EUROPA EN VA SER TESTIMONI

Veure el President d'un govern, o l'hereu de la Corona, que ja és trist que n'hi hagi, i tots llurs acòlits, perdent tota la compostura davant les càmeres de la televisió, és a dir, davant de centenars o fins i tot milers de milions de persones, no és precisament una bona targeta de presentació. I menys encara, si els al.ludits representen un estat pària. Un estat que demana ser rescatat, però que ho nega públicament, perquè el deshonra. Espanya és això, merda a l'espardenya, però amb fums imperials.


En un camp de futbol, si algú pot fer rucades i criaturades, i se li ha de tolerar, i calmar-lo quan estigui a l'abast, és a en Joan Laporta. Però a ningú més. La raó és molt senzilla, perquè s'ho va guanyar convertint el Barça en el millor equip del món. Tant que tots els triomfs d'aquesta còpia barata que es diu La Roja, no són més que atribuïbles a ell i al seu company Johann Cruyff. Només ells dos tenen butlla per armar-la. Com si volen pixar, dog-style, en el màstil de la bandera espanyola, que suposo que algun n'hi haurà. O en el de la del Madrid. Ells i només ells. Ningú més.


Europa en va ser testimoni d'una nova jugada d'aquests estrategues de pa sucat amb oli, que no fan més que emprar l'esport per fer política. Justament allò de qui acusen a Catalunya. Els espanyols, ja des del temps del feixista Joan Antoni Samaranch, ja van tenir clar que allò que no es guanya en l'economia, la política, la diplomàcia o el comerç, es pot guanyar, ni que sigui cada quatre anys, en l'esport.


De fet, no va fer més que copiar el model dels estats totalitaris. Subliminar amb l'esport, la manca de llibertat, de progrés, de respecte.


Potser el que diré ara pot sonar molt fort. Però aquesta Roja , em recorda d'allò més a la selecció iugoslava de bàsket dels anys 80. Tant que allà qui portava la veu cantant eren els croates (Kukoc, Rada, Petrovic, Perasovic), com en la Roja ho són els catalans (Xavi, Piqué, Cesc, Puyol). Vull dir amb això, que els èxits esportius, sovint són un veritable bluff polític. Un muntatge cutre, que s'ensorra a la més mínima.


Naturalment, la comparativa amb la ja ex-Iugoslàvia, no vol insinuar una evolució literal, en el cas del conflicte ibèric. No. Entre d'altres raons perquè el context és força diferent i pressumiblement, la Unió Europea no admetria cap mena d'esclat de violència al seu interior. I menys encara que un dels seus estats massacrés una part de la seva suposada població.


Europa i el món sencer van veure com el governant de demana almoina per les cantonades, que passa de tot quan hi ha incendis mortals, de forma xavacana i fatxenda es pixava per les cantonades.


Penso que don Mariano ens va fer un gran favor. Un enorme favor en termes de public relations, si és que ho sabem aprofitar. La veritat és que els espanyols cada cop ens posen la independència més fàcil i més senzilla. Començo a pensar que igual sense adonar-nos-en, un dia ens llevarem i ja serem independents. No, és clar que no. Potser exagero una mica. Però no gaire.


De fet, només aspiro a veure la cara de Rajoy i els seus acòlits quan descobreixin que l'Espanya que els quedarà després de la Independència de Catalunya. no tindrà ni el Barça, ni les exportacions catalanes ni els bilions d'impostos que paguem. Llavors cauran davant la crua realitat. A la qual, els catalans, li dedicarem un 0.7% del nostre PIB, això sí. compartit amb Uganda i Botswana.


NOTA: Post penjat al DGS, 4.7.2012.

SAMARANCH, DESPRÉS DE MORT, ENCARA BELLUGA ....

