ESCÒCIA, KURDISTAN, QUEBEC... LA FEINA S'ACUMULA

El panorama de les nacions sense estat, expressió que cada cop m'agrada menys, es convulsiona. Això vol dir que tindrem feina. Anem a pams.


En primer lloc, naturalment, el referèndum escocès, malgrat que aparegui i desaparegui mediàticament, hi és i hi serà en l'agenda política europea en els propers mesos. N´hem d'aprendre tant, d'aquest episodi que s'imposa un seguiment quasi diari. En la mesura que podem, l'anem fent i el farem a mesura que s'acosti el moment de la veritat. Aviat ho concretarem més.


Abans d'ahir, per altra banda, es van convocar eleccions a l'Assemblea Nacional del Quebec. Es faran el proper 4 de setembre. Ja veurem si el Partit Quebequès aconsegueix recuperar el poder i capgirar la dinàmica dels darrers anys, que ha portat al Quebec a perdre una important quota de visibilitat mediàtica. Passa que la hipotètica victòria pequista, em temo, que obriria les portes a una eterna discussió sobre quan convocar un nou referèndum d'autodeterminació, i si cal esperar a que madurin les "condicions guanyadores", etc. etc.

L'actual líder pequista no sembla massa disposada a entrar a sac en aquest tema, per la qual cosa, fins i tot en la perspectiva d'una victòria pequista, el tercer referèndum, que hauria de ser el definitiu -recordo que el segon, fet el 1995, es va perdre per 25,000 vots, és a dir menys de l'1% del cens- trigaria en fer-se ben bé 4 o 5 anys. (Tanmateix, el factor escocès, podria influir en aquesta dinàmica, i fins i tot accelerar-la, sobretot en el cas d'una victòria independentista, és clar).


Per la seva banda, la qüestió del Kurdistan, torna a atraure l'interès internacional. I amb molta raó. El Kurdistan sempre m´ha atret, i ara m'alegro que les coses pintin bé pels kurds, sobretot al que es coneix com a Kurdistan meridional i, ara, també al Kurdistan occidental.

En el Kurdistan Meridional, el Govern Regional del Kurdistan (KRG), està aconseguint anul.lar la pressió del govern iraquià i ja porta signats uns quants acords amb algunes de les principals companyies petrolieres mundials (EXXON, TOTAL, CHEVRON i ara també la totpoderosa GAZPROM), de manera que s'està convertint en un actor geoeconòmic rellevant. En aquest sentit, us recomano la lectura d'aquest article, que podríem resumir com la via petroliera a la Independència. Una via, per cert, que també s'explora en el debat referendari escocès.


Pel que fa al Kurdistan Occidental, en referència als kurds de Síria, sembla que la propera caiguda del règim d'Al-Assad, pot donar lloc a un esclat de les reivindicacions kurdes. A hores d'ara, sembla existir una divisió entre els partidaris d'una autonomia per la minoria kurda (que representa el 15% del total de la població, i que de fet és la minoria més important del país), i els que propugnen un federalisme, que consistiria de fet en una libanització del país, amb la creació de quatre grans regions: l'àrab, l'alawita, la drusa i la pròpiament kurda. L'objectiu en darrer terme seria la creació d'un altre govern regional kurd, ara a Síria. Tanmateix, aquesta opció, és totalment rebutjada pel gran enemic dels kurds, que és el govern de Turquia. 

Ankara no vol sentir a parlar de la creació d'una entitat kurda al sud de la seva frontera, perquè la veu com una amenaça a la seva integritat nacional. No debades, el KRG sembla dirigir bastant els moviments dels seus germans a la banda siriana, si més no d'una part. Una entitat kurda a Síria, podria portar a una intervenció militar turca a la zona fronterera, amb l'excusa que, els més de 1200 kms de frontera que comparteixen ambdós països, podria ser utilitzat pel PKK, organització titllada de terrorista, per atacar Turquia. A hores d'ara ja se sap que 2000 guerrillers del PKK estan localitzats a Síria, Per altra banda, les relacions entre els kurds i els caps de la revolta àrab contra Al-Assad, no passen precisament per un bon moment. Fa poc, el màxim responsable de l'Exèrcit Lliure de Síria, encapçalat bàsicament per antics militars del règim que ara s'han passat a a resistència, va dir que no pensaven renunciar una centìmetre del territori nacional sirià.

