ESCÒCIA, KURDISTAN, QUEBEC... LA FEINA S'ACUMULA

El panorama de les nacions sense estat, expressió que cada cop m'agrada menys, es convulsiona. Això vol dir que tindrem feina. Anem a pams.


En primer lloc, naturalment, el referèndum escocès, malgrat que aparegui i desaparegui mediàticament, hi és i hi serà en l'agenda política europea en els propers mesos. N´hem d'aprendre tant, d'aquest episodi que s'imposa un seguiment quasi diari. En la mesura que podem, l'anem fent i el farem a mesura que s'acosti el moment de la veritat. Aviat ho concretarem més.


Abans d'ahir, per altra banda, es van convocar eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec. Es faran el proper 4 de setembre. Ja veurem si el Partit Quebequès aconsegueix recuperar el poder i capgirar la dinàmica dels darrers anys, que ha portat al Quebec a perdre una important quota de visibilitat mediàtica. Passa que la hipotètica victòria pequista, em temo, que obriria les portes a una eterna discussió sobre quan convocar un nou referèndum d'autodeterminació, i si cal esperar a que madurin les "condicions guanyadores", etc. etc.

L'actual líder pequista no sembla massa disposada a entrar a sac en aquest tema, per la qual cosa, fins i tot en la perspectiva d'una victòria pequista, el tercer referèndum, que hauria de ser el definitiu -recordo que el segon, fet el 1995, es va perdre per 25,000 vots, és a dir menys de l'1% del cens- trigaria en fer-se ben bé 4 o 5 anys. (Tanmateix, el factor escocès, podria influir en aquesta dinàmica, i fins i tot accelerar-la, sobretot en el cas d'una victòria independentista, és clar).


Per la seva banda, la qüestió del Kurdistan, torna a atraure l'interès internacional. I amb molta raó. El Kurdistan sempre m´ha atret, i ara m'alegro que les coses pintin bé pels kurds, sobretot al que es coneix com a Kurdistan meridional i, ara, també al Kurdistan occidental.

En el Kurdistan Meridional, el Govern Regional del Kurdistan (KRG), està aconseguint anul.lar la pressió del govern iraquià i ja porta signats uns quants acords amb algunes de les principals companyies petrolieres mundials (EXXON, TOTAL, CHEVRON i ara també la totpoderosa GAZPROM), de manera que s'està convertint en un actor geoeconòmic rellevant. En aquest sentit, us recomano la lectura d'aquest article, que podríem resumir com la via petroliera a la Independència. Una via, per cert, que també s'explora en el debat referendari escocès.


Pel que fa al Kurdistan Occidental, en referència als kurds de Síria, sembla que la propera caiguda del règim d'Al-Assad, pot donar lloc a un esclat de les reivindicacions kurdes. A hores d'ara, sembla existir una divisió entre els partidaris d'una autonomia per la minoria kurda (que representa el 15% del total de la població, i que de fet és la minoria més important del país), i els que propugnen un federalisme, que consistiria de fet en una libanització del país, amb la creació de quatre grans regions: l'àrab, l'alawita, la drusa i la pròpiament kurda. L'objectiu en darrer terme seria la creació d'un altre govern regional kurd, ara a Síria. Tanmateix, aquesta opció, és totalment rebutjada pel gran enemic dels kurds, que és el govern de Turquia. 

Ankara no vol sentir a parlar de la creació d'una entitat kurda al sud de la seva frontera, perquè la veu com una amenaça a la seva integritat nacional. No debades, el KRG sembla dirigir bastant els moviments dels seus germans a la banda siriana, si més no d'una part. Una entitat kurda a Síria, podria portar a una intervenció militar turca a la zona fronterera, amb l'excusa que, els més de 1200 kms de frontera que comparteixen ambdós països, podria ser utilitzat pel PKK, organització titllada de terrorista, per atacar Turquia. A hores d'ara ja se sap que 2000 guerrillers del PKK estan localitzats a Síria, Per altra banda, les relacions entre els kurds i els caps de la revolta àrab contra Al-Assad, no passen precisament per un bon moment. Fa poc, el màxim responsable de l'Exèrcit Lliure de Síria, encapçalat bàsicament per antics militars del règim que ara s'han passat a a resistència, va dir que no pensaven renunciar una centìmetre del territori nacional sirià.

Però si amb escocesos, quebequesos i kurds encara no en tenim prou, també sembla evident que en les properes rondes electorals, Euskadi i Flandes poden també picar ben fort a la porta. I no oblidem que  el nord d'Irlanda, on el Sinn Fein cada cop guanya més poder i inflluència.


Sovint penso que, només els més tontos es quedaran per vestir sants.

LES BESTIESES D'EN JULIANA

En aquest bloc ja he parlat alguna vegada d'en Juliana, el periodista de La Vanguardia, que com tots els de la casa, es deleix per trobar una entesa entre Catalunya i Espanya. Tota la seva producció periodística és una autèntica paranoia, que no toca mai de peus a terra, perquè parteix un pressupòsit erroni. La negació de la voluntat d'Ecspanya d'anihilar Catalunya.


Si tu negues que els ecspanyols ens volen fer la pell, malgrat l'allau de proves històriques, és que tot el que penja després ja no té cap mena de sentit. Com es pot amagar el cap sota l'ala o dins d'un forat d'aquesta manera?


I això, naturalment, pressuposant per part del Juliana, bona voluntat. És a dir que s'ho creu de debò. Vull dir que no és un cínic. Però si un enorme irresponsable.

