ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

El Tribunal Suprem espanyol contra la validesa de la justicia en català

La institució no admet com a legal un recurs escrit en català i el declara no presentat

El Tribunal Suprem espanyol (TS) s’ha negat a admetre la validesa legal d’un recurs que es va presentar en català i l’ha declarat ‘desert’, és a dir ‘no presentat’. La institució no ha fet cas al dret existent de presentar recursos en qualsevol llengua oficial de l’estat espanyol. El cas arribarà fins al Tribunal Constitucional (TC) i es convertirà en el primer cas de discriminació a catalanoparlants que arriba al TC, màxim òrgan de justícia de l’estat espanyol.

Un any de Bloc Gran del Sobiranisme

Avui fa un any que va aparèixer a la xarxa el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). Vuit persones, set blocaires i una tècnica, ens conjuràrem per influir en la societat catalana en un context força enrarit que, a grans trets, podem dir que encara continua ben igual, o empitjorat tant a nivell econòmic (crisi) com a nivell polític (desafecció). Llavors érem, per ordre setmanal, en Víctor Terradellas, en Manel Bargalló, una servidora, en Xavier Mir, en David Morgades, l'Enric Canela i en Joan Arnera. A més a més de l'Anna. Amb els pas dels mesos, vam canviar el cap i la cua, i s'afegiren en Dessmond i en Marc Belzunces. Deu persones, doncs, hem empès aquest projecte. Bé, deu persones, més els milers de lectors (163.674 accessos exactament en el moment de picar aquest post), els centenars de comentaristes, alguns dels quals s'han convertit en clàssics, i dotzenes de col.laboradors setmanals. O els 828 amics del Facebook que també ens llegeixen.

No és banalitat, sinó realisme, dir que el BGS ha obert una escletxa en la Catosfera i, probablement també, en la política catalana. Si voleu modesta, però com se sol dir, molt més gran que la que voldrien els nostres detractors, però encara petita pels nostres seguidors. Hi havia un risc en el projecte. Penso que a grans trets, hem aconseguit evitar que es convertís en una mena de pessebre, i per damunt de tot que se'ns percebés com la versió blogosfèrica de la casa gran convergent. El BGS és plural dins del sobiranisme. Penso que això és ben clar. Naturalment sempre algú trobarà a faltar alguna cosa, o s'indignarà per una altra, és inevitable. Però m'omple d'alegria quan alguns dels lectors i comentaristes que em trobo en les convocatòries patriòtiques em diuen que cada dia pel matí esperen amb il.lusió poder llegir el post del BGS. "Tu, Sort", em diuen, "ets el del dimecres oi?" Vés per on, ara sóc "el del dimecres".

El BGS no s'ha limitat a incidir en la xarxa. No som independentistes de saló o de pijama, que volem portar la independència des del teclat de l'ordinador. Hem tingut una presència directa en iniciatives com la manifestació de Brussel.les o en la Conferència d'Organitzacions Independentistes. Vull dir que som molt conscients que la xarxa és un instrument necessari i fins i tot imprescindible, però no suficient. Cal tenir-ho molt clar.

Com també cal tenir clar les mancances. Jo, amb el permís (o no) dels meus companys, en vull assenyalar-ne tres. La primera, i més òbvia, és la de gènere. Tots els que hi escrivim som homes, i la major part de comentaristes i col.laboradors, també. És un passiu incomprensible, entre d'altres raons perquè és empobridor. Però resoldre-ho es presenta complicat.

