LES BESTIESES D'EN JULIANA

En aquest bloc ja he parlat alguna vegada d'en Juliana, el periodista de La Vanguardia, que com tots els de la casa, es deleix per trobar una entesa entre Catalunya i Espanya. Tota la seva producció periodística és una autèntica paranoia, que no toca mai de peus a terra, perquè parteix un pressupòsit erroni. La negació de la voluntat d'Ecspanya d'anihilar Catalunya.


Si tu negues que els ecspanyols ens volen fer la pell, malgrat l'allau de proves històriques, és que tot el que penja després ja no té cap mena de sentit. Com es pot amagar el cap sota l'ala o dins d'un forat d'aquesta manera?


I això, naturalment, pressuposant per part del Juliana, bona voluntat. És a dir que s'ho creu de debò. Vull dir que no és un cínic. Però si un enorme irresponsable.

El Juliana acaba de cometre un nou atemptat en forma de llibre. No me´l llegiré pas, no. Només llegint en diagonal les ressenyes que se´n fan, els seus llibres, que segur que, en aquest país de cagats, se'n vénen molts, ja sé del que tractarà. El xaval anirà a l'últim racó de les Ecspanyes, al poble més apartat del món, a prop de la plaza mayor, dos carrers a l'esquerra i després un a la dreta, fins trobar algun freaky castellà, andalús, manxec, extremeny, que dirà que ell sí que entén Catalunya, i que tots hem de ser germans i que quan més endins, més amics. En Juliana, extasiat amb aquesta confessió del freaky, acabarà el capítol corresponent, dient que malgrat tot, encara hi ha esperança, una mena de give Spain a chance, i que no tot està perdut. Que Madrid no és Espanya, i tota la collonada habitual, per justificar, òbviament, que no cal arribar a la Independència. Jo realment, la gent compra per comprar, perquè els seus llibres tracten sempre del mateix: una tensió entre les Espanyes, però que sempre, al final hi ha el happy end, de la possible reconciliació i que tots acabarem per viure feliços i menjar anissos. Ja ho he dit abans, Juliana aka el Paranoies. Que no vol dir que pari les noies, precisament.


Ahir, tornant a casa amb el cotxe vaig escoltar l'entrevista que li feia en Clapés sobre el llibre en qüestió que no penso esmentar el títol, perquè només faltaria que li fes publicitat. En un moment determinat, naturalment, va sortir el tema de la Independència. És quelcom inevitable, ell tard o d´hora en parla... naturalment per matxacar-la i llençar-li l´habitual va de retro, i alertar als catalanets que és dolentota i com un bisbe ultra, dir que La Independencia es pecado. No debades ha estat corresponsal a Roma durant uns quants anys.

Però en concret, em vaig quedar de pasta de boniato, quan l'angelet va escopir que, en referència a la Independència d'Escòcia, és a dir, al referèndum que se celebrarà el 2014, calia estar amatent al que dirien els alemanys. I què dirien els alemanys? Doncs que defensarien l'statu quo, ergo, apostarien per mantenir Escòcia dins del Regne Unit. En conclusió, nova botifarra a la Independència... i no només a la d'Escòcia, naturalment, que ja no ens afaitem.


A veure, Juliana, criatura de Déu, tu que et penses, que els escocesos són com els teus catalanets que enganyes dies sí i dia també? Tu realment penses que els escocesos es baixaran els pantalons davant dels alemanys? Però per l'amor de Déu i Crist Nostre Senyor, els escocesos han derrotat als alemanys en dues guerres mundials bestials... tu penses que ara es baixaran les calces i es posaran bé?


Però tu en quin món vius, a banda, és clar, del franquisme sociològic, és a dir, el del bàndol dels perdedors que assumeixen disciplinadament que són un poble derrotat i que si te l'han de petar, que com a mínim es posin colònia i ho facin amb carinyo i cuidado.