El Juliana acaba de cometre un nou atemptat en forma de llibre. No me´l llegiré pas, no. Només llegint en diagonal les ressenyes que se´n fan, els seus llibres, que segur que, en aquest país de cagats, se'n vénen molts, ja sé del que tractarà. El xaval anirà a l'últim racó de les Ecspanyes, al poble més apartat del món, a prop de la plaza mayor, dos carrers a l'esquerra i després un a la dreta, fins trobar algun freaky castellà, andalús, manxec, extremeny, que dirà que ell sí que entén Catalunya, i que tots hem de ser germans i que quan més endins, més amics. En Juliana, extasiat amb aquesta confessió del freaky, acabarà el capítol corresponent, dient que malgrat tot, encara hi ha esperança, una mena de give Spain a chance, i que no tot està perdut. Que Madrid no és Espanya, i tota la collonada habitual, per justificar, òbviament, que no cal arribar a la Independència. Jo realment, la gent compra per comprar, perquè els seus llibres tracten sempre del mateix: una tensió entre les Espanyes, però que sempre, al final hi ha el happy end, de la possible reconciliació i que tots acabarem per viure feliços i menjar anissos. Ja ho he dit abans, Juliana aka el Paranoies. Que no vol dir que pari les noies, precisament.


Ahir, tornant a casa amb el cotxe vaig escoltar l'entrevista que li feia en Clapés sobre el llibre en qüestió que no penso esmentar el títol, perquè només faltaria que li fes publicitat. En un moment determinat, naturalment, va sortir el tema de la Independència. És quelcom inevitable, ell tard o d´hora en parla... naturalment per matxacar-la i llençar-li l´habitual va de retro, i alertar als catalanets que és dolentota i com un bisbe ultra, dir que La Independencia es pecado. No debades ha estat corresponsal a Roma durant uns quants anys.

Però en concret, em vaig quedar de pasta de boniato, quan l'angelet va escopir que, en referència a la Independència d'Escòcia, és a dir, al referèndum que se celebrarà el 2014, calia estar amatent al que dirien els alemanys. I què dirien els alemanys? Doncs que defensarien l'statu quo, ergo, apostarien per mantenir Escòcia dins del Regne Unit. En conclusió, nova botifarra a la Independència... i no només a la d'Escòcia, naturalment, que ja no ens afaitem.


A veure, Juliana, criatura de Déu, tu que et penses, que els escocesos són com els teus catalanets que enganyes dies sí i dia també? Tu realment penses que els escocesos es baixaran els pantalons davant dels alemanys? Però per l'amor de Déu i Crist Nostre Senyor, els escocesos han derrotat als alemanys en dues guerres mundials bestials... tu penses que ara es baixaran les calces i es posaran bé?


Però tu en quin món vius, a banda, és clar, del franquisme sociològic, és a dir, el del bàndol dels perdedors que assumeixen disciplinadament que són un poble derrotat i que si te l'han de petar, que com a mínim es posin colònia i ho facin amb carinyo i cuidado.


Jo realment aquesta gent que viuen mentalment colonitzats, per no dir sodomitzats, per l'ecspanyolisme, realment els planyo. Obeeixen les lleis i normes creades per a la seva destrucció i anihilació i ho fan, naturalment, amb il.lusió, i no comprenen aquells altres pobles que Criden Llibertat! i llavors cauen en la paranoia del complex d'Estocolm que és voler convèncer el seu segrestador.

Escolteu, tots els Julianes del món mundial. Escòcia, naturalment, tindrà molt present el parer d'Alemanya, com també el dels Estats Units, o Rússia o la Xina, però mai del mais, condicionarà les seves ànsies de llibertat i indepenència a una actitud contrària d'aquests estats, entre d'altres raons, perquè aquests estats, quan concloguin que la voluntat escocesa ara va de bo, no només s´hi posaran bé, sinó que li estendran davant dels seus peus una catifa vermella, perque tots voldran ser els primers en comerciar i en fer negoci amb el nou estat. I quan s'adonaran que ara va de bo? Molt fàcil, quan els seus serveis diplomàtics i d'intel.ligència comprenguin que no hi ha marxa enrere, i que la classe política escocesa, empesa, naturalment pels seus ciutadans, no tindrà cap mena de dubte ni hesitació en fer allò que cal fer sempre en els processos d'Independència: fer el primer pas endavant. Després tot ja ve més o menys rodat.


I davant la certesa de la Independència, les tècniques intimidatòries tipus Cry Wolf! (Que ve el llop!) no serveixen de res. Nastideplasti que diria aquell.


Perquè és lògic que els alemanys et tutti quanti, no volen veure´s en el costat dels perdedors, quan finalment Escòcia declari la seva Independència.

L'ampliació interior de la Unió Europea i nosaltres

Pàgina web de l'ICE de l'ampliació interna de la UE

Durant el passat mes de març, el debat polític a Escòcia es va tornar a enverinar amb l'aparició d'un report que incidia en un tema recurrent: que si el país optava per la Independència en el referèndum del 2014, això implicaria la sortida de la Unió Europea. És un argument que es repeteix regularment i que pretén atemorir els ciutadans.

Naturalment, no té cap mena de sentit. A ningú no se li escapa que és del tot impossible que més de 5 milions d'escocesos siguin privats de la seva ciutadania europea pel fet d'exercir un dret democràtic, que forma part del cabal comunitari com és el dret de votar i decidir. A banda que la pròpia legislació europea no contempla la pèrdua de la ciutadania europea. Una ciutadania que, tal i com demostren cada cop més les sentències del propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea, es dissocia més de la nacionalitat -és a dir, de l'estat d'origen- i assumeix un pes específic propi.