La segona mancança és l'edat. Tot i que no tinc les estadístiques, jo diria que el public lector del BGS no és precisament jove. De la trentena cap amunt, amb les excepcions que correspongui. Una raó que explicaria aquest fet, és que el BGS és bàsicament un bloc textual, amb poques imatges i pocs vídeos, i això només interessa als que som immigrants digitals, és a dir, aquells que ens vam socialitzar en el món pre-Internet i a empentes i rodolons hem emigrat a la galàxia internet, en paraules de Manuel Castells. Tenim accent, en tant que immigrants, si se'm permet, i aquest accent és que no ens fa res, ans al contrari, llegir. Als natius digitals, per contra, és a dir, als que han nascut en el món digital i no tenen ni puta idea del que és una màquina d'escriure o el paper carbó, per fer duplicats, això de llegir, amb les excepcions corresponents, se'ls fa molt costa amunt. I prefereixen la imatge, les fotos, els centenars de milers de fotos que es pengen al facebook i al myspace, etc. Fugen literalment dels blocs amb més de cinc línies de text. No sé si això té remei, o cal acceptar-ho resignadament.

Finalment, una mancança també important, és la geogràfica. El BGS és una mena de lobby barceloní-maresmenc, podríem dir, doncs, laietà (de la tribu íbera que vivia a les actuals comarques del Barcelonès i el Maresme). Només en Víctor -de Reus- trencava aquest lobby. Això vol dir que també es perd molta perspectiva de la resta de comarques del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per descomptat.

Tot amb tot, i malgrat aquests elements obligatoris d'autocrítica, penso que la feina feta ha estat força reeixida. Vull dir que em sento orgullós d'haver-hi participat, i de fet em sento una mica privilegiat, perquè ni vaig ser dels iniciadors, ni he estat un dels que més he treballat. A mi se'm va convidar a participar-hi i l'únic esforç que he hagut de fer és la disciplina setmanal d'escriure el post corresponent. Un esforç, diguem-ne, relatiu, però que cal fer. La setmana passa molt ràpid i ja no te n'adones i has de tornar a escriure.

Per cert, si considereu que el BGS ha fet bé la seva feina, només us demano que el voteu per als Premis Bloc Catalunya. Jo això dels Premis, mai ho acabo de veure clar, però vaja, ja que ha sorgit la iniciativa, doncs, endavant, i que tinguem sort!

ESCOPIU A LA CARA DE LA JUSTÍCIA COLONIAL ECSPANYOLA

Ja ho he dit altres vegades, però avui em refermo de nou. El poder judicial ecspanyol a Catalunya actua com un poder colonial. Cal tenir present dues coses.

La primera que la justícia franquista no va cometre l'anomenat hara kiri que sí que van cometre els membres de les anomenades Cortes espanyoles, del règim franquista, quan van aprovar la Ley de Reforma Política, l'any 1976, la darrera de les Leyes Fundamentales, en què s'organitzava el règim de la dictadura. Ni una sola de les sentències de la justícia franquista ha estat anul.lada. Ni un sol dels jutges franquistes han estat remoguts. 

L'únic canvi rellevant, més enllà de l'aspecte nominal (l'aparició dels Tribunals Superiors de Justícia territorials), va ser la conversió de l'antic i terrible Tribunal de Orden Público (TOP) franquista, per la no menys terrible i sinistra Audiencia Nacional, que no és altra cosa que un veritable instrument polític, l'encarnació present de la tradicional Inquisició ecspanyola. Però l'anomenat Tribunal Supremo, darrera instància jurisdiccional ecspanyola, va passar del franquisme al règim actual sense cap mena de canvi intern substancial, de manera que totes les  sentències franquistes, particularment totes les condemnes a mort, continuen plenament vàlides i legals. Això ha fet que a redòs del Tribunal Suprem i de la resta d'instàncies jurisdiccionals, i també de l'anomenat òrgan de govern, el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) -aquest sí que de creació recent- parasiten tota una casta de funcionaris de la justícia (magistrats, jutges, fiscals, secretaris, administratius) que tenen com a objectiu fonamental preservar i, si s'escau, eixamplar el seu poder, i la visió colonial que tenen dels territoris no ecspanyols sobre els que exerceixen la seva jurisdicció.