Però si amb escocesos, quebequesos i kurds encara no en tenim prou, també sembla evident que en les properes rondes electorals, Euskadi i Flandes poden també picar ben fort a la porta. I no oblidem que  el nord d'Irlanda, on el Sinn Fein cada cop guanya més poder i inflluència.


Sovint penso que, només els més tontos es quedaran per vestir sants.

UN BALANÇ SOBRE EL CICLE A L'ÒMNIUM

Al llarg del mes de febrer que acabem de deixar, l'Òmnium Cultural ha celebrat un cicle sobre les anomenades nacions sense estat, que han tingut un èxit més que notable. Sota la coordinació d'en Quim Colominas (foto), en les quatre sessions que s´han celebrat s'hi han analitzat els casos d'Escòcia, Flandes, Quebec i, per acabar, de Catalunya.

La primera sessió va comptar amb la presència dels politòlegs Jordi Argelaguet (foto) i en John Etherington. Va ser la sessió dedicada a analitzar el cas d'Escòcia, que actualment es troba a l'avantguarda de l'actualitat europea i àdhuc mundial, arran la decisió, per part del seu govern, de convocar un referèndum d'autodeterminació, la tardor del 2014.

La segona sessió va tractar del cas de Flandes, i hi van participar l'analista Marc Gafarot, autor d'un llibre recent sobre la mort de Bèlgica, i la periodista Dolors Genovès (foto), àmpliament coneguda pels seus reportatges que mai deixen gent indifernt,

Pel que fa a la tercera sessió, es va dedicar a un clàssic en els referents dels moviments independentistes contemporanis: el Quebec. Hi vam participar en Marc Sanjaume, jove politòleg, i un servidor, que ja porto uns quants anyets analitzant-lo. El Quebec destaca, fonamentalment pel fet que ja ha celebrat dos referèndums d'autoderminació, el 1980 i el 1995.

Finalment, la darrera sessió, va ser dedicada al cas de Catalunya, i la va protagonitzar el Catedràtic de Ciència Política, en Ferran Requejo, al qual acompanyà en la mesa, la presidenta de l'Òmnium, Muriel Casals.

Segons recullen les diferents cròniques, en tots quatre actes, l'assistència va ser massiva, i també va comptar amb la seva transmissió en streaming, de manera que també va poder ser seguida en temps real per internet.

Malauradament no puc fer una valoració personal del conjunt del cicle, atès que només vaig poder assistir a la sessió que em pertocava. Tanmateix, llegint-ne els comentaris que se n´han fet, és inevitable preguntar-se quina de les quatre serà la primera que accedirà a la Independència.

La primera que accedeixi, probablement i de forma inevitable, s'oblidarà de les altres tres, atès que ja haurà entrat al club dels estats, i voldrà esborrar tot rastre del passat. És una dinàmica que es repeteix de forma regular. Països que un cop accedeixen a la Independència abjuren dels seus anteriors companys de lluita. Vegem-ne alguns exemples.

Portugal salta com un tigre quan algú tan sols suggereix algun paral.lelisme amb el cas català. He llegit algunes entrevistes de polítics i intel.lectuals portuguesos que deixaven Catalunya i el nacionalisme català a l'alçada del betum.

Per la seva banda, el llavors Taoiseach (Primer Ministre) irlandès Bertie Ahern (foto), va protagonitzar un dels episodis més lamentables quan va bloquejar el reconeixement del català a Europa, a l´hora que aconseguia el de l'irlandès. Lamentable, naturalment, des de la perspectiva solidària, és clar, perquè per molts irlandesos segur que els va semblar molt bé. I és que només sent estat es pot aconseguir el reconeixement de la llengua pròpia a la Unió Europea, ni que sigui la llengua menys parlada de la Unió.

Són exemples, i n´hi ha d'altres, que demostren que quant més triguem en accedir a la Independència, més haurem d'escarrassar-nos en aconseguir-la. No podem deixar per demà el que podem fer avui. La Independència és una urgència, i ser els últims en aconseguir-la, és una mala idea.