Samaranch va animar Urdangarin a fer tractes amb Rita Barberà

La batllessa hauria convidat Camps a sumar-se al projecte dels València Summit

PSICOLOGIA DEL DEPENDENTISTA

Poc a poc, lentament, la situació es torna a canalitzar. Ja podem tornar al nostre fatalisme trisecular. Spanair ha fet un pet com un aglà. I a Madrid no paren de tirar coets i de treure punta amb l'enèssim fracàs del nacionalisme català. Fins i tot, ja s´ha aconseguit que el Barça es trobi a set punts del Madrid... per darrere, i ara l'equip merengue ho té tot de cara per tornar a guanyar la Lliga, que és el que li pertoca. S´han acabat tots aquests anys de superioritat insultant del Barça... On s'és vist que els catalans celebrem victòries? Però què us heu cregut que som? Som Catalans, eh? Un poble sense història! Un poble que té com a destí històric patir, plorar i sobretot, per damunt de tot, mai dels mai, vèncer. Això no està fet per nosaltres. Nosaltres hem de fer el paripè una mica, però al final sempre hem de seguir el mateix guió: oferir noves glòries a Espanya. Ai, quin descans tornar a ser un dat pel sac. No podien ser tantes consultes per la independència! Que no veieu que prendrem mal? Ai el nen, ai la nena. No, no, resignem-nos a llepar la mà, el peu, l'entrecuix si cal, de nostre amo. Per sort, tenim la Chuky Camacho i el Torrente Duran que vetllaran per nosaltres. És normal que es tirin del monyo -encara que el Duran no en tingui- per veure qui surt a la foto. Però ho fan pel nostre bé. Ells faran que el Papa Espanya, ens continuï robant i agredint, però això sí, amb carinyo, amb delicadesa. L'estètica, ja ho deia Unamuno, que no falti. És un detall que no ens petin de males maneres. Ara si ho fan amb señorio, doncs fins i tot cal agrair-ho, és un detall que els honra.

Som catalans, sí, i per això estem condemnats a no ser lliures. No hi ha alternativa. No podem ni tan sols pensar en ser-ho. I sobretot, no fem soroll. No fem mullader. I per Déu, no fem el ridícul!!! Que ja ho deia en Tarradellas, que per alguna raó el van fer marquès, oi? I en Samaranch. Els catalans i les catalanes som immadurs, som com nens i nenes que ens han d'acomboiar, d'acompanyar o dirigir. De fer, com diuen els moderns, coaching que és aquella feina que fa la Mariona, que sempre està a Madrid, o el Gerard, amb els del Banco Santander. Perquè Madrid és el centre del món, veritat? Per això, a partir d'ara, hem de fer tot el possible per que els donin els Jocs Olímpics del 2020. No hem d'estalviar euros per aconseguir aquest objectiu. I si ha de continuar el drenatge de Catalunya, com va dir el President Mas -oh quin home més maco, has vist quines camises i quines corbates que porta? - doncs que continuï. Tot sigui per aconseguir que Madrid esdevingui ciutat olímpica. Per cert, es nota que el senyor Mas ha anat a la universitat, oi? A ESADE, potser? Aquests sí que saben jugar amb les paraules... perquè has de reconèixer que dir-li robatori és, no sé, una mica quinqui. En canvi, dir-li drenatge, fa com més patxoca, és com més de metge, oi? i a més a la Núria de Gispert, li facilita les coses, que pobra dona ja pateix ja, a la seva edat.