Això ens porta al segon element. El poder judicial ecspanyol, és l'únic dels tres poders tradicionals que no s'ha adaptat substancialment a l'anomenat Estado de las Autonomías, de manera que l'organització del poder judicial és unitària a tot l'estat, no existint ni una jurisdicció autonòmica, ni per descomptat jutges autonòmics. L'organització unitària d'aquest poder porta inevitablement a col.lisionar amb els poders autonòmics. Entre d'altres raons perquè la immensa majoria de jutges i personal de la justícia, sobretot els de nivells superiors són ocupats per persones totalment alienes a la societat que han de jutjar. No cal dir que això constitueix una mancança fonamental. En els països de fonda tradició democràtica, la justícia es troba molt propera als ciutadans. No és el cas de l'estat espanyol. 

A més a més, una de les institucions clau de la garantia dels drets dels ciutadans, la Fiscalia, també segueix una ordenació de dalt a baix (top-down), fins i tot amb reminiscències militars (fiscal-general, tinent fiscal, etc). En aquest sentit, el Fiscal General de Catalunya, que hauria de ser el gran defensor de les institucions i la legalitat catalana enfront els seus enemics més aferrissats, no és més que un fosc i manipulable funcionari que segueix caninament les ordres del seu general.

En conseqüència, la justícia ecspanyola, cada cop que avança més la conscienciació independentista de la societat catalana, es converteix en un dels darrers reductes de l'ecspanyolisme més cafre i desacomplexat. És la punta de llança de la lluita contra l'independentisme, i en general contra qualsevol manifestació de catalanitat  que es consideri excessiva.

En els darrers mesos hem vist com els jutges ecspanyols han protagonitzats episodis lamentables com la persecució anti-monàrquica, anti-seleccions catalanes, contra la immersió lingüística al sistema educatiu, les accions legals contra en Marc Belzunces, conta en Franki de Terrassa, òbviament contra l'Èric Bertran o aquests dies contra en David Sanchez, membre de la CUP de Vilafranca del Penedès, entre moltes altres.

I és que la justícia colonial ecspanyola, conjuntament amb una part molt important dels mèdia (sobretot els tradicionals) seran els principals esculls (a banda dels de sempre, naturalment), que haurem de fer front en la nostra ruta cap a la Independència. 

Si em permeteu, una de les primeres tasques que caldrà fer, un cop independents, és la creació d'una nova planta de la justícia, que caldrà refer de dalt a baix, començant, per les pròpies facultats de dret, que anualment evacuen un considerable nombre de tarats mentals.

L'ENQUESTA DEL CERCLE

El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha fet pública recentment un estudi que conclou que un 35% de ciutadans del Principat són favorables a la Independència -sempre del Principat. L'estudi, elaborat per un dels factòtums de la catosfera, en Marc Belzunces (foto), arriba a la conclusió, després d'analitzar les múltiples enquestes que en les darreres dècades s'han fet sobre la qüestió, que a hores d'ara, si tingués lloc un referèndum d'autodeterminació, uns 2.000.000 de catalans i catalanes del Principat votarien per la Independència. Si això es complís, l'opció independentista guanyaria, atès que una part considerable dels ecspanyolistes no anirien a votar. A més, l'opció guanyadora en tots els referenda que han tingut lloc des de la fi del franquisme, mai ha assolit aquest nombre de vots. L'estudi també s'ocupa de fer una anàlisi sociodemogràfica de l'independentisme al Principat que inclou dades referides a la llengua, la residència, el nivell cultural, els ingressos, etc.

Tot plegat ens presenta un escenari força optimista. Considero que és un estudi que es pot equiparar als molts estudis que des dels anys setanta s'han fet al Quebec per apamar el votant sobiranista d'aquella nació.

Realment que un 35% de catalans i catalanes del Principat votin a favor de la Independència -o diguin que votarien a la Independència, matís important a fer- és extraordinari, tenint en compte que l'únic partit parlamentari que defensa aquesta opció no assoleix ni la meitat d'aquest percentatge en nombre de vots. Això demostra que, per una banda, hi ha molts independentistes que voten altres partits. I de l'altra que l'abstencionisme independentista és molt i molt important.