NOTA: Article publicat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 13 (MARÇ 2012)

Òmnium inicia un cicle de debats sobre nacions sense estat

Un seminari sobre la situació política de diverses nacions sense estat inaugurarà a partir del 9 de febrer els cicles d'Els dijous de l'Òmnium d'aquest 2012. Amb el títol Nacions sense estat. Catalunya en perspectiva comparada. Els casos d'Escòcia, el Quebec i Flandes. diversos analistes de prestigi reconegut analitzaran cas per cas quina és la situació d'algunes de les nacions que històricament més s'han comparat amb Catalunya i exposaran quines semblances i quines diferències tenen amb el nostre país a l'actualitat. Les taules rodones es faran a partir del 9 de febrer, cada dijous a partir de les 7 de la tarda a la Seu Nacional d'Òmnium Cultural i comptaran amb intervencions, entre d'altres, de Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política de la UPF, Jordi Argelaguet, professor de Ciència Política a la UAB i Dolors Genovès, periodista i autora del documental de TV3 'Adéu Espanya?'

9 de febrer: ESCÒCIA La formació del nacionalisme escocés. De la “devolution” a la propera celebració del referendum. Jordi Argelaguet, professor de Ciència Política a la UAB John Etherington, professor de Ciència Política a la UAB

16 de febrer: FLANDES Una nació que defensa la seva identitat i que aspira a una major llibertat política. Marc Gafarot, autor de “La mort de Bèlgica” Dolors Genovès, periodista de TV3, autora del documental "Adéu, Espanya?”

23 de febrer: QUEBEC De la presa de consciència nacional, als referendums de 1980 i 1995. L’experiència de la via secessionista. Josep Sort, professor de Ciència Política a la URL Marc Sanjaume, professor de Ciència Política a la UPF

1 de març CATALUNYA El reconeixement i autogovern de Catalunya en el segle XXI. Una perspectiva comparada. Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la UPF

Presentació i coordinació del Seminari a càrrec de Joaquim Colominas Ferran, Professor de Ciència política a la URL i membre de la Junta d’Òmnium.

"BRUSSEL.LES ÉS CAPITAL", A LA VEU

Una nova col.laboració a la secció Independentisme al món, del butlletí mensual de Reagrupament-Barcelona. El proper article, com no podia ser altrament, tractarà d'Escòcia.

EL PM CAMERON REP BART DE WEVER

Aquest dijous, el Primer Ministre britànic, David Cameron, va rebre a la seva seu oficial, el líder de la Nova Aliança Flamenca, Bart de Wever. La recepció va durar uns quaranta minuts i va ser seguida d'un àpat, on també hi participaren dos altres importants membres de l'Aliança, en Jan Jambon i la Liesbeth Homans.

La recepció ha aixecat butllofes entre els federalistes-unionistes belgues, que han acusat Wever de vendre Bèlgica, i Cameron de conspirar per destruir-la. Fonts del partit sobiranista flamenc han remarcat que els temps que els britànics han dedicat al seu líder no té precedents, sobretot si es té en compte que no forma part de cap govern, ni representa un estat sobirà. El propi Wever en unes declaracions, no s'ha estat de dir que aquesta recepció demostra que les acusacions que li fan de ser poc dialogant -per part de polítics i periodistes belgues- són del tot interessades i esbiaixades.

Des de Catalunya estant, immersos en una particular deriva à la Berlusconi de la política local (sexe, corrupció....), i òbviament, des de posicions netament dignes, és a dir, independentistes, no podem més que sentir que una sana enveja i, per altra banda, una ràbia continguda quan observem que el nostre President, cada cop pinta menys, a casa -on el gendre, si bada, encara li fotrà el silló, la nevera i la dona-, i al món.

"LA VOLATILITZACIÓ DE BÈLGICA", article a LA VEU

Els companys de Reagrupament-Barcelonès, acaben de publicar el nún. 2 del butlletí La Veu. En ell hi col.laboro amb un article sobre La volatilització de Bèlgica. És el primer d'una sèrie de tres articles. En el proper parlaré de la situació a Flandes i en el tercer de la ciutat de Brussel.les.

Us convido a llegir-lo, i també la resta del Butlletí, naturalment!

Ho podeu fer aquí.

L'INDEPENDENTISME FLAMENC ARRASSA

Ahir va ser un gran dia, gràcies a l'abassagadora victòria de la Nova Aliança Flamenca (N-VA), formació independentista a les eleccions belgues. Concretament, aquesta formació va obtenir un 30% dels vots a Flandes, resultat que li proporciona el major nombre d'escons dins la Cambra de Representants: 27 d'un total de 150. Els independentistes flamencs, doncs. han derrotat als seus antics socis els cristianodemòcrates flamencs (17 escons). I també a la resta de formacions flamenques: els socialistes (13 escons), als liberals-demòcrates (13 escons), a l'extrema dreta (12 escons), i a d'altresminoritàries.