Però vols que et digui la veritat? No les tinc totes. Fixa´t ara diuen que aquesta bogeria de la Independència cada cop té més suports. De fet només un 32% segons una darrera enquesta s´hi mostra en contra. Ai que patirem de nou. Però perquè es fiquen en embolics? Ara diuen que si a Escòcia faran un referèndum per la independència. Ai nena, que tornarem a patir. Com ja va passar amb la febre bàltica de fa uns anys. I el referèndum del Quebec, del 95. Te´n recordes? Va anar d'un pèl. Però si ja es veu que no és el mateix. A Escòcia, com va dir en Quim Nadal, si dona aquell sociata de Girona, amb cara de pa de ral, tenen petroli. I doncs, que en tenim de petroli, nosaltres. No, oi? Doncs llavors perquè volem la independència? Si no tens petroli, està claríssim que no pots demanar la Independència, no? Clar que Espanya tampoc té petroli, però ves, una cosa és una cosa i l'altra, l'altra, com vols comparar. Per exemple, a Escòcia, no hi és l'Opus, i quin sentit té la vida sense l'Opus? Allà tenen l'Església d'Escòcia. T´ho imagines que aquí tinguéssim una Església de Catalunya. Què en farien del bon jan Bisbe de Tarragona, si dona, que va dir que com que ell no pot tenir fills, les dones no poden dir missa, o una cosa semblant. T'ímagines la Chuky Camacho dient missa? Ecs, uix, o amb l'uniforme patern, ara que tornen a estomacar-nos? Ai que m'agafa un mareig. Nena, porta´m una mica de til.la, com aconsella l'Oriol.

Ai que patirem, ja us ho he dit sempre, a tots els de la família, "no us fiqueu mai en política, i voteu Convergència". I ara passeu-me La Vanguardia que he de tornar a llegir l'article d'en Barbeta...

NOTA: Post publicat inicialment al DGS, el dimecres, 1.2.2012

GRAN TROBALLA (ENHORABONA A L'AUTOR)

JO NO SÓC TONTO!

Els nostres enemics estan desesperats per disminuir el tsunami que els cau al damunt. Ja no saben què fer per ajudar els convergents a guanyar sense baixar de l'autocar. Els ofereixen de tot. Si la cosa continua així, em jugo un pèsol que el 20 de novembre (eheheheh), La Vanguardia and company declararan vencedor l'Artur Mas amb 135 escons, i demanarà que se suspenguin les eleccions, que ella haurà cuinat.

Aixxx, aquests cripto-feixistes enyoren l'estratègia que sempre havia utilitzat el ja difunt Samaranch quan havia d'enfrontar-se amb un contrincant per un càrrec... Literalment el neutralitzava, naturalment, vés a saber com ... -tot i que m'ho imagino.

Ara els nostres dependentistes decadents -eh, Montilla?- els tenen per corbata, no els arriba la camisa al melic... Saben que les properes eleccions poden ser claus, decisives i hi estan abocant tots els recursos, a més de les psyops (guerra psicològica) que no tinc cap dubte que està desenvolupant el CNI.

L'enquesta del Racòmetre de RAC1, ha centrat molt l'atenció de la gent. Normal, els resultats són contundents en tots els sentits.

Dit això, és obvi que no puc escaquejar-me dels resultats, o més aviat dels no-resultats, que el Racòmetre de marres dóna a Reagrupament. Però la veritat és que, mirant les dades he de dir de forma contundent que JO NO SÓC TONTO!

Anem a pams. Els senyors de Feedback, han renovat l'art de fer sondejos, innovant sense precedents. Tant que fins i tot han acabat inventant-se un nou acrònim per referir-se a una determinada formació política. Així amb dos collons!

Naturalment, estic parlant d'aquest objecte polític no identificat (OPNI) que respon al nom de RxCAT... connais pas? Jo us ho juro que no, i això que sóc doctor de la cosa (d'acord, no sóc catedràtic, però com diuen els Manel, de vegades ens en sortim, i jo ho vaig fer en un dia de pluja torrencial del mes de desembre del 2001... collons com plovia i jo que no parava de xerrar...).

Si, com se suposa, l'enquesta va ser feta utilitzant l'esmentat acrònim, a qui li pot estranyar el resultat obtingut?

I de fet, l'OPNI aquest és d'una mala llet que tomba d'esquena. Fixeu-vos que és un oxymoron entre les sigles de Reagrupament (RCAT o RI), i les de la Plataforma per Catalunya (PxCAT). Aixxx el biaix obsessionat en convertir-nos en quelcom d'extrema dreta... com se li veu el llautó...

U. La sigla que a hores d'ara sembla més probable de la nostra candidatura és RI, de manera que l'han vessat. Un terrible error des de la perspectiva estrictament tècnica. L'analista no es pot inventar el primer acrònim que li passi pel cap!

