HI ESTÀS CONVIDAT!

Demà participaré en una taula rodona a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. El tema que ens ocuparà és cabdal: Treballar la Independència des de la Universitat. Els organitzadors de la taula és Universitats per la Independència, que és la sectorial corresponent de l'Assemblea Nacional Catalana. L'hora és a les 18.00, com sempre al Liceu Renouvier.

Per a una servidora la Universitat ha estat cabdal en la presa de consciència independentista. Vull dir que abans d'entrar a la Universitat, no m´havia plantejat mai l'activisme patriòtic o partidista. Però en tot just un curs acadèmic, el primer, tot va canviar, i m´hi vaig llançar de cap, i fins avui. Però és clar, suposo que la perspectiva des de la qual parlarem demà no és l'estrictament individual, sinó la col.lectiva.

 I en aquest sentit, no hi ha cap dubte que la Universitat ha estat molt sovint a l'avantguarda de la lluita per la Independència. De fet, la universitat ha estat sempre un camp de batalla ideològic, com ho demostra el fet que ek Tractat de Nova Planta contemplava el tancament de totes les universitats catalanes que havien existit des de l'època medieval i la seva substitució per la botiflera Universitat de Cervera, on es practicava un estricte control ideològic. 

Van haver de passar molts anys, dècades, per al restabliment de la Universitat de Barcelona, i encara més per a la creació de la resta d'universitats catalanes. Durant aquest procés, la lluita per la catalanització va ser, i de fet, encara és intensa. Però reeixida en gran mesura. Des de finals del XIX i principis del XX, universitat i catalanitat van anar de la mà, i la prova és que les dues dictadures del XX van tornar a reprimir-la amb duresa. Però gràcies a la lluita de professors, estudiants, i personal d'administració i serveis, no se'n sortiren. 

Però encara no s´ha acabat, No podem cantar victòria perquè encara ens falta el pas definitiu, Però no tinc cap dubte, que quan arribi el moment, la Universitat catalana estarà, com sempre, en la primera línia, ajudant el país a donar a la seva gent un present i un futur millor i més pròsper.






A la taula rodona, hi participarem representants de diferents formacions. I a ningú se li escapa que algun de nosaltres atraurà l'atenció de forma especial.

Concretament, hi parlarem en Jordi Turull (CiU), en Josep Huguet (ERC), l'Ernest Maragall (Plaça 21), l'Anna Gabriel (CUP), en Josep Sort (RCAT) i en Josep Guia (SI). 

Déu n´hi do el planter. Segur que si en el Berta posen els nostres curriculums, fot un pet com un aglà.

Us hi espero!

UN ANY DE LA MANIFESTACIÓ PER LA DIGNITAT

Avui fa un any, dotze mesos, 365 dies, de la gran manifestació per la dignitat, on centenars de milers de catalans i catalanes, procedents d'arreu del país, deixaren ben clar que no combreguem amb rodes de molí. Tot i el boicot de TV3, de la premsa escrita -amb La Vanguardia i El Periodico de Catalunya al capdavant-, de la deserció de CiU, i controlades -i canalitzades- les ànsies de protagonisme d'ERC -per altra banda comprensibles-, els organitzadors van reeixir en engrescar milers de patriotes, en una de les mobilitzacions no oficials més trencadores dels darrers anys. Després els mèdia van intentar -sense aconseguir-ho- amagar el veritable abast de la manifestació. Vaig fer un seguiment dels tertulians que parlaren per la ràdio els dies següents i cap, CAP d'ells havia anat a la manifestació, la qual cosa demostra quina mena de creadors d'opinió radiofònica tenim. I és que el bloc unionista (siguin ecspanyolistes o autonomistes), lògicament, vol fer tot el possible per evitar que el poble català, sense pors ni temors, s'expressi desacomplexadament. La Manifestació de la Dignitat, va donar lloc al que es va anomenar un tsunami sobiranista.

Després alguns periodistes es van enfotre d'això. I fins i tot gent considerada seriosa també atacà aquest concepte. Però la veritat és que l'esdeveniment va marcar un abans i un després. Arran d'ella CiU va perdre tota credibilitat patriòtica i va iniciar la seva navegació erràtica de la qual encara no se n'ha sortit. I ERC, va perdre una gran, una enorme oportunitat de fer el gran salt endavant. Abans del 18-F, i fins i tot en els dies posteriors, les expectatives electorals eren enormes. Fins i tot s'havia parlat d'obtenir 1 milió de vots i prop de 40 diputats! Això ho hagués aconseguit -o una cosa semblant- si la direcció d'ERC i sobretot el desgraciat paperot que va protagonitzar en Carod-Rovira no ho hagués engegat tot a pastar fang. És públic i notori que en CR volia votar SÍ al nyap, però es va trobar que les bases del partit li van parar els peus. Després impulsà la desgraciada proposta del Vot Nul polític o no se què cony, fent encara més el ridícul. Finalment, quan ja era massa tard, i amb la boca petita, ERC va optar pel vot negatiu. Però es notava massa que els seus dirigents no se'l creien. Tot plegat va desmobilitzar centenars de milers de catalans, de patriotes, que ni tan sols van anar a votar. Per contra, estic segur que si ERC des del primer moment, hagués optat per encapçalar sense cap mania i sense cap complex, el vot contrari al nyap, hauria tret uns resultats electorals excel.lents. Però en CR té horror a l'ostracisme mediàtic i a ser considerat un freaky pels mitjans seriosos, és a dir, els unionistes. En el fons, en CR no confia en els seus compatriotes, en aquest sentit pujoleja de mala manera. Prefereix entendre's amb qualsevol mamonet de La Vanguardia, que amb un independentista de base. Sincerament, penso que els errors d'ERC en la campanya del nyap, van fer perdre quatre anys a la lluita independentista. No és que sigui un pecat capital, però toca el que no sona.

CAL QUE EL NAZI MARAGALL PLEGUI
Després d'unes setmanes catastròfiques, ERC sembla que es comença a posar les piles pel que fa a parar els peus als sociates. El tema de la tercera hora en ecspanyol ha esdevingut un casus belli, i penso que, de nou, després d'algunes vacil.lacions, ERC ha marcat una línia vermella, i finalment el tema es portarà al TC. Però això no és suficient. Cal que el nazi Maragall, l'Ernest, plegui. Les seves declaracions etnicistes el situen al mateix nivell que els C's. Al molt imbècil li preocupa més que uns quants nens d'Olot no sàpiguen ecspanyol que no que centenars de milers de nens no sàpiguen català. Cal un exemple més gran de nazisme? No, no és possible. A aquest individu cal fotre'l escales abaix per impresentable i per catalanòfob. És una autèntic cavall de Troia. Fins i tot proposaria que fos xiulat i boicotejat en tots els actes que protagonitzi, d'aquesta manera pagaríem amb la mateixa moneda als ecspanyols que xiulen l'Oleguer. Clar que això implicaria posar-los en un mateix nivell, i això sí que seria injust... per l'Oleguer, naturalment. Bé sigui, com sigui, cal fer evident el nostre menyspreu per aquest jerarca, que, cal recordar-ho, va iniciar la seva carrera l'any 1970, quan entrà com a funcionari de l'Ajuntament franquista de Barcelona. Això vol dir que ben probablement va haver de jurar fidelitat a los Principios del Movimiento Nacional. I és que, en aquest món, res no és casualitat.