PSICOLOGIA DEL DEPENDENTISTA

Poc a poc, lentament, la situació es torna a canalitzar. Ja podem tornar al nostre fatalisme trisecular. Spanair ha fet un pet com un aglà. I a Madrid no paren de tirar coets i de treure punta amb l'enèssim fracàs del nacionalisme català. Fins i tot, ja s´ha aconseguit que el Barça es trobi a set punts del Madrid... per darrere, i ara l'equip merengue ho té tot de cara per tornar a guanyar la Lliga, que és el que li pertoca. S´han acabat tots aquests anys de superioritat insultant del Barça... On s'és vist que els catalans celebrem victòries? Però què us heu cregut que som? Som Catalans, eh? Un poble sense història! Un poble que té com a destí històric patir, plorar i sobretot, per damunt de tot, mai dels mai, vèncer. Això no està fet per nosaltres. Nosaltres hem de fer el paripè una mica, però al final sempre hem de seguir el mateix guió: oferir noves glòries a Espanya. Ai, quin descans tornar a ser un dat pel sac. No podien ser tantes consultes per la independència! Que no veieu que prendrem mal? Ai el nen, ai la nena. No, no, resignem-nos a llepar la mà, el peu, l'entrecuix si cal, de nostre amo. Per sort, tenim la Chuky Camacho i el Torrente Duran que vetllaran per nosaltres. És normal que es tirin del monyo -encara que el Duran no en tingui- per veure qui surt a la foto. Però ho fan pel nostre bé. Ells faran que el Papa Espanya, ens continuï robant i agredint, però això sí, amb carinyo, amb delicadesa. L'estètica, ja ho deia Unamuno, que no falti. És un detall que no ens petin de males maneres. Ara si ho fan amb señorio, doncs fins i tot cal agrair-ho, és un detall que els honra.

Som catalans, sí, i per això estem condemnats a no ser lliures. No hi ha alternativa. No podem ni tan sols pensar en ser-ho. I sobretot, no fem soroll. No fem mullader. I per Déu, no fem el ridícul!!! Que ja ho deia en Tarradellas, que per alguna raó el van fer marquès, oi? I en Samaranch. Els catalans i les catalanes som immadurs, som com nens i nenes que ens han d'acomboiar, d'acompanyar o dirigir. De fer, com diuen els moderns, coaching que és aquella feina que fa la Mariona, que sempre està a Madrid, o el Gerard, amb els del Banco Santander. Perquè Madrid és el centre del món, veritat? Per això, a partir d'ara, hem de fer tot el possible per que els donin els Jocs Olímpics del 2020. No hem d'estalviar euros per aconseguir aquest objectiu. I si ha de continuar el drenatge de Catalunya, com va dir el President Mas -oh quin home més maco, has vist quines camises i quines corbates que porta? - doncs que continuï. Tot sigui per aconseguir que Madrid esdevingui ciutat olímpica. Per cert, es nota que el senyor Mas ha anat a la universitat, oi? A ESADE, potser? Aquests sí que saben jugar amb les paraules... perquè has de reconèixer que dir-li robatori és, no sé, una mica quinqui. En canvi, dir-li drenatge, fa com més patxoca, és com més de metge, oi? i a més a la Núria de Gispert, li facilita les coses, que pobra dona ja pateix ja, a la seva edat.

Però vols que et digui la veritat? No les tinc totes. Fixa´t ara diuen que aquesta bogeria de la Independència cada cop té més suports. De fet només un 32% segons una darrera enquesta s´hi mostra en contra. Ai que patirem de nou. Però perquè es fiquen en embolics? Ara diuen que si a Escòcia faran un referèndum per la independència. Ai nena, que tornarem a patir. Com ja va passar amb la febre bàltica de fa uns anys. I el referèndum del Quebec, del 95. Te´n recordes? Va anar d'un pèl. Però si ja es veu que no és el mateix. A Escòcia, com va dir en Quim Nadal, si dona aquell sociata de Girona, amb cara de pa de ral, tenen petroli. I doncs, que en tenim de petroli, nosaltres. No, oi? Doncs llavors perquè volem la independència? Si no tens petroli, està claríssim que no pots demanar la Independència, no? Clar que Espanya tampoc té petroli, però ves, una cosa és una cosa i l'altra, l'altra, com vols comparar. Per exemple, a Escòcia, no hi és l'Opus, i quin sentit té la vida sense l'Opus? Allà tenen l'Església d'Escòcia. T´ho imagines que aquí tinguéssim una Església de Catalunya. Què en farien del bon jan Bisbe de Tarragona, si dona, que va dir que com que ell no pot tenir fills, les dones no poden dir missa, o una cosa semblant. T'ímagines la Chuky Camacho dient missa? Ecs, uix, o amb l'uniforme patern, ara que tornen a estomacar-nos? Ai que m'agafa un mareig. Nena, porta´m una mica de til.la, com aconsella l'Oriol.