Dos. Quants dels 1000 enquestats poden haver confòs l'OPNI amb les sigles de la formació xenòfoba a la que al.ludia més amunt? Jo em jugo un segon pèsol que no pocs. I naturalment, el rebuig deu haver estat majúscul.

Ara bé, deixem de fer de flower powers i posem-nos en pla seriós. No es pot descartar una estratègia ecspanyola per anar, en els dos mesos que resten, atiant les expectatives entre Reagrupament i altres opcions, en un intent de tornar boig el personal, de fotre dels nervis els centenars de milers d'independentistes que han de ser l'element clau en les properes eleccions. "Ara dic que en Pepet en treu tres... demà que el Jaumet en treu dos, la setmana que ve, que tots dos en treuen els mateixos, etc.", i així anar fent, a veure si ens podem treure els ulls entre nosaltres i els fem la feina d'aplanar el triomf de la candidatura absolutament (eheheheh) dependentista i decadent de l'Artur Mas.

Fixem-nos un altre aspecte. Ens cedeixen les engrunes, 2, 3 diputats, poca cosa més. De fet, és aquí on hi ha la veritable guerra psicològica. Atès que ja no poden ignorar el tsunami independentista, intenten difondre la idea que finalment, l'hemorràgia serà controlable. I la veritat és que em jugaria un tercer pèsol que la sangada serà molt més important. D'entre 10 i 15, pel cap baix. I això ja són paraules majors. Això sí que és un tsunami com déu mana. I tothom sap que hauria pogut ser molt més gran si s'haguessin produït determinats acords, a hores d'ara sembla que definitivament altvortats, vés què hi farem!

Però tot i així, no em cap al cap que tota la gent que darrerament s'ha mobilitzat entre consultes i manifestacions, centenars de milers, acabin dipositant el vot a l'opció dependentista decadent d'en Mas i en Duran i Ecspanya. No és possible! Cal tenir molt present que qualsevol vot independentista al Mas és un vot perdut, és un vot llençat a la brossa. No pot pas passar! L'independentisme real ha de recollir, pel cap baix 300.000 vots, i això són un fotimer de diputats! A més l'enfonsament del Titànic-Puigcercós serà dels que fa època -però d'aquest tema millor guardar un prudent silenci, ara no toca.

Cal doncs, continuar la mobilització, multiplicar els actes, lluitar contra el blackout informatiu que ens caurà quan comenci la campanya, és a dir, l'apagada. Cal tenir coratge i tirar endavant, perquè ja quasi els tenim el peu al coll, però ells es revolten com a gossos rabiosos... s'hi juguen moltes prebendes i nosaltres som, de debò, el seu veritable malson.

Endavant les atxes!

SAMARANCH STYLE

Quan vaig llegir la notícia, de seguida em va venir al cap aquesta expressió... "Estil Samaranch". Em refereixo a l'escàndol protagonitzat per l'ara dimitit president de la Football Association (FA) anglesa Lord Triesman (foto), que va revelar en una conversa privada amb una seva amant, les seves sospites que els ecspanyols estan intentant comprar els àrbitres de la Copa del Món de Sudàfrica. L'amant, pilla ella, va gravar-la, i naturalment li van faltar cames i temps per portar-ho a la premsa que ho va esbombar de seguida. L'endemà Triesman ja havia dimitit.

Segons ell, els ecspanyols, en conxorxa amb els russos, estan intentant saber els àrbitres del Mundial, aparentment per influir-los d'alguna manera. I perquè a través dels russos?

Doncs perquè a canvi, els ecspanyols es retirarien de la cursa a organitzar el Mundial del 2018, i influenciarien els estats llatinoamericans perquè votessin la candidatura russa. A més Rússia no es juga res a Sudàfrica, de manera que pot fer perfectament d'home de palla dels ecspanyols. Cal dir que els anglesos també aspiren a organitzar el Mundial, de manera que són competidors directes dels russos.

