dimarts, 10 de juliol de 2012

EUROPA EN VA SER TESTIMONI

Veure el President d'un govern, o l'hereu de la Corona, que ja és trist que n'hi hagi, i tots llurs acòlits, perdent tota la compostura davant les càmeres de la televisió, és a dir, davant de centenars o fins i tot milers de milions de persones, no és precisament una bona targeta de presentació. I menys encara, si els al.ludits representen un estat pària. Un estat que demana ser rescatat, però que ho nega públicament, perquè el deshonra. Espanya és això, merda a l'espardenya, però amb fums imperials.


En un camp de futbol, si algú pot fer rucades i criaturades, i se li ha de tolerar, i calmar-lo quan estigui a l'abast, és a en Joan Laporta. Però a ningú més. La raó és molt senzilla, perquè s'ho va guanyar convertint el Barça en el millor equip del món. Tant que tots els triomfs d'aquesta còpia barata que es diu La Roja, no són més que atribuïbles a ell i al seu company Johann Cruyff. Només ells dos tenen butlla per armar-la. Com si volen pixar, dog-style, en el màstil de la bandera espanyola, que suposo que algun n'hi haurà. O en el de la del Madrid. Ells i només ells. Ningú més.


Europa en va ser testimoni d'una nova jugada d'aquests estrategues de pa sucat amb oli, que no fan més que emprar l'esport per fer política. Justament allò de qui acusen a Catalunya. Els espanyols, ja des del temps del feixista Joan Antoni Samaranch, ja van tenir clar que allò que no es guanya en l'economia, la política, la diplomàcia o el comerç, es pot guanyar, ni que sigui cada quatre anys, en l'esport.


De fet, no va fer més que copiar el model dels estats totalitaris. Subliminar amb l'esport, la manca de llibertat, de progrés, de respecte.


Potser el que diré ara pot sonar molt fort. Però aquesta Roja , em recorda d'allò més a la selecció iugoslava de bàsket dels anys 80. Tant que allà qui portava la veu cantant eren els croates (Kukoc, Rada, Petrovic, Perasovic), com en la Roja ho són els catalans (Xavi, Piqué, Cesc, Puyol). Vull dir amb això, que els èxits esportius, sovint són un veritable bluff polític. Un muntatge cutre, que s'ensorra a la més mínima.


Naturalment, la comparativa amb la ja ex-Iugoslàvia, no vol insinuar una evolució literal, en el cas del conflicte ibèric. No. Entre d'altres raons perquè el context és força diferent i pressumiblement, la Unió Europea no admetria cap mena d'esclat de violència al seu interior. I menys encara que un dels seus estats massacrés una part de la seva suposada població.


Europa i el món sencer van veure com el governant de demana almoina per les cantonades, que passa de tot quan hi ha incendis mortals, de forma xavacana i fatxenda es pixava per les cantonades.


Penso que don Mariano ens va fer un gran favor. Un enorme favor en termes de public relations, si és que ho sabem aprofitar. La veritat és que els espanyols cada cop ens posen la independència més fàcil i més senzilla. Començo a pensar que igual sense adonar-nos-en, un dia ens llevarem i ja serem independents. No, és clar que no. Potser exagero una mica. Però no gaire.


De fet, només aspiro a veure la cara de Rajoy i els seus acòlits quan descobreixin que l'Espanya que els quedarà després de la Independència de Catalunya. no tindrà ni el Barça, ni les exportacions catalanes ni els bilions d'impostos que paguem. Llavors cauran davant la crua realitat. A la qual, els catalans, li dedicarem un 0.7% del nostre PIB, això sí. compartit amb Uganda i Botswana.


NOTA: Post penjat al DGS, 4.7.2012.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,