Joan Carretero durant la presentació de l'ICE, 12.04

És per això que s'imposa omplir un buit legal com és l'ampliació interior de la Unió Europea. L'ampliació interior de la Unió Europea es diferencia clarament de l'ampliació exterior. I la raó és òbvia: ateny a persones que ja gaudeixen de la ciutadania europea des de fa anys. Ateny a ciutadans que han contribuït amb els seus impostos al manteniment de la Unió Europea, i que fins i tot, en alguns casos, han donat més del que han rebut. Ateny a ciutadans que han construït la Unió com qualssevol altres.

És indefensable, doncs, que es pretengui emprar els mateixos procediments, el de l'ampliació exterior, que s'aplica a persones que encara no són ciutadans de la Unió Europea, que a d'altres que ja ho són, com hem dit, de fa temps.

Cal doncs, regular l'ampliació interna. Concretament, l'ampliació interna consisteix en reconèixer automàticament com a membre de la Unió Europea un nou estat sorgit com a conseqüència de secessionar-se democràticament d'un altre estat membre de la UE.

En aquest sentit, recentment, un comitè de ciutadans, amb el suport de Reagrupament, ha presentat una Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'Ampliació Interior, que proposa, precisament, que la Comissió Europea inicïi una legislació que la reguli formalment. Cal assenyalar que la iniciativa no va adreçada exclusivament al cas català, sinó que té un veritable abast europeu.
És una proposta engrescadora, que en els pocs dies que es coneix ja ha aixecat una important expectativa informativa. Una proposta que està oberta a la formació d'una gran xarxa o coalició de col.laboració europea que reculli el milió de signatures necessàries si finalment és admesa a tràmit per la pròpia Comissió Europea. 

El seu web és: .http://www.ueinternalenlargement.org/ca/ 
Feu-la córrer!

Nota: Post penjat inicialment a LA VEU, NÚM. 14 (ABRIL)

UN BALANÇ SOBRE EL CICLE A L'ÒMNIUM

Al llarg del mes de febrer que acabem de deixar, l'Òmnium Cultural ha celebrat un cicle sobre les anomenades nacions sense estat, que han tingut un èxit més que notable. Sota la coordinació d'en Quim Colominas (foto), en les quatre sessions que s´han celebrat s'hi han analitzat els casos d'Escòcia, Flandes, Quebec i, per acabar, de Catalunya.

La primera sessió va comptar amb la presència dels politòlegs Jordi Argelaguet (foto) i en John Etherington. Va ser la sessió dedicada a analitzar el cas d'Escòcia, que actualment es troba a l'avantguarda de l'actualitat europea i àdhuc mundial, arran la decisió, per part del seu govern, de convocar un referèndum d'autodeterminació, la tardor del 2014.

La segona sessió va tractar del cas de Flandes, i hi van participar l'analista Marc Gafarot, autor d'un llibre recent sobre la mort de Bèlgica, i la periodista Dolors Genovès (foto), àmpliament coneguda pels seus reportatges que mai deixen gent indifernt,

Pel que fa a la tercera sessió, es va dedicar a un clàssic en els referents dels moviments independentistes contemporanis: el Quebec. Hi vam participar en Marc Sanjaume, jove politòleg, i un servidor, que ja porto uns quants anyets analitzant-lo. El Quebec destaca, fonamentalment pel fet que ja ha celebrat dos referèndums d'autoderminació, el 1980 i el 1995.

Finalment, la darrera sessió, va ser dedicada al cas de Catalunya, i la va protagonitzar el Catedràtic de Ciència Política, en Ferran Requejo, al qual acompanyà en la mesa, la presidenta de l'Òmnium, Muriel Casals.

Segons recullen les diferents cròniques, en tots quatre actes, l'assistència va ser massiva, i també va comptar amb la seva transmissió en streaming, de manera que també va poder ser seguida en temps real per internet.

Malauradament no puc fer una valoració personal del conjunt del cicle, atès que només vaig poder assistir a la sessió que em pertocava. Tanmateix, llegint-ne els comentaris que se n´han fet, és inevitable preguntar-se quina de les quatre serà la primera que accedirà a la Independència.

La primera que accedeixi, probablement i de forma inevitable, s'oblidarà de les altres tres, atès que ja haurà entrat al club dels estats, i voldrà esborrar tot rastre del passat. És una dinàmica que es repeteix de forma regular. Països que un cop accedeixen a la Independència abjuren dels seus anteriors companys de lluita. Vegem-ne alguns exemples.

Portugal salta com un tigre quan algú tan sols suggereix algun paral.lelisme amb el cas català. He llegit algunes entrevistes de polítics i intel.lectuals portuguesos que deixaven Catalunya i el nacionalisme català a l'alçada del betum.

Per la seva banda, el llavors Taoiseach (Primer Ministre) irlandès Bertie Ahern (foto), va protagonitzar un dels episodis més lamentables quan va bloquejar el reconeixement del català a Europa, a l´hora que aconseguia el de l'irlandès. Lamentable, naturalment, des de la perspectiva solidària, és clar, perquè per molts irlandesos segur que els va semblar molt bé. I és que només sent estat es pot aconseguir el reconeixement de la llengua pròpia a la Unió Europea, ni que sigui la llengua menys parlada de la Unió.

Són exemples, i n´hi ha d'altres, que demostren que quant més triguem en accedir a la Independència, més haurem d'escarrassar-nos en aconseguir-la. No podem deixar per demà el que podem fer avui. La Independència és una urgència, i ser els últims en aconseguir-la, és una mala idea.

NOTA: Article publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 13 (MARÇ 2012)

AIXI ES TRACTA ELS ECSPANYOLS!!!!!