Els ecspanyols, per descomptat, han rebutjat amb menyspreu les paraules de Triesman. I ho han fet per boca de l'inefable Jaime Lissavetzky (foto), el qual, poc original, ha recorregut a les típiques paraules de recordar que Ecspanya és un estat democràtic, i que no fa aquestes coses, suggerint que qui les diu, no està bé del cap. Quan un estat ha d'estar recordant dia sí i dia també que és democràtic.... malament.

For the record: Lissavetzky ja fa molts anys que és l'home fort de l'esport espanyol. Antic conseller d'un altre catalanòfob de pro, l'ex-president de la Comunitat Autònoma de Madrit (CAM), Joaquin Leguina, actualment és el Secretari d'Estat de l'Esport, del govern de ZP. Lissavetzky és un inquisidor impenitent de les seleccions catalanes i del seu reconeixement internacional. No debades, una de les darreres intervencions públiques del feixista Samaranch va ser demanar que es creés a dins del Govern ecspanyol, un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir que en Lissa en fos el titular. Cap casualitat.

A banda de l'òbvia connexió Samaranch-Lissavetzky, dues altres raons em porten a donar a les declaracions de Triesman, si més no el benefici del dubte.

La primera és que apanyar coses cau de ple en l'estil que sovint s'ha atribuït a la manera de fer del propi Samaranch, el considerat, no sense raó pare de l'esport olímpic -i corrupte, afegeixo jo- ecspanyol. De fet, el propi New York Times, en l'obituari que li va dedicar, ja es feia ressò de la tàctica de Samaranch de cooptar els seus enemics -un eufemisme que tothom entèn -m'encanta aquesta subtilesa!. Passa, però, que en el món de l'esport, a diferència de la política, hi ha jutges o àrbitres, per la qual cosa, resulta més còmode cooptar-los, que no a l'adversari. I immensament més barato.

Si us he de ser sincer, jo encara tinc la mosca al nas respecte la victòria de la Roja a l'Eurocopa del 2008. Mai em va quedar clara la desgana amb què els alemanys van jugar la final. I, em sembla que això ja ho he escrit en un post anterior, és massa coincidència aquest triomf amb el llançament mediàtic d'això de la Roja, que caldria estudiar d'on surt, i com es distribueix i difon -ja ho dic ara, em jugaria un pèsol que els serveis d'intel.ligència ecspanyols hi tenen alguna cosa a veure. Recordeu que sorgeix, precisament per contrarestar l'auge del Barça -quan encara no era el de les 6 copes- i naturalment, per anul.lar la demanda de la Selecció Catalana.

Més recentment, molt més recentment, l'actuació de l'àrbitre portuguès a la semifinal de la Champions d'enguany, el nom del qual no recordo ni vull recordar, també em va fer aixecar sospites, tot i que en cap cas ho prenc com a excusa per la no classificació del Barça, que atribueixo a una dolentíssima estratègia en el partit de tornada. En aquest sentit, potser seria interessant si algun periodista intrèprid es dediqués a ensumar si el patrimoni o l'estil de vida de l'individu en qüestió ha sofert algun canvi darrerament o en els propers anys.

L'altra raó que em mosqueja, és naturalment la connexió russa. Pur i dur Samaranch style. Suposo que no cal aclarir-ho. A més ecspanyols i russos comparteixen altres temes més directament polítics, com el tema de Kosovo, o el discurs contra l'independentisme (tret és clar dels casos d'Ossètia del Sud i Abkhàzia respecte Geòrgia, els uns o el País Valencià i les Illes, respecte del Principat dels altres). I, per retornar a l'Eurocopa, només cal recordar com els russos es van prestar a fer d'spàrring dels ecspanyols en els dos matxs que van disputar.

En definitiva, és obvi que pels ecspanyols, l'Esport s'ha convertit en un afer d'estat. Gran part del discurs d'unitat nacional ecspanyol es vehicula a través d'ell i com molt encertadament va dir fa poc el President Pujol -com a mínim alguna vegada l'encerta- molts esportistes d'èlit catalans són pressionats (econòmicament -sponsors- o federativament), per tal que amaguin la seva catalanitat.