D'aquesta manera, una opció independentista desacomplexada es converteix en l'àrbitre polític de Bèlgica. Segons unes primeres declaracions del líder i artífex de la victòria, Bart de Wever (foto), el següent pas serà aprofundir en la conversió de Bèlgica en una confederació, afeblint en aquest sentit el poder federal i donant més poder al Parlament flamenc (Vlaams Parlement, compost per 124 diputats i amb seu a Brussel.les) i avançant en la resolució de la situació a la circumscripció de Brussel.les-Halle-Vilvoorde.

Des d'una perspectiva catalana, tres aspectes ens criden particularment l'atenció:

El primer és remarcar que en l'escenari belga i, en general europeu, no hi ha cap indocumentat que suggereixi que la independència de Flandes comporti la seva sortida de la Unió Europea. Com tampoc passa, dit sigui de passada, en el cas de la futura independència d'Escòcia.

El segon és que cal tenir en compte que a hores d'ara, Bèlgica és una federació binacional, on els flamencs, paradoxalment tenen una posició preeminent, tret del cas Brussel.les. I que malgrat tenir aquesta posició preeminent, l'opció independentista no només no afluixa, sinó que creix encara més. De fet, el cas belga, va camí de, salvant les distàncies, seguir l'exemple del divorci de vellut a Txecoslovàquia o, encara més enllà en el temps, de la separació de Noruega respecte Suècia, el 1905.

Finalment, una tercera lliçó a tenir en compte és la importància que els flamencs donen a recuperar l'hegemonia a la ciutat de Brussel.les, la qual ha sofert un procés de francesització que és considerat com un deshonor per molts ciutadans. I un perill. Cal tenir en compte que la immensa majoria de francòfons es neguen sistemàticament a aprendre la llengua neerlandesa, per la qual cosa, tot avançament de població francòfona representa un correlatiu retrocés de la llengua neerlandesa en els serveis públics (escola, hospitals, etc). Per contra, una gran part de la població flamenca és políglota, i pot parlar a banda de la seva llengua, l'anglès, el francès i l'alemany.

Aquesta actitud lingüísticament militant, em recorda, paradoxalment, al cas de Montréal, on els francòfons a partir dels anys 60 van menar una autèntica ofensiva política i social per recuperar la seva hegemonia a la metròpoli del país, fet que van aconseguir 20 anys després, enfront l'enemic més terrible que pot tenir mai una altra llengua, si més no a Occident, que és l'anglès. Un problema que, en el cas català es multiplica atès la més que preocupant -dramàtica- situació a les grans aglomeracions urbanes del país (Alacant, València, Palma, Tarragona-Reus i Barcelona, principalment).

Per acabar aquesta reflexió, constatar la meva estranyesa que el cas de Flandes no s'inclogués en el documental, en termes general notable, Adéu Espanya? emès per TV3 (sic) ara fa uns dies. Considero que hauria estat més pertinent fer-ho, que no pas el cas més exòtic de Groenlàndia, però vaja, és només un matís.

Vull felicitar sincerament els patriotes flamencs, que tant van col.laborar en la manifestació del 7 de març a Brussel.les (foto), pel seu èxit i per, com deia l'slògan electoral, haver-se atrevit a canviar (Nu durven veranderen).

EUROPA 2020

El més que probable referèndum per l'autodeterminació d'Escòcia, del 2010, així com el continu creixement dels partidaris de la independència de Flandes, i fins i tot, el sorgiment de moviments secessionistes a Baviera, fa que cada cop es parli a Europa del sorgiment de nous estats. Naturalment, estem parlant d'especulacions, no de negociacions en ferm... encara. Alguns blocaires britànics, sobretot els més aferrissadament contraris a Brussel.les, veuen com els independentistes escocesos, utilitzen la Unió Europea per a pontejar Londres, i sobretot el sagrat Parlament de Westminster. Naturalment, això no els fa cap mena de gràcia. Per extensió la crítica a l'independentisme escocès toca de ple altres moviments independentistes, inclòs, naturalment, el català.

Des d'una perspectiva alarmista (utilitzant reiteradament el terme microstates, anarchy), aquests blocaires consideren que en un termini de temps relativament curt -10 anys- les fronteres europees tornaran a variar per encabir nous estats. Si feu un cop d'ull, al mapa que il.lustra aquest post, veureu que a més de Catalunya (limitada això sí al Principat i a les Illes), el 2020 també podrien haver accedit a la independència Escòcia, Flandes, la Padània, Bretanya, Còrsega, Sardenya, Euskadi (aquí l'autor sembla tenir un problema amb la simetria), Normandia, i fins i tot els actuals lander de Baviera i Baden-Wüttemberg (l'Alemanya rica, vaja, que és la del sud, no la del nord o de l'est).