Jo realment aquesta gent que viuen mentalment colonitzats, per no dir sodomitzats, per l'ecspanyolisme, realment els planyo. Obeeixen les lleis i normes creades per a la seva destrucció i anihilació i ho fan, naturalment, amb il.lusió, i no comprenen aquells altres pobles que Criden Llibertat! i llavors cauen en la paranoia del complex d'Estocolm que és voler convèncer el seu segrestador.

Escolteu, tots els Julianes del món mundial. Escòcia, naturalment, tindrà molt present el parer d'Alemanya, com també el dels Estats Units, o Rússia o la Xina, però mai del mais, condicionarà les seves ànsies de llibertat i indepenència a una actitud contrària d'aquests estats, entre d'altres raons, perquè aquests estats, quan concloguin que la voluntat escocesa ara va de bo, no només s´hi posaran bé, sinó que li estendran davant dels seus peus una catifa vermella, perque tots voldran ser els primers en comerciar i en fer negoci amb el nou estat. I quan s'adonaran que ara va de bo? Molt fàcil, quan els seus serveis diplomàtics i d'intel.ligència comprenguin que no hi ha marxa enrere, i que la classe política escocesa, empesa, naturalment pels seus ciutadans, no tindrà cap mena de dubte ni hesitació en fer allò que cal fer sempre en els processos d'Independència: fer el primer pas endavant. Després tot ja ve més o menys rodat.


I davant la certesa de la Independència, les tècniques intimidatòries tipus Cry Wolf! (Que ve el llop!) no serveixen de res. Nastideplasti que diria aquell.


Perquè és lògic que els alemanys et tutti quanti, no volen veure´s en el costat dels perdedors, quan finalment Escòcia declari la seva Independència.

LA DERROTA DE L'ESTRATÈGIA DEPENDENTISTA

Amb el pacte de sang entre el PSOE i el PP d'aquesta setmana, en virtut del qual s'obre la porta a una reforma constitucional sense el consens històric, es certifica definitivament la derrota de l'estratègia dependentista, encaixista, autonomista o com la volgueu anomenar.

És un moment històric, que posa en qüestió l'equilibri de poders que es va teixir el 1978. A ningú se li escapa, que aquesta reforma exprés, no és més que un globus sonda, d'una reforma molt més a fons que vindrà de la mà d'un PP rampant i d'un PSOE submís, d'aquí a uns mesos. Només calia escoltar la pimpolla portaveu pepera, amb aquella veueta repel.lent que vénen ganes d'enclastar-la: això és només un aperitiu o un appetizer que diuen els xorres. El plat gros està per arribar, i ja s'ensuma la flaire de asador de tocino castellano...

Els dependentistes han fracassat. Senyor Duran i Ecspanya i companyia, heu fracassat, sou un candidat fracassat. No fa pas gaires dies encara gallejava que volia un debat de candidats a 3, i va i li foten una somanta d'hòsties que ha quedat ben content. Tant que el dia de la votació es va comportar com un veritable nini. Ni sí ni no, ans tot el contrari. Has quedat amb el cul enlaire, Duran, reconeix-ho. Has fracassat miserablement. Ets un candidat amb plom a les ales. Això d'anar de milhomes i dir-li al ZP gilipolles per telèfon davant de la tribu, no és més que una fatxenderia, perquè després, tu acabaràs menjant el terra que trepitgen els uns i els altres.

Però naturalment, més que amoïnar-me per tu, m'amoïno pels milers de catalans que espero que també vegin que el dependentisme és un cul de sac. Un camí que va directament al pou.

Per això és molt important dir que el condecito, el Pepe Antich, el Jordi Barbeta, l'Enric Juliana, han fracassat miserablement. La vostra Ecspanya no existeix, és fum. Com també ho és la del Sandrusko and company, que s'està desfent per moments a cop d'hòstia contra les estelades. O l'Ecspanya Inc. del Brufau, que l'estan a punt d'executar, de treure-li la pell de viu en viu.

En definitiva, assistim a una derrota total, definitiva, contundent, sense pal.liatiu del dependentisme que ha intentat ajornar el màxim possible el que era inajornable. O caixa o faixa.