De fet és l'únic recurs que tenen, atès que ni econòmicament, ni políticament, pinten res al Món. I no oblidem el paper de la gran banca (Banco Santander a la F1, la Liga BBVA) o Telefónica i, naturalment, La Caixa. Sempre prietas las filas.

Sort que tenim del New York Times!

No és cap sorpresa la reacció dels mèdia catalans a la mort del feixista Samaranch. Per sort, tenim el New York Times, que en l'obituari que li dedica, diu les coses claretes, claretes. Podeu llegir-lo sencer aquí.

M'agradaria, però, destacar els següents fragments (les negretes són meves):

"But Mr. Samaranch’s tenure was also marred by scandal. Ten Olympic committee members either resigned or were expelled in the late 1990s after receiving more than $1 million in cash, gifts, scholarships and other benefits as part of Salt Lake City’s winning bid for the 2002 Winter Games. Other members were linked to improprieties in the bidding for the Atlanta and Sydney Olympics.

As a former sports official in Spain in the fascist Franco regime, Mr. Samaranch had come to tolerate a degree of corruption. He tended to co-opt his enemies and ignore the unsavory reputations of some of the members he brought into the I.O.C., among them Francis Nyangweso, a former defense chief for the murderous Ugandan dictator Idi Amin.

"It’s a little like the story of the baboon climbing a pole,” Dick Pound, an I.O.C. delegate from Montreal, said. “The higher the baboon climbs, the more undesirable are the parts exposed.”

While the Games became immensely popular under Mr. Samaranch, they also became hugely expensive and difficult to manage. At the 2000 Sydney Games, journalists outnumbered athletes by 2 to 1, state government bailouts totaled $140 million, and the city was left with huge, little-used stadiums.

Mr. Samaranch was also faulted over the issue of doping, which the I.O.C. did not begin to take seriously until after the police uncovered a scandal that nearly shut down the 1998 Tour de France. Many Olympic officials said the failure to mount an effective campaign against the use of banned performance-enhancing drugs was Mr. Samaranch’s greatest deficiency.

When he replaced Mr. Samaranch, Dr. Rogge said doping was the biggest crisis facing international sport. “It is the credibility of sport that is at risk,”

BRUTAL, no?

És la diferència entre tenir una premsa en un país amb cultura democràtica arrelada, i tenir-ne una que menja de les mans dels polítics. Però hi ha més:

“There was no public opportunity to understand how decisions were made,” said John Krimsky, a former executive director of the United States Olympic Committee. “I don’t think he thought democracy was a terribly efficient way to run an organization.”

Mr. Samaranch kept such a tight rein on the I.O.C. that many found it highly unlikely that he did not know about the bidding excesses that culminated in the Salt Lake City scandal. Seven years earlier, Toronto officials had alerted the I.O.C., but their concerns were ignored.

Quina patada a l'entrecuix, que diríem a casa!

Però el periodista del NYT es reserva la millor carta per al final quan escriu que,

"In his retirement, despite advancing age and a number of medical ailments — he received dialysis treatment for kidney trouble — Mr. Samaranch remained active with the I.O.C., traveling to meetings around the world and promoting Madrid’s unsuccessful bids for the 2012 and 2016 Games as well as for the Paralympics, for disabled athletes.

Mr. Samaranch spoke during Madrid’s presentation in Copenhagen last October. “Dear colleagues,” he said, “I know that I am very near the end of my time. I am, as you know, 89 years old. May I ask you to consider granting my country the honor and also the duty to organize the Games and Paralympics in 2016.”

The Games were awarded to Rio de Janeiro."

Aquesta hòstia dialèctica no la fa ni el Chuck Norris en els seus millors moments.

En definitiva, el servilisme vomitiu dels mitjans de comunicació catalans respecte Ecspanya, ens obliga, com a catalans i com a demòcrates, a aconseguir el més aviat possible la independència. Per higiene democràtica, i per pura i simple salut mental!

