EUROPA 2020

El més que probable referèndum per l'autodeterminació d'Escòcia, del 2010, així com el continu creixement dels partidaris de la independència de Flandes, i fins i tot, el sorgiment de moviments secessionistes a Baviera, fa que cada cop es parli a Europa del sorgiment de nous estats. Naturalment, estem parlant d'especulacions, no de negociacions en ferm... encara. Alguns blocaires britànics, sobretot els més aferrissadament contraris a Brussel.les, veuen com els independentistes escocesos, utilitzen la Unió Europea per a pontejar Londres, i sobretot el sagrat Parlament de Westminster. Naturalment, això no els fa cap mena de gràcia. Per extensió la crítica a l'independentisme escocès toca de ple altres moviments independentistes, inclòs, naturalment, el català.

Des d'una perspectiva alarmista (utilitzant reiteradament el terme microstates, anarchy), aquests blocaires consideren que en un termini de temps relativament curt -10 anys- les fronteres europees tornaran a variar per encabir nous estats. Si feu un cop d'ull, al mapa que il.lustra aquest post, veureu que a més de Catalunya (limitada això sí al Principat i a les Illes), el 2020 també podrien haver accedit a la independència Escòcia, Flandes, la Padània, Bretanya, Còrsega, Sardenya, Euskadi (aquí l'autor sembla tenir un problema amb la simetria), Normandia, i fins i tot els actuals lander de Baviera i Baden-Wüttemberg (l'Alemanya rica, vaja, que és la del sud, no la del nord o de l'est).

Val a dir que l'autor del mapa assenyala dues condicions per tal que l'accessió a la independència qualli. La primera i fonamental, és que el nou estat sigui econòmicament viable. En aquest sentit, es mostra escèptic que Bretanya, Còrsega, Sardenya o Normandia, la compleixin. La segona és que el territori ha de disposar d'una forta identitat pròpia basada bé en la llengua, en un passat d'independència -autogovern-, una llengua o un fort dialecte. Naturalment, no cal dir que Catalunya, malgrat el retall del País Valencià, acompleix les dues condicions.

És interessant, doncs, constatar que la hipòtesi d'una República de Catalunya, és cada cop més percebuda com a possible per a determinats sectors de l'opinió bloguera europea.

ENTREVISTA DE CARRETERO A EL TEMPS

Entrevista a Joan Carretero a la revista El Temps. Interessant, molt interessant, tot i que em sembla veure una mica de tendenciositat en les preguntes de la periodista, atès que sempre planteja escenaris perdedors per a l'entrevistat. Ni se li passa pel cap que Reagrupament. Cat pot guanyar.

Al marge d'aquest detall, gens negligible, m'ha agradat moltíssim que el titular principal de l'entrevista, adverteixi que a hores d'ara hi ha el risc que ERC, si continuen manant els oficialistes, es converteixi en una mena d'Euskadiko Ezkerra, que sigui empassada pel PSC.

No és que vulgui pressumir, però em plau recordar que aquest argument ja el porta utilitzant una servidora en aquest bloc des de fa un cert temps. He estat fent un repàs i han estat diversos els posts on he escrit això. Per exemple, el del 22 d'agost de l'any passat.

En tot cas m'agrada que en Joan Carretero i una servidora, coïncidim en el diagnòstic central de la situació actual d'ERC i en la seva evolució a curt termini si no hi ha un dràstic cop de timó.

DUES ENTREVISTES, DOS MONS

Divendres vaig llegir l'entrevista a en Joan Puigcercós a El Temps. Immediatament vaig voler replicar-la en un post... però me'n vaig estar. Vaig comptar fins a 143.847 i ho vaig deixar per inútil.