L'actitud nini de CiU, d'un infantilisme i d'un amateurisme que tomba d'esquena demostra fins a quin punt la processó va per dins. Ho negaran, naturalment, però la tensió entre les rates i els que veuen que la cosa ja no dóna per més, estic segur que és enorme.

Aviat pot haver-hi un pet com un aglà. I per nosaltres, no pararem de provocar-lo el més de pressa possible.

NAUSEABUND (1a part)

Nauseabund. Aquest és el comportament que la gent de CiU està tenint en els dies posteriors a les eleccions locals. Fa realment angúnia, i fàstic. Em refereixo, naturalment, a la direcció nacional, tot i que no dubto que també es pot ampliar a molts municipis. Sortosament no a tots. Vegem-ne alguns casos.

A nivell nacional, destaca la pantomima aquesta de la Comissió Parlamentària sobre el Pacte Fiscal. Anem a pams. Tothom sap a hores d'ara, que l'objectiu de CiU és no aconseguir el millor acord per Catalunya -que és el que diuen- si no arribar a un pacte, a un acord, el que sigui, per tal de presentar-lo com la gran conquesta. Encara que sigui una merda penjada d'un pal. Vull dir que l'acord és la finalitat, no l'eina per aconseguir-la. No importa el contingut, importa el continent. I naturalment, això els ecspanyols ho saben. I per això no baixaran del burro i cediran el mínim possible. O no cediran res.

La puta foto donant-se la maneta. O el bec. Els polítics apareixeran somrient, peperos i els dependentistes de CiU, encaixant... i als catalans que els mati Déu. El Barbeta, el Juliana doraran la píndola o més aviat el supositori .... o la lavativa.

Jo és que realment no puc entendre que tinguem una gent tan poruga i mesella. Cada dia estic més orgullós de no haver participat a la mani del 10J, per acabar així...

Però això no és tot. Per acabar-ho d'adobar, la comissió parlamentària de marres es farà a porta tancada. Visca la transparència i la regeneració democràtica! Colla d'impresentables. Però què s'han cregut que són, aquesta gentussa? Doncs au, tanqueu-vos en els vostres caus, i que us aprofiti.

Els ecspanyols saben perfectament que tenen CiU agafada pels collons, pels collons de la corrupció és clar, i que si es passen un pèl, els pressionaran amb alguna sentència judicial o recurs legal paral.lel. A ningú se li escapa que fa tan sols uns mesos, CiU era un cadàver polític, i que ara sembla ser el rei del mambo. Si volgués podria declarar avui mateix la Independència, perquè no té oposició. Però naturalment, no vol. I, sobretot, no pot. Perquè quan ho fes, començarien a caure sentències judicials a punta pala i polítics i familiars de primer, de segon grau d'aquests polítics, anirien immediatament a la presó.

L'única excepció en aquests moments que hi veig, és la del Conseller Mas-Colell. És cap casualitat que sigui l'únic que s´ha plantat davant dels ecspanyols? Que li ha cantat les quaranta a la tonteta aquesta de Ministra d'Economia ecspanyola? És cap casualitat que hagi portat el debat sobre el finançament al cor de la Unió Europea, a Brussel.les, i això hagi posat histèrics els ecspanyols? És cap casualitat l'ofensiva per terra, mar i aire que el Financial Times, el Wall Street Journal, o les agències de ràting estan portant a terme contra Catalunya?

Si tots i cadascun dels consellers es comportessin com en Mas-Colell, en comptes de fer el panoli com en Puig matant puces a canonades, tot seria molt diferent. Però la pregunta apareix de seguida: quant durarà Mas-Colell al capdavant de la Conselleria d'Economia i Finances? Jo em jugo un pèsol que no gaire. Quan els ecspanyols s'atipin -i ja falta poc- activaran els mecanismes corresponents i segur que en Duran i Ecspanya l'apunyalarà per l'esquena, des de la presidència de les comissions mixtes. Un pèsol m´hi jugo.

Però la fortor no s'acaba aquí. N'hi ha més.

APADRINEU UN DIPUTAT CONVERGENT...

Em sembla que és una iniciativa del Facebook. Me la va fer saber la Núria, un dels més de 2.3oo amics que ja tinc a l'esmentada xarxa social (and counting).