Cameron, a Rajoy: «El futur de Gibraltar és dels gibraltarenys»

"És important entendre-ho", li reitera el primer ministre britànic al president espanyol

Fa pocs dies eren els francesos els que noquejaven els ecspanyols amb uns vídeos que van fer MOLT de mal.

Ara li toca el torna al Regne Unit, que amb una mala llet típicament britànica ("'És important entendre-ho"), claven una garrotada colossal als pallassos ecspanyols, que no guanyen per ensurts.

A aquest pas, en Rajoy i el seu nou ministre d'Afers Exteriors, el Garcia-Margallo (fixeu-vos com s'ha tret l'accent a la darrera vocal, per no semblar d'ascendència catalana), acabaran amb una cara com un mapa, de tantes hòsties que rebran.

La veritat, però, és que no puc parar de riure. Quina classe, en Cameron!

Només espero que reconegui que això també és vàlid per Escòcia, és clar!

*(PD. És brutal la cara que li queda al Rajoy, totalment atontat...)

Do you agree that Scotland should be an independent country?

Aquesta és la pregunta que els escocesos i les escoceses hauran de votar en el referèndum d'autodeterminació que se celebrarà la tardor del 2014. Sense presses, però sense pausa, els independentistes escocesos, encapçalats pel seu Primer Ministre, Alex Salmond, amb la seva publicació i amb la fixació de la data aproximada de la seva celebració, s'han assegurat portar clarament la iniciativa política i han obligat els unionistes a posicionar-se en ambdós aspectes.

I de retop, han desfermat una veritable allau informativa que ha anat molt més enllà de l'espai comunicacional escocès o britànic, per assolir un veritable impacte global.

Pel que fa a la data, la tardor del 2014, se cenyeix a la promesa electoral feta per Salmond durant la darrera campanya electoral del mes de maig del 2011, segons la qual el referèndum es faria en la segona part del mandat, si guanyava els comicis. Una victòria, val a dir, que va obtenir per una clara majoria absoluta en terme d'escons (69 de 129), i amb el 44% del vot. La fixació de la data de la votació s´havia convertit en un pols amb el govern del Regne Unit, que havia declarat que se celebrés el més aviat possible. Fins i tot, algú havia suggerit que Londres convoqués un referèndum consultiu propi sobre l'estatus d'Escòcia dins de la Unió, per tal de curtcircuitar el govern escocès.

Però sense cap mena de dubte, el tema estrella ha estat el del text de la pregunta. Una qüestió que ja ha esdevingut un clàssic en els debats referendaris dels darrers temps, no només a Escòcia, sino a escala global, començant, naturalment, pel Quebec (Opinió de la Cort Suprema del Canadà del 1998), i seguint pel cas de Montenegro (Referèndum del 2006).

En aquest sentit, la pregunta és exquisidament clara, atès que no només és curta (10 paraules), sinó que no deixa cap dubte sobre allò que es proposa per Escòcia: la Independència. Una obvietat que a algun diputat espanyol, que per més inri presideix la Comissió d'Afers Exteriors, sembla que li costa d'entendre.

Sobre l'impacte mediàtic i naturalment, polític, que ha tingut, i en general, sobre el seu desenvolupament en continuarem parlant en propers articles.

NOTA: Text publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 12 (Febrer 2o12)

YOUR SCOTLAND, YOUR REFERENDUM

View more documents from scottishgovernment

http://www.scotreferendum.com/consultation/

ESCÒCIA, 51% PER LA INDEPENDÈNCIA, NOVA ENQUESTA!!!

GRAN NOTÍCIA!!!!!!

Òmnium inicia un cicle de debats sobre nacions sense estat

Un seminari sobre la situació política de diverses nacions sense estat inaugurarà a partir del 9 de febrer els cicles d'Els dijous de l'Òmnium d'aquest 2012. Amb el títol Nacions sense estat. Catalunya en perspectiva comparada. Els casos d'Escòcia, el Quebec i Flandes. diversos analistes de prestigi reconegut analitzaran cas per cas quina és la situació d'algunes de les nacions que històricament més s'han comparat amb Catalunya i exposaran quines semblances i quines diferències tenen amb el nostre país a l'actualitat. Les taules rodones es faran a partir del 9 de febrer, cada dijous a partir de les 7 de la tarda a la Seu Nacional d'Òmnium Cultural i comptaran amb intervencions, entre d'altres, de Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la UPF, Jordi Argelaguet, professor de Ciència Política a la UAB i Dolors Genovès, periodista i autora del documental de TV3 'Adéu Espanya?'

9 de febrer: ESCÒCIA La formació del nacionalisme escocés. De la “devolution” a la propera celebració del referendum. Jordi Argelaguet, professor de Ciència Política a la UAB John Etherington, professor de Ciència Política a la UAB

16 de febrer: FLANDES Una nació que defensa la seva identitat i que aspira a una major llibertat política. Marc Gafarot, autor de “La mort de Bèlgica” Dolors Genovès, periodista de TV3, autora del documental "Adéu, Espanya?”

23 de febrer: QUEBEC De la presa de consciència nacional, als referendums de 1980 i 1995. L’experiència de la via secessionista. Josep Sort, professor de Ciència Política a la URL Marc Sanjaume, professor de Ciència Política a la UPF

1 de març CATALUNYA El reconeixement i autogovern de Catalunya en el segle XXI. Una perspectiva comparada. Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la UPF

Presentació i coordinació del Seminari a càrrec de Joaquim Colominas Ferran, Professor de Ciència política a la URL i membre de la Junta d’Òmnium.