Ai que patirem, ja us ho he dit sempre, a tots els de la família, "no us fiqueu mai en política, i voteu Convergència". I ara passeu-me La Vanguardia que he de tornar a llegir l'article d'en Barbeta...

NOTA: Post publicat inicialment al DGS, el dimecres, 1.2.2012

LA DERROTA DE L'ESTRATÈGIA DEPENDENTISTA

Amb el pacte de sang entre el PSOE i el PP d'aquesta setmana, en virtut del qual s'obre la porta a una reforma constitucional sense el consens històric, es certifica definitivament la derrota de l'estratègia dependentista, encaixista, autonomista o com la volgueu anomenar.

És un moment històric, que posa en qüestió l'equilibri de poders que es va teixir el 1978. A ningú se li escapa, que aquesta reforma exprés, no és més que un globus sonda, d'una reforma molt més a fons que vindrà de la mà d'un PP rampant i d'un PSOE submís, d'aquí a uns mesos. Només calia escoltar la pimpolla portaveu pepera, amb aquella veueta repel.lent que vénen ganes d'enclastar-la: això és només un aperitiu o un appetizer que diuen els xorres. El plat gros està per arribar, i ja s'ensuma la flaire de asador de tocino castellano...

Els dependentistes han fracassat. Senyor Duran i Ecspanya i companyia, heu fracassat, sou un candidat fracassat. No fa pas gaires dies encara gallejava que volia un debat de candidats a 3, i va i li foten una somanta d'hòsties que ha quedat ben content. Tant que el dia de la votació es va comportar com un veritable nini. Ni sí ni no, ans tot el contrari. Has quedat amb el cul enlaire, Duran, reconeix-ho. Has fracassat miserablement. Ets un candidat amb plom a les ales. Això d'anar de milhomes i dir-li al ZP gilipolles per telèfon davant de la tribu, no és més que una fatxenderia, perquè després, tu acabaràs menjant el terra que trepitgen els uns i els altres.

Però naturalment, més que amoïnar-me per tu, m'amoïno pels milers de catalans que espero que també vegin que el dependentisme és un cul de sac. Un camí que va directament al pou.

Per això és molt important dir que el condecito, el Pepe Antich, el Jordi Barbeta, l'Enric Juliana, han fracassat miserablement. La vostra Ecspanya no existeix, és fum. Com també ho és la del Sandrusko and company, que s'està desfent per moments a cop d'hòstia contra les estelades. O l'Ecspanya Inc. del Brufau, que l'estan a punt d'executar, de treure-li la pell de viu en viu.

En definitiva, assistim a una derrota total, definitiva, contundent, sense pal.liatiu del dependentisme que ha intentat ajornar el màxim possible el que era inajornable. O caixa o faixa.

L'actitud nini de CiU, d'un infantilisme i d'un amateurisme que tomba d'esquena demostra fins a quin punt la processó va per dins. Ho negaran, naturalment, però la tensió entre les rates i els que veuen que la cosa ja no dóna per més, estic segur que és enorme.

Aviat pot haver-hi un pet com un aglà. I per nosaltres, no pararem de provocar-lo el més de pressa possible.

NAUSEABUND (1a part)

Nauseabund. Aquest és el comportament que la gent de CiU està tenint en els dies posteriors a les eleccions locals. Fa realment angúnia, i fàstic. Em refereixo, naturalment, a la direcció nacional, tot i que no dubto que també es pot ampliar a molts municipis. Sortosament no a tots. Vegem-ne alguns casos.

A nivell nacional, destaca la pantomima aquesta de la Comissió Parlamentària sobre el Pacte Fiscal. Anem a pams. Tothom sap a hores d'ara, que l'objectiu de CiU és no aconseguir el millor acord per Catalunya -que és el que diuen- si no arribar a un pacte, a un acord, el que sigui, per tal de presentar-lo com la gran conquesta. Encara que sigui una merda penjada d'un pal. Vull dir que l'acord és la finalitat, no l'eina per aconseguir-la. No importa el contingut, importa el continent. I naturalment, això els ecspanyols ho saben. I per això no baixaran del burro i cediran el mínim possible. O no cediran res.

La puta foto donant-se la maneta. O el bec. Els polítics apareixeran somrient, peperos i els dependentistes de CiU, encaixant... i als catalans que els mati Déu. El Barbeta, el Juliana doraran la píndola o més aviat el supositori .... o la lavativa.

Jo és que realment no puc entendre que tinguem una gent tan poruga i mesella. Cada dia estic més orgullós de no haver participat a la mani del 10J, per acabar així...