Ara fa uns minuts, acabo de llegir l'entrevista a en Joan Carretero a El Punt. Com la nit i el dia. L'ex-conseller posa el dit en la nafra: "s'està produint un procés de devaluació ideològica", per tal que Esquerra pugui ser més assimilable pel sistema, és a dir, pels poders fàctics. Clavat, exacte, precís. En una paraula, científic. El millor de tot és al final, quan diu que les dues paraules inassimilables pel sistema són "Republicana" i "Catalunya", atès que la paraula "Esquerra" no fa gens de por al sistema. De fet, no li representa cap perill, ans més aviat el contrari: una nova oportunitat per continuar acumulant capital.

Que el sector EE (Euskadiko Ezkerra) que actualment dirigeix ERC, perquè cada cop és més clar que va a mig termini a una convergència orgànica amb el PSC/PSOE, posi com a punta de llança els alcaldes i regidors en el seu atac contra RCAT I EI, ens mostra clarament que per ell, el que realment importa és la moqueta de les institucions i l'entrisme al preu que sigui.

Dit sigui de passada, també demostra que els euskadikos han interioritzat el model de poder local ecspanyol, nefast, per oligàrquic i antidemocràtic, que converteix l'alcalde en un petit dictador i els regidors en els seus acòlits. Sobre la necessitat de reformar el model de poder local català, fent-lo més obert i democràtic, ja me n'ocuparé en un proper post.

Dit d'una altra manera, els ciutadans els importa un rave. On hi hagi un alcalde, sobren els ciutadans i, encara més, els militants de base. I dic això, malgrat que entre els signants hi ha persones que respecto i que fins i tot estimo (com en Paco i en David).

Si a això hi afegim que, segons sembla, les relacions amb algunes de les plataformes sobiranistes comencen a trontollar, tal i com explica en Toni Aira en el seu bloc, podem concloure que el pacte de sang entre el montillisme i el liquidacionisme a ERC és ben ferm i que va a tot drap. Per això és tan important fer un canvi en la direcció d'ERC, i abans, aconseguir un triomf incontestable en la Conferència Nacional del proper dia 20.

PD. Llegeixo a l'Avui que la direcció EE (liquidacionista) d'ERC, titlla l'esmena a la totalitat d'RCAT de prepolítica, i a les esmenes parcials d'EI, d'infantils. Quin riure! Seguint aquesta lògica, l'única denominació que hauria de rebre la ponència ofiicial hauria de ser postpolítica, perquè hi ha una total i rotunda renúncia al debat ideològic i un acomodament descarat a l'statu quo.

UN DEU PER EN CARRETERO

Tot i que vaig ser present en la primera part de la taula rodona Més lluny celebrada ahir a l'UCE, malauradament me'n vaig haver d'anar després d'escoltar la segona intervenció, que no penso ni esmentar perquè realment no val la pena. Em vaig quedar amb les ganes, doncs, d'escoltar en Joan Carretero, que sense cap mena de dubte, era l'estrella de l'acte. Aquest matí he llegit les diferents cròniques periodístiques i me n'he fet una certa idea, però ara fa uns minuts, he escoltat la gravació íntegra de la conferència, que està penjada aquí... i he sentit una gran emoció. Realment, en Carretero va fer una xerrada excel.lent i amb una claredat meridiana. Poques vegades m'he sentit tant a prop dels plantejaments d'un polític, com els que va pronunciar ahir.

De fet, en Carretero va dir coses que els lectors d'aquest humil i modest bloc, segur que ja les heu llegides en algun dels més de 600 posts que ja porto penjats. Em refereixo a la tesi que els catalans i les catalanes ens hem de comportar com un poble, una nació, normal, i no inventar-nos res que ens faci diferents de la resta del món, ni més originals. No, no. Amb humilitat, fixem-nos què fan la resta de pobles que s'han alliberat: internacionalitzar el seu contenciós, conscients com són que l'estat opressor mai acceptarà negociar una proposta d'independència, si no és que es veu forçat a fer-ho per raons que causa major. Per aconseguir aquesta internacionalització cal que els catalans i les catalanes responguem massivament a una demanda d'independència, bé a través d'un manifest o d'una declaració de sobirania, o d'una plataforma electoral que inclogui explícitament l'accessió a la sobirania en cas que es doni una majoria parlamentària suficient per a declarar-la (proposta meva, no d'en Carretero).