SALMOND HO TÉ CLAR!!!

Si el ritme de notícies que genera el referèndum escocès continua igual, us juro que no donarem l'abast.

Les declaracions de Salmond i Robertson sobre la formació d'unes Forces de Defensa d'Escòcia, han aixecat ampolles. I sobretot quan han esmentat que volen fer-se càrrec de les tropes d'elit com són el The Royal Regiment of Scotland, Scots Guards i the Royal Scots Dragoon Guards. Esmentar aquestes tres unitats i intentar fer-ne una comparativa amb qualsevol unitat ecspanyola, seria un insult a la intel.ligència... i al bon gust. Per la qual cosa no ho faré.

En parlarem molt, en els propers mesos. Ja vagarà.

LA PREGUNTA DEL MILIÓ / THE MILION DOLLARS QUESTION

La pregunta, en definitiva, que a Escòcia, a Catalunya o al Quebec, entre d'altres, es fa tota persona mínimament intel.ligent....

AHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAH!!!!!!!!!!

Espanya vetaria l'entrada a Europa

d'una Escòcia independent

Fonts diplomàtiques espanyoles citades per The Independent asseguren que donaria força l'independentisme basc i català

I QUI CONY ÉS ECSPANYA, UN ESTAT MORÓS, UN ESTAT PÀRIA,

UN ESTAT CORRUPTE, PER VETAR RES????

PAREU, PAREU QUE NO PUC MÉS, QUIN TIP DE RIURE....

(RIP)

AHAHAHAHAHAHAHAHAHAH!!!!!!!!!!

ARA UN ALTRE ACUDIT... SI POT SER DE GUÀRDIES CIVILS....

LA INDEPENDÈNCIA COM A REIVINDICACIÓ POLÍTICA, AVUI

"It is not the size of a nation that is important, but the size of its ambition and of the contribution it can make to the world"

Aquestes paraules, sàvies, les escriu el Primer Ministre d'Escòcia, Alex Salmond al final d'un article de lectura obligada, publicat a The World in 2012 de la revista d-informació global, The Economist. Sí, la mateixa que fa tot just uns dies carregava contra Catalunya i recomanava a Rajoy la recentralització dels poders fins ara en mans (si més no formalment) de les comunitats autònomes.

Alex Salmond, sense cap mena de dubte, s'està convertint en el referent del pensament -i de l'acció- independentista europeu. Des del govern, es compromet a portar a terme un referèndum per la independència abans del 2016. Fa feredat comprovar la distància còsmica, sideral, entre el senyor Salmond i el senyor Artur Mas, un personatge que diu votar per la Independència, en la consulta de Barcelona, però que ho fa d'amagat.

A diferència de Mas, Salmond no pensa en donar una enèssima oportunitat a l'estat que el pretén assimilar. Té molt clar que el futur del seu poble, la seva economia, la seva cohesió social i la seva cultura, depèn de la Independència. I no se n'amaga.

Per altra banda, algú pensa seriosament que una Escòcia Independent no formarà part, des del primer moment de la Unió Europea? Què seria del patrimoni cultural europeu sense una Escòcia independent? És un acudit dolent, fins i tot només pensar en aquesta probabilitat.

És cert, la mida de les nacions no importa. Allò que realment importa és l'ambició, la voluntat de ser lliure, i de contribuir a l'enriquiment del món. Algú pensa que evitant la reivindicació de la independència s'està contribuint a la riquesa mundial? No way! Precisament, allò que hi contribueix és la normalitat d'assumir allò que dotzenes de pobles han assumit en les darreres dècades: la Independència és necessària i justa. El 1945, només una cinquantena d'estats van participar en la fundació de les Nacions Unides, Avui en són 193, i d'altres es mantenen al marge. La Independència, doncs, lluny de ser un rara avis de la política internacional, és un dels procediments que més s'han utilitzat en els darrers anys. Contràriament al que ens volen fer creure, si els Catalans i les Catalanes, reclamem sense complexos la nostra Independència, lluny de considerar-nos uns alienigenes, els pobles del món ens diran "Benvinguts al club ... ja trigàveu!"

NOTA: Post inicialment publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.10 (DESEMBRE 2011)

LA INDEPENDÈNCIA EN L'ADN

La Independència en el nostre ADN. Alex Salmond en el Congrés del SNP

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

ÚLTIMA ACTUALITZACIÓ DILLUNS, 5 DE SETEMBRE DE 2011 13:52 H

Els independentistes superen de nou els unionistes a Escòcia

La proporció és pràcticament del 50 a 50 segons els darrers sondejos

---

Escòcia ha recuperat una majoria social independentista, segons una enquesta del diari 'The Herald' publicada aquest dilluns. Per primera vegada des del 2008, quan la crisi econòmica va fer caure el suport independentista, una majoria dels escocesos asseguren que votarien que 'sí' en un referèndum. Amb tot, la diferència entre els partidaris del sí i del no és de només un 1%. Un 39% dels ciutadans votaria per un estat propi, mentre que un 38% preferiria mantenir la unió amb Londres. La tendència mostra un augment dels independentistes, que creixen un 2%, mentre que els unionistes cauen un 7% respecte a l'últim sondeig. Els indecisos estan a un dels seus nivells més alts, al 23%.

ESCÒCIA (2a part) a LA VEU

Acaba de penjar-se el nou número de LA VEU, el butlletí d'Rcat, que a partir d'ara serà d'abast nacional. En aquesta edició hi publico el segon lliurament (de tres) sobre la situació a Escòcia davant les perspectives d'un referèndum i de com els anglesos comencen a perdre la seva tan esmentada flegma.