Es tracta d'apadrinar un diputat o diputada de Convergència, per tal que, quan arribi el dia, voti a favor de la moció sobre la Independència que s'ha presentat al Parlament.

Per aconseguir-ho, aquest cap de setmana he estat rumiant. Es tractaria d'amanyagar-lo, de dir-li coses boniques, que inflés el seu ego. Que es cregués el centre del món mundial. Que interioritzés que el seu vot és imprescindible, i que té a les seves mans el destí de la nació.

Naturalment, per aconseguir-ho, caldria desconnectar-lo mentalment de tot l'espai comunicacional ecspanyol, que és el veritable cavall de Troia que tenim els catalans. Començant pel futbol, i l'esport en general.



Fins i tot he traçat un cert paral.lelisme amb els processos de desintoxicació dels drogaaddictes. Així el pacient, és a dir, el diputat o diputada, patiria sense cap mena de dubte, una sindrome d'abstinència, o de mono, durant el qual desvariejaria i demanaria a crits la presència d'un col.lega pepero o d'un de sociata, amb els quals, sempre es pot arribar a fer bons negocis. En el moment més crític del procés, no tinc cap dubte que exigiria que li lliuréssim un exemplar de La Vanguardia, i llegir articles d'en Barbeta o de l'inefable Juliana, que naturalment li produïria un efecte narcotitzant i apaivagador. De retorn a la casa del pare. De seguretat i bons aliments. Naturalment jo m'hi negaria absolutament. "Avui", li diria, "no toca".

Un cop superat el mono, el procés ja faria baixada. Llavors li explicaria els beneficis de la Independència... per a ell o ella, naturalment. Penso que això ho entendria ràpidament. De fet, suposo que no li descobriria res de nou, però el treball seria sobretot psicològic. Caldria que interioritzés que la Independència és més negoci que la dependència: que caldrien ambaixadors, generals, etc. Que hi hauria oportunitats de negoci que ara, sotmesos a Ecspanya són impensables...

Fins i tot, als més lletraferits, o als científics, els faria veure que amb la Independència, el Premi Nobel seria molt més proper, i no un quimera, com ho és amb la dependència. (Penso que aquest seria un argument força contundent).

Optimista de mena com sóc, penso que me'n sortiria, i finalment el diputat o diputada que apadrinés acabaria votant per la Independència. N'estic convençut, vaja.

Ara només quedaria triar-lo, o més aviat triar-la, perquè n'hi ha una que seu a l'extrem de la Mesa del Parlament, que em fa morbo...

O és que penseu que escolliria en Felip Puig?

L'ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ SOCIATA

Temps era temps, un tal Jordi, va afirmar contundentment que si calia, el PSUC faria entrar la bandera ecspanyola a Catalunya. Ironies de la història, avui, en Jordi ja no hi és, i la bandera ecspanyola a Catalunya, cada cop sembla més una merda penjada d'un pal. Això sí, el tal Jordi, ha passat a formar part del mausoleu del pijoprogressisme juntament amb el beato Ernest, el Joan, l'Alfons, et tutti quanti. Quant trigaran a dedicar-li una estació de metro? S'accepten apostes. Bufa, quanta feina de deconstrucció postmoderna haurem de fer quan guanyem...

Tot plegat ens ha de portar a reflexionar sobre quin és el paper que actualment juga la màfia sociata en la política catalana. No hem d'oblidar que en els darrers dies ella ha estat al darrere dels dos atacs més intensos contra la llibertat de Catalunya.

El primer d'aquests atacs va ser el suposat editorial conjunt de dotze diaris, referint-se a una suposada dignitat d'una Catalunya a major glòria i servei d'Ecspanya. Ara s'ha vist clarament que tot era una campanya orquestrada pels sociates, que van fer servir com a ariets a la premsa amiga i, fins i tot familiar. Com passa amb la Universitat, i en altres àmbits de la societat, els sociates tenen els seus peons que ocupen llocs claus i que els mouen quan consideren necessaris. En això, cal reconèixer-ho, hi excel.leixen. D'aquesta manera, de cara al públic, ells no es mullen, però aconsegueixen els seus objectius, o si més no, ho intenten.

