Un any de Bloc Gran del Sobiranisme
Avui fa un any que va aparèixer a la xarxa el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). Vuit persones, set blocaires i una tècnica, ens conjuràrem per influir en la societat catalana en un context força enrarit que, a grans trets, podem dir que encara continua ben igual, o empitjorat tant a nivell econòmic (crisi) com a nivell polític (desafecció). Llavors érem, per ordre setmanal, en Víctor Terradellas, en Manel Bargalló, una servidora, en Xavier Mir, en David Morgades, l'Enric Canela i en Joan Arnera. A més a més de l'Anna. Amb els pas dels mesos, vam canviar el cap i la cua, i s'afegiren en Dessmond i en Marc Belzunces. Deu persones, doncs, hem empès aquest projecte. Bé, deu persones, més els milers de lectors (163.674 accessos exactament en el moment de picar aquest post), els centenars de comentaristes, alguns dels quals s'han convertit en clàssics, i dotzenes de col.laboradors setmanals. O els 828 amics del Facebook que també ens llegeixen.
No és banalitat, sinó realisme, dir que el BGS ha obert una escletxa en la Catosfera i, probablement també, en la política catalana. Si voleu modesta, però com se sol dir, molt més gran que la que voldrien els nostres detractors, però encara petita pels nostres seguidors. Hi havia un risc en el projecte. Penso que a grans trets, hem aconseguit evitar que es convertís en una mena de pessebre, i per damunt de tot que se'ns percebés com la versió blogosfèrica de la casa gran convergent. El BGS és plural dins del sobiranisme. Penso que això és ben clar. Naturalment sempre algú trobarà a faltar alguna cosa, o s'indignarà per una altra, és inevitable. Però m'omple d'alegria quan alguns dels lectors i comentaristes que em trobo en les convocatòries patriòtiques em diuen que cada dia pel matí esperen amb il.lusió poder llegir el post del BGS. "Tu, Sort", em diuen, "ets el del dimecres oi?" Vés per on, ara sóc "el del dimecres".
El BGS no s'ha limitat a incidir en la xarxa. No som independentistes de saló o de pijama, que volem portar la independència des del teclat de l'ordinador. Hem tingut una presència directa en iniciatives com la manifestació de Brussel.les o en la Conferència d'Organitzacions Independentistes. Vull dir que som molt conscients que la xarxa és un instrument necessari i fins i tot imprescindible, però no suficient. Cal tenir-ho molt clar.
Com també cal tenir clar les mancances. Jo, amb el permís (o no) dels meus companys, en vull assenyalar-ne tres. La primera, i més òbvia, és la de gènere. Tots els que hi escrivim som homes, i la major part de comentaristes i col.laboradors, també. És un passiu incomprensible, entre d'altres raons perquè és empobridor. Però resoldre-ho es presenta complicat.
La segona mancança és l'edat. Tot i que no tinc les estadístiques, jo diria que el public lector del BGS no és precisament jove. De la trentena cap amunt, amb les excepcions que correspongui. Una raó que explicaria aquest fet, és que el BGS és bàsicament un bloc textual, amb poques imatges i pocs vídeos, i això només interessa als que som immigrants digitals, és a dir, aquells que ens vam socialitzar en el món pre-Internet i a empentes i rodolons hem emigrat a la galàxia internet, en paraules de Manuel Castells. Tenim accent, en tant que immigrants, si se'm permet, i aquest accent és que no ens fa res, ans al contrari, llegir. Als natius digitals, per contra, és a dir, als que han nascut en el món digital i no tenen ni puta idea del que és una màquina d'escriure o el paper carbó, per fer duplicats, això de llegir, amb les excepcions corresponents, se'ls fa molt costa amunt. I prefereixen la imatge, les fotos, els centenars de milers de fotos que es pengen al facebook i al myspace, etc. Fugen literalment dels blocs amb més de cinc línies de text. No sé si això té remei, o cal acceptar-ho resignadament.
Finalment, una mancança també important, és la geogràfica. El BGS és una mena de lobby barceloní-maresmenc, podríem dir, doncs, laietà (de la tribu íbera que vivia a les actuals comarques del Barcelonès i el Maresme). Només en Víctor -de Reus- trencava aquest lobby. Això vol dir que també es perd molta perspectiva de la resta de comarques del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per descomptat.
Tot amb tot, i malgrat aquests elements obligatoris d'autocrítica, penso que la feina feta ha estat força reeixida. Vull dir que em sento orgullós d'haver-hi participat, i de fet em sento una mica privilegiat, perquè ni vaig ser dels iniciadors, ni he estat un dels que més he treballat. A mi se'm va convidar a participar-hi i l'únic esforç que he hagut de fer és la disciplina setmanal d'escriure el post corresponent. Un esforç, diguem-ne, relatiu, però que cal fer. La setmana passa molt ràpid i ja no te n'adones i has de tornar a escriure.
Per cert, si considereu que el BGS ha fet bé la seva feina, només us demano que el voteu per als
Premis Bloc Catalunya. Jo això dels Premis, mai ho acabo de veure clar, però vaja, ja que ha sorgit la iniciativa, doncs, endavant, i que tinguem sort!
Etiquetes de comentaris: BLOC GRAN DEL SOBIRANISME, DAVID MORGADES, DESSMOND, ENRIC CANELA, JOAN ARNERA, JOSEP SORT, MANUEL BARGALLO, MANUEL CASTELLS, MARC BELZUNCES, PREMI BLOCS CATALUNYA, VICTOR TERRADELLAS, XAVIER MIR
Per a una servidora la Universitat ha estat cabdal en la presa de consciència independentista. Vull dir que abans d'entrar a la Universitat, no m´havia plantejat mai l'activisme patriòtic o partidista. Però en tot just un curs acadèmic, el primer, tot va canviar, i m´hi vaig llançar de cap, i fins avui. Però és clar, suposo que la perspectiva des de la qual parlarem demà no és l'estrictament individual, sinó la col.lectiva.
I en aquest sentit, no hi ha cap dubte que la Universitat ha estat molt sovint a l'avantguarda de la lluita per la Independència. De fet, la universitat ha estat sempre un camp de batalla ideològic, com ho demostra el fet que ek Tractat de Nova Planta contemplava el tancament de totes les universitats catalanes que havien existit des de l'època medieval i la seva substitució per la botiflera Universitat de Cervera, on es practicava un estricte control ideològic. 
Van haver de passar molts anys, dècades, per al restabliment de la Universitat de Barcelona, i encara més per a la creació de la resta d'universitats catalanes. Durant aquest procés, la lluita per la catalanització va ser, i de fet, encara és intensa. Però reeixida en gran mesura. Des de finals del XIX i principis del XX, universitat i catalanitat van anar de la mà, i la prova és que les dues dictadures del XX van tornar a reprimir-la amb duresa. Però gràcies a la lluita de professors, estudiants, i personal d'administració i serveis, no se'n sortiren. 
Però encara no s´ha acabat, No podem cantar victòria perquè encara ens falta el pas definitiu, Però no tinc cap dubte, que quan arribi el moment, la Universitat catalana estarà, com sempre, en la primera línia, ajudant el país a donar a la seva gent un present i un futur millor i més pròsper.