Cal tenir present que tant el 1980, com el 1995, al Quebec, abans de l'inici de sengles campanyes referendàries, el percentatge de quebequesos i quebequeses que deixen que votarien l'opció independentista era molt menor a la que finalment va acabar votant-la. En concret, el 1980, el percentatge inicial era del 20% i el final va arribar al 40%. En el cas del referèndum del 1995, a l'inici, de la campanya referendària, els ciutadans que declaraven la seva intenció de votar sobiranista rondava el 30 o el 35%, ara no recordo exactament, i finalment ho van fer més del 49%.

A Croàcia, a principi dels anys 90, també va passar el mateix. A l'inici del procés independentista, només un 18% se'n declarava. Quan finalment va tenir lloc la consulta, aquesta opció va guanyar de forma abassagadora.

Tenint present aquests precedents, sembla lògic pensar que si abans de començar el joc ja som un 35%, l'efecte polaritzador que tota campanya referendària té -donat que es vota A o es vota B-, afavoriria de manera exponencial el vot sobiranista, de manera que no seria descartable, tal com diu l'estudi, assolir entre el 50 i el 51% dels vots.

Sense cap mena de dubte que més és conscient d'aquesta possibilitat i que déu comptar amb moltes altres dades que no s'han fet públiques és Presidència del Govern Ecspanyol. Els experts de la Moncloa saben del cert que un referèndum seria mortal de necessitat per als seus interessos, i d'aquí la seva rotunda oposició a celebrar-lo.

L'única manera de forçar la seva celebració és la mobilització dels catalans i les catalanes, i la pressió internacional, tot i que costarà déu i ajut, si es vol fer seguint la legalitat ecspanyol -opció triada des dels seus inicis pel Cercle d'Estudis Sobiranistes.

Per això és tant important mobilitzar-nos a nivell internacional, com per exemple, la proposta de manifestar-nos a Brussel.les que des del Bloc Gran del Sobiranisme s'ha llançat darrerament i que ja comença a prendre cos.

Cal perseverar i no defallir. Tot i que jo, francament, considero que la millor manera d'assolir la Independència és votar una majoria de diputats que aprovin una Declaració de Sobirania i demanin el reconeixement internacional, entre altres raons perquè aquesta estratègia de trencament, de ruptura amb la legalitat ecspanyola, només depèn de nosaltres, en primer terme. En tot cas, el referèndum hauria de ser posterior a la Declaració de Sobirania i sota un estricte control internacional, perquè no tinc cap dubte que els ecspanyols farien totes les marranades que els deixessin fer sense ell.

En definitiva, un estudi que, malgrat que parteix de la legalitat ecspanyola i passa olímpicament del 40% de catalans i catalanes que no viuen al Principat, representa un clar suport a les tesis independentistes, i que ens convida a mantenir-nos ferms en la lluita per la Independència de tota la nostra Pàtria.

AMB L'HOLOCÈ

Amb retard, m'he de fer ressò de la plantada d'en Marc Belzunces. Ja fa dies que vaig rebre el correu de l'Enric Borràs, però entre exàmens, viatges, blocs grans i blocs amb estrella, com sempre he anat de puto cul i, com també em passa alguna vegada, no encerto en les prioritats -error terrible en un doctorat en polítiques, el qual suposadament ha de saber prioritzar davant d'un ventall d'alternatives.

Bé, des d'aquí vull enviar la meva fraternal salutació i solidaritat a en Marc. Jo, com el Borràs, també el vaig conèixer en la preparció de la campanya del referèndum del nyap, si no m'erro, on tant el Borràs com en Marc, van optar pel vot nul -o una cosa semblant, perdoneu si m'equivoco, teniu tot el dret de rèplica. Jo al començament d'aquelles reunions hi vaig assistir. Es feien en un restaurant molt conegut, tocant el Mercat de Sant Antoni. Però progressivament, m'hi vaig apartar, perquè considerava que calia votar NO. L'argument que el PP també demanava el NO, no em convencia de cap de les maneres. Podeu repassar els meus posts d'aquelles setmanes.