Però això no és tot. Per acabar-ho d'adobar, la comissió parlamentària de marres es farà a porta tancada. Visca la transparència i la regeneració democràtica! Colla d'impresentables. Però què s'han cregut que són, aquesta gentussa? Doncs au, tanqueu-vos en els vostres caus, i que us aprofiti.

Els ecspanyols saben perfectament que tenen CiU agafada pels collons, pels collons de la corrupció és clar, i que si es passen un pèl, els pressionaran amb alguna sentència judicial o recurs legal paral.lel. A ningú se li escapa que fa tan sols uns mesos, CiU era un cadàver polític, i que ara sembla ser el rei del mambo. Si volgués podria declarar avui mateix la Independència, perquè no té oposició. Però naturalment, no vol. I, sobretot, no pot. Perquè quan ho fes, començarien a caure sentències judicials a punta pala i polítics i familiars de primer, de segon grau d'aquests polítics, anirien immediatament a la presó.

L'única excepció en aquests moments que hi veig, és la del Conseller Mas-Colell. És cap casualitat que sigui l'únic que s´ha plantat davant dels ecspanyols? Que li ha cantat les quaranta a la tonteta aquesta de Ministra d'Economia ecspanyola? És cap casualitat que hagi portat el debat sobre el finançament al cor de la Unió Europea, a Brussel.les, i això hagi posat histèrics els ecspanyols? És cap casualitat l'ofensiva per terra, mar i aire que el Financial Times, el Wall Street Journal, o les agències de ràting estan portant a terme contra Catalunya?

Si tots i cadascun dels consellers es comportessin com en Mas-Colell, en comptes de fer el panoli com en Puig matant puces a canonades, tot seria molt diferent. Però la pregunta apareix de seguida: quant durarà Mas-Colell al capdavant de la Conselleria d'Economia i Finances? Jo em jugo un pèsol que no gaire. Quan els ecspanyols s'atipin -i ja falta poc- activaran els mecanismes corresponents i segur que en Duran i Ecspanya l'apunyalarà per l'esquena, des de la presidència de les comissions mixtes. Un pèsol m´hi jugo.

Però la fortor no s'acaba aquí. N'hi ha més.

APADRINEU UN DIPUTAT CONVERGENT...

Em sembla que és una iniciativa del Facebook. Me la va fer saber la Núria, un dels més de 2.3oo amics que ja tinc a l'esmentada xarxa social (and counting).

Es tracta d'apadrinar un diputat o diputada de Convergència, per tal que, quan arribi el dia, voti a favor de la moció sobre la Independència que s'ha presentat al Parlament.

Per aconseguir-ho, aquest cap de setmana he estat rumiant. Es tractaria d'amanyagar-lo, de dir-li coses boniques, que inflés el seu ego. Que es cregués el centre del món mundial. Que interioritzés que el seu vot és imprescindible, i que té a les seves mans el destí de la nació.

Naturalment, per aconseguir-ho, caldria desconnectar-lo mentalment de tot l'espai comunicacional ecspanyol, que és el veritable cavall de Troia que tenim els catalans. Començant pel futbol, i l'esport en general.



Fins i tot he traçat un cert paral.lelisme amb els processos de desintoxicació dels drogaaddictes. Així el pacient, és a dir, el diputat o diputada, patiria sense cap mena de dubte, una sindrome d'abstinència, o de mono, durant el qual desvariejaria i demanaria a crits la presència d'un col.lega pepero o d'un de sociata, amb els quals, sempre es pot arribar a fer bons negocis. En el moment més crític del procés, no tinc cap dubte que exigiria que li lliuréssim un exemplar de La Vanguardia, i llegir articles d'en Barbeta o de l'inefable Juliana, que naturalment li produïria un efecte narcotitzant i apaivagador. De retorn a la casa del pare. De seguretat i bons aliments. Naturalment jo m'hi negaria absolutament. "Avui", li diria, "no toca".

Un cop superat el mono, el procés ja faria baixada. Llavors li explicaria els beneficis de la Independència... per a ell o ella, naturalment. Penso que això ho entendria ràpidament. De fet, suposo que no li descobriria res de nou, però el treball seria sobretot psicològic. Caldria que interioritzés que la Independència és més negoci que la dependència: que caldrien ambaixadors, generals, etc. Que hi hauria oportunitats de negoci que ara, sotmesos a Ecspanya són impensables...

Fins i tot, als més lletraferits, o als científics, els faria veure que amb la Independència, el Premi Nobel seria molt més proper, i no un quimera, com ho és amb la dependència. (Penso que aquest seria un argument força contundent).

Optimista de mena com sóc, penso que me'n sortiria, i finalment el diputat o diputada que apadrinés acabaria votant per la Independència. N'estic convençut, vaja.

Ara només quedaria triar-lo, o més aviat triar-la, perquè n'hi ha una que seu a l'extrem de la Mesa del Parlament, que em fa morbo...

O és que penseu que escolliria en Felip Puig?