Dues coses. La primera felicitar l'equip de la revista, encapçalat per la Montserrat Tudela, per l'excel.lent feina que està portant a terme.

La segona, no podeu deixar de llegir l'escrit d'en Joan Carretero, Play it Again, Artur, que és una peça genial. Dispara amb bala.

Per descarregar-se'l sencer, cliqueu aquí.

TEAM SCOTLAND....SENZILLAMENT, BRUTAL

La victòria abassagadora del Partit Nacional Escocès, mereix un post exclusiu. Ara només us faig un tast.

CATALUNYA, ESCÒCIA I LA XINA

El primer Vice Primer Ministre de la Xina, el senyor Li Keqiang, està de gira per Europa. Després de visitar Espanya i Alemanya, ara es troba al Regne Unit. Es tracta d'un tour fonamentalment econòmic. L'acompanyen diverses dotzenes d'empresaris del seu país.

El senyor Keqiang, sembla ser, està cridat a ser, en el futur immediat, el número 1 del règim del seu país. Poca conya, doncs, es tracta d'un peix gros, o més aviat d'una balena immensa.

Del seu viatge a l'estat espanyol m´ha cridat l'atenció el fet que el govern de la Generalitat dels senyors Mas-Duran i Ecspanya, el govern business friendly, n´ha estat totalment absent. Totes les fotos han estat pel govern de ZP. És curiós perquè segons un report que vaig llegir fa uns dies, el gruix de les inversions xineses a l'estat espanyol es concentren, si més no fins al moment present, a Catalunya, i més concretament, a la CAC.

La pregunta és, com pot ser que el govern business friendly, passi olímpicament i no faci una rebuda digna de Benvingut Mr. Keqiang, ni que fos en record del recentment traspassat Berlanga? No l'interessen al govern business friendly els dòlars xinesos?

Igual el govern de la CAC està més interessat en què els madrilenys, els extremenys o els aragonesos, abans o després d'insultar-nos, ens comprin. Tenint els extremenys, els aragonesos o els riojans... qui es preocupa pels xinesos? Si de fet, els xinesos viuen molt lluny, i a més, ja se sap que l'AVE, no arriba a la Xina...

Passa, però, que el sr. Keqiang, després de parlar amb el ZP i la Merkel, agafa un avió i en comptes d'aterrar en qualsevol dels aeroports que envolten Londres, ho fa al d'Edinburg i comença a negociar amb el govern i les empreses d'Escòcia... (a la foto, el sr. Keqiang amb el Primer Ministre d'Escòcia, l'independentista Alex Salmond). Que si petroli, que si energies renovables...

Jo no sé com s´ho haurà pres el govern de Londres, que el sr. Keqiang aterri a Edinburg i no a Londres. Suposo, intueixo, que haurà arrufat el nas.

Però sí sé una cosa, els escocesos saben jugar les cartes per la Independència. En canvi, uns altres que es vanten de ser business friendly, semblen només sospirar pel darrer pet de la Princesa del Pueblo, o perden el cul per l'ex-pringat que acaba de guanyar la rifa del Ninyo en no sé quin cony de barri perdut de Madrid, o teoritzen llargues hores sobre l'impacte del futur polític del senyor Álvarez Cascos, que com tothom sap, és clau, per a Catalunya....

I així anem fent, oi Marqueta i companyia?

LET THE PEOPLE SPEAK!

(2a part de la sèrie "Escòcia, l'onada independentista")

Amb aquestes paraules, Àlex Salmond, primer ministre d'Escòcia, ha acabat avui la seva intervenció en el ple del Parlament, després de presentar el full de ruta del seu executiu del proper període de sessions. Entre les lleis que el govern de l'Scottish National Party, pensa presentar, destaca de forma important la Llei del Referèndum, que té per objectiu regular la celebració d'un Referèndum per la Independència d'Escòcia al llarg del 2010.

Salmond ha recordat que el seu partit va guanyar les eleccions defensant explícitament la convocatòria d'aquesta consulta, i doncs, considera que cal portar-la a terme abans de la celebració de les properes eleccions, previstes, en principi, per al 2011.

A hores d'ara, els sectors opositors a la independència, és a dir, els unionistes, veuen la iniciativa amb escepticisme, atès que consideren que difícilment la llei serà aprovada, donada l'actual correlació de forces al parlament. Dels 129 membres, només es mostren partidaris de la mesura els membres de l'SNP (47) i els del Partit Verd (2). Per la seva banda, tres partits de l'oposició s'hi oposen: els laboristes (46), els conservadors (16), i els Liberals-Demòcrates (16).

Per superar aquest obstacle, el independentistes escocesos no han dubtat en engegar una estratègia que de moment, apunta en dues direccions.

La primera apunta al dèficit democràtic que suposaria que el Parlament impedís que els ciutadans es pronunciessin directament a través d'aquest mecanisme democràtic. En paraules de Salmond, "Ha arribat l'hora que el Poble d'Escòcia hi digui la seva" i ha alertat del perill que el Parlament bloquegi o impedeixi que els ciutadans decideixin.

La segona direcció seria una concessió a l'oposició, en el sentit que la pregunta referendària podria no limitar-se a votar a favor o en contra de la independència, sinó que podria incloure divereses opcions: l'statu quo, un increment dels poders i la independència. D'aquesta manera tothom se sentiria representat en la consulta, i no tindria sentit l'oposició a portar-la a terme.

El debat entre independentistes i unitaristes, també té uns referents internacionals. Pels primers, una Escòcia independent, els permetria obtenir molts més recursos de l'explotació de les immenses reserves petrolieres del seu litoral del Mar del Nord, de manera que tota la societat en sortiria beneficiada. Inevitablement, el referent de la rica Noruega apareix de seguida.

