APADRINEU UN DIPUTAT CONVERGENT...

Em sembla que és una iniciativa del Facebook. Me la va fer saber la Núria, un dels més de 2.3oo amics que ja tinc a l'esmentada xarxa social (and counting).

Es tracta d'apadrinar un diputat o diputada de Convergència, per tal que, quan arribi el dia, voti a favor de la moció sobre la Independència que s'ha presentat al Parlament.

Per aconseguir-ho, aquest cap de setmana he estat rumiant. Es tractaria d'amanyagar-lo, de dir-li coses boniques, que inflés el seu ego. Que es cregués el centre del món mundial. Que interioritzés que el seu vot és imprescindible, i que té a les seves mans el destí de la nació.

Naturalment, per aconseguir-ho, caldria desconnectar-lo mentalment de tot l'espai comunicacional ecspanyol, que és el veritable cavall de Troia que tenim els catalans. Començant pel futbol, i l'esport en general.



Fins i tot he traçat un cert paral.lelisme amb els processos de desintoxicació dels drogaaddictes. Així el pacient, és a dir, el diputat o diputada, patiria sense cap mena de dubte, una sindrome d'abstinència, o de mono, durant el qual desvariejaria i demanaria a crits la presència d'un col.lega pepero o d'un de sociata, amb els quals, sempre es pot arribar a fer bons negocis. En el moment més crític del procés, no tinc cap dubte que exigiria que li lliuréssim un exemplar de La Vanguardia, i llegir articles d'en Barbeta o de l'inefable Juliana, que naturalment li produïria un efecte narcotitzant i apaivagador. De retorn a la casa del pare. De seguretat i bons aliments. Naturalment jo m'hi negaria absolutament. "Avui", li diria, "no toca".

Un cop superat el mono, el procés ja faria baixada. Llavors li explicaria els beneficis de la Independència... per a ell o ella, naturalment. Penso que això ho entendria ràpidament. De fet, suposo que no li descobriria res de nou, però el treball seria sobretot psicològic. Caldria que interioritzés que la Independència és més negoci que la dependència: que caldrien ambaixadors, generals, etc. Que hi hauria oportunitats de negoci que ara, sotmesos a Ecspanya són impensables...

Fins i tot, als més lletraferits, o als científics, els faria veure que amb la Independència, el Premi Nobel seria molt més proper, i no un quimera, com ho és amb la dependència. (Penso que aquest seria un argument força contundent).

Optimista de mena com sóc, penso que me'n sortiria, i finalment el diputat o diputada que apadrinés acabaria votant per la Independència. N'estic convençut, vaja.

Ara només quedaria triar-lo, o més aviat triar-la, perquè n'hi ha una que seu a l'extrem de la Mesa del Parlament, que em fa morbo...

O és que penseu que escolliria en Felip Puig?