GUERRA A EXTERIORS

Com no podia ser d’una altra manera, la política internacional, els afers exteriors, de la Generalitat de Catalunya, del govern titella que patim, s’està convertint cada cop més en una àrea preeminent. No és cap casualitat, òbviament. A qualsevol observador mínimament intel.ligent no se li escapa que davant del bloqueig que representa el govern de Madrid, i l’autisme del principal partit de l’oposició al Parlament del parc -bé això de principal és un eufemisme, perquè és una veritable olla de grills- la polítca exterior és l’ùnic àmbit on es pot córrer i fer feina. I també, perquè la pròpia dinàmica mundial, global, porta a qualsevol govern que vol sobreviure, a obrir-se al món. No debades, els espanyols volen evitar de totes totes, que Catalunya tingui una presència directa al Món, ni que sigui en la més mínima disciplina esportiva o associació gastronòmica.

Aquesta rellevància de la política exterior, l’està convertint, paradoxalment, en un autèntic front de guerra entre Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, que no paren de sortir i de fer un pols a veure qui el rep amb més pes polític. He de dir que, com a mínim, aquest pols va pel bon camí, ja que no es perd el temps amb polítics espanyols o, encara més, de les autonomies, que són una colla d’analfabets funcionals.

Que la política exterior cada cop compti més en la dinàmica del govern català és molt positiu. Han entès que els espanyols estaven utilitzant el món per atacar Catalunya, sobretot des de la premsa internacional, i han reaccionat. Molt bé. Ara, com sovint passa, els dos galls de panses que són Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, no paren de picar-se mútuament, a veure qui mana més.

De fet, ens trobem en un escenari al.lucinant. Un President d’un Govern que és constantment qüestionat per un diputat espanyol, que a l´hora participa en les reunions del Govern, sense ser-ne membre. I no només per ell. Fa poques setmanes vam assistir a una situació kafkiana: el delegat del govern a Madrid es va passar per l’arc del triomf la seva dependència del govern i va fer unes declaracions polítiques que incidien en la dinàmica política interna del govern… i no se’l va destituir de forma immediata… perquè és un home d’en Duran.

I és que el Duran és qui ha teixit tota la política exterior del govern català, posant els seus peons en la majoria de delegacions de la Generalitat a l’exterior -per sort, no en totes. I qui ha triat els principals càrrecs orgànics de la Secretaria d’Afers Exteriors. Duran d’aquesta manera es volia garantir el control de la política exterior catalana. Per acabar-ho d’adobar, ell mateix, en tant que President de la Comissió d’Exteriors del Congreso de Diputados espanyol, aprofita aquesta plataforma per viatjar arreu del món i fer molts contactes. Si com a mínim servissin per promoure la Independència… Però em sembla que no va cap aquesta direcció, oi?

I què fa en sòmines de l’Artur? Recordo, quan encara era a l’oposició, unes declaracions seves que anunciava que crearia una conselleria d’exteriors si arribava al govern. Era una proposta engrescadora. Però que naturalment, va ser la primera en ser eliminada per les pressions conjuntes dels sociates i dels peperos, i amb l’argument, sempre adient de la crisi econòmica mundial. Però sòmines, quanta més crisi global, més presència global és necessària per combatre-la! Però res, de conselleria es va passar a una secretaria. Aquesta es va posar de forma immediata a desmuntar la política exterior de l’anterior administració, que potser era l’ùnica àrea on s’havien fet coses positives, com el Pla d’Acció Exterior, que avui està totalmende desaparegut en combat. I no només això, també es va dedicar a desmuntar les delegacions a l’exterior, a tancar-ne alguna, congelar-ne moltes, i nomenar nous delegats addictes, tant que fins i tot algun és familiar proper d’un membre del govern.

L’ensarronada ha estat tan gran que sembla que darrerament, l’Artur Mas s’ha posat les piles i ha recorregut a la vella estratègia pujolista dels viatges presidencials acompanyats amb dotzenes d’empresaris. Primer el Marroc, Massachussets i Nova York (sense arribar, però, a Washington), ara Portugal… sembla que ara el president reaccioni i vulgui marcar paquet també en política exterior. De totes maneres, cal que pari compte que no li passi com a molts governants del tercer món que no acostumen a sortir mai del seu país perquè tenen por que durant la seva absència, algú els robi la cadira i de passada el càrrec. I és que, si us fixeu, sempre que en Mas és fora, en Duran o els seus acòlits, en fan alguna de grossa.

La pregunta és: Hi ha alguna manera racional d’organitzar la política exterior de la Generalitat sense que es donin mil batalles internes entre els homes d’en Mas i els homes d’en Duran? Hi ha alguna manera de no semblar uns esclaus dels designis del govern espanyol, i de la seva voluntat d’acabar amb la presència exterior de la Generalitat?

La resposta, òbviament, és que sí, i passa per reforçar la presència internacional de Catalunya al Món, com a recurs per combatre la crisi mundial, i naturalment per donar-nos a conèixer com a nació que, més aviat que tard, aprovarà una declaració d’Independència i es convertirà amb una nova oportunitat per fer negocis, sense el llast que representa l’espoli espanyol.

NOTA: Post penjat al DGS, 11.07.2012