L'espactacle protagonitzat pels periodistes Rafael Nadal, per José Antich, per l'Enric Juliana i pel notari i opinador Joan Josep López Burniol, va ser de jutjat de guàrdia. Fins i tot, en un moment determinat, en Juliana va ordenar a les càmeres de TV3 com l'havien d'enfocar! Tots els independentistes sabem que els grans mèdia ens volen la pell. No és cap sorpresa. Però tot i així, no podem deixar de desemmascarar-los. No els hem de deixar passar ni una. Ells prou que ja ho veuen que se'ls està acabant la festa i que tard o d'hora hauran de prendre una decisió: o disposar-se a resistir fins al final, i naturalment, acabar morint, o bé passar-se, ni que sigui tapant-se el nas, al bàndol vencedor. S'accepten apostes sobre quina opció escolliran, encara que és bastant òbvia.

Però els sociates, són mestres en l'art de la manipulació. I com que naturalment mai es juguen res a una sola carta -entre d'altres raons perquè no es refien ni de la seva pròpia ombra- pocs dies després de l'editorial de marres, van activar el que podríem dir la Fase 2, de la campanya: el manifest catalanòfob impulsat per les Casas Regionales, sempre disposades a retornar els favors que les diferents administracions sociates els han atorgat en forma de multimilionàries subvencions. Aquí els Josep Maria Sala, els Joan Ferran, etc., estan en la seva tinta. Amb el Colectivo Crisol, jugant a avantguarda. Un altre peó del partido. Les Casas Regionales, naturalment no representen res, més enllà d'estómacs agraïts, però el seu delirant manifest demostra que la catalanofòbia no està únicament arrelada a Ecspanya, sinó que també és ben present a casa nostra: en els nostres barris, ciutats i pobles... I que molt probablement no moriran sense oferir una mínima resistència, ni que sigui simbòlica per així donar ales a la seva prou coneguda estratègia victimista.

La pregunta clau, tanmateix, ara que ja s'acosta la data referendària, és si haurà Fase 3, en aquesta escalada de la tensió que estan protagonitzant els sociates. I la resposta, és naturalment, positiva. De fet, ja es mostra ben a les clares quina és: un cop la força sobiranista ha trencat tots els dics de contenció, i quan cada dia s'escampa més el desig de participació i de democràcia, incloent-hi no pocs electes sociates a nivell local, la Fase 3 és la típica i tòpica estratègia d'aterrir i amenaçar. Com va passar a Arenys pel 13-S, de nou apareix la Falange i altres col.lectius que intenten plantar cara, però que naturalment no se'n sortiran, perquè no tenen credibilitat popular, encara que sí visibilitat mediàtica -que d'això se n'encarreguen els periodistes amics, els mercenaris de la dependència. La setmana que ve ara serà clau, en aquest sentit, perquè novament entrarà en joc la justícia colonial ecspanyola, que no tingueu cap mena de dubte que està disposada a col.laborar prietas las filas amb la contraofensiva ecspanyola. Ja veurem per on surten.

En definitiva, els sociates saben perfectament que se'ls acaba la bicoca. Porten trenta anys de mamar dels pressupostos públics les pessetes d'abans i els euros d'ara. Però la corrupció en la que viuen, i es multipliquen, ja és insostenible. Com qualsevol règim totalitari -i els sociates han actuat com a amos del carxofar al llarg d'aquestes tres dècades a la major part dels grans municipis de Catalunya- el seu enfonsament no és producte d'una oposició, totalment desballestada -el cas de CiU, naturalment-, sinó que ve de dins de les seves mateixes files, d'una descomposició interna que no té deturador, perquè es genera per la lluita entre els que mengen més i els que mengen menys, del pastís.

És una lluita suïcida, però imparable. I val a dir-ho, que ens afavoreix molt a aquells que tenim com a fites de la nostra actuació tant la Independència com la regeneració democràtica.