També me'n faig ressò al meu bloc europeu.

HA MORT EL LLOP

EN LAPORTA SALTA A L'ARENA

Ja pràcticament és un fet. En Joan Laporta i Estruch ha decidit saltar a l'arena política. És una gran notícia. Una excel.lent notícia. Per a Catalunya. I una mala notícia per al Barça... i per a Ecspanya.

Per al Barça perquè, si no m'equivoco, el proper president serà un retorn a les velles pràctiques, a l'ecspanyolisme més tronat, això sí amb una capa de modernitat digital, que durarà ben poc. El Barça tornarà a amagar la seva catalanitat... i jo que finalment podré passar d'ell, perquè un Barça acatalà no m'interessa gens.

I per Espanya, perquè clarament en Laporta és un independentista de pedra picada, que va pel món de forma desacomplexada, i es manifesta aquí i a la Xina Popular com a Català. Serà la primera vegada que un personatge de gran rellevància mediàtica a escala global, es declara independentista, es declara català i no ecspanyol.

En una paraula: Laporta és l'anti-Samaranch.

Tots dos són els catalans (només de naixement en el cas de Samaranch) amb més projecció internacional, no tant a nivell popular (on potser en Gasol ho és més), però si a nivell del que podem anomenar els decision-makers, és a dir, els qui prenen decision tant en l'àmbit de la política, l'esport, l'economia, etc.

Laporta és estratosfèricament molt més conegut que l'actual president de la generalitat d'adalt, aquest pringat quasi analfabet d'en Monty, com molt encertadament, amb més raó que un sant, va dir en el seu moment, en Joan Carretero, i que va provocar un riu de crítiques i insults -i d'odis- cap a la seva persona.

Ja sé que en Laporta té el seu caràcter i que quan se li creuen els cables, millor ser una mica lluny. Però precisament és això el que m'agrada. Ja estic fins al capdamunt d'una classe política que durant els darrers trenta anys no han fet més que tapar-se les vergonyes els uns als altres i d'intentar viure del mòmio deu, quinze vint o, els més capaços, vint-i-cinc anys. I mentrestant el país cada cop pitjor.

Des del meu punt de vista, en Laporta, com també en Carretero, són una altra cosa. Són polítics normals, totalment equiparables a polítics europeus. Penso que en Laporta tindrà un recorregut en política relativament curt, pels estàndards catalans, però relativament normal pels estàndards europeus: de quatre a vuit anys. Però durant aquests anys, el seu impacte polític, simbòlic, mediàtic, serà enormement superior a tota la llopada de polítics mediocres que vegeten pels partits polítics tradicionals al llarg de dècades.

En Laporta, també m'agrada perquè més enllà dels seus cops d'efecte, del seu caràcter sovint de milhomes, hi ha un pòsit de lleialtat. Això si més no és el que he comprovat darrerament. Segons sembla uns colpistes que pretenien mantenir-se al preu que fos al capdavant d'una associació, van intentar contactar-lo per tal que n'assumís el lideratge. Per fer-ho van recórrer a un jove, i molt ambiciós periodista, que sempre ha treballat a les ordres d'un maquiavèlic polític convergent. Laporta, però, es va negar a entrar al joc, entre d'altres raons perquè els colpistes no eren més que quatre gats -o potser dos- i tot plegat era d'una cutrada de l'alçada d'un campanar.

Dit altrament: en Laporta és un tipus llest. I jo que penso que, malgrat tots els defectes que pot arribar a tenir, és, políticament parlant, un filldeputa, però un filldeputa dels nostres. I que una causa que no tingui els seus fillsdeputa, no mereix triomfar. Que ja som massa grandets, i ens hi juguem massa, per anar de flowerpower per la vida.

Per preparar el seu aterratge, en Laporta ja ha penjat el seu compte a Twitter, i ja s'ha anunciat que aviat farà el mateix amb la seva pàgina web, que ja ha estat registrada.

És una gran i excel.lent notícia.