Vaig tornar-me a trobar en Marc a la trobada de la Catosfera el passat mes de gener. Vam parlar una estona al Beers and Politics, que va tenir lloc el dissabte al vespre... malgrat que no hi havia gota de cervesa...

Precisament, la darrera vegada que vaig xerrar, breument amb ell, va ser poc dies abans de les eleccions ecspanyoles. Ens creuàrem al carrer Pelai cantonada Balmes i en Marc em digué que anava a parlar amb un advocat, perquè tenia la intenció de fer objecció de consciència electoral. La història posterior ja és coneguda.

A mi mai m'han cridat a cap mesa electoral. I si em cridessin, segurament faria tot el possible per no anar-hi. Em posaria malalt, diria qualsevol excusa estúpida, no sé... Tot menys fer el papanates i haver de suportar les converses estúpides, els interventors poca-soltes... Si tot i així no me n'ensortís, segurament al final passaria de tot i em quedaria a casa...

I és que els blocaires autèntics, no els trepes, som d'una pasta especial. Tenim el cas d'en Xavier Mir fent una vaga contra els sociates, per tal de demanar -inútilment, per descomptat- que actuïn amb una mica de dignitat, .... o una cosa semblant. Tenim en Marc, plantant-se davant dels ecspanyols, fent-los botifarra i pam-i-pipa...i així molts d'altres.

No podran amb nosaltres, i nosaltres sí que podem amb ells. Us ho juro.

El congrés de CiU i la Catosfera
Rebo un correu del meu amic Dessmond informant-me que estem convidats a una sessió sobre la Catosfera que es farà al congrés de CDC d'aquest cap de setmana. Consistirà en una taula rodona on parlaran a més a més de la Cagney i la Lacey de la Catosfera, una de les polítiques convergents que està en la meva particular llista negra -que naturalment, jo també tinc. Em refereixo, és clara, a la Carme Laura Gil, la típic tia que es pensa que assumint postures dures és més home que ningú. Ja pots anar de patriota ja, que mai oblidaré que quan estaves a la conselleria vas fotre al carrer a milers d'interins d'institut, molts dels quals es van quedar amb una mà al davant i una al darrere. Molts d'ells eren llicenciats d'història, i molts d'ells eren patriotes que van veure que una consellera, suposadament sobiranista, els cardava al carrer. Amb tu, nena, ni a prendre un cafè...

Osigui que la tia aquesta per una banda, i els dos grimpadors per l'altra, i em sembla que l'únic mínimament decent, es el Carles Puigdemont... Buf! Em penso que passo... ni tan sols em convenç que després hi hagi una trobada amb el mismíssim Mas, què vols que li digui, Dess? Per quan el trencament amb en Duran? Penses que servirà de res?Per altra banda, m'emprenya que podent convidar en Mir o en Belzunces, que es mullen per les seves idees, i en definitiva, pel país, va i els convergents conviden als dos trepes -la Cagney i la Lacey, ja esmentats. Em recorda a aquella cançó mítica dels Kortatu,

"Y es de verdad, pero no sé que pasa
por la república sudafricana
Nelson Mandela, está entre rejas
y han concedido un Premio Nobel de la paz
A Desmond Tutu."

Disculpeu-me si tiro quasi vint anys enrere, però és que hi ha cançons que marquen. I aquesta n'és una.

Més col.laboracions
Darrerament he col.laborat amb altres publicacions digitals. Concretament, dilluns va aparèixer la meva columna al web del col.lectiu Criteri. La podeu llegir aquí. I després, hi ha el segon article al Bloc Gran del Sobiranisme, cliqueu aquí.