Per contra els unionistes argumenten que la independència deixaria Escòcia molt afeblida i fins i tot gosen predir que hi hauria el risc de caure en la situació d'Islàndia, com se sap, molt tocada per la crisi econòmica dels darrers mesos.

La comparació amb Islàndia, resulta particularment ridícula, en primer lloc, perquè les dimensions físiques, humanes, econòmiques, etc., no tenen res a veure, però és clar, ja se sap que els unitaristes, a Escòcia, a Catalunya o al Quebec, no tenen pas cap mena de problema per dir bestieses, i si de pas poden aterrir al personal, millor que millor.

En definitiva, cal que el Poble decideixi: a Escòcia, i també a Catalunya, començant, naturalment, per Arenys el proper diumenge, 13 de setembre.

LET THE PEOPLE SPEAK!

POST-DATA

ATENCIÓ, ATENCIÓ, ENQUESTA DEL DIARI THE SCOTSMAN SOBRE LA INDEPENDÈNCIA D'ESCÒCIA. VOTEU AQUÍ.

A HORES D'ARA GUANYA EL SÍ: 64% vs 36%

ESCÒCIA:

L'ONADA INDEPENDENTISTA

(PRIMERA PART)

El 29 d'abril del 2007, Ian Bremmer, president de la consultora de risc polític Eurasia Group, escrivia un article arran la victòria de l'Scottish National Party (SNP), i de la seva voluntat de convocar un referèndum per la Independència d'Escòcia des del govern. Hi destacava les conseqüències d'aquesta victòria a escala europea, i deia,

"The implications of a nationalist-led Scottish parliament, with or without an independence referendum, could extend well beyond the borders of the UK. An SNP victory and talk of the break-up of the United Kingdom could embolden separatists among the Catalans and Basques of Spain, Flemish-speakers in Belgium, and even those in northern Italy who favor a break from that country's less prosperous south. These movements have developed over many years under different historical circumstances. But progress toward Scottish independence could help generate separatist momentum within any of these states.

El text continuava, i acabava, afegint que,

"An immediate European domino effect following Scotland's elections is extremely unlikely. But large-scale political movements -- toward democratization, decolonization, socialism, free-market capitalism or nationalism, for example -- tend to develop in waves. Break-up of the United Kingdom, a prosperous liberal democracy, would send shockwaves across European borders -- and might one day create new ones."

És a dir, segons Bremmer, la possible independència d'Escòcia podria generar una onada de processos independentistes a mig termini, atès que els moviments polítics de gran escala tendeixen a desenvolupar-se en onades (envers la democratització, la descolonitzacó, el capitalisme de lliure mercat o el nacionalisme).

Bremmer no és un indocumentat. I per això fóra intel.ligent tenir en compte les seves paraules. És per això que he decidit començar amb aquest post una nova sèrie sobre la preparació del referèndum per la independència que el govern de l'SNP ha anunciat que celebrarè al llarg del proper any 2010. Els escocesos són gent seriosa, i si s'han compromès a fer-lo, no tinc cap dubte que el faran. Això vol dir que la independència d'Escòcia, i per descomptat, els efectes que això tindrà en la resta de moviments independentistes europeus, planaran clarament en la dinàmica política de l'any que ve. Un any, a Catalunya, no cal oblidar-ho, electoral. Fins i tot gosaria dir que la dinàmica escocesa pot condicionar el calendari català. La perspectiva de la presentació d'una opció electoral, que espero que comenci a prendre forma el proper 3 d'octubre, que clarament fixa una estratègia d'accessió immediata a la Independència de Catalunya, es veurà clarament afavorida si els independentistes escocesos se'n surten.

I entenc per ensortir-se'n, en primer lloc, ser capaços de tirar endavant el referèndum, és a dir, de portar-lo a terme. El Parlament d'Escòcia no té legalment, segons l'Scotland Act, competència per modificar l'status constitucional del país. La veritat és que a hores d'ara, no sembla donar-se a la resta del Regne Unit cap mena d'oposició a la celebració d'aquest referèndum. No hi ha atacs mediàtics d'histèria ni militars troglodites, que amenacin els escocesos amb els pitjors dels escenaris. Els únics que han badat boca al respecte són sectors minoritaris. De manera que, veig molt difícil, per no dir impossible, que el govern de Londres n'impedeixi la seva celebració. Entre d'altres raons, perquè el seu resultat no tindria cap mena de validesa legal. És a dir, que el govern del Regne Unit, podria ignorar-lo olímpicament.

Ara bé, en el cas que el govern escocès obtingués una victòria en el referèndum, i decidís declarar unilateralment la independència de forma immediata, el govern de Londres, llavors, i seguint el precedent de l'opinió emesa per la Cort Suprema del Canadà el 1998, només estaria obligat a negociar si la pregunta referendària fos clara -en el sentit que un vot per la independència pressuposa una separació a tots els efectes- i obtingués un suport igualment clar de la ciutadania -si bé l'alt tribunal canadenc no va quantificar-lo.

Per superar aquest obstacle, és evident que de seguida ve a la memòria el precedent del referèndum d'autodeterminació de Montenegro del 2007 -i que ja va ser seguit estretament en aquest mateix bloc en una sèrie de posts-. Només recordar que la Unió Europea va donar el vist-i-plau al referèndum si en aquest votava el 50% del cens i el vot favorable a la independència assolia el 55% dels vots vàlidament emesos -una condició, dit sigui de passada, democràticament de difícil justificació.