Val a dir que l'autor del mapa assenyala dues condicions per tal que l'accessió a la independència qualli. La primera i fonamental, és que el nou estat sigui econòmicament viable. En aquest sentit, es mostra escèptic que Bretanya, Còrsega, Sardenya o Normandia, la compleixin. La segona és que el territori ha de disposar d'una forta identitat pròpia basada bé en la llengua, en un passat d'independència -autogovern-, una llengua o un fort dialecte. Naturalment, no cal dir que Catalunya, malgrat el retall del País Valencià, acompleix les dues condicions.

És interessant, doncs, constatar que la hipòtesi d'una República de Catalunya, és cada cop més percebuda com a possible per a determinats sectors de l'opinió bloguera europea.

FLANDERS TODAY

A l'aeroport de Brussel.les, aquesta tarda, on he coincidit amb alguns companys i companyes, que després de la manifestació vam decidir -i poder- passar la resta del cap de setmana a la capital d'Europa, he tingut temps de llegir la revista gratuïta, Flanders Today. No sé si té res a veure amb la Catalonia Today que tenim a casa nostra.

Dues notícies m'han atret l'atenció.

La primera diu que, "Nato and the EU together generate 13-14% of the wealth and employment of the Brussels Region, according to the journal Brussels Studies. EU institutions employ up to 41,000 people, and Nato employs 4,000. The presence of the international bodies in the capital accounts for 20,000 lobbyists, 1,400 journalists and over 5,000 diplomats, as well as 4,500 international agencies and companies." Cal, si més no, prendre-hi nota.

La segona és la picabaralla entre el Ministre-President de Flandes, Kris Peeters (foto) i el Ministre federal (belga) d'Afers Exteriors, Karel de Gucht. El motiu de la discussió ens pot ser molt més que familiar.

Resulta que Peeters està fent l'impossible per salvar la fàbrica d'Opel que hi ha a Flandes, davant de l'amenaça de la seva propietària, l'aamericana General Motors, de retallar una part molt important dels seus treballadors. Peeters va criticar que l'ambaixada belga als Estats Units hauria pogut mantenir-lo més informat sobre la situació amb la GM. Immediatament, de Gucht va replicar-lo, de forma molt vehement. Segons Flanders Today, en el fons de la picabaralla hi ha l'enuig del govern belga per la recent inauguració a Nova York de la Flanders House, que tindrà per objectiu promoure els negocis i la cultura flamenca als Estats Units. Oi que us sona, tot plegat?

PD. Per cert, a l'avió, poca abans d'aterrar, el capità ha anunciat que estavem a prop de Barcelona i que s'iniciava el descens damunt de Barcelona, també en català. Quan els passatgers ho han sentit, una forta ovació s'ha sentit uns minuts.  En canvi, l'hostessa, amb cara de pija i de peix fregit, s'ha mantingut, inasequible al desaliento, quan ens parlava en un blingüisme trufat lleugerament d'accent andalús. Naturalment ecspanyol-anglès.

CAP A FLANDES FALTA GENT

D'aquí a unes hores, seré al cor de Flandes, a la ciutat de Gant (Gent en holandès). Hi aniré, per variar, per feina, de manera que no tindré gaire temps per passejar pels seus carrers. He entrat a la Wikipedia i realment val molt la pena. Feu-hi un cop d'ull en català i en anglès. És la capital de Flandes Oriental i és una ciutat plena d'història. Segurament el que hauré de fer és preparar el terreny per tornar-hi quan el 7 de març, els 10.000 catalans i catalanes anem a Brussel.les a manifestar-nos. Igual llavors allargo l'estada un dia o dos més.

Per cert, llegeixo que en aquesta ciutat va néixers ni més ni menys que l'emperador Carles d'Habsburg, l'any 1500, de manera que poca conya. El lleó rampant que apareix a la foto, n'és la seva bandera.

Com sempre faig quan surto, intentaré escriure in situ algun post, adjuntat-hi alguna magnífica foto de collita pròpia. La meva estada s'allargarà fins al vespre de dijous, quan tornaré a la realitat, ara dura ara engrescadora, catalana. Vagi bé!