És, doncs, molt senzill. La independència s'aconsegueix anant-hi per ella, no fent marrades per estacions federals ni altres viaranys plens de trampes i enganys.

Què fer, doncs?
Ben senzill, també. En primer lloc, deixar de votar l'actual direcció d'ERC. En les properes eleccions, cal castigar definitivament els actuals dirigents que estan malbaratant el capital polític que ha trigat anys en construir-se. Si fa uns quants mesos vaig predir que en funció de l'actitud d'ERC davant del nyap, en podria sortir amb un suport de prop d'1 milió de vots, i desplaçant CiU com a referent del patriotisme català, a hores d'ara, predic que en les properes eleccions, si res no canvia, ERC no traurà més de 90 o 100.000 vots. És a dir, que la votaran els càrrecs electes, els càrrecs de confiança, llurs familiars, amics, coneguts i meritoris. I para de comptar. I encara. Probablement algun sociata maragallià també ho farà... encara que sigui amb una pinça al nas. (La veritat és que tot sembla indicar que aquesta ERC porta el camí d'esdevenir un nou cas d'Euskadiko Ezkerra)

El perill d'aquesta nova caiguda lliure, és que una part dels exvotants d'ERC, es pensin que fan vot útil i votin CiU, és a dir, que reforcin un dels polítics més nefastos que pul.lulen avui en dia, i que no és altre que en Duran i Lleida. Seria sortir de Guatemala per anar a Guatapeor. No, cal conjurar aquest risc. I per fer-ho cal que hi hagi una opció realment independentista en les properes eleccions. Aquesta opció ha de ser capaç d'atraure el vot patriòtic, i fins i tot pot arribar a aconseguir representació parlamentària al Parlament de les hienes. Em direu que això no serveix de res -treure 1, 2 o 3 diputats. Penso que la feina dels diputats independentistes al parlament de les hienes, ha de ser sobretot contactar amb els alts diplomàtics que es troben a Madrid -i no a Barcelona, desenganyem-nos: els ambaixadors. Així com els corresponsals dels mèdia globals, que si en tenen -cosa que cada cop passa menys- normalment són a Madrit. L'acreditació de diputat també pot servir per tenir més facilitats per contactar amb els organismes internacionals (sobretot l'ONU) i per ser escoltat en els fora globals. En cap cas, per estar perdent el temps transaccionant esmenes estúpides amb el grup parlamentari sociata de torn.

A hores d'ara, ja hi ha una formació independentista, el Partit Republicà Català, que s'ha mostrat disposat a concorre-hi. Això és positiu. Això no obstant, si la gent de Reagrupament Cat i fins i tot els d'Esquerra Independentista, conjuntament amb Sobirania i Progrés o la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), optessin per formar un Bloc Català favorable a la Independència de Catalunya, trencant d'aquesta manera tot vincle, real o virtual, amb l'ERC subordinada al PSOE, les possibilitats d'èxit s'incrementarien exponencialment. Em direu que algunes d'aquestes plataformes no són més que muntatges d'ERC, i probablement teniu part de raó, però estem veient com persones que fins fa molt poc eren partidàries d'ERC, darrerament s'hi estan allunyant -Víctor Alexandre, el propi López Bofill... Fins i tot la CUP podria donar suport a aquest Bloc, si bé sóc partidari que no s'impliqui gaire en àmbits polítics diferents del local o, a tot estirar, comarcal.

Un bloc electoral que recollís el missatge de la Manifestació de la Dignitat, del 18 de febrer del 2006, seria una aposta clara per començar a caminar i per anar més lluny d'Ecspanya, i més a prop del món i de la normalitat nacional.

Un bloc que digués ben alt i ben fort ADÉU ECSPANYA i afegís BON DIA MÓN!