Tanmateix, els independentistes escocesos, fins i tot podrien qüestionar tots aquests requisits, argumentant que el govern britànic, com la major part de governs de la Unió Europea, han reconegut la declaració unilateral d'independència de Kosova, sense referèndum previ, feta pel Parlament kosovar, el 2008, i que també va merèixer l'atenció d'aquest modest i humil bloc.

En definitiva, doncs, em proposo seguir de molt aprop tots els esdeveniments preparatoris del referèndum que tindran lloc en els propers mesos i donar-hi la meva visió, naturalment, personal i intransferible. D'aquesta manera penso que contribuiré -o ho intentaré- a que els pacients lectors del bloc tinguin una informació adient, i sobretot, trobin aquells elements que tot sovint els mèdia del règim intenten amagar.

Quebec i Arenys de Munt

Abans m'he referit al cas del Quebec. Hi torno perquè avui he rebut una invitació al Facebook per tal que m'adhereixi a un esdeveniment que tindrà lloc el proper 13 de setembre, La Grande Marche vers l'Indépendance du Québec. Llegeixo la seva convocatòria, on diu,

Marchons pour la liberté du Québec !

Par notre histoire, notre langue, notre culture, le territoire que nous occupons, les institutions que nous avons créées au fil des siècles, les liens que nous avons tissés avec le monde, nous, Québécoises et Québécois, formons une nation.
Et comme toutes les nations de la Terre, nous avons le droit inaliénable de décider librement de notre avenir. Nous avons le droit légitime de proclamer notre indépendance politique.

Depuis 250 ans, par notre détermination, par notre persévérance, par nos luttes, nous avons combattu toutes les tentatives :
· de nous assimiler et de nous soumettre ;
· de supprimer notre volonté de vivre, de travailler et de créer en français ;
· de briser nos espoirs de liberté et d’indépendance perpétués par des générations de résistants.
Il est temps, aujourd’hui, que le peuple québécois se lève pour réaliser ses espoirs de liberté et d’indépendance. Il est temps d’arrêter d’en rêver de ce Québec français, de ce Québec libre en Amérique du Nord. Il est temps que le peuple québécois passe à l’action pour le faire naître !
C’est en nous gouvernant nous-mêmes que nous pourrons nous réaliser pleinement en tant que nation.
C’est en possédant l’entière capacité de faire nos lois et de gérer nos ressources financières que nous pourrons vraiment développer notre potentiel économique et social.
C’est en disposant des moyens d’un État souverain que nous pourrons défendre et promouvoir avec succès notre langue et notre identité culturelle en Amérique du Nord.
C’est en parlant de notre propre voix dans les grandes institutions internationales que nous pourrons faire avancer nos valeurs de paix, de respect de l’environnement, de justice, de solidarité, d’égalité entre les hommes et les femmes, de laïcité, de liberté et de démocratie dans le monde.
Nous avons tous les atouts pour réussir :
· Avec ses 7,7 millions d’habitants, le Québec est plus populeux que 120 pays qui siègent aujourd’hui à l’ONU.
· Avec sa superficie de 1,6 millions de km2, le Québec est trois fois plus grand que la France. Seuls 18 pays sur les 200 pays reconnus disposent d’un territoire plus étendu.

· Nos ressources naturelles, notamment notre capacité à produire en abondance une énergie hydro-électrique et éolienne propre, comptent parmi les plus importantes au monde.
· Notre population est parmi les plus scolarisées de la planète : 12% de nos concitoyens possèdent un diplôme universitaire, comparativement, par exemple, à 10% en Finlande et 7% en Belgique et en Australie.
· Notre économie est parmi les plus modernes et les plus compétitives. Elle se compare à celles de plusieurs pays européens prospères de taille équivalente tels la Finlande, la Norvège, le Danemark, la Suisse, l'Autriche et la Suède.
· Nos instruments de solidarité sociale sont parmi les plus équitables qu’on puisse aujourd’hui trouver sur la Terre.
· Bien vivante et dynamique, notre culture apporte une contribution originale de plus en plus reconnue au patrimoine de l’humanité.
Il est temps, aujourd’hui :
· de cesser d’avoir peur ;
· de mettre fin à nos divisions ;
· de nous unir et de nous mobiliser ;
· d’affirmer haut et fort notre souveraineté ;
· de conquérir enfin notre liberté.
Le 13 septembre 2009, marchons tous ensemble pour l’indépendance du Québec !

Fixeu-vos que el o els redactors del manifest equiparen sistemàticament el Quebec amb altres estats sobirans, i no pas amb la resta de províncies del Canadà. Estic una mica fart ja de les comparacions entre Catalunya -de fet la CAC- i Andalusia, Madrid, Sabta o Mililla. Cony que aspirem a la primera divisió, no a tercera regional!

Naturalment m'he fet amic de la convocatòria i l'únic que lamento és que, molt probablement, no podré assistir a aquesta grande marche -que els quebequesos, quan es posen, no es queden curts, no.

Paradoxalment, el mateix 13 de setembre, i a casa, hi haurà un altre esdeveniment important: per primera vegada, se celebrarà una Consulta per la Independència de Catalunya. Ep! Poca conya! Els votants seran els ciutadans censats a Arenys de Munt (Maresme) i, per bé, que es tracti d'una iniciativa modesta, qualitativament és d'una importància cabdal. Així ja ho han comprès els ecspanyols, que disfressats de falangistes -naturalment per provocar terror, però estic segur que són sociates- ja han començat a amenaçar i a crear merder.

La pregunta que plantegen, penso que no deixa lloc a cap dubte:

Estàs d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Més clar, l'aigua!