments reaccionaris, integristes, ecspanyolistes. Si gosa, té un camp enorme per córrer. Perquè a més té una militància i uns votants força fidels. Aquesta és la seva potència. No pot malbaratar-la aguantant aquest individu tan impresentable, aquest trepa. Cal passar pàgina. I el mateix es pot dir de força gent d'Unió Democràtica de Catalunya: molts d'ells són patriotes de pedra picada i no poden permetre que el patrimoni d'en Carrasco i Formiguera sigui violat impunement pels Duran, Sanchez Libre, Casas de torn. No, no. Cal una dreta catalana desescpanyolitzada. Moderna, valenta i sobirana. És urgent.

I pel que fa a Esquerra Republicana. Les darreres declaracions d'en poca-pena d'en Carod són una autèntica declaració de guerra. S'han tret les caretes. Apareixen les navalles. Com pot tenir els collons de dir que va haver d'acceptar el vot pel No si ell era partidari del Sí al Nyap? I ho diu així i es queda tan panxo! En un país normal, un polític normal, amb cara i ulls, i sobretot amb dignitat i cultura democràtica, si el seu punt de vista és derrotat, en una qüestió de gran rellevància política, el que fa és plegar o llançar un tot o res. Però mai, MAI, acceptar una proposta i defensar-la sense estar-hi d'acord: això se'n diu centralisme democràtic i és propi dels partits de tradició marxista-leninista, però no dels que se n'orgulleixen de ser de tradició no autoritària, i particularment dels que tenen una profunda empremta llibertària, com és el cas, sense cap mena de dubte, d'ERC. Un polític que fingeix, que enganya, cal botar-lo, fotre'l a mar, perquè és un vividor, un que fa tots els papers de l'auca per viure de la camama. Un tio que juga amb els sentiments, els valors, les creences (pels creients), els pensaments de milers de persones. Tanta por fa viure en el món civil? Si us plau amb aquesta gentxxxa no es va enlloc.

Què no tenien por a la derrota els patriotes del 1714? I els de la Batalla de l'Ebre? I, malgrat això ho van donar tot. I gràcies a ells nosaltres encara som aquí. Malgrat llurs derrotes militars, no han aconseguit exterminar-nos i continuem plantant cara. I no tinc cap mena de dubte que guanyarem. Però cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I si caus et tornes a aixecar i si tornes a caure et tornes a aixecar. Fins a la victòria. Però sense por al fracàs. No ens podem permetre tenir capdavanters que no donen exemple. Així no es construeix un poble.

Si us plau, tallem-los el coll. Metafòricament parlant, és clar. Vull dir políticament parlant.